No és censura, és criteri editorial. I és o hauria de ser normal que el criteri editorial de la televisió pública sigui una mica més restrictiu amb els límits de l’humor i del políticament correcte que els mitjans privats. Encara que de vegades pugui semblar el contrari, la televisió pública no es va pensar per fer riure. Té o hauria de tenir una funció eminentment informativa perquè se suposa que una ciutadania ben informada és una ciutadania millor, més lliure i més democràtica i tot això. I té, per tant, una funció educativa. No és estrany que aquesta funció es confongui amb la propaganda política, però en tot cas és aquesta funció la que marca els llibres d’estil i la línia editorial i les preferències del director, que per això és el director.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ElTribú. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ElTribú. Mostrar tots els missatges
27.10.21
7.8.21
Per què no plora
Jo esperava plors. Fa anys que ens prometem que el dia que marxés Messi ploraríem i res. Era el dia de plorar tots junts, crying apart together, i comptar amb l’acompanyament i fins i tot la comprensió de tots aquelles que diuen que els homes plorem poc i malament. Però res. Algú havia d’obrir la veda, però Messi encara no ha sortit a dir-nos adéu amb llàgrimes als ulls i Laporta ha fet la roda de premsa més sòbria i formal que li recordo. I era ell, per motius que fan de mal explicar però que es resumeixen en allò que diu la Bíblia que a qui té se li donarà i a qui no té se li traurà el poc que tingui, era ell el mascle alfa que ens podia donar als altres permís per somicar una miqueta. Perquè els homes no plorem per tonteries. I perquè, en el fons, Laporta va ser triat per acompanyar-nos en aquest dol que ara passem.
16.7.21
Imperialisme? Permetin!
Ni dictadura ni comunisme. Perquè el comunisme real és sempre un mal comunisme i perquè els nostres comunistes són tan reals i, per tant, tan dolents, que en comptes de reivindicar la dictadura del proletariat s’avergonyeixen tant de la dictadura com del proletariat. D’aquí els eufemismes i les discussions absurdes i els subterfugis i els índex Gini per no haver de dir les coses pel seu nom. D’aquí que al seu injustificable compromís moral amb la dictadura cubana en diguin principi de no intervenció, respecte a la sobirania nacional, anti-imperialisme i parides similars.
25.6.21
Dues debilitats
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita.
Junqueras té raó. Els indults demostren la debilitat de l’Estat. Demostren que Espanya és incapaç de “governar-se”, que diuen els cupaires, sense comptar amb els que se suposa que la volen destruir. És incapaç de defensar-se sense fotre’s en problemes amb els tribunals i els polítics i les institucions europees. I sembla incapaç de tenir una crisi, ja sigui política, econòmica o d’això que en diuen social sense que se li torni sistèmica i existencial.
Però Junqueras menteix quan diu que els indults són una victòria de l’independentisme, perquè els indults també evidencien la seva debilitat.
1.6.21
A veure què en feu
Tothom que viu i treballa a Catalunya i que vol, a més, ser català, sembla estar d’acord en que els indults són imprescindible. Però ningú acaba d’explicar ben bé ni per què ni per a què. Se suposa que no cal, perquè és una qüestió d’humanitat. Però qui parla en nom de la humanitat menteix, deia Schmitt. És una humanitat que no es reconeix als altres presos que també tenen família i també porten quatre anys o més a la presó i que també deuen tenir ganes de recuperar la seva vida i tot quant etc. Evidentment, el “free tothom” no s’ha hagut de prendre mai al peu de la lletra i tothom sap que sempre ha volgut dir “free tots els qui el moment i la situació aconselli que siguin els nostres”.
11.5.21
Les imatges de la vergonya
Si dissabte estàveu tant contents és perquè fins aleshores havíeu obeït massa. Dissabte no era el dia per celebrar el que ens deixen fer sinó per avergonyir-nos de tot el que ens hem deixat fer. Però en aquest país semblem tots com aquest noi tan seriós i conscienciat que surt dient que tota aquesta festa és una gran irresponsabilitat i que entén que no està bé i que ja veurem la incidència que tindran aquestes celebracions. Però tu ets aquí, li pregunten. I respon que sí, que “estoy aquí ahora mismo, es verdad que estoy aquí ahora mismo, pero porque se me permite”. Com volent dir que a qui se li acut donar-li llibertat si ja saben què en farà. Com volent dir que la llei ha protegir-nos de nosaltres mateixos més que no pas dels altres.
7.4.21
El valor de mil paraules
En una democràcia representativa tothom està obligat a fer teatre, però només alguns estan condemnats a no poder dissimular-ho. No perquè no en siguin capaços, sinó perquè no s’ho poden permetre. Perquè han portat la ficció tan lluny que el pes de la realitat i de les responsabilitats que comporta se’ls faria insuportable. Per això han de deixar clar que lo seu és ficció, perquè han après que només així poden evitar que se’ls exigeixi que responguin dels seus actes i discursos. Per això encallen les negociacions per fer govern, perquè van del que fan i no poden dir-nos i del que poden dir-nos però no poden fer. Perquè van de diners, i els polítics no parlen dels diners que no ens poden prometre, i perquè van de les coses del procés, de les que parlen molt precisament perquè no hi ha res a fer.
19.3.21
Tots malalts
La pandèmia ha reforçat la naturalesa terapèutica de la nostra societat. El govern va dir “cuideu-vos” i la gent va començar a repetir “cuideu-vos”. Com a lloros. A l’acomiadar-se als mails, a les reunions per zoom, a les classes online, a la cua del super, a l’ascensor i a l’escala. O sigui que aquesta és una por que els nostres governs van promoure deliberadament i de la que són, per tant, responsables. És una por que ha tingut, que té i que tindrà conseqüències greus i és una por que els està permetent dissimular la seva incompetència durant la pandèmia i els permetrà dissimular la seva incompetència quan aquesta passi.
26.2.21
Bullshit i testosterona
Que qui vigila el vigilant, preguntes mentre llences una ampolla de vidre contra el cordó policial. Doncs tu, fill meu. Tu. Però tu ets qui has decidit omplir les institucions d’irresponsables i el carrer de piròmans, en la que seria, si ho fos, l’acció més ben coordinada en molts i molts anys per assegurar l’autodestrucció del país.
Hem premiat uns polítics que porten anys dient i prometent que fins que tinguin tot el poder que els donaria la independència no pensen assumir cap de les petites responsabilitats que els ofereix l’autonomia. I això, que bé podia portar cap al totalitarisme, ha quedat en la mera però absoluta irresponsabilitat política.
5.2.21
El Tribú
Deia Pla que en aquest país "n'hi haurà hagut tants, de revolucionaris, que els qui sentim una mena de fàstic àdhuc per la paraula constituïm un grup tan insignificant que no podem ni muntar un tresillo". Jo crec que val la pena intentar-ho.
Per això estic intentant muntar un tresillo, molt nostre, però que, com els tribuns de la plebs i com els grans "Tribunes" anglosaxons que se’n consideraven hereus, pretén dir la veritat al poder i dir-la de la millor manera possible. I d'aquí que li hagi posat de nom
El Tribú.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)