No Ă©s censura, Ă©s criteri editorial. I Ă©s o hauria de ser normal que el criteri editorial de la televisiĂł pĂșblica sigui una mica mĂ©s restrictiu amb els lĂmits de l’humor i del polĂticament correcte que els mitjans privats. Encara que de vegades pugui semblar el contrari, la televisiĂł pĂșblica no es va pensar per fer riure. TĂ© o hauria de tenir una funciĂł eminentment informativa perquĂš se suposa que una ciutadania ben informada Ă©s una ciutadania millor, mĂ©s lliure i mĂ©s democrĂ tica i tot aixĂČ. I tĂ©, per tant, una funciĂł educativa. No Ă©s estrany que aquesta funciĂł es confongui amb la propaganda polĂtica, perĂČ en tot cas Ă©s aquesta funciĂł la que marca els llibres d’estil i la lĂnia editorial i les preferĂšncies del director, que per aixĂČ Ă©s el director.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ElTribĂș. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ElTribĂș. Mostrar tots els missatges
27.10.21
7.8.21
Per quĂš no plora
Jo esperava plors. Fa anys que ens prometem que el dia que marxĂ©s Messi plorarĂem i res. Era el dia de plorar tots junts, crying apart together, i comptar amb l’acompanyament i fins i tot la comprensiĂł de tots aquelles que diuen que els homes plorem poc i malament. PerĂČ res. AlgĂș havia d’obrir la veda, perĂČ Messi encara no ha sortit a dir-nos adĂ©u amb llĂ grimes als ulls i Laporta ha fet la roda de premsa mĂ©s sĂČbria i formal que li recordo. I era ell, per motius que fan de mal explicar perĂČ que es resumeixen en allĂČ que diu la BĂblia que a qui tĂ© se li donarĂ i a qui no tĂ© se li traurĂ el poc que tingui, era ell el mascle alfa que ens podia donar als altres permĂs per somicar una miqueta. PerquĂš els homes no plorem per tonteries. I perquĂš, en el fons, Laporta va ser triat per acompanyar-nos en aquest dol que ara passem.
16.7.21
Imperialisme? Permetin!
Ni dictadura ni comunisme. PerquĂš el comunisme real Ă©s sempre un mal comunisme i perquĂš els nostres comunistes sĂłn tan reals i, per tant, tan dolents, que en comptes de reivindicar la dictadura del proletariat s’avergonyeixen tant de la dictadura com del proletariat. D’aquĂ els eufemismes i les discussions absurdes i els subterfugis i els Ăndex Gini per no haver de dir les coses pel seu nom. D’aquĂ que al seu injustificable compromĂs moral amb la dictadura cubana en diguin principi de no intervenciĂł, respecte a la sobirania nacional, anti-imperialisme i parides similars.
25.6.21
Dues debilitats
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pĂ tria tan petita.
Junqueras tĂ© raĂł. Els indults demostren la debilitat de l’Estat. Demostren que Espanya Ă©s incapaç de “governar-se”, que diuen els cupaires, sense comptar amb els que se suposa que la volen destruir. Ăs incapaç de defensar-se sense fotre’s en problemes amb els tribunals i els polĂtics i les institucions europees. I sembla incapaç de tenir una crisi, ja sigui polĂtica, econĂČmica o d’aixĂČ que en diuen social sense que se li torni sistĂšmica i existencial.
PerĂČ Junqueras menteix quan diu que els indults sĂłn una victĂČria de l’independentisme, perquĂš els indults tambĂ© evidencien la seva debilitat.
1.6.21
A veure quĂš en feu
Tothom que viu i treballa a Catalunya i que vol, a mĂ©s, ser catalĂ , sembla estar d’acord en que els indults sĂłn imprescindible. PerĂČ ningĂș acaba d’explicar ben bĂ© ni per quĂš ni per a quĂš. Se suposa que no cal, perquĂš Ă©s una qĂŒestiĂł d’humanitat. PerĂČ qui parla en nom de la humanitat menteix, deia Schmitt. Ăs una humanitat que no es reconeix als altres presos que tambĂ© tenen famĂlia i tambĂ© porten quatre anys o mĂ©s a la presĂł i que tambĂ© deuen tenir ganes de recuperar la seva vida i tot quant etc. Evidentment, el “free tothom” no s’ha hagut de prendre mai al peu de la lletra i tothom sap que sempre ha volgut dir “free tots els qui el moment i la situaciĂł aconselli que siguin els nostres”.
11.5.21
Les imatges de la vergonya
Si dissabte estĂ veu tant contents Ă©s perquĂš fins aleshores havĂeu obeĂŻt massa. Dissabte no era el dia per celebrar el que ens deixen fer sinĂł per avergonyir-nos de tot el que ens hem deixat fer. PerĂČ en aquest paĂs semblem tots com aquest noi tan seriĂłs i conscienciat que surt dient que tota aquesta festa Ă©s una gran irresponsabilitat i que entĂ©n que no estĂ bĂ© i que ja veurem la incidĂšncia que tindran aquestes celebracions. PerĂČ tu ets aquĂ, li pregunten. I respon que sĂ, que “estoy aquĂ ahora mismo, es verdad que estoy aquĂ ahora mismo, pero porque se me permite”. Com volent dir que a qui se li acut donar-li llibertat si ja saben quĂš en farĂ . Com volent dir que la llei ha protegir-nos de nosaltres mateixos mĂ©s que no pas dels altres.
7.4.21
El valor de mil paraules
En una democrĂ cia representativa tothom estĂ obligat a fer teatre, perĂČ nomĂ©s alguns estan condemnats a no poder dissimular-ho. No perquĂš no en siguin capaços, sinĂł perquĂš no s’ho poden permetre. PerquĂš han portat la ficciĂł tan lluny que el pes de la realitat i de les responsabilitats que comporta se’ls faria insuportable. Per aixĂČ han de deixar clar que lo seu Ă©s ficciĂł, perquĂš han aprĂšs que nomĂ©s aixĂ poden evitar que se’ls exigeixi que responguin dels seus actes i discursos. Per aixĂČ encallen les negociacions per fer govern, perquĂš van del que fan i no poden dir-nos i del que poden dir-nos perĂČ no poden fer. PerquĂš van de diners, i els polĂtics no parlen dels diners que no ens poden prometre, i perquĂš van de les coses del procĂ©s, de les que parlen molt precisament perquĂš no hi ha res a fer.
19.3.21
Tots malalts
La pandĂšmia ha reforçat la naturalesa terapĂšutica de la nostra societat. El govern va dir “cuideu-vos” i la gent va començar a repetir “cuideu-vos”. Com a lloros. A l’acomiadar-se als mails, a les reunions per zoom, a les classes online, a la cua del super, a l’ascensor i a l’escala. O sigui que aquesta Ă©s una por que els nostres governs van promoure deliberadament i de la que sĂłn, per tant, responsables. Ăs una por que ha tingut, que tĂ© i que tindrĂ conseqĂŒĂšncies greus i Ă©s una por que els estĂ permetent dissimular la seva incompetĂšncia durant la pandĂšmia i els permetrĂ dissimular la seva incompetĂšncia quan aquesta passi.
26.2.21
Bullshit i testosterona
Que qui vigila el vigilant, preguntes mentre llences una ampolla de vidre contra el cordĂł policial. Doncs tu, fill meu. Tu. PerĂČ tu ets qui has decidit omplir les institucions d’irresponsables i el carrer de pirĂČmans, en la que seria, si ho fos, l’acciĂł mĂ©s ben coordinada en molts i molts anys per assegurar l’autodestrucciĂł del paĂs.
Hem premiat uns polĂtics que porten anys dient i prometent que fins que tinguin tot el poder que els donaria la independĂšncia no pensen assumir cap de les petites responsabilitats que els ofereix l’autonomia. I aixĂČ, que bĂ© podia portar cap al totalitarisme, ha quedat en la mera perĂČ absoluta irresponsabilitat polĂtica.
5.2.21
El TribĂș
Deia Pla que en aquest paĂs "n'hi haurĂ hagut tants, de revolucionaris, que els qui sentim una mena de fĂ stic Ă dhuc per la paraula constituĂŻm un grup tan insignificant que no podem ni muntar un tresillo". Jo crec que val la pena intentar-ho.
Per aixĂČ estic intentant muntar un tresillo, molt nostre, perĂČ que, com els tribuns de la plebs i com els grans "Tribunes" anglosaxons que se’n consideraven hereus, pretĂ©n dir la veritat al poder i dir-la de la millor manera possible. I d'aquĂ que li hagi posat de nom
El TribĂș.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
