El darrer Premi Anagrama d’Assaig és una reflexió sobre la lliure expressió. Així tradueix Gamper el free speech anglosaxó, assenyalant que no és ben bé el mateix que la llibertat d'expressió. La llibertat d’expressió pretén defensar l’expressió d’alguna cosa, com una opinió, una veritat o un sentiment, que cadascú ja té dins seu. En parlar d’expressió lliure, i com explica l’autor, no es tractaria de “protegir un suposat dret individual a dir allò que hom considera que sigui la veritat (…) El que mereix protecció és el dret de la societat sencera a discutir sobre assumptes rellevants, perquè només discutint es pot descobrir la veritat”.
I per a l’exercici d’aquest dret col·lectiu no totes les paraules són igual d’útils ni valen el mateix. Les millors són aquelles que, com deia Aristòtil, reconeixen que “la paraula existeix per manifestar el que és convenient i el que és nociu, així com el que és just i el que és injust”. Aquesta paraula pública troba la millor versió, com a aspiració de la democràcia deliberativa, en una vida parlamentària que, com diu Benedetta Craveri, “sap conjugar la lleugeresa amb la profunditat, l’elegància amb el plaer, la recerca de la veritat amb la tolerància i el respecte a l’opinió aliena”.
Però no totes les “ocasions de la paraula” són equiparables a les pròpies de la vida parlamentària. No sempre es pot aspirar a un discurs que busqui al mateix temps la veritat i la convivència. Ni tan sols en una democràcia. Perquè hi ha institucions, com la família o la universitat, que per la seva pròpia naturalesa es resisteixen a la total democratització i que obliguen, per tant, a prioritzar unes paraules sobre les altres.
Encara que “el feminisme hagi enderrocat l’estricta divisió entre el públic i el privat” i que, per tant, “el llenguatge de la negociació” s’hagi instaurat també dins la família, aquí les millors paraules són encara aquelles que prioritzen la convivència a la veritat. A la vida familiar hi ha silencis que salven i coses que no es diuen o que no s'han de dir gaire sovint. En canvi, a la universitat s’esperaria que es prioritzés la paraula que diu la veritat per sobre de la paraula que cura. Però això ja no és així. La democratització és per naturalesa corrosiva de l’autoritat i per això és cada cop menys estrany veure com a les nostres universitats es reclamen safe spaces o se censuren certes idees per protegir els estudiants de veritats feridores o incòmodes.
La sorpresa amb què veiem créixer la por i la inseguretat dels estudiants a sentir paraules que no siguin les que millor els cuiden ens recorda que, com diu Gamper, “mai arribarem a un acord sobre la naturalesa de les millors paraules”. La vida democràtica consisteix, de fet, a discutir (i potser eternament) sobre aquelles paraules que més i millor diuen la veritat i la justícia. “Conformem-nos —segueix Gamper—, que no és poca cosa, a saber identificar col·lectivament les pitjors que es posen al servei de la dominació”.
El clima a les universitats ens recorda una lliçó molt valuosa: en democràcia, el dret a ser escoltat s'ha de guanyar. Però també ens alerta sobre l’amenaça sempre present del despotisme democràtic, que de vegades s’equipara al “políticament correcte”, perquè ens recorda que el poder de silenciar no és monopoli de la llei o del poder polític. També la societat exerceix de censora, i ho fa amb el convenciment que “la censura és nociva per a la democràcia, excepte en aquells casos en què se censuren missatges que volen destruir la democràcia”. Posant el focus de la reflexió sobre el discurs lliure i sobre les millors paraules, correm el risc d’excusar la censura que es presenti amb la retòrica de la lluita contra qualsevol forma de dominació.