Secesionismo merengón

Lo peor es la cobardía. El querer asegurarse, desde hoy y para siempre, un puesto en la mesa de los grandes que antes había que luchar. A menudo, hasta el último minuto de la última jornada. El querer asegurarse un dineral que antes había que merecer. Y este aceptar, con la excusa de la pandemia, que en un De Quincey de manual empezó cargándose el Estado de Derecho para acabar cargándose hasta el fútbol, que lo importante es participar. Esto antes sólo lo decían los pequeños, niños y clubes, que con algo tenían que conformarse.

(Seguir leyendo en El Español)

El valor de mil paraules

En una democràcia representativa tothom està obligat a fer teatre, però només alguns estan condemnats a no poder dissimular-ho. No perquè no en siguin capaços, sinó perquè no s’ho poden permetre. Perquè han portat la ficció tan lluny que el pes de la realitat i de les responsabilitats que comporta se’ls faria insuportable. Per això han de deixar clar que lo seu és ficció, perquè han après que només així poden evitar que se’ls exigeixi que responguin dels seus actes i discursos. Per això encallen les negociacions per fer govern, perquè van del que fan i no poden dir-nos i del que poden dir-nos però no poden fer. Perquè van de diners, i els polítics no parlen dels diners que no ens poden prometre, i perquè van de les coses del procés, de les que parlen molt precisament perquè no hi ha res a fer.

(Seguir llegint a El Tribú)

Tots malalts

La pandèmia ha reforçat la naturalesa terapèutica de la nostra societat. El govern va dir “cuideu-vos” i la gent va començar a repetir “cuideu-vos”. Com a lloros. A l’acomiadar-se als mails, a les reunions per zoom, a les classes online, a la cua del super, a l’ascensor i a l’escala. O sigui que aquesta és una por que els nostres governs van promoure deliberadament i de la que són, per tant, responsables. És una por que ha tingut, que té i que tindrà conseqüències greus i és una por que els està permetent dissimular la seva incompetència durant la pandèmia i els permetrà dissimular la seva incompetència quan aquesta passi.

(Seguir llegint a ElTribú)

Hacerse el tuerto

Estas protestas sólo son excepcionales para quien no había vivido otras, para quien no había sufrido o protagonizado otras. Es decir, para quienes olvidan demasiado rápido y para quienes nacieron demasiado tarde y justo llegan ahora a este mundo loco en el que habitamos los adultos. 

En Barcelona, y que yo recuerde, a bote pronto, en los últimos años se han quemado cosas y asaltado tiendas para protestar contra de la Guerra de Irak, la globalización, el Plan Bologna, las sentencias del Procés e incluso para celebrar los títulos del Barça de Guardiola. Las comparaciones históricas en las que se amparan estos días los revolucionarios, por ingenuos o por cínicos, para justificar la violencia, adolecen de un sesgo de supervivencia por el cual sólo nos acordamos de dos o tres revoluciones que triunfaron y no de las incuantificables que fracasaron y fracasan a diario.

(Seguir leyendo en TheObjective)

Menage à trois: Actualidad política catalana con Irune Ariño y Roger Montañola

Irune Ariño me invitó a participar de su "menage à trois" para comentar la actualidad política catalana con Roger Montañola.

Bullshit i testosterona

Que qui vigila el vigilant, preguntes mentre llences una ampolla de vidre contra el cordó policial. Doncs tu, fill meu. Tu. Però tu ets qui has decidit omplir les institucions d’irresponsables i el carrer de piròmans, en la que seria, si ho fos, l’acció més ben coordinada en molts i molts anys per assegurar l’autodestrucció del país. 

Hem premiat uns polítics que porten anys dient i prometent que fins que tinguin tot el poder que els donaria la independència no pensen assumir cap de les petites responsabilitats que els ofereix l’autonomia. I això, que bé podia portar cap al totalitarisme, ha quedat en la mera però absoluta irresponsabilitat política.

(Segueix llegint a ElTribú)

Contra el virus vale todo

Illa encontró un lema cutrillo pero eficaz y no dudó en explotarlo hasta la extenuación. Si una de las bazas socialistas era que Illa tuviera, por la novedad y por cosas peores, el protagonismo que no hubiese tenido Iceta, Illa quiso dejar claro que del tan esperado «todos contra Illa» se había pasado al «contra Illa vale todo». En ocasiones, incluso la verdad.

(Seguir leyendo en TheObjective)