29.11.13

¿Quién necesita a los socialistas?

Cualquiera diría que los únicos que no se preocupan por el futuro del PSC son sus dirigentes. Parece que les empieza a pasar como aquel simpático eterno candidato, creo que era el alcaldable Trias, que se lamentaba por caer muy bien a quienes jamás lo votarían. Con la pequeña diferencia de que en realidad los socialistas catalanes ya no caen bien a nadie y que quienes tanto se preocupan por ellos lo hace convencido de que los socialistas huyen como dicen que huyen las ratas de un barco que se hunde. Que cuando los gritan que qué hacen y que si si se han vuelto locos y que si no ven que se ahogarán, lo hacen como debe hacerlo el marinero debe llamar las ratas que huyen. No por amor a las ratas, sino por amor al barco. No es que les preocupen las ratas, porque a nadie le preocupan las ratas. Lo que les preocupa es que huyan, porque todo el mundo sabe que cuando las ratas huyen es que el barco se hunde. La preocupación por los socialistas catalanes y por su futuro no es más que es un simple lamento porque, como decía el Presidente Mas, se "van cuando más se les necesita". Porque mientras hay ratas hay esperanza.
Es evidente que las metáforas marineras tienen un recorrido limitado y que, del mismo modo que no todos los barcos que zarpan llegan a Itaca, tampoco todas las ratas que saltan se salvan. Pero si toda rata que salta pone en duda la seguridad del buque, que el PSC se eche atrás nos obliga a dudar de la seguridad del proceso, de la consulta basada en el llamado derecho a decidir. Porque pone en duda dos cuestiones fundamentales. La primera, que en Cataluña haya o esté creciendo una clara mayoría independentista y claramente independentista. Una mayoría que no sólo esté dispuesta a responder independencia en una encuesta sino también a votarla en las urnas. Porque esta es la es la condición imprescindible de la independencia y la única justificación posible del proceso, aunque no sea en absoluto una condición suficiente y aunque a menudo se olvide tras la retórica del liderazgo y del sentido histórico y de la fuerza del pueblo en movimiento y etc. La segunda, que España vaya a estar dispuesta en algún momento a ceder su soberanía, un poco porque sí y un poco a cambio de nada. Porque sólo puedo entender la retórica del derecho a decidir como una manera de obligar a los catalanistas a asumir las consecuencias de su discurso habitual y de hacer evidentes los límites de lo que los catalanes podemos conseguir dentro de España. La fuga del PSC pone de manifiesto que ningún partido puede permitirse el lujo de ser lógicamente más consecuente que sus votantes , y que por eso es posible que la mayoría independentista ni esté ni se la espere. La fuga del PSC evidencia que el PSOE , en caso de que algún día volviera a gobernar, no estaría más dispuesto que el PP a permitir un referéndum de autodeterminación de Cataluña.
Evidentemente, estas no son noticias especialmente preocupantes para el independentismo. El independentismo puede entender muy bien que en el fondo la vía de la consulta y el derecho a decidir no es mucho más que una tercera vía, una vía desleal pero española y por lo tanto doblemente equivocada, que intenta imponer de facto un cambio constitucional que reconozca la soberanía de Cataluña por si algún día nos decidimos a ejercerla. Que pretende que el Estado renuncie a su soberanía para ahorrarnos la faena de afirmar nuestra. Así que más preocupante podría parecerles la fidelidad de Junqueras a esta vía, una fidelidad que demuestra cuando amenaza con detener la economía catalana con un poder que ni tiene ni puede tener mientras se niega a contemplar la posibilidad de ejercer el poder, que no tiene pero podría tener, para hacer una declaración unilateral de independencia. No sea que al final también a ellos la prudencia los haga traidores y que por querer hacer las cosas de una manera tan legal y democrática se olviden de lo que habían venido a hacer, que no es otra cosa que romper con la ley.

Qui necessita els socialistes?

Qualsevol diria que els únics que no es preocupen pel futur del PSC són els seus dirigents. Sembla que els comença a passar com a aquell etern candidat simpàtic, crec que era l’alcaldable Trias, que es lamentava de caure molt bé a tota la gent que no el votava mai. Amb la petita diferència que en realitat els socialistes catalans ja no cauen bé a ningú i que qui tant se’n preocupa ho fa convençut que els socialistes fugen com es diu que ho fan les rates d’un vaixell que s’enfonsa. I que quan els criden que què fan i que si s’han begut l’enteniment i que si no veuen que s’ofegaran, ho fan com el mariner deu cridar les rates que fugen. No per amor a les rates, sinó per amor al vaixell. No és que els preocupin les rates, perquè les rates no preocupen a ningú. El que els preocupa és que fugin, perquè perquè tothom sap que quan les rates fugen és que el vaixell s’enfonsa. Aquesta preocupació pels socialistes catalans i el seu futur no és res més que és un simple lament perquè, com deia el President Mas, “marxen quan més se’ls necessita”. Perquè mentre hi ha rates hi ha esperança.
És evident que les metàfores marineres tenen un recorregut limitat i que, de la mateixa manera que no tots els vaixells que salpen arriben a Ítaca, tampoc totes les rates que salten se salven. Però si tota rata que salta posa en dubte la seguretat del vaixell, que el PSC es faci enrere ens obliga a dubtar de la seguretat de la via empresa, de la via de la consulta basada en l'anomenat dret a decidir. Perquè posa en dubte dues qüestions fonamentals. La primera, que a Catalunya hi hagi o hi creixi una majoria clara i clarament independentista. Perquè aquesta és la aquesta és la condició imprescindible de la independència i la única justifiació possible del procés, encara que no sigui en absolut una condició suficient i encara que sovint s’oblidi en la retòrica del lideratge i del sentit històric i de la força del poble en moviment i etc. La segona, que Espanya estigui disposada en algun moment a cedir la seva sobirania, una mica perquè sí i una mica a canvi de no res. Perquè jo només puc entendre la retòrica del dret a decidir com una manera d’obligar els catalanistes a assumir les conseqüències del seu discurs habitual i de posar de manifest els límits del que podem aconseguir dins d’Espanya. La fugida del PSC posa de manifest que cap partit es pot permetre el luxe de ser lògicament més conseqüent que els seus votants, i que per això és possible que la majoria independentista ni hi sigui ni se l'esperi. La fugida del PSC evidencia que el PSOE, en cas que mai tornés a governar, no estaria més disposat que el PP a permetre un referèndum d’autodeterminació de Catalunya.
Evidentment, aquestes no són notícies especialment preocupants per l’independentisme. L’independentisme pot entendre molt bé que en el fons la vida de la consulta i el dret a decidir no és gaire més que una tercera via, una via deslleial però espanyola i per tant doblement equivocada, que intenta imposar de facto un canvi constitucional que reconegui la sobirania de Catalunya per si de cas algun dia ens decidim a exercir-la. Que pretén que l’Estat que renunciï a la seva sobirania per estalviar-nos la feinada d’afirmar la nostra. Així que més preocupant els podria semblar la fidelitat de Junqueras a aquesta via, una fidelidad que demostra quan amenaça d’aturar l’economia catalana amb un poder que ni té ni pot tenir mentre es nega a contemplar la possibilitat d’exercir el poder, que no té però podria tenir, per fer una declaració unilateral d’independència. No sigui que al final també a ells la prudència els faci traïdors i que per voler fer les coses d’una manera tan legal i democràtica s’oblidin del que havien vingut a fer, que no és altra cosa que trencar amb la llei.

22.11.13

A missa i repicant

Les paraules de Rouco Varela sobre la unitat d’Espanya són un bon recordatori d'un parell de veritats sobre l'església i la política. La primera, que l'església ha d'intentar no ficar-se en política. La segona, que no pot evitar-ho. Que ho ha d'intentar per no rebaixar-se al partidisme i la politiqueria, però que per la seva pròpia naturalesa no pot defugir la temptació. Perquè encara que l'església no sigui d’aquest món és en aquest món i perquè es basa en la creença que Déu es va fer home quan podia fer-se el suec, que ho va fer per amor i que amb l’amor comencen les responsabilitats. Així que allà on hi hagi un catolicisme responsable i conscient del seu deure no hi podrà haver un catolicisme al marge de la política. I això no vol dir que haguem de creure que qui estima pot fer el que vulgui, ni que la retòrica de l’amor als homes i l’apologia de la fraternitat universal justifica qualsevol discurs polític. Només vol dir que correspon a l’esglesia decidir si vol baixar a l’arena política i fins on es vol enfangar, però no pot oblidar mai que no es pot estar a missa i repicant i que no estem obligats a reconèixer-li cap autoritat superior en allò que ens és igualment propi.
Així que Rouco Varela té tot el dret a vincular la seva preocupació per la unitat d’Espanya amb la preocupació cristiana perquè “la unió fraterna entre els ciutadans pogués arribar a trencar-se”. I té tot el dret a creure que l'obligació de defensar i promoure la fraternitat entre els homes l’obliga a defensar la unitat d’Espanya. Però l'església no pot oblidar que les lleis dels homes no són les lleis més altes. I que, encara que no estigui disposada a acceptar que bones tanques fan bons veïns, tampoc pot oblidar que la fraternitat dels homes no pot dependre de la unitat de les nacions. Que si fos així, el preu de la fraternitat seria l’imperialisme, i que si imperalisme no garanteix la pau encara menys l’amor i que ningú pot acceptar com a definitiu l’ordre vigent entre les nacions sense acceptar que milions d’humans estan condemnats a la pobresa i a la tirania. Això, evidentment, no vol dir que església s’hagi de fer independentista i repicar campanes l’11 de setembre. Si església creu que l’actual situació política posa en perill la fraternitat entre els homes no només té el dret sinó el deure de denunciar-ho. Però tenia entès que al bon cristià se'l coneixem pels seus actes més que pels seus discursos, que predica més amb l’exemple que no pas amb la paraula, i que el clima més aviat poc fraternal que es viu i es promou des de mitjans tan seus com 13TV fa molt dubtós l’ordre de les seves prioritats. Tenia entès que el cristià ha de ser prou humil per no exigir als altres el que és incapaç d’exigir-se a si mateix.

15.11.13

La pitjor corrupció

Podem fer veure que no era un insult ni una amenaça, però no podem oblidar que era el Parlament i que a sobre era el nostre. Com que Rato ens cau molt malament a tots, podem jugar a fer veure que dir gàngster és com dir que potser és un mal gestor o que alçar una sandàlia de jubilat alemany recordant l’Iraq no té res a veure amb les úniques sandàlies que vam veure volar a l’Iraq. Que fer-ho preguntant si té por amb aquella mirada fixa no és una manera amenaçadora de dir que hauria de tenir molta por perquè jo i els meus estem molt locus i molt farts, sinó una pregunta cordial, d’interès sincer pel benestar emocional del convidat. Podríem fer-ho veure, dic. Però això no només confirmaria que ni nosaltres ni la nostra democràcia mereixem més respecte del que ens té el diputat Fernández, sinó que seria col·laborar directament amb la pitjor de les corrupcions, que no és la corrupció dels homes sinó la dels ideals més nobles que representa el Parlament.
Per entendre de què parlem quan parlem d’aquests ideals, bastin dues breus intervencions que ens han arribat de Rato, perquè ja se sap que no es tracta tant d’escoltar-lo com d’insultar-lo. El primer és la substitució de l’emotivisme pública pel raonament públic. Quan Rato li pregunta al diputat Fernández si és d’ell, de qui se suposa que ha de tenir por, demostra que entén molt millor que ell que al Parlament no s’hi va a expressar sentiments sinó a debatre raons. Que “la por a perdre-ho tot”, com totes les pors més íntimes i profundes, no s’exposen al Parlament sinó al divan del psicòleg. Amb la seva resposta populista, el diputat Fernández va tornar a demostrar que del poble només n’espera crits, plors, retòrica d’autoajuda i segurament coses encara pitjors. I, en tot cas va deixar clara la distància que separa el seu poble del democràtic esperit parlamentari, que només té sentit si es pren seriosament el seu ideal: que l’intercanvi d’arguments substitueixi l’intercanvi de cops de sandàlia.
Encara no entenc que davant d’aquesta lamentable espectacle el senyor Rato no marxés del Parlament, i em sembla que ell mateix no ho devia acabar d’entendre perquè poc després es va adreçar a la presidenta de la comissió preguntant-se pel sentit de la seva compareixença. Una pregunta que encara es va fer més pertinent després de sentir que la presidenta en qüestió tampoc era del tot capaç de definir la tasca de la comissió diferenciant-la de la tasca d’un tribunal de justícia. Una diferència fonamental segons la qual es jutja als jutjats, es legisla als parlaments i s’insulta als sofàs i que per això reserva a les comissions d’investigació la tasca d’intentar entendre millor per poder legislar millor. Es tracta en el fons d’evitar-nos el ridícul d’ensopegar dues vegades amb la mateixa crisi, que seria gairebé tan gros com el de repetir dues vegades el mateix insult perquè, com ve sap tot revolucionari encara que sigui de pacotilla, l’únic luxe que no es pot permetre la revolució televisada és fer-se avorrida per repetitiva. Així que si mai s’esgoten els recursos de capità Haddock sempre es pot deixar caure alguna llagrimeta socialdemòcrata d’impotència, fins que no s’entengui que precisament la impotència és la condició necessària d’una democràcia sana, d’aquella separació de poders que mai ens cansem de reivindicar i que ens fa més febles per poder fer-nos més justos.
És per això, per la importància que té l’intentar estar a l’alçada dels nostres ideals democràtics, que molt més lamentable que l’espectacle del diputat Fernández és la reacció dels qui fins fa quatre titulars haguessin estat orgullosos de dir-se moderats. Aquesta postura que adopten del normalment no però tractant-se de qui es tracta doncs ara sí i que és molt més perillosa perquè oblida que la justícia, la democràcia, no poden ser mai res personal. Que no s’admeten excepcions, com molt bé entendran si tenen present que ells, com tots de tant en tant, també són les excepcions d’algun justicier. Em sembla que un país que es presenta al món com exemple d’esperit democràtic hauria de ser molt més curós amb el que passa al seu propi Parlament.

8.11.13

Unitat i claredat

Sembla que ja només ens queda esperar que Convergència es decideixi entre la claretat o la unitat. O la claredat d’una pregunta netament independentista, que només podria pactar amb ERC i previsiblement contra Unió i que facilitaria a l’Estat la prohibició de la consulta i complicaria la reacció. O la unitat de les forces anomenades catalanistes, que només s’aconseguiria a canvi de plantejar una pregunta que no comprometés clarament a res i, podem suposar, sense el suport d’ERC, però que posaria al govern de l’Estat les coses tan complicades com se li poden posar mentre no quedi clar que a la societat i al parlament hi ha una majoria independentista disposada a defensar fins les últimes conseqüències una Declaració Unilateral d’Independència.
És comprensible que el preu de la unitat sigui l’ambigüitat, perquè és sabut que la majoria estem més còmodes quan no ens sentim els únics responsables d’una decisió tan important ni de les seves previsibles conseqüències. I per això s’entén també una altra possibilitat, que de moment sembla que només contemplen els que la temen, i és que ERC pugui sumar-se a una pregunta com la que plantejava Joaquim Coll al seu article Pese al lío, habrá pregunta, publicat a Crònica Global: ¿Está usted a favor de una Estado soberano para Cataluña?. Una pregunta que pretén integrar claredat i unitat en una d’aquelles sumes que resten, però que suma per aconseguir la unitat que es considera necessària i resta una mica d’aquella responsabilitat que no sembla que ningú pugui ni vulgui assumir en solitari.
Les mancances d’una pregunta com aquesta són evidents i potser la més evident de totes és que si mai arribés a votar-se no podria ser, en cap cas, vinculant: que no hi ha cap resposta possible que obligui cap partit a emprendre cap política determinada. Però, ara que toca fer de la necessitat virtut, aquesta mancança és també el seu principal avantatge, perquè pot agradar tothom sense comprometre ningú. Encara que tothom té motius per sentir-s’hi incòmode, a tothom li és difícil declarar-s’hi en contra sense renegar explícitament del que ha dit i ha fet els darrers mesos. Ni el PSC ni ICV poden distanciar-se’n sense distanciar-se del dret a decidir i apropar-se a “l’espanyolisme de dretes” que tan els espanta. I finalment, tampoc ERC ni CDC poden apartar-se’n mentre no estiguin disposats a presentar-se a les properes eleccions, junts o per separat, disposats a proclamar unilateralment la independència de Catalunya i a assumir en solitari les conseqüències que se’n derivin. Potser aquesta és una de les moltes vegades on l’única solució possible acaba sent aquella que a tothom li sembla igualment insatisfactòria.