20.2.20

Crítica de "Las mejores palabras", de Daniel Gamper

El darrer Premi Anagrama d’Assaig és una reflexió sobre la lliure expressió. Així tradueix Gamper el free speech anglosaxó, assenyalant que no és ben bé el mateix que la llibertat d'expressió. La llibertat d’expressió pretén defensar l’expressió d’alguna cosa, com una opinió, una veritat o un sentiment, que cadascú ja té dins seu. En parlar d’expressió lliure, i com explica l’autor, no es tractaria de “protegir un suposat dret individual a dir allò que hom considera que sigui la veritat (…) El que mereix protecció és el dret de la societat sencera a discutir sobre assumptes rellevants, perquè només discutint es pot descobrir la veritat”.

I per a l’exercici d’aquest dret col·lectiu no totes les paraules són igual d’útils ni valen el mateix. Les millors són aquelles que, com deia Aristòtil, reconeixen que “la paraula existeix per manifestar el que és convenient i el que és nociu, així com el que és just i el que és injust”. Aquesta paraula pública troba la millor versió, com a aspiració de la democràcia deliberativa, en una vida parlamentària que, com diu Benedetta Craveri, “sap conjugar la lleugeresa amb la profunditat, l’elegància amb el plaer, la recerca de la veritat amb la tolerància i el respecte a l’opinió aliena”.

Però no totes les “ocasions de la paraula” són equiparables a les pròpies de la vida parlamentària. No sempre es pot aspirar a un discurs que busqui al mateix temps la veritat i la convivència. Ni tan sols en una democràcia. Perquè hi ha institucions, com la família o la universitat, que per la seva pròpia naturalesa es resisteixen a la total democratització i que obliguen, per tant, a prioritzar unes paraules sobre les altres.

Encara que “el feminisme hagi enderrocat l’estricta divisió entre el públic i el privat” i que, per tant, “el llenguatge de la negociació” s’hagi instaurat també dins la família, aquí les millors paraules són encara aquelles que prioritzen la convivència a la veritat. A la vida familiar hi ha silencis que salven i coses que no es diuen o que no s'han de dir gaire sovint. En canvi, a la universitat s’esperaria que es prioritzés la paraula que diu la veritat per sobre de la paraula que cura. Però això ja no és així. La democratització és per naturalesa corrosiva de l’autoritat i per això és cada cop menys estrany veure com a les nostres universitats es reclamen safe spaces o se censuren certes idees per protegir els estudiants de veritats feridores o incòmodes.

La sorpresa amb què veiem créixer la por i la inseguretat dels estudiants a sentir paraules que no siguin les que millor els cuiden ens recorda que, com diu Gamper, “mai arribarem a un acord sobre la naturalesa de les millors paraules”. La vida democràtica consisteix, de fet, a discutir (i potser eternament) sobre aquelles paraules que més i millor diuen la veritat i la justícia. “Conformem-nos —segueix Gamper—, que no és poca cosa, a saber identificar col·lectivament les pitjors que es posen al servei de la dominació”.

El clima a les universitats ens recorda una lliçó molt valuosa: en democràcia, el dret a ser escoltat s'ha de guanyar. Però també ens alerta sobre l’amenaça sempre present del despotisme democràtic, que de vegades s’equipara al “políticament correcte”, perquè ens recorda que el poder de silenciar no és monopoli de la llei o del poder polític. També la societat exerceix de censora, i ho fa amb el convenciment que “la censura és nociva per a la democràcia, excepte en aquells casos en què se censuren missatges que volen destruir la democràcia”. Posant el focus de la reflexió sobre el discurs lliure i sobre les millors paraules, correm el risc d’excusar la censura que es presenti amb la retòrica de la lluita contra qualsevol forma de dominació.

12.2.20

La eutanasia sale carísima

Es fácil imaginar la distopía. Un gobierno que persiga a los viejos que no quieren tomar la píldora, una sociedad que los acuse y los acose por egoístas, unos enfermeros cansados de cuidar moribundos que la administren de noche y en connivencia con la administración, empeñada en reducir costes. Y si de reducir costes se trata, es fácil imaginar una distopía más de tipo marxista, como de lucha de clases donde los pobres trabajadores condenados a acudir a la sanidad pública, siempre más precaria, cada vez con más recortes, mueran antes de tiempo y antes de quererlo y donde, en cambio, quienes puedan pagarse una sanidad privada, siempre codiciosa, empeñada en no dejarnos morir mientras quede un céntimo en el banco, alarguen sus vidas hasta los 150 años que pronto, según dicen, alcanzaremos como si nada. Pero no hace falta imaginar tanto.
El PP acusa a la izquierda de legalizar la eutanasia para reducir costes. Y lo hace, supongo, porque sabe que más allá de la economía comparte en el fondo el argumento liberal de la legalización. Es el argumento de la libertad individual y es el argumento que se basa en medir la democracia a peso, según la cantidad de derechos que garantiza al individuo. El de entender la democracia como poco más, o poco menos, que una progresiva extensión de los derechos sin límite conocido. Es como el derecho al divorcio, les recordaba Asens. Antes no les gustaba y ahora se divorcian como el que más. Y como el derecho al divorcio debe entenderse. Como creía recordar que lo entendió Chesterton, cuando advertía que el problema de la legalización del divorcio no está tanto en las parejas que se divorcian felices y en paz sino en la sombra de provisionalidad que este derecho extiende sobre todas las parejas y sobre todas las relaciones amorosas. Eso mismo, digo, hay que ver también en la legalización de la eutanasia. La sombra que extiende los moribundos; entre los vivos que no quieran morir todavía. ¿Sombra de egoísmo? ¿De cobardía? ¿De una absurda superstición? Una sombra amenazará a quien quiera vivir hasta el último momento, hasta la última experiencia por dolorosa que sea y que tenga que hacerlo a costa del erario público, del sufrimiento de los suyos tanto como del suyo propio.
Y quizás esté bien así. Seguramente esté bien así. Pero es así y no es de otra manera. Porque todo derecho tiene un precio y la libertad sale carísima.

Publicado en TheObjective

10.2.20