12.3.14

Si això és un poble

Per bona que sigui, cap adaptació d’”Un enemic del poble” pot amagar una veritat evident: a l’obra es parla d’un poble, no d’una ciutat ni d’un país. Es parla d’un poble amb un balneari, un diari, un director, un redactor i un impressor, un empresari, un alcalde i un doctor que resulten ser germans. Sembla ser que es tracta d’un poble petit però ric, gràcies al bon funcionament del balneari, el seu únic motor econòmic. És, per tant, un poble més ric del que és normal però també més dèbil del que és habitual. I és un poble que té els vicis i les virtuts pròpies dels pobles, que són vicis i virtuts molt diferents als de la ciutat on es representava l'obra fins fa pocs dies. És un poble que no coneix les misèries del periodisme de trinxera, més preocupat pel negoci que per la veritat, però que precisament per això tampoc coneix els beneficis de la pluralitat informativa. Un poble que no pateix els defectes de la partitocràcia i la divisió social, però que gaudeix plenament de les tendències totalitàries del poble unit i la democràcia directa. En aquest poble és possible ser enemic de tots i quedar-se sol, però a la nostra ciutat, al nostre país, el més habitual és ser ignorat i sentir-se mal acompanyat. I com que dels nostres vicis en depenen també les nostres virtuts, és evident que en aquest cas el partidisme i el sectarisme informatiu haguessin servit, com a mínim, per salvar el dr. Stockman de l’ostracisme i qui sap si el poble de la ruïna.
Que mai en sabrem prou per combatre els vicis del poble amb les virtuts de la civilització es veia molt bé a l’adaptació al teatre Lliure, en el precís moment de l’obra on el poble es manifesta amb tota la seva naturalitat. En una assemblea popular que, com tota assemblea popular, només pot servir per condemnar algú al silenci. L’encert de l’adaptació era que es mantingués la participació espontània del poble per poder fer emergir un populisme autèntic. El defecte és que això pervertia necessàriament el sentit de l’obra, perquè el públic del Lliure aplaudeix l’enemic amb entusiasme allà on el poble d’Ibsen l’insulta amb raó. L’insulta perquè el seu discurs és al mateix temps insultant, paternalista, prepotent i fal·laç. Encara que això faci molta gràcia al públic barceloní, el dr. Stockman és realment imprudent perquè és tan ingenu com vanitós. És incapaç d’entendre les pors dels vilatans perquè en el fons és incapaç d’entendre l’autèntica importància del seu propi descobriment. És incapaç d’entendre que la veritat que exhibeix amb tant d’orgull suposa al mateix temps la cura dels banyistes i la ruïna del poble i per això és incapaç d’entendre fins a quin punt la persuasió és necessària per preservar tant la veritat com la convivència.
Que l’espectador del Lliure aplaudís quan tocava insultar és segurament la més seriosa i la més actual de les lliçons de l’obra. No hi ha res d’irònic en una majoria que aplaudeix, amb tota sinceritat, amb tota espontaneïtat, l’enemic del poble. No hi ha ironia en una majoria que aplaudeix quan la insulten perquè ja no és capaç ni de saber-se majoria ni de saber-se insultada. En una majoria massa acostumats a proclamar-se majoria per reclamar el poder i minoria per reclamar la raó. Massa acostumada a veure com els seus enemics es presenten sense màscares i somrients, proclamant-se políticament incorrectes i buscant al mateix temps l’aplaudiment del públic. Potser ja una mica massa mal acostumada per poder entendre que la pitjor amenaça a la llibertat no són els enemics sinó els aliats, que el perill no està tant en la divisió com en la unitat. I que precisament per això qui és més lliure és qui més sol està.

20.12.13

La independència i el dret internacional


Aquesta cita és falsa. No apareix a la "Opinió consultiva de la Cort Internacional de Justícia sobre la conformitat amb el dret internacional de la declaració unilateral d'independència relativa a Kosovo" del 22.07.10.
Però en aquesta "Opinió" sí que hi apareixen algunes coses interessants i que bé mereixen un comentari.
El primer que cal dir és que aquesta "opinió" es pronuncia sobre una qüestió molt concreta, respon una pregunta molt clara:
“S’ajusta al dret internacional la declaració unilateral d’independència formulada per les institucions provisionals d’autogovern de Kosovo?”
Com veiem, aquí "no es pregunta sobre les conseqüències jurídiques d'aquesta declaració. En particular, no es pregunta si Kosovo ha assolit la condició d'Estat. Tampoc es pregunta sobre la validesa o els efectes jurídics del reconeixement de Kosovo pels Estats que l'han reconegut com Estat independent. (§ 51)

I la resposta és que sí, que la declaració unilateral d'independència de Kosovo s'ajusta al dret internacional.
“(La Cort) Opina que la declaració d’independència de Kosovo aprovada el 17 de febrer del 2008 no va violar el dret internacional”. 
Però aquesta pregunta és una pregunta del tot diferent a si Kosovo tenia o no tenia dret a l'autodeterminació o si el dret dels pobles a l'autodeterminació està o no està per sobre del marc constitucional dels Estats. Ni tan sols es discuteix si Kosovo era o havia de ser considerat un poble. Ni què és ni què cal considerar que sigui un poble. 
"La tasca que s'ha demanat a la Cort és la de determinar si la declaració d'independència es va aprovar o no en infracció del dret internacional. La qüestió plantejada a la Cort no la obliga a adoptar una posició sobre si el dret internacional concedia a Kosovo un dret positiu de declarar unilateralment la seva independència o, a fortiori, sobre si el dret internacional concedeix en general un dret a entitats situades dins un Estat a separar-se'n unilateralment. De fet, és del tot possible que un acte en particular, com una declaració unilateral d'independència, no infringeixi el dret internacional sense que necessàriament constitueixi l'exercici d'un dret que aquest li confereix. S'ha demanat a la Cort una opinió sobre el primer punt, no sobre el segon" (§ 55-56)
Per tant, és possible saltar-se el dret intern sense saltar-se el dret internacional. Que Kosovo es convertís, de facto, en un Estat independent i que ho fes sense violar el dret internacional no vol dir que tingués cap dret a fer-ho. Vol dir, simplement, que ho va fer i que el dret internacional no ho prohibeix. 
Les particularitats de la situació de Kosovo, que era, evidentment, molt diferent a la de Catalunya  fan que, de fet, la declaració unilateral d'independència de Kosovo ni tan sols infringís el "Marc Constitucional". Però la Cort no es mulla sobre qüestions de dret intern, que no són de la seva competència.

És especialment interessant el que es diu sobre el "Dret Internacional General". Copio:
§79. Als segles XVIII i XIX i a principis del segle XX es van realitzar moltes declaracions d'independència que, freqüentment, van suscitar l'enèrgica oposició de l'Estat respecte del qual es declarava la independència. Aquelles declaracions algunes vegades van donar lloc a la creació d'un nou Estat, i altres no. Tanmateix, en conjunt la pràctica dels Estats no suggereix en cap cas que el fet de promulgar la declaració es considerés contrari al dret internacional. Per contra, de la pràctica dels Estats en aquest període es desprès clarament que el dret internacional no prohibia les declaracions d'independència. A la segona meitat del segle XX, el dret internacional en matèria de lliure determinació va evolucionar fins donar lloc a un dret a la independència dels pobles dels territoris no autònoms i dels pobles sotmesos a subjugació, dominació i explotació estrangera (...) Han sorgit molts Estats nous arran de l'exerici d'aquest dret. Tanmateix, també hi ha hagut casos de declaracions d'independència fora d'aquest context. La pràctica dels Estats en aquests darrers casos no revela l'aparició en el dret internacional d'una nova norma que prohibeixi l'adopció d'una declaració d'independència en tals casos.  
§80 Diversos participants en el procediment davant la Cort van mantenir que el principi d'integritat territorial contenia una prohibició implícita de les declaracions d'independència unilaterals. (Però la Cort rebutja aquesta pretensió, recordant que) l'abast del principi d'integritat territorial se circumscriu a l'àmbit de les relacions entre Estats.
És per això que, encara que a vegades s'hagi pronunciat en contra d'algunes declaracions unilaterals d'independència:
§81. La il·legalitat d'aitals declaracions no es derivava, per tant, del seu caràcter unilateral, sinó del fet que anaven o habrien anat acompanyades d'un ús il·lícit de la força o d'altres infraccions greus de les normes del dret internacional general, en particular les de caràcter imperatiu (jus cogens). 
§82. La qüestió de si, fora del context dels territoris no autònoms i dels pobles sotmesos a la subjugació, dominació i explotació estrangeres, el dret internacional en matèria de lliure determinació confereix a una part de la població d'un Estat existent un dret a separar-se d'aquest Estat va suscitar opinions radicalment diferents en el procediment que es van pronunciar al respecte. També es van plantejar divergències similars respecte de la qüestió de si el dret internacional contemplava un dret a la "secessió com a remei" i, en aquest cas, en quines circumstàncies. També hi va haver gran divergència d'opinions sobre si a Kosovo concorrien efectivament les circusmtàncies que, segons alguns participants, donaven lloc a un dret a la "secessió com a remei". 
Aquest seria, entenem, el cas de Catalunya, però la Cort va considerar que "en el cas present no és necessari pronunciar-se sobre aquestes qüestions (§83). 

Arribats en aquest punt imagino que és fàcil entendre que ni aquesta "opinió" ni el dret internacional declaren "que quan hi ha contradicció entre la legalitat constitucional d'un Estat i la voluntat democràtica, preval aquesta segona". Ni que "en una societat democràtica, a diferència d'una dictadura, no és la Llei la que determina la voluntat dels ciutadans, sinó que és aquesta la que crea i modifica quan sigui necessari, la legalitat vigent". Això és fals. 
L'únic que queda clar en aquesta "opinió" és que no és clar si Catalunya té o no té, en l'àmbit del dret internacional, dret a l'autodeterminació. Que el dret internacional ni aprova ni condemna, a priori, la possibilitat d'una declaració unilateral d'independència. I que no ho fa ni ho deixa de fer independentment del dret intern dels Estats en qüestió. Crec que és prou clar que quan hi ha contradicció entre la legalitat constitucional d'un Estat i la voluntat d'una part d'aquest Estat preval qui té més força. Que el dret internacional i la comunitat internacional s'acostumen a posar sempre al costat dels vencedors, que Catalunya està sola al món i que precisament en això consisteix la Independència. 

29.11.13

¿Quién necesita a los socialistas?

Cualquiera diría que los únicos que no se preocupan por el futuro del PSC son sus dirigentes. Parece que les empieza a pasar como aquel simpático eterno candidato, creo que era el alcaldable Trias, que se lamentaba por caer muy bien a quienes jamás lo votarían. Con la pequeña diferencia de que en realidad los socialistas catalanes ya no caen bien a nadie y que quienes tanto se preocupan por ellos lo hace convencido de que los socialistas huyen como dicen que huyen las ratas de un barco que se hunde. Que cuando los gritan que qué hacen y que si si se han vuelto locos y que si no ven que se ahogarán, lo hacen como debe hacerlo el marinero debe llamar las ratas que huyen. No por amor a las ratas, sino por amor al barco. No es que les preocupen las ratas, porque a nadie le preocupan las ratas. Lo que les preocupa es que huyan, porque todo el mundo sabe que cuando las ratas huyen es que el barco se hunde. La preocupación por los socialistas catalanes y por su futuro no es más que es un simple lamento porque, como decía el Presidente Mas, se "van cuando más se les necesita". Porque mientras hay ratas hay esperanza.
Es evidente que las metáforas marineras tienen un recorrido limitado y que, del mismo modo que no todos los barcos que zarpan llegan a Itaca, tampoco todas las ratas que saltan se salvan. Pero si toda rata que salta pone en duda la seguridad del buque, que el PSC se eche atrás nos obliga a dudar de la seguridad del proceso, de la consulta basada en el llamado derecho a decidir. Porque pone en duda dos cuestiones fundamentales. La primera, que en Cataluña haya o esté creciendo una clara mayoría independentista y claramente independentista. Una mayoría que no sólo esté dispuesta a responder independencia en una encuesta sino también a votarla en las urnas. Porque esta es la es la condición imprescindible de la independencia y la única justificación posible del proceso, aunque no sea en absoluto una condición suficiente y aunque a menudo se olvide tras la retórica del liderazgo y del sentido histórico y de la fuerza del pueblo en movimiento y etc. La segunda, que España vaya a estar dispuesta en algún momento a ceder su soberanía, un poco porque sí y un poco a cambio de nada. Porque sólo puedo entender la retórica del derecho a decidir como una manera de obligar a los catalanistas a asumir las consecuencias de su discurso habitual y de hacer evidentes los límites de lo que los catalanes podemos conseguir dentro de España. La fuga del PSC pone de manifiesto que ningún partido puede permitirse el lujo de ser lógicamente más consecuente que sus votantes , y que por eso es posible que la mayoría independentista ni esté ni se la espere. La fuga del PSC evidencia que el PSOE , en caso de que algún día volviera a gobernar, no estaría más dispuesto que el PP a permitir un referéndum de autodeterminación de Cataluña.
Evidentemente, estas no son noticias especialmente preocupantes para el independentismo. El independentismo puede entender muy bien que en el fondo la vía de la consulta y el derecho a decidir no es mucho más que una tercera vía, una vía desleal pero española y por lo tanto doblemente equivocada, que intenta imponer de facto un cambio constitucional que reconozca la soberanía de Cataluña por si algún día nos decidimos a ejercerla. Que pretende que el Estado renuncie a su soberanía para ahorrarnos la faena de afirmar nuestra. Así que más preocupante podría parecerles la fidelidad de Junqueras a esta vía, una fidelidad que demuestra cuando amenaza con detener la economía catalana con un poder que ni tiene ni puede tener mientras se niega a contemplar la posibilidad de ejercer el poder, que no tiene pero podría tener, para hacer una declaración unilateral de independencia. No sea que al final también a ellos la prudencia los haga traidores y que por querer hacer las cosas de una manera tan legal y democrática se olviden de lo que habían venido a hacer, que no es otra cosa que romper con la ley.

Qui necessita els socialistes?

Qualsevol diria que els únics que no es preocupen pel futur del PSC són els seus dirigents. Sembla que els comença a passar com a aquell etern candidat simpàtic, crec que era l’alcaldable Trias, que es lamentava de caure molt bé a tota la gent que no el votava mai. Amb la petita diferència que en realitat els socialistes catalans ja no cauen bé a ningú i que qui tant se’n preocupa ho fa convençut que els socialistes fugen com es diu que ho fan les rates d’un vaixell que s’enfonsa. I que quan els criden que què fan i que si s’han begut l’enteniment i que si no veuen que s’ofegaran, ho fan com el mariner deu cridar les rates que fugen. No per amor a les rates, sinó per amor al vaixell. No és que els preocupin les rates, perquè les rates no preocupen a ningú. El que els preocupa és que fugin, perquè perquè tothom sap que quan les rates fugen és que el vaixell s’enfonsa. Aquesta preocupació pels socialistes catalans i el seu futur no és res més que és un simple lament perquè, com deia el President Mas, “marxen quan més se’ls necessita”. Perquè mentre hi ha rates hi ha esperança.
És evident que les metàfores marineres tenen un recorregut limitat i que, de la mateixa manera que no tots els vaixells que salpen arriben a Ítaca, tampoc totes les rates que salten se salven. Però si tota rata que salta posa en dubte la seguretat del vaixell, que el PSC es faci enrere ens obliga a dubtar de la seguretat de la via empresa, de la via de la consulta basada en l'anomenat dret a decidir. Perquè posa en dubte dues qüestions fonamentals. La primera, que a Catalunya hi hagi o hi creixi una majoria clara i clarament independentista. Perquè aquesta és la aquesta és la condició imprescindible de la independència i la única justifiació possible del procés, encara que no sigui en absolut una condició suficient i encara que sovint s’oblidi en la retòrica del lideratge i del sentit històric i de la força del poble en moviment i etc. La segona, que Espanya estigui disposada en algun moment a cedir la seva sobirania, una mica perquè sí i una mica a canvi de no res. Perquè jo només puc entendre la retòrica del dret a decidir com una manera d’obligar els catalanistes a assumir les conseqüències del seu discurs habitual i de posar de manifest els límits del que podem aconseguir dins d’Espanya. La fugida del PSC posa de manifest que cap partit es pot permetre el luxe de ser lògicament més conseqüent que els seus votants, i que per això és possible que la majoria independentista ni hi sigui ni se l'esperi. La fugida del PSC evidencia que el PSOE, en cas que mai tornés a governar, no estaria més disposat que el PP a permetre un referèndum d’autodeterminació de Catalunya.
Evidentment, aquestes no són notícies especialment preocupants per l’independentisme. L’independentisme pot entendre molt bé que en el fons la vida de la consulta i el dret a decidir no és gaire més que una tercera via, una via deslleial però espanyola i per tant doblement equivocada, que intenta imposar de facto un canvi constitucional que reconegui la sobirania de Catalunya per si de cas algun dia ens decidim a exercir-la. Que pretén que l’Estat que renunciï a la seva sobirania per estalviar-nos la feinada d’afirmar la nostra. Així que més preocupant els podria semblar la fidelitat de Junqueras a aquesta via, una fidelidad que demostra quan amenaça d’aturar l’economia catalana amb un poder que ni té ni pot tenir mentre es nega a contemplar la possibilitat d’exercir el poder, que no té però podria tenir, per fer una declaració unilateral d’independència. No sigui que al final també a ells la prudència els faci traïdors i que per voler fer les coses d’una manera tan legal i democràtica s’oblidin del que havien vingut a fer, que no és altra cosa que trencar amb la llei.

22.11.13

A missa i repicant

Les paraules de Rouco Varela sobre la unitat d’Espanya són un bon recordatori d'un parell de veritats sobre l'església i la política. La primera, que l'església ha d'intentar no ficar-se en política. La segona, que no pot evitar-ho. Que ho ha d'intentar per no rebaixar-se al partidisme i la politiqueria, però que per la seva pròpia naturalesa no pot defugir la temptació. Perquè encara que l'església no sigui d’aquest món és en aquest món i perquè es basa en la creença que Déu es va fer home quan podia fer-se el suec, que ho va fer per amor i que amb l’amor comencen les responsabilitats. Així que allà on hi hagi un catolicisme responsable i conscient del seu deure no hi podrà haver un catolicisme al marge de la política. I això no vol dir que haguem de creure que qui estima pot fer el que vulgui, ni que la retòrica de l’amor als homes i l’apologia de la fraternitat universal justifica qualsevol discurs polític. Només vol dir que correspon a l’esglesia decidir si vol baixar a l’arena política i fins on es vol enfangar, però no pot oblidar mai que no es pot estar a missa i repicant i que no estem obligats a reconèixer-li cap autoritat superior en allò que ens és igualment propi.
Així que Rouco Varela té tot el dret a vincular la seva preocupació per la unitat d’Espanya amb la preocupació cristiana perquè “la unió fraterna entre els ciutadans pogués arribar a trencar-se”. I té tot el dret a creure que l'obligació de defensar i promoure la fraternitat entre els homes l’obliga a defensar la unitat d’Espanya. Però l'església no pot oblidar que les lleis dels homes no són les lleis més altes. I que, encara que no estigui disposada a acceptar que bones tanques fan bons veïns, tampoc pot oblidar que la fraternitat dels homes no pot dependre de la unitat de les nacions. Que si fos així, el preu de la fraternitat seria l’imperialisme, i que si imperalisme no garanteix la pau encara menys l’amor i que ningú pot acceptar com a definitiu l’ordre vigent entre les nacions sense acceptar que milions d’humans estan condemnats a la pobresa i a la tirania. Això, evidentment, no vol dir que església s’hagi de fer independentista i repicar campanes l’11 de setembre. Si església creu que l’actual situació política posa en perill la fraternitat entre els homes no només té el dret sinó el deure de denunciar-ho. Però tenia entès que al bon cristià se'l coneixem pels seus actes més que pels seus discursos, que predica més amb l’exemple que no pas amb la paraula, i que el clima més aviat poc fraternal que es viu i es promou des de mitjans tan seus com 13TV fa molt dubtós l’ordre de les seves prioritats. Tenia entès que el cristià ha de ser prou humil per no exigir als altres el que és incapaç d’exigir-se a si mateix.

15.11.13

La pitjor corrupció

Podem fer veure que no era un insult ni una amenaça, però no podem oblidar que era el Parlament i que a sobre era el nostre. Com que Rato ens cau molt malament a tots, podem jugar a fer veure que dir gàngster és com dir que potser és un mal gestor o que alçar una sandàlia de jubilat alemany recordant l’Iraq no té res a veure amb les úniques sandàlies que vam veure volar a l’Iraq. Que fer-ho preguntant si té por amb aquella mirada fixa no és una manera amenaçadora de dir que hauria de tenir molta por perquè jo i els meus estem molt locus i molt farts, sinó una pregunta cordial, d’interès sincer pel benestar emocional del convidat. Podríem fer-ho veure, dic. Però això no només confirmaria que ni nosaltres ni la nostra democràcia mereixem més respecte del que ens té el diputat Fernández, sinó que seria col·laborar directament amb la pitjor de les corrupcions, que no és la corrupció dels homes sinó la dels ideals més nobles que representa el Parlament.
Per entendre de què parlem quan parlem d’aquests ideals, bastin dues breus intervencions que ens han arribat de Rato, perquè ja se sap que no es tracta tant d’escoltar-lo com d’insultar-lo. El primer és la substitució de l’emotivisme pública pel raonament públic. Quan Rato li pregunta al diputat Fernández si és d’ell, de qui se suposa que ha de tenir por, demostra que entén molt millor que ell que al Parlament no s’hi va a expressar sentiments sinó a debatre raons. Que “la por a perdre-ho tot”, com totes les pors més íntimes i profundes, no s’exposen al Parlament sinó al divan del psicòleg. Amb la seva resposta populista, el diputat Fernández va tornar a demostrar que del poble només n’espera crits, plors, retòrica d’autoajuda i segurament coses encara pitjors. I, en tot cas va deixar clara la distància que separa el seu poble del democràtic esperit parlamentari, que només té sentit si es pren seriosament el seu ideal: que l’intercanvi d’arguments substitueixi l’intercanvi de cops de sandàlia.
Encara no entenc que davant d’aquesta lamentable espectacle el senyor Rato no marxés del Parlament, i em sembla que ell mateix no ho devia acabar d’entendre perquè poc després es va adreçar a la presidenta de la comissió preguntant-se pel sentit de la seva compareixença. Una pregunta que encara es va fer més pertinent després de sentir que la presidenta en qüestió tampoc era del tot capaç de definir la tasca de la comissió diferenciant-la de la tasca d’un tribunal de justícia. Una diferència fonamental segons la qual es jutja als jutjats, es legisla als parlaments i s’insulta als sofàs i que per això reserva a les comissions d’investigació la tasca d’intentar entendre millor per poder legislar millor. Es tracta en el fons d’evitar-nos el ridícul d’ensopegar dues vegades amb la mateixa crisi, que seria gairebé tan gros com el de repetir dues vegades el mateix insult perquè, com ve sap tot revolucionari encara que sigui de pacotilla, l’únic luxe que no es pot permetre la revolució televisada és fer-se avorrida per repetitiva. Així que si mai s’esgoten els recursos de capità Haddock sempre es pot deixar caure alguna llagrimeta socialdemòcrata d’impotència, fins que no s’entengui que precisament la impotència és la condició necessària d’una democràcia sana, d’aquella separació de poders que mai ens cansem de reivindicar i que ens fa més febles per poder fer-nos més justos.
És per això, per la importància que té l’intentar estar a l’alçada dels nostres ideals democràtics, que molt més lamentable que l’espectacle del diputat Fernández és la reacció dels qui fins fa quatre titulars haguessin estat orgullosos de dir-se moderats. Aquesta postura que adopten del normalment no però tractant-se de qui es tracta doncs ara sí i que és molt més perillosa perquè oblida que la justícia, la democràcia, no poden ser mai res personal. Que no s’admeten excepcions, com molt bé entendran si tenen present que ells, com tots de tant en tant, també són les excepcions d’algun justicier. Em sembla que un país que es presenta al món com exemple d’esperit democràtic hauria de ser molt més curós amb el que passa al seu propi Parlament.