Kony2012 i la obligació moral de ser intel·ligents (FCO)

L’èxit que ha tingut la campanya Kony2012 posa de manifest que els espectadors estan molt més predisposats a defensar les bones causes que a discutir sobre el bé. Això no seria un problema moral si el bo i el millor fossin coneguts i els mitjans per aconseguir-los fossin necessaris. Si tothom sabés què és el que està bé i què és el que està malament i què cal fer per tal que el bé prevalgui sobre el mal. El reconeixement de la nostra ignorància sobre el bé fa que normalment ens conformem a lluitar contra el mal, però això es converteix en un problema moral perquè fins i tot si el mal fos més fàcil de reconèixer que el bé, aquest reconeixement no seria encara suficient per saber quina és la millor manera de combatre’l. És molt més fàcil reconèixer en Joseph Kony el tipus de malvat extraordinàriament cruel i sanguinari que només trobem a les pel·lícules sobre Àfrica que saber què és el millor que podem fer-hi. Perquè d’això es tracta, perquè aquí tampoc n’hi ha prou tenint bones intencions per tenir bones polítiques i perquè com més convençuts estiguem de la bondat de les nostres intencions més fàcil serà que aquestes acabin sent contraproduents.

Malgrat l’aprovació general, la campanya ha rebut dures crítiques per simplista i per paternalista. Són crítiques pertinents. És evident que la simplicitat de la campanya és una de les causes del seu èxit. Precisament per això és una gran campanya. Però el problema és que hi ha causes incompatibles amb la simplicitat i a les quals, precisament per això, no beneficia cap campanya. Per això cal discutir sobre la finalitat d’aquesta campanya. Perquè podria acabar sent molt eficaç si el seu únic objectiu fos la captura de Kony i terriblement ineficaç si l’objectiu fos la pau a la regió i el benestar dels ugandesos. Simplement, no hauríem de donar per fet que en justícia on hi ha guanys no pot haver-hi pèrdues. Per això també és justificada l’acusació de paternalisme. La campanya és paternalista perquè pretén dir als ugandesos quins són els problemes que els haurien de preocupar, independentment de si aquests són o no són els problemes que els preocupen. I sembla, per exemple, que els ugandesos tenen més motius per témer el Síndrome del Capcineig (o “Nodding Disease Syndrome”) que a Kony i els seus. Com ens hauria d’haver ensenyat la vella i recurrent història del blanc bo que busca negre pobre, el problema del paternalisme és que els que fan de pares creuen saber més del que saben i que per això la millor manera d’ajudar i respectar els africans és considerant-los capaços de reconèixer els seus propis problemes, de buscar les seves pròpies solucions i de demanar la nostra ajuda quan creguin que la necessiten. Encara que una campanya com aquesta pugui no servir per millorar la vida de cap ugandès, pot servir com a mínim per recordar-nos que per ser bons no n’hi ha prou tenint bons sentiments i que per això tenim la obligació moral de ser intel·ligents. I no perquè la intel·ligència ens faci més bons, sinó perquè ens ajuda, com a mínim, a no fer massa mal quan el que volem és fer el bé.

Article publicat al diari de la FCO

Filosofía y actualidad, de Alain Badiou y Slavoj Zizek

Alain Badiou y Slavoj Zizek. Filosofía y actualidad. Amorrortu editores

Valoración: 3/5

El Presidente Mitterand solía invitar al Elíseo a algunos intelectuales para discutir cuestiones políticas y sociales. Lo hacía, parece ser, convencido de que el intelectual y el filósofo deben participar en los sucesos de actualidad y de que sus comentarios pueden ser de utilidad al político. Esta convicción debió tornarse pregunta cuando los invitados fueron Alain Badiou y Slavoj Zizek, dos de los mayores enfants terribles de esa izquierda convencida que la tarea de la filosofía ya no es interpretar el mundo sinó transformarlo. Pero si la filosofía puede transformar el mundo y de qué modo pueda hacerlo dependenderá, ante todo, de qué entendamos por filosofía. Para Badiou, filósofo es quien crea sus propios problemas y sólo se implicará en la realidad cuando esta exija la creación de un nuevo problema. Para Zizek, la manera que tiene el filósofo de responder a las impertinentes exigencias públicas es modificar los conceptos del debate. Por esta naturaleza problematizadora seguramente la filosofía no tenga mejor modo de ayudar al político que recordándole que su comprensión de los problemas es siempre parcial y que por eso sus soluciones son siempre provisionales. Ser consciente de ello parece condición sine qua non de la prudencia política. 

Viva Las Vegas (FCO)

Si només fos per una urgent necessitat de fer alguna cosa, si només fos com a mal menor i aparentment necessari, segurament no caldria defensar el famós projecte de l’Eurovegas. Perquè, com diu l’acudit, la necessitat passa però ella es queda. Però el mínim que podem dir és que aquest projecte no sembla dolent. No sembla que sigui dolent per a l’economia, ni sembla que ho sigui per a la moral pública. Com a mínim, no sembla ser-ho pels motius que més se senten aquests dies. És la primera vegada que un turisme que es preveu ric, educat i més interessat a passar els dies jugant als casinos lluny de Barcelona que passejant per la Rambla o visitant la Pedrera ens sembla que seria un turisme especialment molest o no prou bo per a nosaltres. I sent la primera vegada, no ens hauríem de precipitar a treure’n conclusions. Perquè la preocupació per la massificació del centre de la ciutat és legítima i sensata, però encara és hora que algú expliqui quin és aquest nou model de turisme que tornaria Barcelona als barcelonins (als que no viuen del turisme, s’entén). I tampoc sembla que tinguin raó els defensors d’un model econòmic i de país basat en la romàntica idea del petit comerciant de barri. Perquè, tot i que jo tampoc crec que l’única política possible sigui la recerca de l’enriquiment, i crec fins i tot que un país té tot el dret del món a decidir si vol intentar enriquir-se o prefereix dur una vida sòbria en l’honesta pobresa, encara he de trobar l’apologeta del botiguer i la persiana que estigui disposat a viure amb els serveis socials que un país de botiguers podria mantenir. És evident que quatre casinos no ens faran sortir de la crisi ni faran més competitiva la nostra economia. Però també és evident que, per molt competitiva que sigui l’economia d’un país, la majoria dels seus ciutadans no es guanyen el sou amb el seu talent i els seus coneixements sinó amb el seu esforç i la seva suor. A Syllicon Valley no hi ha lloc per a tothom i treballar de cambrer és molt digne i molt millor que no poder treballar.

Però no només de pa viu l’home i el problema de Las Vegas és un problema moral. Las Vegas és una ciutat on la gent hi beu, hi juga i hi mira senyores que no són la seva. I, el que és encara pitjor, on les senyoretes també els miren. Aquestes són activitats que turistes i locals practiquen pràcticament a totes les grans ciutats del món, i que a tot arreu es poden practicar amb una certa moderació. Però la manera de practicar-les a Las Vegas és un vici. El tipus de joc que la gent practica a Las Vegas és totalment contrari a tots aquests valors que se suposa que són els nostres i que ens han de treure de la crisi. Els valors del treball, l’esforç, la constància i la feina ben feta. Las Vegas representa tot allò que tant es critica d’allò que en diuen el capitalisme financer i especulatiu. A Las Vegas, com diu Irving Kristol, la gent “s’abandona a fantasies d’omnisciència, d’omnipotència i d’aconseguir-ho tot a canvi de res”. Només allà el somni de convertir-se en milionari de la nit al dia i sense haver de fer res (més que llençar els daus) està a l’abast de tothom. Sense distinció de classe, raça o religió. Las Vegas, segueix dient Kristol, “inverteix la situació normal: allà el vici és públic i només la virtut és un afer privat. Aquesta inversió és tolerable mentre siguem conscients com és d’anormal”. Que aquest hagi sigut el somni de molts i que els excessos en el risc i en la despesa que aquest somni promociona siguin els culpables de l’actual situació no és culpa de Las Vegas, sinó d’oblidar el seu caràcter excepcional. Com deia el poeta, només allà on hi ha el perill hi creix també el que ens salva. Així, doncs, no ens podem creure virtuosos només per haver evitat topar-nos amb la temptació del vici. I és precisament perquè ens recorda l’excepcionalitat del vici i el caràcter fugisser dels deliris de grandesa que Las Vegas és una gran escola de virtut.

Article publicat al diari de la FCO

Mirades curtes

Pilar Rahola parla del cas dels "sobresous" de la Diputació de Barcelona dient que es van permetre "perquè pressumptament es va voler premiar els amics arreglant-los el futur". És una explicació insuficient, perquè el que es condemna no és tant el previsible silenci dels enemics beneficiats com l'incomprensible silenci dels perjudicats. Aquest silenci seria molt més comprensible si aquests sobresous haguessin servit per compensar aquells que es veien injustament apartats dels seus llocs en favor de la gent del partit.

No és (només) l'economia... i no som estúpids (FCO)

A l’últim número del Weekly Standard, William Kristol va escriure un article amb aquest mateix títol: “It’s not (only) the economy... and we are not stupid”. En aquest article, Kristol recomanava als candidats republicans que no centressin la seva campanya exclusivament en l’economia. Ho feia, evidentment, per una qüestió tàctica, però no només per això. Kristol recordava que la situació de l’economia no depèn exclusivament ni principalment del que facin els governs i que, per tant, malgrat el que faci Obama i malgrat el que pensin els republicans de les seves polítiques econòmiques, l’economia podria millorar abans de les eleccions. Si fos així, i si tota la campanya republicana estigués centrada en l’economia, els republicans tindrien molt poques opcions de guanyar la Presidència. Segons Kristol cal que els republicans no tractin els votants com nens petits o estúpids, incapaços de preocupar-se per més d’un problema al mateix temps, i que no oblidin altres qüestions igualment importants, com la debilitat en política exterior, la irresponsabilitat fiscal o la tendència del president a jugar a l’enginyeria social amb plans com el famós Obamacare, que topa amb un dels principis més sensats del neoconservadurisme i amb el sentit comú nord-americà sobre els límits de l’acció governamental. Així que cal que tinguin més presents aquestes qüestions i moltes altres. I cal fer-ho i és bo que es faci perquè Obama no deixa de ser un president progressista en un país conservador. 

A diferència d’Obama, una de les principals virtuts de CiU és que segurament és el partit que més s’assembla als catalans. Per exemple, no és ni gaire més ni gaire menys independentista o socialdemòcrata que la majoria. I si pot patir un progressiu distanciament ideològic amb l’electorat, segurament és perquè la majoria és més socialdemòcrata del que els temps semblen aconsellar. Deu ser per això que el que sembla ser una acceptació força general sobre la necessitat i fins i tot sobre la conveniència de les retallades no passa de ser una acceptació resignada. Com la dels republicans, aquesta actitud és perillosa i no només a nivell tàctic. Res garanteix que a les properes eleccions el votant català estigui més content amb la situació econòmica del que ho estava a les darreres. I si no ho està i segueix convençut que les retallades són, en el millor dels casos, un mal menor, és relativament senzill que vulgui recuperar l’antiga política que ens ha portat a aquesta situació i que en el fons no deixa de considerar que és la bona. Cal suposar que això seria dolent per CiU i, sobretot, per Catalunya. I per això no és tant necessari defensar la necessitat de certes decisions com la seva bondat. 

Els governs de CiU i el PP tenen la necessitat i la responsabilitat de posar el sentit comú dels ciutadans a l’alçada dels temps. I potser per això si calia ser crític amb la pujada d’impostos del PP no era tant per una qüestió econòmica com perquè amb aquesta decisió renunciava a tots aquells principis evidentment senzills i aparentment sensats que fins feia poques hores considerava els millors. I perquè ho feia precisament quan és urgent mantenir viva la discussió sobre el bo i el millor. Ara és quan cal defensar que allò que els estudiants de ciències polítiques anomenen corresponsabilitat és millor que allò que les àvies en diuen irresponsabilitat. Que aquesta corresponsabilitat en la despesa no només pot ser necessària sinó que pot ser bona si permet tenir uns millors serveis i una millor ciutadania. I també cal recordar, per exemple, que una escola o una sanitat pública i de qualitat no és exactament el mateix que una sanitat o una educació gratis per a tothom, fins i tot si només fos perquè there ain’t no such thing as a free lunch. Aquesta crisi hauria de servir, com a mínim, per deixar clar que el millor govern no és el que més gasta (ni tan sols el que gasta tant com pot) i que és precisament per això que el país que surti de la crisi pot ser un país més just, més lliure i millor del que hi va entrar.

Article publicat al diari de la FCO

La democracia del conocimiento, de Daniel Innerarity

Daniel Innerarity, La democracia del conocimiento. Ed. Paidós

Valoració: 2/5

Como bien anuncia el subtítulo, el libro de Innerarity es una apuesta por una sociedad inteligente. Aunque esta apuesta pretende ser algo más que una simple apuesta de fe, se basa en el convencimiento de que “El conocimiento, más que un medio para saber, es un instrumento para convivir”. Y por eso, más que una sociedad inteligente, lo que parece querer Innerarity es una sociedad sabia, pareciendo olvidar que la simple apuesta no resuleve la problemática cuestión del gobierno de las actuales “sociedades del conocimiento”, ni el problema fundamental del gobierno humano, que es siempre gobierno de la ignorancia desde la ignorancia.

Reseña publicada en la revista El Ciervo