Tocqueville, avui (FCO)

Ahir dimarts, i amb el patrocini de la FCO, es va presentar la traducció al català del clàssic d’Alexis de Tocqueville "La democràcia a Amèrica". Com sempre que es presenta un clàssic, el primer que cal fer és defensar la conveniència, o fins i tot la necessitat, de la seva lectura. El que ens hauria de portar a llegir els clàssics no és l’exercici masoquista de l’erudit sinó l’interès genuí per aprendre algunes coses importants. Però aquest afany per aprendre seria encara una defensa insuficient si els clàssics no tinguessin res a ensenyar-nos. De fet, la principal reticència a considerar seriosament els pensadors del passat com a mestres és que, precisament per ser pensadors del passat, no poden ser mestres del present. Aquest prejudici reconeix, amb tota la raó del món, que en els segles que ens separen d’aquests pensadors del passat hem tingut temps per aprendre moltes coses. Hem tingut temps, fins i tot, de construir societats que no només no eren les seves sinó que ni tan sols podien imaginar. Però oblida la possibilitat que en tots aquests anys també hem tingut temps d’oblidar algunes coses. Fins i tot, algunes coses que podrien ser importants. Així, quan constatem l’eterna actualitat dels clàssics, el fet que aquests sempre semblen escrits ahir mateix, no fem més que constatar l’eterna actualitat dels temes que tracten. Les seves preocupacions, els seus problemes, també són els nostres i per això les seves reflexions poden servir també a les nostres.

Ens hem cansat de sentir que vivim una crisi profunda de la democràcia. Aquesta insistència no fa certa la tesis, però sí que evidencia que el debat sobre els fonaments de la democràcia segueix viu. I per encarar serenament aquest debat pocs textos ens poden ser de més ajuda que el de Tocqueville, que analitza, sense les urgències del present, les característiques i els problemes fonamentals de la jove democràcia americana. Llegint Tocqueville recordem, per exemple, que el sorgiment o la implantació de la democràcia necessita unes determinades condicions socials d’igualtat. L’oblit d’aquesta aparent obvietat està al darrera tant de les excessives esperances de l’administració W.Bush respecte a la democratització de l’Irak i l’Afghanistan, com de l’il·lús entusiasme que tants occidentals, també de bona fe, van exhibir durant la Primavera àrab, quan encara era Primavera. D’aquesta mateixa qüestió se’n deriva, a la vegada, un problema fonamental de les democràcies, com la possibilitat que hi hagi una tensió entre la igualtat i la llibertat. Si Tocqueville es preocupa d’aquesta possible tensió, és perquè és conscient que el govern popular no té per què ser necessariament el millor govern, o el govern més assenyat. La igualtat social no es dóna ni en la capacitat ni en la preparació intel·lectual dels ciutadans. Així, contra el que deia creure Zapatero quan va pujar al govern, i com ha demostrat precisament des del govern estant, és evident que hi ha molt pocs ciutadans en condicions de governar bé. Del recordatori d’aquesta obvietat, que tant es va ridiculitzar quan CiU la va situar el centre de la campanya electoral parlant del “Govern dels millors”, en depèn en gran mesura el sentit de la mateixa democràcia, si és que aquesta ha de ser alguna cosa més que el règim que permet al poble triar entre el seu tirà i el seu botxí.

Al llibre de Tocqueville també hi trobem importants reflexions sobre la relació entre els diferents nivells de govern, que no sempre té a veure amb qüestions administratives, com en el debat de les diputacions, sinó amb qüestions bàsiques per a la vida en comú, com són la formació del caràcter i la consciència col·lectiva, al centre del debat sobre l’Estat de les autonomies o la integració europea. O sobre la problemàtica relació entre política i religió, que no sempre s’ha d’entendre com la relació que s’estableixi entre el govern eclesiàstic i el govern secular, sinó entre la moral pública i la llei civil. Les opinions que tenim sobre totes aquestes qüestions, tot allò que considerem obvi o ho donem per sabut, en definitiva, tots els nostres prejudicis, no són res més que l’eco llunyà de les paraules de grans pensadors com Alexis de Tocqueville. És per això que tornar a les seves obres, rellegir els clàssics del pensament, segurament sigui condició sine qua non per poder pensar autènticament sobre els problemes que constantment ens preocupen.

Article publicat al diari de la FCO

L'Espanya fraguista

Sembla ser que uns dos-cents nostàlgics es van trobar a Caneletes per celebrar amb cava la mort de Fraga. Nostàlgics d’un passat que semblava no ser el seu, d’aquell passat tan pesat on contra Franco es vivia tant bé i on, com deia un oient de Radio Nacional, el poble unit sortia al carrer per portar la democràcia. Amb la seva alegria i les seves banderes, aquests joves revolucionaris ens recordaven, com si encara fes falta, que la històrica és aquella forma particular de memòria on no es recorda el que es pot sinó el que es vol. I és per això que el que es vol recordar diu molt més del que volem ser que del que va ser. 

Deu ser precisament per això que (gairebé) tota la classe política espanyola ha decidit convertir la mort de Fraga en un homenatge a la transició i la democràcia. Han decidit recordar Fraga com a portador de la democràcia i com a pare de la Constitució. Perquè encara que aquesta obvietat no agradi als més demòcrates entre els demòcrates, també la democràcia espanyola es va implantar de forma no democràtica. I en el cas d’Espanya, aquesta implantació o transició va ser possible perquè gent com Fraga o Carrillo, gent que no era demòcrata, va decidir, cadascú pels seus motius, renunciar a la lluita per un règim que creien millor per abraçar la causa possible i imperfecta de la democràcia. I en justa correspondència històrica, els demòcrates espanyols han aprofitat la mort de Fraga, com és probable que d’aquí a poc aprofitin la de Carrillo, per tornar a deixar clar que són i volen seguir sent demòcrates i espanyols. 

Fa uns anys, Francesc-Marc Àlvaro va escriure un llibre titulat Els assassins de Franco, denunciant l’”enorme impostura” de la transició democràtica. A diferència de la majoria dels demandants, Àlvaro no denunciava només la impostura de tants franquistes reconvertits en demòcrates de la nit al dia, sinó la de tots aquells antifranquistes que corrent davant dels grisos enlloc de córrer darrera seu van deixar que el règim i el dictador morissin al llit. Encara avui lamenten que la democràcia espanyola reservés un lloc als franquistes. Però ho va fer precisament perquè Espanya va deixar que Franco morís al llit. En la democràcia espanyola hi havia d’haver lloc per a Espanya.

Article publicat al diari de la FCO

Un (altre) govern que menteix (FCO)

Per internet circula un vídeo que compara el discurs de Soraya Sáenz de Santamaria amb el de Lisa Simpson quan, convertida en presidenta dels Estats Units, es veu obligada a anunciar mesures econòmiques contraries a la seva popularitat i a les seves promeses electorals. És una comparació doblement injusta perquè, com sempre passa en aquests casos, la ficció supera la realitat. El discurs de Soraya va ser molt més sincer i clar que el de Lisa Simpson, i precisament això fa l’engany molt més evident i preocupant. Perquè la pujada d’impostos anunciada pel govern del PP és molt més greu que l’incompliment d’una promesa electoral. És la renuncia als que semblaven ser, i havien de ser, dos dels principis bàsics del nou govern; la sinceritat i la fermesa ideològica.

L’opositor Rajoy havia assegurat que Espanya mereixia un govern que no mentís i havia promès no apujar els impostos. I cap de les dues eren consideracions conjunturals. El PP creia que Espanya pot merèixer millors governs dels que pot tenir i el PP no s’havia oposat públicament a la pujada d’impostos perquè cregués que no era el millor moment o que la situació dels comptes de l’Estat era una altra. El PP havia anat molt més enllà, convertint aquesta negativa en una qüestió de principis. No només dels seus principis, sinó dels principis bàsics de l’economia. I així es consolaven i ens consolaven, fent veure que sabien què calia fer i, a la vegada, que el problema del govern socialista no era el mal govern de Zapatero sinó el socialisme mateix (cal dir que també en això estan d’acord PP i PSOE). Aquestes lliçons elementals d’economia les impartia el mateix Montoro, que ara presumeix d’equitat i d’haver desconcertat l’esquerra. Obviant que desconcertar l’esquerra no és cap mèrit i que l’únic que es pot aconseguir intentant desconcertar-la una mica més és portar-la cap al bon camí. I obviant que, en realitat, han desconcertat a qui no tocava; els seus votants i, potser encara pitjor, els seus alumnes.

El que ha fet el PP és renunciar als únics principis que s’havia atrevit a explicitar, als únics que podien fer confiar al ciutadà que sabien com sortir de la crisi. I ho ha fet justament quan la seva tasca més urgent és la de recuperar la confiança en el sistema. Al govern el salva, això sí, el convenciment popular que no és ell sinó merkozy el que ha de tenir les polítiques més clares que les idees. Però encara que la deguda obediència pugui resultar suficient per aguantar el govern, i fins i tot per aguantar l’economia, aquesta renúncia no sembla la millor manera de començar la profunda regeneració democràtica, ideològica i moral que asseguraven que necessita Espanya.

Article publicat al diari de la FCO

El nou socialisme (FCO)

Sembla que el nou PSC no agrada gaire als comentaristes no socialistes. Volien a Ros i volien grup propi a Madrid, però és difícil imaginar que cap d’ells deixés de votar el que sigui que voti per votar un PSC com el que recomanen. Volen, de fet que el PSC s’assemblés més a ells, però no s’han mostrat mai gaire disposats a assemblar-se més al PSC. Aquest desencís dels crítics podria ser una gran noticia pel socialisme català, que segurament estarà més interessat en assemblar-se més als seus propis votants que no pas als seus opositors. I segurament ho seria si no semblés convençut que aquesta renovació no passa només per renovar el partit sinó el socialisme sencer, començant per construïr un nou discurs i acabant per una nova manera de fer política. Aquesta sembla ser una creença molt extesa, i no només entre els socialistes. 

A principis de Desembre, un cop confirmada la desfeta socialista, Félix de Azúa va escriure un article a El País titulat Un descalabro. En aquest article, Azúa explicava quines eren les seves raons per haver deixat de votar el partit que havia votat “des de la mort de Franco”, considerant que aquestes eren, també, les raons de centenars de milers de ja ex-votants socialistes. Es resumeixen en una: “han caigut en el desconcert més absolut”. Segons Azúa, això és, en gran mesura, efecte dels pactes que ha fet amb els nacionalismes (perifèrics), del clientelisme i la corrupció a Andalusia, i de la impossibilitat que això ha provocat de fer un únic discurs a la resta de l’Estat. I ho és perquè aquests mals haurien evidenciat la desorientació ideològica de fons. El que l’esquerra necessita, ens diu, és “un altre llenguatge i nous conceptes”. Aquest article va rebre una interessant resposta de Santiago Navajas des de Libertad Digital. Aquesta resposta és la d’algú que no espera que l’esquerra li faci massa cas perquè tampoc sembla disposat a fer massa cas a l’esquerra. Però és una resposta interessant perquè aprofundeix en l’anàlisi de la crisi ideològica. Navajas creu que “el que de veritat està fent mal a l’esquerra no és que s’hagi llençat en braços dels nacionalistes (el PP també ho ha fet, i també ho farà), ni que s’hagi dedicat a la corrupció institucionalitzada (Andalusia compta tant com València)”. El problema de l’esquerra, creu Navajas, és que els seus supòsits teòrics fonamentals han quedat desacreditats. Segons Navajas, aquests supòsits són els següents: 

- una teoria antropològica que redueix la naturalesa humana a una tabula rassa; 

- una teoria epistemològica que nega que existeixi la veritat i l’objectivitat; 

- una teoria moral que es refugia en un utilitarisme vulgar; 

- una teoria social basada en la lluita de classes com a motor de la història i el ressentiment com a coartada per a l’acció política; 

- una teoria econòmica que rebutja la propietat privada, la competència i els incentius materials; 

- una teoria pedagògica que ha menyspreat l’educació substituint-la per l’adoctrinament. 

Siguin o no els pressupòsits bàsics de l’esquerra, és evident que aquests són pressupòsits que liberals i conservadors han de combatre. El que no és tant evident és que liberals i conservadors ja hagin guanyat aquest combat. No és evident que liberals i conservadors tinguin principis més certs i més ferms que aquests. I tampoc és prou evident que aquesta victoria hagi d’arribar com perquè els socialistes renunciïn als que se suposa que són els seus ideals fonamentals. Sobretot quan sembla que aquests segueixen sent els prejudicis bàsics d’una gran part de la població. De fet, a Catalunya, a Espanya i a la resta d’Europa, el que va portar els socialistes al poder és pràcticament el mateix discurs que el que els ha tret. Així que no és tant evident que el que necessitin els socialistes sigui tota una nova reformulació teòrica dels seus pressupòsits. Ni tan sols que necessitin líders a l’alçada dels seus ideals. El que sí que és segur és que necessiten líders a l’alçada de la nostra realitat. Cosa que, d’altra banda, potser tampoc sigui gaire més fàcil de trobar.

Article publicat al diari de la FCO

Nihil nobum (FCO)

En una entrevista al diari Ara, Daniel Innerarity afirmava que no és que estiguem mal governats, sinó que “d’entrada: no estem governats. No hi ha ningú al timó”. Fa molt poc, en un article que va recollir bona part de la premsa europea, Jürgen Habermas es lamentava que a Europa no hi hagi polítics a l’alçada de la situació. Aquesta és una convicció que comparteixen amb bona part de l’opinió publicada, convençuda de saber no només com vam entrar en aquesta crisi sinó també com n’hem de sortir i convençuda també que el món que en sortirà serà significativament diferent al món que hi va entrar. Tant en l’àmbit polític i econòmic com en l’àmbit de les idees, perquè ni les velles intuïcions ni les velles institucions semblen comptar per resoldre els nous problemes. Aquesta convicció ha portat molts polítics i intel·lectuals a creure que la seva tasca ja no pot limitar-se a governar o a interpretar el món del present, sinó a crear o idear el món que ha de venir. 

Fa encara massa poc sentíem els líders mundials afirmar que el que calia per sortir de la crisi era una reforma del capitalisme global, creient, o volent-nos fer creure, que aquesta reforma estava a les seves mans i que l’únic que necessitaven era pensar una nova manera, més humana, més segura, i més millor, d’organitzar els afers econòmics mundials. Que aquest poder no estigui en mans dels polítics no és culpa de la situació política actual sinó de la mateixa condició humana i aquesta és una veritat que l’home modern ha pogut recordar gràcies a la lògica darwiniana i a l’anomenat esfondrament de les ideologies. La direcció centralitzada dels afers humans i el disseny intel·ligent de les institucions polítiques no funciona perquè, per naturalesa, la capacitat humana per predir els efectes dels seus actes és més limitada que la capacitat humana per actuar. És per això que Giorgio Agamben pot dir que “la forma paradigmàtica de tot govern és el dany col·lateral”. Perquè el món del futur no el definiran les decisions ni les polítiques comprehensives dels nostres polítics, sinó els efectes imprevistos i imprevisibles d’aquestes decisions. De la mateixa manera que els relats ideològics del futur no seran els que escriguin cap d’aquests opinadors o aspirants a presidir algun partit socialista en runes des el seu despatx, sinó l’eco que les seves idees puguin tenir en les ments dels seus conciutadans. Exactament de la mateixa manera que les institucions polítiques de les que gaudim no són l’aplicació directa de cap tractat de teoria política o que l’historicisme més o menys relativista que conforma el sentit comú del ciutadà democràtic no és l’historicisme de pensadors com Nietzsche o Heidegger sinó que fins i tot és incompatible amb ell. 

Que el món canviarà és una evidència que no cal posar en dubte. Anirem trobant noves maneres de conviure amb els vells problemes i tota la nova política que necessitem és una política prudent que tingui present que la seva capacitat per transformar la realitat és limitada i que els efectes reals de les seves decisions són en gran mesura imprevisibles. Per això mai tindrem polítics a l’alçada de les aspiracions de Habermas o Innerarity. I per això necessitarem polítics conscients que per encarar els nous problemes estem condemnats a fer us de les velles idees. Perquè tot pensament seriós ha de tenir present que no pot crear idees certes i ad hoc segons les necessitats polítiques del moment. Per això mai tindrem pensadors a l’alçada de les aspiracions dels grans estatistes. Com molt bé va veure Hegel, “l’òliba de Minerva alça el vol al capvespre” i l’explicació dels fets sempre arriba massa tard. Per això sempre conduïm mirant pel retrovisor i per això és més aviat sorprenent que ens haguem acostumat a sentir-nos tan segurs conduint a tanta velocitat.

Article publicat al diari de la FCO

"(...) aquí tienes una regla bien fácil de seguir: lo que tengas que hacer, muéstrate dispuesto a hacerlo con interés y de buen grado. Hay otra regla más difícil y que se adapta mejor a las circunstancias que a tu propia manera de ser: aquello de lo que no seas capaz, niégate a hacerlo amablemente o no te niegues; lo primero es propio de un hombre bueno, pero lo segundo de un buen candidato"

Quinto Tulio Cicerón. Breviario de campaña electoral