31.10.13

Machiavelli, de Corrado Vivanti

Maquiavelo. Los tiempos de la política, de Corrado Vivanti
Paidós, 2013. 252 pàgines

És habitual considerar que la gran aportació de Maquiavel al pensament polític és el seu realisme, segons el qual tan qui pensa la política com qui l'exerceix s’han de preocupar més de com és “la veritat efectiva de la cosa” que no pas de la seva “idea imaginària”: de com és la política i no de com hauria de ser. Maquiavel presenta molt clarament aquesta idea al capítol XV d’El Príncep, on es proposa reflexionar sobre “Aquelles coses per les quals els homes, i especialment els prínceps, són lloats o vituperats”:
Ara només ens resta veure quin ha de ser el capteniment del govern d’un Príncep amb els súbdits i els amics. I com que sé de molts que han escrit sobre aquestes coses, temo, parlant-ne jo encara més, que no sigui tingut per presumptuós, sobretot en distanciar-me, com faré en tractar aquesta matèria, dels procediments dels altres. Tanmateix, essent la meva intenció d’escriure alguna cosa útil a qui hi pari atenció, m’ha semblat més convenient cercar la veritat efectiva de la cosa que no pas la idea imaginària de la cosa. Molts n’hi ha que han imaginat repúbliques i principats que ningú no ha vist mai, ni ningú sap que hagin existit de veritat; perquè hi ha una separació tan gran de com es viu a com s’hauria de viure, que aquell que deixa allò que es fa per allò que s’hauria de fer, aprèn més aviat a forjar-se la seva ruïna que la seva salvació: un home que en tot vulgui fer professió de bo trobarà forçosament la ruïna enmig de tants que no són bons. D’aquí que a un Príncep que es vulgui conservar li cal aprendre a poder no ser bo, i a fer-ne ús segons la necessitat.
Si el realisme de Maquiavel ens obliga a pensar la política a partir de les seves circumstàncies històriques, la prudència ens aconsella fer el mateix amb l’obra del propi autor: no pretendre entendre el pensament de Maquiavel sense entendre en quines circumstàncies es va gestar i de quina manera va evolucionar per obra i gràcia dels canvis que van patir aquestes mateixes circumstàncies. I això és precisament el que fa Corrado Vivanti a Maquiavelo. Los tiempos de la política, un llibre que podriem considerar una biografía intel·lectual però que segurament seria més just qualificar de genealogia intel·lectual. El que es proposa Vivanti no és una biografia de Maquiavel, no tracta de presentar-nos Maquiavel com a home, sinó una genealogia del seu pensament, el procés de la seva formació. Així, l’autor no només ens permet entendre com es van gestar o d’on van sorgir algunes de les qüestions centrals de l’obra del florentí i de gran part del pensament polític posterior, sinó que ens permet acostar-nos a una millor comprensió del que realment signifiquen.
Veiem per exemple com una de les qüestions centrals en el pensament de Maquiavel, la relació entre la virtú i la fortuna, s’entén millor a la llum de la seva gènesi en l’experiència com a secretari de la cancelleria florentina els convulsos anys de tombants de segle. Va ser a les seves legacions, en el contacte directe amb la política real, on va veure que allà on no hi havia una virtut excepcional la fortuna imposava el seu domini sobre els afers humans. Així en va deixar constància a escrits de l’època, com les Fantasies a Soderini, una carta de la qual només se’n conserva la minuta, i on afirma que “és feliç aquell que conjunta la seva manera de procedir amb la de la seva època”. “Com els temps i les coses, universalment i particularment, canvien sovint i els homes no modifiquen les seves fantasies ni les seves maneres de procedir, succeeix que el mateix té durant una època bona fortuna i durant una altra dolenta”. “Qui fos tan savi com per conèixer els temps i l’ordre de les coses i s’adeqüés a elles tindria sempre bona fortuna o evitaria sempre la dolenta”, i seria veritat, aleshores que “el savi mana sobre els astres i els fets”. Però “savis com aquests no se’n troben”; per tant, “la fortuna varia i mana sobre els homes i els manté sota el seu jou”. Aquesta observació, destaca Vivanti, es troba gairebé amb les mateixes paraules al capítol XXV d’El Príncep i també als Discursos (III,9).
Els escrits i experiències de la seva època a la cancelleria ens ajuden a aclarir també una de les qüestions més discutides, sovint presentades com a paradoxals, com és la compatibilitat de la doctrina que s’exposa en El Príncep i la dels Discursos de la primera dècada de Titus Livi. Com és possible que el conseller del mal autor d’El Príncep sigui al mateix temps l’advocat de la República que escriu els Discursos? Deixant de banda el que bé podria ser una doble exageració, veiem com la primera preocupació de Maquiavel no és, com semblava ser en els autors idealistes de l’antiguitat, la pregunta pel millor règim possible, sinó la preocupació realista de la supervivència de Florència com a ciutat lliure en una època de gran inestabilitat política. Els seus dos grans llibres parteixen d’una mateixa preocupació patriòtica fonamental i es basen en una mateixa comprensió de la cèlebre relació entre els fins i els mitjans. Més ençà de la seva possible preferència per la República o el Principat com a formes de govern, Maquiavel entén que “salus populi suprema lex est” (la salut del poble és la llei suprema), que aquesta salut és el fi últim de la política i el que justifica l’ús de qualsevol mitjà.
Allà on es delibera del tot sobre la salut de la pàtria no s’hi ha de colar cap consideració ni sobre el just ni sobre l’injust, ni el pietós, ni el cruel, ni l’ignominiós; ans al contrari, havent deixat enrera qualsevol altre respecte, cal seguir per complet la determinació que li salvi la vida i la mantingui en llibertat.
Per molt que Maquiavel pogués preferir una Florència republicana, el seu realisme l’empenyeria encara a reconèixer que per poder ser republicana primer i com a mínim havia de ser lliure i que per ser lliure havia d’estar ben armada i ben liderada. Es veia obligat a reconèixer que els seus no eren els temps de la república.
La seva experiència com a secretari no va acabar de la millor manera possible. Amb el retorn dels Médici al poder, Maquiavel va ser apartat dels seus càrrecs, va perdre la seva feina com a secretari, va ser empresonat i torturat i, finalment, confinat a Sant’Andrea. És en aquestes circumstàncies que Maquiavel escriu la seva gran obra, que s’obre amb aquesta inscripció:

NICOLAUS MACLAVELLUS
MAGNIFICO LAURENTIO MEDICI IUONIORI
SALUTEM

És ampliament acceptat que El Príncep anava dedicat a Lorenzo de Médici, per recuperar el seu favor i poder tornar a l’exercici actiu de la política. Però més enllà d’això i de les discussions sobre el tipus de lectura que això obliga a fer de l’obra, el seu intent i el seu fracàs obliguen a una reflexió sobre la perenne qüestió de la difícil relació que s’estableix entre el filòsof i el polític, el conseller i el Príncep o, en el nostre temps, l’intel·lectual i el poder polític. La dificultat amb la que Maquiavel es va trobar no és menor, ja que el que ha passat a la història com el millor dels consellers de prínceps, no ho va tenir gens fàcil per aconseguir que el Príncep escoltés allò que, segons sembla, era el que més li convenia tenir present. Això ens confronta a nosaltres tan com a Maquiavel amb una de les qüestions eternament urgents de la política i eternament presents en la filosofia política: la qüestió de com es pot fer arribar al poder el consell que ni ha demanat ni espera ni té ganes de sentir, aquell consell que segons s’explica fins i tot va deixar de banda per jugar amb un parell de cadells de gos. Potser en l’experiència de Maquiavel s’hi amaga també una irònica lliçó que ens convé no oblidar. Perquè el florentí no va recuperar el favor del poder que per mala fortuna havia perdut amb el seu gran tractat sobre el poder., sinó que només va poder escapar de la seva pròpia tragèdia gràcies a una comèdia; La mandràgora. Només gràcies a una obra lleugera i divertida va ser capaç de fer sentir les greus i serioses lliçons que havia d’oferir al món. I potser hem d’admetre que el príncep de Médici tenia bones raons per preferir la companyía dels gossos i la representació de La Mandràgora a la lectura d’El Príncep. Perquè potser al fons d’aquesta gran lliçó de realisme polític s’hi amaga també una autèntica tragèdia; a l’alliberar-lo de la càrrega de la moral tradicional, Maquiavel també priva el príncep de la seva guia, deixant-lo més sol del que possiblement mai creia haver estat i a mercè d’una fortuna que només poden domesticar uns pocs virtuosos, precisament els únics que no semblen necessitar els consells de Maquiavel.

Ressenya publicada a la Revista Diàlegs

24.10.13

Ensayos, de Michel de Montaigne

Michel de Montaigne, Ensayos completos
Ed. Cátedra, Madrid, 2013, 1117 pág., 45 €

“Para juzgar la vida del prójimo, considero siempre cómo ha sido su final; y el principal estudio de la mía es para que este sea bueno, es decir, tranquilo y discreto”

Michel de Montaigne nació, según cuenta, “entre las once y las doce de la mañana, el último día de febrero de mil quinientos treinta y tres”. Hijo del alcalde de Burdeos, recibió el tipo de educación que suele llamarse liberal y humanista. Al poco de nacer lo mandaron a vivir con los campesinos para que conociese la pobreza y hasta que cumplió los ocho años se prohibió el francés en su presencia para que conociese el latín, el griego y con ellos a los clásicos, para poder convertirse en uno de ellos. Estudió leyes para conocer a los hombres en general y con La Boétie en particular descubrió la ley de la amistad, que los unió como suele hacerlo porque uno era uno y el otro era el otro.
Viajó para conocer mundo y volvió para ser alcalde de Burdeos. Desde los 38 años vivió retirado en su castillo, al que debe su nombre y parte de su fama porque, como bien sabía, es de gran importancia “tener un nombre bonito, que se pronuncie y se retenga con facilidad”. En su biblioteca pasaría “la mayor parte de sus días y la mayor parte de las horas del día”, “decidido en la manera de lo posible a no dedicarse a otra cosa que a pasar retirado y en paz lo poco que me queda de vida”. Le parecía que “no podía hacerle mayor favor a su espíritu que dejarlo en plena ociosidad ocuparse de sí mismo”, pero no tardó en darse cuenta de que su espíritu ocioso, “como caballo desbocado”, dábase “cien veces más trabajo por sí mismo del que se tomaba por otros”. Al verlo así, “sin orden ni concierto”, y “para contemplar a gusto su inepcia y rareza”, empezó a ordenar sus trabajos en lo que serían estos célebres Ensayos “con la esperanza de poder avergonzarlo con el tiempo”. Al no tener mucho más de lo que tratar, acertó al tomarse a sí mismo como tema, sabedor que nada conocemos si no nos conocemos antes, y tratando de cumplir con el antiguo precepto de conocerse a sí mismo inauguró el moderno mandato de darse a conocer. Al ocuparse de sí mismo, que es como ocuparse de todo y de nada al mismo tiempo, de nada se ocupó tanto como de la imaginación de la muerte, por no querer ser uno de tantos que “abandonan la vida como si acabaran de entrar en ella”. Y por pensar en algo tan serio como la muerte con serenidad y sin repulsión, logró pensar sobre todo lo demás con idéntica lucidez y seriedad. Según cuentan sus amigos, Montaigne halló una muerte dulce, tranquila y discreta, que hizo justicia a su vida y sus Ensayos que son, como ella misma, un sólo, único y definitivo ensayo.

Crítica publicada en la revista El Ciervo

4.10.13

La nova via

El senyor Turull deia l’altre dia que la via catalana “no és una via morta, sinó una via sense retorn”. Ho deia amb to esperançat i pretesament esperançador, per fer oblidar que les vies mortes són sempre vies sense retorn, i que les vies sense retorn són sovint vies mortes que s’han agafat a massa velocitat. Turull sap que Chesterton té raó quan afirma que “és més difícil saltar de la via quan el tren avança a tota velocitat que quan el tren avança lentament”. “Que la rapidesa és rigidesa; que el simple fet que qualsevol moviment artístic, social o polític avanci cada cop a més velocitat, significa que menys gent té el valor de sortir-ne, o de posicionar-se en contra seu. I al final potser ningú farà el salt per aconseguir la llibertat intel·lectual, de la mateixa manera que ningú saltaria d’un tren que avança a 80 milles per hora”. Aquesta és la principal característica del procés que vivim: “És limitat en el sentit més exacte de la paraula. Té una sola dimensió. Va en una sola direcció. Està limitat pel seu progrés. Està limitat per la seva velocitat”.
I aquesta veritat, que a alguns els sembla escandalosa i feixistitzant, al senyor Turull i al govern i al sobiranisme els sembla un motiu d’esperança. S’espera, i així s’ha dit, que aquesta mateixa lògica serveixi per arrosegar i entusiasmar la gent que dubta i que té por. Es tracta d’oblidar i de fer oblidar que sovint la nostra esperança és la nostra pitjor condemna i que l’optimisme és sovint l’inici de la tragèdia. Intento seguir amb Chesterton afirmant que “m’interpretaran del tot malament si suposen que demano passatges de tornada a Atenes o al Jardí de l’Edèn; perquè jo no vull anar en tren barat a Utopia. Vull anar on em doni la gana. Vull aturar-me on em doni la gana. Vull conèixer el món per amunt i per avall; i aparatar-me de les vies per vagar pels antics camps de la llibertat”. Però he d’admetre que ja no entenc què pot voler dir això. I que jo, a diferència de tants, no trobo en aquesta incertesa cap motiu per l'alegria.

3.10.13

Sobre Cercas, la democràcia i la resta

Torno a l'article de Cercas, perquè a hores d'ara i veient les moltes respostes que ha rebut, ja no sé si em sorprenen més les crítiques o els elogis. I confesso que, en la seva major part, l'article em sembla incomprensible. O, per ser més exactes, em sembla que l'article parteix de la falsedat per anar avançant a les palpentes entre l'obvi i el fal·laç i tornem a començar.
Cercas parteix del tòpic del totalitarisme soft o l'unanimisme, basat en l'evident falsedat que l'única informació que rebem els catalans és la propaganda governamental que ens arriba a través de mitjans públics i subvencionats (encara que voldrien dir subornats), controlats tots per la Generalitat. Imagina Cercas que en algun poblet asturià han d'estar millor informats del que passa a Catalunya del que ho estem a Catalunya, i algú n'hi haurà perquè hay gente pá tó, però no.
Aquí també es llegeixen El Mundo, Abc, El País (com bé sap Cercas) i també es veuen Antena 3 i Telecinco i tants altres, encara que entenc que menys d'allò que voldrien els interessats. Com entenc i fins i tot comparteixo certa incomoditat envers el discurs majoritari, la política del Govern autonòmic, algunes il·lusions de l'independentisme i el trist i per a molts nou fet de sentir-se part d'una creixent i incompresa minoria, que a sobre, i com ha de ser, està segura de tenir raó.
Però malgrat tot això, i malgrat el que es pensi sobre els mitjans públics i sobre la política de subvencions als mitjans de comunicació i sobre el rigor o la política (in)formativa dels mitjans públics i subvencionats, és una evident i malèvola absurditat (així de fi sóc jo) anomenar totalitarisme a quelcom de què podem escapar canviant de canal o de diari. Però, en realitat, la cosa problemàtic seria precisament que a Catalunya molt poca gent canviés de canal, i els catalans es dividissin entre aquells que s'informen en català i els que s'informen en castellà, amb tot el que això suposa, però que no suposa res digne de ser anomenat totalitarisme.
Hi ha molt d'obvi en el que diu Cercas sobre el dret a decidir i quelcom de fal·laç en la seva conclusió. L'obvi és que la Constitució espanyola diu el que diu i diu que la sobirania recau en el poble espanyol. I, que, per tant, Catalunya serà el que sigui però no és, ni pot ser dins del marc d'aquesta Constitució, una nació sobirana amb el consegüent dret a l'autodeterminació (que vindria a ser la versió per a adults de l'anomenat "dret a decidir"). I obvi és també que hom no té cap dret a saltar-se la llei quan li vingui de gust.
L'incomprensible és que, dit això, pugui afirmar que els catalans tenim dret a decidir sobre la nostra independència. Perquè això no és així. I, semblaria evident, però ja mai se sap així que insisteixo: no tenim dret a decidir sobre la nostra independència perquè no som sobirans, encara que precisament perquè no vivim en un Estat totalitari podem pronunciar-nos i ens pronunciem sobre la independència, les dones, el futbol i la resta. Com és evident, també Cercas pot i acostuma a fer-ho.
Evidentment, això no afecta ni resol la qüestió, que és una altra, de donar sortida a la situació actual, per la qual jo no tinc cap solució i per la qual tampoc em sembla que hi hagi solució bona. Essent aquest el cas, segurament la solució Cercas no sigui de les pitjors. Té almenys la virtut d'aquell rei del Petit Príncep, que només ordena el que ja succeeix per no cagar-la, sent en aquest cas que el raonable pasa per ser la política del govern, que ha de seguir sense fer el que no fa esperant que CiU se la foti soleta i que serà una bona política o no ho serà segons bufi el vent.
Ja tanca en cercle i en fals afirmant que "es pot ser demòcrata i estar a favor de la independència, però no es pot ser demòcrata i estar a favor del dret a decidir, perquè el dret a decidir no és més que una argúcia conceptual, un engany ordit per una minoria per imposar la seva voluntat a la majoria". Tanca en fals, deia, perquè perfectament hom pot ser demòcrata i estar a favor del dret a decidir. Perquè hom pot ser demòcrata i estar equivocat sobre el que implica i significa l'anomenat "dret a decidir" sense que això el converteixi en un feixista totalitari sinó en un demòcrata com tants altres, un demòcrata equivocat, que és precisament la manera més habitual de ser demòcrata.

Sobre Cercas, la democracia y lo demás

Vuelvo al artículo de Cercas, porque a estas alturas y viendo las muchas respuestas que ha recibido, ya no sé si me sorprenden más las críticas o los elogios. Y confieso que, en su mayor parte, el artículo me parece incomprensible. O, para ser más exactos, me parece que el artículo parte de lo falso para ir avanzando a tientas entre lo obvio y lo falaz y vuelta a empezar.
Cercas parte del tópico del totalitarismo soft o el unanimismo, basado en la evidente falsedad de que la única información que recibimos los catalanes es la propaganda gubernamental que nos llega a través de medios públicos y subvencionados (aunque querrían decir sobornados), controlados todos por la Generalidad. Imagina Cercas que en algún pueblecillo asturiano deben estar mejor informados de lo que pasa en Cataluña de lo que estamos en Cataluña, y alguien habrá porque hay gente pá tó, pero no.
Aquí también se leen El Mundo, Abc, El País (como bien sabe Cercas) y también se ven Antena 3 y Telecinco y tantos más, aunque entiendo que menos de lo que querrían los interesados. Como entiendo e incluso comparto cierta incomodidad para con el discurso mayoritario, la política del Gobierno autonómico, algunas ilusiones del independentismo y el triste y para muchos novedoso hecho de sentirse parte de una creciente e incomprendida minoría, que encima y como debe ser está segura de tener razón.
Pero a pesar de todo eso, y a pesar de lo que se piense sobre los medios públicos y sobre la política de subvenciones a los medios de comunicación y sobre el rigor o la política (in)formativa de los medios públicos y subvencionados, es una evidente y malévola absurdidad (así de fino soy yo) llamar totalitarismo a algo de lo que se escapa cambiando de canal o de periódico. Pero, en realidad, lo problemático sería precisamente que en Cataluña muy poca gente cambiase de canal, y los catalanes se dividiesen entre aquellos que se informan en catalán y los que se informan en castellano, con todo lo que ello supone, pero que no supone nada digno de ser llamado totalitarismo.
Hay mucho de obvio en lo que dice Cercas sobre el derecho a decidir y algo de falaz en su conclusión. Lo obvio es que la Constitución española dice lo que dice y dice que la soberanía recae en el pueblo español. Y, que, por lo tanto, Cataluña será lo que sea pero no es, ni puede ser dentro del marco de esta Constitución, una nación soberana con el consiguiente derecho a la autodeterminación (que vendría a ser la versión para adultos del llamado "derecho a decidir"). Y obvio es también que uno no tiene ningún derecho a saltarse la ley cuando le venga en gana.
Lo incomprensible es que, dicho esto, pueda afirmar que los catalanes tenemos derecho a decidir sobre nuestra independencia. Porque esto no es así. Y, parecería evidente, pero ya nunca se sabe así que insisto: no tenemos derecho a decidir sobre nuestra independencia porque no somos soberanos, aunque precisamente porque no vivimos en un Estado totalitario podemos pronunciarnos y nos pronunciamos sobre la independencia, las mujeres, el fútbol y lo demás. Como es evidente, también Cercas puede y suele hacerlo.
Evidentemente, esto no afecta ni resuelve la cuestión, muy otra, de dar salida a la situación actual, para la que yo no tengo solución alguna y para la que tampoco me parece que haya solución buena. Siendo ese el caso, seguramente la solución Cercas no sea de las peores. Tiene al menos la virtud de aquel rey del Principito, que sólo ordena lo que ya sucede para no cagarla, siendo en este caso que lo razonable pasa por ser la política del gobierno, que debe seguir sin hacer lo que no hace esperando a que CiU se la pegue solita y que será una buena política o no lo será según sople el viento.
Y cierra en círculo y en falso al afirmar que "se puede ser demócrata y estar a favor de la independencia, pero no se puede ser demócrata y estar a favor del derecho a decidir, porque el derecho a decidir no es más que una argucia conceptual, un engaño urdido por una minoría para imponer su voluntad a la mayoría". Cierra en falso, decía, porque uno puede ser perfectamente demócrata y estar a favor del derecho a decidir. Porque uno puede ser demócrata y estar equivocado sobre lo que implica y significa el llamado "derecho a decidir" sin que eso le convierta en un fascista totalitario sino en un demócrata de tantos, un demócrata equivocado, que es precisamente el modo más habitual de ser demócrata.

1.10.13

La tragedia de Jesse Pinkman

La de Jesse Pinkman quizás sea una tragedia más común, la que no crece alrededor del héroe sino del hombre corriente. Es la tragedia de quien no puede aspirar a llevar una vida modesta, ganando lo que gasta y gastando lo que necesita. De alguien que no puede escapar de la tiranía del go big or go home, donde el big nunca lo es lo suficiente y donde uno querría entregarse sin remedio a quien le prometiese al menos que puede volver a casa, al último refugio y al único consuelo del fracasado, pero dónde ya es imposible entregarse a nadie porque no queda casa alguna a la que volver. La de Jesse Pinkman es la tragedia de quien no puede escapar de lo que ha aprendido por obligación, en lecciones que no quería recibir, para poder llevar la vida que no quería vivir. La de quien sólo puede escapar de su trágico destino por casualidad y de momento y a un precio que nunca hubiese aceptado pagar.