15.7.13

Le persecución de Moby Dick

Concluye Juliana su artículo sobre Moby Dick con esta cita de Sloterdijk: 
La obsesión por Moby Dick simboliza el lado luciferino de la navegación euroamericana, el lado nocturno del proyecto de la Modernidad colonial. La blanca ballena nos dice que el infierno es lo exterior (En el mundo interior del capital, Siruela). 
Y con esta obligada conclusión de actualidad:

"Hay algo de Moby Dick en el actual momento de España. La atracción por el abismo"

Al leerlo recordé las reflexiones de Carl Schmitt en Tierra y mar. Este fragmento en particular:
Herman Melville, que sirvió varios años como marinero a bordo de un ballenero, describe en su Moby Dick cómo existía allí una relación, que podíamos llamar personal, y una íntima conexión, al par amistosa y hostil, entre el cazador y su presa. El hombre, en su lucha con otro ser viviente del océano, veíase impelido más y más hacia la profundidad elemental del existir marino. 
Estos balleneros surcaban de norte a sur y del Atlántico al Pacífico la esfera terrestre. Siempre en pos de las misteriosas rutas de la ballena, descubrieron islas y continentes. En el libro de Melville, uno de aquellos navegantes, al conocer el libro del capitán Cook, el descubridor de Australia, dice: "Este Cook escribe libros sobre cosas que un ballenero no escribiría en su cuaderno de bitácora". ¿Quién ha abierto el océano a los hombres?, pregunta Michelet. ¿Quién ha descubierto sus regiones y sus rutas? En una palabra: ¿quién ha descubierto el globo terrestre? ¡La ballena y el ballenero! Y todo esto independientemente de Colón y de los famosos buscadores de oro que sólo encontraron, con gran algarabía, lo que ya habían encontrado los pescadores del norte, de la Bretaña y del País Vasco. Eso dice Michelet, y añade: "Tales balleneros son la más alta expresión del valor humano. Sin la pesca de la ballena los pescadores no se hubiesen alejado nunca de la costa. La ballena les ha atraído hacia el océano y emancipado del litoral. Gracias a ella se han descubierto las corrientes marinas y el paso del Norte. La ballena nos ha guiado".
La conclusión de actualidad bien podría ser otra:

Lo que nos mueve y nos define quizás no es tanto la atracción por el abismo como el ser perseguidores de la bestia, de lo que nos espanta u horroriza. Bien pudiera ser que en esta persecución nos viésemos arrastrados hacia el abismo, porque es propio de nuestra condición el que, incluso en esas raras veces en que tenemos claro lo que perseguimos, no sabemos nunca lo que nos vamos a encontrar. 

Como solía decirse, España y nos somos así. 

5.7.13

La solució final?

Em va sorprendre la insistent impassibilitat amb la qual el portaveu Homs feia ús de l’expressió “solució final". Era al presentar el Pacte Nacional i l'emprava per assenyalar que, malgrat l’acord, subsisteixen entre els signants algunes discrepàncies de fons respecte, precisament, de la “solució final”. L’ús d’aquesta antiga expressió em va sorprendre per malsonant i perquè pensava que la tornaria a sentir, reduida ad hitlerum, com una prova més de la deriva totalitària en la qual se suposa que estem immersos. Però el problema d’aquesta expressió no és el ridícul ús que se’n pogués haver fer des d’alguna fosca trinxera ideològica, sinó el supòsit implícit que existeix realment una solució final als problemes polítics, encara que puguem discrepar de quina sigui. I, sobretot, que existeix alguna solució final als problemes polítics fonamentals, que són precisament els problemes identitaris. Aquesta convicció, molt extesa també fora de Catalunya però no per això menys equivocada, ja no és només un error teòric sinó que s’ha convertit en un problema polític de primer ordre. Perquè, encara que els integrants del Pacte Nacional puguin tenir certs desacords sobre quina ha de ser aquesta “solució final”, el cas és que la ciutadania es troba més unida, o més clarament dividida, al voltant de la idea que aquesta solució és i només pot ser la independència.
En aquestes discrepàncies sobre el final de l’anomenat procés nacional ens trobem en una situació doblement estranya: sembla que hi ha més partits federalistes que votants federalistes i sembla que les diferències terminològiques entre els partits sobiranistes responen en l’imaginari del votant a un únic concepte, que és la independència de tota la vida. No vull dir que aquestes diferències partidistes siguin estúpides ni inútils. Vull dir simplement que a l’hora de la veritat les alternatives són sempre poques i radicals i que això posa la política catalana, i no només el govern, en una situació que només es fa suportable des de la convicció, evidentment equivocada, que en el fons no hi tenim res a perdre. Per entendre’ns: creiem que els més grans i urgents dels nostres problemes tenen solució i que aquesta solució, aquesta única solució, és la independència o passa necessàriament per la independència. Però mentre presentem la independència com a solució som incapaços de solucionar el problema de la independència. No sabem quan ni com ni si serem independents i mentrestant cada cop estem menys disposats a pactar amb una realitat que sabem, amb tota la raó, que és bruta, però que creiem, molt fermament però amb molta menys raó, que és fàcilment millorable. I això fa que estiguem especialment exposats a sacrificar el bo en nom del millor, com demostra el cas del famós pacte fiscal o la millora del sistema de finançament. 
Sabem que el canvi és possible perquè ho ha estat i que fins i tot pot ser una millora. De fet, són molts els que creuen que tot aquest procés sobiranista no és res més que un intent d'assegurar un pacte fiscal nou i millor. Però tendim a creure que ja no ens alimenten molles, que necessitem el pa sencer. És del tot normal que aquesta aspiració maximalista desgasti i desorienti el partit del govern, que per força ha d'intentar salvar els mínims pactant en la realitat. Però és preocupant que aquesta aspiració maximalista s'estigui convertint en l'única aspiració del catalanisme, perquè el futur no està mai a l'alçada de les nostres aspiracions i perquè ens estem tornant particularment incapaços d'acceptar menys del que creiem possible. I perquè així semblem encaminar-nos, amb pas ferm i decidit, segurs d'avançar cap al millor i d'allunyar-nos del pitjor, cap a una segura frustració futura. Sigui quina sigui la victòria, sigui quina sigui la derrota.

4.7.13

Arendt sobre l'Eichmann interior

"A vostè li agrada el meu llibre 'Eichmann a Jerusalem" i diu que el que hi vaig afirmar és que hi ha un Eichmann en cadascun de nosaltres. Oh, no! No n'hi ha cap ni en vostè ni en mi! Això no vol dir que no hi hagi un bon nombre d'Eichmanns. Però tenen una aparença bastant diferent. He odiat sempre aquesta idea de 'Eichmann en cadascú de nosaltres'. Senzillament no és veritat. I és tan poc veritable com la seva oposada, que Eichmann no és en ningú. Al meu entendre, això és molt més abstracte que la majoria de les abstraccions que sovint em permeto -si el que entenem per abstracte és no pensar a través de l'experiència" 

H.Arendt, a Arendt sobre Arendt