20.6.13

La banalitat dels homes

No podent ser una pel·lícula sobre la banalitat del mal, Hannah Arendt és una pel·lícula sobre la banalitat de la crítica. D’una certa crítica, que no és la millor però és la més habitual, i que confon els fets amb les opinions i l’exhibicionisme moral amb la virtut. I que no és la crítica de cap tesis com la banalitat del mal, sinó de la insensibilitat d’afirmar que la col·laboració activa d’alguns líders de la comunitat jueva va facilitar la feina d’extermini de les autoritats nacionalsocialistes. L’escàndol davant les qüestions de fet és sempre un escàndol ridícul, i el gran mèrit d’Arendt, un mèrit que en realitat és un luxe que molt pocs es poden permetre, és el d’haver-se negat a la discussió sentimentaloide sobre els fets. Una decisió que, com evidencia la pel·lícula, s’assembla perillosament a la de negar-se a la discussió pública. Fins i tot en aquells Estats Units que a Arendt li havien semblat el paradís, perquè el paradís no és un lloc sense problemes ètics, sinó el lloc on els problemes ètics es mostren amb una claredat excepcional, en tota la seva radicalitat. I amb aquesta excepcional claredat se’ns mostra com també a les societats més liberals hi ha veritats incòmodes i considerades dignes de censura moral i com el sentimentalisme públic tendeix a substituir el debat públic, amagant la discussió de les idees rera l’exhibició de les ofenses. Això mateix passa a la pel·lícula, on la crítica es mostra molt més virulent com més allunyada està del nucli de la qüestió, del seu “únic error veritable”, com diu la pel·lícula, parafrasejant una carta d’Arendt a Scholem, on afirma: “ara opino que el mal no és mai ‘radical’, que només és extrem, i que manca de tota profunditat, i de qualsevol dimensió demoníaca. Pot créixer desmesuradament i reduir tot el món a runes precisament perquè s’extén com un fong sobre la superfície. És un ‘desafiament al pensament’, com vaig dir, perquè el pensament tracta d’assolir una certa profunditat, anar a les arrels, i en el mateix moment en que s’ocupa del mal se sent decebut perquè no troba res. Això és la ‘banalitat’. Només el bé té profunditat i pot ser radical”.
Arendt s’explica davant Scholem, però no davant dels crítics ni davant del públic, perquè per a ells la qüestió del col·laboracionisme jueu és més problemàtica que la qüestió de la banalitat del mal. I també ho és per a nosaltres. De fet, la banalitat del mal s’ha convertit en un lloc comú, que sona exactament igual que allò que venia a dir Vargas Llosa, que tots som un Eichmann en potència. “El terrible d’Eichmann és que no era un home excepcional, sinó un home comú i corrent. La qual cosa significa que tot home comú i corrent, en certes circumstàncies (la dictadura hitleriana, per exemple), pot convertir-se en un Eichmann”. Però quan Arendt considera que el mal que ha fet Eichmann pot considerar-se banal no afirma necessariament que tots els homes normals i corrents siguem, en determinades circumstàncies, capaços del pitjor. Potser només ens diu que només en determinades circumstàncies apareixen homes tan normals i corrents i capaços del pitjor com Eichmann. Perquè en realitat la normalitat d’Eichmann és extraordinària, ja que només és comú i corrent en un sistema extraordinari. “Només la pura i simple irreflexió –que de cap manera podem equiparar a l’estupidesa- va ser el que va predisposar-lo a convertir-se en el més gran criminal del seu temps. I si bé això mereix ser qualificat com ‘banalitat’, i fins i tot pot semblar còmic, i ni tan sols amb la millor voluntat és possible atribuir a Eichmann una diabòlica profunditat, també és cert que tampoc podem dir que sigui alguna cosa normal o comuna”. No és res normal o comú perquè el que ens sembla normal i comú en l’home és el pensar. Millor o pitjor, però pensar. I desobeir ordres. I és precisament d’aquesta normalitat d’on sorgeix l’eterna dificultat del viure junts. Així que aquesta irreflexió i aquesta submissió absoluta a les ordres de Hitler és extraordinària, i ho és perquè neix en un sistema extraordinari. Un sistema ideològic que, segons Arendt, canvia “la llibertat inherent en la capacitat de pensar per la camisa de força de la lògica, amb la que l’home pot obligar-se a si mateix de forma gairebé tan violenta com si fos forçat per algun poder exterior”. El nazisme tampoc va ser capaç de crear l’home nou, però el tipus de ciutadà que va convertir en comú i corrent ens recorda que, per banal que pugui ser, el mal mai serà tan banal com els homes.

13.6.13

L'heroi llibertari

Com és habitual, també en el cas Snowden s’ha dit que només volia obrir un debat. És fals, perquè el que volia Snowden era tancar-lo. I pretenia fer-ho, com és costum, en favor de les seves conviccions i en contra de la llei. I és només per això que hi ha qui qualifica els seus actes de valents i fins i tot heroics, perquè en una democràcia com l’americana obrir un debat no té res d’excepcional. El que és excepcional, allà com aquí com a tot arreu, és guanyar-lo.
Com deia David Brooks, aquest presumpte heroi, “tot i ser reflexiu, moralment implicat i profundament compromès amb les seves creences, sembla ser el producte d’una de les tendències més desafortunades del nostre temps: l’atomització de la societat, l’afebliment dels lligams socials, l’increment del nombre de joves que viuen entre els 20 i els 30 anys una existència tecnològica en el difús món que hi ha entre les institucions de la infantesa i els compromisos familiars dels adults”. L’individualisme de joves com Snowden els impedeix veure que el Gran Germà no és l’únic perill que ens amenaça. “Una altra amenaça, segueix dient Brooks, és la creixent onada de desconfiança, la propagació del cinisme corrosiu, el desgast del teixit social i l’augment del nombre de persones amb una perspectiva tan individualista que no poden entendre com treballar amb els altres per tenir cura del bé comú”. Per tal que la societat funcioni, és necessari el respecte a les institucions i la deferència als procediments legals. Sembla que idealistes com Snowden, que actuen contra les institucions i els procediments legals per defensar la societat, són com aquells que quan parlen contra la família no saben el que fan perquè no saben el que desfan.
L’actitud presumptament heroica de Snowden i els elogis llibertaris que rep contrasten amb la distinció de Kierkegaard entre dos prototips de referents morals: “l’heroi tràgic” i el “cavaller de la fe”. El primer és aquell que s’atreveix a arriscar la seva vida en defensa de la comunitat. S’atreveix a complir ordres i gràcies a la seva valentia en el compliment del deure mereix el reconeixement del públic i dels déus. El cavaller de la fe, en canvi, és aquell que obeeix Déu per sobre dels homes perquè sap que la llei dels homes pot ser una llei injusta i que per guanyar la salvació eterna és capaç de suportar la condemna dels seus conciutadans. El que tenen en comú és el mateix que els diferencia de Snowden, Assange i dels seus admiradors llibertaris; saben que qui aspira a grans coses ha d’estar disposat a fer grans sacrificis. Cosmopolites tecnològics com Snowden, Assange i els que han de venir no renuncien a res perquè res els lliga. No renuncien als déus ni als homes perquè per sobre d’ells segueixen la seva consciència i aquesta la porten sempre a sobre, vagin on vagin. Volen seguir la seva consciència i res més que la seva consciència i al mateix temps volen els aplaudiments i el reconeixement. Aquest contrast es va veure molt clar quan les notícies de TV3 asseguraven que Snowden, refugiat en un hotel de luxe de Hong Kong, havia donat la cara. En realitat, Snowden no ha donat res, només ha pres. Ha pres documents del seu govern i ha pres, pren i prendrà, temps als nostres informatius. I ni tan sols ha donat la cara sinó que només l’ha ensenyat.
Snowden ho ha fet perquè perquè entén molt bé aquesta distinció, tan confusa i al mateix temps tan pròpia de l’era Facebook, entre mostrar-se i donar-se. En l’era facebook és cada cop més evident que com més ens mostrem més difícil ens és donar-nos. I Snowden sap molt bé que com més es mostri més difícil serà que l’entreguin. Els nostres Snowden es presenten com a idealistes perquè es troben molt més ençà de les distincions clàssiques entre l’heroi grec i el fidel cristià. I per això és tan important veure com idealistes com ell i Assange posen la seva sort en mans del més brutal dels realismes, que és sempre el de la realpolitik internacional. Snowden podrà trobar, com Assange, una potència que el protegeixi, però no trobarà cap potència disposada a protegir la seva causa. Pot trobar refugi a Rússia, però no pot esperar robar al govern rus i sortir-ne ben parat. Aquests idealistes llibertaris han hagut d’abraçar allò que condemnaven, renunciant a l’idealisme i la llibertat en favor de la realpolitik i la seguretat, i recordant-nos així que el nostre revolucionari només és aquell que anomena “idealistes” els actes que castiga tot codi penal.

6.6.13

Abidal, el Barça i la retòrica dels valors

Els culers estem en una situació privilegiada per intentar entendre el funcionament i els límits del discurs dels valors. Des que hem descobert que som un club amb valors hem rebut un parell de lliçons de gran valor. La primera i fonamental va venir de la marca Nike i el seu cèlebre cartell blaugrana a la plaça de Catalunya de Barcelona, que ens recordava molt gràficament que tenir valors vol dir tenir pebrots. És una lliçó d’un gran valor pedagògic, perquè retorna la unicitat a la qüestió dels valors i ens remet sentit unitari original del valor. O sigui, al de la virtut. Qualsevol valor que no vol dir virtut vol dir valor de canvi, com bé ens havien advertit aquells cínics d’Oscar Wilde que confonien valor i preu. I que havien de confondre, per tant i per força, el valor i els valors, la virtut amb la retòrica moralista. Els ho haurem de criticar, però si els cínics són els únics que sempre estan a l'alçada dels temps, el seu cinisme no pot ser res més que un toc d'alerta; pot ser que el valor que donem a les coses no sigui res més que el preu que estem disposats a pagar per tenir-les. I si això és cert, no sembla que tingui massa sentit afirmar que aquesta crisi econòmica és en el fons una crisi de valors, perquè la lògica dels valors i de la seva crisi és en ella mateixa una lògica essencialment econòmica. Més aviat semblaria que aquesta és una crisi de valors precisament perquè és una crisi econòmica, i no al revés.
Que aquesta és la via que ha de seguir tot discurs dels valors ens ho ha tornat a mostrar el Barça en el cas d'Abidal. Hem pogut veure que la retòrica dels valors no és suficient ni per decidir què s'havia de fer amb Abidal ni per jutjar el què s’ha fet amb Abidal. No ens ajuda a saber com correspondre davant l’exemple, la personificació, de tots aquells valors que lloem constantment. I demostra, per tant, que el discurs dels valors ens compromet molt més amb la lloança que amb la pràctica. És així com l’actitud del Barça amb Abidal ens recorda que només podem jutjar algú per la virtut, pel valor, i no pels valors. Per allò que fa i no per allò que assegura admirar. I per això hem de dir que, segons diu el mateix club i que bé podria ser cert, ha ajudat molt el jugador i l’ha tractat amb respecte i l’ha ajudat en tot el que ha necessitat. Però hem de dir que la directiva ha mentit. Que va mentir al jugador i va mentir a l’afició. I encara que l’un i els altres siguem massa bons per recordar-ho en els moments de l’adéu de qui és, com s’acostuma a dir, un magnífic jugador i millor persona, el cert és que la directiva va mentir quan va assegurar que el jugador renovaria quan jugués el seu primer partit. No sé com deu ser l’home de valors, però l’home virtuós ha de ser un home de paraula, encara que sigui per poder ser creïble quan hagi de mentir. Arribats a aquest punt, i no podent ser virtuosos, els directius del Barça podien encara i com a mínim intentar ser bons, salvar el seu bon nom salvant el discurs dels valors, i pagar una part de l’enorme deute que la seva bona imatge com a gent de valors té amb l'Abi. I tot això pel mòdic preu d’un any de fitxa.