30.5.13

El morrió de Gallardón

Les preocupacions que hi ha darrere aquesta hipotètica “llei del morrió” del ministre Gallardón són ben fàcils de comprendre. Especialment aquests darrers dies, quan hem vist com el terrorisme es convertia en un gènere periodístic i com la diferència essencial entre un atac terrorista i un simple assassinat passava de les mans del criminal a les del reporter. És fàcil d’entendre que encara que aquest salt entre l’11-S fins al dia d’avui pugui ser un gran progrés en la lluita contra el terrorisme és, també, un gran problema periodístic. Un problema que se suma a la perenne qüestió sobre el mandat de respectar la presumpció d’innocència que tantes vegades, i algunes tan properes, hem vist incomplir amb homes innocents, escarnits i fins i tot empresonats per culpa de males pràctiques periodístiques. És per tant molt comprensible que la justícia es preocupi de la premsa i que la premsa es preocupi de la justícia, i em sembla que tot el problema és, com sempre, que una sincera i noble preocupació no justifica qualsevol possible solució.
No justifica la censura com a solució, i per això és difícil d’entendre què volia dir la portaveu del Consell General del Poder Judicial, Gabriela Bravo, quan deia que “no hi ha cap dret fonamental absolut”. Perquè si és cert, per exemple, que no podem estar una mica vius i una mica morts, em sembla que el dret a la vida, quan és, deu ser absolut. Com absolut deu ser el dret a la llibertat d’expressió si estem d’acord que res justifica prohibir que s’expressi cap opinió sobre cap tema i en cap moment. I si entenem que això no té res a veure amb la possibilitat, amb la necessitat!, de demanar responsabilitats per la veracitat d’allò dit o publicat, que marca precisament l’única direcció que podria prendre qualsevol nova llei liberal sobre la premsa. Si és que realment calgués una llei sobre la nova llei sobre la premsa. Però més enllà d’aquests problemes i aquestes consideracions, crec que en aquest tema el ministre Gallardón té un altre motiu, molt més seu, de preocupació. Perquè el ministre ha vist com el seu propi partit no només ha estat incapaç d’evitar el judici popular i mediàtic de les 126 portades acusatòries al seu innocent col·lega Francisco Camps sinó que s’hi ha sumat i sumat segueix, per activa i per passiva. Serveixi l’exemple paradigmàtic del ministre popular per certificar que allò que exigim a les lleis, les institucions i la societat acostuma a ser el que som incapaços d’exigir-nos a nosaltres mateixos.

23.5.13

Into the wild

Segons sembla, amb la crisi tornen a posar-se de moda els llibres de Thoreau. Llibres sobre la desobediència civil i de la vida autèntica, que són els temes de la nostra època. És un fenomen comprensible perquè normalment llegim esperant trobar raons per a les nostres conviccions i sovint això és tot el que som capaços de trobar en les nostres lectures. És per això que ens cal l’ajuda de lectors avantatjats. I qui busqui prendre el Walden com a model vital trobarà més útil que el llibre de Thoreau l’exemple d’aquell seu seguidor al llibre o la pel·lícula Into the wild; apologeta de la seva pròpia valentia, cronista de la seva aventura i autèntic protagonista de la seva vida.
És la història d’aquell jove que, cansat de clamar nobles veritats contra aquesta sorda societat, es va retirar a la recerca d’una vida autèntica i solitària. Un adolescent indignat com tots amb un món que comença a no entendre. Que criticava com tots els vicis de la societat però que com molt pocs es va atrevir també a renunciar als seus luxes. I que amb el seu discurs moralista fa passar per virtut i valentia el que no és més que incapacitat per comprendre el món i fer-s’hi un lloc. És un gran exemple d’aquest discurs que fa passar per profundes les excuses per a la desobediència civil i la renuncia a la societat quan l’autèntic misteri són les raons per l’obediència a la llei quan la llei ens desagrada i per la fidelitat als homes quan els homes ens deceben. És un magnífic recordatori que l’autèntica heroïcitat no és sobreviure com una bèstia sinó com a ciutadà, fidel a la llei i als altres ciutadans. Que la hipocresia generalitzada és el preu que hem de pagar per una convivència pacífica i civilitzada, però també una de les poques oportunitats que tenim de creure’ns fer-nos més bons i llestos que la resta. I que per bèstia i difícil de suportar que sigui la vida en societat és possible i sempre ho serà morir de sed, fam o fred a només 23 quilòmetres d’aquesta nostra hipòcrita, materialista i deshumanitzada civilització capitalista.

16.5.13

15M. Que què en queda?

Es compleixen dos anys del 15M i sembla que tot el que en queda és el que ja hi havia. Queden els seus prejudicis, que van ser la clau del seu èxit de crítica i públic i que són, a la vegada, alguns dels mals de la nostra democràcia. Queda tot allò que no va inventar i tot allò que no vol veure. Queda per exemple aquesta convicció que si les coses van tan malament és perquè hi ha tot de gent decidida que sigui així. Aquesta gent segueix tenint pràcticament el mateix nom que fa dos anys i segueix sent una simple excusa per no reconèixer les dificultats del bon govern. Queda també i en conseqüència el menyspreu dels polítics i les institucions, que no es basa en res més que en aquella famosa, xulesca i ridícula convicció que "jo tot això ho solucionaria en dos dies". Una convicció que no només és injusta amb les poques virtuts de qui l’acostuma a formular, sinó amb el poder que sobre la societat, sobre el govern democràtic i sobre el mercat global poden tenir les poques persones que ens governen. O, dit d’una altra manera, una convicció que oblida la veritat que hi ha en aquella frase de Marx segons la qual els homes (alguns homes, uns pocs revolucionaris o uns quants funcionaris) fan la història però no saben quina història fan. I no ho poden saber.
Queda també i per tant el menyspreu de la democràcia representativa. Queda aquesta adolescent convicció que el món va malament perquè ens escolta poc i queda la deslegitimació constant de qualsevol decisió política que no sigui una submissió total i rotunda als suposats postulats dels 15M. Queda aquesta negativa a reconèixer que tampoc nosaltres tenim ni idea de com millorar les coses i que potser el món va malament precisament perquè el sentit comú no ha estat mai suficient per governar-lo i ara menys que mai. Queda la convicció que tot en el sistema és corrupte menys nosaltres. Aquest és el consol que els queda als purs, als que creuen que tot aniria millor si els altres fossin tan bons i tan llestos com nosaltres i que mentre no arribi el moment de la bondat universal no pensen deixar-se contaminar per una cosa tan bruta com la política real. Queda per tant el compromís amb les causes perfectes, que és purament retòric, i el rebuig visceral de qualsevol compromís autèntic, que és el compromís que prenem amb les causes reals. Amb coses tals com la democràcia real. I queda, entre moltes altres vergonyes, l’evidència que sempre podrem trobar excuses per indignar-nos però que mai acabem de trobar el moment ni l’argument per comprometre’ns de debò amb una realitat forçosament imperfecta.

9.5.13

Cristianisme i democràcia (en la mort de Giulio Andreotti)

Ha mort Andreotti per recordar-nos que la democràcia cristiana tampoc fa massa bona cara. Que se la veu tan poc que comença a semblar que potser Unamuno tenia raó quan deia que “dir democràcia cristiana és com dir bisbe isòsceles”. Un impossible, perquè el bon cristià seria aquell convençut d’estar en possessió de la veritat última sobre les coses primeres, mentre que el demòcrata seria aquell que en primer terme creu que la veritat última és una amenaça per a la convivència pacífica. Si no és una doble mentida, aquesta és sens dubte una doble exageració que el propi Andreotti assegurava refutada a les escriptures pel discret pragmatisme de Jesucrist. “Quan es preguntava a Jesucrist què era la veritat, mai responia”.
Chesterton va encara més enllà en la refutació a l’afirmar el caràcter essencialment democràtic del cristianisme, o el caràcter essencialment cristià de la democràcia. Afirma a la seva Ortodoxia que “la creença democràtica es resumeix en el fet que les coses més importants, com l’aparellament entre els sexes, la criança dels fills o les lleis de l’Estat, convé deixar-les en mans de les persones normals”. En l’afirmació del pecat original hi troba l'única negació lògica de l'oligarquia. Perquè tots som virtuosos en diferent grau, però no hi ha res més igualador ni més igualitari que el pecat original. Així, doncs, encara que la maquinària del vot no sigui la democràcia, “fins i tot la maquinària del vot és profundament cristiana en aquest sentit, perquè és un intent d’esbrinar l’opinió d’aquells que són massa modestos per donar-la. És una aventura mística que consisteix a confiar en aquells que no confien en ells mateixos”. Aquesta modèstia que només és autèntica virtut quan ens fa tan conscients de ser “d’estatura mitjana” com del fet que “no hi ha gegants al nostre voltant”, en paraules d’Andreotti. En tot cas, em sembla evident que algú que no només creu en Déu i en l’escrutabilitat dels seus camins, sinó que creu en l’home quia absurdum, bé ha de poder creure en la possibilitat de la màxima democràtica vox populi, vox dei. Tothom sap que Déu escriu recte amb línies tortes.
Així, doncs, el cristià pot ser demòcrata, si no és que ho ha de ser. I pot ser liberal, si no és que ho ha de ser, perquè sap que només Déu ens pot condemnar perquè només ell ens pot salvar. Però molt més difícil ho té per ser un bon governant, com va sentenciar Maquiavel en una d’aquelles veritats que no per mil vegades repetida és menys certa: en els afers del govern dels altres, i qui sap si també en els d’un mateix, qui vulgui fer el bé ha d’estar disposat a fer el mal. I així ho recordava Il Divo en el seu monòleg més sincer, adreçant-se a aquella jove que seria la seva dona i als seus “ulls immensos i nets que no sabien, no saben i no sabran mai. No tenen idea dels horrors que ha de cometre el poder per assegurar la tranquil·litat i el desenvolupament del país”. “És monstruosa i inconfessable la contradicció de perpetuar el mal per garantir el bé. La contradicció monstruosa que em converteix en un cínic fins i tot per a tu i els teus ulls immensos, nets i encantadors que no entenen aquesta responsabilitat”. Uns ulls que no entenen perquè creuen com tots que “la veritat és cosa justa quan és la fi del món. I nosaltres no podem consentir la fi del món en nom de la justícia. Tenim una missió, una missió divina. És necessari estimar molt Déu per entendre com és de necessari el mal per aconseguir el bé. Això Déu ho sap i també jo ho sé”. Un monòleg terrible, on possiblement l’únic excés sigui la seguretat en la certesa que saber l’inconfessable estalvia la confessió i al mateix temps assegura el perdó.

2.5.13

Elogi i refutació de Mourinho

¿Quina diferència, respecte a la qual no poguéssim arribar a una solució, semblaria entre nosaltres l’enemistat i la ira? Potser no se t’acut, de moment, però un cop dit per mi, examina si no fóra el just i l’injust, i el bell i el lleig, i el bo i el dolent. ¿No és per això que estant en desacord i no podent arribar a una decisió satisfactòria, esdevenim enemics els uns dels altres, quan ho esdevenim, el mateix tu que jo que tots els altres homes?

Plató. Eutifró

Què és el futbol, sinó la continuació de la guerra per altres mitjans?

Santiago Navajas, a De Nietzsche a Mourinho. Parafrasejant Von Clausewitz.

El més admirable de Mourinho no són els seus èxits ni els seus títols i m’atreviria a dir que ni tan sols són els seus enemics. El més admirable és, com deia Jorge Bustos, haver pres la "homèrica decisió de ser Mourinho". Haver-se decidit a ser el dolent en un món de purs i mostrar-se com a tal en un món d’hipòcrites, que és el món dels qui no valoren la hipocresia perquè no la saben reconèixer. I és admirable el seu reconeixement de les obligacions del diable i la seva decidida aposta a dedicar tota una vida a estar a l’alçada del càrrec. Mou és admirable perquè amb la maldat del seu realisme desemmascara l’idealisme infantil de tots els bons que se li apropen. Com és admirable que no només sàpiga que la fi justifica els mitjans sinó que no es molesti a dissimular-ho. I que sàpiga perfectament que els èxits són de tots i els fracassos de l’entrenador i que precisament per això es digui i es faci dir The Special One o The Only One, en reconeixement dels seus èxits i oblit dels seus fracassos. Em sembla especialment admirable que, en un món on la majoria aspirem a ser els bons i a marxar entre ovacionats, ell estigui disposat a ser el més odiat i el més xiulat, fins i tot per la seva pròpia afició. Com és admirable la seva aparent indiferència a aquest odi, amb la qual evidencia que no reconeix enemic a la seva alçada. M'admira que tots els seus defecte semblin màscares de la seva virtut, fins al punt que fins i tot el seu infantil no saber perdre sembli més motivació per a la propera victòria que excusa per la darrera desfeta. El més admirable de Mou és, en definitiva, la seva capacitat per semblar més enllà del bé i el mal. La seva aparença d’estar per sobre de les seves pròpies baixeses i de no prendre’s això del futbol massa seriosament precisament perquè això del futbol és massa seriós. El més admirable de Mou és, precisament, el cinisme amb què sembla mostrar-se la seva suposada magnanimitat.
És per això que les seves debilitats són pràcticament una esmena a la totalitat. Hi ha tres debilitats que aquestes virtuts fan imperdonables. La primera, i la més evident, és la derrota. Allà on la victòria tot ho justifica, la derrota es torna simplement injustificable. La segona, el famós dit a l’ull de Tito Vilanova. Aquell dit que el Bernabéu lloava com la guia dels seus passos i que precisament perquè podia servir de guia a la massa evidenciava la falta de l’home magnànim, que ni tan sols en les seves baixeses ha de voler assemblar-se al comú dels mortals. Segurament aquest és el més miserable gest de Mourinho, però la pitjor de les seves debilitats és la darrera, aquest adéu d’heroi romàntic que marxa perquè vol ser on l’estimin. No és res millor que la lluna que buscava el seu dit. Perquè el desig de ser estimat és, com el de "voler ser odiat sempre i en tot moment, una vanitat suprema i pueril" (Arcadi Espada). És una baixesa que podem perdonar a qualsevol menys al magnànim. Perquè ell no ha d’aspirar a altra cosa que a quedar-se sol en la seva grandesa, irreconegut i irreconeixible. És una autèntica llàstima, però sembla que en aquest món fins i tot la soledat dels millors s’ha tornat impossible.
Malgrat tot, entenc perfectament que algú pugui admirar-lo tant per les seves virtuts com pels seus defectes. També jo l'admiro perquè fer de la necessitat virtut és dels pocs pecats que ens exigeixen un esforç més gran del que sovint som capaços de fer. Però jo sóc platònic i guardiolista. Entre altres coses, perquè crec que el millor que té Mou són els mourinhistes, i el pitjor de Guardiola som els guardiolistes. I que aquesta és la millor mostra de l'autèntica grandesa. També perquè em sembla que el bé no només és més difícil sinó també més incomprensible que el mal. I que segueix sent més difícil voler passar per sant que per diable. Entre altres coses, perquè un mal dia el pot tenir tothom, i mentre que al primer el salva, al segon el condemna. També a mi em sembla que de les millors coses que va fer Guardiola va ser la roda de premsa del puto amo, però perquè jo crec que realment allò va ser una capitulació. Els bons saben que hi ha batalles que han de lliurar perquè no permeten victòries honroses. El bo sap que precisament les millors coses són les que es poden perdre en la victòria. Aquesta és una de les lliçons més complicades del futbol. I qui sap si també de la vida. I potser aquesta és la grandesa del futbol. Perquè només en el futbol és un consol que tot el sentit depengui de la impotència del talent, l’experiència i la intel·ligència. I potser per això és tant terrible pensar que Camus pugui tenir raó i que fora del futbol no hi hagi res important a aprendre. Gran part d’aquesta por és culpa de Mourinho. I per això les seves debilitats són la meva esperança.