26.4.13

Llibres per acompanyar una vida massa curta

Ara que ha passat Sant Jordi, i sembla que torna a ser possible comprar llibres bons i comprar-los amb tranquil·litat, potser és un bon moment per recordar que la vida és massa curta per passar-la llegint llibres que no siguin els més grans. Així doncs, aprofito per recomanar alguns dels millors llibres que he llegit els darrers mesos. 

Andy Warhol, d’Arthur C.Danto. Perquè l’art de Warhol és una celebració de la quotidianitat en un món on l’art està tant acabat com la història perquè sembla que l’ideal se’ns ha fet real. Perquè és una celebració de la igualtat que sorgeix de la llibertat. De la grandesa que hi ha en el fet que Liz Taylor no pogués aconseguir una Coca-Cola millor que la que puc aconseguir jo als pakis de sota casa o que no hi hagi “millor hot-dog que el hot-dog del parc”.

Ortodoxia, de G.K.Chesterton. Perquè possiblement sigui el millor assaig de Chesterton i això vol dir que possiblement sigui un dels millors assaigs de tots els temps.

En nombre de Franco, d’Arcadi Espada. Perquè és un llibre per a més grans de 18 anys amb “un títol per a més grans de 18 anys”. Perquè explica que fins i tot els dolents i els funcionaris poden fer el bé, que la realpolitik pot estar al costat de la justícia, que la raó d’Estat pot estar al costat de les raons humanitàries i que a vegades complir ordres pot ser la més gran de les heroïcitats. I perquè no només ho explica, sinó que ho demostra.

Erotismo y prudencia, biografia intelectual de Leo Strauss, de Gregorio Luri. Perquè deia Heidegger que “només respectem un pensador en la mesura en què pensem tot l’essencial pensat en el seu pensament”. I això és precisament el que fa Gregorio Luri en aquesta biografia intel·lectual de Leo Strauss. Per això és un dels millors llibres de filosofia política que mai he tingut el plaer de llegir.

Cyrano de Bergerac, d’Edmond Rostand. En traducció de Xavier Bru de Sala. Perquè en el fons jo també “voldria morir plorat per una estrella, amb una paraula justa i per una causa bella. Ferit per una espasa, i no per cap més arma, que empunyi un enemic ben digne de tocar-me”. I perquè el Cyrano ens ensenya que fer-se digne d’aquesta mort, digna i bella, és la feina de tota una vida.

Coriolà i Alcibíades. Vides Paral·leles, de Plutarc. Perquè la història d’aquests dos grans traïdors a dos grans pobles és a la vegada una lúcida reflexió sobre el que fa els homes, els pobles i les causes grans i dignes de fidelitat.

I last but not least, El valor de superarse, de Guillem Turró. Perquè és un gran amic. I perquè, per si això encara no fos prou, el seu llibres és una reflexió necessària i rigorosa sobre el poder formatiu de l’esport i una reivindicació del seu potencial humanitzador.

19.4.13

Submissions lingüístiques

Les crítiques a la immersió acostumen a presentar-se com una defensa dels drets dels alumnes. En concret, del dret a l’alumne a rebre una educació en la seva llengua materna; que és un dret que se suposa que té l’alumne des del moment que la seva llengua és oficial i que no tenen, per això, els nens que vulguin rebre una educació pública en llengües com l’anglès, el francès, l’alemany o el tagàlog. És al considerar que aquest és un dret dels ciutadans catalans i que és un dret perseguit per les autoritats que es qualifica aquestes autoritats d’antidemocràtiques o, directament, "a la Cantó", de feixistes. Els insults no es justifiquen, però l’argument es pretén cert i profundament democràtic perquè prioritza els drets dels individus per sobre de les sentències que els ataquen i per sobre d’uns suposats drets col·lectius que, com a tals, serien inexistents. Però el resum de la sentència, segons el qual quan un alumne demani que la classe es faci en castellà tots els alumnes rebran la classe en castellà, posa de manifest que els drets d’un alumne no només entren en conflicte amb la situació vigent sinó amb els altres alumnes i els que pretenen que també són els seus drets. La sentència posa de manifest que no es poden defensar aquests drets individuals sense canviar les pràctiques col·lectives. I, per tant, sense replantejar de debò quins són els drets de tots els ciutadans, i no només els drets dels fills de pares que volen educar-los en castellà. I així mateix posa de manifest que l’apel·lació als drets individuals és buida i la retòrica liberal és fal·laç mentre no es reconegui quins són els drets que, efectivament, i en l’ordenament jurídic vigent, tenen els ciutadans. Per entendre’ns, si no es reconeix que no hi ha, a priori i fora del joc de les majories democràtiques, cap motiu que faci que el dret a rebre una educació en castellà sigui prioritari sobre el dret a rebre una educació en català. Entre altres coses, és clar, perquè no hi ha drets col·lectius, com tampoc hi ha drets individuals fora del col·lectiu que decideix quins són aquests drets i en quina mesura són dignes de ser defensats.
Aquesta nova sentència també serveix per deixar clar que la defensa habitual de la immersió, basada en la seva eficàcia, pot ser certa però és del tot irrellevant perquè és precisament aquesta eficàcia la que preocupa molts pares. Als pares que volen escolaritzar els seus fills en castellà no els preocupa que creixin sense aprendre la seva llengua materna. El que els preocupa no és que creixin aliens a la llengua de casa sinó que creixin aliens a la llengua de l’escola i, per extensió, a la llengua de la societat. I és per això que el problema no és que els nens castellanoparlants no puguin aprendre a pronunciar la essa sorda ni que els costi tant aprendre’n que hagin de deixar de banda les matemàtiques i l’anglès i per això rebin una educació encara pitjor que la de la resta. El problema és fonamentalment identitari. I per això és fonamentalment un problema de sobirania. Es tracta de fins a quin punt la vida pública s’assembla a la vida privada, de fins a quin punt l’escola i la societat s’assemblen a la llar i de qui pot decidir fins a quin punt s’han d’assemblar. I aquest no és, evidentment, un problema exclusiu del model educatiu. Aquest és un problema fonamental perquè fins i tot els més liberals entre els demòcrates hem d’estar disposats a acceptar i defensar que algunes qüestions es decideixin per majoria. Fins i tot qüestions tant importants com el sistema educatiu. I hem d’estar disposats a admetre, per tant, que tots aquests debats polítics són, en el fons, problemes de sobirania. Que el que és prioritari no és tant allò què es decideix ni si allò que es decideix és bo sinó, simplement, qui té el poder per decidir-ho. I a admetre que, a la llarga, qui acaba tenint el poder per decidir aquestes qüestions és qui més importants les considera.

12.4.13

Oh, Maggie

Sovint llegeixo necrològiques pensant que per res del món voldria per a mi els elogis que es dediquen als altres. Em passava aquests dies amb les de Sampedro, lloat per indignat, compromès, humanista i bona persona. Lloat, en resum, per coses que tinc per defectes o per obvietats. Perquè jo, a diferència de la majoria dels que es declaren progressistes, això de ser bona persona ho pressuposo. I visc com un autèntic drama, no només personal, sinó polític i intel·lectual, l'evident insuficiència d’aquesta bondat. Jo crec que gairebé tothom que fa el mal el fa pretenent el bé i que per això es diu allò tant cert que "de bones intencions l’infern n’és ple". O que, com va dir Margaret Thatcher, "ningú recordaria el bon samarità si només hagués tingut bones intencions". Humanista no és tant l’elogi que es pretén com la descripció que els diaris fan de qualsevol vida dedicada a llegir i escriure, independentment de la qualitat d’allò que es llegeix o s’escriu. I el compromís de l’indignat em sembla, evidentment, un defecte. Un dels defectes propis de la desorientació moral de la nostra època, tòpicament postmoderna, que per por a la imposició ètica prefereix elogiar la intensitat del compromís que discutir el seu objecte. No és estrany, per tant, que mereixi més elogis qui més convençudament, qui més indignadament, es compromet en la defensa del lloc comú.
Em semblen elogis encara més perversos per la seva proximitat amb els que aquests dies es dediquen a Margaret Thatcher. Uns elogis que tot gran home de la política hauria d'aspirar a merèixer perquè defineixen el model que tot polític hauria d'aspirar a ser. Enlloc és més evident aquest contrast que en l’oposició del iaio rondinaire, ara dit indignat, i aquella Thatcher d’Espada, “fastiguejada del sentimentalisme en política”; d’aquella Thatcher de pel·lícula que, com un personatge de Sorkin, podia respondre al metge amb un speech aristotèl·lic sobre la prioritat del pensament sobre el sentiment i en defensa de la importància de formar-se un caràcter virtuós. “Que com em sento? Ara tot és sentiment: nosaltres sentim, el grup sent... Per què no em pregunta com penso? El pensament, les idees, això és lo important. Vigila els teus pensaments, perquè es convertiràn en paraules. Vigila les teves paraules, perquè es convertiràn en actes. Vigila els teus actes, perquè es convertiràn en hàbits. Vigila els teus hàbits perquè es convertiràn en el teu caràcter. Vigila el teu caràcter, perquè es convertirà en el teu destí. I jo, doctor, penso que estic bé”. És aquest mateix fàstic davant el sentimentalisme que la portava a respondre a Cebrián que aquesta pregunta de com se sent una dona entre homes és “una pregunta molt masculina”, sabedora que l’important en aquest món i en aquell càrrec no és el que ets ni el que sents sinó el que fas. I per això podia assegurar que detestava el feminisme permetent-se la ironia d’afirmar que “si vols que es digui alguna cosa, crida a un home; si vols que es faci alguna cosa, crida a una dona”.
En el seu elogi fúnebre a Margaret Thatcher, William Kristol escrivia que tant ella com Ronald Reagan i Joan Pau II, “els tres que van salvar Occident”, “sabien el que creien però també sabien que havien de justificar les seves creences i que només és possible adequar-se prudentment a les circumstàncies si no es cedeix en els principis”. I recordava les paraules que Whittaker Chambers havia escrit al final de la seva última carta a Bill Buckley: “Cada època troba el seu propi llenguatge per expressar un sentit etern”. De la mateixa manera, continua dient Kristol, “cada època ha de trobar els seus propis líders per un tasca eterna –la defensa i renovació de la civilització. La mort de Margaret Thatcher és un sa recordatori als estudiosos de la política de la dificultat, de la gravetat, i també de la noblesa d’aquesta tasca”. Aquesta tasca passava i continua passant per un posicionament clar i ferm en favor de la democràcia. Però aquesta defensa no pot ser tal i no pot ser digna si ens enganyem sobre les virtuts del consens. Thatcher era conscient dels "perills del consens, que pot ser un intent de satisfer gent sense cap posicionament clar sobre res", i sabia que d’aquí mateix deriva el mandat de responsabilitat del governant. Sabia que a vegades cal lluitar sol encara que es lluiti per uns principis que són de tots i així ho va fer i així ho va dir a la Guerra de les Falkland, on els anglesos van lluitar per la justicia internacional però també van lluitar sols.
Que Thatcher sigui recordada pel que va dir tant o més que pel que va fer em sembla també una gran noticia i segurament sigui també un altre dels seus èxits. Ella mateixa va considerar que la seva tasca política era també i principalment una tasca moral i així ho va deixar clar després de guanyar les eleccions generals del 79: "Allà on hi ha discordia, hi hem de portar harmonia. On hi ha error, hi hem de portar la veritat. On hi ha dubte, hi hem de portar fe. I on no n’hi ha, hem de portar esperança". Aquesta revolució moral és i sembla que va ser més important que la seva revolució econòmica, sobretot si és cert que, com diu R. Senserrich, Thatcher va ser més radical en el seu discurs que en la seva política. Com així ha de ser. Perquè, com va dir ella mateixa i no es cansen de recordar-nos, amb raó!, els indignats d’aquesta crisi dita de valors, "l’economia és el mètode; l’objectiu és canviar els cors i les ànimes".

5.4.13

Llei i ordre

La setmana passada, en referència a la violència dels escraches, l’Enric González va escriure a la magnífica JotDown un article titulat Llei i ordre, crític amb aquells conservadors que “tendeixen a pensar que el sistema polític vigent és el menys dolent entre tots els possibles i que opta pel tòpic (mal) atribuït a Goethe: abans la injustícia que el desordre”. L’article, evidentment, no anava per mi, però anava pels qui, d’alguna estranya manera, suposo que deuen ser els meus. Jo mateix havia tornat a citar la frase de Goethe dos minuts abans de llegir-lo i ho havia fet per defensar el “sistema polític vigent”. Però em sembla que ni tan sols jo sóc tan conservador com els conservadors de González. Jo només crec que aquest sistema és el millor entre els coneguts, però no necessàriament el millor entre els possibles. El problema és que no conec cap alternativa que sigui al mateix temps possible i millor, ni tan sols en la teoria, i que desconfio molt de la capacitat de la teoria per modelar la realitat. D’altra banda, si crec que la frase de Goethe serveix molt bé per presentar les meves pròpies conviccions i afirmo sovint que jo també prefereixo la injustícia al desordre, és perquè, tot i que és molt fàcil imaginar un ordre injust, i fins i tot és relativament senzill veure la injustícia en el nostre ordre, sóc incapaç d’imaginar un desordre just.
També sóc molt més pessimista que els conservadors de González. Ells creuen que les coses simplement romanen immutables si ningú les toca i jo crec, en canvi, que només poden romandre immutables si algú les toca. Si algú en té cura. Perquè tot ve que cau i també en els afers humans regeix el principi d’entropia. No crec que qualsevol canvi sigui a pitjor, però sí que crec que no hi ha canvi sense pèrdua i que les pèrdues són segures i els guanys només possibles. De la mateixa manera que crec que hi ha coses dignes de ser conservades i que aquestes no tenen perquè ser precisament les que millor resisteixen el pas del temps i els embats de la fortuna. Crec amb Chesterton que és més fàcil caure que mantenir-se dret, perquè hi ha una infinitat d’angles possibles per topar amb el terra però només un per estar-se dempeus. Com crec que la guerra és més fàcil de mantenir que la pau i que el caos és més probable que l’ordre i que l’imperi de la llei és més feble que la llei del més fort. I crec que si hi ha coses dignes de ser conservades, em sembla digne i necessari l’esforç per conservar-les.
Jo crec que la democràcia, la democràcia real, la nostra democràcia, és digna de ser conservada. I que per conservar-la cal un esforç decidit i constant per protegir-la de les seves principals amenaces, que són la violència i el populisme. Jo crec que el règim democràtic és bo precisament perquè no és perfecte sinó perfectible i que també per això és un règim particularment dèbil. Les dictadures o les tiranies poden sobreviure sense partidaris a condició que no tinguin massa detractors i que aquests no siguin massa actius, però la democràcia no pot sobreviure sense demòcrates. I això vol dir, bàsicament, sense ciutadans que estiguin disposats a acceptar que la manera de convertir la seva voluntat en llei és la persuasió i no la coacció. No estic en disposició de negar que les revolucions francesa i americana suposessin un progrés, sobretot si el progrés no és res més que el nom que donem a la violència que ha construït el nostre món. Però he de dir que la defensa de la violència que ens ha portat fins aquí seria més creïble si no fa fessin els mateixos que asseguren que aquí no s’hi pot estar. I last but not least, que considero una ingenuïtat irresponsable creure que la violència que serveix per enderrocar tiranies serveix també per reforçar democràcies. No només per manca de precedents, sinó perquè em sembla tan absurd com creure que perquè una pistola serveix per matar serveix també per fer ressuscitar.