15.3.13

Temps de silenci?

El Parlament va fer ahir una nova exhibició de bona voluntat, instant “el govern a iniciar un diàleg amb el govern de l’Estat, per tal de possibilitar la celebració d’una consulta a la ciutadania catalana per decidir sobre el seu futur”. Ja abans de l’aprovació, la Secretaria General d’ERC ha deixat ben clar que, evidentment, no hi ha res a dialogar. Que es tracta en el fons d’una nova exhibició de força, perquè sobre aquesta qüestió i entre aquests governs ni diàleg ni la negociació són possibles. La negociació només és possible quan les dues parts creuen tenir alguna cosa a guanyar en el canvi de la situació actual o alguna cosa a perdre mantenint-la. I per això no ho és en una situació com l’actual, que es presenta des de les dues bandes com una qüestió de simple supervivència. La supervivència d’Espanya com a Estat i la de Catalunya com a nació amb un grau satisfactori d’autogovern.
El problema d’aquestes exhibicions de força sobiranista és que no canvien en res aquesta situació. Que són inútils, per previsibles i per insuficients. Perquè no aporten res de nou ni asseguren res del vell. Ja sabem, i ho sabem com a mínim des de les passades eleccions, que la majoria del Parlament de Catalunya està (o es declara) a favor de celebrar una consulta i que tot el problema és que no sap si sabrà celebrar-la, si sabria guanyar-la i si sabria defensar la victòria o conviure amb la derrota.
Però mentre ens arriba el dia està bé que vagi quedant clar que l’autèntic diàleg només té sentit quan les persones no busquen la defensa del seu propi interès sinó quan busquen, desinteressadament, la veritat. Això passa poc sovint, i pràcticament mai en política. En política, on el principal problema no és la recerca de la veritat sinó la convivència entre ignorants, el silencis acostumen a ser millors aliats que les discusions. És allò que acostumem a callar sobre el que veritablement pensem el que possibilita la convivència. La veritat és allò que s’acostuma a dir abans de dir adéu per sempre. Perquè, com diu Wilde, “la millor base per a un matrimoni feliç és la mútua incomprensió”. Així, doncs, el problema per la convivència no és la manca de diàleg, ni se soluciona amb més diàleg o amb un diàleg més sincer. En realitat, la manca de diàleg ja és per ella mateixa la mostra més evident de la manca d’interès en la convivència. I contra aquesta manca d’interès la paraula no hi pot res, o hi pot molt poca cosa. En el fons semblaria que l’únic diàleg possible és el diàleg entre amics, que és possible precisament perquè tots saben quan és millor callar que dir el que pensen. L’únic que hi pot fer alguna cosa, l’únic que pot retornar-nos a la via política de la convivència, "la conllevancia", i la negociació és la constatació de la pròpia debilitat, que és a la vegada una constatació de la pròpia fortalesa. El moment de constatar que el principi de “lliures o morts” és una fal·làcia perquè morim com vivim, esclaus i expectants.

8.3.13

I va callar

Les maldats de Chávez són per tots conegudes, i l’informe de Human Rights Watch en sembla un bon testimoni. Però els seus defensors i apologetes, de banda i banda de l’Atlàntic, les consideren maldats menors, justificades o justificables com el preu que cal pagar per la revolució dels justos pobres i els oprimits. Chávez ha governat per sobre de la llei perquè sabia que la llei, els jutges i, en definitiva, els drets dels ciutadans, eren un fre a la seva acció de govern. Sabia que els drets són sempre i en realitat drets “contra l’Estat” i, per tant, drets contra el govern i els governants. Per això és del tot normal que la política revolucionària hagués de passar per sobre dels drets dels ciutadans, que no els accepti com a font última de legitimitat i que busqui legitimar-se en raons més profundes (i per això molt més abstractes) com aquesta espècie de nacionalisme etnicista de classe. Els revolucionaris ho veuen, en els millors dels casos, com un pas necessari per a l’establiment d’una democràcia plena, d’un règim lliure i igualitari, però semblaria més aviat que la lògica d’aquesta revolució hagués hagut de ser tota la contraria.
Una revolució de pretensions democràtiques tindria com a objectiu prioritari el combat de les injustícies amb el reforçament de les institucions i l’Estat de dret, conscient que la principal amenaça als homes lliures és el veure’s sotmesos a un règim arbitrari, un règim davant del que no saben a què atenir-se. I conscient, a més, que sense unes institucions fortes no hi ha possibilitat d'un futur pròsper i just. Encara que aquest convenciment no ens digui gran cosa sobre com aconseguir aquestes institucions i l’imperi de la llei, ens permet entendre com a mínim quin és l’objectiu pel qual ha de treballar un demòcrata, i ens permet condemnar qui treballi en sentit contrari. Hi ha pocs exemples més clars de l’exercici arbitrari del poder que els tristament famosos “exprópiese” del Comandante Chávez. Aquest exercici d’impune arbitrarietat, més que qualsevol de les seves patètiques exhibicions retòriques, hauria de servir de recordatori als demòcrates del món que la llibertat dels ciutadans passa tant per defensar-se de les debilitats de l’Estat que tant ens preocupen ara (de la corrupció, de la seva impotència davant el crim i la violència), com de les seves fortaleses.
El problema de Chávez i d’aquesta arbitrarietat no és el populisme en si, que és bastant propi de totes les democràcies de massa, sinó fins a quin punt aquest populisme ha sigut i pot continuar sent un fre a la construcció d’institucions fortes que garanteixin l’imperi de la llei. Aquest és precisament el perill dels grans líders: que la seva grandesa acabi eclipsant i debilitant la grandesa del seu poble, les seves lleis i les seves institucions. I és per això que el millor regal que aquests grans homes poden fer al seu poble és aprofitar la seva grandesa i la seva força per reforçar i engrandir el sistema institucional que protegeix els ciutadans de l’arbitrarietat de futurs líders, segurament menys benvolents i menys poderosos. Així, doncs, com que la revolució permanent és una contradicció en els termes, l’objectiu de la revolució d'avui és evitar la de demà. I l'èxit del gran líder revolucionari present és fer innecessaris els grans líders futurs. El gran objectiu de tota revolució ha de ser implementar una nova normalitat. D'aquesta manera, en el grau de normalitat de la transició tindrem una primera mostra de la bondat del llegat de la revolució chavista. L’esperança de les democràcies modernes recau en la possibilitat que mers polítics (com Maduro o Capriles) siguin capaços de servir com a grans líders en temps complicats (com són sempre els temps de la política). Aquesta és la paradoxa que les nostres democràcies constitucionals han d’intentar fer possible.

1.3.13

La democràcia ha mort

La renúncia del Papa Benet XVI sembla una bona excusa per recuperar algunes qüestions del seu famós debat amb el filòsof Jürgen Habermas. Un debat sobre “els fonaments pre-polítics de la democràcia”, que abordava una qüestió central en el pensament polític anterior a la crisi econòmica, quan ens preocupava més promoure la democràcia que salvar-la. Però un debat que segueix sent de gran actualitat en la mesura en què els arguments que fan la democràcia digna de ser salvada siguin els mateixos que la fan digna de ser promoguda. Aquesta qüestió s’ha tornat profundament controvertida perquè el pensament present no pot escapar de la profunda convicció que Déu ha mort. I si Déu ha mort, res és fonamentalment cert i res té fonament. Tampoc les nostres certeses morals i tampoc la nostra democràcia, que se sostenen sobre l’abisme. Sobre el no-res. La conseqüència d’aquest nihilisme metafísic és el nihilisme moral perquè, com bé entenien Nietzsche i Dostoievski, si Déu ha mort, tot està permès.
Aquesta convicció és el punt de partida de la intervenció de Habermas, titulada i presentada en forma de pregunta retòrica: “Fonaments pre-polítics de l’Estat Democràtic Constitucional?”. Segons Habermas, l’Estat democràtic constitucional no necessita justificar-se apel·lant a fonaments pre-polítics, i podríem dir pre-democràtics, perquè la democràcia i la constitució es justifiquen per si soles. Que es parli de la constitució i no només de la democràcia no és casual ni anecdòtic, ja que aquí la constitució juga el paper de garant dels drets humans sense els quals sembla ser que cap democràcia ens semblaria acceptable. I és per això que la possibilitat o impossibilitat de fonamentar teòricament els drets humans es troba en el fons de la qüestió sobre els fonaments de la democràcia. Però quan Habermas defensa que ni la democràcia ni la constitució necessiten d’aquests fonaments per justificar-se deixa oberta la qüestió de davant de qui haurien de justificar-se. És cert que no semblen necessitar-los per justificar-se davant dels acadèmics, com bé diu ell mateix, però això és bàsicament perquè el que pensin els acadèmics sobre aquestes qüestions no és mai tant rellevant com els acadèmics voldrien.
Habermas ve a dir que ni la democràcia ni la constitució (ni els drets humans) tenen ja cap fonament teòric, però que això no és problemàtic perquè la mateixa pràctica democràtica engendra els demòcrates i les virtuts democràtiques que la democràcia necessita per sobreviure. Però Ratzinger i nosaltres sabem que això, com tot avui en dia, només és cert fins que deixa de ser-ho. I sabem per tant que la democràcia i la constitució poden prescindir d’aquestes justificacions últimes, fonamentals o pre-polítiques mentre aquestes justificacions no es demanen o mentre només les demanen els acadèmics. Normalment és així, i no es demanen perquè nosaltres ja som, per defecte, demòcrates i constitucionalistes (defensors retòrics de la bondat dels drets humans). Però quan la situació de crisis present posa en qüestió, ja no els fonaments, sinó les mateixes pràctiques democràtiques, la qüestió de la seva justifiació torna a ser una qüestió urgent. I ni els cristians ni els demòcrates en crisi poden ignorar-la. Els cristians, perquè saben que han de respondre, com a mínim, davant de Déu. I els demòcrates en crisi, perquè saben que han de respondre, com a mínim, davant els homes. Ni ells ni Habermas senten la manca de Déu com una manca. I Ratzinger ens recorda que això, que en el nostre temps passa per ser una mostra de grandesa intel·lectual, és també i a la vegada una senyal inequívoca de la nostra pobresa. Perquè la mort de Déu ens deixa sense una força que estructuri la història universal i el paper que hi juguen els homes. La mort de Déu deixa els homes sense saber què fer al mateix temps que els fa conscients que no poden seguir fent el que fan.