21.12.12

Lliçons de Churchill

Gràcies a l’esforç i la perseverança dels dirigents de la Fundació Catalunya Obera, la ciutat de Barcelona té un monument dedicat a Winston Churchill. Amb aquest monument, la ciutat s’ha autoimposat el deure de recordar un dels més grans homes, que no és altre deure que el de recordar la nostra pròpia concepció de la grandesa. És just que aquest monument sigui considerat per la història com el més gran èxit de la Fundació Catalunya Oberta i el millor del que ha llegat al país. Perquè aquest monument és el més clar recordatori del nostre compromís amb la democràcia liberal. Per davant fins i tot de les corbates dels nostres diputats. I és per això que ens hauria de preocupar, i molt, que hagi trigat tant, que hagi costat tant. Però no és només a Catalunya que el record de Churchill ha estat objecte de polèmica. També ho va ser a la darrera campanya electoral dels Estats Units. Des dels anys 60, al despatx Oval hi havia hagut una escultura de bronze del primer ministre britànic, fins que el president Obama la va fer retirar i la va substituir per un bust de Lincoln. La polèmica va sorgir més tard, quan a la campanya electoral el candidat republicà, Mitt Romney, va afirmar que si sortia escollit la tornaria al seu lloc. I el que és interessant és que la justificació d’un i altre semblava ser la mateixa. Churchill és percebut com un gran líder per temps de guerra, segurament com l’últim gran líder de l’última gran guerra, i per això és admirat i per això vol ser emulat. Retirant el seu bust, Obama feia notar que ell no volia necessitar el seu exemple perquè no volia ser un president en temps de guerra. Que no volia veure’s temptat per la hubris que havia condemnat el seu predecessor.
Aquestes polèmiques entorn de Churchill demostren que el més important del reconeixement públic als grans homes del passat són les lliçons que pretenem que ens ajudin a tenir presents. Que és en aquesta decisió, en aquest ús de la història, on definim les nostres més altes aspiracions, la nostra moral. I que és precisament això el que fa polèmica i el que fa valuosa la memòria dels grans homes. Però no podem recordar el gran líder en temps de guerra que va ser Winston Churchill sense recordar que la guerra no és l’excepció en la vida política sinó el seu estat natural. Que la guerra és el moment de la veritat perquè, de fet, la política és la continuació de la guerra per altres mitjans. És per això que un gran líder guerrer és un gran líder polític i que l’exemple de Churchill ens serveix en temps de pau tant com en temps de guerra. Ara que recordem els seus discursos bèl·lics i les seves gestes èpiques, potser és un bon moment per recordar també una anècdota que explica Leo Strauss i que recull Gregorio Luri al seu llibre Erotismo y prudencia. Diu que H.G. Wells es va trobar amb Winston Churchill y li va preguntar sobre el procés de la guerra. “Portem endavant el nostre pla”, va dir Churchill. “Tens un pla?”, va preguntar Wells. “Sí”, va dir Churchill, “continuar amb la nostra política general”. “Tens una política general?”, va insistir Wells. “Sí”, va respondre Churchill, “la política I.S.A.!”. “I en què consisteix la política I.S.A.?” va preguntar Wells. “En això”, va replicar Churchill, “Intentar Sortir de l’Atzucac”. Em sembla que aquesta és una lliçó política que hauriem de tenir molt present en dies com aquests, quan de tant fer de la necessitat virtut hem acabat celebrant com un èxit històric el que era l’únic pacte possible.

14.12.12

De Sòcrates a Churchill

Sembla que cada nova reforma educativa suposa una nova amenaça a l’ensenyament al batxillerat de les humanitats en general i la filosofia en particular. I que davant cada nova proposta els professionals dels ram han de sortir a defensar el valor de la seva tasca. No cal dir que aquesta defensa és enormement complicada, i que per això aquesta és una polèmica recorrent. Ho és, d’entrada, perquè no s’acaben d’entendre els motius de l’atac. I, fonamentalment, perquè és molt propi de la filosofia viure en el qüestionament constant del propi sentit i de la pròpia utilitat.
Conscient, això sí, que la més alta de les aspiracions de l’assignatura és el fonament de l’esperit crític entre l’alumnat, s’acostuma a afirmar que se l’ataca perquè fa por que els alumnes pensin per ells mateixos. És una por que acompanya la filosofia pràcticament des del naixement i que es troba en l’origen de la cèlebre condemna a Sòcrates. Però que no sembla una por pròpia del nostre temps. El nostre temps no sembla caracteritzar-se tant per una oposició radical a la filosofia com per un cert escepticisme sobre el valor del seu ensenyament. La pretensió dels reformistes no semblen ser mai, com s’acostuma a dir, combatre la possibilitat del pensament crític. De fet, pràcticament tothom defensa el pensament crític i la lluita contra el seu pitjor enemic, l’anomenat “discurs únic”. Perquè en general estem tots molt convençuts que l’esperit crític és precisament aquell que condueix a les nostres opinions més estimades, de la mateixa manera que sempre ens sembla que el discurs únic és el discurs dels altres. Només cal veure el celebrat llibret de Martha Nussbaum, on el que passa per ser una defensa de la bondat i la necessitat de les humanitats és poc més que la defensa de la bondat de la seva pròpia filosofia.
El problema és que si pensar críticament és pensar per un mateix, la necessitat de mestres de pensament crític i d’unes assignatures com aquestes no es pot dir que sigui, d’entrada, evident. I en uns temps que es perceben com temps crítics, el dubte sobre aquesta necessitat és segurament la pitjor de les amenaces. Però aquests mestres són necessaris i aquestes assignatures també. I ho són perquè ni tan sols a pensar s’aprèn sol. El problema de les nostres escoles no és tant que faltin aquests mestres com que no es percebi la seva falta com una manca. Perquè les humanitats en general, i la filosofia en particular, són la millor versió que coneixem de l’educació per a la ciutadania democràtica. I em sembla que aquesta seria per ella mateixa la millor defensa possible del seu ensenyament si no haguéssim oblidat que el primer problema de la política és precisament l’educació per a la ciutadania. Oblit que no només no es combat, sinó que precisament es confirma en el fet que l’educació per a la ciutadania no sigui un projecte pedagògic de país sinó una assignatura més. O, més ben dit, una maria més; una assignatura menys.
Si les humanitats en general, i la filosofia en particular, són necessàries per formar ciutadanas amb esperit democràtic i capaços de pensar per ells mateixos és perquè la pràctica de la filosofia per ella mateixa és una pràctica de la vida democràtica. No hi ha millor manera d’aprendre a pensar millor que aprendre com pensen els millors. Ni millor manera d’aprendre a valorar les opinions dels altres i a escoltar-les amb atenció i respecte que exercitant-se en la pràctica de la lectura atenta i respectuosa de les grans autoritats del passat. Tampoc coneixem millor manera d’educar en el respecte al discrepant i de combatre el fanatisme en la defensa de les opinions pròpies que veure com aquestes mateixes opinions poden ser, i han estat, criticades amb arguments molt més sòlids dels que tenim nosaltres per defensar-les. Ni hi ha millor manera de millorar el nivell del debat públic que ensenyant els nostres joves que la bondad de les seves opinions no resideix en el fet que siguin seves sinó en la solidesa dels arguments amb què siguin capaços de defensar-se. És a través de les humanitats en general, i de la filosofia en particular, que intentem convertir la democràcia que tenim en la democràcia que volem.
Les altes pretensions de l’assignatura són, certament, la seva màxima debilitat. Però sense aquesta debilitat de la filosofia, que és també la debilitat dels homes, no necessitariem una educació. I sense aquestes altes pretensions de la filosofia, que segons proclamem són també les nostres, no seriem dignes del dret a rebre-la pública i de qualitat. A la seva biografia intel·lectual de Leo Strauss, Gregorio Luri explica que durant la Segona Guerra Mundial la marina dels Estats Units va pretendre fer us de les instal·lacions del St. John’s College d’Annapolis. El rector de la Universitat va enviar Jacob Klein a Washington per entrevistar-se amb el secretari de l’armada, i aquest “el va rebre amb una ordre taxativa: “Té un minut per dir-me per què l’Armada no hauria de fer us de les seves instal·lacions si les necessita en temps de guerra”. Klein va treure la pipa de la butxaca, la va carregar, va comprobar que tiraba bé i va aprofitar els cinc últims segons que li quedaven per responde: “Perquè sense el que intenta fer el St. John’s, aquest país no estaria ara lluitant contra els nazis”. L’armada va trobar unes instal·lacions alternatives”. Serveixi aquesta anècdota per recordar que la gravetat del moment no és mai prou raó per renunciar a la filosofia com no ho és per renunciar a la democràcia. Serveixi aquesta anècdota per explicar la necessitat de la filosofia com la necessitat d’un homenatge a Churchill. Per recordar-nos per què lluitem.

7.12.12

L'important és participar

No sembla que els resultats electorals hagin alterat l’anomenada “agenda nacional”. La celebració d’un referèndum d’autodeterminació segueix ben present a l’agenda política catalana, tant per motius ètics com per motius aritmètics. El partit que va guanyar les eleccions havia centrat la campanya i el programa en aquesta qüestió i és, per tant, raonable que compleixi amb la seva promesa. I per motius aritmètics, deiem, perquè al nou Parlament hi ha una majoria de diputats en favor de la celebració d’aquest referèndum i perquè CiU sembla condemnada, de grat o per força, a entendre’s amb ERC per governar. I perquè, si ERC cedeix en alguna qüestió per facilitar la tasca al govern, és segur que no serà en aquesta.
Aquesta realitat ha servit de consol als que havien considerat aquestes eleccions com unes eleccions plebiscitàries, com un assaig general del referèndum d’independència. Malgrat els resultats, els optimistes consideren que el sobiranisme, tant al Parlament com a la societat catalana, és clarament majoritari. Els optimistes creuen que tots els votants dels partits que s’han presentat amb el referèndum al programa són partidaris de la seva celebració. I els molt optimistes creuen fins i tot que són partidaris de respondre que sí. Però tenim el deure intel·lectual, moral i patriòtic de ser pessimistes. De reconèixer que tot el que semblen dir-nos de segur els resultats és que la majoria dels votants d’aquests partits (de CiU, PSC i ICV) no estan, a priori, en contra de la celebració del referèndum. I que les raons que han tingut per votar-los o deixar-los de votar poden ser moltes i molt diverses. Així s’admet, de fet, quan es reconeix que CiU pot haver-se vist perjudicada, no només pel malvat Duran i Lleida, sinó per les encara més malvades retallades. I això és molt menys que dir que estan a favor i encara és molt menys que dir que, arribat el moment, sigui el moment que sigui i arribi com arribi, aquests votants votaran a favor de la Independència. I m’imagino que aquesta modesta constatació és ella mateixa un consell de modèstia, un consell de prudència, als encarregats de marcar els tempos.
Aquestes són males notícies per a tots aquells sincerament convençuts que aquests referèndums només es convoquen per guanyar-se. Però un referèndum pel dret a decidir no es pot perdre. Perquè en la convocatòria hi ha tota la victòria a què pot aspirar qui només aspira a exercir el dret a decidir, a establir una nova sobirania, un nou poble, i a escoltar i obeir la seva veu. Això és el que implicaven aquelles paraules de Mas, quan afirmava que ni ell ni CiU, que aleshores sortien d’aquella llarga “travessia del desert”, posarien sostre a les aspiracions nacionals del poble de Catalunya. Això, gràcies a Déu, no implica només que ni la llei ni la Constitució no poden posar límits a aquella voluntat que en cada moment ens sembli que és voluntat del poble, sinó, bàsicament, que no podem imposar al poble la voluntat que volem que sigui la seva. Ni tan sols la Independència. Que si un creu que el poble de Catalunya és sobirà i que com a tal s’ha d’expressar seria trampa que només el deixés parlar quan diu el que ell vol sentir. I que aquí l’autèntic acte d’afirmació nacional, l’autèntic trencament, és la celebració de la consulta, independentment del resultat. Com molt bé deia l’Arcadi Espada, aquesta és “la lliçó primera de la filosofia i de la lògica: las respostes són sempre secundàries a les preguntes”.

6.12.12

“Que la Constitución pierda fuerza sin perder valor nos recuerda una verdad trágica y fundamental sobre la democracia liberal y el llamado patriotismo constitucional; que ningún Estado es más democrático que sus ciudadanos y ninguna constitución más fuerte que el patriotismo de sus súbditos”.