28.9.12

El "dret a decidir"

No sóc capaç de veure ambigüitat en el discurs de Mas. I la busco perquè la valoro, però tot el que veig és una claredat que fa uns dies em semblava excessiva i que avui em sembla força més prudent i assenyada. No perquè jo hagi canviat d’opinió sobre el president Mas, sobre la seva honestedat i les seves capacitats, o sobre la situació política actual, sinó perquè el president Mas ha passat d’insistir en la voluntat i la necessitat de construir unes “estructures d’Estat” (com feia els moments i els dies posteriors a l’11 de setembre) a insistir en el “dret a decidir” dels catalans. Segueixo creient que el més raonable que calia esperar del president i de CiU era la convocatòria d’eleccions i la promesa de treballar per la futura celebració d’un referèndum d’autodeterminació. I ho creia i ho crec perquè em sembla que qualsevol alternativa era o bé enganyosa o bé imprudent. Perquè creia i crec que unes eleccions democràtiques no han de presentar-se com unes eleccions plebiscitàries, encaminades a una declaració unilateral d’Independència, perquè la discussió del bon govern em sembla prioritària a la qüestió de la transició nacional. Perquè governar la realitat és més urgent que canviar-la. Així, doncs, és raonable i honest que el govern no faci cap passa cap a un nou Estat sense el mandat, exprés i explícit, del poble de Catalunya. Sense el mandat de les urnes, que és on parla el poble perquè és on el poble es fa poble.
Per això també és molt més raonable que CiU es presenti a aquestes eleccions amb la bandera del “dret a decidir” que no pas amb la bandera independentista. I no perquè la independència no existeixi, perquè existeix (en la justa mesura, com tot, però existeix). I no perquè el ‘dret a decidir’ sí que existeixi, perquè no existeix. Tampoc per qüestions de calculada ambigüitat i no només per qüestions de partidisme (encara que el partidisme segueixi sent la millor forma de patriotisme que coneixem). És més raonable que CiU es presenti amb la bandera del dret a decidir perquè CiU s’ha de presentar a les eleccions per guanyar-les i per governar, i sota la bandera del dret a decidir s’hi troba còmoda molt més gent, fins i tot molta més gent convergent, que sota la bandera de la independència. Perquè, com molt bé ha dit Duran i Lleida, el dret a decidir no és el mateix que la independència. El dret a decidir, que és el nom que donem els catalans al dret d’autodeterminació de les nacions, pot significar tant la confirmació d’una majoritària voluntat de mantenir els lligams històrics amb el Regne d’Espanya com de trencar aquests lligams i aquest regne. El dret a decidir pot implicar, fins i tot, el dret de decidir que els catalans ja vam prendre una decisió fonamental com és l’aprovació de la Constitució Espanyola i l’acceptació de les seves regles de joc. Això ho podria haver dit aquests dies la senyora Sánchez Camacho, que s’hauria estalviat dir una cosa tant grossa, i de tant mala premsa, com que “els catalans no volem autodeterminar-nos”. Unes paraules que només podria signar un poble d’esclaus, si és que els esclaus poguéssin formar un poble, i que si ella i els seus votants poden dir-les o aplaudir-les, és perquè, de fet, són molt conscients que el marc legal vigent no és la justificació explícita de la submissió de Catalunya sinó la forma mateixa com els catalans hem exercit, fins el dia d’avui, el nostre presumpte dret a l’autodeterminació. I dic presumpte perquè el dret a l’autodeterminació és un dret evidentment fictici, però que precisament per això ens permet recordar quelcom de fonamental un cop arribats al moment actual, al moment de la veritat: que els pobles, les nacions, es constitueixen autodeterminant-se. Que els pobles es guanyen el dret a l’autodeterminació exercint-lo. Evidentment, en el sentit que vulguin. I em sembla que aquest és un final coherent amb una legislatura que va començar amb la promesa presidencial de “no posar sostre a les aspiracions nacionals dels catalans”. Ni tan sols el sostre de la independència.

21.9.12

El rei, la independència i el president Mas

És la feina del rei. No l'única, perquè també és feina seva assistir a inauguracions, reunir-se amb altres caps d'Estat de forma més o menys discreta segons el cap i segons l'Estat o anar de cacera d'elefants perquè quan un és rei fins i tot una cacera d'elefants pot ser una cacera de negocis. Però és la principal. Avui com el 23F, el rei és el guardià de la Constitució. I més aviat sembla que els qui el critiquen perquè aquest cop sí que s'ha posat en política no entenen la naturalesa política de la seva tasca fonamental ni la naturalesa del que tenim entre mans. El rei no s'ha d'implicar en debats parlamentaris, però això que tenim entre mans no és un debat parlamentari, sinó el seu final, el final del debat. És un acte fonamentalment polític i fonamentalment violent, en el sentit, en l’estricte sentit, que és la violació, el trencament definitiu i unilateral, de l'ordre constitucional vigent. És normal que algú que deu el sou, la feina i en gran mesura el sentit de la seva existència a aquest ordre lluiti per preservar-lo. I encara més que ho faci qui té el deure, legal i moral, de fer-ho.
La independència és un acte greu i de greus conseqüències. Una gravetat i unes conseqüències que el discurs del rei ni tan sols s’atreveixen a insinuar, però que se suposa que cada cop es faran més evidents. I no està gens clar que tots els qui estàn disposats a cridar en favor de la independència estiguin, a l’hora de la veritat, si és que l’hora de la veritat ha d’arribar, disposats a defensar-la, en tota la seva cruesa i en tota la seva realitat. Per això el debat sobre els números de la manifestació de l'11 de Setembre no és un debat estèril, sinó fonamental. O de fet, i per ser més precisos, només és estèril perquè les discrepàncies sobre les xifres, fins i tot les que hi ha entre els 300.000 i els dos milions, admeten dues lectures radicalment diferents amb conseqüències realment contràries. Com a l’acudit de l’Eugenio, hi ha els qui pensen que són trigèmins i els qui creuen que només és un nen molt mogut. Hi ha els qui creuen que cada dia hi ha més independentistes i que cada dia n’hi haurà més i els qui pensen que tenim la mateixa minoria de sempre o una minoria molt semblant a la de sempre però molt més convençuda, molt més moguda i amb molt més suport mediàtic i institucional.
Potser Rajoy té part de raó quan diu que el president Mas s’ha deixat portar pels esdeveniments. Mas va plantejar el pacte fiscal com l’objectiu principal de la legislatura i ara el pacte fiscal ni sembla possible ni sembla suficient. La realitat té aquestes coses. Sovint els pobles són més forts que els seus dirigents, els governats acostumen a ser ingovernables i per això hi ha ocasions, estranyes i incòmodes, autènticament extraordinàries, on deixar-se arrossegar pels esdeveniments és la decisió més valenta i responsable que pot prendre el governant. Valenta i responsable perquè implica assumir com a pròpia la responsabilitat d’un procés que no es controla i respondre, davant les urnes i davant la història, dels efectes imprevisibles d’uns actes que ni tan sols són els seus. Jo dubto que el nostre sigui un d'aquests moments. I per això crec que tot el que podem esperar d’un partit que vol governar i que per això no està disposat a declarar-se obertament independentista és que delegui l’elecció en els ciutadans. Que aposti pel "dret de decidir" i plantegi la futura convocatòria d’un referèndum d'autodeterminació. Però potser el que caracteritza els grans líders és la seva habilitat per ensumar els moviments de la realitat, la direcció dels temps, i la seva capacitat de ser els més ràpids corrent a favor del vent. Si la realitat s'equivoca, la culpa serà del president Mas.

14.9.12

La incerta glòria d'una tarda de setembre

Abans que res, aquí cal adoptar la precaució dels metges, de no prendre mai el pols sense haver-se assegurat que és el del pacient que prenen i no el propi...

Virgilius Haufniensis

Terribas va citar aquella famosa frase de Joan Sales, que diu que els catalans portem 500 anys fent l’imbècil i que no hem de deixar de ser catalans, sinó que hem de deixar de ser imbècils. Em sembla que no traeixo el missatge si entenc que les paraules de Terribas venien a dir que per deixar de ser imbècils els catalans hem de ser independents. Ja sé que no ho va dir així, i que tampoc és així com va dir-ho Sales, però em sembla que ja ens entenem. És el mateix que va venir a dir Requejo, convidat per la Fundació Rafael Campalans, ara ja deu fer uns mesos. Tampoc va dir-ho així. Va dir que ell abans era idiota, no imbècil, i que ara s’havia fet independentista, no català. Però em sembla que ho entenem així perquè així és com volen que ho entenguem. I em sembla que això és terriblement injust amb els imbècils i amb els independentistes. Em sembla que tothom sap que ni la independència ni l’independentisme curen la imbecil·litat. I dir que hem de deixar de ser imbècils abans de deixar de ser catalans, o espanyols!, no ens facilita gaire les coses. Perquè, malgrat tot, deixar de ser catalans o deixar de ser espanyols és molt més fàcil que deixar de ser imbècils.
Més aviat sembla que deixar de ser imbècils és la tasca de tota una vida i que els resultats són sempre incerts. Que no sabem si deixarem de ser-ho i que no sabem què serem quan deixem de ser imbècils. Per això em sembla que l’independentisme de tota la vida s’equivoca quan presumeix d’haver deixat enrere la imbecil·litat. Perquè mai se sap i perquè no li cal. Per lluitar per la independència pot creure tranquil·lament que ahir, a Barcelona, es manifestava el poble de Catalunya. I pot comptar a tots i cadascun dels manifestants com a independentistes. Fins i tot a Duran Lleida. Pot creure que el poble de Catalunya és independentista i que l’únic que cal és que el president Mas es presenti a la reelecció amb un programa netament secessionista. Pot no preocupar-se per si això li costaria la presidència i pot donar per fet que qualsevol derrota del govern serà una victòria de l’independentisme. És per això que quan demana al president Mas que lideri el procés d’independència pot oblidar que hi ha una tensió possible entre lideratge i democràcia, una tensió que pot deixar el líder sense poble i el poble sense un govern funcional. I pot fer-ho tranquil·lament perquè, com va dir Joan Sales, “només triomfen els imbècils, els incapaços de proposar-se res d’impossible.” Potser per això tota glòria és sempre incerta.

7.9.12

Abandoneu tota esperança

És com aquella vella història d'un condemnat a cadena perpètua que passa anys i anys intentant escapar. Fa anys que excava, armat amb una paciència infinita i una cullereta de postres, el túnel que ha de dur-lo de la latrina a la llibertat. I arriba per fi la gran nit. I sembla que ja s’apropa l’hora. I quan es tanquen els llums de la cel·la el pres obre lentament la trampa. I entra el túnel amb la cullereta i amb tota una vida per endavant. I avança lentament i silenciosa pel mateix camí que ha fet tantes i tantes nits, fins al final del túnel i avui encara una mica més enllà. I finalment sembla que se’n surt. I sembla que al fons hi ha llum. I finalment sembla que la llum és d'una lot. I que se senten veus que criden l’alto i que una mà l'agafa per l'esquena. I finalment entén que fa anys que el vigilen i que la seva esperança era la seva condemna. I entén que el primer que ha de fer qui vulgui ser lliure és abandonar tota esperança. Perquè en el pitjor dels casos, l’esperança és la condemna. I, en el millor dels casos, l’esperança només genera frustració.
Quan es diu que aquest país és especialista a generar grans frustracions col·lectives, no sembla que es parli prou de les grans esperances que les generen. Ho hem tornat a veure ara, amb aquesta eterna discussió sobre la manifestació de l’11 de Setembre. Aquesta discussió, en tots i cadascun dels detalls, en totes i cadascuna de les actituds, ha tornat a posar de manifest que de tots i totes esperem més del que és raonable esperar. Sembla que s’espera que el poble de Catalunya solucioni els problemes del seu govern, que són urgents i importants, i que el govern de Catalunya solucioni les divisions i els dubtes del país, que en molts casos són tant profunds com raonables. Sembla que esperem que la manifestació, aquesta sí, aquest cop sí, canviï alguna cosa, però encara no sabem què hauria de canviar i com ho hauria de fer. Què hauria de passar perquè fos raonable esperar el govern es tornés decididament independentista o que això del pacte fiscal tingués alguna possibilitat de tirar endavant.
Si al final tot això va tan malament com sembla que ha d'anar, tampoc seria raonable esperar grans heroïcitats dels nostres dirigents, perquè les temeritats dels governs són la condemna del seu poble. I quan un govern es veu arrossegat a lliurar batalles que no sap com evitar i que no sembla que pugui guanyar tampoc hauria d’esperar trobar un poble massa predisposat als sacrificis. Sobretot en un moment on el dia a dia ja li sembla massa sacrifici i on l’aspiració a la independència cada cop té un to menys èpic, d’una conquesta de la llibertat amb sang, suor i llàgrimes. En un moment on de la independència no n’esperem tant els sacrificis, que serien grans però dignes i nobles, com els beneficis, que cada dia que passa ens semblen més grans, justos i fàcils. Però qui espera desespera i qui espera molt de molts, a més, s’ho mereix. En aquests dies, on sembla que del futur només en podem esperar la realització de les nostres més altes esperances o la condemna a la més gran de les frustracions, potser toca recordar que és precisament alliberant-nos d’esperances excessives com ens estalviem les grans frustracions. I que aquesta és la llibertat més alta a què com a homes podem aspirar.