29.8.12

De denúncies i delacions

Les reaccions a la simple possibilitat de denunciar irregularitats en els processos de matriculació a les escoles i en casos d’incivisme als transports públics o d'amenaces a les xarxes socials són tant exagerades com acostumen a ser les reaccions públiques. Aquesta exageració, que ha portat a comparar l’escenari amb el sempre revenant 1984 d’Orwell per alertar d’un possible retorn dels autoritarismes i de greus problemes de convivència entre els ciutadans, no és sinó una mostra del poc respecte que ja es té a la llei democràtica i de la dificultat que tenen alguns per diferenciar-la de la llei dictatorial o de l’arbitrarietat tirànica.
Però, com hauria de ser evident per a tot ciutadà democràtic, aquesta diferència existeix i és fonamental. I no es mostra només en l’origen de la llei, en el procés de la seva aprovació i en la possibilitat de la seva substitució, sinó també en la seva intencionalitat. És aquí on es mostra la diferència entre una llei que cerca la millor convivència possible entre els ciutadans lliures i iguals i la llei que tendeix a buscar la major submissió possible dels ciutadans al dictador. I és aquesta diferència la que fa que saltar-se la llei pugui ser, en un cas, un acte d'autodefensa davant el poder il·legítim i, per tant, un acte lliure i alliberador i, en l’altre cas, en el cas democràtic, un acte que atempta contra els altres ciutadans.
Tendim a oblidar que el problema no és que hi hagi gent que presenti denúncies contra els seus conciutadans, sinó que hi hagi gent que se salti les lleis. De la mateixa manera que, com ens ha recordat l’absurd cas de Sánchez Gordillo i els seus defensors intel·lectuals, el principal problema de la justícia no és el de la desobediència civil. Sempre podem trobar excuses, més o menys sofisticades, per saltar-nos la llei. sinó el de la obediència civil. El problema és precisament el de ser capaços de complir les lleis, per respecte a la llei però, sobretot, per respecte als nostres conciutadans, fins i tot quan saltar-nos-la ens és clarament beneficiós. 
Perquè aquí no estem parlant d'uns ciutadans que es denuncien entre ells de forma compulsiva, sense cap motiu i per por al govern, sinó d'uns ciutadans que denuncien els infractors d’una llei legítima, amb motius i probes. En el pitjor dels casos, perquè els tenen por. I en el millor dels casos, perquè estan farts de la benevolència amb què en aquest país es tracta els delinqüents i de la l'absurda retòrica amb la qual es disculpa la "picaresca" (que no és res més que la corrupció generalitzada) i s'acusa el "xivato" (que no és més que qui pretén que la llei democràtica imperi per sobre de al llei del més fort).
Aquests bons ciutadans fa temps que han après que qui atempta contra la norma atempta contra ells i contra la sana convivència cívica. Fa temps que saben que quan algú fa trampes per inscriure els nens a l’escola no perjudica l’Estat o el governant de l’altre partit o el maleït polític corrupte de torn, sinó que perjudica els altres pares; a tots aquells pares que fent les coses bé, i per fer les coses bé, no podran portar el seu fill a l’escola que volen.
Fa temps que saben que els incívics dels transports públics no molesten la policia sinó els altres passatgers i alguns fins i tot saben que les amenaces virtuals són amenaces molt reals. Aquests bons ciutadans saben que respectar la llei democràtica és respectar la resta de ciutadans. I, lluny d’apropar-los a l’autoritarisme, aquesta consciència és el que els fa ciutadans dignes d’un Estat de dret.

22.8.12

Són feixistes i no ho saben

Un grupet dels autoproclamats demòcrates reals ha organitzat, pel proper dia 25 de setembre (25S, pels joves) una ocupació del congrés dels diputats de Madrid. Diuen que volen ser-hi fins que es dissolgui el Parlament, el govern dimiteixi i s’obri un nou procés constituent. Com era de preveure, els promotors de l’acte es declaren anticapitalistes, antineoliberals, antipatriarcals i antifeixistes, entre moltes altres coses. Al blog Zona Crítica, del futur diari ‘Eldiario.es’, han entrevistat aquests anònims representants de l’autèntica voluntat de l’autèntic poble. I és una entrevista imprescindible per saber de què parlem i amb qui ens les havem. Allà queda clar que, si la idea és com la que van tenir els nostres propis revolucionaris quan van assaltar el Parlament, també els seus problemes són els mateixos. Són problemes morals perquè són intel•lectuals, perquè amb prou feines saben el que diuen i perquè el que diuen està molt lluny de conformar un discurs mínimament lògic i amb sentit. I el pitjor dels problemes és també el que era: que són feixistes i no ho saben.
Una de les coses que queden clares en aquesta entrevista és que l’anonimat de la convocatòria té poc a veure amb la renuncia a personificar o liderar un moviment que, com tots els del seu gènere, es pretén espontani i popular. Per respectar l’autèntica voluntat popular. Té més a veure amb el fet que exposa el misteriós portaveu dels convocants: “Alguns de nosaltres ja estem fixats i perseguits suficientment per tot el que hem fet durant aquest any i escaig o abans, i volem protegir-nos”. És un discurs que ningú que tingui una mica de respecte per la llei s’atreviria a pronunciar i encara menys a aplaudir. Però és un discurs que recorda i deixa molt clar que els revolucionaris d’avui en dia estan molt més disposats a sacrificar el sistema i tothom que se’ls posi per davant (siguin polítics, companys revolucionaris o caixeres de supermercat) que a sacrificar-se per la revolució.
Jo crec, sincerament, que és perquè no saben què és una revolució i perquè si ho sabessin segurament no estarien disposats a fer-la. I que per això tampoc saben què és un assalt o una ocupació del Congrés. És així que els mateixos que criden a ocupar el congrés pretenen deixar molt clar que només han “convocat una acció massiva per envoltar el Congrés”. Que no volen “entrar per la força amb kalashnikovs ni res d’això”, que no volen “assaltar-lo”. Que l’únic que passa és que necessiten “que no sigui una manifestació més” i que és per això que utilitzen “un tipus de llenguatge que ens ajudi a cridar l’atenció”.
És una temptació recorrent d’aquests petits líders intel•lectuals la de pretendre posar el llenguatge al servei de la revolució. I això seria simplement deshonest o ridícul si no fos perquè al final les coses volen dir el que volen dir i la gent no està per metàfores. Si no fos perquè quan ells criden irresponsablement a assaltar el Congrés la gent només pot entendre que se’ls crida a assaltar el Congrés. I no perquè sigui estúpida sinó per tot el contrari, perquè la majoria de no té temps ni ganes de jugar a fer metàfores i per això no es deixen confondre per la poètica revolucionaria. Per dir-ho així, aquests poetes són els únics que no entenen què volen dir quan diuen que necessiten “que no sigui una manifestació com una altra” i que per això parlen d’ocupar el Congrés.
Són feixistes i no ho saben. I són feixistes tant en el fons com en les formes. Són feixistes perquè pretenen representar l’autèntica voluntat de l’autèntic poble i perquè per fer-ho s’atorguen una legitimitat que ningú els ha reconegut. Són feixistes perquè ocupar el Congrés, dissoldre el Parlament, fer dimitir el govern i obrir un nou procés constituent és el que es coneix amb el nom de Cop d’Estat. I no saber que ho són no els fa més innocents ni menys perillosos. Si ara torna a estar de moda que ens cantin la cançoneta del comunisme com una bona idea mal aplicada, els haurem de recordar que el feixisme era una metàfora massa ben aplicada. Que el feixisme sempre està a una metàfora de distància. I que per això més val no forçar gaire la metàfora i debatre com debat el poble, que és precisament el que es fa al Congrés.

15.8.12

Vagues de fam

Sembla que els vaguistes de fam solidaris amb el pres etarra ja són més de cent. Són molts i molt solidaris, no cal dir-ho. Però aquesta vaga de fam, molt més que una mostra de solidaritat, és un nou xantatge del món abertzale a l’Estat de dret. Perquè fins i tot quan l’èxit d’aquest xantatge no tingués més efecte que el compliment estricte de la llei i l’alliberament d’un pres en situació crítica, també aquí la naturalesa de la lluita es basa en aquella perversa lògica, que no és només etarra però que és profundament antidemocràtica, que la llei només és justa quan ens és beneficiosa. Contra aquest xantatge, un estat de dret només pot fer dues coses: repetir que no es negocia amb terroristes i aplicar la llei, sigui per deixar que el terrorista mori en família i llibertat, o deixar-lo tancat fins que compleixi la seva condemna. Però no pot oblidar que les vagues de fam no són res més que una altra forma de violència contra legalitat.
Potser la dificultat per reconèixer aquesta vaga com una nova mostra de violència té molt menys a veure amb cap mena de simpatia pel món abertzale que amb l’absoluta banalització que l’esquerra d’aquest país ha fet de les vagues de fam. Aquí un vaguista de fam és difícil de diferenciar d’un solidari a dieta. O de simples enrabiades infantils d'ara no respiro, que si mai comencen de debò només duren fins que comença a intuir-se la necessitat que tenim de respirar o menjar. Segurament la versió més grotesca que hem viscut és la d’aquella dona, la Teresa Salas, i les seves amigues, que van aconseguir els seus 15 minuts de fama amb una, la que potser va ser la primera, vaga de fam per torns de la història, concretament a favor del poble palestí i que Els matins del Cuní van convertir en un fenomen mediàtic. I és que el metge els havia dit que les vagues de fam perjudiquen greument la salut i els seus fills i familiars estaven una mica preocupats. Així que una de les solidaries no menjava una dies i quan la gana se li feia insuportable una de les seves amigues agafava el relleu i seguia la lluita una estoneta més i després una altra i una altra i torna a començar.
Com que així estan les coses no és estrany que quan l’esquerra veu una vaga de fam autèntica se la prengui en conya. Això li va passar al pobre Willy Toledo que, treballant a sou del règim castrista, feia broma amb la vaga de fam del dissident cubà Guillermo Fariñas. Segur que no és perquè sigui una mala persona sinó perquè, potser per la força del costum, no podia imaginar que Fariñas estigués disposat a arribar fins les últimes conseqüències i deixar-se morir. Perquè l’únic que dóna sentit a les vagues de fam és l’amenaça de deixar-se morir, lentament i pública, per denunciar les injustes lleis del règim. Que els nostres vaguistes no pretenguin denunciar cap llei injusta només és un recordatori del seu menyspreu per la llei justa, però certament no fa que la seva vaga sigui menys real. Si porten anys disposats a matar per alliberar una gent que encara està per veure que vulgui ser alliberada d’una tirania inexistent, ve podria arribar el dia en que estiguessin realment disposats a morir per aquestes mateixes idees.
Davant d’aquesta possibilitat, insisteixo, l’Estat ha de repetir i mostrar que no negocia amb terroristes i respondre amb les armes que li són pròpies a la nova amenaça terrorista. Contra el xantatge i la violència, l’Estat ha de respondre, ara com sempre, amb les armes que li són pròpies, amb la violència legal, per assegurar el compliment de la llei. Que en aquest cas, i si la cosa es complica i es posa lletja, pot arribar a suposar mantenir viu i pres algun dels solidaris. Per la força de la llei.

9.8.12

Poco governo

Hi ha dues escenes recents, protagonitzades per polítics, que em semblen especialment preocupants per la confusió ideològica que reflecteixen. La primera la va protagonitzar el President Rajoy al Congrés dels diputats, afirmant que a ell i al seu govern els encantaria poder triar entre fer un bé i fer un mal però que per culpa de l’anterior govern de Zapatero es veien obligats a triar entre dos mals. Bé podria ser que Rajoy no cregués això que va dir, i que ho digués només per defensar-se atacant, per recordar i exagerar la part de responsabilitat que els socialistes tenen en la situació actual. Però és possible i preocupant que Rajoy ho digués perquè ho creu així. Que ho digués perquè creu, com semblen creure tants dels nostres polítics i tants dels nostres conciutadans, que fer justícia és fer prevaldre el bé sobre el mal. I que cregui, com sembla creure tanta gent, que per fer-ho s’ha de gastar més del que ara podem gastar. Els governs comparteixen amb la seva oposició més radical la premissa bàsica que uns pressupostos més minsos no poden ser uns pressupostos més justos. I és preocupant que així sigui perquè no està clar quan podrem gastar més que ara, perquè la justícia prioritària al creixement i perquè així, limitant el debat sobre la justícia al debat sobre la futura societat justa, tendeix a oblidar-se que fer justícia té molt a veure amb intentar ajustar-se el millor possible a les condicions presents.
La segona escena és la d’aquella lamentable discussió que el senyor Nadal, del PSC, va mantenir amb alguns ciutadans a les portes del Parlament. Aquests ciutadans acusaven el Parlament i els parlamentaris d’assassins i genocides i l'únic que va ser capaç de respondre el senyor Nadal (això sí, molt indignat), és que els assassins no eren els parlamentaris, sinó el govern i les seves retallades. També és cert que el senyor Nadal podria haver fet aquestes declaracions encegat pel partidisme, però jo, que tinc una gran confiança en la bona fe dels homes en general i dels polítics en particular, crec que el senyor Nadal ho va dir de tot cor. Em sembla que també el senyor Nadal diu el que pensa. I el problema és que el senyor Nadal deu haver anat oblidant que la lògica dels esdeveniments és tota una altra. Que el que passa, aquí com a tot arreu, amb aquest govern, com amb tots els altres, és que la gent tendeix a morir i que tot el que fan els metges i els governs és intentar ajornar aquest ineludible final. Però que ni uns ni altres poden evitar-lo, perquè ni els homes ni els governs no ho poden tot.
El triomf ideològic de la socialdemocràcia ha convençut els polítics que han de fer un munt de coses, tantes coses bones com puguin, i el creixement econòmic dels darrers temps els ha convençut que poden fer-les i que cada dia en podran fer més. Però això no passa de ser una doble mentida. Perquè per molts diners que els governs siguin capaços de recaptar, mai seran capaços d’imposar el bé ni d’eradicar el mal. La seva tasca seguirà sent, com sempre ha estat, la de triar el menor d’entre els mals possibles. I perquè per molts diners que els governs inverteixin en la sanitat pública (i suposadament gratuïta) mai podran evitar que la gent mori. Perquè Déu no accepta suborns i el diable no existeix. És per això que hem de ser molt curosos amb allò que esperem i exigim que facin els governs, amb tot allò que deixem a les seves mans. Perquè en allò que els exigim és en allò mateix que en serem dependents. Això és més evident cada dia que passem de crisi. I per això és cada dia més evident que hem d’intentar protegir-nos de la debilitat de l’Estat tant com de la seva fortalesa. Un polític que no tingués gaire a perdre a les properes eleccions podria convertir aquesta evidència en un lema de campanya tan liberal-conservador com: "menys impostos, més responsabilitat".

2.8.12

L'engany d'Ernest Maragall

La decisió d’Ernest Maragall de votar per lliure i en contra del seu partit ha reobert el vell debat sobre la llibertat de vot dels diputats. Sembla que aquesta és l’última versió de la titànica batalla que lliuren els autèntics demòcrates contra la suposada tirania de la partitocràcia. I sembla ser que Ernest Maragall, al no tenir cap intenció d’abandonar l’escó ni el partit, està cridat a convertir-se en el proper màrtir d’aquesta noble causa. Jaume Collboni ja va instar-lo a “reflexionar” sobre el seu paper com a diputat del PSC, i el partit l’ha amenaçat amb una sanció disciplinaria que podria acabar amb la seva expulsió del grup parlamentari.
Tot aquest enrenou podria llegir-se en clau merament interna, com una nova lluita pel poder dins el partit. Una nova guerra entre aquell sector catalanista que se suposa que hi ha dins el PSC i el sector dels dirigents més propers al PSOE. Qui sap. Potser és cert que també a can socialista s’apropa l’hora de la veritat i que aviat veurem un partit clarament dividit entre sobiranistes i centralistes. Si aquest fos el cas, jo diria que els partidaris del sector catalanista i els que esperen que tingui un paper destacat en el nou “escenari nacional” potser s’haurien de preocupar de veure Ernest Maragall tan sol dins el PSC.
Però sembla que el que fa tan interessant el cas Maragall no és només això, sinó que ens presenti l’enèsima oportunitat de plantejar les autèntiques reformes de fons que se suposa que es necessiten per millorar la qualitat de la nostra democràcia. És una nova oportunitat per discutir sobre la reforma de la llei electoral i per portar aquesta discussió cap a les llistes obertes que, segons diuen, és el que vol tothom menys qui ho hauria de voler. I se'ns presenta com una oportunitat de fer-ho perquè el cas Maragall ha tornat a posar de manifest que els diputats i l’opinió publicada comparteixen la creença de fons que els “representants del poble” es deuen abans al seu poble i a la seva consciència que al seu partit. Com molt bé saben els caps de llista i els líders del partit, que són els que realment es juguen el càrrec i el sou en cada decisió i en cada elecció, això està molt lluny de ser cert.
Si les democràcies on els diputats responen directament davant els electors són democràcies més o menys sanes i més o menys fortes que la nostra és una cosa que es pot discutir. Però en la nostra democràcia, els que responen dels seus actes i les seves decisions davant la ciutadania no són els diputats, sinó els partits. I en una democràcia com la nostra, els diputats no estan al Parlament en representació dels seus electors ni, encara menys, de la seva consciència. Maragall, com tots els altres diputats, està al Parlament en representació del seu partit, i és el partit qui respon dels seus actes davant la ciutadania. Saltar-se la disciplina de vot enlloc de deixar l’escó i el partit no és només presumir d’independència de criteri, sinó d'enganyar els electors i els dirigents als qui deu el càrrec i el sou. És situar-se en aquella zona fosca del sistema on el polític no ha de respondre dels seus actes davant el poble.

Article publicat a El Singular Digital