27.4.12

Com es reconeix un intel·lectual progressista (FCO)

Vista l’alegria dels socialdemòcrates europeus amb els resultats de la primera volta de les eleccions franceses, qualsevol diria que la solució a aquella profundíssima crisi d’idees, de projecte, de valors i de lideratge pot ser tan senzilla com recuperar el poder. O encara més fàcil, potser n’hi ha prou començant a veure i a creure que recuperar el poder és possible i que ho és sense necessitat de noves idees i nous valors i projectes. Potser fins i tot amb Hollande n’hi hauria prou. Les exageracions dels socialdemòcrates es fan encara més evidents quan es veu que als Estats europeus la socialdemocràcia no és una opció de govern entre altres, sinó que és el model mateix d’Estat. I que fins i tot quan no té diners tampoc té cap alternativa. Totes les crisi fossin com aquesta.
Però, com passa sempre que la realitat els dóna la raó, sembla que els que presumeixen de ser intel·lectuals progressistes estan molt preocupats i no es cansen d’escriure articles i més articles sobre la crisi de la socialdemocràcia i els perills i els malvats que l’amenacen. I sembla que a cada article no fan gaire més que refermar la seva doble crisi, com a intel·lectuals i com a socialdemòcrates. L’últim exemple ens l’oferia Manuel Curz a l’article Cómo se reconoce a un filósofo de derechas, publicat al diari El País. Bàsicament hi ve a dir dues coses. La primera, que les paraules progressistes perden tot el seu sentit quan les pronuncia algú que ell consideri sospitós de ser de dretes. La segona, que serveix com a conclusió de l’article, que la millor manera de saber si algú és de dretes és que “mai té present en els seus escrits la creixent multitud dels que pateixen a la pròpia pell el sofriment, el dolor o l’explotació generats per una estructura social i econòmica injusta”. El que no contempla Manuel Cruz (i, com bé diu ell mateix, “una absència tan clamorosa no pot ser oblit ni descuit: és una opció ferma i decidida”) és la possibilitat que la diferència entre ell i aquests filòsofs de dretes no sigui que ell és molt bona persona i els altres més aviat no, sinó, simplement, que tinguin opinions diferents sobre com respondre a aquest patiment i un interès més aviat desigual en l’exhibicionisme moral. 
Podria ser exactament així com es reconeix un intel·lectual progressista. La seva primera preocupació és la de deixar ben clar que és un intel·lectual i que és progressista. Per això es pot passar l’article parlant de Wittgenstein i els usos del llenguatge per acabar arribant a la conclusió, novedosa i radical, que els filòsofs de dretes són mala gent i, encara molt pitjor, que són uns hipòcrites perquè no ho reconeixen de forma explícita en els seus articles. A diferència, i això també serveix per identificar-los, del que fan els bons, que estan més preocupats a deixar clar que ells sí que pateixen molt per la gent que pateix que a trobar alguna manera de fer que pateixin encara que sigui una miqueta menys. L’exhibició pública de la seva indignació moral segueix sent la millor estratègia que ha trobat l’home per revestir-se de dignitat i per defugir el debat. També per això es reconeixen els intel·lectuals progressistes. Són aquells que es preocupen més del que pensen els altres i per tant, del que ells no poden pensar, que a limitar-se a pensar per ells mateixos. Molt més preocupats a desemmascarar els suposats filòsofs de dretes que puguin colar-se a diaris i editorials d’esquerres que a pensar com a filòsofs. Contra el que diuen aquests intel·lectuals progressistes, i tot i el greu que em sabria contradir Wittgenstein, jo diria que els intel·lectuals, siguin quines siguin les seves opinions polítiques, han de creure que el valor del que es diu no depèn de qui ho digui. O, amb més precisió, el que jo crec és que només amb aquests intel·lectuals val la pena “jugar-se els quartos”.

26.4.12

Anatomía del Tercer Reich, de Álvaro Lozano

Valoración: 3/5

Algo que han ido dejando claro los debates sobre la memoria histórica es que lo que está en juego en el uso público de la historia no es tanto lo que fue y lo que fuímos como lo que somos y lo que queremos ser. Que nuestra forma de mirar al pasado, nuestra manera de recordar, de historizar, suele enseñarnos tanto sobre el pasado como sobre el presente. Sobre lo que fue como sobre lo que somos. Los periodos más oscuros del pasado son los que más luz nos permiten arrojar sobre el presente, porque la maldad que condemanos en la historia da buena muestra de la bondad que adoramos en la actualidad. Quizás pueda hablarse de dos ejemplos paradigmáticos de este proceder. El del oscurantismo que atribuímos a la Edad Media y en contraste con el cual nos declaramos dignos herederos del Siglo de las Luces. Y el del Tercer Reich, contra el que no sólo Alemania, sinó el llamado mundo occidental al completo ha construido y sigue construyendo su modelo ético, político y social. Como nos muestra el historiador Álvaro Lozano en su Anatomía del Tercer Reich, a medida que este proceso de construcción avanza va cambiando su modo de historizar el pasado del que huye. 
Evidentemente, es en Alemania donde la necesidad de “hacer frente al pasado” era más dolorosa y, al mismo tiempo, más urgente y necesaria. La resolución o al menos la disolución de los graves problemas teóricos de la culpa colectiva o la responsabilidad nacional demostró ser una necesidad vital para la sociedad alemana y tuvo una gran importancia en la reconstrucción y reunifiación del Estado alemán. Álvaro Lozano divide la actitud alemana hacia su pasado en cuatro fases esenciales. Desde 1945 hasta 1960, los alemanes eludían su responsabilidad en los crímenes del nazismo centrando la culpa en Hitler y sus colaboradores. El pueblo alemán adoptó el papel de víctima de la tiranía nacionalsocialista, eludiendo así la cuestión sobre su posible responsabilidad por omisión. Pero esta cuestión fue directamente afrontada durante la década de los sesenta y los setenta, tras la revuelta contracultural del 1968, cuando los historiadores se dedicaron a explorar en profundidad la responsabilidad de los ciudadanos alemanes en las atrocidades de su régimen. En la década de los ochenta, en plena Guerra Fría, se promovió un intento de evitar la autoflagelación excesiva por el pasado, ya que así lo requería la lucha presente contra el comunismo en la RFA. Ésta exigía de los alemanes occidentales una actitud más firme y decidida en la defensa de sus valores y convicciones. Después de la reunificación alemana, a partir de la década de los noventa, el debate parece haberse hecho centrado en el significado del nazismo en la historia alemana y occidental, enfrentando a los que consideran el nazismo como un paréntesis trágico y los que insisten en la perenne actualidad de la amenaza totalitaria.
Pero no solo Alemania ha tenido que enfrentarse a sus acciones durante el infausto periodo 1933-1945. Pocos países pueden mirar atrás hacia esos años y hacia una Guerra Mundial sin tener algo de qué avergonzarse. Así por ejemplo Rusia con el pacto germano-soviético, los franceses con su pasiva actitud durante la ocupación y el colaboracionismo activo de Vichy. Las implicaciones éticas y políticas que el estudio histórico tiene en el presente convierten la tarea de limitarse a “historizar” el Tercer Reich en una misión casi imposible. En este libro, Álvaro Lozano afronta la tarea de ir “a los hechos mismos”, poniendo a nuestra disposición casi todo lo que se sabe sobre uno de los periodos más oscuros de la historia universal.

22.4.12

Recomanats per Sant Jordi

Stefan Zweig. Fouché. Retrat d'un home polític
Raül Garrigasait. El gos cosmopolita
Alan Riding. Y la festa va continuar
Kant/Constant. Hay un derecho a mentir?

I una recomanació obvia i a ulls clucs:

Gregorio Luri. Per una educació republicana. Escola i Valors

20.4.12

L'escopeta reial (FCO)

El punt més curiós del cas és que fins el moment de les seves disculpes de rei infantó, la historia podria haver estat tota una altra. La seva cacera podria haver estat de negocis i, el seu accident, un accident laboral. Aleshores el rei mereixeria el nostre respecte i la nostra indemnitzacio i aquest seria tot el cost que l’expedició tindria per als súbdits, tenint en compte que els elefants i les bales corrien a compte dels amfitrions. 
Potser això no hagués evitat el debat, però els termes i les conclusions serien tots uns altres i el rei podria sortir-ne més monarca que mai. Potser la seva agenda s’hagués fet pública perquè un rei mai no descansa i aquesta publicitat seria la seva millor defensa. Fins i tot per als romàntics i els periodistes, que tindrien més motius que mai per imaginar-lo escapant-se de palau a les esquitllentes, travessant la nit madrilenya com el cavaller fosc de les pel·lícules. 
En aquesta història, tota una altra, la soberana realitat seria tan transparent que fins i tot podríem saber per què es disculparia i per què abdicaria si ho fes. Hauriem après que caçar elefants és una de les dures feines dels reis i que aficions privades com la defensa de bèsties en perill són incompatibles amb les seves responsabilitats públiques. Que tot el problema, tota la seva culpa, és no haver estat a l’alçada d’aquestes obligacions. Per trencar-se el maluc i per dedicar el seu temps, que és el nostre, a causes que en absolut ens són benèfiques. Per això hauria d’haver abdicat. Perquè després de tants anys ja no està per a aquestes caceres. O potser perquè aquest és el tràgic destí dels autèntics servidors del poble, que pel bé comú han de fer coses (com matar elefants o sopar amb dictadors africans) que el tal comú no sempre té ganes o estómac per entendre. Amb aquest sacrifici, que només poden fer els grans homes, perquè només ells són capaços de suportar els injustos judicis de la història, el rei podria fer el seu segon i últim gran servei a la corona i a Espanya. 
Deu ser una ironia de la monarquia parlamentària que un rei irresponsable s’hagi vist obligat a respondre davant les càmeres com una trista veïna de maltractador. I una ironia del destí que justament en aquest moment hagi decidit, en un exercici de transparència sense precedents, dir la veritat. Com si la veritat fos suficient. Com si la gent, la institució, la nació, el sistema!, no necessités alguna cosa més que la veritat. Just en aquests moments es presenta com el més llastimós dels seus lladres, quan tot el que necessitaven era el més humil dels seus servidors.

13.4.12

Els culpables intel·lectuals (FCO)

Passen els dies i segueix la recerca dels autèntics culpables de la violència, dels seus autors intel·lectuals. Tota aquesta recerca no sembla ser més que una manera com una altra d’intentar oblidar la veritat, bàsica i fonamental de la societat humana, que l’home pot ser un llop per a l’home. Que de tant en tant a l’home li agrada cremar coses. Destruir. Saltar-se la llei. Sobretot, sentir-se per sobre de la llei. Que l’encanta tenir-ne prou amb el fet de posar cara de mala llet per ser submisament obeït i amb un parell o tres d’amics per col·lapsar una ciutat. Li agrada robar quan ningú mira o quan tothom ho fa. Li agrada la violència i qualsevol excusa pot semblar-li suficient per exculpar-se en el seu ús. Per això els arguments dels violents no són arguments, sinó excuses. Per això no hi ha autors intel·lectuals i per això la violència no es vençuda amb la força de la raó sinó amb la força de la llei. Els violents, com tothom, són els únics responsables dels seus actes. I res els exculpa. Tampoc, evidentment, aquesta suposada violència estructural. És aquesta dolorosa evidència que sovint ens neguem a recordar: cadascú és responsable dels seus actes. 
Això no vol dir que no haguem de demanar explicacions als sindicats o als d’aquesta esquerra que presumeix de ser tan i tan intel·ligent pels seus discursos. Per tota aquella retòrica de ser “una mica antisistema”, per negar-se a condemnar cap violència que no sigui la violència metafísica dels mercats i el sistema. Tot el contrari. És precisament per això que a ells els podem i hem de demanar-los explicacions pel que diuen o deixen de dir, de la mateixa manera que als altres els hem de demanar responsabilitats pel que fan sense necessitat d’escoltar les seves excuses. El problema de tots aquests presumptes autors intel·lectuals no és un problema d’autoria, sinó que és un problema intel·lectual. I que intel·lectual és també la seva culpa. Perquè, simplement, no sembla que sàpiguen el que diuen. No sembla que tinguin massa clar de què parlen quan parlen de la justícia social o del conflicte social, o quan parlen del sistema, dels mercats, de la seva violència o dels drets dels treballadors. Per això els líders sindicals tampoc semblen tenir gaire clar què volen dir quan s’adrecen al govern per “informar-lo” que si no els accepta com a interlocutors hi haurà més conflicte social. De fet, ni tan sols semblen entendre que acceptar algú com a interlocutor no és acceptar que tingui raó. I per totes aquestes coses hem de demanar explicacions. 
El més greu és que tampoc sembla que entenguin gaire quin lloc ocupen en l’espai que se suposa que defineixen el sistema i els seus contraris. És el problema que tan patèticament van evidenciar els diputats Camats i Boada el dia de l’assalt al Parlament. Quan després d’haver fugit corrents d’uns assaltants que els volien linxar, i un cop dins el Parlament, un cop protegits per les forces de l’ordre i la cortès normalitat de la vida democràtica, es declaraven, altre cop, amics del 15-M, i antisistema però només la punteta. El seu problema no és que siguin uns cínics, perquè per ser cínics cal saber mantenir una distancia adequada amb la correcció política i no és cínic qui vol sinó qui pot. I tampoc és que siguin hipòcrites, perquè no tenen un doble discurs ni un discurs que contradiguin amb la seva praxi vital, sinó que tot sembla indicar que viuen amb la mateixa incoherència amb què pensen. Però també és cert que això ens passa a gairebé tots. El problema és que d’idees tan poc clares no n’haurien de sortir plantejaments tan dogmàtics.