30.3.12

Vaga general i lluita de classes (FCO)

Les raons per la vaga no passen de simples excuses, perquè ningú creu que aquesta vaga hagi de servir per res. Que la situació és dolenta i que la oposició i bona part de la població preferiria que les coses fossin i es fessin d’una altra manera és una cosa que fa molt que sabem. Però una vaga hauria de servir per alguna cosa més que per recordar un descontentament general que ja coneixem. Una vaga és un xantatge i el seu èxit no pot mesurar-se en el nombre de xantatgistes, sinó en l’efecte que tingui sobre el desenvolupament futur dels esdeveniments. I aquesta vaga no servirà, no pot servir i no ha de fer-ho, per canviar la política econòmica del govern. No ha de fer-ho perquè el govern és qui ha de governar i un govern, encara que pugui caure, simplement no pot negociar les seves polítiques amb el carrer. Cedir al xantatge és, sempre, una gran irresponsabilitat. Però si aquesta vaga no pot canviar res, és perquè no està disposada a durar més de 24 hores. L’única vaga útil és la que arriba fins a les últimes conseqüències (no com aquestes vagues de fam per torns i amb prescripció mèdica) i aquests vaguistes, ras i curt, són pocs i covards. 
És això mateix el que mostra fins a quin punt és anacrònica la retòrica de lluita de classes que l’acompanya i que creu que la legitima. Més per la retòrica que per la lluita, és clar. Perquè l’anomenada justícia social és poc més que l’ajustament social. Això vol dir, evidentment, que no hi ha uns sous justos a priori, ni uns drets ni condicions laborals justes a priori. Que les lleis que anomenem justes són aquelles que mantenen una certa tranquil·litat durant un cert temps. I que quan es creu que s’han de canviar també es fa, com tantes coses a la vida, per la via de l’estira i arronsa. I si la retòrica és anacrònica, és perquè els problemes de la mobilitat social són tots uns altres. El problema segueix sent, evidentment, que els pobres volen ser rics i els rics no volen ser pobres. Però el problema que tenen els pobres per fer-se rics no és que estigui prohibit ni que sigui impossible. Ni tan sols que sigui exageradament difícil sinó, simplement, que no saben com fer-ho. I potser, fins i tot, que no tenen els valors correctes per fer-ho. Que potser els rics tinguin valors de rics, uns valors que els permeten ser i seguir sent rics, i els pobres valors de pobres, i que són aquests valors, i no les estructures socials ni les lleis laborals, el que els impedeix progressar. En resum, que no es pot ser ric amb mentalitat de pobre. Això és el que defensa Charles Murray al seu llibre Coming apart, sobre les diferències socials i culturals entre la població blanca dels Estats Units. I una de les coses importants que ens recorda és que els valors que un té no són els que diu sinó els que viu. I les classes altes viuen de forma més conservadora que les baixes. Es casen més, es divorcien menys, tenen menys mares solteres i van més a l’esglesia. I resulta que aquests valors passats de moda són el que els dóna, com a mínim, un entorn prou segur per permetre’ls el progrés. Per poder-se permetre el luxe d’innovar i fracassar i poder-ho tornar a intentar. Aquest luxe que ara s’exigeix com una necessitat. I al final resulta que els únics que viuen a l’alçada ideològica dels temps (lliures del lligam del matrimoni, la familia, la tradició i l’esglesia) són els que menys s’ho poden permetre. Això passa als Estats Units i ja se sap que "Spain is different". Però encara podria ser veritat que aquesta fos una crisi de valors i que aquest no fos el tipus de reforma que necessitem. La vaga seria igualment inútil i la solució encara una mica més complicada.

23.3.12

Coriolà, una lectura (FCO)

És ben cert que en el Coriolà de Shakespeare hi ha lliçons de gran actualitat sobre la democràcia. Perquè hi ha grans lliçons sobre la condició humana, que és una condició política de la qual cap democràcia pot escapar, per molt avançada que sigui. De fet, són precisament aquestes lliçons de perpètua actualitat el que busquem en els clàssics, encara que sovint només siguem capaços de trobar-hi arguments d’autoritat en favor dels nostres prejudicis. Per això no és estrany que el director Rigola defensi l’actualitat de Shakespeare assenyalant la bondat del 15-M o que els crítics més elogiosos de l’obra se centrin a reivindicar la maduresa del poble i a condemnar la maldat d’uns poders polítics i econòmics dedicats a infantilitzar-lo i castigar-lo gratuïtament.
Però el primer que ens mostra l’obra és la ingenuïtat d’un poble que persegueix com el seu principal enemic el que és el seu guerrer més valent: “Matem-lo, i tindrem el blat al preu que vulguem nosaltres”, crida la massa. El poble assegura ser conscient de tot el que Caius Marci (Coriolà) ha fet per ell, però considera que les seves raons no són prou dignes per perdonar el seu orgull. L’agraïment dels ciutadans per la pau que Marci els ha portat no és suficient per oblidar el menyspreu amb què els tracta. Perquè només hi ha una cosa que els ciutadans valorin més en els seus governants que el seu bon servei, i és el seu elogi. Independentment de si aquest elogi és o no és merescut. I No hi ha poble que suporti el menyspreu o la indiferència. Una de les veritats que ens mostra l’obra és que ja ningú s’atreviria a parlar al poble com ho fa Coriolà. Ningú seria prou temerari per enfontar-se tot sol a una ciutat sencera, per molt convençut que estigués de fer-ho pel seu bé. Perquè cap home públic pot ser tant indiferent a l’opinió que la ciutat tingui d’ell. Sigui odi, admiració o totes dues coses alhora. El tipus d’orgull que mostra Coriolà és simplement incompatible amb la democràcia de masses, que exigeix del polític una preocupació constant per la seva imatge pública i el recordatori constant que per dolent que sigui ser odiat i per inútil que sigui el ser temut, el pitjor de tot és ser ignorat. Coriolà pagarà amb l’exili la seva temerària manca de seny, quan el poble, sota la influència dels demagogs i aduladors, es desdigui a l’últim minut de fer-lo senador i, empès per l’odi, el condemni a l’ostracisme. Coriolà deixa clar que la volatilitat de l'opinió pública suposa una amenaça mortal per a Roma. Evidentment, aquest advertiment el porta a ser acusat, altre cop, de traïdor i d’enemic del poble. I no només pel to de les seves paraules. 
Aquest conflicte posa de manifest els tres grans perills que amenacen la comunitat política: la temeritat dels governants orgullosos, la dels pèrfids demagogs i la volàtil ingenuïtat del poble. Aquesta és especialment preocupant perquè la fortalesa del sentit comú és precisament el que protegeix la convivència i l’estabilitat social de la falsa humilitat dels demagogs com també de la tirania dels millors. Si la democràcia es basa en la capacitat per crear consens, no coneix cap amenaça pitjor que la d’un poble que no sap en què creu. És per això que, quan al darrer minut el poble es nega a fer-lo senador, la mare de Coriolà li prega que torni i es disculpi. La mare sap que la sinceritat i l’orgull es tornen vicis quan posen en risc el bé comú i per això demana al seu fill que deixi de banda l’orgull i es deixi governar. Perquè sap que el millor servei que un polític pot fer al seu poble en temps de crisi és fer-lo recuperar la confiança en la seva propia saviesa i dignitat.

16.3.12

Kony2012 i la obligació moral de ser intel·ligents (FCO)

L’èxit que ha tingut la campanya Kony2012 posa de manifest que els espectadors estan molt més predisposats a defensar les bones causes que a discutir sobre el bé. Això no seria un problema moral si el bo i el millor fossin coneguts i els mitjans per aconseguir-los fossin necessaris. Si tothom sabés què és el que està bé i què és el que està malament i què cal fer per tal que el bé prevalgui sobre el mal. El reconeixement de la nostra ignorància sobre el bé fa que normalment ens conformem a lluitar contra el mal, però això es converteix en un problema moral perquè fins i tot si el mal fos més fàcil de reconèixer que el bé, aquest reconeixement no seria encara suficient per saber quina és la millor manera de combatre’l. És molt més fàcil reconèixer en Joseph Kony el tipus de malvat extraordinàriament cruel i sanguinari que només trobem a les pel·lícules sobre Àfrica que saber què és el millor que podem fer-hi. Perquè d’això es tracta, perquè aquí tampoc n’hi ha prou tenint bones intencions per tenir bones polítiques i perquè com més convençuts estiguem de la bondat de les nostres intencions més fàcil serà que aquestes acabin sent contraproduents.
Malgrat l’aprovació general, la campanya ha rebut dures crítiques per simplista i per paternalista. Són crítiques pertinents. És evident que la simplicitat de la campanya és una de les causes del seu èxit. Precisament per això és una gran campanya. Però el problema és que hi ha causes incompatibles amb la simplicitat i a les quals, precisament per això, no beneficia cap campanya. Per això cal discutir sobre la finalitat d’aquesta campanya. Perquè podria acabar sent molt eficaç si el seu únic objectiu fos la captura de Kony i terriblement ineficaç si l’objectiu fos la pau a la regió i el benestar dels ugandesos. Simplement, no hauríem de donar per fet que en justícia on hi ha guanys no pot haver-hi pèrdues. Per això també és justificada l’acusació de paternalisme. La campanya és paternalista perquè pretén dir als ugandesos quins són els problemes que els haurien de preocupar, independentment de si aquests són o no són els problemes que els preocupen. I sembla, per exemple, que els ugandesos tenen més motius per témer el Síndrome del Capcineig (o “Nodding Disease Syndrome”) que a Kony i els seus. Com ens hauria d’haver ensenyat la vella i recurrent història del blanc bo que busca negre pobre, el problema del paternalisme és que els que fan de pares creuen saber més del que saben i que per això la millor manera d’ajudar i respectar els africans és considerant-los capaços de reconèixer els seus propis problemes, de buscar les seves pròpies solucions i de demanar la nostra ajuda quan creguin que la necessiten. Encara que una campanya com aquesta pugui no servir per millorar la vida de cap ugandès, pot servir com a mínim per recordar-nos que per ser bons no n’hi ha prou tenint bons sentiments i que per això tenim la obligació moral de ser intel·ligents. I no perquè la intel·ligència ens faci més bons, sinó perquè ens ajuda, com a mínim, a no fer massa mal quan el que volem és fer el bé.

10.3.12

Filosofía y actualidad, de Alain Badiou y Slavoj Zizek

Alain Badiou y Slavoj Zizek. Filosofía y actualidad. Amorrortu editores

Valoración: 3/5

El Presidente Mitterand solía invitar al Elíseo a algunos intelectuales para discutir cuestiones políticas y sociales. Lo hacía, parece ser, convencido de que el intelectual y el filósofo deben participar en los sucesos de actualidad y de que sus comentarios pueden ser de utilidad al político. Esta convicción debió tornarse pregunta cuando los invitados fueron Alain Badiou y Slavoj Zizek, dos de los mayores enfants terribles de esa izquierda convencida que la tarea de la filosofía ya no es interpretar el mundo sinó transformarlo. Pero si la filosofía puede transformar el mundo y de qué modo pueda hacerlo dependenderá, ante todo, de qué entendamos por filosofía. Para Badiou, filósofo es quien crea sus propios problemas y sólo se implicará en la realidad cuando esta exija la creación de un nuevo problema. Para Zizek, la manera que tiene el filósofo de responder a las impertinentes exigencias públicas es modificar los conceptos del debate. Por esta naturaleza problematizadora seguramente la filosofía no tenga mejor modo de ayudar al político que recordándole que su comprensión de los problemas es siempre parcial y que por eso sus soluciones son siempre provisionales. Ser consciente de ello parece condición sine qua non de la prudencia política. 

8.3.12

Viva Las Vegas (FCO)

Si només fos per una urgent necessitat de fer alguna cosa, si només fos com a mal menor i aparentment necessari, segurament no caldria defensar el famós projecte de l’Eurovegas. Perquè, com diu l’acudit, la necessitat passa però ella es queda. Però el mínim que podem dir és que aquest projecte no sembla dolent. No sembla que sigui dolent per a l’economia, ni sembla que ho sigui per a la moral pública. Com a mínim, no sembla ser-ho pels motius que més se senten aquests dies. És la primera vegada que un turisme que es preveu ric, educat i més interessat a passar els dies jugant als casinos lluny de Barcelona que passejant per la Rambla o visitant la Pedrera ens sembla que seria un turisme especialment molest o no prou bo per a nosaltres. I sent la primera vegada, no ens hauríem de precipitar a treure’n conclusions. Perquè la preocupació per la massificació del centre de la ciutat és legítima i sensata, però encara és hora que algú expliqui quin és aquest nou model de turisme que tornaria Barcelona als barcelonins (als que no viuen del turisme, s’entén). I tampoc sembla que tinguin raó els defensors d’un model econòmic i de país basat en la romàntica idea del petit comerciant de barri. Perquè, tot i que jo tampoc crec que l’única política possible sigui la recerca de l’enriquiment, i crec fins i tot que un país té tot el dret del món a decidir si vol intentar enriquir-se o prefereix dur una vida sòbria en l’honesta pobresa, encara he de trobar l’apologeta del botiguer i la persiana que estigui disposat a viure amb els serveis socials que un país de botiguers podria mantenir. És evident que quatre casinos no ens faran sortir de la crisi ni faran més competitiva la nostra economia. Però també és evident que, per molt competitiva que sigui l’economia d’un país, la majoria dels seus ciutadans no es guanyen el sou amb el seu talent i els seus coneixements sinó amb el seu esforç i la seva suor. A Syllicon Valley no hi ha lloc per a tothom i treballar de cambrer és molt digne i molt millor que no poder treballar.
Però no només de pa viu l’home i el problema de Las Vegas és un problema moral. Las Vegas és una ciutat on la gent hi beu, hi juga i hi mira senyores que no són la seva. I, el que és encara pitjor, on les senyoretes també els miren. Aquestes són activitats que turistes i locals practiquen pràcticament a totes les grans ciutats del món, i que a tot arreu es poden practicar amb una certa moderació. Però la manera de practicar-les a Las Vegas és un vici. El tipus de joc que la gent practica a Las Vegas és totalment contrari a tots aquests valors que se suposa que són els nostres i que ens han de treure de la crisi. Els valors del treball, l’esforç, la constància i la feina ben feta. Las Vegas representa tot allò que tant es critica d’allò que en diuen el capitalisme financer i especulatiu. A Las Vegas, com diu Irving Kristol, la gent “s’abandona a fantasies d’omnisciència, d’omnipotència i d’aconseguir-ho tot a canvi de res”. Només allà el somni de convertir-se en milionari de la nit al dia i sense haver de fer res (més que llençar els daus) està a l’abast de tothom. Sense distinció de classe, raça o religió. Las Vegas, segueix dient Kristol, “inverteix la situació normal: allà el vici és públic i només la virtut és un afer privat. Aquesta inversió és tolerable mentre siguem conscients com és d’anormal”. Que aquest hagi sigut el somni de molts i que els excessos en el risc i en la despesa que aquest somni promociona siguin els culpables de l’actual situació no és culpa de Las Vegas, sinó d’oblidar el seu caràcter excepcional. Com deia el poeta, només allà on hi ha el perill hi creix també el que ens salva. Així, doncs, no ens podem creure virtuosos només per haver evitat topar-nos amb la temptació del vici. I és precisament perquè ens recorda l’excepcionalitat del vici i el caràcter fugisser dels deliris de grandesa que Las Vegas és una gran escola de virtut.