29.2.12

Mirades curtes

Pilar Rahola parla del cas dels "sobresous" de la Diputació de Barcelona dient que es van permetre "perquè pressumptament es va voler premiar els amics arreglant-los el futur". És una explicació insuficient, perquè el que es condemna no és tant el previsible silenci dels enemics beneficiats com l'incomprensible silenci dels perjudicats. Aquest silenci seria molt més comprensible si aquests sobresous haguessin servit per compensar aquells que es veien injustament apartats dels seus llocs en favor de la gent del partit.

23.2.12

No és (només) l'economia... i no som estúpids (FCO)

A l’últim número del Weekly Standard, William Kristol va escriure un article amb aquest mateix títol: “It’s not (only) the economy... and we are not stupid”. En aquest article, Kristol recomanava als candidats republicans que no centressin la seva campanya exclusivament en l’economia. Ho feia, evidentment, per una qüestió tàctica, però no només per això. Kristol recordava que la situació de l’economia no depèn exclusivament ni principalment del que facin els governs i que, per tant, malgrat el que faci Obama i malgrat el que pensin els republicans de les seves polítiques econòmiques, l’economia podria millorar abans de les eleccions. Si fos així, i si tota la campanya republicana estigués centrada en l’economia, els republicans tindrien molt poques opcions de guanyar la Presidència. Segons Kristol cal que els republicans no tractin els votants com nens petits o estúpids, incapaços de preocupar-se per més d’un problema al mateix temps, i que no oblidin altres qüestions igualment importants, com la debilitat en política exterior, la irresponsabilitat fiscal o la tendència del president a jugar a l’enginyeria social amb plans com el famós Obamacare, que topa amb un dels principis més sensats del neoconservadurisme i amb el sentit comú nord-americà sobre els límits de l’acció governamental. Així que cal que tinguin més presents aquestes qüestions i moltes altres. I cal fer-ho i és bo que es faci perquè Obama no deixa de ser un president progressista en un país conservador. 
A diferència d’Obama, una de les principals virtuts de CiU és que segurament és el partit que més s’assembla als catalans. Per exemple, no és ni gaire més ni gaire menys independentista o socialdemòcrata que la majoria. I si pot patir un progressiu distanciament ideològic amb l’electorat, segurament és perquè la majoria és més socialdemòcrata del que els temps semblen aconsellar. Deu ser per això que el que sembla ser una acceptació força general sobre la necessitat i fins i tot sobre la conveniència de les retallades no passa de ser una acceptació resignada. Com la dels republicans, aquesta actitud és perillosa i no només a nivell tàctic. Res garanteix que a les properes eleccions el votant català estigui més content amb la situació econòmica del que ho estava a les darreres. I si no ho està i segueix convençut que les retallades són, en el millor dels casos, un mal menor, és relativament senzill que vulgui recuperar l’antiga política que ens ha portat a aquesta situació i que en el fons no deixa de considerar que és la bona. Cal suposar que això seria dolent per CiU i, sobretot, per Catalunya. I per això no és tant necessari defensar la necessitat de certes decisions com la seva bondat. 
Els governs de CiU i el PP tenen la necessitat i la responsabilitat de posar el sentit comú dels ciutadans a l’alçada dels temps. I potser per això si calia ser crític amb la pujada d’impostos del PP no era tant per una qüestió econòmica com perquè amb aquesta decisió renunciava a tots aquells principis evidentment senzills i aparentment sensats que fins feia poques hores considerava els millors. I perquè ho feia precisament quan és urgent mantenir viva la discussió sobre el bo i el millor. Ara és quan cal defensar que allò que els estudiants de ciències polítiques anomenen corresponsabilitat és millor que allò que les àvies en diuen irresponsabilitat. Que aquesta corresponsabilitat en la despesa no només pot ser necessària sinó que pot ser bona si permet tenir uns millors serveis i una millor ciutadania. I també cal recordar, per exemple, que una escola o una sanitat pública i de qualitat no és exactament el mateix que una sanitat o una educació gratis per a tothom, fins i tot si només fos perquè there ain’t no such thing as a free lunch. Aquesta crisi hauria de servir, com a mínim, per deixar clar que el millor govern no és el que més gasta (ni tan sols el que gasta tant com pot) i que és precisament per això que el país que surti de la crisi pot ser un país més just, més lliure i millor del que hi va entrar.

La democracia del conocimiento, de Daniel Innerarity

Daniel Innerarity, La democracia del conocimiento. Ed. Paidós

Valoració: 2/5

Como bien anuncia el subtítulo, el libro de Innerarity es una apuesta por una sociedad inteligente. Aunque esta apuesta pretende ser algo más que una simple apuesta de fe, se basa en el convencimiento de que “El conocimiento, más que un medio para saber, es un instrumento para convivir”. Y por eso, más que una sociedad inteligente, lo que parece querer Innerarity es una sociedad sabia, pareciendo olvidar que la simple apuesta no resuleve la problemática cuestión del gobierno de las actuales “sociedades del conocimiento”, ni el problema fundamental del gobierno humano, que es siempre gobierno de la ignorancia desde la ignorancia.

Reseña publicada en la revista El Ciervo

16.2.12

La nostra revolta (FCO)

Com que ja de qualsevol cosa se’n diu revolució, sembla que també el foc grec està justificat pel caràcter purificador de tota violència pretesament progressista i que per això cal celebrar-lo amb entusiasme i esperança. Però jo, com Burke, crec que el primer que haurien de fer els revolucionaris, molt abans de començar a renegar de la revolució i abans fins i tot de fer-la, és demanar perdó. Demanar perdó per no haver sabut fer entendre les seves raons, si és que en tenien. Demanar perdó per no haver sabut enganyar els immobilistes, si és que resulta que no en tenien. I, en tot cas, demanar perdó per no haver estat capaços de persuadir els contrarevolucionaris. Demanar perdó, en definitiva, per haver interromput amb la violència el que podria haver estat una necessària i profitosa discussió. Malgrat tot, i encara que no fos raonable compartir la confiança dels revolucionaris àrabs, com a mínim aleshores era comprensible compartir les seves esperances. També jo, com la majoria del públic occidental, era partidari d’un règim just, d’una economia forta i d’una societat pròspera i pacífica. I tot i que la revolta és una condició evidentment insuficient per aconseguir totes aquestes nobles causes, podria ser una condició necessària si en realitat la democràcia es comptava entre les més altes d’aquestes aspiracions. 
Però aquest no és el cas de Grècia. El cas de Grècia no justifica aquell distant entusiasme que de tant en tant es permeten els il·lustrats amb la sang dels altres, perquè és evident que aquestes revoltes tenen molt més a veure amb la passió destructiva pròpia de les masses enfurismades que amb l’entusiasme revolucionari propi de la gent de nobles ideals. Aquesta revolta sembla ser un objectiu en ella mateixa, però es basa en la creença ingènuament progressista que tot foc és purificador i que de tota cendra en neixen majestuoses aus. El millor que s'ha dit per justificar-la és que es tracta d'una revolta contra la debtocràcia i per poca veritat que hi hagués en aquesta afirmació, aquesta seria la nostra revolta; l’única revolució que hem d'esperar dels nostres joves i dels nostres temps. D’un temps i uns joves que han oblidat aquella bella lliçó bíblica segons la qual naixem deutors i que tan just és gaudir de les societats més justes i els drets més sagrats com pagar el que es deu. D'aquest deute (que no hem contret per voluntat pròpia però sense el qual cap voluntat ens seria pròpia) els economistes antics en deien el "pecat original". Però com diu Gómez Dávila, i com ens recorden els revoltats grecs, ser modern és declarar-se emfàticament innocent i negar-se a ser perdonat.

9.2.12

Funcionaris (FCO)

És cada cop més habitual culpar els funcionaris dels excessos en els pressupostos públics dels últims anys. No ens cansarem de sentir que els funcionaris són una colla de ganduls que ens haurien d’estar molt agraïts perquè entre tots els paguem uns sous estratosfèrics per no fotre ni l’ou en tot el dia. A més, sembla que són els únics ciutadans que, en plena crisi, encara poden mirar el futur amb seguretat i optimisme mentre els altres sobrevivim com podem, immersos en aquesta insuportable angoixa existencial de no saber què serà de nosaltres mentre esperem una mort que amb tota probabilitat serà miserable i solitària. Així, doncs, se’ns ve a dir, els funcionaris no tenen dret a queixar-se perquè tot el que reben no és res més que un regal que no mereixen. Els més metafísics entre els crítics han arribat fins i tot a considerar que el problema no és només que no facin la seva feina o que la facin malament, sinó que la seva petita i trista moral, aquesta moral funcionarial, és la culpable de tots els mals econòmics i laborals del país. 
Aquest és un discurs que no es justifica per la situació econòmica actual, sinó per la covarda necessitat de buscar uns culpables últims de la crisi i una solució simple i definitiva. El discurs ens recorda que segurament no hi hagi res més semblant a un demagog socialdemòcrata que un demagog neoliberal mentre ens permet seguir obviant que per mantenir l’estat del benestar (i sembla que d’això es tracta) necessitem milers, o fins i tot centenars de milers de funcionaris, i que, per tant, el debat actual hauria de centrar-se en com reformar això que se’n diu la funció pública per fer-la més pública i més funcional. Hauríem de centrar-nos, aleshores, a pensar com podem fomentar la netedat de les oposicions, evitant que els que es converteixen en funcionaris siguin els més ben relacionats en lloc de ser els més ben preparats. O en com evitar que els càrrecs polítics o de confiança es funcionaritzin, obligant a un engruiximent i un encariment de l’administració pública. 
És evident que els funcionaris han de patir retallades de sou i que han de viure una important reforma d’això que se’n diu la funció pública. I també és evident que no tenen més dret a queixar-se que els altres, i que tampoc ells tenen cap dret a l’egoisme ni a l’infantilisme. Però si realment els necessitem, si realment necessitem policies, metges, professors, jutges, etc., hauríem de tenir present que només hi ha dues maneres d’atreure els millors cap al servei públic: amb diners o amb prestigi. Si aquests no són bons temps per l’economia, i mentre no es reforma la funció pública per evitar-ne els abusos, com a mínim s’hauria d’evitar el discurs criminalitzador d’uns professionals que, en conjunt, no són ni millors ni pitjors que la societat a la qual serveixen.

Los dolores del mundo, d'Arthur Schopenhauer

Arthur Schopenhauer, Los dolores del mundo. Ed.Sequitur

Valoració: 5/5

En Los dolores del mundo, Arthur Schopenhauer reflexiona sobre las grandes cuestiones de la humanidad, que son también sus más grandes pesares. Las desilusiones, la moral, el amor, el matrimonio, la mujer (ese célebre “animal de cabellos largos e ideas cortas”)… Estas son reflexiones ingratas sobre una existencia trágica. Pero en una época como la nuestra, que ni en plena crisis deja de lado su optimismo porque la contempla como la excepción más que como la norma, el libro de Schopenhauer se nos aparece como una imprescindible reivindicación de la verdad, la dignidad y hasta de la necesidad del pesimismo.

Reseña publicada en la revista El Ciervo

2.2.12

Garzón i els petits tirans (FCO)

La reacció popular a la sentència de Camps i al judici de Garzón denota, altre cop, una profunda i preocupant manca d’esperit democràtic. Molt preocupant, diria jo, si resultés que no hi pot haver democràcia sense demòcrates. Perquè tot el que sembla esperar el poble d’aquesta democràcia, sortosament imperfecta, és que el poder li faci cas. Això és tot el que esperava el moviment reaccionari del 15-M i tot sembla indicar que és precisament aquesta esperança compartida la que va donar al moviment la seva tan celebrada transversalitat. Cada ciutadà està convençut que la seva és l’autèntica veu del poble, i que per això el govern li ha de fer cas a ell, i només a ell. Cada ciutadà és un petit tirà, fermament convençut que els mals de la societat tenen molt més a veure amb la petitesa del seu poder que amb el seu afany tirànic. 
I res és més característic de la tirania que el seu menyspreu per la llei. Per la llei positiva, s’entén. Per la llei que pot declarar culpable a qui ell té per una bellíssima persona o innocent a qui ell considera un grandíssim i elegantíssim corrupte. Com que està convençut que la llei deriva del poble i que el poble és ell, el petit tirà no admet que els judicis de la justícia puguin contradir els seus prejudicis més ferms. No hi ha res més perillós que posar en dubte els prejudicis de qui està convençut de no tenir-ne, i per això quan la justícia declara Camps innocent el petit tirà ataca la justícia perquè nega l’evidència. Porta tant de temps aplaudint el linxament públic que ja no recorda què és un judici. I així, quan condemna la resolució no ho fa perquè hi hagi trobat algun error que la faci mereixedora de recurs, sinó perquè, simplement, no contempla la possibilitat, ni la legitimitat, d’un judici que no sigui condemnatori. És precisament per això que ell, com totes aquestes associacions internacionals en favor de les causes nobles, no consideren ni tan sols legítim que es jutgi Garzón. 
Tampoc és estrany que el menyspreu que senten per una llei escrita que podria condemnar algú com Garzón s’expressi com la defensa d’una llei que es pretén universal. Ho fan de la mateixa manera que se suposa que els antics tirans només escoltaven la llei divina i els moderns totalitarismes afirmaven obeir la llei de la natura o de la història. Però no cal ser dels que creiem que la injustícia és preferible al desordre per entendre que, fins i tot quan l’apel·lació a la justícia universal pot ser un bon argument per canviar lleis injustes pot no ser un bon argument per saltar-se-les gratuïtament. Molt més important que per saber si Garzón és o no és culpable, aquest judici podria ser important, autènticament històric, si servís per ajudar a fer entendre a tots aquests presumits demòcrates alguna cosa tan elemental de l’Estat de dret com que ni el més súper dels jutges està per sobre de la llei.