25.1.12

Tocqueville, avui (FCO)

Ahir dimarts, i amb el patrocini de la FCO, es va presentar la traducció al català del clàssic d’Alexis de Tocqueville "La democràcia a Amèrica". Com sempre que es presenta un clàssic, el primer que cal fer és defensar la conveniència, o fins i tot la necessitat, de la seva lectura. El que ens hauria de portar a llegir els clàssics no és l’exercici masoquista de l’erudit sinó l’interès genuí per aprendre algunes coses importants. Però aquest afany per aprendre seria encara una defensa insuficient si els clàssics no tinguessin res a ensenyar-nos. De fet, la principal reticència a considerar seriosament els pensadors del passat com a mestres és que, precisament per ser pensadors del passat, no poden ser mestres del present. Aquest prejudici reconeix, amb tota la raó del món, que en els segles que ens separen d’aquests pensadors del passat hem tingut temps per aprendre moltes coses. Hem tingut temps, fins i tot, de construir societats que no només no eren les seves sinó que ni tan sols podien imaginar. Però oblida la possibilitat que en tots aquests anys també hem tingut temps d’oblidar algunes coses. Fins i tot, algunes coses que podrien ser importants. Així, quan constatem l’eterna actualitat dels clàssics, el fet que aquests sempre semblen escrits ahir mateix, no fem més que constatar l’eterna actualitat dels temes que tracten. Les seves preocupacions, els seus problemes, també són els nostres i per això les seves reflexions poden servir també a les nostres.
Ens hem cansat de sentir que vivim una crisi profunda de la democràcia. Aquesta insistència no fa certa la tesis, però sí que evidencia que el debat sobre els fonaments de la democràcia segueix viu. I per encarar serenament aquest debat pocs textos ens poden ser de més ajuda que el de Tocqueville, que analitza, sense les urgències del present, les característiques i els problemes fonamentals de la jove democràcia americana. Llegint Tocqueville recordem, per exemple, que el sorgiment o la implantació de la democràcia necessita unes determinades condicions socials d’igualtat. L’oblit d’aquesta aparent obvietat està al darrera tant de les excessives esperances de l’administració W.Bush respecte a la democratització de l’Irak i l’Afghanistan, com de l’il·lús entusiasme que tants occidentals, també de bona fe, van exhibir durant la Primavera àrab, quan encara era Primavera. D’aquesta mateixa qüestió se’n deriva, a la vegada, un problema fonamental de les democràcies, com la possibilitat que hi hagi una tensió entre la igualtat i la llibertat. Si Tocqueville es preocupa d’aquesta possible tensió, és perquè és conscient que el govern popular no té per què ser necessariament el millor govern, o el govern més assenyat. La igualtat social no es dóna ni en la capacitat ni en la preparació intel·lectual dels ciutadans. Així, contra el que deia creure Zapatero quan va pujar al govern, i com ha demostrat precisament des del govern estant, és evident que hi ha molt pocs ciutadans en condicions de governar bé. Del recordatori d’aquesta obvietat, que tant es va ridiculitzar quan CiU la va situar el centre de la campanya electoral parlant del “Govern dels millors”, en depèn en gran mesura el sentit de la mateixa democràcia, si és que aquesta ha de ser alguna cosa més que el règim que permet al poble triar entre el seu tirà i el seu botxí.
Al llibre de Tocqueville també hi trobem importants reflexions sobre la relació entre els diferents nivells de govern, que no sempre té a veure amb qüestions administratives, com en el debat de les diputacions, sinó amb qüestions bàsiques per a la vida en comú, com són la formació del caràcter i la consciència col·lectiva, al centre del debat sobre l’Estat de les autonomies o la integració europea. O sobre la problemàtica relació entre política i religió, que no sempre s’ha d’entendre com la relació que s’estableixi entre el govern eclesiàstic i el govern secular, sinó entre la moral pública i la llei civil. Les opinions que tenim sobre totes aquestes qüestions, tot allò que considerem obvi o ho donem per sabut, en definitiva, tots els nostres prejudicis, no són res més que l’eco llunyà de les paraules de grans pensadors com Alexis de Tocqueville. És per això que tornar a les seves obres, rellegir els clàssics del pensament, segurament sigui condició sine qua non per poder pensar autènticament sobre els problemes que constantment ens preocupen.

18.1.12

L'Espanya fraguista

Sembla ser que uns dos-cents nostàlgics es van trobar a Caneletes per celebrar amb cava la mort de Fraga. Nostàlgics d’un passat que semblava no ser el seu, d’aquell passat tan pesat on contra Franco es vivia tant bé i on, com deia un oient de Radio Nacional, el poble unit sortia al carrer per portar la democràcia. Amb la seva alegria i les seves banderes, aquests joves revolucionaris ens recordaven, com si encara fes falta, que la històrica és aquella forma particular de memòria on no es recorda el que es pot sinó el que es vol. I és per això que el que es vol recordar diu molt més del que volem ser que del que va ser. 
Deu ser precisament per això que (gairebé) tota la classe política espanyola ha decidit convertir la mort de Fraga en un homenatge a la transició i la democràcia. Han decidit recordar Fraga com a portador de la democràcia i com a pare de la Constitució. Perquè encara que aquesta obvietat no agradi als més demòcrates entre els demòcrates, també la democràcia espanyola es va implantar de forma no democràtica. I en el cas d’Espanya, aquesta implantació o transició va ser possible perquè gent com Fraga o Carrillo, gent que no era demòcrata, va decidir, cadascú pels seus motius, renunciar a la lluita per un règim que creien millor per abraçar la causa possible i imperfecta de la democràcia. I en justa correspondència històrica, els demòcrates espanyols han aprofitat la mort de Fraga, com és probable que d’aquí a poc aprofitin la de Carrillo, per tornar a deixar clar que són i volen seguir sent demòcrates i espanyols. 
Fa uns anys, Francesc-Marc Àlvaro va escriure un llibre titulat Els assassins de Franco, denunciant l’”enorme impostura” de la transició democràtica. A diferència de la majoria dels demandants, Àlvaro no denunciava només la impostura de tants franquistes reconvertits en demòcrates de la nit al dia, sinó la de tots aquells antifranquistes que corrent davant dels grisos enlloc de córrer darrera seu van deixar que el règim i el dictador morissin al llit. Encara avui lamenten que la democràcia espanyola reservés un lloc als franquistes. Però ho va fer precisament perquè Espanya va deixar que Franco morís al llit. En la democràcia espanyola hi havia d’haver lloc per a Espanya.

12.1.12

Un (altre) govern que menteix (FCO)

Per internet circula un vídeo que compara el discurs de Soraya Sáenz de Santamaria amb el de Lisa Simpson quan, convertida en presidenta dels Estats Units, es veu obligada a anunciar mesures econòmiques contraries a la seva popularitat i a les seves promeses electorals. És una comparació doblement injusta perquè, com sempre passa en aquests casos, la ficció supera la realitat. El discurs de Soraya va ser molt més sincer i clar que el de Lisa Simpson, i precisament això fa l’engany molt més evident i preocupant. Perquè la pujada d’impostos anunciada pel govern del PP és molt més greu que l’incompliment d’una promesa electoral. És la renuncia als que semblaven ser, i havien de ser, dos dels principis bàsics del nou govern; la sinceritat i la fermesa ideològica.
L’opositor Rajoy havia assegurat que Espanya mereixia un govern que no mentís i havia promès no apujar els impostos. I cap de les dues eren consideracions conjunturals. El PP creia que Espanya pot merèixer millors governs dels que pot tenir i el PP no s’havia oposat públicament a la pujada d’impostos perquè cregués que no era el millor moment o que la situació dels comptes de l’Estat era una altra. El PP havia anat molt més enllà, convertint aquesta negativa en una qüestió de principis. No només dels seus principis, sinó dels principis bàsics de l’economia. I així es consolaven i ens consolaven, fent veure que sabien què calia fer i, a la vegada, que el problema del govern socialista no era el mal govern de Zapatero sinó el socialisme mateix (cal dir que també en això estan d’acord PP i PSOE). Aquestes lliçons elementals d’economia les impartia el mateix Montoro, que ara presumeix d’equitat i d’haver desconcertat l’esquerra. Obviant que desconcertar l’esquerra no és cap mèrit i que l’únic que es pot aconseguir intentant desconcertar-la una mica més és portar-la cap al bon camí. I obviant que, en realitat, han desconcertat a qui no tocava; els seus votants i, potser encara pitjor, els seus alumnes.
El que ha fet el PP és renunciar als únics principis que s’havia atrevit a explicitar, als únics que podien fer confiar al ciutadà que sabien com sortir de la crisi. I ho ha fet justament quan la seva tasca més urgent és la de recuperar la confiança en el sistema. Al govern el salva, això sí, el convenciment popular que no és ell sinó merkozy el que ha de tenir les polítiques més clares que les idees. Però encara que la deguda obediència pugui resultar suficient per aguantar el govern, i fins i tot per aguantar l’economia, aquesta renúncia no sembla la millor manera de començar la profunda regeneració democràtica, ideològica i moral que asseguraven que necessita Espanya.