21.12.12

Lliçons de Churchill

Gràcies a l’esforç i la perseverança dels dirigents de la Fundació Catalunya Obera, la ciutat de Barcelona té un monument dedicat a Winston Churchill. Amb aquest monument, la ciutat s’ha autoimposat el deure de recordar un dels més grans homes, que no és altre deure que el de recordar la nostra pròpia concepció de la grandesa. És just que aquest monument sigui considerat per la història com el més gran èxit de la Fundació Catalunya Oberta i el millor del que ha llegat al país. Perquè aquest monument és el més clar recordatori del nostre compromís amb la democràcia liberal. Per davant fins i tot de les corbates dels nostres diputats. I és per això que ens hauria de preocupar, i molt, que hagi trigat tant, que hagi costat tant. Però no és només a Catalunya que el record de Churchill ha estat objecte de polèmica. També ho va ser a la darrera campanya electoral dels Estats Units. Des dels anys 60, al despatx Oval hi havia hagut una escultura de bronze del primer ministre britànic, fins que el president Obama la va fer retirar i la va substituir per un bust de Lincoln. La polèmica va sorgir més tard, quan a la campanya electoral el candidat republicà, Mitt Romney, va afirmar que si sortia escollit la tornaria al seu lloc. I el que és interessant és que la justificació d’un i altre semblava ser la mateixa. Churchill és percebut com un gran líder per temps de guerra, segurament com l’últim gran líder de l’última gran guerra, i per això és admirat i per això vol ser emulat. Retirant el seu bust, Obama feia notar que ell no volia necessitar el seu exemple perquè no volia ser un president en temps de guerra. Que no volia veure’s temptat per la hubris que havia condemnat el seu predecessor.
Aquestes polèmiques entorn de Churchill demostren que el més important del reconeixement públic als grans homes del passat són les lliçons que pretenem que ens ajudin a tenir presents. Que és en aquesta decisió, en aquest ús de la història, on definim les nostres més altes aspiracions, la nostra moral. I que és precisament això el que fa polèmica i el que fa valuosa la memòria dels grans homes. Però no podem recordar el gran líder en temps de guerra que va ser Winston Churchill sense recordar que la guerra no és l’excepció en la vida política sinó el seu estat natural. Que la guerra és el moment de la veritat perquè, de fet, la política és la continuació de la guerra per altres mitjans. És per això que un gran líder guerrer és un gran líder polític i que l’exemple de Churchill ens serveix en temps de pau tant com en temps de guerra. Ara que recordem els seus discursos bèl·lics i les seves gestes èpiques, potser és un bon moment per recordar també una anècdota que explica Leo Strauss i que recull Gregorio Luri al seu llibre Erotismo y prudencia. Diu que H.G. Wells es va trobar amb Winston Churchill y li va preguntar sobre el procés de la guerra. “Portem endavant el nostre pla”, va dir Churchill. “Tens un pla?”, va preguntar Wells. “Sí”, va dir Churchill, “continuar amb la nostra política general”. “Tens una política general?”, va insistir Wells. “Sí”, va respondre Churchill, “la política I.S.A.!”. “I en què consisteix la política I.S.A.?” va preguntar Wells. “En això”, va replicar Churchill, “Intentar Sortir de l’Atzucac”. Em sembla que aquesta és una lliçó política que hauriem de tenir molt present en dies com aquests, quan de tant fer de la necessitat virtut hem acabat celebrant com un èxit històric el que era l’únic pacte possible.

14.12.12

De Sòcrates a Churchill

Sembla que cada nova reforma educativa suposa una nova amenaça a l’ensenyament al batxillerat de les humanitats en general i la filosofia en particular. I que davant cada nova proposta els professionals dels ram han de sortir a defensar el valor de la seva tasca. No cal dir que aquesta defensa és enormement complicada, i que per això aquesta és una polèmica recorrent. Ho és, d’entrada, perquè no s’acaben d’entendre els motius de l’atac. I, fonamentalment, perquè és molt propi de la filosofia viure en el qüestionament constant del propi sentit i de la pròpia utilitat.
Conscient, això sí, que la més alta de les aspiracions de l’assignatura és el fonament de l’esperit crític entre l’alumnat, s’acostuma a afirmar que se l’ataca perquè fa por que els alumnes pensin per ells mateixos. És una por que acompanya la filosofia pràcticament des del naixement i que es troba en l’origen de la cèlebre condemna a Sòcrates. Però que no sembla una por pròpia del nostre temps. El nostre temps no sembla caracteritzar-se tant per una oposició radical a la filosofia com per un cert escepticisme sobre el valor del seu ensenyament. La pretensió dels reformistes no semblen ser mai, com s’acostuma a dir, combatre la possibilitat del pensament crític. De fet, pràcticament tothom defensa el pensament crític i la lluita contra el seu pitjor enemic, l’anomenat “discurs únic”. Perquè en general estem tots molt convençuts que l’esperit crític és precisament aquell que condueix a les nostres opinions més estimades, de la mateixa manera que sempre ens sembla que el discurs únic és el discurs dels altres. Només cal veure el celebrat llibret de Martha Nussbaum, on el que passa per ser una defensa de la bondat i la necessitat de les humanitats és poc més que la defensa de la bondat de la seva pròpia filosofia.
El problema és que si pensar críticament és pensar per un mateix, la necessitat de mestres de pensament crític i d’unes assignatures com aquestes no es pot dir que sigui, d’entrada, evident. I en uns temps que es perceben com temps crítics, el dubte sobre aquesta necessitat és segurament la pitjor de les amenaces. Però aquests mestres són necessaris i aquestes assignatures també. I ho són perquè ni tan sols a pensar s’aprèn sol. El problema de les nostres escoles no és tant que faltin aquests mestres com que no es percebi la seva falta com una manca. Perquè les humanitats en general, i la filosofia en particular, són la millor versió que coneixem de l’educació per a la ciutadania democràtica. I em sembla que aquesta seria per ella mateixa la millor defensa possible del seu ensenyament si no haguéssim oblidat que el primer problema de la política és precisament l’educació per a la ciutadania. Oblit que no només no es combat, sinó que precisament es confirma en el fet que l’educació per a la ciutadania no sigui un projecte pedagògic de país sinó una assignatura més. O, més ben dit, una maria més; una assignatura menys.
Si les humanitats en general, i la filosofia en particular, són necessàries per formar ciutadanas amb esperit democràtic i capaços de pensar per ells mateixos és perquè la pràctica de la filosofia per ella mateixa és una pràctica de la vida democràtica. No hi ha millor manera d’aprendre a pensar millor que aprendre com pensen els millors. Ni millor manera d’aprendre a valorar les opinions dels altres i a escoltar-les amb atenció i respecte que exercitant-se en la pràctica de la lectura atenta i respectuosa de les grans autoritats del passat. Tampoc coneixem millor manera d’educar en el respecte al discrepant i de combatre el fanatisme en la defensa de les opinions pròpies que veure com aquestes mateixes opinions poden ser, i han estat, criticades amb arguments molt més sòlids dels que tenim nosaltres per defensar-les. Ni hi ha millor manera de millorar el nivell del debat públic que ensenyant els nostres joves que la bondad de les seves opinions no resideix en el fet que siguin seves sinó en la solidesa dels arguments amb què siguin capaços de defensar-se. És a través de les humanitats en general, i de la filosofia en particular, que intentem convertir la democràcia que tenim en la democràcia que volem.
Les altes pretensions de l’assignatura són, certament, la seva màxima debilitat. Però sense aquesta debilitat de la filosofia, que és també la debilitat dels homes, no necessitariem una educació. I sense aquestes altes pretensions de la filosofia, que segons proclamem són també les nostres, no seriem dignes del dret a rebre-la pública i de qualitat. A la seva biografia intel·lectual de Leo Strauss, Gregorio Luri explica que durant la Segona Guerra Mundial la marina dels Estats Units va pretendre fer us de les instal·lacions del St. John’s College d’Annapolis. El rector de la Universitat va enviar Jacob Klein a Washington per entrevistar-se amb el secretari de l’armada, i aquest “el va rebre amb una ordre taxativa: “Té un minut per dir-me per què l’Armada no hauria de fer us de les seves instal·lacions si les necessita en temps de guerra”. Klein va treure la pipa de la butxaca, la va carregar, va comprobar que tiraba bé i va aprofitar els cinc últims segons que li quedaven per responde: “Perquè sense el que intenta fer el St. John’s, aquest país no estaria ara lluitant contra els nazis”. L’armada va trobar unes instal·lacions alternatives”. Serveixi aquesta anècdota per recordar que la gravetat del moment no és mai prou raó per renunciar a la filosofia com no ho és per renunciar a la democràcia. Serveixi aquesta anècdota per explicar la necessitat de la filosofia com la necessitat d’un homenatge a Churchill. Per recordar-nos per què lluitem.

7.12.12

L'important és participar

No sembla que els resultats electorals hagin alterat l’anomenada “agenda nacional”. La celebració d’un referèndum d’autodeterminació segueix ben present a l’agenda política catalana, tant per motius ètics com per motius aritmètics. El partit que va guanyar les eleccions havia centrat la campanya i el programa en aquesta qüestió i és, per tant, raonable que compleixi amb la seva promesa. I per motius aritmètics, deiem, perquè al nou Parlament hi ha una majoria de diputats en favor de la celebració d’aquest referèndum i perquè CiU sembla condemnada, de grat o per força, a entendre’s amb ERC per governar. I perquè, si ERC cedeix en alguna qüestió per facilitar la tasca al govern, és segur que no serà en aquesta.
Aquesta realitat ha servit de consol als que havien considerat aquestes eleccions com unes eleccions plebiscitàries, com un assaig general del referèndum d’independència. Malgrat els resultats, els optimistes consideren que el sobiranisme, tant al Parlament com a la societat catalana, és clarament majoritari. Els optimistes creuen que tots els votants dels partits que s’han presentat amb el referèndum al programa són partidaris de la seva celebració. I els molt optimistes creuen fins i tot que són partidaris de respondre que sí. Però tenim el deure intel·lectual, moral i patriòtic de ser pessimistes. De reconèixer que tot el que semblen dir-nos de segur els resultats és que la majoria dels votants d’aquests partits (de CiU, PSC i ICV) no estan, a priori, en contra de la celebració del referèndum. I que les raons que han tingut per votar-los o deixar-los de votar poden ser moltes i molt diverses. Així s’admet, de fet, quan es reconeix que CiU pot haver-se vist perjudicada, no només pel malvat Duran i Lleida, sinó per les encara més malvades retallades. I això és molt menys que dir que estan a favor i encara és molt menys que dir que, arribat el moment, sigui el moment que sigui i arribi com arribi, aquests votants votaran a favor de la Independència. I m’imagino que aquesta modesta constatació és ella mateixa un consell de modèstia, un consell de prudència, als encarregats de marcar els tempos.
Aquestes són males notícies per a tots aquells sincerament convençuts que aquests referèndums només es convoquen per guanyar-se. Però un referèndum pel dret a decidir no es pot perdre. Perquè en la convocatòria hi ha tota la victòria a què pot aspirar qui només aspira a exercir el dret a decidir, a establir una nova sobirania, un nou poble, i a escoltar i obeir la seva veu. Això és el que implicaven aquelles paraules de Mas, quan afirmava que ni ell ni CiU, que aleshores sortien d’aquella llarga “travessia del desert”, posarien sostre a les aspiracions nacionals del poble de Catalunya. Això, gràcies a Déu, no implica només que ni la llei ni la Constitució no poden posar límits a aquella voluntat que en cada moment ens sembli que és voluntat del poble, sinó, bàsicament, que no podem imposar al poble la voluntat que volem que sigui la seva. Ni tan sols la Independència. Que si un creu que el poble de Catalunya és sobirà i que com a tal s’ha d’expressar seria trampa que només el deixés parlar quan diu el que ell vol sentir. I que aquí l’autèntic acte d’afirmació nacional, l’autèntic trencament, és la celebració de la consulta, independentment del resultat. Com molt bé deia l’Arcadi Espada, aquesta és “la lliçó primera de la filosofia i de la lògica: las respostes són sempre secundàries a les preguntes”.

6.12.12

“Que la Constitución pierda fuerza sin perder valor nos recuerda una verdad trágica y fundamental sobre la democracia liberal y el llamado patriotismo constitucional; que ningún Estado es más democrático que sus ciudadanos y ninguna constitución más fuerte que el patriotismo de sus súbditos”.

30.11.12

L'hora del president

La derrota és clara perquè els objectius eren tots uns altres. No es tractava de guanyar les eleccions sinó d'aconseguir una majoria absoluta o gairebé. No es tractava de ser capaç de seguir governant sinó de poder governar més i, en falsa conseqüència, de governar millor. I si costa admetre la derrota, és perquè no estem gens acostumats a definir la victòria, i molt menys a fer-ho de forma tan clara com ho havien fet el president, el seu partit, i el seu entorn polític i mediàtic. És així que després dels debats, com després de les eleccions, tothom pot més o menys declarar-se vencedor. Perquè per por al fracàs mai ningú abans dels debats ni de les eleccions s'atreveix a definir la victòria, a deixar clar quin és l’objectiu i quina és, per tant, la fina línia que separa el seu èxit de la derrota. I és per això que la valentia de CiU seria lloable si no fos tan fàcil de confondre amb la temeritat.
Sembla però que, malgrat tot, alguns comencen a trobar un trist i feble consol culpant Duran d’haver espantat els votants sobiranistes de CiU i creuen veure en els resultats d’ERC la confirmació de les seves impressions. La culpa, repeteixen, no és que CiU hagi estat massa independentista, sinó que ho ha estat massa poc. I que davant la tebior duranista la gent ha preferit optar per ERC. L’original abans que la còpia, repeteixen. És possible que així sigui, i queda en mans de politòlegs i altres experts estudiar detingudament els fluxos de vots. Però encara que això els doni, com a mínim, una certa idea de què han de fer a partir d’ara (que potser no serà encertada, però que sembla que tranquil·litza), em sembla que comptar els diputats d’Esquerra com a propis és un trist consol per a tots aquells convergents que celebraven la convocatòria d’eleccions per guanyar-hi i per guanyar-hi molt. No exactament per no perdre-hi o per perdre-hi poc.
Aquesta és una derrota clara perquè el nou govern ni podrà governar més, ni podrà governar millor. És una derrota clara perquè per fer avançar la seva agenda econòmica i nacional CiU depèn molt més del que depenia de les decisions, lògicament partidistes i interessades, que puguin prendre socialistes i republicans. Però com diu el tòpic, les derrotes són també una oportunitat. Una oportuniat per aprendre, per exemple, fins a quin punt l’opinió pública pot ser diferent de l’opinió publicada. O per aprendre que, com la realitat no es cansa de recordar-nos, molt sovint el millor és enemic del bo. Perquè sembla que tot el que hem sigut capaços de fer per aconseguir el govern que voliem és sacrificar el que teniem i qui sap si el que necessitem. Però aquesta derrota, per la seva forma i el seu moment, pot acabar sent la millor manera d’estalviar-nos anar de victòria en victòria fins a la derrota final. La derrota del líder que tants volien i que segurament ja no serà pot acabar sent la primera victòria del president que tant necessitem i que Mas encara pot arribar a ser.

23.11.12

Per què votaré Mas, si és que el voto

A l’hora de decidir el vot hi ha qui es fa el tècnic i qui exerceix de fanàtic, però em sembla que en el fons tots som, més o menys, votants ideològics. Com tan bé van posar de manifest les discussions d’ara deu fer dos anys sobre el “govern dels millors”, en la política com en el futbol tenim serioses dificultats per admetre la possibilitat que els millors siguin els altres. Jo sempre he sigut d’aquest tipus de votant i la concepció que tinc sobre què és un bon polític, què és un bon govern i què és una bona societat ha determinat fins al dia d’avui el meu vot. Es podria dir que sóc conservador i més liberal que demòcrata. Crec que el poble ha d’anar sempre una passa per davant dels polítics i dues de les lleis. Que les opinions eventualment majoritàries dels ciutadans, la voluntat del poble, ha de tenir límits legals clars i difícils de modificar. Crec que els pactes de convivència entre els ciutadans han de ser més sòlids que les ganes que tinguin de conviure, perquè no podem posar la seva llibertat a mercè del bon humor, la bonhomia o les passions de les masses, que són sempre i per definició tan volàtils com les dels adolescents. Com que crec que les lleis no són mai gaire més fortes que les apetències dels seus subjectes, crec que per poder garantir una convivència sana i justa necessiten del suport del discurs públic.
Per això em desagrada profundament el discurs de Mas quan es presenta com un líder que necessita tenir el poble al darrere per emportar-se la llei per davant. Per això entenc que se’l critiqui i precisament per això no crec que l’acusació d’antidemòcrata sigui justa. El problema d’aquest discurs és que és poc liberal i gens conservador. El problema del discurs és que quan Mas defensa la radicalitat democràtica fa una defensa radical de la democràcia, on el poble està per sobre de la llei. De l’altra, tot el que fa aquest discurs és afirmar una voluntat molt més radical que la de saltar-se la llei democràtica, ja que el que pretén és molt més radical: es tracta de definir un nou demos per fundar una nova democràcia. Perquè de les poques coses que crec sincerament que podem donar per segures de l’hipotètic nou estat català és que seria un estat democràtic. Espero que no radicalment, i espero que ni gaire més ni gaire menys democràtic que l’actual estat espanyol.
L’actual discurs de Mas, el discurs que ha adoptat des del passat 11 de Setembre, és, per dir-ho clar, radicalment democràtic i, precisament per això, radicalment contrari a la meva ideologia. Però estic convençut que el discurs de Mas és un discurs passatger. Aquest és un discurs al servei d’una causa electoralista i d’una causa nacional. I tot i que no cal dir que ambdues causes mereixen tot el meu respecte, confio que aquest és un discurs amb data de caducitat. Perquè una de les altres poques coses de què estic segur en aquest moment és que res em desagradaria més que viure en una Catalunya independent on aquest discurs fos llei. Si voto Mas, per tant, no el votaré pel que diu ni el votaré pel que fa. Si voto Mas, el votaré per allò que pot fer. No el votaré pel que fa perquè no tinc clar què és exactament el que està fent. No tinc clar que el president sàpiga on anem ni com ho fem i no tinc gens clar que la situació de bloqueig polític que l’ha portat a avançar les eleccions sigui només culpa del govern del PP. No el votaré perquè hagi promès una consulta popular, perquè, tot i que no puc dir que sigui indiferent respecte a aquesta anomenada “transició nacional”, sí que he de dir que sóc cada dia més indecís. I com que entenc perfectament que ni la realitat ni els meus conciutadans puguin esperar que em decideixi, em limito a constatar que això seguirà avançat i que ho farà en la mateixa direcció, com a mínim durant un temps. I si la cosa ha de seguir així, no crec que hi hagi ningú millor que CiU per fer-se responsable del procés. El que fa que aquest Mas m’agradi menys que el de fa dos anys és el seu discurs populista de la radicalitat democràtica i la sensació que no sap on ens porta aquest camí que ha agafat, amb pas accelerat, per fugir d’una legislatura que no ha sabut esgotar. Així, doncs, si voto Mas, el votaré per ajudar-lo a tenir majoria absoluta. Perquè segueixo creient que el “govern dels millors” és el millor govern que podíem triar ara fa dos anys. I segueixo creient que Mas és qui millor pot governar-lo. I en l’actual estat de les coses sembla ser que la majoria absoluta de CiU gairebé s’ha convertit en una condició sine qua non per tenir un govern funcional. I em sembla que, ara com sempre, aquesta és la qüestió decisiva.

16.11.12

Un poble, un president

Potser és perquè ens preocupa tan seriosament evitar el retorn del nazisme que qualsevol cosa que ens preocupa seriosament és susceptible de presentar-se com un retorn del nazisme. I així veiem que darrerament tota discusió política és susceptible d’acabar en una vergonyosa reductio ad hitlerum, acusant gratuïtament de nazi el discrepant. Ho veiem des de fa molt mesos quan es parla de la política econòmica europea, que tendeix a acabar amb vergonyoses comparacions del lideratge alemany i de la cancellera Merkel amb el domini totalitari del nazisme. I ho veiem des de fa unes quantes setmanes respecte el president Mas i la seva voluntat de convocar un referèndum d’autodeterminació. Evidentment, el problema d’aquestes acusacions, d’aquestes comparacions, no és que siguin de mal gust ni és ben bé que siguin falses, perquè després de la barbaritat s’acostuma a introduir un matís que deixa clar que no és exactament que la senyora Merkel o el senyor Mas siguin nazis, sinó que fan alguna cosa que no ens agrada i que suposadament també feien els nazis. I el problema no és tampoc que banalitzin o frivolitzin el nazisme, perquè precisament el que fan és recordar la seva gravetat per exagerar la maldat dels perills presents. El problema és precisament que aquesta exageració és una claudicació de la intel·ligència.
Perquè la qüestió no és que les situacions o les persones no s’assemblin gens. En aquests assumptes, que són els assumptes humans, les situacions i les persones sempre són perillosament semblants. Tots ens assemblem molt més del que ens agradaria. I és precisament aquesta consciència la que ens manté alerta del possible ressorgiment de la barbàrie des del cor mateix de la civilització. És perquè l’home civilitzat i el bàrbar sempre s’assemblen massa que no podem donar la civilització per descomptada. Però és precisament perquè les coses costen de diferenciar que la intel·ligència consisteix en la capacitat de discernir, de diferenciar les coses que a primer cop d’ull ens poden semblar iguals perquè la nostra mirada és sempre una mirada carregada de prejudicis. Per això el problema de la reductio ad hitlerum no és altra que la incapacitat, o més ben dit la manca de voluntat, de comprendre allò que tenim davant mateix dels ulls.
L’últim cas d’aquestes claudicacions ad hitlerum que he llegit és un article de Francesc de Carreras a La Vanguardia, interessant, com tots els seus, però amb un final sobrer. Un article on De Carreras ens recordava que la gramàtica (fins i tot la d’un cartell electoral) és moral i ho feia per criticar el lema del cartell electoral de CiU: “La voluntat d’un poble”. Com bé assenyala de Carreras, “un poble” no és el mateix que “el poble”. Però aquesta distinció, del tot pertinent, no converteix el cartell de CiU en un cartell totalitari. Més aviat sembla que el cartell es limita a insistir en la idea, clau en aquesta campanya electoral, que Catalunya és un poble i que per això té dret a decidir. L’única manera de parlar de la voluntat del poble és admetre que hi ha aital cosa com un poble. Fins i tot quan és català. I això no vol dir necessàriament creure que la voluntat del poble s’expressa amb una sola veu o en una sola voluntat. No crec que el president Mas confongui aquestes coses, tot i que, lamentablement, i com va quedar ben clar en la defensa del polèmic vídeo institucional, sí que ho fan molts dels seus apologetes. La seva va ser una defensa massa sovint basada en la idea que aquest vídeo només podia molestar els que no són sobiranistes i que aquests ja està bé molestar-los perquè són minoria i el que els molesta no és l’anunci sinó l’existència mateixa de Catalunya. Com que no crec que el president pensi coses tan ridícules com aquestes, em sembla que faria bé de recuperar aquell anunci per la campanya de CiU. Perquè si aquell anunci era massa sobiranista per ser un anunci institucional, també és molt institucional per ser massa partidista. Aquest és un anunci que ja ha demostrat ser de l’agrat dels seus votants potencials, i que pel meu gust tenia dues grans virtuts; la de fer parlar el poble i la de fer veure que és ell qui lidera. La primera, partidista, fent veure que l’evolució de CiU, des del constitucionalisme i l’autonomisme fins al sobiranisme, és l’evolució del poble de Catalunya. La segona, democràtica, l’absència d’un president que no hi és perquè se’l pressuposa i que no lidera perquè el líder és el poble i ell només és el primer i el més humil dels seus servidors.

8.11.12

Najat i la caritat

L’última a criticar la generositat d’Amancio Ortega ha sigut la jove comentarista El Hachmi. Per ser justos direm que no és un article crític sinó simplement paternalista. Se’l pot permetre, és clar, perquè com tothom sap convertir-se en jove promesa de la literatura catalana i articulista d'El Periódico (sent dona i amb aquest cognom!) permet donar consells a la tercera fortuna mundial. Per això aconsella sense complexos i sense ni tan sols preguntar-se si algú que seguís els seus consells podria arribar mai a disposar de 20 milions per donar a Caritas. I sense preguntar-se, evidentment, si, amb els calerons que aconseguís cobrar-li en impostos a l’exemplar empresari, l’Estat podria fer gaire cosa millor que donar-los a Caritas.
El Hachmi aconsella la relocalització perquè més val que treballin 3 d’aquí que 20 d’allí, recordant de nou que l’esquerra i el seu proteccionisme econòmic és difícilment compatible amb la solidaritat amb tots els homes del món. Per si això fos massa, demana que com a mínim que pagui un sou més alt als treballadors del tercer món, perquè, sempre que no parlem de banquers o empresaris del primer món, un sou just és sempre un sou més alt. I finalment El Hachmi aconsella que si vol ajudar els pobres el que hauria de fer és millorar la qualitat de la roba que ven, perquè així duraria més, n’haurien de comprar menys, i els pobres podrien dedicar els diners que malgasten en moda a comprar el menjar que ara pidolen. Perquè, com tothom sap, la gent ha d’anar a Caritas perquè gasta massa al Zara. I com si no fos precisament la baixa qualitat d’aquesta roba el que fa que sigui prou barata per estar a l’abast de les butxaques més modestes.
Aquests són uns consells econòmics que potser a ell no el farien més ric ni als pobres menys pobres, que no faran el món més just i que en el millor dels casos només aconseguirien que el senyor Ortega tingués menys diners per donar a Caritas i els negrets que suposadament explota menys feina per mantenir les seves families.
Aquest article de la Najat només té interès perquè és una de les versions més sofisticades de la crítica generalitzada al donatiu d’Ortega. I és per tant una bona mostra del (poc) que la crítica pot donar de si. Una crítica que es basa en aquesta falsa oposició entre la justicia de l’Estat i la caritat dels homes. Oblidant que, com deia fa pocs dies Gregori Luri "aquesta mania de voler substituir les petites justicies parcials, minúscules i imperfectes, per una JUSTICIA amb hipermajúscules que ens acompanyi com la nostra ombra del bressol a la tomba, condueix a destruir les primeres però no a implantar la segona". Oblidant, així, una de les lliçons més interessants que els crítics moralitzants del capitalisme podrien prendre en seriosa consideració; la de com la redistribució institucionalizada afecta la solidaritat entre els homes i de com perjudica això els més desafavorits, que no podent comptar amb la solidaritat dels poderosos viuen a mercè de les impotències de l’Estat. Oblidant, en definitiva, que sovint el millor és enemic del bo.


25.10.12

Del socialisme a l'independentisme

Els polítics socialistes creuen que la seva és una crisi ideològica, i sembla que els ideòlegs socialistes comencen a pensar que el problema és que els seus polítics s’han apartat de les belles idees de sempre. Que s’han apartat de l’ortodòxia socialdemòcrata, per abraçar, amb cara de fàstic però amb molta fermesa, les polítiques de la dreta, el “fonamentalisme neoliberal de l’austeritat” i tota la pesca. Fins al punt d’arribar a afirmar, com ahir ens recordava Ramoneda que havia fet Zapatero, que “abaixar impostos és d’esquerres”. D’aquesta desorientació pretenen sortir-ne, com era previsible, amb un retorn a l’ortodòxia. A una ortodòxia que sembla que es redueix a una recuperació del discurs de la igualtat.
Però no es pot tornar a allà d’on no s’ha marxat. El socialisme no ha abandonat el discurs de la desigualtat, simplement ha deixat en evidència les seves imprecisions i les seves contradiccions. El socialisme no ha fugit de l’ortodòxia igualitarista, l’única cosa que han fet és demostrar que és totalment inútil per guiar l’acció política. Així, doncs, el seu problema no és que no tingui un discurs sobre la igualtat (perquè en té un munt), sinó que aquest discurs cada cop té un sentit menys clar i és menys creíble. El mateix Ramoneda, al diari Ara, deia que la desigualtat és dolenta per al creixement i fins i tot per a la democràcia, ja que aquesta no pot sorgir més que en unes mínimes condicions d’igualtat. Però no s’atrevia a dir quines són aquestes condicions ni quina és aquesta igualtat. Hem d’entendre que parlem d’igualtat econòmica, i hem d’admetre la possibilitat que una excessiva desigualtat econòmica sigui dolenta fins i tot per al creixement. I cal dir que la preocupació dels socialistes per la desigualtat seria molt més creïble i molt més útil si se centrés més a treure els pobres de la pobresa que els rics de la riquesa.
Però si el règim democràtic és digne de ser defensat, és perquè ha de ser tan just repartint riqueses com administrant misèries. I de fer-ho, per tant, en termes d’igualtat, en els termes de l’única igualtat que és realment condició sine qua non de la democràcia, que és la igualtat davant la llei. I aquesta és la tasca pendent que tenen els socialistes amb la igualtat, perquè aquesta és la primera igualtat que els socialistes han sacrificat sempre que els ha semblat que anava en contra d’alguna altra igualtat moralment superior, més digna de ser defensada. Fent lleis de discriminació per sexe. O insistint, sempre que ha calgut, que les persones d’una determinada religió tenen més dret a sentir-se ofeses que les d’una altra. Però l’autèntic problema amb la igualtat que té l’esquerra espanyola en general el té per la seva ambigua relació amb els nacionalismes. És la seva particular internalització del vell conflicte entre el socialisme mundial i el socialisme nacional. Perquè no es pot apostar per la igualtat dels territoris i la igualtat de les persones al mateix temps. És per això que la proposta federalista és tan absurda i tan contrària als principis igualitaristes socialistes. A més de presentar tots els problemes de la situació actual sense cap dels beneficis de la hipotètica independència. I no és d’estranyar que més d’un socialista català hagi entès que l’única manera que tenen de ser socialistes i catalanistes és ser independentistes.

18.10.12

De bèsties i il·lustrats

En tot cas, seran els jutges els qui decidiran si el polèmic sketch del Bestiari Il·lustrat és o no era constitutiu de delicte. Però la qüestió de si la directora del programa havia de dimitir o no és tota una altra. Encara que no fos per imperatiu legal, la seva dimissió està del tot justificada per la defensa del bon gust. Una defensa que no té res a veure amb la censura, i que segurament tingui molt menys a veure amb els límits de la llibertat d’expressió que amb la naturalesa de la televisió pública. Perquè la llibertat d’expressió es defineix, com tot, pels límits. Però aquests límits no són els de la censura, sinó els de la responsabilitat. És a dir, els que imposa el deure de respondre d’allò que s’expressa. I fins i tot de fer-ho, en alguns casos, davant la justicia. És tasca dels jutges veure si aquest és un dels casos, però la llibertat, l’auto-determinació!, no es troba en l’absència de límits, sinó la discussió sobre quins han de ser aquests límits.
Pot ser que els límits legals, com les calúmnies o les amenaces de mort, siguin suficients per evitar que els vicis de les cadenes privades es converteixin en públics, però aquests límits són del tot insuficients per jutjar què s’ha d’emetre i què no s’ha d’emetre en una televisió pública. A la televisió pública no val aquella vella distinció entre el legal i el moral, perquè pràcticament l’única justificació possible de la seva existència és la seva funció moralitzant. La seva pretensió il·lustrada de domesticar la bèstia humana per convertir-la en un bon ciutadà d’una societat lliure i democràtica. La seva funció civilitzadora. L’existència de la televisió pública se justifica, quan millor es fa, en el convenciment que la informació té un caràcter formatiu i en la conseqüent i il·lustrada pretensió de forçar una afinitat, molt més que etimològica, entre el saber i el bon gust. Il·lustrar la bèstia, exactament. Aquesta és l’única gràcia i l’únic valor que pot tenir la televisió pública, i fins i tot em sembla que aquesta és la gràcia que pretenia i que havia de tenir el Bestiari Il·lustrat.
Evidentment, es pot argumentar que aquesta pretensió és excessiva. Que qui informa no forma o que ha de procurar no fer-ho. Es pot dir que per formar ja tenim les families i que per informar en tenim prou i de sobres amb les cadenes privades. Però si volem seguir defensant la televisió pública, i ho volem fer no només perquè és la nostra, sinó perquè és bona i és convenient, haurem d’estar disposats a defensar-la, sobretot, dels propis vicis. Haurem de defensar-la d’esbiaixos ideològics i d’entreteniments banals. I haurem d’estar disposats a defensar una concepció pública del bon gust, de la urbanitat. Una concepció que tingui molt menys a veure amb l’exhibicionisme públic de la indignació moral i amb brometes covardes amb pistoles i dibuixets i molt més a veure amb la valentia que cal per prendre’s seriosament les paraules dels qui pensen diferent. Caldrà seguir defensant la valentia de projectar tota la nostra bestialitat contra les idees per evitar que es projecti contra els homes.

11.10.12

La formació de l'esperit nacional

El ministre Wert pretén “espanyolitzar els alumnes catalans”. Les seves pretensions són excessives, i excessiva deu ser també la seva confiança en la capacitat que té un govern de construir un poble a la seva imatge i semblança. Aquesta confiança és la mateixa que demostren tots aquells que, com ell, creuen que el sobiranisme català és el resultat d’un pla polític deliberat de formació en l’esperit nacional. I és la mateixa que sembla desmentir el fet que aquesta pretensió d’espanyolitzar Catalunya ja fos motiu de mofa el 1937 a l’Esquella de la Torratxa i que un govern pugui dedicar-se durant 40 anys a la formació deliberada de l’esperit nacional i fracassar en l’intent. I no necessàriament per manca de poder o de dedicació. Com que no sóc dels que creu en la superioritat intel.lectual dels catalans, em costa imaginar que, amb menys poder, i encara que fos amb el mateix interès, els governs de la Generalitat hagin tingut més èxit que el govern franquista en l’intent de modelar l’esperit nacional dels catalans. Més aviat tendeixo a creure que els pobles són més forts, més tossuts, que els seus governants i fins i tot que els seus intel·lectuals. Que tenen raons que aquests no entenen i que per això un dels principals problemes del govern és que els pobles tendeixen a ser ingovernables. Per això, especialment en una democràcia, és més probable que els governants s’assemblin al poble que no pas que el poble acabi assemblant-se als seus governants.
Dir que l’escola catalana s’ha convertit en una fàbrica d’independentistes és una ridícula exageració, perquè, malgrat les pretensions benintencionades de ministres i professors, les escoles no funcionen com a fàbriques. Els alumnes no només es resisteixen de forma constant, sistemàtica i persistent a adquirir els coneixements que se’ls pretén transmetre, sinó que, a més, es neguen de forma notòria i entusiasta a acceptar com a propis els valors o conviccions que se’ls pretén inculcar. El principal problema que es troba qualsevol pla deliberat de conformar els esperits és la resistència d’aquests mateixos esperits a ser moldejats, fins al punt que sembla que l’única manera de tenir èxit en l’intent de conformar-los és pretendre donar-los la forma que ja tenen. Així, l’única manera que l’escola sembla ser capaç de transmetre valors i conviccions als seus alumnes és transmetre’ls els mateixos valors i les mateixes conviccions que té la societat on viuen, que no per casualitat acostumen a ser els mateixos valors i les mateixes conviccions que els seus mestres, els seus pares, els seus consellers i, fins i tot!, els seus historiadors. Per superficials o equivocades que siguin. I potser també sigui aquest l’èxit de l’escola catalana. L’escola catalana no ha fabricat independentistes. Suposo que perquè fins ara cap conseller ha estat prou independentista però, sobretot, perquè tampoc hauria sabut com fer-ho. Si l’escola catalana s’ha convertit en un planter de sobiranistes, probablement és perquè des dels pares fins als consellers, a tots els nivells educatius del país, és qüestió de sentir comú que el poble català existeix i que Catalunya és la seva llar. Perquè els catalans es creuen sobirans. És una mostra més de nacionalisme banal, que té tant a veure amb les polítiques educatives dels diversos governs de la Generalitat com amb el fet que aquests governs fóssin els que eren. Entenc, i no sap com, que al ministre Wert l’incomodi que sigui així, però em sembla que no té res de sorprenent que l’escola catalana s’assembli al poble català.

4.10.12

El deure patriòtic de tenir por

Així en els homes com potser en les nacions, l'argument més noble en favor de l'autodeterminació és, precisament, la voluntat d'autodeterminar-se. La voluntat de ser lliures, de fer-nos responsables del nostre destí. I assumir la responsabilitat del nostre destí no és altra cosa que assumir la responsabilitat dels nostres actes i de les seves conseqüències. Els qui aquests dies, assegurant treballar en favor de la llibertat de Catalunya, es neguen a considerar seriosament les possibles conseqüències d'un procés d'autodeterminació fan un favor tan flac a la llibertat com el que fan a la veritat. No hauríem de tenir cap por als anomenats discursos de la por, perquè tenir por és avui dia el primer dels nostres deures patriòtics. Necessitem saber què temem per saber què és el que realment volem.
Hem de témer la possibilitat d’una intervenció policial dels col·legis electorals perquè és una possibilitat legal i real i perquè només aquest temor ens permet saber si volem o no volem convocar un referèndum il·legal i si estaríem disposats a defensar-ne la celebració, de quina manera i fins a quin punt. Hem de témer una suspensió de l’autonomia de Catalunya i una intervenció de la Generalitat perquè són possibilitats legals i reals i perquè hem de saber què caldria fer i a què estaríem disposats si es donés el cas.
De la mateixa manera, hem de témer un boicot als productes catalans i hem de témer quedar fora d'Europa i de l'euro perquè no podem deixar l'economia de Catalunya a mercè de la bona voluntat de les bones gents d'Espanya o dels governants europeus mentre no acabem de saber del cert per quins motius haurien de posicionar-se a favor del govern català i en contra del govern espanyol. Hem de témer l'aïllament polític de Catalunya perquè un poble tot sol no sempre se basta. Tenim el deure patriòtic de tenir por perquè només una consciència clara i distinta del perill fa possible que treballem, bé per evitar-lo o bé per afrontar-lo. Aquest temor és la millor guia que tenim per saber què és el que volem aconseguir, què és el que no volem perdre i quina és la millor manera d’assolir-ho i conservar-ho.
Si el què volem és la independència, la por a perdre el principal mercat de les empreses catalanes és la millor guia que tenim per fer l'economia catalana menys dependent de les eventualitats polítiques locals. I la por a quedar fora de l'euro és la millor guia que tenim per treballar en favor de la nostra ràpida integració europea i en favor d'una economia que pugui sobreviure i prosperar sense la moneda única. Fins i tot si el que volem és la independència, hem de témer les greus conseqüències que aquesta independència pugui tenir, perquè és precisament aquesta gravetat el que fa valuosa l’empresa. Els catalans tenim el deure patriòtic de tenir por perquè tenim el dret d'aspirar a una vida tranquil·la, serena i fins i tot avorrida. A una vida típicament lliure i democràtica. I perquè només en aquest temor podrem trobar la valentia necessària per defensar la nostra causa i mantenir-nos ferms en la seva defensa malgrat les seves evidents imperfeccions.

28.9.12

El "dret a decidir"

No sóc capaç de veure ambigüitat en el discurs de Mas. I la busco perquè la valoro, però tot el que veig és una claredat que fa uns dies em semblava excessiva i que avui em sembla força més prudent i assenyada. No perquè jo hagi canviat d’opinió sobre el president Mas, sobre la seva honestedat i les seves capacitats, o sobre la situació política actual, sinó perquè el president Mas ha passat d’insistir en la voluntat i la necessitat de construir unes “estructures d’Estat” (com feia els moments i els dies posteriors a l’11 de setembre) a insistir en el “dret a decidir” dels catalans. Segueixo creient que el més raonable que calia esperar del president i de CiU era la convocatòria d’eleccions i la promesa de treballar per la futura celebració d’un referèndum d’autodeterminació. I ho creia i ho crec perquè em sembla que qualsevol alternativa era o bé enganyosa o bé imprudent. Perquè creia i crec que unes eleccions democràtiques no han de presentar-se com unes eleccions plebiscitàries, encaminades a una declaració unilateral d’Independència, perquè la discussió del bon govern em sembla prioritària a la qüestió de la transició nacional. Perquè governar la realitat és més urgent que canviar-la. Així, doncs, és raonable i honest que el govern no faci cap passa cap a un nou Estat sense el mandat, exprés i explícit, del poble de Catalunya. Sense el mandat de les urnes, que és on parla el poble perquè és on el poble es fa poble.
Per això també és molt més raonable que CiU es presenti a aquestes eleccions amb la bandera del “dret a decidir” que no pas amb la bandera independentista. I no perquè la independència no existeixi, perquè existeix (en la justa mesura, com tot, però existeix). I no perquè el ‘dret a decidir’ sí que existeixi, perquè no existeix. Tampoc per qüestions de calculada ambigüitat i no només per qüestions de partidisme (encara que el partidisme segueixi sent la millor forma de patriotisme que coneixem). És més raonable que CiU es presenti amb la bandera del dret a decidir perquè CiU s’ha de presentar a les eleccions per guanyar-les i per governar, i sota la bandera del dret a decidir s’hi troba còmoda molt més gent, fins i tot molta més gent convergent, que sota la bandera de la independència. Perquè, com molt bé ha dit Duran i Lleida, el dret a decidir no és el mateix que la independència. El dret a decidir, que és el nom que donem els catalans al dret d’autodeterminació de les nacions, pot significar tant la confirmació d’una majoritària voluntat de mantenir els lligams històrics amb el Regne d’Espanya com de trencar aquests lligams i aquest regne. El dret a decidir pot implicar, fins i tot, el dret de decidir que els catalans ja vam prendre una decisió fonamental com és l’aprovació de la Constitució Espanyola i l’acceptació de les seves regles de joc. Això ho podria haver dit aquests dies la senyora Sánchez Camacho, que s’hauria estalviat dir una cosa tant grossa, i de tant mala premsa, com que “els catalans no volem autodeterminar-nos”. Unes paraules que només podria signar un poble d’esclaus, si és que els esclaus poguéssin formar un poble, i que si ella i els seus votants poden dir-les o aplaudir-les, és perquè, de fet, són molt conscients que el marc legal vigent no és la justificació explícita de la submissió de Catalunya sinó la forma mateixa com els catalans hem exercit, fins el dia d’avui, el nostre presumpte dret a l’autodeterminació. I dic presumpte perquè el dret a l’autodeterminació és un dret evidentment fictici, però que precisament per això ens permet recordar quelcom de fonamental un cop arribats al moment actual, al moment de la veritat: que els pobles, les nacions, es constitueixen autodeterminant-se. Que els pobles es guanyen el dret a l’autodeterminació exercint-lo. Evidentment, en el sentit que vulguin. I em sembla que aquest és un final coherent amb una legislatura que va començar amb la promesa presidencial de “no posar sostre a les aspiracions nacionals dels catalans”. Ni tan sols el sostre de la independència.

21.9.12

El rei, la independència i el president Mas

És la feina del rei. No l'única, perquè també és feina seva assistir a inauguracions, reunir-se amb altres caps d'Estat de forma més o menys discreta segons el cap i segons l'Estat o anar de cacera d'elefants perquè quan un és rei fins i tot una cacera d'elefants pot ser una cacera de negocis. Però és la principal. Avui com el 23F, el rei és el guardià de la Constitució. I més aviat sembla que els qui el critiquen perquè aquest cop sí que s'ha posat en política no entenen la naturalesa política de la seva tasca fonamental ni la naturalesa del que tenim entre mans. El rei no s'ha d'implicar en debats parlamentaris, però això que tenim entre mans no és un debat parlamentari, sinó el seu final, el final del debat. És un acte fonamentalment polític i fonamentalment violent, en el sentit, en l’estricte sentit, que és la violació, el trencament definitiu i unilateral, de l'ordre constitucional vigent. És normal que algú que deu el sou, la feina i en gran mesura el sentit de la seva existència a aquest ordre lluiti per preservar-lo. I encara més que ho faci qui té el deure, legal i moral, de fer-ho.
La independència és un acte greu i de greus conseqüències. Una gravetat i unes conseqüències que el discurs del rei ni tan sols s’atreveixen a insinuar, però que se suposa que cada cop es faran més evidents. I no està gens clar que tots els qui estàn disposats a cridar en favor de la independència estiguin, a l’hora de la veritat, si és que l’hora de la veritat ha d’arribar, disposats a defensar-la, en tota la seva cruesa i en tota la seva realitat. Per això el debat sobre els números de la manifestació de l'11 de Setembre no és un debat estèril, sinó fonamental. O de fet, i per ser més precisos, només és estèril perquè les discrepàncies sobre les xifres, fins i tot les que hi ha entre els 300.000 i els dos milions, admeten dues lectures radicalment diferents amb conseqüències realment contràries. Com a l’acudit de l’Eugenio, hi ha els qui pensen que són trigèmins i els qui creuen que només és un nen molt mogut. Hi ha els qui creuen que cada dia hi ha més independentistes i que cada dia n’hi haurà més i els qui pensen que tenim la mateixa minoria de sempre o una minoria molt semblant a la de sempre però molt més convençuda, molt més moguda i amb molt més suport mediàtic i institucional.
Potser Rajoy té part de raó quan diu que el president Mas s’ha deixat portar pels esdeveniments. Mas va plantejar el pacte fiscal com l’objectiu principal de la legislatura i ara el pacte fiscal ni sembla possible ni sembla suficient. La realitat té aquestes coses. Sovint els pobles són més forts que els seus dirigents, els governats acostumen a ser ingovernables i per això hi ha ocasions, estranyes i incòmodes, autènticament extraordinàries, on deixar-se arrossegar pels esdeveniments és la decisió més valenta i responsable que pot prendre el governant. Valenta i responsable perquè implica assumir com a pròpia la responsabilitat d’un procés que no es controla i respondre, davant les urnes i davant la història, dels efectes imprevisibles d’uns actes que ni tan sols són els seus. Jo dubto que el nostre sigui un d'aquests moments. I per això crec que tot el que podem esperar d’un partit que vol governar i que per això no està disposat a declarar-se obertament independentista és que delegui l’elecció en els ciutadans. Que aposti pel "dret de decidir" i plantegi la futura convocatòria d’un referèndum d'autodeterminació. Però potser el que caracteritza els grans líders és la seva habilitat per ensumar els moviments de la realitat, la direcció dels temps, i la seva capacitat de ser els més ràpids corrent a favor del vent. Si la realitat s'equivoca, la culpa serà del president Mas.

14.9.12

La incerta glòria d'una tarda de setembre

Abans que res, aquí cal adoptar la precaució dels metges, de no prendre mai el pols sense haver-se assegurat que és el del pacient que prenen i no el propi...

Virgilius Haufniensis

Terribas va citar aquella famosa frase de Joan Sales, que diu que els catalans portem 500 anys fent l’imbècil i que no hem de deixar de ser catalans, sinó que hem de deixar de ser imbècils. Em sembla que no traeixo el missatge si entenc que les paraules de Terribas venien a dir que per deixar de ser imbècils els catalans hem de ser independents. Ja sé que no ho va dir així, i que tampoc és així com va dir-ho Sales, però em sembla que ja ens entenem. És el mateix que va venir a dir Requejo, convidat per la Fundació Rafael Campalans, ara ja deu fer uns mesos. Tampoc va dir-ho així. Va dir que ell abans era idiota, no imbècil, i que ara s’havia fet independentista, no català. Però em sembla que ho entenem així perquè així és com volen que ho entenguem. I em sembla que això és terriblement injust amb els imbècils i amb els independentistes. Em sembla que tothom sap que ni la independència ni l’independentisme curen la imbecil·litat. I dir que hem de deixar de ser imbècils abans de deixar de ser catalans, o espanyols!, no ens facilita gaire les coses. Perquè, malgrat tot, deixar de ser catalans o deixar de ser espanyols és molt més fàcil que deixar de ser imbècils.
Més aviat sembla que deixar de ser imbècils és la tasca de tota una vida i que els resultats són sempre incerts. Que no sabem si deixarem de ser-ho i que no sabem què serem quan deixem de ser imbècils. Per això em sembla que l’independentisme de tota la vida s’equivoca quan presumeix d’haver deixat enrere la imbecil·litat. Perquè mai se sap i perquè no li cal. Per lluitar per la independència pot creure tranquil·lament que ahir, a Barcelona, es manifestava el poble de Catalunya. I pot comptar a tots i cadascun dels manifestants com a independentistes. Fins i tot a Duran Lleida. Pot creure que el poble de Catalunya és independentista i que l’únic que cal és que el president Mas es presenti a la reelecció amb un programa netament secessionista. Pot no preocupar-se per si això li costaria la presidència i pot donar per fet que qualsevol derrota del govern serà una victòria de l’independentisme. És per això que quan demana al president Mas que lideri el procés d’independència pot oblidar que hi ha una tensió possible entre lideratge i democràcia, una tensió que pot deixar el líder sense poble i el poble sense un govern funcional. I pot fer-ho tranquil·lament perquè, com va dir Joan Sales, “només triomfen els imbècils, els incapaços de proposar-se res d’impossible.” Potser per això tota glòria és sempre incerta.

7.9.12

Abandoneu tota esperança

És com aquella vella història d'un condemnat a cadena perpètua que passa anys i anys intentant escapar. Fa anys que excava, armat amb una paciència infinita i una cullereta de postres, el túnel que ha de dur-lo de la latrina a la llibertat. I arriba per fi la gran nit. I sembla que ja s’apropa l’hora. I quan es tanquen els llums de la cel·la el pres obre lentament la trampa. I entra el túnel amb la cullereta i amb tota una vida per endavant. I avança lentament i silenciosa pel mateix camí que ha fet tantes i tantes nits, fins al final del túnel i avui encara una mica més enllà. I finalment sembla que se’n surt. I sembla que al fons hi ha llum. I finalment sembla que la llum és d'una lot. I que se senten veus que criden l’alto i que una mà l'agafa per l'esquena. I finalment entén que fa anys que el vigilen i que la seva esperança era la seva condemna. I entén que el primer que ha de fer qui vulgui ser lliure és abandonar tota esperança. Perquè en el pitjor dels casos, l’esperança és la condemna. I, en el millor dels casos, l’esperança només genera frustració.
Quan es diu que aquest país és especialista a generar grans frustracions col·lectives, no sembla que es parli prou de les grans esperances que les generen. Ho hem tornat a veure ara, amb aquesta eterna discussió sobre la manifestació de l’11 de Setembre. Aquesta discussió, en tots i cadascun dels detalls, en totes i cadascuna de les actituds, ha tornat a posar de manifest que de tots i totes esperem més del que és raonable esperar. Sembla que s’espera que el poble de Catalunya solucioni els problemes del seu govern, que són urgents i importants, i que el govern de Catalunya solucioni les divisions i els dubtes del país, que en molts casos són tant profunds com raonables. Sembla que esperem que la manifestació, aquesta sí, aquest cop sí, canviï alguna cosa, però encara no sabem què hauria de canviar i com ho hauria de fer. Què hauria de passar perquè fos raonable esperar el govern es tornés decididament independentista o que això del pacte fiscal tingués alguna possibilitat de tirar endavant.
Si al final tot això va tan malament com sembla que ha d'anar, tampoc seria raonable esperar grans heroïcitats dels nostres dirigents, perquè les temeritats dels governs són la condemna del seu poble. I quan un govern es veu arrossegat a lliurar batalles que no sap com evitar i que no sembla que pugui guanyar tampoc hauria d’esperar trobar un poble massa predisposat als sacrificis. Sobretot en un moment on el dia a dia ja li sembla massa sacrifici i on l’aspiració a la independència cada cop té un to menys èpic, d’una conquesta de la llibertat amb sang, suor i llàgrimes. En un moment on de la independència no n’esperem tant els sacrificis, que serien grans però dignes i nobles, com els beneficis, que cada dia que passa ens semblen més grans, justos i fàcils. Però qui espera desespera i qui espera molt de molts, a més, s’ho mereix. En aquests dies, on sembla que del futur només en podem esperar la realització de les nostres més altes esperances o la condemna a la més gran de les frustracions, potser toca recordar que és precisament alliberant-nos d’esperances excessives com ens estalviem les grans frustracions. I que aquesta és la llibertat més alta a què com a homes podem aspirar.

29.8.12

De denúncies i delacions

Les reaccions a la simple possibilitat de denunciar irregularitats en els processos de matriculació a les escoles i en casos d’incivisme als transports públics o d'amenaces a les xarxes socials són tant exagerades com acostumen a ser les reaccions públiques. Aquesta exageració, que ha portat a comparar l’escenari amb el sempre revenant 1984 d’Orwell per alertar d’un possible retorn dels autoritarismes i de greus problemes de convivència entre els ciutadans, no és sinó una mostra del poc respecte que ja es té a la llei democràtica i de la dificultat que tenen alguns per diferenciar-la de la llei dictatorial o de l’arbitrarietat tirànica.
Però, com hauria de ser evident per a tot ciutadà democràtic, aquesta diferència existeix i és fonamental. I no es mostra només en l’origen de la llei, en el procés de la seva aprovació i en la possibilitat de la seva substitució, sinó també en la seva intencionalitat. És aquí on es mostra la diferència entre una llei que cerca la millor convivència possible entre els ciutadans lliures i iguals i la llei que tendeix a buscar la major submissió possible dels ciutadans al dictador. I és aquesta diferència la que fa que saltar-se la llei pugui ser, en un cas, un acte d'autodefensa davant el poder il·legítim i, per tant, un acte lliure i alliberador i, en l’altre cas, en el cas democràtic, un acte que atempta contra els altres ciutadans.
Tendim a oblidar que el problema no és que hi hagi gent que presenti denúncies contra els seus conciutadans, sinó que hi hagi gent que se salti les lleis. De la mateixa manera que, com ens ha recordat l’absurd cas de Sánchez Gordillo i els seus defensors intel·lectuals, el principal problema de la justícia no és el de la desobediència civil. Sempre podem trobar excuses, més o menys sofisticades, per saltar-nos la llei. sinó el de la obediència civil. El problema és precisament el de ser capaços de complir les lleis, per respecte a la llei però, sobretot, per respecte als nostres conciutadans, fins i tot quan saltar-nos-la ens és clarament beneficiós. 
Perquè aquí no estem parlant d'uns ciutadans que es denuncien entre ells de forma compulsiva, sense cap motiu i per por al govern, sinó d'uns ciutadans que denuncien els infractors d’una llei legítima, amb motius i probes. En el pitjor dels casos, perquè els tenen por. I en el millor dels casos, perquè estan farts de la benevolència amb què en aquest país es tracta els delinqüents i de la l'absurda retòrica amb la qual es disculpa la "picaresca" (que no és res més que la corrupció generalitzada) i s'acusa el "xivato" (que no és més que qui pretén que la llei democràtica imperi per sobre de al llei del més fort).
Aquests bons ciutadans fa temps que han après que qui atempta contra la norma atempta contra ells i contra la sana convivència cívica. Fa temps que saben que quan algú fa trampes per inscriure els nens a l’escola no perjudica l’Estat o el governant de l’altre partit o el maleït polític corrupte de torn, sinó que perjudica els altres pares; a tots aquells pares que fent les coses bé, i per fer les coses bé, no podran portar el seu fill a l’escola que volen.
Fa temps que saben que els incívics dels transports públics no molesten la policia sinó els altres passatgers i alguns fins i tot saben que les amenaces virtuals són amenaces molt reals. Aquests bons ciutadans saben que respectar la llei democràtica és respectar la resta de ciutadans. I, lluny d’apropar-los a l’autoritarisme, aquesta consciència és el que els fa ciutadans dignes d’un Estat de dret.

22.8.12

Són feixistes i no ho saben

Un grupet dels autoproclamats demòcrates reals ha organitzat, pel proper dia 25 de setembre (25S, pels joves) una ocupació del congrés dels diputats de Madrid. Diuen que volen ser-hi fins que es dissolgui el Parlament, el govern dimiteixi i s’obri un nou procés constituent. Com era de preveure, els promotors de l’acte es declaren anticapitalistes, antineoliberals, antipatriarcals i antifeixistes, entre moltes altres coses. Al blog Zona Crítica, del futur diari ‘Eldiario.es’, han entrevistat aquests anònims representants de l’autèntica voluntat de l’autèntic poble. I és una entrevista imprescindible per saber de què parlem i amb qui ens les havem. Allà queda clar que, si la idea és com la que van tenir els nostres propis revolucionaris quan van assaltar el Parlament, també els seus problemes són els mateixos. Són problemes morals perquè són intel•lectuals, perquè amb prou feines saben el que diuen i perquè el que diuen està molt lluny de conformar un discurs mínimament lògic i amb sentit. I el pitjor dels problemes és també el que era: que són feixistes i no ho saben.
Una de les coses que queden clares en aquesta entrevista és que l’anonimat de la convocatòria té poc a veure amb la renuncia a personificar o liderar un moviment que, com tots els del seu gènere, es pretén espontani i popular. Per respectar l’autèntica voluntat popular. Té més a veure amb el fet que exposa el misteriós portaveu dels convocants: “Alguns de nosaltres ja estem fixats i perseguits suficientment per tot el que hem fet durant aquest any i escaig o abans, i volem protegir-nos”. És un discurs que ningú que tingui una mica de respecte per la llei s’atreviria a pronunciar i encara menys a aplaudir. Però és un discurs que recorda i deixa molt clar que els revolucionaris d’avui en dia estan molt més disposats a sacrificar el sistema i tothom que se’ls posi per davant (siguin polítics, companys revolucionaris o caixeres de supermercat) que a sacrificar-se per la revolució.
Jo crec, sincerament, que és perquè no saben què és una revolució i perquè si ho sabessin segurament no estarien disposats a fer-la. I que per això tampoc saben què és un assalt o una ocupació del Congrés. És així que els mateixos que criden a ocupar el congrés pretenen deixar molt clar que només han “convocat una acció massiva per envoltar el Congrés”. Que no volen “entrar per la força amb kalashnikovs ni res d’això”, que no volen “assaltar-lo”. Que l’únic que passa és que necessiten “que no sigui una manifestació més” i que és per això que utilitzen “un tipus de llenguatge que ens ajudi a cridar l’atenció”.
És una temptació recorrent d’aquests petits líders intel•lectuals la de pretendre posar el llenguatge al servei de la revolució. I això seria simplement deshonest o ridícul si no fos perquè al final les coses volen dir el que volen dir i la gent no està per metàfores. Si no fos perquè quan ells criden irresponsablement a assaltar el Congrés la gent només pot entendre que se’ls crida a assaltar el Congrés. I no perquè sigui estúpida sinó per tot el contrari, perquè la majoria de no té temps ni ganes de jugar a fer metàfores i per això no es deixen confondre per la poètica revolucionaria. Per dir-ho així, aquests poetes són els únics que no entenen què volen dir quan diuen que necessiten “que no sigui una manifestació com una altra” i que per això parlen d’ocupar el Congrés.
Són feixistes i no ho saben. I són feixistes tant en el fons com en les formes. Són feixistes perquè pretenen representar l’autèntica voluntat de l’autèntic poble i perquè per fer-ho s’atorguen una legitimitat que ningú els ha reconegut. Són feixistes perquè ocupar el Congrés, dissoldre el Parlament, fer dimitir el govern i obrir un nou procés constituent és el que es coneix amb el nom de Cop d’Estat. I no saber que ho són no els fa més innocents ni menys perillosos. Si ara torna a estar de moda que ens cantin la cançoneta del comunisme com una bona idea mal aplicada, els haurem de recordar que el feixisme era una metàfora massa ben aplicada. Que el feixisme sempre està a una metàfora de distància. I que per això més val no forçar gaire la metàfora i debatre com debat el poble, que és precisament el que es fa al Congrés.

15.8.12

Vagues de fam

Sembla que els vaguistes de fam solidaris amb el pres etarra ja són més de cent. Són molts i molt solidaris, no cal dir-ho. Però aquesta vaga de fam, molt més que una mostra de solidaritat, és un nou xantatge del món abertzale a l’Estat de dret. Perquè fins i tot quan l’èxit d’aquest xantatge no tingués més efecte que el compliment estricte de la llei i l’alliberament d’un pres en situació crítica, també aquí la naturalesa de la lluita es basa en aquella perversa lògica, que no és només etarra però que és profundament antidemocràtica, que la llei només és justa quan ens és beneficiosa. Contra aquest xantatge, un estat de dret només pot fer dues coses: repetir que no es negocia amb terroristes i aplicar la llei, sigui per deixar que el terrorista mori en família i llibertat, o deixar-lo tancat fins que compleixi la seva condemna. Però no pot oblidar que les vagues de fam no són res més que una altra forma de violència contra legalitat.
Potser la dificultat per reconèixer aquesta vaga com una nova mostra de violència té molt menys a veure amb cap mena de simpatia pel món abertzale que amb l’absoluta banalització que l’esquerra d’aquest país ha fet de les vagues de fam. Aquí un vaguista de fam és difícil de diferenciar d’un solidari a dieta. O de simples enrabiades infantils d'ara no respiro, que si mai comencen de debò només duren fins que comença a intuir-se la necessitat que tenim de respirar o menjar. Segurament la versió més grotesca que hem viscut és la d’aquella dona, la Teresa Salas, i les seves amigues, que van aconseguir els seus 15 minuts de fama amb una, la que potser va ser la primera, vaga de fam per torns de la història, concretament a favor del poble palestí i que Els matins del Cuní van convertir en un fenomen mediàtic. I és que el metge els havia dit que les vagues de fam perjudiquen greument la salut i els seus fills i familiars estaven una mica preocupats. Així que una de les solidaries no menjava una dies i quan la gana se li feia insuportable una de les seves amigues agafava el relleu i seguia la lluita una estoneta més i després una altra i una altra i torna a començar.
Com que així estan les coses no és estrany que quan l’esquerra veu una vaga de fam autèntica se la prengui en conya. Això li va passar al pobre Willy Toledo que, treballant a sou del règim castrista, feia broma amb la vaga de fam del dissident cubà Guillermo Fariñas. Segur que no és perquè sigui una mala persona sinó perquè, potser per la força del costum, no podia imaginar que Fariñas estigués disposat a arribar fins les últimes conseqüències i deixar-se morir. Perquè l’únic que dóna sentit a les vagues de fam és l’amenaça de deixar-se morir, lentament i pública, per denunciar les injustes lleis del règim. Que els nostres vaguistes no pretenguin denunciar cap llei injusta només és un recordatori del seu menyspreu per la llei justa, però certament no fa que la seva vaga sigui menys real. Si porten anys disposats a matar per alliberar una gent que encara està per veure que vulgui ser alliberada d’una tirania inexistent, ve podria arribar el dia en que estiguessin realment disposats a morir per aquestes mateixes idees.
Davant d’aquesta possibilitat, insisteixo, l’Estat ha de repetir i mostrar que no negocia amb terroristes i respondre amb les armes que li són pròpies a la nova amenaça terrorista. Contra el xantatge i la violència, l’Estat ha de respondre, ara com sempre, amb les armes que li són pròpies, amb la violència legal, per assegurar el compliment de la llei. Que en aquest cas, i si la cosa es complica i es posa lletja, pot arribar a suposar mantenir viu i pres algun dels solidaris. Per la força de la llei.

9.8.12

Poco governo

Hi ha dues escenes recents, protagonitzades per polítics, que em semblen especialment preocupants per la confusió ideològica que reflecteixen. La primera la va protagonitzar el President Rajoy al Congrés dels diputats, afirmant que a ell i al seu govern els encantaria poder triar entre fer un bé i fer un mal però que per culpa de l’anterior govern de Zapatero es veien obligats a triar entre dos mals. Bé podria ser que Rajoy no cregués això que va dir, i que ho digués només per defensar-se atacant, per recordar i exagerar la part de responsabilitat que els socialistes tenen en la situació actual. Però és possible i preocupant que Rajoy ho digués perquè ho creu així. Que ho digués perquè creu, com semblen creure tants dels nostres polítics i tants dels nostres conciutadans, que fer justícia és fer prevaldre el bé sobre el mal. I que cregui, com sembla creure tanta gent, que per fer-ho s’ha de gastar més del que ara podem gastar. Els governs comparteixen amb la seva oposició més radical la premissa bàsica que uns pressupostos més minsos no poden ser uns pressupostos més justos. I és preocupant que així sigui perquè no està clar quan podrem gastar més que ara, perquè la justícia prioritària al creixement i perquè així, limitant el debat sobre la justícia al debat sobre la futura societat justa, tendeix a oblidar-se que fer justícia té molt a veure amb intentar ajustar-se el millor possible a les condicions presents.
La segona escena és la d’aquella lamentable discussió que el senyor Nadal, del PSC, va mantenir amb alguns ciutadans a les portes del Parlament. Aquests ciutadans acusaven el Parlament i els parlamentaris d’assassins i genocides i l'únic que va ser capaç de respondre el senyor Nadal (això sí, molt indignat), és que els assassins no eren els parlamentaris, sinó el govern i les seves retallades. També és cert que el senyor Nadal podria haver fet aquestes declaracions encegat pel partidisme, però jo, que tinc una gran confiança en la bona fe dels homes en general i dels polítics en particular, crec que el senyor Nadal ho va dir de tot cor. Em sembla que també el senyor Nadal diu el que pensa. I el problema és que el senyor Nadal deu haver anat oblidant que la lògica dels esdeveniments és tota una altra. Que el que passa, aquí com a tot arreu, amb aquest govern, com amb tots els altres, és que la gent tendeix a morir i que tot el que fan els metges i els governs és intentar ajornar aquest ineludible final. Però que ni uns ni altres poden evitar-lo, perquè ni els homes ni els governs no ho poden tot.
El triomf ideològic de la socialdemocràcia ha convençut els polítics que han de fer un munt de coses, tantes coses bones com puguin, i el creixement econòmic dels darrers temps els ha convençut que poden fer-les i que cada dia en podran fer més. Però això no passa de ser una doble mentida. Perquè per molts diners que els governs siguin capaços de recaptar, mai seran capaços d’imposar el bé ni d’eradicar el mal. La seva tasca seguirà sent, com sempre ha estat, la de triar el menor d’entre els mals possibles. I perquè per molts diners que els governs inverteixin en la sanitat pública (i suposadament gratuïta) mai podran evitar que la gent mori. Perquè Déu no accepta suborns i el diable no existeix. És per això que hem de ser molt curosos amb allò que esperem i exigim que facin els governs, amb tot allò que deixem a les seves mans. Perquè en allò que els exigim és en allò mateix que en serem dependents. Això és més evident cada dia que passem de crisi. I per això és cada dia més evident que hem d’intentar protegir-nos de la debilitat de l’Estat tant com de la seva fortalesa. Un polític que no tingués gaire a perdre a les properes eleccions podria convertir aquesta evidència en un lema de campanya tan liberal-conservador com: "menys impostos, més responsabilitat".

2.8.12

L'engany d'Ernest Maragall

La decisió d’Ernest Maragall de votar per lliure i en contra del seu partit ha reobert el vell debat sobre la llibertat de vot dels diputats. Sembla que aquesta és l’última versió de la titànica batalla que lliuren els autèntics demòcrates contra la suposada tirania de la partitocràcia. I sembla ser que Ernest Maragall, al no tenir cap intenció d’abandonar l’escó ni el partit, està cridat a convertir-se en el proper màrtir d’aquesta noble causa. Jaume Collboni ja va instar-lo a “reflexionar” sobre el seu paper com a diputat del PSC, i el partit l’ha amenaçat amb una sanció disciplinaria que podria acabar amb la seva expulsió del grup parlamentari.
Tot aquest enrenou podria llegir-se en clau merament interna, com una nova lluita pel poder dins el partit. Una nova guerra entre aquell sector catalanista que se suposa que hi ha dins el PSC i el sector dels dirigents més propers al PSOE. Qui sap. Potser és cert que també a can socialista s’apropa l’hora de la veritat i que aviat veurem un partit clarament dividit entre sobiranistes i centralistes. Si aquest fos el cas, jo diria que els partidaris del sector catalanista i els que esperen que tingui un paper destacat en el nou “escenari nacional” potser s’haurien de preocupar de veure Ernest Maragall tan sol dins el PSC.
Però sembla que el que fa tan interessant el cas Maragall no és només això, sinó que ens presenti l’enèsima oportunitat de plantejar les autèntiques reformes de fons que se suposa que es necessiten per millorar la qualitat de la nostra democràcia. És una nova oportunitat per discutir sobre la reforma de la llei electoral i per portar aquesta discussió cap a les llistes obertes que, segons diuen, és el que vol tothom menys qui ho hauria de voler. I se'ns presenta com una oportunitat de fer-ho perquè el cas Maragall ha tornat a posar de manifest que els diputats i l’opinió publicada comparteixen la creença de fons que els “representants del poble” es deuen abans al seu poble i a la seva consciència que al seu partit. Com molt bé saben els caps de llista i els líders del partit, que són els que realment es juguen el càrrec i el sou en cada decisió i en cada elecció, això està molt lluny de ser cert.
Si les democràcies on els diputats responen directament davant els electors són democràcies més o menys sanes i més o menys fortes que la nostra és una cosa que es pot discutir. Però en la nostra democràcia, els que responen dels seus actes i les seves decisions davant la ciutadania no són els diputats, sinó els partits. I en una democràcia com la nostra, els diputats no estan al Parlament en representació dels seus electors ni, encara menys, de la seva consciència. Maragall, com tots els altres diputats, està al Parlament en representació del seu partit, i és el partit qui respon dels seus actes davant la ciutadania. Saltar-se la disciplina de vot enlloc de deixar l’escó i el partit no és només presumir d’independència de criteri, sinó d'enganyar els electors i els dirigents als qui deu el càrrec i el sou. És situar-se en aquella zona fosca del sistema on el polític no ha de respondre dels seus actes davant el poble.

Article publicat a El Singular Digital

27.7.12

Un Batman molt neocon

Fa uns dies, el locutor nord-americà Rush Limbaugh va dir que els demòcrates utilitzarien la darrera pel·lícula de Batman per atacar el candidat republicà Mitt Romney. Perquè el dolent de la pel·lícula es diu Bane i això sona pràcticament igual que Bain, que es aquella famosa empresa amb la qual Romney es dedicava a robar les piruletes dels nens i les pensions de les iaies. Sembla que la seva ha estat una nova profecia autocomplerta, però pot estar tranquil perquè, com molt bé sap, el de Christopher Nolan és un Batman perfectament conservador.
És un Batman que ha entès molt millor que el més llest de cada 15M la utilitat i la noblesa de l'engany en què se suposa que es basa tot "el sistema". Ja al final de l'anterior pel·lícula, magnífic, el Batman i el comissari entenen perfectament que Gotham necessita l'engany per guanyar el futur. Necessita creure que també els homes normals poden ser herois. Saben que la corrupció dels millors és la pitjor de les corrupcions perquè posa en risc la confiança en els altres homes i en les institucions. I saben que les institucions són més importants que les persones, fins i tot que els grans homes, i que Gotham podia prescindir del Batman perquè ja en podia tenir prou amb els seus mites i les seves lleis. Però no podia prescindir dels seus mites sense posar en perill les seves institucions i, amb elles, la pròpia llibertat i la pròpia seguretat. Perquè un home tot sol no sempre se basta (encara que sigui el Batman). I perquè a vegades tampoc la veritat no és suficient.
És un Batman conservador perquè sap perfectament que darrere els crits de la massa revolucionària només s'amaguen, com va dir Lacan i recorda tan oportunament com sempre Gregorio Luri, uns histèrics a la recerca d'un nou amo. Sap que la llibertat és el primer que acaben sacrificant tots aquells que es declaren disposats a sacrificar-ho tot en nom de la llibertat. I que la crida a la revolució és sempre el primer crit del tirà i l'única constitució del nou règim. És una cosa que també havia entès perfectament Oswaldo Payá, en pau descansi. És un Batman conservador perquè confia més en la policia que en la raó i la bondat de les masses. I no només perquè confia en la vocació de servei dels policies, sinó perquè sap que sempre hi ha d'haver algú que s'embruti les mans perquè alguns altres puguin passar per herois. Fins i tot Batman necessita la policia i algú que quan arriba el moment sigui capaç de fer-li la feina bruta. I potser és per això que cap heroi és un heroi pel seu ajudant de cambra, el sacrificat Alfred.
El Batman de Nolan és capaç de veure en la tècnica molt més que allò que ens salva. Perquè la tècnica és, també i principalment, el lloc on creix el perill. Sense la tècnica el Batman no podria ser el Batman, però sense les amenaces de la tècnica tampoc tindríem cap necessitat de la seva protecció. Això és molt més del que sembla entendre la societat espanyola, que, segons un estudi de la Fundació del BBVA, es mostra molt reticent a sotmetre els avenços científics al judici i la guia de l'ètica. Fins i tot quan es mostra seriosament convençuda que la culpa de tot plegat la tenen aquells ordinadors que fan aquells càlculs tant complicats allà per Wall Street. I és un Batman conservador perquè l'heroi és un home, blanc, jove, jo diria que bastant guapo, i ric del cagar. I no ric per emprenedor o per haver muntat amb èxit un hortet ecològic o una casa rural. Ric de casa bona, ric de rendes i de no haver de fotre l'ou en tota una vida. I el problema ja no és que sigui ric, és que, si no fos ric, molt i molt ric, no podria ser l'heroi. El Batman de Nolan sap que en l'era de la tècnica no n'hi ha prou de ser bo per poder fer el bé. En la nostra era, per poder fer el bé cal poder, intel·ligència, coneixements, i molts i molts diners. 

20.7.12

Dòping, ètica i esport

És temps de Tour i temps de Tour és temps de dòping. Com cada any, un ciclista ha hagut d’anar a declarar a una comissaria francesa acusat de dopatge. I, com cada any, això ha reobert el vell debat sobre el dòping en l’esport. És un problema que es planteja per la dificultat (imagino que creixent) de detectar els nous fàrmacs i per la conseqüent sospita que cau sobre qualsevol vencedor, que pel simple fet de ser-ho es converteix automàticament en sospitós d’haver enganyat els controladors. Davant d’aquesta situació, alguns critiquen la “hipocresia del prohibicionisme”, que beneficia els més espavilats o els més ben assesorats, i defensen la total desregularització del dopatge. O, com a mínim, una regularització que tingués com a única finalitat preservar la salut dels esportistes.
Aquesta és l’opinió d’Andy Miah i de Julian Savulescu. En una recent entrevista a La Contra de La Vanguardia, l’eticista olímpic Andy Miah presentava el cas de Lance Armstrong com un cas on possiblement la farmacologia hauria anat més enllà de la seva funció terapèutica. De ser així, Armstrong no hauria guanyat els tour malgrat el càncer, sinó gràcies a la medicació que prenia per superar-lo, que li hauria atorgat un avantatge il·lícit sobre els sues competidors. En lloc de defensar la prohibició d’aquesta mediació, Miah simplement reclama més transparència i menys persecució. Una transparència que seria de gran utilitat, no només per saber què prenen realment els esportistes, sinó perquè fer-ho públic suposaria una gran oportunitat de millora de “la nostra medicina i la nostra qualitat de vida”. Per la seva banda, Julian Savulescu, director del Uehiro Centre for Practical Ethics a la Universitat d’Oxford, creu que s’haurien de suprimir els controls i permetre als atletes prendre el que vulguin mentre fer-ho no perjudiqui la seva salut. Fent referència al famós EPO, Savulescu afirma que el problema no estaria en si un atleta n’ha pres per tenir més glòbuls rojos, sinó en la quantitat de glòbuls rojos que tingués a la sang, perquè un excés seria perjudicial per a la seva salut.
És cert que aquestes solucions ens estalviarien molts problemes, però no haurien de servir-nos per oblidar que el problema del dopatge no afecta només els esportistes i les condicions de justicia de les seves competicions, sinó a tota la societat. Perquè els dilemes ètics són dilemes polítics. I perquè, si una societat defineix el seu caràcter per allò que admira i reverencia, no hi ha dubte que la societat contemporania es defineix en l’admiració als seus esportistes. Si els esportistes són els exemples a seguir i és previsible que ho segueixin sent, hem de fer tot el possible perquè siguin exemples dignes. Hem de fer el possible per fer-los exemplars. Només fent dignes d’admirar aquells que de fet ja admirem podrem fer que els valors que omplen els nostres discursos siguin també els que guien les nostres accions. Una societat que pretén definir-se per la meritocràcia, per la igualtat i el respecte o per la cura de la salut, que només en la mesura en què és una cura de si inclou la cura del propi cos, ha d’estar disposada a aprofitar el valor educatiu de l’esport i a demanar als seus referents que es mostrin a l’alçada de la seva situació.
És cert que una societat pot intentar forjar-se amb uns altres valors, com per exemple els valors de la prudència i la moderació en el consum de drogues o fins i tot en el valor de l’èxit per sobre de totes les coses. Però el que no pot fer sense caure en la més flagrant de les hipocresies és defensar una cosa i promoure la contraria. Tots hem vist com mocosos molt aficionats al futbol i extraordinariament ben dotats pel joc acaben sent adolescents ganduls i viciosos, potser perquè tothom elogiava el seu talent i ningú el seu esforç. Alguns hem tingut la sort de veure com nens rabassuts i maldestres es convertien en joves forts i en esportistes exitosos, potser perquè es van veure obligats a creure més en la constància del seu treball que en l'ajuda del seu talent natural. Potser alguns hauran tingut la sort d’aprendre alguna lliçó valuosa del seu exemple, alguna lliçó sobre això que anomenem esperit de superació i meritocràcia, perquè l’esport és un entorn privilegiat per transmetre aquests valors. I potser per poder aprendre aquesta lliçó necessitem poder creure en aquest exemple.

12.7.12

En defensa del dubtós

Un dels principals problemes que ens trobem a l'hora d'afirmar el progrés en qüestions de moral i justícia és la dificultat, potser la impossibilitat, de situar-nos en un lloc neutre de la història, potser al seu final, des d'on poder jutjar la situació de forma imparcial. Quan parlem, per exemple, de drets socials, ens seria molt útil tenir una llista completa de tots aquells drets que hem estat cridats a anar reconeixent a mida que progressem com a societat. Drets de les minories religioses, dels homosexuals, de les dones, dels treballadors, de les dones treballadores, etc. Perquè si no volem confondre el progrés social amb la simple explicitació de les nostres conviccions particulars en les nostres lleis particulars, hauríem de tenir més clar del que seria honest tenir-ho quina és la societat justa, la millor societat per a tots els homes i tots els temps. Només així podríem saber si el que estem fent realment és avançar cap a la realització d'aquesta societat, si estem progressant i som la punta de llança de la humanitat, o si tot el que estem fent, que tampoc no és poc, és realitzar la nostra propia concepció de la societat justa. Una concepció que hauria anat canviant i que seguiria canviant amb el temps. Canviant, i no només progressant. Per això és molt més fàcil entendre què pugui significar el progrés en qüestions científiques o tècniques que en qüestions ètiques o legals. Perquè és més fàcil imaginar un ramader de la tribu dels Himba interessat a curar-se el mal de queixal o a millorar el control de natalitat de les seves vaques que a reconèixer una cosa que es diu dret, i que desconeix, per un col·lectiu que es diu homosexual i del qual tampoc té noticia, a una cosa que es diu matrimoni i que tampoc s'assembla gaire al que ha vist de més semblant. Perquè el progrés no només és fràgil i reversible, sinó que també és dubtós.
Però la dificultat per reconèixer el matrimoni homosexual com un progrés obvi no deriva només de la dificultat de reconèixer l’evidència del progrés en cap canvi legislatiu, sinó de la dificultat de reconèixer que el tipus de contracte entre dues persones del mateix sexe que coneixem com a 'unió civil' encaixa en la definició de matrimoni. Aquest és un problema diferent al de si aquestes dues persones poden o no poden viure juntes, poden o no poden dormir juntes, adoptar juntes o si han de poder o no han de poder signar aquest contracte. Perquè un dels principals problemes que té la defensa del matrimoni homosexual com un progrés social és que es basa en l'argument que els homosexuals eren, fins a l'aprovació d'aquesta llei, ciutadans de segona, privats d'un dret que sí que tenien tots els altres membres de la societat. Aquest és un argument falaç, perquè, de fet, el que en el fons ha canviat amb aquesta llei no és el dret dels homosexuals al matrimoni sinó la definició de matrimoni. Els homosexuals podien casar-se, com saben molts homosexuals que així ho havien fet. El que no podien fer, bàsicament perquè durant molt de temps això no tenia cap sentit, era casar-se amb una persona del seu mateix sexe. Com han entès fins i tot els més homòfobs dels nostres demagogs, tampoc els heterosexuals tenien dret a casar-se amb les seves mascotes. I no era per cap tipus de discriminació respecte als homosexuals ni respecte a les mascotes, sinó simplement per la manera d’entendre el que és el matrimoni. Ara anomenem matrimoni a uns contractes que poc tenen a veure amb el que tradicionalment s'entenia com a matrimoni. Però encara que alguns crítics l'acabin de descobrir, aquest no és un problema nou. És un problema tant vell com el matrimoni civil. I el problema de molts d'aquests crítics no és que critiquin els matrimonis homosexuals per pervertir el matrimoni o, encara pitjor!, per pervertir el llenguatge, sinó que no estiguin disposats a condemnar igualment tots els 'matrimonis civils'. Perquè cap d'ells és ben bé una promesa d'amor i fidelitat davant Déu i l'església. Cap d'ells jura davant l'altíssim dedicar una vida conjunta d'esforç i sacrifici per crear i mantenir el millor entorn possible pel desenvolupament dels fills. I això no vol dir que falti el compromís, ni que falti la voluntat, ni que faltin la fidelitat, l'amor o els fills. Vol dir, simplement, que falta Déu. I vol dir, simplement, que falta l'esglesia. Vol dir, per tant, que el que passa en una església quan dues persones es casen no només no és el mateix sinó que és fonamentalment diferent al que passa a l'ajuntament quan dues persones 'es casen pel civil'. I a mi em sembla raonable que dues coses diferents tinguin noms diferents. Això no treu que jo sóc tant amic dels meus amics homosexuals que per ells estic disposat a oblidar Déu i fins i tot l'església i a reconèixer, encara un altre cop, la prioritat de la convivència sobre la veritat i a anomenar matrimoni homosexual el que fan dos homosexuals quan diuen que es casen. Però em sembla que tenim el deure, o com a mínim el dret, de reconèixer que això és precisament el que estem fent quan defensem coses tant dubtoses com el dret al matrimoni homosexual.

6.7.12

"Juli Cèsar"

En temps de desorientació, temps en què sembla que les grans veritats ja no són tan grans ni tan veritables, tornem als clàssics amb la voluntat de retrobar el camí perdut gràcies a la seva antiga saviesa i la seva aparent simplicitat. Això costa d'entendre a aquells apologetes del tot està per fer i tot és possible que trobem ara pertot, a tots aquells que creuen que tot problema que és nou per a ells és nou per a la humanitat i que per això no té més solució que la que siguin capaços d'idear. Penso en aquells que davant la crisi econòmica demanen una nova economia, o que davant la suposada crisi de la democràcia parlamentària demanen una nova política, com si la política i l'economia no la féssim sempre els homes i com si els homes no fóssim sempre els mateixos. Són aquells que pretenen parlar en nom del poble però que més aviat sembla que el que voldrien, com en el poema de Bertold Brecht, és dissoldre'l i escollir-ne un altre més semblant a l'alta concepció que tenen d'ells mateixos. Però encara que la saviesa antiga sigui, com molt bé saben reconèixer, manifestament insuficient per resoldre els problemes del present (per no parlar dels problemes sempre presents), aquesta saviesa sol ser el millor punt de partida per aprendre a conviure-hi. Potser és per això, per la necessitat de partir d'algun lloc i per la inevitable constatació que aquest lloc ens ve donat, que al final podrem reivindicar la utilitat dels estudis humanístics i la seva importància en les societats modernes. Potser no per educar les masses, però sí per educar les elits en una discussió que ja és seva sobre uns problemes que ja són els seus.
Com molt bé ens recordava fa pocs dies Jordi Llovet a El País, el Juli Cèsar de Shakespeare és una d'aquestes grans obres del passat que hem de llegir per intentar il·luminar el present. Per entendre, per exemple, que un dels principals problemes de les nostres societats és "la frivolitat i el caràcter voluble de la massa". Aquesta volubilitat es mostra en una de les escenes més cèlebres de l'obra de Shakespeare quan Brutus, després de matar Cèsar, va a la tribuna per convèncer la massa que Cèsar havia de morir perquè Roma pogués viure. Que calia desfer-se de qui Roma volia fer rei perquè amenaçava de convertir-se en tirà. El discurs de Brutus és sincer i ben elaborat i la massa el creu i l'aplaudeix agraïda. Però la comprensió i l'agraïment duren el que triga Marc Antoni a pronunicar el seu discurs. La massa es mostra voluble, però no perquè no sàpiga en què creu, sinó perquè no sap quina és la millor manera de defensar-lo. Els governants, ens ho mostra Shakespeare, creuen el mateix que ella i tenen el mateix problema. Corren el risc de cometre els mateixos errors de la massa perquè comparteixen les seves mateixes conviccions i les seves mateixes incapacitats. Els governants i la massa, Brutus, Marc Antoni i els romans, creuen fermament en la prioritat del bé comú sobre el bé individual. Creuen que és just que un home mori per un poble, però mai que un poble mori per un home. Que qui amb el seu èxit condemna a la societat a la perdició ha de ser castigat. Però ni per uns ni per als altres és fàcil saber qui mereix la mort i qui el més alt reconeixement. I en aquesta lluita per fer justícia i salvar la llibertat i defensar el bé comú se'ns mostra una cosa que en tota democràcia és urgent reivindicar, i és que en política les discussions sobre el bé comú poden ser tan sinceres com acostumen a ser apassionades. Que no tothom que parla en nom del bé comú ho fa per dissimular un interès personal. I que no tothom que vol defensar l'interès públic vol fer-ho de la mateixa manera ni sap com fer-ho de la millor manera possible. Això és el que aprenem de Brutus, que es nega a matar Marc Antoni per a no convertir un sacrifici en una matança i que per evitar la matança acaba provocant una guerra. Amb pitjors actes i intencions menys nobles, Brutus podria haver fet un millor servei a Roma i fins podria haver salvat la seva vida. Però el que es fa evident és que mai podria haver fet amb Roma el que li sortís de la barretina. Perquè ell, com els nostres polítics, no sabria com fer-ho. I perquè Roma sabia el que volia i sabia el que no volia i es podia equivocar creient promeses falses o excessives, però mai contràries a la seva voluntat ni al que considerava que era el seu interès. Roma sabia que volia viure en pau i en llibertat i sabia per tant que no volia la tirania. I per això fins i tot va ser capaç d'entendre, encara que només mentre Brutus parlava i fins que va callar, que la tirania és dolenta fins i tot quan cau en bones mans. Serveixi el seu exemple com a mesura de precaució envers aquells que, pel nostre bé i amb les millors de les intencions, reclamen recuperar un poder que la política mai ha tingut i del qual no presenten uns límits massa clars. Com que la tirania dels homes bons no és necessàriament millor que l'anomenada tirania dels mercats, segueix sent millor "que el diable infernal mani a Roma que haver de suportar a un tirà".