21.12.11

El nou socialisme (FCO)

Sembla que el nou PSC no agrada gaire als comentaristes no socialistes. Volien a Ros i volien grup propi a Madrid, però és difícil imaginar que cap d’ells deixés de votar el que sigui que voti per votar un PSC com el que recomanen. Volen, de fet que el PSC s’assemblés més a ells, però no s’han mostrat mai gaire disposats a assemblar-se més al PSC. Aquest desencís dels crítics podria ser una gran noticia pel socialisme català, que segurament estarà més interessat en assemblar-se més als seus propis votants que no pas als seus opositors. I segurament ho seria si no semblés convençut que aquesta renovació no passa només per renovar el partit sinó el socialisme sencer, començant per construïr un nou discurs i acabant per una nova manera de fer política. Aquesta sembla ser una creença molt extesa, i no només entre els socialistes. 
A principis de Desembre, un cop confirmada la desfeta socialista, Félix de Azúa va escriure un article a El País titulat Un descalabro. En aquest article, Azúa explicava quines eren les seves raons per haver deixat de votar el partit que havia votat “des de la mort de Franco”, considerant que aquestes eren, també, les raons de centenars de milers de ja ex-votants socialistes. Es resumeixen en una: “han caigut en el desconcert més absolut”. Segons Azúa, això és, en gran mesura, efecte dels pactes que ha fet amb els nacionalismes (perifèrics), del clientelisme i la corrupció a Andalusia, i de la impossibilitat que això ha provocat de fer un únic discurs a la resta de l’Estat. I ho és perquè aquests mals haurien evidenciat la desorientació ideològica de fons. El que l’esquerra necessita, ens diu, és “un altre llenguatge i nous conceptes”. Aquest article va rebre una interessant resposta de Santiago Navajas des de Libertad Digital. Aquesta resposta és la d’algú que no espera que l’esquerra li faci massa cas perquè tampoc sembla disposat a fer massa cas a l’esquerra. Però és una resposta interessant perquè aprofundeix en l’anàlisi de la crisi ideològica. Navajas creu que “el que de veritat està fent mal a l’esquerra no és que s’hagi llençat en braços dels nacionalistes (el PP també ho ha fet, i també ho farà), ni que s’hagi dedicat a la corrupció institucionalitzada (Andalusia compta tant com València)”. El problema de l’esquerra, creu Navajas, és que els seus supòsits teòrics fonamentals han quedat desacreditats. Segons Navajas, aquests supòsits són els següents: 
- una teoria antropològica que redueix la naturalesa humana a una tabula rassa; 
- una teoria epistemològica que nega que existeixi la veritat i l’objectivitat; 
- una teoria moral que es refugia en un utilitarisme vulgar; 
- una teoria social basada en la lluita de classes com a motor de la història i el ressentiment com a coartada per a l’acció política; 
- una teoria econòmica que rebutja la propietat privada, la competència i els incentius materials; 
- una teoria pedagògica que ha menyspreat l’educació substituint-la per l’adoctrinament. 
Siguin o no els pressupòsits bàsics de l’esquerra, és evident que aquests són pressupòsits que liberals i conservadors han de combatre. El que no és tant evident és que liberals i conservadors ja hagin guanyat aquest combat. No és evident que liberals i conservadors tinguin principis més certs i més ferms que aquests. I tampoc és prou evident que aquesta victoria hagi d’arribar com perquè els socialistes renunciïn als que se suposa que són els seus ideals fonamentals. Sobretot quan sembla que aquests segueixen sent els prejudicis bàsics d’una gran part de la població. De fet, a Catalunya, a Espanya i a la resta d’Europa, el que va portar els socialistes al poder és pràcticament el mateix discurs que el que els ha tret. Així que no és tant evident que el que necessitin els socialistes sigui tota una nova reformulació teòrica dels seus pressupòsits. Ni tan sols que necessitin líders a l’alçada dels seus ideals. El que sí que és segur és que necessiten líders a l’alçada de la nostra realitat. Cosa que, d’altra banda, potser tampoc sigui gaire més fàcil de trobar.

14.12.11

Nihil nobum (FCO)

En una entrevista al diari Ara, Daniel Innerarity afirmava que no és que estiguem mal governats, sinó que “d’entrada: no estem governats. No hi ha ningú al timó”. Fa molt poc, en un article que va recollir bona part de la premsa europea, Jürgen Habermas es lamentava que a Europa no hi hagi polítics a l’alçada de la situació. Aquesta és una convicció que comparteixen amb bona part de l’opinió publicada, convençuda de saber no només com vam entrar en aquesta crisi sinó també com n’hem de sortir i convençuda també que el món que en sortirà serà significativament diferent al món que hi va entrar. Tant en l’àmbit polític i econòmic com en l’àmbit de les idees, perquè ni les velles intuïcions ni les velles institucions semblen comptar per resoldre els nous problemes. Aquesta convicció ha portat molts polítics i intel·lectuals a creure que la seva tasca ja no pot limitar-se a governar o a interpretar el món del present, sinó a crear o idear el món que ha de venir. 
Fa encara massa poc sentíem els líders mundials afirmar que el que calia per sortir de la crisi era una reforma del capitalisme global, creient, o volent-nos fer creure, que aquesta reforma estava a les seves mans i que l’únic que necessitaven era pensar una nova manera, més humana, més segura, i més millor, d’organitzar els afers econòmics mundials. Que aquest poder no estigui en mans dels polítics no és culpa de la situació política actual sinó de la mateixa condició humana i aquesta és una veritat que l’home modern ha pogut recordar gràcies a la lògica darwiniana i a l’anomenat esfondrament de les ideologies. La direcció centralitzada dels afers humans i el disseny intel·ligent de les institucions polítiques no funciona perquè, per naturalesa, la capacitat humana per predir els efectes dels seus actes és més limitada que la capacitat humana per actuar. És per això que Giorgio Agamben pot dir que “la forma paradigmàtica de tot govern és el dany col·lateral”. Perquè el món del futur no el definiran les decisions ni les polítiques comprehensives dels nostres polítics, sinó els efectes imprevistos i imprevisibles d’aquestes decisions. De la mateixa manera que els relats ideològics del futur no seran els que escriguin cap d’aquests opinadors o aspirants a presidir algun partit socialista en runes des el seu despatx, sinó l’eco que les seves idees puguin tenir en les ments dels seus conciutadans. Exactament de la mateixa manera que les institucions polítiques de les que gaudim no són l’aplicació directa de cap tractat de teoria política o que l’historicisme més o menys relativista que conforma el sentit comú del ciutadà democràtic no és l’historicisme de pensadors com Nietzsche o Heidegger sinó que fins i tot és incompatible amb ell. 
Que el món canviarà és una evidència que no cal posar en dubte. Anirem trobant noves maneres de conviure amb els vells problemes i tota la nova política que necessitem és una política prudent que tingui present que la seva capacitat per transformar la realitat és limitada i que els efectes reals de les seves decisions són en gran mesura imprevisibles. Per això mai tindrem polítics a l’alçada de les aspiracions de Habermas o Innerarity. I per això necessitarem polítics conscients que per encarar els nous problemes estem condemnats a fer us de les velles idees. Perquè tot pensament seriós ha de tenir present que no pot crear idees certes i ad hoc segons les necessitats polítiques del moment. Per això mai tindrem pensadors a l’alçada de les aspiracions dels grans estatistes. Com molt bé va veure Hegel, “l’òliba de Minerva alça el vol al capvespre” i l’explicació dels fets sempre arriba massa tard. Per això sempre conduïm mirant pel retrovisor i per això és més aviat sorprenent que ens haguem acostumat a sentir-nos tan segurs conduint a tanta velocitat.

13.12.11

Cristianos, de Jean Rolin

Jean Rolin. Cristianos. Libros del Asteroide

Valoració: 3/5

Los límites de Occidente los marca hoy la difusa frontera que enfrenta Israel y Palestina. Porque lo que está en juego en esta frontera, mucho más que la definición de unos límites territoriales, es el futuro de una manera de entender la existencia humana, una determinada relación entre religión y política. Si lo que define a Occidente es la tensión entre Atenas y Jerusalén, lo que parece constituir su principal motivo de orgullo es el haber mantenido viva esta tensión en la separación entre política y religión. Esta separación ha sido posible gracias a una particular concepción de la teologia política de corte cristiano, que ha incidido en la necesidad de dar al César lo que es del César y a Dios lo que es de Dios. Allí dónde no llega esta separación, solo puede encontrarse la batalla por el dominio de las tierras y las almas; la lucha de dos monoteísmos por el control de Tierra Santa. Y por eso es justo aquí, en medio de Palestina, donde la minoría cristiana, silenciosa, temerosa, olvidada por muchos pero nunca por sus enemigos, escindida entre su fe y su patriotismo, representa la posibilidad misma y el futuro de la civilización occidental.

Reseña publicada en la revista El Ciervo

9.12.11

"(...) aquí tienes una regla bien fácil de seguir: lo que tengas que hacer, muéstrate dispuesto a hacerlo con interés y de buen grado. Hay otra regla más difícil y que se adapta mejor a las circunstancias que a tu propia manera de ser: aquello de lo que no seas capaz, niégate a hacerlo amablemente o no te niegues; lo primero es propio de un hombre bueno, pero lo segundo de un buen candidato"

Quinto Tulio Cicerón. Breviario de campaña electoral

8.12.11

"Espanya ens roba" (FCO)

La llibertat d’expressió té límits. Aquesta és una obvietat que hem tornat a recordar aquests dies arran de la decisió de prohibir l’expressió “Espanya ens roba” al Parlament de Catalunya. Albert Rivera, per exemple, va dir que aquesta era una expressió injuriosa com ho seria dir que “els musulmans ens roben” i que això és “incompatible amb l’essència de la democràcia”. La comparació que estableix Rivera ens ajuda a suposar que el que és incompatible amb la democràcia i, per tant, condemnable, és la mentida i no pas les veritats inconvenients o incòmodes. Encara que sigui absurd prohibir la mentida, és comprensible la preocupació dels demòcrates per fer prevaldre la veritat. La majoria de les nostres afirmacions han de ser certes per tal que la discussió que caracteritza la vida democràtica i parlamentària sigui possible. Però, tot i que Rivera pugui tenir raó en el seu posicionament general, en aquest cas està equivocat. Dir que “Espanya ens roba” pot ser molt ofensiu però no és mentir. 
S’equivoca Rivera, però també s’equivoquen els qui creuen que no es pot prohibir dir que “Espanya ens roba” perquè un Parlament democràtic no pot prohibir la veritat, per molt incòmoda o innoble que sigui. Tenen raó quan reivindiquen la necessitat i la conveniència de les veritats incòmodes, perquè sovint aquestes veritats són les que més convé recordar. Però s’equivoquen perquè dir que “Espanya ens roba” no és dir cap veritat. Que Espanya ens roba, de fet, no és cert ni és fals, sinó que és tot el contrari. És bullshit o una expressió sense sentit ni ganes de tenir-ne. I això més o menys ho podem entendre tots els independentistes, federalistes, jacobins o indiferents. Sense necessitat de més acord ni de més escarafalls. L’”Espanya ens roba” pretén ser una denúncia del dèficit fiscal (aquest sí que ben cert) però no passa de ser una provocació. I tot i que és evident que prohibir el bullshit seria tan absurd com prohibir la mentida, és tan necessari combatre el bullshit com combatre la mentida. Perquè la discussió seriosa dels assumptes públics només és possible entre uns parlamentaris amb voluntat de dir la veritat, per incòmoda que sigui o per inconvenient que sigui al govern de torn. Aquesta és, de fet, la tasca crítica que la democràcia reserva a la oposició. I l’oposició hauria d’intentar estar-hi a l’alçada. No perquè s’hagi de preocupar de fer crítica constructiva, sinó perquè tota bona oposició al govern de torn és un servei al bon govern del país.