30.11.11

Televisió pública (FCO)

La primera reacció de la directora Mònica Terribas a l'anunci de retallades a TV3 va ser informar-nos que amb aquest pressupost no es podria seguir emetent els partits del Barça. És una reacció comprensible, perquè amb aquest anunci Terribas recordava a l'audiència que, com deia aquell impresentable anunci, les retallades tenen conseqüències i que el gruix de l'audiència trobaria a faltar els partits del Barça molt més que qualsevol altra de les emissions de la televisió pública. Terribas va voler recordar, a polítics i espectadors, que el que el públic vol és veure el Barça i que això es paga. Però això no ens hauria de portar a creure que el servei públic és donar al públic allò que vol. Com que no podem fer-ho, encara que sigui perquè ja no ens ho podem permetre, hauriem de centrar el debat sobre TV3 en quina és la funció que ha de complir una televisió pública, si és que n’ha de complir alguna.
S’acostuma a defensar la necessitat d'una televisió pública, no només a Catalunya, sinó a pràcticament totes les democràcies de masses, per la necessitat que la ciutadania té de disposar d'una informació rigorosa i de qualitat. La televisió pública seria necessària perquè la qualitat de la democràcia tindria alguna cosa a veure amb la qualitat de la informació que reben els ciutadans i perquè una ciutadania ben informada seria també una ciutadania ben formada, una ciutadania que es preocupa dels afers públics i, per tant, del bé comú. I, sobretot, perquè aquesta informació rigorosa i de qualitat és també una informació cara, prou cara perquè no surti a compte a les televisions privades, que guanyen molts més diners donant als ciutadans allò que realment prefereixen. Així que, per molt discutible que sigui aquesta tesi, mentre se segueixi creient en la necessitat de posar a disposició del ciutadà una informació rigorosa i de qualitat i se segueixi constatant que el ciutadà prefereix gastar el seu temps i els seus diners en altres assumptes molt menys formatius, el poder públic haurà de garantir la seva disponibilitat. 
Totes aquestes són qüestions de sentit comú, fins al punt que pràcticament ningú discuteix avui la continuïtat de la televisió pública. Però són qüestions que hem de tenir molt presents ara que des de TV3 es defensa que les retallades posen en perill serveis públics i drets fonamentals, com el dret a una informació lliure i de qualitat. Les retallades no posen en perill el dret a la informació, sinó tot de coses que TV3 fa i que potser no caldria que fes, com retransmetre partits de futbol o tenir canals temàtics dedicats a l’esport. Coses que només tindria sentit que fes o que seguís fent si servissin per fer-nos més barat el luxe de tenir una informació de qualitat. Per fer els informatius que hauria de fer, TV3 no necessita més diners ni més professionals ni més canals ni més recursos. Tot el que necessita TV3 per complir exemplarment la seva funció pública és més rigor i menys complexos ideològics.

24.11.11

Un poble madur? (FCO)

Després de confirmar la històrica victòria de CiU a Catalunya, Josep Antoni Duran i Lleida va felicitar el poble català per la seva maduresa. És una felicitació poc habitual, fins i tot en moments d’eufòria, però no del tot immerescuda. Tot i ser evident que quan felicitava el poble de Catalunya per madur Duran felicitava els convergents per convergents, aquesta podria ser una d’aquelles estranyes ocasions on un polític guanyador pot felicitar els seus sense que això sigui només una manera elegant de felicitar-se a si mateix. 
Perquè és evident que si aquesta felicitació no fos del tot immerescuda, no seria simplement per haver votat convergència. Ni el convergent més sectari podria afirmar sense envermellir que tot votant madur ha de ser un votant del seu partit. La maduresa del votant convergent, en tot cas, es demostraria en la seva fidelitat. Una fidelitat que seria lloable perquè indicaria que el votant no ha castigat el govern pel simple fet de governar ni per aplicar aquelles polítiques que cada vegada més gent creu necessàries encara que a pràcticament ningú li agradi fer-les ni veure-les fer. I és així com es demostraria la seva maduresa. Si a CiU tenen motius per felicitar-se és perquè des que van arribar al govern han tractat el poble com si fos madur, com si fos capaç d’entendre el com i el perquè de les difícils decisions que es prenen. I el votant convergent només s’ha comportat com si fos tant madur com se’l suposava. 
Després de confirmar la seva històrica desfeta, Carme Chacón va assegurar que havien perdut però que no estaven derrotats. Perquè derrotat, va venir a dir, només ho està qui no ha lluitat. No sé a quina lluita es referia, però hi ha una batalla a la qual el PSC fa massa que no es presenta i que per a tots és important que lliuri. És la batalla que manté viva una democràcia de qualitat i és la batalla que presenta una oposició responsable, raonable i intel·ligent. Perquè temps difícils com els nostres són els millors temps per entendre que tenim l’obligació moral de ser intel·ligents i madurs.

16.11.11

Meno male che Silvio c'era (FCO)

L’esquerra italiana està d’enhorabona. Silvio Berlusconi ha dimitit. Tot sembla indicar que ho fa fet obligat pels mercats, que han aconseguit en pocs dies i sense gaire soroll el que l’afònica esquerra italiana no ha sigut capaç d’aconseguir en anys de sorolloses manifestacions. Però això no sembla preocupar gaire una esquerra que coneix prou bé la lògica de les trinxeres per saber que qualsevol derrota de l’enemic ha de celebrar-se sempre com una victòria pròpia. I amb ella, com era de preveure, ho celebra també bona part de l’opinió pública i publicada d’Occident, convençuda que la realitat, tot i que no encara els italians, finalment els ha donat la raó. No és que em molesti que es faci llenya de l’arbre caigut, perquè jo també crec que això és el millor que se’n pot fer, però s’equivocarien l’esquerra italiana i l’opinió occidental si creguessin que tot el problema que tenia Itàlia era Berlusconi. Ben aviat veurem que contra Silvio es vivia millor. 
Berlusconi era, en tot cas, el símptoma d’una profunda malaltia que afecta, evidentment i de forma profunda, la democràcia italiana, però que representa una amenaça per a totes les democràcies constitucionals. El jurista italià Luigi Ferrajoli en parlava en un llibret titulat Poders salvatges. La crisi de la democràcia constitucional, i publicat per l’editorial Trotta. Com no podia ser d’altra manera, aquest llibre aborda totes aquelles polèmiques qüestions legals (des de la Llei Alfano fins al control dels mitjans de comunicació) que han convertit Berlusconi en el centre d’atenció de la premsa més variada. Però el llibre evidencia que aquesta crisi constitucional no és només ni únicament ni fonamentalment una crisi legal (o econòmica). No és, per tant, una crisi que es pugui resoldre amb una millor legislació, amb un millor govern ni amb una millor política econòmica. És una crisi que afecta els fonaments mateixos de la democràcia constitucional perquè es basa en l’absurda convicció que qualsevol restricció a les apetències passatgeres de les majories eventuals és incompatible amb una autèntica democràcia. Que tota constitució, que tota llei!, que contradigui el que pensa una majoria qualsevol en un moment qualsevol queda automàticament deslegitimada. I que el bon polític és aquell que defensa els nostres prejudicis més que no pas els nostres interessos. És una convicció molt arrelada en un país on s’espatllen els semàfors i ningú els troba a faltar. I és, per tant, una crisi molt més cultural que legal, que només es pot resoldre amb un canvi profund de mentalitat. 
La caiguda de Berlusconi podria ser, per què no, una bona oportunitat per començar a superar-la. Però amb Berlusconi desapareix també l’excusa que els demòcrates italians (no només de nom, sinó de convicció) fa temps que havien trobat per no encarar-se amb els problemes més seriosos de la seva política. Entre altres coses, totes més importants que aquesta, s’han quedat sense la possibilitat de fer veure que els mals d’Itàlia no tenien res a veure amb la seva incapacitat per formar, ja no una consciència democràtica, sinó un simple govern estable. Poden celebrar tranquils l’arribada d’uns tecnòcrates que els haurien de fer la feina bruta mentre es preparen per assaltar el poder. Faríem malament també nosaltres en oblidar que aquesta és també i la nostra crisi i que no ens en poden treure les decisions dels tècnics sinó l’exemple dels virtuosos.

9.11.11

L'hora dels secundaris? (FCO)

Ens hem passat els últims mesos, potser fins i tot els últims anys, sentint a dir que el que es necessitava per treure’ns de la crisi eren líders. Grans polítics capaços de definir un objectiu clar, una ruta per arribar-hi, i capaços a la vegada de convèncer l’opinió pública (mundial!) que els segueixi cap a la llum. Esperem tant que ni Merkel ni Sarkozy ens semblen prou. D’entrada, perquè semblen tenir molt més clar d’on ens volen treure que on ens estan portant. I després, perquè encara que semblin capaços de convèncer alguns líders europeus, no està gens clar que siguin capaços de convèncer els seus propis ciutadans. Corren un risc seriós de convertir-se en líders sense poble i estadistes sense estat. 
Creiem necessitar líders i els pocs líders que som capaços de reconèixer com a tals són els del passat. Els polítics del futur, aquells que sembla que van arribant, no sembla que representin millor el paper que els del present. Vegieu l’exemple de Grècia, plena de grans estadistes barallant-se entre ells per un racó on amagar-se fins que les coses se solucionin. O el cas d’Itàlia, on és poc probable que una dimissió de Berlusconi fes aparèixer de cop el líder que es creu que mereixen els italians (tot i que, com a mínim, aquest buit de lideratge podria servir als incrèduls per entendre per què Berlusconi ha sigut primer ministre durant tots aquests anys). O Espanya, on l’únic que se sap del cert és que després de les properes eleccions governarà un segon. En les interpretacions més benèvoles, un segon de Felipe González o un segon de J. M. Aznar. En les més dures, un secundari de Zapatero o un secundari tout court
Sabem, i no hem d’oblidar mai, que tots els pobles tenen els polítics que mereixen. Però aquesta veritat és un trist consol quan recordem que no sempre tenen els polítics que necessiten. Se’ns diu que necessitem líders, però el que és segur és que necessitem polítics valents. Polítics que facin allò que ells, els seus votants i aquestes entelèquies que anomenem Europa i els mercats creuen que s’ha de fer, encara que això els faci impopulars. I posant-nos majestàtics fins i tot podríem dir que necessitem polítics prou valents per ser obedients. Obedients als tècnics i les forces del mal, encara que només sigui perquè la recuperació de la seva confiança és prioritària a la recuperació de la nostra economia. Potser ja no necessitem líders que sàpiguen on anem, sinó secundaris conscients de què defugim. Potser tot el que necessitem són polítics convençuts que les coses no poden anar massa pitjor i que, a vegades, tot el que necessitem per sobreviure és saber de quin mal no volem morir.

2.11.11

Ni oblit ni perdó (FCO)

Hi ha qui n’esperava molt més, d’ETA. Hi ha qui n’esperava la dissolució definitiva i l’entrega de les armes. I qui esperava que les seves últimes paraules no fossin un intent d'encobrir la derrota sinó una petició de perdó i potser fins i tot de clemència. I és comprensible que sigui així, perquè no estem acostumats a les victòries silencioses i les celebracions discretes. Però esperar que ETA reconegués aquest final com una derrota i el seu terrorisme com una atrocitat moral demanant perdó pels seus crims era, i continua sent, una esperança excessiva. Com excessiu és creure que per construir un futur lliure i en pau hem de ser capaços d’oblidar les ofenses del passat. Aquests excessos no ens passarien cap factura si no fos perquè l’excessiu és enemic del necessari. I perquè, contra el que es repeteix aquests dies, ni necessitem que ETA demani perdó ni podem concedir-lo. De la mateixa manera que per viure en pau i en llibertat ni necessitem oblidar els seus crims ni podem fer-ho. 
Aquesta postura no és simple exhibicionisme moral. No és que no haguem d’oblidar o que no haguem de perdonar. No és que no estigui bé fer-ho. De fet, podria estar molt bé si, contra Santayana, reconeguéssim que oblidar el passat és precisament el que impossibilita repetir-lo. O si, amb els professionals de l’autoajuda, creguéssim que perdonar no ens fa més dèbils i tontets sinó més bons i més forts per encarar el futur. El que passa és, simplement, que no podem fer-ho. Que els homes no podem oblidar quan volem i que és per això que estem condemnats a carregar el nostre passat com una llosa. I que també la capacitat de perdonar escapa a la nostra lliure voluntat. No tots podem perdonar. No només perquè no tots som prou forts, sinó perquè no tots estem en situació de perdonar. Independentment, quedi dit, de si quan se’ns demana perdó es fa per expressar una sincera voluntat d’esmena o si es fa com la demana el nen que espera que el reconeixement del pecat li estalviï la penitència. Perquè això és el que acostumen a esperar els penedits i això és el que els acostumen a concedir les ànimes caritatives que pretenen que el perdó sigui alguna cosa més que “la forma sublim del menyspreu” (com l’anomena Gómez Dávila). Independentment de la sinceritat del penediment etarra, aquest és un menyspreu que els demòcrates no ens podem permetre. És un perdó que no cal que demanin perquè ja han anunciat que pensen esmenar-se i perquè és un perdó que nosaltres no els podem concedir. Perquè nosaltres, a diferència dels professors comprensius respecte als seus alumnes o dels déus benvolents respecte als simples mortals, estem igualment sotmesos a la mateixa llei que ells.

1.11.11

Què és la transició nacional i què en podem esperar? (CatDem)


Des que Artur Mas va començar a parlar de la “transició nacional” s’ha donat per fet que aquesta era una transició cap a la Independència i que Mas callava per no espantar els prudents. Se suposa, i és normal que es faci, que la transició nacional és el que ve després de la construcció nacional. Del fer país. I que aquest nou pas només pot ser un pas cap a la Independència. Sembla ser que ja hem acabat de fer país i que el que ara toca és fer Estat. I aquesta és, sens dubte, una interpretació raonable, que omple el silencis del President amb paraules que bé podrien ser les seves. Però és una interpretació que porta a alguns equívocs. El primer, el de creure que la construcció nacional s’ha acabat. El segon, creure que aquesta transició només pot ser una transició cap a la independència.
La construcció nacional encara no ha acabat perquè no pot acabar mai. Ho hem recordat fa ben poc amb la polèmica sentència sobre la immersió lingüística. Una qüestió que és especialment polèmica i que ho és amb raó, perquè enlloc és més clar que en l’àmbit de l’educació que tota societat madura està condemnada a preocupar-se eternament de les qüestions identitaries. Que està condemnada a lluitar constantment per situar-se a l’alçada de les seves aspiracions. L’evident necessitat de formar els homes del demà és indestriable de la obligació de definir com volem que sigui la seva societat, la societat del demà. I és precisament d’aquí d’on semblen venir les dificultats educatives. No del nostre desconeixement de com serà el món futur, sinó del nostre desconeixement de com volem que sigui. I és per això que debats com el de la immersió lingüística, precisament per ser tant fonamentals per a la construcció nacional, no poden donar-se per tancats o per superats.
D’aquesta “transició nacional” no en podem esperar, per tant, que doni per acabada la tasca de la “construcció nacional”. I, en lògica conseqüència, tampoc podem esperar que aquesta sigui la simple transició de l’ordre present a un nou ordre, ja conegut, ja definit, però encara per realitzar. És per això que tampoc cal esperar que, tal i com se’ls acostuma a reclamar, els polítics deixin de banda les seves diferències partidistes en favor de la plenitut nacional. Simplement, perquè no coneixem millor forma de patriotisme que el millor partidisme. I per això tampoc cal esperar que aquesta “transició nacional” sigui liderada per algú capaç d’elevar el poble per sobre dels seus interessos immediats. En tenim prou amb uns polítics que estiguin a l’alçada del seu poble. Amb uns polítics capaços de reconèixer i defensar els interessos dels catalans. Capaços de reconèixer i defensar que decidir com ha de ser Catalunya és feina dels catalans. I de fer-ho independentment de quina sigui la voluntat dels catalans. Perquè, com va dir el President, no hem de posar límits a la voluntat dels catalans.
Article publicat a la secció "Altres veus" de la Fundació CatDem

Escolios a un texto implícito i Textos, de Nicolás Gómez Dávila

Nicolás Gómez Dávila. Escolios a un texto implícito i Textos. Editorial Atalanta

Escolios a un texto implítico. Valoració: 5/5
Textos. Valoració: 4/5

Nicolás Gómez Dávila, nascut a Bogotà el 1913, i mort a la mateixa ciutat el 1994, és un autor pràcticament desconegut a casa nostra. És, com diu Franco Volpi al pròleg que acompanya els seus “Escolios a un texto implítcito”, un d’aquells “escriptors que semblen venir del no-res. Que broten imprevisiblement d’ambients que els són aliens, sense haver estat preparats per res ni ningú, sense precedents, sense pertinències o senyals de reconeixement útils per a definir-los. Excèntrics, incòmodes, irregulars, són inclasificables i inconfusibles”. Gràcies a l’editorial Atalanta, que publica les seves dues obres principals, els Escolios als que feiem referència, i els “Textos”, aquest autor, com a mínim, estarà a l’abast de tots aquells que vulguin descobrir un pensador que no mereix l’oblit en el que es troba.
Entre els 6 i els 23 anys, Gómez Dávila va viure a París amb la seva familia i acostumava a passar les vacances d’estiu a Anglaterra. Durant aquests anys va aconseguir un gran domini del grec i del llatí i una enorme familiaritat amb els clàssics del pensament i de la literatura mundial. Als 23 anys va tornar a viure a Bogotà, on es va casar i va tenir 3 fills. Al llarg de la seva vida va anar recollint a casa seva una enorme biblioteca –d’uns 30.000 volums-, on passava llargues estones, fins la matinada, dedicat a “la biblioterapia com a forma de vida”. 
Al llarg de tots aquests anys va anar recopilant els seus aforismes en el que hauria de convertir-se en la seva gran obra, els “Escolios a un texto implítico” als que ja ens hem referit. Però com diu ell mateix, el que el lector trobarà en aquesta obra no són exactament aformismes, sinó que, més aviat, les seves “breus frases són els tocs cromàtics d’una composició pointilliste”. L’escriptura d’aquests escolis (schólion, comentaris) no es deu, com diu Volpi, a una simple preferència estil·lística. I, com diu Gómez Dávila, tampoc es tracta d’”escriure curt per acabar abans de fastiguejar”. Es tracta, més aviat, d’una elecció de vida i de pensament, d’una disposició ètica d’humiltat o de modèstia. Un posicionament socràtic, el posicionament propi del pensador prou conscient de la seva ignorància com per saber que no aspira a ensenyar res a ningú, sinó a mantenir la seva vida “en un cert estat de tensió”. Com l’autor comenta a les seves notes, i recull Volpi a la seva imprescindible introducció, “l’exposició didàctica, el tractat, el llibre, només convenen a aquell que ha arribat a conclusions que el satisfàn. Un pensament vacilant, farcit de contradiccions, que viatja sense comoditat en el vagó d’una dialèctica desorientada, tolera amb prou feines la nota, per a que li serveixi de punt de suport transitori”. “Indiferent a la originalitat” de les seves idees, “però gelós de la seva coherència”, el que intenta Gómez Dávila és “trazar aquí un esquema que endreci, amb la menor arbitrarietat possible, alguns temes dispersos, i aliens. Amanuense de segles, només composo un centó reaccionari” (Textos, 55). 
I és que Gómez Dávila és també un reaccionari. Podriem dir, fins i tot, que és un reaccionari autèntic. Una persona que “protesta contra la societat progressista, la jutja, i la condemna, però que es resigna, tanmateix, al seu actual monopoli de la història”. Una persona que per això escandalitza per igual al progressista radical, “que no entén com el reaccionari condemna un fet que admet” i al progressista liberal, “que no entén com admet un fet que condemna”. El que no accepten, el que no accepta el nostre present, és la seva “passiva lleieltat a la derrota”. “Pel progressista liberal, resignar-se a la història és una actitut immoral i necia”. Però el reaccionari és precisament “el neci que asumeix la vanitat de condemnar la història i la immoralitat de resignar-se a ella”. I ho fa perquè és conscient que la història no és necessitat, com diuen els progressistes radicals, ni llibertat, com diuen els progressistes liberals. Aquestes dues visions són visions parcials. “La història no és necessitat, ni llibertat, sinó la seva integració flexible”. Aquesta visió de la història permet al reaccionari defugir la vella dicotomia entre el conservador i el progressista. “Si el progressista s’aboca cap al futur, i el conservador cap al passat, el reaccionari no mesura els seus anhels amb la història d’ahir o amb la història de demà. El reaccionari no aclama el que ha de portar l’albada propera, ni s’aferra a les últimes hombres de la nit. La seva llar s’alça en aquell espai lluminós on les essències l’interpelen amb les seves presències immortals”. El reaccionari no és conservador excepte en aquelles èpoques que guarden alguna cosa digna de ser conservada. La nostra no sembla ser una d’aquestes èpoques. En la nostra època ja “no hi ha ningú per qui lluitar. Només contra qui”. El reaccionari, per tant, conscient que la tasca política més alta i noble del filòsof és la de desenmascarar la mala filosofia política, sap que “en els paratges ombrívols de la història, l’home ha de resignar-se a minar amb paciència les supèrbies humanes”. Així, “l’home pot actuar sense contradir-se, encara que no pugui actuar més que quan la necessitat s’ensorra”. El reaccionari sap que “només descobrim allò que creiem inventar”. No és el “somiador nostàlgic de passats abolits, sinó el caçador d’ombres sagrades sobre turons eterns”. (“El reaccionari autèntic”, Textos). 
El text sobre “el reaccionari autèntic”, com els altres recollits al llibre “Textos”, ens ofereixen una idea de quin seria aquest text implícit sobre el que Gómez Dávila anota els seus “escolis”. Però cap d’aquests textos podria passar per ser el text explícit. Aquest text implític al que fan referència els escolis és la obra perfecta, ideal, imaginada, que el socràtic mai podrà escriure. Ni ho necessita, perquè “la totalitat de l’univers existeix tant en l’univers sencer com en cadascún dels seus aparents fragments” i que “el fragment és el mitjà d’expressió del que ha après que l’home viu entre fragments”. La filosofia pointilliste de Gómez Dávila necessita el lector per trobar el seu sentit; “es demana al lector que gentilment faci la fusió dels tons purs”. Només el lector atent, el lector actiu, el lector capaç de respondre amb una lectura gentil a l’escriptura gentil, podrà gaudir de la visió general d’aquest text implític. Convertir-se en aquest lector segurament sigui l’esforç de tota una vida de biblioterapia. Però no hi ha dubte que és una vida digna de ser viscuda.

Ressenya publicada a la Revista Diàlegs