28.7.11

Despertant del somni nòrdic (FCO)

El terrorista noruec també tenia el seu llibret. Aquest cop no era l'Alcorà, sinó una espècie de copypaste esquizofrènic, però més o menys ve a ser el mateix. Com passa després de cada acte terrorista islàmic, uns s'apunten a culpar el col·lectiu dels actes d'un dels seus membres més fanàtics, i els altres es dediquen a predicar la importància d'ensenyar-lo a llegir millor les sagrades escriptures. Jo mateix vaig estar temptat d'escriure una lliçó magistral sobre el relativisme sa i democràtic de Rorty quan vaig veure que el tal Breivick i jo compartim un cert interès pel filòsof americà, però la majoria de comentaristes han optat per una altra via pedagògica. Aprofiten per recordar l'ascens de l'extrema dreta sueca a les darreres eleccions i afirmen que el nord, pacífic i tolerant, està despertant del seu agradable somieig. Oblidant que les paraules del terrorista no són mai la causa ni l'explicació dels seus actes, sinó la seva excusa, aquests mateixos periodistes han aprofitat per culpar el discurs d'extrema dreta dels seus fets. En realitat, els que desperten del seu somni dogmàtic són els que fins ara no havien entès que les tan lloades virtuts nòrdiques tenien molt a veure amb aquesta cohesió que amb cara de fàstic anomenem ètnica i cultural, i que és molt més fàcil dir-se tolerant quan no cal esforçar-se per tolerar res ni ningú que no pas quan, per exemple, s'instal·la un matrimoni napolità amb quatre fills petits al pis de dalt.
Culpabilitzar el col·lectiu dels fets d'un dels seus individus és, evidentment, un error moral lamentable. Com lamentable i molt perillós seria que ho fessin perquè no tenen millors arguments per criticar l'extrema dreta. Però, a més, és també un lamentable error de comprensió dels fets. Sembla que ens neguem a acceptar el poder dels individus i, en conseqüència, la seva responsabilitat. I fins i tot sembla que ens considerem més capaços de convèncer milions de persones que el seu és un discurs equivocat que no pas de combatre les accions d'un únic home. Exactament de la mateixa manera que ens sembla més fàcil canviar el sistema que unes polítiques determinades i molt concretes. La mateixa desconfiança en el poder dels individus és el que fa que molts encara busquin la mà negra que s'amaga darrera les revoltes àrabs o el 15M, sempre tan fastigosament aparellats. Oblidant, absurdament, que no només no cal una intel·ligència superior, privilegiada i malvada per mobilitzar les masses, sinó que no existeix una ment capaç de dirigir-les amb tanta precisió. Rebutgem l'espontaneïtat de l'ordre o la direcció perquè ens costa molt admetre que potser no hi ha tal ordre i que pot ser que les masses, d'aquí i d'allà, avancin sense saber exactament cap a on. Però el progrés tècnic ha posat a l'abast dels reformistes les eines per comunicar-se i intentar millorar el món, i també ha posat a l'abast del terrorista les armes per intentar salvar Occident. Ha fet possible tant la primavera àrab com l'estiu noruec. I tot i que ens costa molt d'entendre i d'acceptar, n'hi ha prou amb un sonat armat per provocar una massacre com la de Noruega. Serveixi com a mínim per recordar-nos, un cop més, que els petits sonats són molt poderosos, que el mal existeix, i que res ni ningú ens en podrà deslliurar.

22.7.11

Temperaments filosòfics, de Peter Sloterdijk


Peter Sloterdijk. Temperaments filosòfics. Edicions de la Ela Geminada

Valoració: 3/5
L’editorial Ela Geminada, dirigida per Oriol Ponsatí-Murlà, va néixer a Girona el Febrer d’aquest mateix any, i en aquest temps, i en una edició molt cuidada, ha traduït i publicat obres com els Poemes francesos de Rainier Maria Rilke, el Breviari dels polítics del Cardenal Mazzarino i el magnífic text de Friedrich Nietzsche “Sobre veritat i mentida en sentit extramoral”, acompanyat del text “Sobre Teognis de Mègara”, que Nietzsche va presentar com a treball final del batxillerat i que no ha estat traduït a pràcticament cap llengua moderna. L’últim llibre que ha publicat l’editorial és “Temperaments filosòfics”, del que possiblemenet sigui el més gran filòsof alemany del present, Peter Sloterdijk, en una traducció de Raül Garrigasait lloada pel propi autor al Pròleg a l’edició catalana.
A mitjans dels anys 90, Peter Sloterdijk i l’editorial Diedrichs es van proposar publicar un seguit d’antologies dels “filòsofs més significatius” amb la intenció de reconduïr la lectura filosòfica cap a la lectura dels textos dels grans filòsofs, escapolint-se “del predomini de la bibliografia secundaria, que des de fa temps condemna la literalitat dels pensaments originals a desaparèixer completamente darrere vels impenetrables formats per comentaris i per comentaris dels comentaris”. “Anant a buscar els textos mateixos, segueix dient-nos Sloterdijk al prefaci, volíem oferir al públic ampli una via d’accés al pensament filosòfic originari i, alhora, posar a l’abast dels estudiants de l’especialitat acadèmica «filosofia» una alternativa a les omnipresents «introduccions»”. Sloterdijk estava convençut que “no n’hi pot haver cap, d’introducció a la filosofia, perquè la disciplina filosòfica ha de presentar-se des del primer moment a si mateixa, d’entrada com a mode de pensament, a continuació com a mode de vida”. Cada volum de l’antologia anava acompanyat d’un prefaci escrit per Sloterdijk i que presenta breument el filòsof en qüestió. Aquests prefacis han estat aplegats i publicats independentment en aquests “Temperaments filosòfics”, on prenen vida propia i on constitueixen un relat autònom sobre la història de la filosofia. Una història que, com aquest llibre ens dóna l’oportunitat de pensar, podria no ser més que la història dels pensaments dels grans filòsofs. En el fons, si Fichte té raó i “el tipus de filosofia que triem depèn de la mena de persona que som”, aquesta història de la filosofia podria no ser res més, però també res menys, que la història dels temperaments dels grans filòsofs.
La tria dels autors que han de formar part d’aquesta història és, sens dubte i sense remei, una tria arbitraria. Aquesta arbitrarietat és la que fa possible qualsevol tria i fa necessaria la seva justificació, però la sel·lecció dels grans filòsofs de la història està tan determinada pels manuals i les introduccions acadèmiques (dels que mai escapem prou lluny), així com pel fet inevitable que els més grans pensadors sempre seràn pocs per molt que la història s’allargui. Les preferències que determinen qualsevol tria, les fílies i fòbies de l’arbitre de la història, no s’expressen aquí, com no acostumen a fer-ho, silenciant alguns dels clàssics canònics per reivindicar-ne de nous i desconeguts. La sel·lecció dels protagonistes ni és original ni ho hauria de ser. Però això no evita que les afinitats electives d’Sloterdijk es facin presents en tots i cadascún dels textos introductoris que recull el llibre.
Els filòsofos triats inclouen pràcticament tots els grans filòsofs que es podrien triar. Començant amb Plató, la història avança a través d’Aristòtil, Agustí, Bruno, Descartes, Pascal, Leibniz, Kant, Fichte, Hegel, Schelling, Schopenhauer, Kierkegaard, Marx, Nietzsche, Husserl, Wittgenstein, Sartre i acaba amb el francès Foucault. Però aquesta tria que gairebé no és tal està marcada per 3 absències, d’importància diversa. La primera, forçada pel fet que va morir sense haver publicat mai res, és la de Sòcrates; el que a tots els manuals i introduccions és considerat el pare fundador de la filosofia. Les altres dues, d’Adorno i Heidegger, són absències lamentables i forçades per les habituals dificultats legals de tractar amb els propietaris del seu llegat, que tenen el pèssim costum d’actuar com si no només els pertanyéssin els textos dels seus avantpassats, sinó el seu propi pensament. Sense dubtar de la bona fe d’aquests hereus per preservar el bon nom dels seus estimats, cal lamentar que no siguin conscients que no hi ha millor defensa del seu bon nom que el pensament amb el que tan merescudament se’l van guanyar.
Només els més grans llueixen amb llum propia. I l’absència d’aquests afecta inevitablement la forma com brillen els altres. Això es veu especialment en el cas de Sartre, que gairebé es torna una caricatura d’ell mateix si no se’l posa sota la llum de Heidegger. És molt difícil presentar l’existencialista humanista francès sense tenir molt present que l’existencialisme deu el seu nom únicament al pensador alemany. I que la defensa de l’existencialisme com a humanisme de Sartre no seria res més que un text d’exhibicionisme moral sense els efectes deshumanitzadors de l’existencialisme de Heidegger i la seva crítica radical a l’humanisme tradicional. Però la llum de Heidegger no és necessaria només per fer justicia a la filosofia de Sartre, sinó també al seu temperament. Sense recordar el compromís ferm i decidit de Heidegger amb el nacionalsocialisme seria totalment injust retreure a Sartre el seu compromís ferm i decidit amb el totalitarisme comunista. Per fer justicia a Sartre és insuficient lloar la seva filosofia com “una lluita contra l’alienació de la comoditat burgesa” o presentar-lo com “l’heroi provisionalment últim en la línia de filòsofs europeus de la llibertat” si no es parla de les comoditats i de la llibertat que va trobar al paradís comunista de la URSS.
Podriem parlar també de Foucault i de la possibilitat que tampoc ell escapi de convertir-se en una caricatura del que va ser. Per no extendre’ns, només ens cal recordar el que és evident; que és molt diferent ser l’últim en arribar a la història de la filosofia que ser la seva culminació o la seva superació. Les explicacions de Sloterdijk són del tot insuficients per defensar que Foucault va anar més lluny en la inversió del platonisme del que havia anat Nietzsche o del que hagués anat el propi Plató si hagués tingut la desgràcia de conèixer el platonisme de manual. Però aquestes són suposicions que no depenen de res més que de les filies i les fòbies de l’autor del llibre i de l’autor de la ressenya. Les filies i les fobies de l’autor de la ressenya són, evidentment, irrellevants. Les de l’autor, en canvi, condemnen aquests grans filòsofs a brillar amb la llum de qui els presenta. Això fa que en alguns moments, i contra el que és habitual, l’estil d’Sloterdijk sembli enfosquir més que no pas il·luminar els autors que tracta. Però això, lluny de ser una crítica, converteixen el llibre en un experiment reeixit. Sloterdijk ha aconseguit, com no podia ser d’una altra manera, superar les introduccions i els manuals d’ús habitual en els estudiants de l’especialitat acadèmica «filosofia». Encara que ho hagi fet al preu de convertir la història de la filosofia en una introducció al seu propi temperament filosòfic.
Ressenya publicada a la revista Diàlegs

21.7.11

Exemplaritat

El pitjor de tot el cas Camps, el que més mal fa a la democràcia, és la seva defensa. Tan populista, tan indignada, tan 15M. La resposta de Camps és, sempre ha sigut, que compta amb el suport i la confiança del poble. I aquesta és una resposta tan certa com irrellevant, perquè en un estat de dret rebre el suport d’una majoria eventual dels ciutadans no és garantia de legalitat. Ni, per tant, de legitimitat. En un estat de dret no imperen els homes, sinó la llei. I això, lluny de ser una limitació a l’autogovern del poble és la seva màxima expressió. Perquè l’autogovern és, en primer terme, una autolimitació. I el bon autogovern, sigui de l’home com de la ciutat, no és aquell que tot ho permet, sinó aquell que combat els vicis i la corrupció i fomenta la virtut. Tota la dificultat que tenim per acceptar aquesta evidència sorgeix del fet que la democràcia es defineix per ser el règim de la llibertat i que, en conseqüència, tendeix a creure que tota limitació de la llibertat és negativa i una amenaça a la pròpia democràcia. Això s’expressa, en l’actualitat, en el rebuig a la promoció pública d’un model de vida determinat o d’una moral concreta, sobretot quan es pretén fer des del govern. Però aquest posicionament sobre la moral pública es mostra del tot absurd quan no és capaç d’afirmar que la vida del ciutadà honrat és més noble que la del lladre o el corrupte.
Aquest rebuig el comparteix el poble tan com Camps i com la gran majoria de la classe política. Ni el poble espera que el polític li serveixi de guia moral ni hi ha gairebé cap polític tan pretensiós com per considerar-se a si mateix un exemple per al poble. Fins i tot ens semblaria, tan a nosaltres com al polític, que aquestes pretensions traeixen la seva tasca prioritària, que és la de representar el poble. Però independentment de la voluntat del poble i de la voluntat del polític, en una democràcia l’exemplaritat va amb el càrrec. La moral s’educa amb l’exemple fins i tot quan es fa sense voler. I tot i que els polítics, com es diu, no acostumen a ser millors que el poble que els ha votat, el cert és que tampoc cal que ho siguin si s’entén que representar el poble no ha de voler dir necessariament representar els seus pitjors defectes. Hem d’entendre que fins i tot pot significar representar les seves millors virtuts i que és molt millor quan és així. És per això que la defensa populista de Camps és molt més perillosa que la corrupció o el lladronici. Perquè el lladronici d’uns quants no enfonsarà l’economia de tot un país i no hi ha millor corrupció que la que ja ha sortit a la llum. Però, en canvi, és molt més fàcil combatre aquesta corrupció que la corrupció del discurs públic. És per això que fa molt més bé a la democràcia un polític corrupte que paga i dimiteix que un polític honrat que la defensa amb aquest tipus d’arguments. Uns arguments que lluny de ser un elogi del poble són la prova més evident i insultant que no el creu capaç de res millor. Una nova prova que l’amor que el populista declara a la gent tal i com és brolla del seu odi a l’home recte.

Nota: L’article ha estat escrit abans de la dimissió de Francisco Camps.

14.7.11

Indignez-vous, de Stéphane Hessel


Stéphane Hessel. Indignez-vous. Indigène editions.
Valoració: 0/5
L’argument bàsic del llibre, el que el porta a exigir als joves que s’indignin, és que avui les conquestes socials estàn amenaçades per la democràcia com ahir ho estaven pel nazisme. Hessel considera que la indignació va ser el motor de la resistència i que, per tant, avui és tan necessaria com ahir. I ja se sap que quan l’únic instrument que tens és un martell tot et sembla un clau. Si acceptem aquest absurd paral·lelisme històric i que avui perseguim els mateixos fins que ahir, una de les coses importants que hauria d’explicar és per què ahir servien els mètodes violents de la resistència però avui, en canvi, són “ineficaços” i, per tant, condemnables. També hauria d’explicar per què la violència li sembla que és condemnable o que no ho és segons la seva eficacia. Sobre aquesta qüestió trobem alguna pista al pamflet. Allà, Hessel es declara hegelià perquè creu que la història humana és la història d’un progrés “etapa per etapa”. I aquesta creença, ens diu, es basa en el seu “optimisme natural”. És ben sabut que per l’autèntic progressista tot es jutja en funció de si fa avançar o retrocedir la història. Fins i tot els assassinats de masses. Però ni tan sols un progressista en tindrà prou amb l’”optimisme natural” del sr.Hessel per saber quan l’ús de la violència serveix al progrés i quan no. Al pamflet, Hessel fa una referència puntual al comentari de Walter Benjamin sobre l’Àngelus Novus de Klee. No l’hauria de rebutjar tan ràpid i a la lleugera. Aquest comentari podria ser-li molt útil per entendre fins a quin punt el progrés que defensa és impossible sense la violència que condemna.

13.7.11

El sou de la "casta política" (FCO)

Una de les raons de l'èxit de crítica i públic del moviment del 15M és que no feia més que repetir els prejudicis més populistes de molts i molt diversos ciutadans. El discurs contrari a les elits, que serien les úniques culpables de la crisi actual i de tots els mals de la societat, ha fet habituals expressions com la de "casta política" i les conseqüents crítiques al seu sou. Aquest populisme sobreviurà al 15M i és més perillós que els crits dels indignats. Per això cal discutir-lo i per això cal discutir els temes i els termes del diputat López Tena, que en una recent intervenció parlamentària acusava la "casta política" catalana de no voler transparència ni abaixar-se el sou.
Que es parli d'una casta política però no es parli mai d'una casta futbolística és tan evident com significatiu. Perquè qualsevol adult sap que per ser com Messi es necessita alguna cosa més que una samarreta del Barça amb el seu nom, unes botes de colors i una pilota de futbol. Però, en canvi, el ciutadà democràtic viu convençut que per ser polític no es necessita res que el ciutadà mitjà no tingui. Això es deu en gran part a una mala comprensió de la tasca del polític, que es considera que no passa de la vella idea de representar el poble allà on el poble no té el temps ni la paciència de ser present. És per això que la democràcia directa passava aquests dies per ser la millor forma de govern; perquè ningú representa millor el poble que el mateix poble. I és per això que molts ciutadans estan convençuts que ells ho farien millor; perquè obliden no només que l'art de governar és complicat, sinó que també ho és el tecnicisme burocràtic que imposa la vida parlamentària. La feina del polític no és senzilla. Demana una gran dedicació i l'ajut d'una dilatada experiència i això fa molt necessària, fins i tot imprescindible, l'existència d'aquests polítics professionals que tant es critiquen. Fins i tot amb el seu talent innat, Messi ha necessitat dedicar tota una vida al futbol per arribar a ser Messi.
La necessitat de tenir bons polítics és molt més evident que la manera d'aconseguir-los. I fins i tot és més evident que la manera d'atreure professionals bons i honrats cap a la vida política. És difícil saber com fer-ho, però és molt fàcil entendre que els sous baixos i les crítiques dures i constants són al·licients insuficients per dedicar-se al servei públic. Sobretot si és que es té alguna altra cosa a fer a la vida. Pagar sous mediocres és la millor manera d'assegurar-se polítics mediocres. Tot i que amb algunes excepcions. Com la d'aquells patriotes amb un extraordinari sentit del deure. Però una flor no fa estiu i un bon polític no fa una bona classe política. O com la d'aquells homes prou rics per dedicar la seva vida a l'oci que optessin, per raons incomprensibles i no sé imaginar al servei de quins interessos, per dedicar el seu temps a la política. Aquestes són evidències que Girauta recordava amb aquestes paraules: "la bona remuneració enderroca les barreres de renda en l'accés a la política i dignifica el càrrec. La dolenta, a més de resultar injusta i deixar la cosa pública als rics, allunya els gestors més competents".
Uns sous mediocres acostumen a atreure polítics mediocres. Per tenir bons polítics, hem de pagar el sou que mereixen els bons polítics. L'altra opció és avançar per la hipotètica via platònica i obligar-los al servei públic. Però a la dificultat d'establir quins són els bons s'hi sumaria el fet que, per a nosaltres, la necessitat de la democràcia és molt més evident que la necessitat dels bons governants. I la democràcia, aquesta democràcia, la democràcia real, és cara. Molt més cara que les democràcies directes al terra d'una plaça, que les democràcies orgàniques, les populars, les monarquies absolutes i els governs totalitaris. La llibertat és cara.

6.7.11

La renovació de l'esquerra socialdemòcrata (FCO)

L'esquerra socialdemòcrata europea està en crisi. Ha perdut el poder a la majoria de països que fa pocs anys governava i, a més, ha perdut la confiança en la seva pròpia raó de ser. L'esquerra socialdemòcrata, no es cansa de recordar-ho, creu que pateix una crisi de model, que no té projecte de futur. És cert que considera que la seva és una mort d'èxit. En tot Europa pràcticament no hi ha cap partit que posi en dubte la bondat i fins i tot la necessitat de l'Estat del benestar. Però aquest èxit ha deixat l'esquerra socialdemòcrata desorientada. Ja han fet el que havien vingut al món a fer. I els progressistes creuen, i segurament amb raó, que ara la seva tasca més important és defensar l'Estat del benestar i tot allò que, segurament sense raó, creuen que és l'herència que ells deixen a la humanitat. Els socialdemòcrates, ens diuen ells mateixos, s'estan tornant conservadors perquè desconfien del futur. I un progressista no pot perdre la confiança en el futur sense quedar perplex. Per això busquen renovar el seu projecte de futur i per això busquen intel·lectuals que els salvin d'aquesta perplexitat.
Això és així perquè l'esquerra socialdemòcrata està convençuda que per governar, i per governar bé, necessita tenir una idea clara de quin món vol construir. I és per això que busca el suport dels intel·lectuals, dels quals espera que defineixin el nou marc global que doni sentit a les polítiques concretes. A aquelles polítiques que haurà d'anar aplicant des de cada òrgan de govern, per petit que sigui, que sigui capaç de recuperar. De fet, es mostra convençuda que administrar la realitat no és una tasca suficient, ni suficientment noble, perquè la realitat mai es cansa de decebre'ns. Està convençuda, en definitiva, que per governar, i per governar bé, necessita molt més del que necessita la dreta, igualment socialdemòcrata, però actualment, i de forma necessariament passatgera, amb millor situació i millors perspectives. Però creient això no només s'equivoca sinó que s'imposa unes obligacions, tan intel·lectuals com polítiques, que mai podrà satisfer i que només poden servir per allargar la seva particular travessia del desert. Perquè quan creu que necessita una renovació urgent del seu model o del seu marc ideològic, considera imprescindibles dues tasques que són incompatibles entre elles: una renovació políticament urgent i una renovació intel·lectualment profunda. I, a més, sembla esperar d'aquesta renovació intel·lectual molt més del que es pot esperar d'una revolució ideològica profunda. Pot ser ni tan sols la intel·lectualitat sigui ja propietat exclusiva del progressisme, però segueix sent evident que el progressisme espera molt més d'aquesta intel·lectualitat del que ho fa el conservadorisme. És per això que l'esquerra socialdemòcrata es mostra constantment convençuda que unes bones idees són condició necessària i fins i tot suficient per una bona política, oblidant la irònica lliçó d'aquella famosa dita sobre el comunisme, que era una mala idea massa ben aplicada. I és per això que espera que els intel·lectuals vinguin, altre cop, al rescat de la política. Sense saber, o havent oblidat, una lliçó tan bàsica com que el millor que es pot esperar dels intel·lectuals és que allarguin i compliquin la presa de decisions, recordant-los constantment que no hi ha solucions senzilles i definitives als problemes complexos i perennes de la societat. Per tot això sembla que el pitjor que lpot passar a l'esquerra socialdemòcrata és creure que les bones polítiques no les fan els bons polítics sinó els bons intel·lectuals. I no només perquè tal com van les coses al final podria resultar que tingués a la seva disposició més bons polítics que no pas bons intel·lectuals, sinó perquè en política no hi ha millors idees que les idees dels bons polítics. La millor i més ràpida renovació de l'esquerra socialdemòcrata passa per trobar i potenciar aquells pocs polítics que encara els queden amb poder i amb suport popular. Perquè la primera condició del bon governant és que sigui capaç de governar. I perquè, en política, millors idees que les del bon governant simplement no existeixen.