30.6.11

La dreta progressista en defensa del franquisme (FCO)

A Libertad Digital fa dies que dura una interessant polèmica sobre la possibilitat de defensar el franquisme des de la democràcia liberal. La polèmica va iniciar-se amb un article de Pío Moa, on deia que no només "el franquisme pot ser defensat des dels valors de la democràcia liberal" sinó que ha de ser-ho. La defensa del franquisme des de la democràcia liberal no pretén simplement recordar que qualsevol defensa del franquisme que es faci des de l'actualitat s'haurà de fer des de la democràcia liberal espanyola (i imperfecta, evidentment, com han de ser les democràcies) i gràcies a llibertat d'expressió que aquesta garanteix. El que pretén va més enllà. Es tracta de reivindicar el franquisme precisament perquè aquest va portar la democràcia actual, i de fer-ho esquivant la fal·laç consideració del "post hoc, ergo propter hoc". Això és, de considerar que simplement perquè una cosa ve després de l'altra, aquella cosa és causa d'aquesta altra. Especialment en un cas com el franquisme, que no sembla que considerés com a pròpia la tasca de portar la democràcia.
En aquest article, Moa exposa diferents arguments en favor de la seva tesi. La majoria pretenen rebaixar la càrrega de maldat del franquisme per fer moralment més acceptable la seva defensa, però el principal argument és el que diu així: "No pot defensar-se el franquisme com un sistema actual. Però va ser, sens dubte, una dictadura històricament necessària". José Carlos Rodríguez va fer una primera rèplica, intel·ligent i consistent, posant sobre la taula la dificultat d'acceptar les 30.000 execucions del franquisme com una necessitat històrica. Encara que el franquisme fos una necessitat històrica, ens ve a dir, no tot en el franquisme era històricament necessari. Però José Carlos Rodríguez es manté dins l'horitzó progressista de Moa, centrant el debat en si la societat espanyola estava preparada per la democràcia o encara no. Assumint, per tant, que tard o d'hora ho havia d'estar i que la dictadura és un mal que cura el temps perquè la democràcia és el destí dels pobles.
Aquesta és una postura propera a l'anomenat hegeliansime de dretes i a la tesi de Fukuyama sobre el Final de la història. Des d'aquesta postura es creu més en la història que en la moral, perquè fins i tot la moral és històricament canviant. Així, si la democràcia és el fi que persegueix la història, es considera que bo és allò que apropi la democràcia i dolent allò que endarrereixi la seva arribada. Així, des de la democràcia liberal ens veuríem obligats a reconèixer la bondat i la necessitat històrica de tot allò que va fer possible la democràcia. I no només el franquisme en general, sinó cadascuna de les 30.000 execucions en particular. Encara que només fos perquè no podem saber si sense alguna d'aquestes execucions la democràcia hauria arribat abans que la mort del dictador. Els camins de la història són inescrutables. Però ens permet, com a mínim, jutjar els altres règims polítics presents segons la seva proximitat amb la nostra democràcia. Si la història és el jutge suprem i la història s'ha acabat, podem defensar la democràcia acceptant tot el que ha portat cap a ella. Si, com diuen els que anomenem hegelians d'esquerra, la història és el jutge suprem però encara no ha acabat, aleshores, simplement, hem de defensar qualsevol cosa que hagi passat i que hagi de passar. En aquella cèlebre cita, Pla va dir que res s'assembla més a un espanyol d'esquerres que un espanyol de dretes. S'entén que ho deia per espanyols, però bé podria dir-se per progressistes. Si la dreta espanyola vol estalviar-se una vergonyant defensa del franquisme sense caure en el relativisme més radical, haurà de defugir aquest historicisme. Segurament hagi de fer-ho avançant per la difícil via que l'historiador Vilches segueix en aquest debat, argmentant en favor de la bondat incondicional i ahistòrica del respecte als drets individuals.

22.6.11

Intel·lectuals en democràcia (FCO)

Les polèmiques paraules d'Arcadi Oliveres no són res més que allò que els francesos anomenen boutade i que traduït al català vindria a ser, més o menys, una autèntica collonada. Una de tantes entre les que li hem sentit els últims dies. Sense anar més lluny, una com les que li vam sentir dir aquest mateix dilluns a l'Ateneu Barcelonès, on participava en el que havia de ser un debat amb Vicent Sanchis. I on, pel que m'agradaria pensar que era simple cansament intel·lectual degut als últims excessos, en diverses ocasions va ratllar la mala educació i la falta de respecte envers Sanchis, la moderadora de l'acte i el públic. O, si més no, a la part del públic que havia anat a escoltar un intercanvi d'arguments. L'altra part, la dels més entusiastes dels seus seguidors, sí que va creuar la línia de la mala educació, comportant-se com ho farien en un partit de futbol, aplaudint cada falta del seu equip com si fos un gol, xiulant a la moderadora i arribant a cridar a Vicent Sanchis que callés perquè no els agradava el que deia. Tot això, evidentment, sense que el sr. Oliveres intervingués més que amb un somriure irònic per demanar ordre i seriositat. No se sap si perquè en el seu tracte amb les masses té el costum d'escoltar en silenci els seus aplaudiments i no discutir-los res, o simplement perquè ja li estava bé que el que havia de ser un debat d'idees es convertís en un patètic homenatge a la seva pretesa "superioritat moral", degudament reconeguda pel públic al torn de preguntes. Però les boutades d'Oliveres no tindrien cap més importància si no fossin seves, com no en tenen cada cop que en lloc d'Oliveres les pronuncia qualsevol passerell des del terra d'una plaça. Però aquest és el preu que ha de cobrar per ser considerat l'intel·lectual del moviment que necessiten els mitjans per cobrir la quota. I aquest és el problema d'Oliveres i de les seves paraules. No és que siguin un error des del punt de vista legal; és que són un error des del punt de vista intel·lectual.
Ser la quota intel·lectual comporta, efectivament, certes obligacions. La primera i més evident és la d'actuar com a tal; com a quota i com a intel·lectual. Això és molt més fàcil del que sembla i no requereix necessariament cap laxitud moral. Un pot dir el que pensa, pensar el que diu, i al mateix temps el que s'espera que digui. El que no podria ser, per exemple, és que l'intel·lectual es limités a dir el mateix que diria qualsevol altre, a servir d'altaveu dels "indignats". Tampoc és el que esperen ells, perquè d'altaveus ja en tenen i perquè el que esperen de l'intel·lectual és que confirmi la bondat dels seus prejudicis i que els converteixi en un discurs consistent i presentable davant l'opinió pública. Ells diferencien molt bé entre la seva tasca i la de l'intel·lectual, i és per això que anuncien la seva arribada dies abans que es produeixi i que suspenen el debat per escoltar atentament les seves paraules. Així, també ells imposen en l'intel·lectual certes obligacions. I especialment ells han d'estar molt en contra que l'intel·lectual jugui a representar-los. Per això el millor que pot fer l'intel·lectual que vol implicar-se, i fins i tot aquell que vol tenir el poble content i el sou assegurat, és implicar-se en la seva tasca intel·lectual. Com molt bé ha assegurat saber en moltes ocasions el sr. Oliveres, la feina de l'intel·lectual no és la de comandar les masses cap a un futur millor. Aquesta és la tasca dels demagogs, que no només asseguren saber què cal fer sinó que el que cal fer és precisament allò que al poble li ve de gust fer. A diferència del demagog, l'intel·lectual no dedica la seva vida a oferir solucions agradables a la societat, sinó a reflexionar seriosament sobre els seus problemes més importants. No hi ha res més aliè a la tasca de l'intel·lectual que oferir solucions simples als problemes més complexos. I seria més propi del demagog que de l'intel·lectual, per exemple, fer veure que per sortir de la crisi cal, simplement, "destruir el capitalisme", "tancar immediatament a la presó totes les persones vinculades al món financer", "aturar el Parlament" o "renunciar als fons de pensions". La tasca de l'intel·lectual és, al contrari, evitar que els debats complexos es tanquin en fals. Mantenir viu el debat i també, i sobretot, el debat Parlamentari. I aquesta no només és la millor contribució que pot fer a la democràcia. Aquesta és, simplement, la vida democràtica.

20.6.11

Corruption and vices of the rulers in a democracy

"(...) it is much less frightening to witness the immorality of the great than to witness that immorality which leads to greatness. In democracies, ordinary citizens see a man emerging from their ranks and possessing, after a few years, wealth and power; the sight of this arouses their astonishment and envy; they wonder how their equal of yesterday is today invested with the right to be their ruler. It is inconvenient to attribute his rise to his talents or to his virtues because that would mean the admission to themselves that they are less virtuous or less capable than he was. Therefore, they ascribe, often rightly, the principal reason for his success to some of his vices. Thus, there is at work some odious muddle in our ideas of corruption and power, unworthiness and success, usefulness and dishonor."

Alexis de Tocqueville. Democracy in America

17.6.11

Expliquez-vous!

Després dels incidents al Parlament, també Hessel ha volgut deixar clar el seu rebuig a la violència. És l'error de tot intel·lectual disfressat de revolucionari creure que podrà dirigir les masses. I una cosa és que les masses hagin copiat el títol del seu pamflet i una altra cosa és que estiguin disposades a sotmetre's a la seva autoritat. A Hessel, com a Oliveres o Navarro o tants d'altres, no cal responsabilitzar-los de la violència. Perquè molt més perillosa que la violència de les minories radicals és el suport ideològic que reben d'aquests i altres homes amb molta més fe que raó. Hessel podrà repetir tantes vegades com vulgui les seves proclames pacifistes, però això no té cap valor perquè tampoc en això li faran cas els violents. Oliveres, Navarro, Hessel i tants altres només han de respondre de les seves paraules, dels seus arguments. Però han de fer-ho.
Hessel, per exemple. El seu argument bàsic, el que el porta a exigir als joves que s'indignin, és que avui les conquestes socials estàn amenaçades per la democràcia com ahir ho estaven pel nazisme. Hessel considera que la indignació va ser el motor de la resistència i que, per tant, avui és tan necessaria com ahir. I ja se sap que quan l'únic instrument que tens és un martell tot et sembla un clau. Si acceptem aquest absurd paral·lelisme històric i que avui perseguim els mateixos fins que ahir, una de les coses importants que hauria d'explicar és per què ahir servien els mètodes violents de la resistència però avui, en canvi, són "ineficaços" i, per tant, condemnables. També hauria d'explicar per què la violència li sembla que és condemnable o que no ho és segons la seva eficacia. Sobre aquesta qüestió trobem alguna pista al pamflet. Allà, Hessel es declara hegelià perquè creu que la història humana és la història d'un progrés "etapa per etapa". I aquesta creença, ens diu, es basa en el seu "optimisme natural". És ben sabut que per l'autèntic progressista tot es jutja en funció de si fa avançar o retrocedir la història. Fins i tot els assassinats de masses. Però ni tan sols un progressista en tindrà prou amb l’”optimisme natural” del sr.Hessel per saber quan l’ús de la violència serveix al progrés i quan no. Al pamflet, Hessel fa una referència puntual al comentari de Walter Benjamin sobre l’Àngelus Novus de Klee. No l'hauria de rebutjar tan ràpid i a la lleugera. Aquest comentari podria ser-li molt útil per entendre fins a quin punt el progrés que defensa és impossible sense la violència que condemna.

16.6.11

Qüestió de principis (FCO)

CiU ha acabat fent el que havia de fer, que és deixar governar la llista més votada a Badalona i a Tarragona. Però no ho ha fet com ho havia de fer, perquè ha estat a punt de no fer-ho. O, com a mínim, perquè ha deixat que semblés que podria no fer-ho i fins i tot que estava a punt de no fer-ho. CiU hauria d'haver estat més previsible, perquè la previsibilitat és una de les característiques del representant virtuós; la que garanteix que el votant pugui votar amb confiança per allò que vol que es faci i no només per premiar o castigar allò que s'ha fet. Però a CiU saben, com sabem tots, que tota regla té les seves excepcions. I molts han cregut que García Albiol bé mereixia una excepció.
Aquesta creença es basa en el fet de considerar que García Albiol està al PP però és del PxC. Aquesta creença es basa en les declaracions de García Albiol sobre la immigració, que no només eren políticament incorrectes sinó que ho eren amb orgull. La disposició de l'opinió publicada a acceptar el discurs políticament incorrecte és cada cop més evident, però sempre com a mal menor i per afrontar problemes incòmodes. El que no acostumem a tolerar és que amb l'excusa de lluitar contra la correcció política es pretengui convertir els debats sobre seguretat i immigració en debats moralment còmodes. D'aquí sortia bona part del rebuig al candidat García Albiol. I crec que aquí hi ha la millor part del rebuig. Perquè l'orgull de la correcció política, aquest orgull que ha anat abandonant des que va guanyar les eleccions, és molt més perillós que les possibles polítiques que pugui portar endavant com a alcalde. Que podem suposar que estaran fortament limitades per la llei democràtica, les competències municipals i, fins i tot, per la dinàmica pròpia dels partits grans i de grans aspiracions. Albiol no mereixia ser una excepció. I no només pel principi de respectar la llista més votada, però també per aquest principi.
Tantes i tan profundes reflexions sobre la legalitat i la legitimitat i tanta insistència en la conveniència de deixar governar la llista més votada no havien de servir només per criticar els que governaven havent perdut les eleccions, sinó principalment per saber què calia fer en la seva situació. Tenir principis és molt útil per estalviar-se haver de prendre i justificar decisions especialment complicades. Per això, encara que sigui molt comprensible la temptació i fins i tot la decisió de canviar els principis pel poder, no és bo dubtar dels propis principis de forma gratuïta perquè passi el que passi és segur que ens faran molta falta. És cert que CiU ha pres la decisió correcta, i que pot confiar en la benevolència i la mala memòria dels electors, com pot confiar que la oposició no critiqui massa les decisions que la beneficien. Però cal lamentar que hagi deixat passar una molt bona oportunitat per demostrar que està, sempre i a tot arreu, a l'alçada dels seus principis.

15.6.11

El fons és la forma

He vist que Rivera, Herra i Puigcercós conicideixen en el més fonamental. Creuen que els autèntics indignats són els seus, els que defensen els canvis polítics que proposen ells als seus programes electorals, i que els altres no ho són. Estàn d'acord amb el fons, diuen, però no amb les formes. És un error gravíssim. Perquè el fons dels indignats no és la defensa dels programes electorals ni d'Herrera, ni de Rivera, ni de Puigcercós, ni d'etc. El fons és el famós canvi de sistema, la revolució. I en la revolució com en la democràcia, el fons és la forma. Els més lamentable és que els més indignats d'entre els indignats semblen haver-ho entès molt millor que els més demòcrates d'entre els diputats.

12.6.11

Els indignats i la ciència de la política

Sembla que a alguns indignats els sembla tan estúpid que se'ls demani que defineixin i exposin propostes i alternatives concretes com ho seria que "un metge aconsellés a un pacient angoixat que es fes responsable directe del seu propi tractament". Tindrien raó si el moviment s'hagués limitat a exposar el malestar i no s'hagués dedicat a criticar tan la manera com es prenen les decisions com les decisions que es prenen. Seria molt just que protestéssin si realment estàn disposats a deixar la cura de la seva angoixa en mans dels científics de la política de la mateixa manera que estàn disposats a deixar la cura del seu dolor físic en mans dels científics de la salut. I, sobretot, si estàn disposats a acceptar com a resposta que hi ha alguns mals, com els pitjors mals, que no tenen solució. Però això no només seria un despropòsit pel moviment (no es pot estar contra els polítics i esperar que aquests mateixos polítics et solucionin els problemes), sinó també pel propi sentit comú. És ben sabut que, encara que hi hagi una ciència política, la política no és una ciència. 
Forges

10.6.11

Amb dos pebrots

En diversos moments d'aquest reportatge sobre el Barça i els valors es planteja la dificultat que una societat tan individualista com la nostra "faci seus" els valors del Barça de Guardiola. En diversos moments es planteja que la primera dificultat és que la gent entengui el valor d'aquests valors. I s'apunta, particularment, a la dificultat que les empreses incorporin aquests valors en la seva gestió degut a la seva reticència a fer canvis. Però des que tan es parla d'"el "valor de tenir valors", és cada vegada més evident que el problema no és que la gent desconegui que l'esforç i la dedicació són bons i necessaris per aconseguir l'èxit, sinó que amb aquest coneixement teòric no n'hi ha prou. Que és molt diferent saber que cal esforçar-se que esforçar-se. Aquesta diferència es veu molt clarament a l'escola. És veritat que molts professors neguen la importància de l'autoritat del mestre, de la matèria i del valor de l'esforç, però més greu sembla ser el cas de tots aquells que saben que els seus alumnes s'han d'esforçar i treballar seriosament però que no saben com fer que els seus alumnes s'esforcin i treballin seriosament. Per això el mèrit de Guardiola no sembla ser el d'haver entès que quan es juga a futbol és millor jugar bé i guanyar que jugar malament i perdre i que per guanyar i jugar bé cal treballar molt. El seu mèrit és fer que els seus jugadors juguin bé i amb esforç i treballin molt per guanyar i per tornar a guanyar els títols que ja han guanyat. Que segueixin esforçant-se un cop han assolit l'èxit. És evident que per "fer nostres" els valors del Barça no n'hi ha prou amb recordar una vegada i una altra "el valor de tenir valors". I que d'aquí ve la dificultat de fer nostre l'èxit del Barça de Guardiola. 
El que més m'agrada d'aquesta retòrica és l'anunci de Nike, amb dos pebrots. Com m'agrada molt més la samarreta del Che que portaven els meus companys de classe que aquesta altra, insultantment obvia, dels meus companys de festa.

8.6.11

Revolució i sistema (FCO)

Després de dubtar-ho i discutir-ho molt, sembla que a poc a poc els indignats aniran desallotjant la plaça de Catalunya de Barcelona. Tant la decisió com els dubtes semblen força raonables. Saben bé que difícilment el moviment podrà sobreviure a l'acampada i que la pretesa revolució corre el risc d'acabar sense haver aconseguit cap canvi en la vida política del país. Havent resultat, literalment, inútil. És comprensible que els acampats temin aquesta inutilitat, perquè des del primer dia van considerar-se poc més que eines al servei d'una causa, considerant seva la tasca contrarevolucionària per excel·lència; la de treballar en la reforma i la millora del sistema. La inutilitat del moviment serà el seu fracàs, però podria haver estat la seva principal virtut si no haguessin cedit a les pressions dels mitjans, sobretot dels pretesament afins, per presentar una llista consensuada de reformes simples i concretes de qüestions tan generals i complexes com el sistema electoral, la banca mundial, l'ètica política i l'esperit del capitalisme. Això és, de fet, el que esperaven des del sistema fins i tot aquells que no estaven disposats a donar-los res del que poguessin demanar. El discurs autènticament revolucionari, el que pretenia convertir la vida assembleària en un sistema de vida alternatiu, el que pretenia convertir la plaça en una nova àgora del segle XXI i la pràctica política en un fi en si mateixa, ha estat sempre un discurs minoritari. Però això implicaria admetre una cosa tan elitista com que aquesta nova forma de vida només podia estar a l'abast d'uns pocs; d'aquells afortunats que poden passar els dies discutint sobre les qüestions més elevades perquè no estan obligats a treballar per atendre les qüestions més urgents. Haurien d'admetre que aquesta nova vida a la qual aspiraven no era res més que la vella vida d'una minoria de ciutadans privilegiats, que podria prescindir de preocupar-se del negoci per dedicar-se a la vida ociosa. No és casualitat que aquesta minoria estigués formada principalment per estudiants i aturats, perquè els altres ciutadans, simpatitzants o no, aspirants o no a formar part d'aquesta nova classe social, havien de treballar.
Com que aquest era un discurs literalment impresentable, de seguida es va imposar el principi revolucionari clàssic, a la Tahrir, en el qual una part petita, molt petita, del poble es considera el dipositari legítim de la sobirania popular. En un sistema democràtic això no és res més que una usurpació, purament retòrica, de la sobirania popular. És totalment incomprensible que aquest discurs sigui considerat menys impresentable que el que defensa els privilegis de la minoria ociosa. Que l'acampada coincidís amb les eleccions municipals podria ser una casualitat, però seguiria sent molt significatiu i un bon recordatori que, malgrat les seves pretensions, els acampats no són el poble ni el representen. Que el poble és qui vota a les eleccions, però també qui passa d'ells i de la política. I poble, com bé han demostrat els resultats electorals, és fins i tot qui com ells passa dels partits d'esquerra, però no precisament perquè siguin massa poc d'esquerra. Així és totalment comprensible que als indignats no els agradi el poble. I que la seva pretensió no sigui en realitat representar aquest poble sinó substituir-lo, canviar-lo per un altre. Pretenen que els polítics els facin més cas a ells que als altres, però han estat incapaços d'argumentar per què els polítics haurien de fer més cas a aquesta minoria sorollosa que a la sempre menyspreada però sempre determinant "minoria silenciosa". Enduts per la rutina de campanya, tots els partits polítics van dir que "els escoltaven", però és probable que no ho hagin fet i que al final resulti que no són tan burros com ens agradaria pensar. Així, doncs, també és comprensible que als acampats no els agradin els polítics. Però el que resulta del tot incomprensible és el poc que s'agraden ells mateixos. Per il·lustrar-ho corre una conyeta per facebook sobre els que twittegen la revolució des de l'iPhone. Contra el que s'acostuma a dir, twittejar la revolució des d'un iPhone no és hipòcrita. També els nens de papà tenim dret a fer la revolució i a somiar que un demà més just pot també ser un futur ben comunicat; amb twitters, iPhones i un llarg etcètera de coses fantàstiques encara inimaginables. Si la brometa de l'iPhone té sentit és en la mesura que il·lustra fins a quin punt som inconscients, que són els nostres actes els que fan el sistema tal com és; el nostre vot, és clar, però també i sobretot les nostres compres, les nostres factures telefòniques, el nostre cobrar en negre, facturar sense IVA, repetir assignatures per mandra, viure dels altres quan podem cobrar l'atur i demanar hipoteques que potser demà podrem pagar però que de moment segur que no. El que anomenem sistema només és l'efecte dels nostres actes. No hi ha sistema. L'univers és indiferent. I els nostres mals tenen molt a veure amb l'absurda creença que és més fàcil canviar de sistema que canviar de costums.

7.6.11

La agonía de Francia, de Manuel Chaves Nogales



Manuel Chaves Nogales. La agonía de Francia. Ed. Libros del Asteroide

Valoració: 4/5
Manuel Chaves Nogales (1897- 1944) va iniciar ben d’hora la seva carrera periodística a Sevilla, la seva ciutat natal. L’any 1922 va marxar a viure a Madrid amb la seva dona i la seva filla, on va treballar en diversos mitjans. El 1927 va guanyar el premi Mariano de Cavia, considerat el més prestigiós del periodisme espanyol. Durant aquesta època va treballar a diversos diaris, arribant a ser redactor en cap de El Heraldo i director del diariAhora, afí a Azaña, l’any 1931. El 1935 va publicar una biografia del torero Belmonte, titulada Juan Belmonte, matador de toros, su vida y sus hazañas, la seva obra més coneguda i considerada com un dels millors llibres que s’han escrit sobre el món taurí. Durant aquests anys, Chaves Nogales va viatjar per Europa, la URSS i va arribar a entrevistar el ministre de propaganda de Hitler, Joseph Goebbels, a qui va qualificar de “ridícul i impresentable”.Quan va esclatar la Guerra Civil va seguir treballant a favor de la República fins que el govern va abandonar la ciutat de Madrid. El novembre del 1936, quan la seva preocupació ja només era la de saber si “el futur dictador d’Espanya havia de sortir d’una banda o l’altra de les trinxeres”, va decidir fugir a l’exili a França, on viuria en primera persona la caiguda de la República que relata al llibre “La agonia de França”, editat a Libros del Asteroide. El 1940, pocs dies abans que els nazis entrin a París, Chaves Nogales, fitxat per la Gestapo, es veu obligat a emigrar altre cop, aquesta vegada a Londres, on va morir 4 anys més tard.
Chaves Nogales va arribar a França com tants altres centenars de milers de refugiats, fugitius espanyols, italians, txecs, austríacs, polacs, rumanesos, rusos i jueus de tot arreu, a la recerca de la llibertat i la democràcia que havien perdut als seus països d’orígen. França era per a tots ells la representació del mite de la civilització occidental; la democràcia, la llibertat i els Drets de l’Home. França representava tot allò que el totalitarisme, la forma moderna i més temible de la tirania, s’havia proposat destruir. I precisament per això la caiguda de França no representava només la caiguda d’un altre estat en una altra guerra a mans d’una política estrangera com n’hi ha hagut tantes altres. Amb França queia la pàtria dels homes lliures, de tots els homes lliures. La derrota de França era la derrota de la llibertat a mans del seu enemic, a mans d’una de les pitjors formes de tirania que ha conegut la humanitat.  El més lamentable del cas segurament sigui que és exagerat dir que França va caure derrotada. França es va rendir. I no es va rendir per prudència, no es va rendir conscient de la impossibilitat d’una victoria militar contra l’exèrcit alemany, sinó que es va rendir per indiferència, per “la indiferència inhumana de les masses”. Les ciutats, diu Chaves Nogales, “no han tingut en cal altre època de la història una expressió tan ferotgement egoista, tan limitada a la satisfacció inmediata i estricta dels apetits i les necessitats de cadascú”. França, renunciant a la seva identitat en favor de l’aposta egoista i absurda per la comoditat en temps de Guerra, es va suicidar. I amb el seu suicidi va entregar als seus perseguidors a tots aquells fugitius, refugiats, a tots els que fugint de la tirania havien cregut trobar a la França de les llums un refugi i una causa noble per la que lluitar. França els va trair com s’havia trait a ella mateixa. Quedarà per a la història, com a símbol d’aquesta traició, aquesta clàusla de l’arministici signat pel General Pétain on el gover francès es comprometia a entregar a Hitler els refugiats alemanys antihitlerians que fins ben poc abans havien utilitzat “sense escrúpols” com a arma propagandística en la batalla contra el nazisme. “L’entrega al botxí alemany d’aquests homes que havien tingut fe en França serà una de les més grans vergonyes de la història”.
La indiferència de les masses potser sigui la més important lliçó que ens ha deixat la rendició de França. “Mai una catàstrofe nacional s’ha produït enmig d’una incosnciència col·lectiva tan gran”. Els nazis havien entès molt millor que els seus enemics la naturalesa del ciutadà democràtic, d’aquell últim home dedicat en cos i ànima a la satisfacció de les seves més primàries apetències, sense aspiracions ni concepció de cap noblesa superior al manteniment de la tranquila i còmoda quotidianitat. La massa de ciutadans de la república van demostrar-ho a bastament. La normalitat, el caràcter pacífic i tranquil de la vida a la ciutat havia fet interioritzar aquests ciutadans una terrible veritat: la ciutat és indestructible. Això és, com diu Chaves Nogales, “és poc menys que impossible paralitzar la vida d’una gran ciutat, conseguir que deixin de circular els seus tramvies, impedir que funcionin els seus teatres i els seus cinemes, fer que es tanquin els seus mercats i bazars, que els guàrdies deixin de regular el trànsit i els carters de repartir cartes. Ni guerres ni revolucions ho aconsegueixen”. La ciutat té el seu propi ritme, totalment independent del tipus de règim en el que es trobi. I aquest ritme, aquesta inèrcia, aquest engranatge indeturable és allò que el ciutadà de les democràcies més valora. Això és, per sobre de les llibertats, que als seus ulls, i més encara a una mirada profundament marcada per la propaganda socialista, poden semblar mers formalismes, el ciutadà valora la rutin, la comoditat, la tranquilitat, l’oci… tot allò que el canvi de règim no posa en qüestió ni en perill. Aquesta és una característica propia de les modernes societats de masses. Malgrat Plató i Aristòtil ja advertien de quina manera un règim dedicat a la llibertat com la democràcia engendra fills malcriats i amb tendències tiràniques, a la ciutat antiga la lluita era encara “a la mida del ciutadà”. En temps de guerra, la seva vida quotidiana es veia profundament alterada. Això ja no és així per al ciutadà modern, per a l’home de les societats de masses. L’home modern pot triar entre la guerra i la quotidianitat. Fins i tot pot seguir fent la seva vida sense excessives alteracions mentre les bombes cauen del cel. Però el que és més important és que el prioritari per a ell és poder seguir fent la seva vida, com si res no passés, esperant que, efectivament, res no passi, que res alteri l’ordre habitual de les coses. Va ser quan la guerra amenaçava de posar aquesta quotidianitat en perill que els francesos van triar la quotidianitat al conflicte. Van començar a renegar de la guerra com d’una cosa absurda, sense sentit. “Drôle de guerre”, deien lamentant veure’s molestats per un conflicte estúpid i estèril. Un conflicte on no hi havia literalment res a guanyar i on ara semblava que sí que hi havia alguna cosa a perdre. Va ser aleshores quan els soldats anglesos, disposats, ells sí, a lluitar contra el nazisme, van començar resultar una presència incòmoda. Els francesos havien confiat que l’exèrcit anglès serviria, no per guanyar la guerra, sinó per evitar-la. Quan es va fer evident que això ja no era possible, la resolució anglesa a lluitar i vèncer va començar a molestar els francesos.
Molt abans de tenir l’oportunitat de rendir-se, l’esperit de França s’havia anat podrint fins a fer-la incapaç de lliurar cap batalla en favor de la justícia i la llibertat. En aquesta “Agonia de França”, Chaves Nogales construeix un lúcid relat de la decadència francesa que serveix per posar en evidència la terrible fragilitat i indefensió de la civilització davant les noves formes de la tirania. “Aquesta és una de les grans revel•lacions de la catàstrofe de França. Tenim el prejudici que les grans catàstrofes dels pobles només son possibles enmig d’un apocalíptic desordre; conservem fidelment la imatge dramàtica de les guerres clàssiques, creiem massa en la realitat de les estampes romàntiques de victories i derrotes i no encertem a veure que en el nostre temps, dins la quadrícula estreta de la nostra organització social i urbana, les coses succeeixen d’una manera molt més senzilla, amb una simplicitat i una fatalitat aterradores. A la porta de Saint Cloud un guàrdia de seguretat ha estat substituït per un altre. Això és tot. 
Un immens imperi s’ha esfondrat, vint segles de civilització han sucumbit”.
Ressenya publicada a la revista Diàlegs

Bin Laden, legalitat i justícia

Després de l'assassinat d'Osama Bin Laden, Barack Obama va pronunciar aquelles paraules pensades i dites per la història: "Justice has been done". Aquestes paraules segueixen sent polèmiques. Per exemple, Juan Pedro Quiñonero, entrevistat a Jot Down, deia: "De la puesta en escena de Obama creo, sin embargo, sobraba una palabra. La palabra 'justicia'. Puede pensarse lo que se quiera del asesinato a tiros de un criminal. Pero no creo que la palabra 'justicia' sea la más adecuada para definir esos comportamientos. La justicia es una muy otra cosa. Tiene sus reglas, sus normas". En aquesta línia s'ha manifestat també molta altra gent, assenyalant, bàsicament, que l'assassinat de Bin Laden no podia ser just perquè no era legal. Que l'operació fos legal és, certament, discutible. I, sobretot, és discutible quina llei (la dels EUA, del Pakistan o la Internacional) és la que hauria de determinar aquesta legalitat. Però és evident que tots els que som capaços de considerar injusta una llei (sigui la del matrimoni homosexual, la pena de mort o la propietat privada) també hauríem de ser capaços d'admetre la possibilitat d'una il·legalitat justa.

5.6.11

Rahola i la prohibició del vel integral

Rahola ha topat amb un entrevistador pesat i ha hagut d'admetre una cosa important sobre la prohibició del burka o vel integral. Ja no ha pogut seguir afirmant ni donant per suposat que la prohibició és sinònim d'alliberament, ni ignorant la possibilitat que algunes dones portin el vel lliurement. Però, diu, "per tres o quatre dones que portin el vel voluntàriament, no ens podem quedar en l’anècdota, doncs la categoria principal és la llibertat de la dona. Sí, cal prohibir el vel integral." El debat se centra en la legitimitat d'atemptar contra els drets de les dones en nom de l'alliberament d'algunes dones. I, per tant, en la qüestió de si un estat de dret pot atemptar contra els drets dels seus ciutadans en nom d'un bé més alt. Encara que sigui l'hipotètic dret a vesitr-se com més de gust els vingui que només trobarien a faltar aquestes tres o quatre dones. Més o menys aquests són els termes en els que fa temps discutíem la qüestió amb l'Albert Esplugas.

1.6.11

Vic, 20 anys més tard

Ha fet 20 anys de l'atemptat d'Eta a Vic. Fa dos anys es va posar una placa en record "a totes les víctimes del terrorisme". Un tret per elevació, com deia ahir l'Arcadi Espada. Fa dos dies, com qui diu, es va fer un homenatge a les víctimes. Aquest cop a les de Vic. I aquest cop sense la presència del grup municipal d'ERC ni de l'alcalde de la ciutat. Cal lamentar aquesta absència, però s'equivoquen els qui l'acusen d'ignorar l'Associació Catalana de Víctimes d'Organitzacions Terroristes. El seu error és tot el contrari. Vila d'Abadal ha fet massa cas a les seves paraules i ha acabat creient que el president de l'ACVOT és qui millor legitimat està per parlar en nom de les víctimes i que aquest homenatge era alguna cosa així com un acte privat en record als seus familiars on, per tant, la seva presència era secundària. I poc celebrada, segons devia interpretar l'alcalde atenent a les declaracions que el president de l'ACVOT havia fet sobre el sentimental alcalde de la localitat quan es va perpetrar l'atemptat, el sentimental Pere Girbau. Al president li sembla impresentable la incredulitat de l'alcalde. Però sembla injust acusar l'alcalde Girbau. Com posa en evidència l'interessantíssim reportatge d'Albert Hom, ETA a la ciutat dels sants, ell només representava un poble que 20 anys després de l'atemptat encara es pregunta, incrèdul, com podia ser que ETA atemptés precisament a Vic.
És una bona pregunta per fer als terroristes, però els contraris ens hauríem de fer precisament la contraria. Per què ETA no hauria d'atemptar precisament a Vic. Jo també en desconec la resposta, però tinc clar, com el president Pujol, que la solidaritat entre patriotes és una perillosa mentida. I que és una mentida perillosament estesa. Aquests dies, i aprofitant el procés contra Bildu, algunes de les veus que més convençudes estan d'aquesta solidaritat han tornat a recordar-nos la vella cantarella segons la qual tot nacionalista és un terrorista. No només no han entès res del nacionalisme, sinó que no han entès res del tema que més sembla preocupar-los, que és el terrorisme. Perquè no només són diferents els nostres mètodes, com s'acostuma a concedir-nos. També ho són els objectius. L'objectiu del terrorista és el terror. Això és molt evident, però precisament per això cal no oblidar-ho. És per això que les víctimes del terrorisme són danys col·laterals i és per això que tots som víctimes del terrorisme. I és estrany que en una època on no hi ha millor condició que la de víctima, els nostres polítics renunciïn tan alegrement a una condició que podrien reclamar tan legítimament. Tenir això present ens hauria d'estalviar un dol de memòria com el de Vic, que porta 20 anys en silenci sobre el tema perquè deu creure, com Gaspar Hernàndez, que el silenci guareix totes les ferides. I cal recordar aquesta diferència entre nacionalistes i terroristes perquè és terrible veure fins a quin punt l'ús del silenci en favor de la pau social entre els bàndols de la guerra civil i la dictadura s'aplica aquí també a la relació entre la població civil i el terrorisme. Per això cal tornar a recordar que no només som diferents perquè siguin diferents els nostres mètodes i els nostres objectius. El que ens separa dels terroristes és també que ells sempre han sigut molt més conscients que nosaltres d'allò que ens separa.