26.5.11

La #revolució dels coixinets (FCO)

La pretensió dels nostres acampats de seguir a les nostres places la revolució que va començar a la plaça Tahrir és molt més que ridícula. Una amiga els parodiava al facebook: "Collons, quin dia! -s'exclamava-, a tu se't mor la mare i jo perdo l'encenedor!". Com comenta Marx, "Hegel diu a algun lloc que tots els grans fets i personatges històrics ocorren dues vegades. Es va oblidar de dir: primer com a tragèdia, després com a farsa". Una #revolució que posa abans els coixinet que la revolució és, evidentment, una farsa. I no ho és només perquè hagi cedit la iniciativa en l'ús de la violència a les forces de l'ordre. Ni perquè, a diferència de la revolta a la plaça de Tahrir, l'ocupació de l'espai públic no sigui per defensar-lo enfront de la tirania, sinó per plantar-hi un hortet, que és allò que el Càndid de Voltaire ens recomanava fer quan ja no sabéssim què més fer davant l'hostilitat del millor dels mons. I tampoc és una farsa de revolució només perquè la presa del poder no entri dins els seus plans. Aquesta revolució és una farsa, bàsicament, perquè, si els més revolucionaris dels acampats tenen raó, l'autèntic enemic és el poder econòmic del mercat global i, si estan disposats a acceptar la part de raó que podrien tenir, aleshores el poder s'ha convertit precisament en allò que ja no pot ser pres. Al segle XXI, tota revolució, la d'Egipte com la d'aquí, seria poc més que una recreació històrica, un simulacre o una farsa. Només així poden els #revolucionaris locals sentir-se sincerament identificats amb els egipcis. Però aquesta incapacitat per diferenciar entre revolucions només és una mostra de la dificultat que una certa esquerra dedicada a la crítica cultural troba a l'hora de jutjar els diferents règims polítics. I és aquesta la dificultat la que s'expressa també amb la caduca reivindicació de la "democràcia real" davant la democràcia "formal". El segle passat va deixar prou clar que la democràcia anomenada "formal" és democràcia i les altres coses són altres coses.
La #revolució dels coixinets ha esclatat en temps de crisi i després que sigui evident que els governs d'esquerres no poden fer res gaire diferent al que haurien de fer els governs de dretes, encara que puguin fer-ho una mica més de mala gana o una mica pitjor. I la deriva cap a un discurs de regeneració democràtica no sembla ser gaire més que la recerca d'un discurs que serveixi per expressar en termes comprensibles i respectables la indignació dels indignats. Que aquests arguments en forma de lema siguin tan primaris no ens hauria de sorprendre ni indignar especialment, perquè una #revolució és una #revolució. I tampoc hauria de preocupar a ells, perquè per fer una revolució no es necessita més intel·ligència que mala llet i perquè precisament d'aquí és d'on han tret aquesta transversalitat de què tan orgullosos es declaren i que seria la vergonya de qualsevol revolucionari autèntic. De fet, els #revolucionaris s'han dedicat, bàsicament, a compartir problemes, menjar i coixí. Sembla que quan tot passi n'hauran tingut prou sentint-se una mica més acompanyats en la dificultat, i cal celebrar-ho. Però encara que la indignació i els llocs comuns siguin més que suficients per muntar una revolució, de cap manera serveixen per recuperar l'economia ni la tranquil·la quotidianitat. I és per això que el punt més preocupant és veure fins a quin punt els lemes de pancarta coincideixen amb l'editorial de diari i el discurs habitual de tanta i tanta gent convençuda de tenir solucions clares i senzilles als problemes més complexos. I veure fins a quin punt és difícil defensar la importància de les formalitats democràtiques davant d'aquells que només se'n preocupen, a la Tahrir, per solucionar uns problemes que aquestes no només no han causat sinó que no poden solucionar. Tampoc aquí està gens clar que haguem de sortir de la #revolució amb una democràcia més forta i sana d'aquella amb la qual hi vam entrar.

18.5.11

Immigració i populisme (FCO)

Escandalitzats pels discursos polítics més obertament racistes, els homes de bé acostumen a creure i a fer-nos saber que, en el fons, la culpa és dels partits tradicionals i centrats. Que són ells els que, desatenent certes inquietuds de la ciutadania per por al políticament incorrecte, han deixat lliure l'espai per on aquests grupuscles fins ara amagats surten a gaudir del bon temps. Per tornar-los al cau de feixistes d'on mai haurien d'haver sortit, només caldria que els grans partits abandonessin el "bonisme" quan parlen d'immigració i fossin una mica més valents per fer aquell discurs seriós, centrat i racional que se suposa que en el fons tots volem sentir. Així, no només farien una bona política d'immigració, sinó que recuperarien el suport d'aquells votants que ja no se senten representats en aquestes qüestions i frenarien el creixement electoral d'aquestes formacions indesitjables. És només un exemple més d'aquella fe, pretesament democràtica, en la superioritat moral del poble sobre els seus representats.
Semblen creure que els votants d'Anglada o "el potro" de Badalona voten acomplexats. Que, com nosaltres, també ells caminen capcots cap a l'urna, resignats a regalar el seu vot al menys dolent dels candidats. En realitat ells són pràcticament els últims votants orgullosos que queden. Perquè són els únics que poden mostrar les seves més baixes passions en públic sense que ningú es cregui ja amb el dret a exigir-los que se n'avergonyeixin. Per això sembla que voten precisament allò que volen votar i que aquest lamentable discurs que tan ens irrita és precisament el discurs que ells volen sentir. Només cal recordar el què va passar ara fa poc més d'un any a Vic amb la famosa polèmica del cens. Fins aleshores, l'alcalde podia presumir d'una política d'integració exemplar i sembla que podia fer-ho amb bona part de raó. Però aquesta exemplaritat no devia ser suficient per convèncer la sempre raonable ciutadania i sembla que per lluitar contra PxC era millor presentar una solució que no servia per solucionar un problema que d'altra banda s'assegurava que ja no es tenia. Aquest exemple hauria de ser suficient per alliberar-nos d'aquest elogi constant del poble en què es basa el populisme tant d'Anglada com dels seus crítics.
Anglada és una vergonya, però està molt lluny de ser un perill. El perill és que els racistes dels seus votants deixin de necessitar-lo ell perquè s'hagin anat trobant còmodes en altres formacions més poderoses gràcies als discursos de gent com Garcia Albiol o a les sortides de to de l'Albertito Fernández. Perquè aquests són els discursos que molta gent vol i que segurament molta més gent voldrà. I el que hauria de preocupar els opinadors sensats i els partits centrats és si estan disposats a portar la seva fe en el poble fins aquí. Si també ara i també en això estan disposats a afirmar que el poble té raó, com sempre, i a donar-li allò que demana.

11.5.11

Ciutadans de Catalunya (FCO)

Sembla que, a poc a poc, la campanya catalana de les eleccions municipals comença a centrar-se en els municipis. Fins ara, la campanya havia estat centrada en els comptes de la Generalitat i en les retallades. Els socialistes de Barcelona, per exemple, que estàn al poder pràcticament des que es va inventar el poder, i tots els que es presenten a aquestes eleccions com si l’alcalde fos Xavier Trias, han après molt bé com n’és de fugissera la il·lusió pel canvi i com de ràpid desgasta governar en temps de crisis. I per això intenten desplaçar la campanya cap a les impopulars retalles evitant que la discussió se centri en una acció de govern municipal que saben perdedora.
Però més enllà dels inevitables interessos partidistes, la dificultat de centrar les campanyes municipals en les qüestions municipals és que sovint es té poca consciència de la importància de la política local. Es considera, i es repeteix sovint, que els ajuntaments tenen més responsabilitat que poder. Que són els primers on la gent busca resposta als seus problemes quotidians però que no sempre tenen poder per resoldre’ls. Malgrat alguns candidats vulguin oblidar-ho per interessos un poc menys nobles que l’interès públic, els ajuntaments, per exemple, no tenen una llei d’estrangeria propia. Tampoc tenen política econòmica propia per treure la seva petita població de la crisi. I, a més, en política local sembla que els grans discursos ideològics tenen un recorregut molt curt.
Però és a la ciutat on aprenem el sentit i el valor dels termes bàsics del nostre vocabulari polític. És a la ciutat on aprenem què vol dir conviure en llibertat i on per entendre la importància i la fragilitat d’allò tan complexe que anomenem convencions socials en tenim prou amb uns veïns napolitans. També és a la ciutat on els grans discursos sobre el control de la immigració prenen el rostre humà que els correspon. On prenen sentit paraules com igualtat i fraternitat. A Barcelona és també la política municipal la que, amb l’excusa de la reforma de la Diagonal, ens ha ensenyat l’autèntic rostre de la democràcia directa. I la que, amb l’excusa de la reforma de la Rambla, ens ha ensenyat a témer l’arbitrarietat de la llei, propia d’aquell que creu que el deure de l’alcalde és fer la ciutat al seu gust i semblança; canviant, per exemple, les paradetes de les rambles cada diumenge que hi passa amb la familia i constata que les noves paradetes de gelats li agraden tan poc com les antigues paradetes d’animals. És a la ciutat on aprenem quina és la manera propia de governar i d’explicar-se d’un govern democràtic. I és potser per això que enlloc es veu tan bé com en la política municipal, i mai millor que en campanya electoral, que no només hem de jutjar els polítics per allò que fan, sinó per allò que diuen. Perquè molt sovint les seves paraules tenen més influència que els seus actes en la qualitat de la vida democràtica de la comunitat.

5.5.11

Bildu i l'Estat de dret (FCO)

Jo també crec que la democràcia s'ha de defensar dels seus enemics. I, malgrat les dificultats de reconèixer l'enemic i de combatre'l, crec que és evident que enemics de la democràcia són els terroristes i tots aquells que pretenguin servir-se dels procediments democràtics per acabar amb la democràcia. És per això que entenc perfectament que una manera de combatre l'enemic sigui impedir-li l'accés al poder i perseguir-lo judicialment. No és gens sorprenent que l'Estat de dret es defensi a través del dret i no crec, per tant, que la il·legalització de partits sigui res aliè a una genuïna democràcia. Perquè una genuïna democràcia no pot confondre el respecte que té a l'home amb el respecte a qualsevol de les seves opinions. No pot creure al mateix temps que tots els homes són iguals i que totes les opinions (fins i tot aquelles que neguen la igualtat dels homes) són iguals. És per això que la democràcia pot il·legalitzar partits i pot perseguir els criminals, però no pot il·legalitzar ciutadans ni perseguir opositors. La diferència entre opositor i enemic és, evidentment, una diferència clau.

Fins ara havien valgut dos requisits per diferenciar l'opositor i l'enemic. El primer és per allò que deien. De l'opositor, se n'ha d'esperar un compromís ferm amb els processos democràtics i per això s'exigia als partits de l'esquerra abertzale que deixessin clara la seva oposició a la violència. Bildu ho ha fet. El segon és per allò que fan. És aquí on es veu fins a quin punt és complicat entendre què es vol dir quan es diu que Bildu és ETA, com abans es deia Batasuna i els seus hereus. Bildu seria ETA o seria com ETA si, com ETA, es dediqués al terrorisme i no a la política. I aleshores seria del tot normal que no es pogués presentar a les eleccions, perquè els grups terroristes no han de poder presentar-se a les eleccions. Però el principal argument del Suprem per impedir que es presenti a les eleccions és que Bildu seria un instrument de l'estratègia d'ETA. I aquest és un argument insuficient. ETA sempre s'ha concebut ella mateixa com un mitjà al servei de l'independentisme basc. Com una via "alternativa" a la democràtica, per dir-ho així. I podria molt bé resultar que l'estratègia d'ETA consistís ara en la seva desaparició, apostant decididament per defensar la independència del País Basc per vies pacífiques i democràtiques. Contra el perill que aquesta coalició acabés finançant ETA hauria de ser suficient un control seriós dels comptes dels partits polítics.

En la pràctica és totalment comprensible que el govern de l'Estat utilitzi la llei i les diferents sentències per jugar a un estira i arronsa amb el món abertzale amb la intenció d'anar debilitant ETA fins a fer-la desaparèixer. O per fer desaparèixer, fins i tot, el món de l'esquerra abertzale tout court. Però hauria d'anar molt en compte amb com ven aquestes estratègies, perquè el més perillós enemic de l'Estat de dret, que l'ataca i corromp des de dins i en silenci, és la percepció d'un us arbitrari de la llei. L'Estat podria estar llençant pedres sobre la seva pròpia teulada.