28.3.11

Sobre Duran, López i Ortega (FCO)

Tenia molta raó López Tena quan deia que “no és igual la presumpta actuació de la senyora Ortega a què el secretari general d’un partit polític sigui un corrupte, cobri comissions, vengui esmenes de lleis a grups d’interès, premiï amb càrrecs públics les seves amants i ex-amants, i dediqui diners públics a finançar la seva vida sexual, variada i extensa”.
Efectivament, no és igual perquè “la presumpta actuació” de la vicepresidenta Ortega és greu, però no tant. És greu perquè en una democràcia només es pot mentir al poble si és pel seu bé, encara que sigui mentir en qüestions sense importància. Que Ortega sigui o no llicenciada en Psicologia és, sens dubte, una qüestió sense importància. I que això hagi servit per fer brometes fàcils sobre el “govern dels millors” només és una nova mostra de la nostra preocupant desorientació sobre què és un bon polític. Aquesta desorientació és preocupant perquè sense una idea de què és un bon polític és molt difícil triar el millor d’entre els disponibles. Malgrat la nostra ignorància, hem de suposar que entre les qualitats imprescindibles d’un bon polític no hi ha la de ser llicenciat en Psicologia i que, per tant, Ortega pot acabar sent una bona vicepresidenta. Malgrat això, són uns quants els que han demanat la seva dimissió i uns quants menys els coherents que han demanat la dimissió de tots aquells polítics que hem anat “descobrint” amb el currículum inflat. Aquestes dimissions haurien de servir, se suposa, per fer créixer la confiança en els polítics i la política i per combatre el fantasma de la desafecció. Però aquest és un estrany remei, perquè fins ara no havíem considerat que la malaltia de la desafecció tingués res a veure amb els currículums inflats. Més aviat sembla que els que patim més pel futur de Catalunya que per la imatge del govern Mas hauríem d’estar més que satisfets si aquesta polèmica serveix perquè d’ara endavant, els polítics una mica més curosos a l’hora de presumir d’allò que els manca.
Les acusacions a Duran i Lleida són, efectivament, molt més greus. No per si ha col·locat o no les seves amants i ex-amants en càrrecs públics. Sempre que aquests siguin càrrecs de confiança, la confiança ja se sap i cadascú se la guanya com bonament pot. I tampoc per com sigui la seva vida sexual ni per si es finança amb diners públics. Sempre que els diners públics siguin els del seu sou públic i les variacions no siguin més extenses que les que permet la llei. Les acusacions veritablement greus són les altres, les de corrupció, cobrament de comissions (il·legals) i tràfic d’influències. I el que és veritablement greu és que aquestes acusacions estiguin condemnades a acabar, per expressa voluntat de l’acusador, on sigui que acabin en aquest país totes les acusacions d’aquest tipus. Sobretot tenint en compte que, contra el que increïblement es repeteix aquests dies, aquest tipus d’acusacions com a mínim tenen un precedent i aquest precedent es diu 3%. D’altra banda, que els que havien entrat al Parlament com a abanderats d’una regeneració de la vida política catalana hagin trigat molt menys a aprendre’n els vicis que a ensenyar-hi les virtuts és tan preocupant com poc sorprenent.

Els amants de la llibertat (resposta a Bonnie & Clyde)

Els de Bonnie & Clyde han escrit una crítica al meu article sobre "Pujol i l'independentisme". Com que em dec als meus fans, intentaré respondre.

Entenc que els punts bàsics de la crítica són aquests:
1. Que tot i escriure a la Fundació Catalunya Oberta (una fundació que es descriu com a liberal), no els semblo liberal. Em sembla fins i tot que els semblo un fatxa clàssic, com el "Martínez el facha" del Jueves, com el net de Blas Piñar o com aquell home que va insultar la consellera Geli a Intereconomía. 
2. No entenen a qui em refereixo quan parlo dels "independentistes de tota la vida". Imaginen que dec referir-me a uns "tius xirucaires i peluts fumant porros a un casal de Cardedeu". Suposo que els deu estranyar que parli d'aquests "xirucaires peluts que fumen porros a un casal de Cardedeu". 
3. No entenen la diferència entre a la que suposadament faig referència a l'article entre el concepte de "independència com a únic final possible", i el concepte pujolià d'independència com a "únic camí disponible".
4. Es pregunten si la "voluntat de ser" a la que faig referència a l'article pot voler dir alguna cosa diferent a la voluntat de ser independents. 
5. No entenen l'última frase de l'article. 
6. Creuen que jo tinc un "carnet d'amant de la llibertat" i que hi ha "un llistat de coses que pot o no pot dir un amant de la llibertat". No saben on es dónen aquests carnets ni d'on surt aquest llistat.

Responc per punts, per facilitar la comprensió:
1. No sóc capaç d'imaginar en què els semblo un fatxa clàssic com els que citen. Tampoc sóc capaç d'imaginar quin concepte de liberalisme tenen, si la FCO entraria dins aquest concepte de liberalisme i perquè jo en quedaria fora.
2. No sé qui són aquests xirucaires dels que parlen. Per això no en parlava al meu article. Quan al meu article feia referència als "independentistes de tota la vida", feia referència a tota la gent que, com deia a l'article, van celebrar públicament les paraules de Pujol "com si els hagués estat concedida la victòria". A tots aquells que van sortir ràpids a donar la benvinguda a l'independentisme al President Pujol. Alguns ho van fer a diaris, ràdios i televisions. Altres en tertúlies de bar o de twitter o de facebook. Però cap dels que jo vaig veure, sentir o llegir, vull que quedi clar, era un xirucaire pelut que fuma porros a un casal de Cardedeu. Perquè, efectivament, no tinc relació amb aquests xirucaires als que es refereixen i ni veig, ni sento ni llegeixo el que fan, diuen o escriuen. 
3. A l'article escric que, a diferència dels "independentistes de tota la vida", "Pujol no s'ha apropat a la defensa de la independència perquè cregui que és l'únic final possible, sinó perquè creu que, tal i com han anat i com estan anant les coses, la independència pot acabar sent l'únic camí disponible". Amb això vull assenyalar que hi ha una diferència molt important entre creure que la independència és el destí del poble català i creure que la supervivència del poble català podria acabar necessitant de la independència. D'entrada, l'objectiu és diferent. L'objectiu dels "independentistes de tota la vida" és la independència de Catalunya. Aquest és un objectiu polític, institucional. L'objectiu de Pujol sembla ser d'una altra mena. Sembla ser la supervivència de la "identitat catalana". Per això Pujol no sembla partidari del model valencià al que fan referència els de Bonnie & Clyde. A la conferència de la que parlava al meu article, Pujol presenta les opcions de Catalunya amb aquestes paraules: "o la independència o ens aplanem o renunciem i esclar, no podem renunciar". I segueix: "si no hi hagués altra solució, doncs encara que fos amb uns plantejaments de difícil, de molt difícil consecució, hauriem de fer un plantejament independentista". El model valencià sembla ser el d'aplanar-se i renunciar. Sembla ser, per tant, el camí que Pujol descarta. La diferència que, arran d'aquestes paraules, jo establia a l'article no és, per tant, entre dos conceptes d'independència, com semblen entendre els de Bonnie & Clyde, sinó entre dos plantejament diferents del catalanisme. Els "independentistes de tota la vida" podrien tenir com a objectiu polític la independència de Catalunya. L'objectiu de Pujol sembla ser tot un altre. L'objectiu de Pujol sembla ser la supervivència de la identitat catalana. Aquesta identitat catalana teòricament es podria mantenir en molts règims polítics. De fet, s'ha mantingut en molts règims polítics. Quan Pujol diu que "si no hi hagués altra solució (...) hauriem de fer un plantejament independentista" diu que podria ser que la independència de Catalunya acabés sent l'única manera de mantenir aquesta identitat. Que tots els altres camins, que estaven oberts i que encara ho podrien estar, s'haurien acabat tallant.
4. Per això la "voluntat de ser" a la que faig referència a l'article pot ser alguna cosa diferent a la "voluntat de ser independents". No crec que tota la història del catalanisme pugui ser reduida a una crida per la independència de Catalunya. 
5. El meu article acaba així: ""Els independentistes de tota la vida" diran que, al final, el futur de Catalunya passa inevitablement per la independència. Però aquesta és una afirmació impròpia dels amants de la llibertat". Per entendre això cal tenir present el que deia a l'article i que he intentat aclarir als punts 3 i 4. Si aquesta afirmació em sembla impròpia dels amants de la llibertat és perquè entenc que si l'home lliure el seu futur és obert. Crec que algun hegelià em podria discutir aquesta afirmació. I si és un bon hegelià estic segur que ho farà amb bons arguments. 
6. No recordo si tinc aquest carnet. Si el tinc, no recordo d'on va sortir. Tampoc tinc constància de l'existència d'aquest "llistat de coses que pot o no pot dir un amant de la llibertat". Però si existeix imagino que no deu tenir cap validesa legal. És per això que jo no vaig escriure que un amant de la llibertat no pogués dir això. Només vaig dir que era una "afirmació impròpia dels amants de la llibertat". Per entendre per què ho vaig dir, veure el punt 5.

27.3.11

Cada loco con su guerra

Se decía que la guerra era la continuación de la política por otros medios. Otros medios mucho peores, se entendía. Incluso se llegó a creer que era el peor de los medios. Pero se suponía que, al menos, podía ser el medio hacia algún fin noble. Hoy vamos a la guerra, mucho más orgullosos y mucho más convencidos de hacer el bien que ayer, sin siquiera saber qué bien esperamos hacer. Es comprensible, puesto que es mucho más difícil alcanzar un acuerdo sobre el bien que perseguimos que sobre el mal del que huimos. ¿Será que sólo podemos ir juntos y contentos, en sagrada alianza, mientras nadie se pregunte hacia dónde vamos?  Y ya que no tenemos objetivo, ¿no podría ser que, sin saber cómo ni por qué, estuviéramos librando una guerra en favor de la guerra justa? ¿Que gane el mejor?

#

También Sarkozy nos atrapa porque es precisamente como lo esperábamos. Con toda la erótica del poderoso y con una inusual clarividencia para diferenciar sin titubeos entre el amigo (a quien se le plantan Haimas y se le venden armas) y el enemigo (a quien se le plantaban Haimas y se le ofrecían armas). Nada que ver con ese flácido llorica de Berlusconi. ¿Como alguien capaz de ir a la guerra contra un buen amigo no va a ser capaz, ante semejantes bellezas, de confundir el contante con el sonante?

#

Obama parece entender muy bien que, ante la desgracia de tener que trabajar, es preferible ser presidente de China que de los Estados Unidos. Ya lo habían advertido hace tiempo Spiderman y los neocon: un gran poder implica una gran responsabilidad. Y tener el mayor ejército del mundo es tener mucho poder. Desde que llegó a la Casa Blanca, Obama ha aspirado a convertir-se en un irresponsable en política exterior. Su retórica en favor del multilateralismo es la muestra más visible de sus intenciones. Pero era una pretensión absurda, porque no es responsable quien quiere sino quien puede. Por eso el multilateralismo es poco más que una noble mentira. Porque, en último término, el único que puede es Obama. Lo único que Obama no puede, a diferencia de su envidiado colega chino, es ser un irresponsable. Y no porqué no deba sino, simplemente, porque no puede.

#

De Irak a Libia. La resolución de la ONU sobre Libia se parece muy mucho a la resolución de la ONU sobre Irak. Pero la resolución de los ciudadanos parece ser muy distinta. En justa correspondencia, también parece serlo la de Zapatero. Intervenir en los asuntos internos de otro país es más o menos lo mismo que intervenir en los asuntos internos de otro país. Defender a un pueblo de los ataques de su dictador es casi lo mismo que defender a un pueblo de los ataques de su dictador. Y qué decir del oro negro, que también tienen los libios y que tampoco ahora tocaremos. Cabe suponer que la diferencia es que en Libia habíamos visto la historia en movimiento, mientras que en Irak todo, hasta el mal, seguía su rutina habitual. Y necesitábamos estar en el “lado correcto de la historia”. Para eso no era necesario ver a los muertos libios ni para hablar de genocidio ni para solucionarlo. Esta vez, simplemente, no luchamos por ellos sino por nosotros. Esta vez luchamos en favor de la revolución triunfante y ya sabemos que a nosotros nada nos pone más que soplar a favor del viento. 

21.3.11

Pujol i l'independentisme (FCO)

Els joves de la Fnec van convidar l'ex-president de la Generalitat Jordi Pujol a fer una conferència a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona. En el seu discurs, Pujol va tornar a manifestar-se proper a l'independentisme. Va explicar que durant molts anys, quan algú se li apropava per defensar les bondats de la independència, ell li deia que "això és molt complicat" i que "ho farem d'una altra manera". I va reconèixer que el seu problema és que ja no té arguments per seguir fent el mateix discurs perquè, dit de forma molt clara i col·loquial, "van a fotre'ns".
Com era d'esperar, els "independentistes de tota la vida" van celebrar les paraules de l'ex-president com si els hagués estat concedida la victòria. Interpreten que, amb aquest tipus de declaracions, Pujol es desvia del seu discurs de sempre, admet el greu error estratègic de la seva política nacional i els reconeix la raó que sempre havien tingut. Creuen, en definitiva, que Pujol s'ha adonat que l'encaix que havia defensat al llarg de tota la seva carrera política era, en realitat, i com ells deien, impossible. Si és que encara no han fet, trigaran molt poc en criticar-lo per haver-nos fet perdre tots aquests anys inútilment. Però cal dir que s'equivoquen i que les paraules del president Pujol semblen estar molt lluny de donar-los la raó. A diferència d'ells, Pujol no s'ha apropat a la defensa de la independència perquè cregui que és l'únic final possible, sinó perquè creu que, tal i com han anat i com estan anant les coses, la independència pot acabar sent l'únic camí disponible. Aquesta no és una diferència anecdòtica.
El futur de Catalunya és incert i ho és, entre altres coses, perquè les aspiracions del poble de Catalunya són molt més ambigües del que semblen creure "els independentistes de tota la vida". El futur no només és incert perquè no sabem quan ni com ha d'arribar la independència, sinó perquè no sabem si la independència ha d'arribar. No sabem si l'arribada de la independència ha de servir per satisfer aquestes aspiracions que reconeixem en la històrica "voluntat de ser" dels catalans. Els "independentistes de tota la vida" diran que, al final, el futur de Catalunya passa inevitablement per la independència. Però aquesta és una afirmació impròpia dels amants de la llibertat.

14.3.11

El seny i la rauxa (FCO)

El divorci entre Laporta i Solidaritat segurament sigui l'últim exemple de la inevitable tensió que existeix entre allò que els catalans anomem el seny i allò que anomenem la rauxa. Atenent als discursos públics dels protagonistes, sembla que Laporta representa el paper de l'assenyat que tant pocs esperaven d'ell; tendint ponts amb altres formacions, aparcant la seva vanitat al renunciar a encapçalar les llistes i posant així la seva popularitat al servei d'alguna cosa més gran que el seu ego, com és la causa independentista. D'altra banda, els nostres analistes no deixen de lamentar-se perquè interpreten que l'independentisme polític podria haver perdut l'enèsima oportunitat de fer les coses com cal. En el fons, els sobiranistes de seny voldríen que els de la rauxa tinguéssin les seves mateixes virtuts però encara algunes més. Voldríen que fóssin com ells però amb una mica més valents i una mica més capaços de convèncer els catalans de la bondat de trencar amb Espanya. Ser com ells és, en canvi, l'última cosa que els arrauxats semblen desitjar. Perquè ser com ells voldria dir no forçar el discurs independentista per poder governar un país que no és independent i que majoritariament no és independentista. Voldria dir no moure's mai contra la majoria fins i tot quan esperen, de tot cor, el moment en que el tranquil moviment d'aquesta majoria els porti molt suaument cap a la independència. Ser com ells voldria dir creure en la possibilitat, en la importància i en la dignitat de fer política en un "Parlament de fireta" mentre aquest moment no arriba.
Però per no ser com ells, els arrauxats rebutgen fins i tot la manera habitual de funcionar dels partits polítics, i aposten per l'assemblearisme o les llistes obertes, que si poden dir que els funciona és precisament perquè la democràcia directa tendeix a promocionar la "gent valenta" per sobre de la gent prudent. Els arrauxats creuen que la única política digna és una política l'Estat i que l'única cosa important que es pot fer des del Parlament de Catalunya és declarar la independència. La normalitat parlamentaria és una pèrdua de temps i el país té pressa. Per tot això els arrauxats són molt més aptes per liderar el canvi que per governar la normalitat. I per tot això ens hauríem de preocupar ben poc per la seva manca d'èxit a l'hora de construir partits polítics estables i amb vocació de convertir-se en una "opció creïble de govern". Perquè tots els seus possibles èxits deriven de les seves evidents limitacions. És cert que el votant d'ERC ha sigut el tonto del poble molt més sovint del que a alguns ens agrada reconèixer. Però és precisament el tonto del poble el que està en millor disposició de posar en qüestió tot allò que els llestos creuen inevitable perquè ja no saben imaginar diferent. El tonto del poble és el que millor preparat està per fer canviar la manera habitual de parlar de política. Exactament de la mateixa manera que el jove arrauxat, per jove i per arrauxat, és el més ben disposat a batallar contra l'status quo. El primer que va tractar les qüestions d'administració territorial de l'Estat com a qüestions d'identitat nacional era un arrauxat. Com ho era el que va parlar com si les comunitats autònomes fóssin efectivament autònomes i, per tant, sobiranes. Però amb el temps, fins i tot el gris gestor José Montilla, la més evident antítesi de la rauxa que ha conegut la política catalana, per defensar l'Estatut va haver de donar per suposada la sobirania del poble català. Els sobiranistes assenyats faríen bé de no oblidar-ho. Perquè si bé és cert que Catalunya només podrà ser independent quan l'independentisme polític estigui en mans dels assenyats, Catalunya només somia la independència gràcies a que alguns arrauxats van convertir-la en la seva causa. I no és gaire assenyat esperar la resurrecció si no s'està disposat a suportar la creu.

9.3.11

Aquest article, tan fàcil, de Garton Ash. Sobre Líbia i l'intervencionisme liberal. Facilíssim, de fet, perquè dóna per suposat el que constitueix el drama de tota la política internacional en relació a Gadafi. I en relació a tot allò que ens fa parlar de real-politik, que és la política desagradable. Ell creu, simplement, que "para conseguir que Gadafi renunciara a la mayoría de sus armas de destrucción masiva no hacía falta tanta adulación ni tantos negocios con él". Creu Garton Ash que podríem haver tingut un Gadafi content, pacífic, amic i pobre sense haver d'embrutar el nostre ego ni els nostres dinerets. Acaba l'article en la mateixa línia; defensant la no-intervenció en nom de l'intervencionisme (liberal) i confiant, ves a saber per què, que la valentia dels homes i dones libis, per ser "el mayor motivo de gloria de estos acontecimientos" serà també motiu suficient per portar la glòria a aquests "acontecimientos".

8.3.11

Ideologia i política

Encara sobre l'article de la FCO. La conclusió de la crítica que vaig fer a la política ideològica és que cal salvar la política de la ideologia. Alguns han qualificat la nostra com una era post-ideològica i per això post-política. Amb poc encert, crec. La política ideològica és aquella que creu que està a l'abast de l'home reconciliar la realitat amb el seu ideal. Que actúa com si això fos possible. I que quan les seves limitacions es fan massa evidents s'exclama amb aquell famós "pitjor per a la realitat". Per això, deia a l'article, és incapaç de valorar amb justicia la relació entre fins i mitjans. No és una bona política perquè no sap què es pot esperar de l'acció política. I perquè per esperar-ne massa només n'acaba oferint massa poc. Per a la política ideològica les finalitats són clares i indubtablement bones. Això es mostra en el fet que mai són subjecte de debat polític. I que quan es presenten al debat públic ho fan protegides per una induscutible bondat. La voluntat de salvar el planeta és tota la defensa que necessita una política medioambiental. Però quan els fins són clars els mitjans passen per ser una qüestió tècnica. Per això, per a la política ideològica, el fi acaba justificant qualsevol mitjà. La feina del polític i del tècnic es confonen i en campanya electoral els polítics presumeixen de la seva capacitat de gestió molt més que de la seva capacitat de lideratge o de prendre decisions. Les campanyes del President Montilla en són un exemple paradigmàtic. Si el fi no justifica tots els mitjans és perquè no tots els mitjans són adequats a totes les finalitats i perquè ni els fins els mitjans poden pretendre refugiar-se en l'ideal per a escapar al judici de la realitat. Contra la que sembla ser la convicció de fons de la política ideològica, els nostres fins són allò més digne de ser qüestionat. La mort de la ideologia pot servir per recuperar la dignitat de la política. Una pràctica massa humana per a alguns. Lluny de representar la mort de la política, pot representar la seva salvació.

7.3.11

Ideologia i velocitat (FCO)

El govern espanyol ha decidit reduir la velocitat màxima de circulació per les autovies i autopistes a 110 km/h. En paraules de Rubalcaba, ho fan “per estalviar petroli, un 15% en gasolina i un 11% en gasoil. Estem parlant d’una mesura que pretén reduir el consum de carburants”. L’objectiu de la mesura sembla molt més clar que la seva efectivitat, posada en dubte per moltes i diverses raons i des de moltes i diverses tribunes. Entre altres coses, perquè ni tan sols està clar que la disminució de la velocitat sigui real: d’entrada, sembla que els radars seguiran saltant als 133 km/h. Perquè als Estats Units una reducció de 30 km/h va significar un descens en el consum del 0,5% i perquè un estudi de l’Agència Internacional de l’Energia titulat Estalviar petroli amb presses diu que una reducció de 20 km/h a les autovies i autopistes europees significaria un descens del consum d’un 2,9%. Si la reducció de la velocitat és només de 10km/h podem imaginar que la reducció en el consum estarà encara una mica més lluny del 15% buscat. Totes aquestes raons tècniques posen en dubte que les mesures del govern siguin les millors per a assolir els seus objectius.
Sembla que, altre cop, el govern actua perquè no sembli que mira passar els problemes amb els braços plegats. És per això que aquesta ha estat justament desacreditada com a una mesura ideològica, tal i com ja ho havia estat la dels 80 km/h del tripartit. La política ideològica és aquella que es nega a debatre públicament les seves finalitats últimes (els ideals no es discuteixen, se segueixen) i que per això és incapaç de valorar justament els mitjans per la seva eficàcia. Per això aquests dies discutim sobre els 110 km/h i no sobre el model energètic de l’Estat. La poca preocupació per l’adequació dels mitjans als fins es deu a que al fons de tota política ideològica s’hi amaga una fe excessiva en les capacitats de l’home per reconciliar el real i l’ideal. D’aquí ve el seu atreviment per emprendre reformes polítiques de gran escala (l’última i especialment ridícula és la refundació del capitalisme mundial) que requereixen mitjans que potser estiguin a l’abast dels déus o la fortuna però no de l’home. I d’aquí ve també la patètica necessitat de defensar polítiques d’efectes tant limitats com aquesta com si fossin la solució a tots els mals que ens amenacen. Per això Raül Romeva, amb el paternalisme que caracteritza els pitjors dogmàtics, diu que aquesta petita mesura ho arregla tot, tot i tot. “Convé, és útil, funciona, estalvia energia, salva vides i redueix la contaminació”. Amb aquestes pretensions, no és estrany que hagin d’acabar amagant la tossuda realitat als calaixos més foscos de la història conselleria.


4.3.11

Immadurs per a la democràcia?

No totes les preguntes que passen per ser retòriques ho són. Algunes només són l'explicitació de prejudicis infonamentats i com a tals han de ser contestades. En aquest article al NYTimes, Nicholas D. Kristof en planteja d'una d'aquestes que mereixen resposta.
Com podem dir que aquesta gent no està llesta per una democràcia per la que estàn disposats a morir?
Un dels problemes d'aquesta pregunta és que no està tant clar que estiguin disposats a morir per la democràcia. No és el mateix lluitar fins la mort combatent una tirania que establint una democràcia. És de fet tant diferent que en un i altre cas es pot morir per valors oposats. Només com a exemple podem dir que qui lluita contra una dictadura pot estar lluitant sense tenir cap idea sobre què vol establir al seu lloc o amb la idea d'establir-hi una cosa que no sent la tirania present no sigui tampoc una democràcia. Perquè, efectivament, la democràcia no és l'única alternativa a les dictadures presents. Pot voler establir una nova dictadura, una tirania, una teocracia o encara alguna altra cosa molt diferent a la democràcia que somiem. D'altra banda, fins i tot si aquesta gent està disposada a morir per una democràcia, hem de tenir present que cal molta més valentia per morir defensant una democràcia real que lluitant per implantar una democràcia ideal. Algú disposat a morir per implantar el cel a la terra pot molt fàcilment ser incapaç de conviure amb les imperfeccions que presenta tota democràcia humana. 
Això no vol dir que els àrabs no siguin prou madurs per a la democràcia. Vol dir, simplement, que podrien no ser-ho. I que negar-se a contemplar aquesta possibilitat és un perillós exercici d'allò que en diuen "wishful thinking".