28.2.11

Cultura, educació i diners (FCO)

Els presentadors dels Gaudí van dedicar la darrera gala a fer broma sobre les previsibles retallades als pressupostos de Cultura. A més de per incomodar les autoritats presents, se suposa que les brometes havien de servir per evitar que la crisi afectés la gent de la cultura de la mateixa manera que afecta a totes les altres gents del país. Aquest privilegi es justificaria perquè, com deia fa pocs dies Rosa Regàs en un article a l’Ara, la cultura és “la base del progrés d’un poble”. Del progrés autèntic, s’entén. Perquè el progrés econòmic ens fa més rics, però és la cultura la que suposadament ens faria més justos i bons.
Però aquesta convicció és falsa. Com la història del segle XX fa evident fins i tot a la mirada més superficial, quan la humanitat s’ha dividit entre bons i dolents, tant els uns com els altres han trobat el suport de gent de la més alta cultura. I els més cultes no han sigut sempre els més bons. És dubtós que anar a l’òpera, el cinema o el teatre ens faci millors persones. El que és evident, en canvi, és que la indústria cultural no és el motor del progrés moral de cap societat. Si en temps de crisis la recuperació econòmica és prioritària a la promoció de la indústria cultural catalana no és perquè el creixement econòmic sigui la fita més elevada a la que aspira una societat, sinó precisament perquè és la més bàsica i per això la més urgent. Del progrés econòmic en depenen les més mínimes condicions d’una vida digna.
El normal seria que l’esquerra es preocupés més de les retallades en educació que d’una rebaixa en les subvencions a la indústria cultural. Però no ho fa perquè creu que en el fons el problema és el mateix. L’esquerra creu que tots els problemes socials són en realitat problemes econòmics ideològicament encoberts i per això creu que tots els problemes socials se solucionen abocant-hi diners. En realitat, però, els de la indústria cultural catalana són problemes molt diferents als de l’educació catalana. I les seves solucions també. Els problemes de l’educació a Catalunya no són bàsicament econòmics, sinó lligats a qüestions tals com la manca de respecte al principi d’autoritat o a la promoció de l’excel·lència. Aquesta pot semblar una mala notícia, perquè vol dir que millorar l’educació del país és molt més difícil que augmentar els pressupostos destinats a educació. Però pot ser una notícia molt bona, perquè vol dir que sense necessitar més diners podem fer una educació molt millor.

25.2.11

Amèrica a la cruïlla, de Francis Fukuyama


Francis Fukuyama. America at the crossroads. Democracy, power, and the neoconservative legacy. Ed. Yale University Press
Traduït al castellà: América en la encrucijada. Ediciones B.
Valoració: 3/5
Abans de la Guerra de l’Irak, eren molts els qui creien que tenint una idea molt vaga sobre qui era Francis Fukuyama podien tenir una idea molt clara sobre què eren els neoconservadors i de quin mal ens volien fer morir. Que Fukuyama es posicionés públicament i de forma molt clara contra la Guerra de l’Irak no va servir per salvar el seu bon nom ni, evidentment, per desvincular el pensament neoconservador de les decisions de l’Administració de George W.Bush. La Guerra de l’Irak passa per ser el llegat de tant de Bush com dels neocons.
Durant molt temps, Fukuyama s’havia vist ell mateix com un neoconservador. Fins que la decisió de Bush i els seus assessors, alguns dels quals considerats neoconservadors com ell mateix, el va portar a considerar que  “el neoconservadurisme, tant com a símbol polític com a cos de pensament”, havia evolucionat en alguna cosa amb la que ja no podia sentir-se identificat. Per a Fukuyama aquesta evolució no és res així com l’explicitació pràctica dels principis del moviment, sinó més aviat una de les moltes, i segurament de les pitjors, aplicacions possibles d’uns principis complexes i per això subjectes a múltilpes interpretacions. Per això Fukuyama pot criticar de les decisions de l’administraciód de W.Bush sense haver de renunciar a les seves propies idees sobre política internacional. Les crítiques de Fukuyama no són tant crítiques de principi, sobre el paper que han de jugar els Estats Units al món, o sobre la naturalesa de la política internacional, sinó de judici. Els errors són, bàsicament, tres. En primer lloc, s’hauria exagerat el perill que representava l’Irak i les seves armes de destrucció massiva. En segon terme, l’administració W.Bush no hauria anticipat la oposició global a la seva “hegemia benèvola”. El tercer error hauria estat el de menystenir les dificultats de pacificar i reconstruir l’Irak després de la intervenció. Aquest error és especialment greu si tenim en compte que una de les característiques del neoconservadurisme és precisament la desconfiança envers la “ingenieria social a gran escala”.
No es tracta aquí de salvar o condemnar el neoconservadurisme dels seus crítics ni dels seus seguidors, sinó de mantenir-nos en una discusió seriosa sobre els riscos de la política internacional del present i la millor manera d’encarar-los.

23.2.11

Consent -meaning that voluntary membership must be assumed for every citizen in the community- is obviously (except in the case of naturalization) at least as open to the reproach of being a fiction as the aboriginal contract. The argument is correct legally and historically but not existentially and theoretically. Every man is born a member of a particular community and can survive only if he is welcomed and made at home within it. A kind of consent is implied in every newborn's factual situation; namely, a kind of conformity to the rules under which the great game of the world is played in the particular group to which he belongs by birth. We all live and survive by a kind of tacit consent, which, however, it would be difficult to call voluntary. How can we will that is there anyhow? We might call it voluntary, though, when the child happens to be born into a community in which dissent is also a legal and de-facto possibility once he has grown into a man. Dissent implies consent, and is the hallmark of free government; one who knows that he may dissent knows also that he somehow consents when he does not dissent.

Hannah Arendt. Civil disobedience

22.2.11

La "real-politik" té més valor que mai

"In politics, idealisme is frequently no more than an excuse for not recognizing unpleasant realities"

Hannah Arendt

Segurament té raó Jean-Marie Colombani quan escriu que les diplomacies americana i europees sempre han privilegiat l'ordre. Si no ho han fet, com a mínim tenien, i segueixen tenint, bons motius per fer-ho. En l'escena internacional, la injusticia, com deia Goethe, és preferible al desordre. És signe dels nostres temps que el desordre en un país del nord-d'Àfrica posi en risc la seguretat nacional d'Europa i els Estats Units i és, per tant, del més raonable que les diplomacies dels Estats Units i Europa privilegiïn l'ordre. És per tant comprensible que en ocasions hagin preferit els governs forts que oferien les dictadures estables als governs dèbils que podien oferir les democràcies inestables. Però assegurar l'estabilitat d'una dictadura no depèn només de la simpatia que aquesta tingui dels Estats Units, sinó de la simpatia que tingui per part del seu poble. Evidentment, els canvis que es viuen aquests dies no depenen tant de la proximitat d'aquestes dictadures amb les diplomacies occidentals com de la creixent distància amb el seu propi poble. Precisament perquè l'ordre és prioritari, i perquè l'ordre és impossible sense com a mínim el suport implícit del poble, un bon realisme politik de les nostres diplomacies les hauria de portar a mantenir-se en contacte constant ambel poble i a donar-li suport quan el poble demostra la seva voluntat i la seva capacitat de substituir el vell ordre pel nou ordre. No per idealisme, tot i que sí que conforme a l'idealisme. Sinó principalment, per realisme, que és la condició sine qua non de tota política capaç de defensar l'idealisme sense establir un nou infern. Al darrera de totes aquestes comparacions entre la política d'Obama i la de W.Bush, es troba sens dubte la Guerra d'Irak. En aquest tipus d'anàlisis, de fet, tota la política internacional de l'administració Bush ha quedat reduida a la Guerra d'Irak. Però si la Guerra de l'Irak va fracassar no va ser per un excés de real-politik, sinó per un excés d'idealisme, al pretendre que un canvi en l'estructura del govern era suficient per aconseguir un canvi de règim; una democràcia estable i afí. Apel·lar a l'idealisme segueix sent molt més fàcil que millorar el món. I molt més fàcil que implantar un ordre just allà on fins ara només hi ha un desordre injust. Però quan invoquem l'idealisme hauriem de recordar, com a mínim, que els somnis de la raó produeixen monstres.

21.2.11


Arcadi,

Hi ha la vella història de la noble mentida platònica, que marca el to de la discussió entre el bé i la veritat. El bé és prioritari. Richard Rorty, el més gran i millor relativista dels nostres temps, ho expressa així "take care of freedom and truth will take care of itself". "Tinguem cura de la llibertat i la veritat tindrà cura d'ella mateixa". El problema de prioritzar el bé o la llibertat per sobre la veritat és que desconeixem els efectes de les nostres mentides. En el cas de la foto de Carter és força clar. De moment hi ha la mentida, però els efectes buscats amb la mentida són molt menys incerts que la mentida mateixa. Prioritzar el bé per sobre de la veritat només té aquest inconvenient bàsic; que fer el bé sovint és més complicat que mentir. Així que encara que acceptem que el bé és prioritari (cosa que, certament, crec que hauríem de poder acceptar com a regla general), hem d'admetre que mentir acostuma a ser un mal. Com que la comunicació és ella mateixa una relació entre humans, una relació moral, per tant, hauríem d'estar molt segurs que és en defensa d'un bé major que fem un petit mal. Aquesta seguretat es dóna molt poques vegades. Es dóna quan el nazi truca a la porta per preguntar si tenim jueus sota el llit. Però no es dóna quan diem que Rajoy té halitosi i que per això és repugnant, principalment perquè l'únic argument de pes per defensar que Rajoy és repugnant és, precisament, que tingui halitosi. És complicat veure quin bé es defensa quan es defensa que Rajoy és repugnant.

Abraçades,

20.2.11

Actors que fumen

És comprensible que cada cop ens sigui més difícil diferenciar entre "l'espai de la funció teatral i el de la vida real". Sigui perquè la nostra és una societat de l'espectacle, on l'espai de la funció teatral és tot l'espai de la "vida real", o bé perquè el teatre contemporani és un teatre hiperrealista, una simple caricaturització de la vida real, el cas és que normalment no hi ha una clara diferència substancial entre l'espai de la funció teatral i el de la vida real. Obres com l'Arquitecte ni són ni sembla que pretenguin ser res més que la més crua re-presentació dels nostres vicis. Dels vicis de la nostra societat. El que és segur és que ni són ni pretenen ser una apel·lació a les nostres virtuts. Per això fa molt que no parlàvem de la necessitat de ser tolerants amb l'art, perquè realment no hi ha res a tolerar. No hi ha pràcticament res que posi en dubte les nostres més arrelades conviccions. Res que transgredeixi les nostres convencions. Res que s'atreveixi a insinuar l'exigència de ser millors que la pitjor versió de nosaltres mateixos. L'autèntica subversió en l'art la trobem ara en pel·lícules com Des dieux et des hommes, sempre que siguem encara capaços d'entendre que el martiri que allà es re-presenta no és el martiri dels resignats. La llei del tabac ens posa en situació de tornar a ser tolerants amb la funció teatral. Aquesta podria acabar sent una bona oportunitat per començar a ser molt menys tolerants amb els nostres vicis "reals". 

17.2.11

Reflexions sobre la revolució a Egipte (Hayek, FCO)

És comprensible l'enorme entusiasme que ha generat la revolució egipcia tenint en compte que una de les més profundes i erronies de les nostres conviccions és que el poble no s'equivoca mai. S'equivoquen les circumstàncies, els governants i els experts, però mai el poble, simplement perquè el poble és el jutge dels errors i els encerts polítics. Però aquesta és una noble mentida, la falsedat de la qual és molt més evident que la seva noblesa. Per no equivocar-se mai, el poble hauria de conèixer per avançat totes les possibles decisions de pot prendre i tots els possibles efectes de cadascuna d'aquestes decisions. Només així podria decidir sense por a l'error. Però aquest coneixement no només és aliè al poble qua poble, sinó a l'home qua home. Que les conseqüències imprevistes de les nostres accions són més importants que les seves conseqüències previstes o buscades és una de les lleis més bàsiques de la política. I com més ambicioses són les nostres accions, més gran és la inseguretat sobre els seus efectes futurs. Per això la prudència és una virtut política prioritaria i per això no és només propi dels reaccionaris el mostrar-se inquiets pel futur d'Egipte. Perquè tots els futurs són incerts però alguns ho són una mica més que els altres. Aquesta por s'ha expressat aquests dies a través de la por als Germans Musulmans. I tot i que podria ser, com diuen molts analistes, que aquesta por fos exagerada, seria una imprudència que això ens
deslliurés del deure de patir pels efectes imprevistos de la revolució.
Algunes vegades, poques, el poble diu exactament allò que vol dir. Aquesta podria ser una d'aquestes vegades. El poble egipci s'ha manifestat clarament contra la tirania i en favor de la llibertat i la democracia. Però fer fora Mubarak no assegura una transició exitosa cap a la democràcia i, encara menys, cap a una democràcia exitosa, capaç de donar al poble allò que el poble demana: seguretat, llibertat i progrés econòmic. Com diu Gregorio Luri: "La democracia no abarateix el preu del pa per ella mateixa, ni crea més llocs de treball, ni té solucions miraculoses ni tansols educa demòcrates". I sense pa, feina i demòcrates no hi ha democracia possible.
Si el futur és incert no és només perquè el futur de la democràcia a Egipte sigui incert. Tampoc ho és perquè aquesta democràcia pogués portar un govern islàmic a Egipte. Aquest govern, de fet, podria ser un mal menor, perquè només hi ha una cosa pitjor que un mal govern, que és l'absència de govern. El perill d'Egipte no és que esdevingui un nou Irán sinó un altre Pakistán.
Tot això no vol dir que, des del sofà de casa o des de les nostres institucions, haguem de condemnar ni lamentar la revolució del poble egipci. Si és sempre imprudent posicionar-se contra la voluntat explícita del poble, a vegades el més prudent és precisament posicionar-se a favor de la revolució. Tot això vol dir, simplement, que no hauriem d'esperar de la revolució popular unes seguretats que ni el poble ni la revolució ens poden donar. No hauriem de posar-nos en situació de deixar-nos sorprendre per la decepció.

11.2.11

"These are the rules, Pietro; we must have patience; we didn't invent the game, but we must play it, as hounds or hares, one or the other"
"And what if a man should refuse to be either a hound or a hare, Faustina?"
"Then he is no part of a civilized society and he must run away; in short, he must be a hare"

Ignazio Silone. The seed beneath the snow

10.2.11

El món no se'n surt, de Tony Judt


Tony Judt. El món no se’n surt. Ed. La Magrana

Valoració: 3/5
L’any passat va morir Tony Judt, historiador britànic de prestigi internacional i autor d’obres de referència com “Postguerra; una història d’Europa des del 1945” o “Passat imperfecte: els intel·lectuals francesos, 1944-1956”. La Magrana publica ara “El món no se’n surt”, considerat el seu testament intel·lectual, on Judt defensa la socialdemocràcia com la millor d’entre les opcions polítiques que tenim al nostre abast.
La necessitat d’aquesta defensa es justifica en la crisi ideològica que viuen les esquerres en l’actualitat i de la que no semblen poder sortir ni tansols amb l’ajuda de la present crisi econòmica mundial, que ha arribat a qualificar-se de crisi sistèmica del capitalisme. Malgrat les promeses de “refundar” o d’”humanitzar” el capitalisme, tot el que sembla que es pot esperar de la sortida a la crisi és un retorn a la normalitat econòmica mundial. Més enllà del que anuncien els cartells electoralistes i la buida retòrica d’opinadors autoconsiderats crítics, el cert és que l’esquerra fa dècades que no té res a oposar al “sistema”.
De fet, des de la caiguda del Mur de Berlín, no sembla que hi hagi realment res que pugui fer d’oposició al “sistema”. Amb la desfeta del comunisme rus, no hi ha cap model político-econòmic que es presenti com una alternativa ni raonable ni atractiva a l’estat actual de les coses. I la present crisi econòmica i les crítiques a la suposada desregulació dels mercats que l’hauria provocat no fan més que accentuar la feblesa d’aquestes alternatives. Perquè d’alternatives, de fet, n’hi ha. El vell totalitarisme és encara present a Korea del Nord, i les dictadures pressumptament populars de Cuba o la Xina són també fonamentalment diferents al sistema democràtic capitalista. I fins i tot les repúbliques islàmiques es presenten a molts llocs i amb no pocs adeptes com a alternativa al model de societat de l’Occident modern. Però cap d’aquestes alternatives té ni l’atractiu ni la solidesa ideològica que tenia el comunisme per presentar-se com el futur de la humanitat. Cap d’elles ofereix una resposta convincent a les inquietuts dels ciutadans de les democràcies liberals. Això és el que marca el Final de la Història, en la polèmica tesis de Francis Fukuyama. No hi ha alternativa satisfactoria a la democràcia liberal i al capitalisme.
També s’acostuma a qualificar aquesta situació com el Final de les Ideologies. Aquest final hauria desterrat la utopia del nostre pensament polític. El futur, al final de la història, fonamentalment no és més que la repetició del que ja tenim. El futur ja és el que era. Això fa que cap ideologia pugui guiar la nostra acció col·lectiva cap a la construcció d’un futur diferent i millor. La política s’ha tornat insuportablement lleugera. Hi ha dues lectures possibles d’aquest final de les ideologies. La primera és que vivim en un món post-ideològic. La segona, que vivim en un món dominat per una ideologia imperant. Segons la primera versió, la democràcia liberal actual seria el resultat d’incorporar les millors de les intencions del comunisme. Tot allò que fa que els nostres estats rebin el nom d’estats del benestar seria el que la democràcia hauria anat incorporant fins a convertir l’alternativa comunista no només en perniciosa sinó també en innecessaria. La concepció segons la qual el final de les ideologies vol dir que la ideologia que s’oposava a la democràcia liberal i al capitalisme econòmic ha desapregut i que amb ella han desaparegut les qüestions de justícia social que donarien resposta a les presents inquietuts. Aquesta segona lectura dels temps sembla ser la més comuna de l’esquerra, es digui esquerra socialdemòcrata o esquerres “de debò”. No podem dir gran cosa de les esquerres “de debò”, excepte que quan més de debò semblen sentir-se és quan més s’allunyen de les preocupacions clàssiques de les esquerres, allunyant-se de l’obreris-me per apropar-se a l’ecologisme o el feminisme. A part d’això, i de la crítica abstracta als mals del sistema, l’esquerra als països democràtics és avui una esquerra socialdemòcrata. I aquesta és una esquerra acomplexada, que es bat a la defensiva. Però el batre’s a la defensiva ens diu prou de la socialdemocràcia i de la seva situació present. A diferència de les “esquerres de debò”, la socialdemocràcia corre el risc de morir d’èxit.
L’actual crisi econòmica posa sobre la taula les dimensions d’aquest èxit. Perquè aquest èxit no es pot mesurar en la capacitat dels governs per evitar les “retallades socials”, sinó en el fet que aquestes es vegin com a retallades. Del fet que això no sigui vist com un progrés, sinó com el sacrifici necessari o, si més no, comprensible, de quelcom de valuós. El mateix passa cada cop que es planteja la conveniència d’emprendre una reforma de la sanitat o de l’educació públiques. És per a tots comprensible que aquestes prestacions tenen un cost i que no sempre és igualment suportable. Però, en canvi, els processos de reforma es veuen sempre com un mal menor, i mai com un pas més cap al bé que representaria la privatització total de l’educació o la sanitat. El que és veritablement fonamental, que és el dret a rebre una atenció mèdica i una educació de qualitat, està fora de tot dubte. Els problemes que la garantia d’aquests drets no són problemes de legitimació sinó d’administració. Que la socialdemocràcia se senti desorientada davant d’aquesta situació depèn en bona mesura de l’errònia convicció segons la qual la socialdemocràcia estava entre nosaltres però era més aviat de l’altra banda del mur. Segons aquesta visió, la socialdemocràcia hauria acceptat amb certa  resignació el capitalisme i la democràcia liberal com a marc dins del qual lluitar per uns societat sense classes, igualitaria. Entre la socialdemocràcia i el comunisme hi hauria, per tant, una diferència de mitjans però no una diferència de fins. Però era precisament la diferència sobre els mitjans el que marcava aquesta diferència radical entre el comunisme i el món democràtic liberal. Per al comunisme, el fi, el bé comú de tota la humanitat, justifica tots els mitjans. Per al món occidental, hi ha mitjans que cap promesa podria justificar. D’aquesta considreació va néixer el reformisme socialdemocràta. La socialdemocràcia va néixer, precisament, del rebuig de tot allò que ara sembla que tant troba a faltar. En realitat, la socialdemocràcia sempre ha estat d’aquesta banda del mur.
La insuportable lleugeresa de la política, la seva frivolitat post-històrica, és de fet el més semblant a un medi natural que pot trobar la socialdemocràcia. I la paradoxal falta de referents amb la que es troba la socialdemocràcia per administrar la normalitat segurament es degui al fet que la mort de les ideologies va anar seguida de la retirada dels intel·lectuals d’esquerres a l’acadèmia, des d’on podien criticar “el sistema” en abstracte sense haver-se de comprometre en l’administració de la vida quotidiana. Després de llegir els pensadors d’esquerra de les últimes dècades es pot tenir una idea de pràcticament tot excepte de què cal fer. Però el que necessita la socialdemocràcia no és la construcció d’un nou relat totalitzador, d’una teoria que ho abasti tot ni d’un nou sistema político-econòmic alternatiu que vingui a substituir el buit deixat pel comunisme. Aquest buit està molt bé com està. El que necessita la socialdemocràcia és recuperar la consciència de la seva tasca. Netejar la seva mirada de teories acadèmiques per ser capaç de reconèixer les petites ofenses, humiliacions, injustícies que no troben una resposta espontània ni satisfactoria en els equilibris del mercat. Perquè és en aquests petits neguits i frustracions on es posen en joc les grans qüestions de la justícia social.
La tasca de la socialdemocràcia ha de ser ara la que ha hagut de ser sempre. La protecció dels dèbils davant els possibles abusos dels poderosos. La promoció de la meritocràcia i l’ascensor social amb una educació de qualitat a l’abast de tothom. La lluita contra la permanent tendència de les societats polítiques a convertir-se en societats de classes. La defensa dels indefensos. La seva tasca no és la de constuir nous móns, sinó implicar-nos en la defensa de nostre món recordant-nos la fragilitat de tot allò que donem per suposat.
Ressenya publicada a la revista Diàlegs