20.1.11

Alc. Lo discutiremos juntos, Sócrates, aunque pienso en lo que estás diciendo y estoy de acuerdo contigo, pues creo que nuestros políticos, excepto unos pocos, son personas incultas.
Sóc. ¿Y qué sacas de ello?
Alc. Pues que si fueran personas cultas, quien intentara rivalizar con ellos tendría que instruirse y entrenarse como si fuera a enfrentarse con atletas. Pero, en realidad, como viven sin la menor preparación a dedicarse a la política, ¿qué necesidad hay de ejercitarse y dedicar muchas molestias a instruirse? Porque estoy seguro de que en lo que a mí se refiere estaré muy por encima de ellos por mis aptitudes naturales.
Sóc. ¡Ay, mi querido amigo, lo que acabas de decir! Es muy indigno de tu empaque y demás circumstancias.
Alc. ¿Qué quieres decir especialmente con eso, Sócrates?
Sóc. Me indigno por ti y por mi amor.
Alc. ¿Por qué?
Sóc. Porque consideras que tu lucha es con las gentes de aquí.

Plató. Alcibíades I

19.1.11

Seculars

La decisió del TSJC torna a posar el debat del burka sobre la taula. La secularització de la societat exigeix que els símbols religiosos no siguin valorats com a símbols religiosos, i redueix, per tant, la qüestió del burka a una qüestió de codi de vestimenta, com redueix la qüestió dels minarets a una qüestió urbanística i la pregaria al carrer a un espectacle a la via pública. Hi ha un preu evident, que no paga el qui secularitza sinó aquell que és secularitzat, aquell que ha de viure com si per a ell el burka fos només una qüestió de vestimenta, quan no ho és, com si el minaret fos només una qüestió arquitectònica, quan no ho és, o com si l'espai de realització de la pregaria no tingués cap rellevància, quan la té. No tota vivència religiosa és compatible amb la convivència democràtica. També al societat democràtica té, per tant, la necessitat d'educar èticament la seva ciutadania. D'educar-la en la tolerància, que així ha deixat de ser la magnànime concessió del governant prudent per convertir-se en "la virtut de l'home (pretesament) lliure de conviccions".

18.1.11

Hegel, finalmente, parece excusar (al menos retóricamente) su "realismo" jurídico-político invocando el carácter reflexivo-crepuscular de toda filosofía consciente de sí, pues "la lechuza de Minerva levanta el vuelo al anochecer". Pero si la lechuza es símbolo de la sabiduría, quizá no lo sea tanto porque, en el crepúsculo sólo vea "en tonos grises una figura de la vida ya pasada que, en su penumbra, no se deja rejuvenecer sino sólo conocer", sino porque, en la oscura ambigüedad del presente, sabe ver y reconocer las líneas de fuerza efectivamente determinantes del día que se avecina. Y en este sentido, frente a la opinión de Kojève, Kant, con su visión constructiva del ius gentium, es más sabio que Hegel.

Salvi Turró. ¿Hay un derecho a la guerra?

15.1.11

La temptació del bé

Deia Isaiah Berlin que el gran problema de la política és el d'haver de triar entre dos béns. Té raó Berlin, en política no hi ha tria bona. Però només és així perquè la tria política és sempre una tria entre mals, i la millor tria possible és, per tant, la tria del mal menor. La nostra tendència habitual a confondre un mal menor amb un bé es deu normalment a la nostra incapacitat per preveure tot el mal que fem quan creiem fer el bé. És per això que la valentia per acceptar el mal menor és un signe de maduresa. Com, per exemple, és senyal de maduresa del discurs independentista que sigui capaç de presentar-se com a simple mal menor davant d'aquells que mai l'han pogut confondre amb un bé.
Por qué no escribo, entonces, por la mañana? Lamentablemente, en mi caso, el tiempo productivo de la mañana suele ser insignificante, y resulta curioso que, si bien no menosprecio a quienes se acuestan antes que yo, casi todos se impacientan conmigo porque no me levanto cuando ellos lo hacen. Es posible que una mañana lluviosa esté trabajando en la cama y ellos no tengan nada que hacer, pero aun así no ocultarán sus sentimientos de rabia e inquina.

Cyril Connolly. Enemigos de la promesa

8.1.11

Una història de la justícia, de Paolo Prodi

Paolo Prodi. Una historia de la justicia

Ed. Katz
Valoració 7/10
La crisi del dret, que és la crisi del nostre temps, la llarga decadència de la civlització occidental, ens oliga a girar la mirada cap al passat amb voluntat d’aprenentatge sobre allò que som. Al llibre, Una historia de la Justicia, el jurista italià Paolo Prodi emprèn un estudi sobre els orígens de la legalitat destinat a situar l’actual crisi en un context el més ampli possible, per entendre’n la seva realitat i confondre la seva significació. Així, se centra en procurar una comprensió adecuada del pas “de la pluralitat de furs al dualisme modern entre consciència i dret”, un pas decisiu en la formació de l’Estat de Dret i la investigació del qual ens porta, indefectiblement, als orígens mateixos de la cultura occidental.
La crisi d’Occident, la crisi del liberalisme com a projecte polític propi de la modernitat, és sens dubte una crisi de fons, de gran calatge, però que es deixa veure a la superfície en inquietuts de les més cotidianes. Així, per exemple, la preocupació per la creixent presència i influència de la religió islàmica dins els nostres estats, compartida per tants ciutadans, més enllà de suscitar la proliferació d’actituts i discursos xenòfobs que hem d’intentar combatre amb les armes de la política, ens obliga, en el camp de la filosofia o el pensament polític, a repensar i replantejar la relació entre política i religió que es troba a la base mateixa del liberalisme. La sharia, que uneix en una sola llei política i religió, plana com una amenaça fantasmal sobre les consciències europees i ens obliga a reflexionar de forma seriosa i serena sobre el significat real i la justa importància de la separació entre religió i política.
I així també es deixa veure en el recel que provoca en la ciutadanía la creixent regulació legal de les relacions socials. Des de les relacions familiars, com laborals, com les qüestions de gènere o de respecte a les minories estigmatitzades, tots aquests àmbits van sent normativitzats, van entrant progressivament dins l’àmbit del dret positiu al que fins ara eren aliens. I es té la sensació que el que encara no ha estat legalment regularitzat per força ho acabarà sent. Així, van entrant dins el camp del dret positiu tot de qüestions que abans es regulaven per normes d’altre nivell.
Les dues fonts de conflicte aquí esmentades, la sharia i la creixent regularització de la societat, representen un desafiament als principis mateixos sobre els que es construeix l’Estat de dret. La primera, perquè trenca el fràgil equilibri que s’estableix entre el poder de la religió i el poder polític en favor d’aquella, a la que reserva un lloc preeminent i el poder de legislar sobre les normes civils. La segona, perquè trenca l’equilibri en favor de la política, que tendeix per la seva propia naturalesa a convertir tot conflicte social en un conflicte polític o legal, i ens condueix així a aquella forma de totalitarisme de la que parlava Hannah Arendt, consistent en no deixar res fora de l’abast de la llei, de suprimir definitivament la separació d’esfera pública i esfera privada sobre la que es fonamenta la concepció occidental de la política. Per això no hem de creure ingènuament que l’Estat de dret és una conquesta permanent i segura, i hem d’estar molt alerta per assegurar la nostra capacitat de defensar-lo. Hauriem de prendre consciència de la seva naturalesa imperfecta, polèmica, que es caracteritza per ser un equilibri dinàmic entre religió i política, entre pecat i delicte, consciència i llei.
Sota aquesta perspectiva, es fa evident que l’actual crisi del dret no es caracteritza per un mal funcionament dels dispositus legals, de les normes constitucionals o de l’eficacia del dret civil sinó més aviat el contrari. La crisi actual del dret es dóna en el fet que la llei bé, però sobretot que funciona massa. Així, el dret positiu tendeix a expandir-se cap a àmbits de relacions socials que acostumaven a regir-se per un altre nivell normatiu. La debilitat d’aquest altre nivell de normes és el que provoca l’expansió i la que la fa aparèixer com a convenient davant els ulls de qui observa com la norma no-escrita té un poder regulador cada cop més limitat. Però aquesta expansió amenaça, en realitat, amb trencar el sempre tens equilibri entre els diferents plans de judici que es troba a la base mateixa de la cultura jurídica i política occidental. L’actual amenaça és la d’una nova forma de totalitarisme, que ja no sorgiria de les mancances de la democràcia sinó dels seus excessos però que tampoc deixaria res fora de l’àmbit controlat per la política.
El filòsof Leo Strauss, al seu cèlebre article titulat Jerusalem i Atenes, va situar els fonaments de la cultura occidental en la tensió entre aquestes dues ciutats que són, a la vegada, dos móns; el món judeo-cristià i el món grec. Al món grec, el món de la polis, la comunitat es postulava davant l’individu com un tot davant el que ell se sap només una part, passatjera, que ha de ser sobreviscuda per la comunitat. És a través Israel, del camí iniciat pel judaísme i que segueix la tradició cristiana, que sorgeix l’individu occidental. És el problema de la culpa i la justificació, la penitència pel pecat, el que marca el naixement d’un forum de justícia separat de la justicia humana, de la llei de la comunitat política i que és el principi d’aquesta pluralitat de furs que marca la tradició jurídica occidental.
Amb el crisitanisme, aquest espai de judici s’institucionalitza en l’ecclesia, que es converteix així en un lloc alternatiu, per la seva pròpia naturalesa, al de l’espai polític i el judici segons la llei civil. Aquesta institucionalització ens ha de servir per entendre que la pluralitat de furs i la tensió entre la llei divina i la llei política que se’n deriva no és la tensió entre el dins i el fora de la llei, o entre el dins i el fora d’una legalitat amb capacitat punitiva, sinó més aviat el punt de conflicte inevitable entre dos plans jurídics, que precisament per això es veuen abocats al conflicte. Si la història d’occident pot escriure’s a la llum de la frase: doneu a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar, és només perquè la història d’Occident, marcada des dels seus inicis per la tensió entre aquests dos pols de poder, és la història d’una lluita continua per determinar en cada moment què pertany a Déu i què al Cèsar.
Cal entendre que aquest dualisme no és el que es dóna entra la norma i el buit legal (segur que més endavant hi ha una ex.millor), sinó entre dos plans normatius. El del dret positiu, la norma escrita, i el pla de normes que regulaven la vida cotidiana de la nostra societat en el seu feu més intern; l’ètica, la moral, l’ethos, mos… Els víncles i tensions que s’estableixen entre aquests dos plans és l’alè mateix de la cultura jurídica occidental. Un alè que minva quan la societat es normativitza en una única dimensió.
Per presentar aquesta dualitat essencial i els perills de la seva unificació, el llibre de Paolo Prodi se centra en la figura del “fur”, que cal entendre com un espai ja sigui físic o bé simbòlic on s’exerceix la justicia, on s’emet un judici sobre el comportament humà. És així que, dins l’itinerari de la nostra cultura cristiana occidental, es mostra com un fet de cabdal rellevància el desdoblament que trobem entre un fur extern, que administra el jutge, i un fur intern, administrat usualment per un confessor i l’administració del qual no s’ha d’entendre simplemet com un perdó dels pecats sinó com un judici efectiu. En aquest punt és imprescindible entendre aquesta diferència de furs i entendre que ambdós furs impliquen un judici efectiu sobre el comportament humà per poder comprendre la situació actual del dret. És així com, per exemple, hem d’entendre que la separació entre el dret i la moral no es troba en el fet que el dret estigui caracteritzat per la possibilitat de posar en pràctica la coacció i la moral no. També la moral és capaç d’imposar penes, sancions, que no per inmaterials són menys eficaces o importants, com per exempla la pèrdua del rol social. L’escrutini moral a que la societat americana exerceix sobre les seves estrelles esportives i personatges públics en general, com polítics o artistes és potser, encara, un exemple significatiu d’aquest poder sancionador de la moral.
És per això que la necessaria preservació de la democràcia i la superació de l’actual crisi del dret no passen tan per transmetre a les futures generacions el respecte pel sistema de funcionament dels mecanismes democràtics sinó, fonamentalment, per transmetre aquest esperit de dualisme sobre el que es construeix l’Estat de dret. Perquè és sobre aquest dualisme, sobre la tensió entre furs, que neix l’Estat de dret i l’ideal liberal, sobre la progressiva distinció entre els conceptes de pecat entès com a desobediència a la llei moral i el delicte o desobediència a la llei positiva. És d’aquí d’on sorgeix la distinció entre poder polític i poder religiós, ara doblement amenaçada. Perquè, per primera vegada, a Occident ens trobem amenaçats pel possible triomf de la unidimensionalitat, davant la possibilitat de triomf del dret positiu.


És un repte de futur el de saber com la noció de pecat, desplaçada d’una manera sembla que definitiva de les nostres democràcies seculars, pot ser recuperada en una altra forma i amb força per lluitar contra el totalitarisme positivista. Però aquest llibre deixa clara la importància de la tasca i ajuda a entendre en la seva autèntica dimensió que Strauss pogués elogiar la democràcia, el liberalisme, destacant com a gran virtut que no hagi resolt el problema jueu, que sigui l’únic règim que permeti mantenir-lo com a problema.

7.1.11

2011, un any sense massa història

Si Factual seguís existint i seguís existint com havia d'existir, a aquestes alçades ja hauriem revisat les prediccions que vam fer per l'any 2010. Aquestes eren les meves prediccions aleshores
Como en política ni todo está por hacer ni todo es posible, el 2010 traerá lo que suelen traer los años. El hombre seguirá siendo un animal político y vivirá en una sociedad (cerrada) con tantos enemigos como convicciones. Los estados lucharán para defender sus intereses y ampliar su soberanía. El gobierno mundial seguirá siendo una ilusión perversa y la Onu igualmente indigna de sus ideales. Progresarán los derechos humanos allí dónde progrese la democracia liberal. Nuestra seguridad será nuestra libertad. Continuará la eterna lucha entre civilización y barbarie. La prudencia seguirá siendo la mayor de las virtudes políticas y lo más sensato, tratar de no  sorprenderse demasiado por las  decepciones.
I com que eren unes bones prediccions, aquestes segueixen sent les meves prediccions de cara l'any 2011.