21.12.11

El nou socialisme (FCO)

Sembla que el nou PSC no agrada gaire als comentaristes no socialistes. Volien a Ros i volien grup propi a Madrid, però és difícil imaginar que cap d’ells deixés de votar el que sigui que voti per votar un PSC com el que recomanen. Volen, de fet que el PSC s’assemblés més a ells, però no s’han mostrat mai gaire disposats a assemblar-se més al PSC. Aquest desencís dels crítics podria ser una gran noticia pel socialisme català, que segurament estarà més interessat en assemblar-se més als seus propis votants que no pas als seus opositors. I segurament ho seria si no semblés convençut que aquesta renovació no passa només per renovar el partit sinó el socialisme sencer, començant per construïr un nou discurs i acabant per una nova manera de fer política. Aquesta sembla ser una creença molt extesa, i no només entre els socialistes. 
A principis de Desembre, un cop confirmada la desfeta socialista, Félix de Azúa va escriure un article a El País titulat Un descalabro. En aquest article, Azúa explicava quines eren les seves raons per haver deixat de votar el partit que havia votat “des de la mort de Franco”, considerant que aquestes eren, també, les raons de centenars de milers de ja ex-votants socialistes. Es resumeixen en una: “han caigut en el desconcert més absolut”. Segons Azúa, això és, en gran mesura, efecte dels pactes que ha fet amb els nacionalismes (perifèrics), del clientelisme i la corrupció a Andalusia, i de la impossibilitat que això ha provocat de fer un únic discurs a la resta de l’Estat. I ho és perquè aquests mals haurien evidenciat la desorientació ideològica de fons. El que l’esquerra necessita, ens diu, és “un altre llenguatge i nous conceptes”. Aquest article va rebre una interessant resposta de Santiago Navajas des de Libertad Digital. Aquesta resposta és la d’algú que no espera que l’esquerra li faci massa cas perquè tampoc sembla disposat a fer massa cas a l’esquerra. Però és una resposta interessant perquè aprofundeix en l’anàlisi de la crisi ideològica. Navajas creu que “el que de veritat està fent mal a l’esquerra no és que s’hagi llençat en braços dels nacionalistes (el PP també ho ha fet, i també ho farà), ni que s’hagi dedicat a la corrupció institucionalitzada (Andalusia compta tant com València)”. El problema de l’esquerra, creu Navajas, és que els seus supòsits teòrics fonamentals han quedat desacreditats. Segons Navajas, aquests supòsits són els següents: 
- una teoria antropològica que redueix la naturalesa humana a una tabula rassa; 
- una teoria epistemològica que nega que existeixi la veritat i l’objectivitat; 
- una teoria moral que es refugia en un utilitarisme vulgar; 
- una teoria social basada en la lluita de classes com a motor de la història i el ressentiment com a coartada per a l’acció política; 
- una teoria econòmica que rebutja la propietat privada, la competència i els incentius materials; 
- una teoria pedagògica que ha menyspreat l’educació substituint-la per l’adoctrinament. 
Siguin o no els pressupòsits bàsics de l’esquerra, és evident que aquests són pressupòsits que liberals i conservadors han de combatre. El que no és tant evident és que liberals i conservadors ja hagin guanyat aquest combat. No és evident que liberals i conservadors tinguin principis més certs i més ferms que aquests. I tampoc és prou evident que aquesta victoria hagi d’arribar com perquè els socialistes renunciïn als que se suposa que són els seus ideals fonamentals. Sobretot quan sembla que aquests segueixen sent els prejudicis bàsics d’una gran part de la població. De fet, a Catalunya, a Espanya i a la resta d’Europa, el que va portar els socialistes al poder és pràcticament el mateix discurs que el que els ha tret. Així que no és tant evident que el que necessitin els socialistes sigui tota una nova reformulació teòrica dels seus pressupòsits. Ni tan sols que necessitin líders a l’alçada dels seus ideals. El que sí que és segur és que necessiten líders a l’alçada de la nostra realitat. Cosa que, d’altra banda, potser tampoc sigui gaire més fàcil de trobar.

14.12.11

Nihil nobum (FCO)

En una entrevista al diari Ara, Daniel Innerarity afirmava que no és que estiguem mal governats, sinó que “d’entrada: no estem governats. No hi ha ningú al timó”. Fa molt poc, en un article que va recollir bona part de la premsa europea, Jürgen Habermas es lamentava que a Europa no hi hagi polítics a l’alçada de la situació. Aquesta és una convicció que comparteixen amb bona part de l’opinió publicada, convençuda de saber no només com vam entrar en aquesta crisi sinó també com n’hem de sortir i convençuda també que el món que en sortirà serà significativament diferent al món que hi va entrar. Tant en l’àmbit polític i econòmic com en l’àmbit de les idees, perquè ni les velles intuïcions ni les velles institucions semblen comptar per resoldre els nous problemes. Aquesta convicció ha portat molts polítics i intel·lectuals a creure que la seva tasca ja no pot limitar-se a governar o a interpretar el món del present, sinó a crear o idear el món que ha de venir. 
Fa encara massa poc sentíem els líders mundials afirmar que el que calia per sortir de la crisi era una reforma del capitalisme global, creient, o volent-nos fer creure, que aquesta reforma estava a les seves mans i que l’únic que necessitaven era pensar una nova manera, més humana, més segura, i més millor, d’organitzar els afers econòmics mundials. Que aquest poder no estigui en mans dels polítics no és culpa de la situació política actual sinó de la mateixa condició humana i aquesta és una veritat que l’home modern ha pogut recordar gràcies a la lògica darwiniana i a l’anomenat esfondrament de les ideologies. La direcció centralitzada dels afers humans i el disseny intel·ligent de les institucions polítiques no funciona perquè, per naturalesa, la capacitat humana per predir els efectes dels seus actes és més limitada que la capacitat humana per actuar. És per això que Giorgio Agamben pot dir que “la forma paradigmàtica de tot govern és el dany col·lateral”. Perquè el món del futur no el definiran les decisions ni les polítiques comprehensives dels nostres polítics, sinó els efectes imprevistos i imprevisibles d’aquestes decisions. De la mateixa manera que els relats ideològics del futur no seran els que escriguin cap d’aquests opinadors o aspirants a presidir algun partit socialista en runes des el seu despatx, sinó l’eco que les seves idees puguin tenir en les ments dels seus conciutadans. Exactament de la mateixa manera que les institucions polítiques de les que gaudim no són l’aplicació directa de cap tractat de teoria política o que l’historicisme més o menys relativista que conforma el sentit comú del ciutadà democràtic no és l’historicisme de pensadors com Nietzsche o Heidegger sinó que fins i tot és incompatible amb ell. 
Que el món canviarà és una evidència que no cal posar en dubte. Anirem trobant noves maneres de conviure amb els vells problemes i tota la nova política que necessitem és una política prudent que tingui present que la seva capacitat per transformar la realitat és limitada i que els efectes reals de les seves decisions són en gran mesura imprevisibles. Per això mai tindrem polítics a l’alçada de les aspiracions de Habermas o Innerarity. I per això necessitarem polítics conscients que per encarar els nous problemes estem condemnats a fer us de les velles idees. Perquè tot pensament seriós ha de tenir present que no pot crear idees certes i ad hoc segons les necessitats polítiques del moment. Per això mai tindrem pensadors a l’alçada de les aspiracions dels grans estatistes. Com molt bé va veure Hegel, “l’òliba de Minerva alça el vol al capvespre” i l’explicació dels fets sempre arriba massa tard. Per això sempre conduïm mirant pel retrovisor i per això és més aviat sorprenent que ens haguem acostumat a sentir-nos tan segurs conduint a tanta velocitat.

13.12.11

Cristianos, de Jean Rolin

Jean Rolin. Cristianos. Libros del Asteroide

Valoració: 3/5

Los límites de Occidente los marca hoy la difusa frontera que enfrenta Israel y Palestina. Porque lo que está en juego en esta frontera, mucho más que la definición de unos límites territoriales, es el futuro de una manera de entender la existencia humana, una determinada relación entre religión y política. Si lo que define a Occidente es la tensión entre Atenas y Jerusalén, lo que parece constituir su principal motivo de orgullo es el haber mantenido viva esta tensión en la separación entre política y religión. Esta separación ha sido posible gracias a una particular concepción de la teologia política de corte cristiano, que ha incidido en la necesidad de dar al César lo que es del César y a Dios lo que es de Dios. Allí dónde no llega esta separación, solo puede encontrarse la batalla por el dominio de las tierras y las almas; la lucha de dos monoteísmos por el control de Tierra Santa. Y por eso es justo aquí, en medio de Palestina, donde la minoría cristiana, silenciosa, temerosa, olvidada por muchos pero nunca por sus enemigos, escindida entre su fe y su patriotismo, representa la posibilidad misma y el futuro de la civilización occidental.

Reseña publicada en la revista El Ciervo

9.12.11

"(...) aquí tienes una regla bien fácil de seguir: lo que tengas que hacer, muéstrate dispuesto a hacerlo con interés y de buen grado. Hay otra regla más difícil y que se adapta mejor a las circunstancias que a tu propia manera de ser: aquello de lo que no seas capaz, niégate a hacerlo amablemente o no te niegues; lo primero es propio de un hombre bueno, pero lo segundo de un buen candidato"

Quinto Tulio Cicerón. Breviario de campaña electoral

8.12.11

"Espanya ens roba" (FCO)

La llibertat d’expressió té límits. Aquesta és una obvietat que hem tornat a recordar aquests dies arran de la decisió de prohibir l’expressió “Espanya ens roba” al Parlament de Catalunya. Albert Rivera, per exemple, va dir que aquesta era una expressió injuriosa com ho seria dir que “els musulmans ens roben” i que això és “incompatible amb l’essència de la democràcia”. La comparació que estableix Rivera ens ajuda a suposar que el que és incompatible amb la democràcia i, per tant, condemnable, és la mentida i no pas les veritats inconvenients o incòmodes. Encara que sigui absurd prohibir la mentida, és comprensible la preocupació dels demòcrates per fer prevaldre la veritat. La majoria de les nostres afirmacions han de ser certes per tal que la discussió que caracteritza la vida democràtica i parlamentària sigui possible. Però, tot i que Rivera pugui tenir raó en el seu posicionament general, en aquest cas està equivocat. Dir que “Espanya ens roba” pot ser molt ofensiu però no és mentir. 
S’equivoca Rivera, però també s’equivoquen els qui creuen que no es pot prohibir dir que “Espanya ens roba” perquè un Parlament democràtic no pot prohibir la veritat, per molt incòmoda o innoble que sigui. Tenen raó quan reivindiquen la necessitat i la conveniència de les veritats incòmodes, perquè sovint aquestes veritats són les que més convé recordar. Però s’equivoquen perquè dir que “Espanya ens roba” no és dir cap veritat. Que Espanya ens roba, de fet, no és cert ni és fals, sinó que és tot el contrari. És bullshit o una expressió sense sentit ni ganes de tenir-ne. I això més o menys ho podem entendre tots els independentistes, federalistes, jacobins o indiferents. Sense necessitat de més acord ni de més escarafalls. L’”Espanya ens roba” pretén ser una denúncia del dèficit fiscal (aquest sí que ben cert) però no passa de ser una provocació. I tot i que és evident que prohibir el bullshit seria tan absurd com prohibir la mentida, és tan necessari combatre el bullshit com combatre la mentida. Perquè la discussió seriosa dels assumptes públics només és possible entre uns parlamentaris amb voluntat de dir la veritat, per incòmoda que sigui o per inconvenient que sigui al govern de torn. Aquesta és, de fet, la tasca crítica que la democràcia reserva a la oposició. I l’oposició hauria d’intentar estar-hi a l’alçada. No perquè s’hagi de preocupar de fer crítica constructiva, sinó perquè tota bona oposició al govern de torn és un servei al bon govern del país.

30.11.11

Televisió pública (FCO)

La primera reacció de la directora Mònica Terribas a l'anunci de retallades a TV3 va ser informar-nos que amb aquest pressupost no es podria seguir emetent els partits del Barça. És una reacció comprensible, perquè amb aquest anunci Terribas recordava a l'audiència que, com deia aquell impresentable anunci, les retallades tenen conseqüències i que el gruix de l'audiència trobaria a faltar els partits del Barça molt més que qualsevol altra de les emissions de la televisió pública. Terribas va voler recordar, a polítics i espectadors, que el que el públic vol és veure el Barça i que això es paga. Però això no ens hauria de portar a creure que el servei públic és donar al públic allò que vol. Com que no podem fer-ho, encara que sigui perquè ja no ens ho podem permetre, hauriem de centrar el debat sobre TV3 en quina és la funció que ha de complir una televisió pública, si és que n’ha de complir alguna.
S’acostuma a defensar la necessitat d'una televisió pública, no només a Catalunya, sinó a pràcticament totes les democràcies de masses, per la necessitat que la ciutadania té de disposar d'una informació rigorosa i de qualitat. La televisió pública seria necessària perquè la qualitat de la democràcia tindria alguna cosa a veure amb la qualitat de la informació que reben els ciutadans i perquè una ciutadania ben informada seria també una ciutadania ben formada, una ciutadania que es preocupa dels afers públics i, per tant, del bé comú. I, sobretot, perquè aquesta informació rigorosa i de qualitat és també una informació cara, prou cara perquè no surti a compte a les televisions privades, que guanyen molts més diners donant als ciutadans allò que realment prefereixen. Així que, per molt discutible que sigui aquesta tesi, mentre se segueixi creient en la necessitat de posar a disposició del ciutadà una informació rigorosa i de qualitat i se segueixi constatant que el ciutadà prefereix gastar el seu temps i els seus diners en altres assumptes molt menys formatius, el poder públic haurà de garantir la seva disponibilitat. 
Totes aquestes són qüestions de sentit comú, fins al punt que pràcticament ningú discuteix avui la continuïtat de la televisió pública. Però són qüestions que hem de tenir molt presents ara que des de TV3 es defensa que les retallades posen en perill serveis públics i drets fonamentals, com el dret a una informació lliure i de qualitat. Les retallades no posen en perill el dret a la informació, sinó tot de coses que TV3 fa i que potser no caldria que fes, com retransmetre partits de futbol o tenir canals temàtics dedicats a l’esport. Coses que només tindria sentit que fes o que seguís fent si servissin per fer-nos més barat el luxe de tenir una informació de qualitat. Per fer els informatius que hauria de fer, TV3 no necessita més diners ni més professionals ni més canals ni més recursos. Tot el que necessita TV3 per complir exemplarment la seva funció pública és més rigor i menys complexos ideològics.

24.11.11

Un poble madur? (FCO)

Després de confirmar la històrica victòria de CiU a Catalunya, Josep Antoni Duran i Lleida va felicitar el poble català per la seva maduresa. És una felicitació poc habitual, fins i tot en moments d’eufòria, però no del tot immerescuda. Tot i ser evident que quan felicitava el poble de Catalunya per madur Duran felicitava els convergents per convergents, aquesta podria ser una d’aquelles estranyes ocasions on un polític guanyador pot felicitar els seus sense que això sigui només una manera elegant de felicitar-se a si mateix. 
Perquè és evident que si aquesta felicitació no fos del tot immerescuda, no seria simplement per haver votat convergència. Ni el convergent més sectari podria afirmar sense envermellir que tot votant madur ha de ser un votant del seu partit. La maduresa del votant convergent, en tot cas, es demostraria en la seva fidelitat. Una fidelitat que seria lloable perquè indicaria que el votant no ha castigat el govern pel simple fet de governar ni per aplicar aquelles polítiques que cada vegada més gent creu necessàries encara que a pràcticament ningú li agradi fer-les ni veure-les fer. I és així com es demostraria la seva maduresa. Si a CiU tenen motius per felicitar-se és perquè des que van arribar al govern han tractat el poble com si fos madur, com si fos capaç d’entendre el com i el perquè de les difícils decisions que es prenen. I el votant convergent només s’ha comportat com si fos tant madur com se’l suposava. 
Després de confirmar la seva històrica desfeta, Carme Chacón va assegurar que havien perdut però que no estaven derrotats. Perquè derrotat, va venir a dir, només ho està qui no ha lluitat. No sé a quina lluita es referia, però hi ha una batalla a la qual el PSC fa massa que no es presenta i que per a tots és important que lliuri. És la batalla que manté viva una democràcia de qualitat i és la batalla que presenta una oposició responsable, raonable i intel·ligent. Perquè temps difícils com els nostres són els millors temps per entendre que tenim l’obligació moral de ser intel·ligents i madurs.

16.11.11

Meno male che Silvio c'era (FCO)

L’esquerra italiana està d’enhorabona. Silvio Berlusconi ha dimitit. Tot sembla indicar que ho fa fet obligat pels mercats, que han aconseguit en pocs dies i sense gaire soroll el que l’afònica esquerra italiana no ha sigut capaç d’aconseguir en anys de sorolloses manifestacions. Però això no sembla preocupar gaire una esquerra que coneix prou bé la lògica de les trinxeres per saber que qualsevol derrota de l’enemic ha de celebrar-se sempre com una victòria pròpia. I amb ella, com era de preveure, ho celebra també bona part de l’opinió pública i publicada d’Occident, convençuda que la realitat, tot i que no encara els italians, finalment els ha donat la raó. No és que em molesti que es faci llenya de l’arbre caigut, perquè jo també crec que això és el millor que se’n pot fer, però s’equivocarien l’esquerra italiana i l’opinió occidental si creguessin que tot el problema que tenia Itàlia era Berlusconi. Ben aviat veurem que contra Silvio es vivia millor. 
Berlusconi era, en tot cas, el símptoma d’una profunda malaltia que afecta, evidentment i de forma profunda, la democràcia italiana, però que representa una amenaça per a totes les democràcies constitucionals. El jurista italià Luigi Ferrajoli en parlava en un llibret titulat Poders salvatges. La crisi de la democràcia constitucional, i publicat per l’editorial Trotta. Com no podia ser d’altra manera, aquest llibre aborda totes aquelles polèmiques qüestions legals (des de la Llei Alfano fins al control dels mitjans de comunicació) que han convertit Berlusconi en el centre d’atenció de la premsa més variada. Però el llibre evidencia que aquesta crisi constitucional no és només ni únicament ni fonamentalment una crisi legal (o econòmica). No és, per tant, una crisi que es pugui resoldre amb una millor legislació, amb un millor govern ni amb una millor política econòmica. És una crisi que afecta els fonaments mateixos de la democràcia constitucional perquè es basa en l’absurda convicció que qualsevol restricció a les apetències passatgeres de les majories eventuals és incompatible amb una autèntica democràcia. Que tota constitució, que tota llei!, que contradigui el que pensa una majoria qualsevol en un moment qualsevol queda automàticament deslegitimada. I que el bon polític és aquell que defensa els nostres prejudicis més que no pas els nostres interessos. És una convicció molt arrelada en un país on s’espatllen els semàfors i ningú els troba a faltar. I és, per tant, una crisi molt més cultural que legal, que només es pot resoldre amb un canvi profund de mentalitat. 
La caiguda de Berlusconi podria ser, per què no, una bona oportunitat per començar a superar-la. Però amb Berlusconi desapareix també l’excusa que els demòcrates italians (no només de nom, sinó de convicció) fa temps que havien trobat per no encarar-se amb els problemes més seriosos de la seva política. Entre altres coses, totes més importants que aquesta, s’han quedat sense la possibilitat de fer veure que els mals d’Itàlia no tenien res a veure amb la seva incapacitat per formar, ja no una consciència democràtica, sinó un simple govern estable. Poden celebrar tranquils l’arribada d’uns tecnòcrates que els haurien de fer la feina bruta mentre es preparen per assaltar el poder. Faríem malament també nosaltres en oblidar que aquesta és també i la nostra crisi i que no ens en poden treure les decisions dels tècnics sinó l’exemple dels virtuosos.

9.11.11

L'hora dels secundaris? (FCO)

Ens hem passat els últims mesos, potser fins i tot els últims anys, sentint a dir que el que es necessitava per treure’ns de la crisi eren líders. Grans polítics capaços de definir un objectiu clar, una ruta per arribar-hi, i capaços a la vegada de convèncer l’opinió pública (mundial!) que els segueixi cap a la llum. Esperem tant que ni Merkel ni Sarkozy ens semblen prou. D’entrada, perquè semblen tenir molt més clar d’on ens volen treure que on ens estan portant. I després, perquè encara que semblin capaços de convèncer alguns líders europeus, no està gens clar que siguin capaços de convèncer els seus propis ciutadans. Corren un risc seriós de convertir-se en líders sense poble i estadistes sense estat. 
Creiem necessitar líders i els pocs líders que som capaços de reconèixer com a tals són els del passat. Els polítics del futur, aquells que sembla que van arribant, no sembla que representin millor el paper que els del present. Vegieu l’exemple de Grècia, plena de grans estadistes barallant-se entre ells per un racó on amagar-se fins que les coses se solucionin. O el cas d’Itàlia, on és poc probable que una dimissió de Berlusconi fes aparèixer de cop el líder que es creu que mereixen els italians (tot i que, com a mínim, aquest buit de lideratge podria servir als incrèduls per entendre per què Berlusconi ha sigut primer ministre durant tots aquests anys). O Espanya, on l’únic que se sap del cert és que després de les properes eleccions governarà un segon. En les interpretacions més benèvoles, un segon de Felipe González o un segon de J. M. Aznar. En les més dures, un secundari de Zapatero o un secundari tout court
Sabem, i no hem d’oblidar mai, que tots els pobles tenen els polítics que mereixen. Però aquesta veritat és un trist consol quan recordem que no sempre tenen els polítics que necessiten. Se’ns diu que necessitem líders, però el que és segur és que necessitem polítics valents. Polítics que facin allò que ells, els seus votants i aquestes entelèquies que anomenem Europa i els mercats creuen que s’ha de fer, encara que això els faci impopulars. I posant-nos majestàtics fins i tot podríem dir que necessitem polítics prou valents per ser obedients. Obedients als tècnics i les forces del mal, encara que només sigui perquè la recuperació de la seva confiança és prioritària a la recuperació de la nostra economia. Potser ja no necessitem líders que sàpiguen on anem, sinó secundaris conscients de què defugim. Potser tot el que necessitem són polítics convençuts que les coses no poden anar massa pitjor i que, a vegades, tot el que necessitem per sobreviure és saber de quin mal no volem morir.

2.11.11

Ni oblit ni perdó (FCO)

Hi ha qui n’esperava molt més, d’ETA. Hi ha qui n’esperava la dissolució definitiva i l’entrega de les armes. I qui esperava que les seves últimes paraules no fossin un intent d'encobrir la derrota sinó una petició de perdó i potser fins i tot de clemència. I és comprensible que sigui així, perquè no estem acostumats a les victòries silencioses i les celebracions discretes. Però esperar que ETA reconegués aquest final com una derrota i el seu terrorisme com una atrocitat moral demanant perdó pels seus crims era, i continua sent, una esperança excessiva. Com excessiu és creure que per construir un futur lliure i en pau hem de ser capaços d’oblidar les ofenses del passat. Aquests excessos no ens passarien cap factura si no fos perquè l’excessiu és enemic del necessari. I perquè, contra el que es repeteix aquests dies, ni necessitem que ETA demani perdó ni podem concedir-lo. De la mateixa manera que per viure en pau i en llibertat ni necessitem oblidar els seus crims ni podem fer-ho. 
Aquesta postura no és simple exhibicionisme moral. No és que no haguem d’oblidar o que no haguem de perdonar. No és que no estigui bé fer-ho. De fet, podria estar molt bé si, contra Santayana, reconeguéssim que oblidar el passat és precisament el que impossibilita repetir-lo. O si, amb els professionals de l’autoajuda, creguéssim que perdonar no ens fa més dèbils i tontets sinó més bons i més forts per encarar el futur. El que passa és, simplement, que no podem fer-ho. Que els homes no podem oblidar quan volem i que és per això que estem condemnats a carregar el nostre passat com una llosa. I que també la capacitat de perdonar escapa a la nostra lliure voluntat. No tots podem perdonar. No només perquè no tots som prou forts, sinó perquè no tots estem en situació de perdonar. Independentment, quedi dit, de si quan se’ns demana perdó es fa per expressar una sincera voluntat d’esmena o si es fa com la demana el nen que espera que el reconeixement del pecat li estalviï la penitència. Perquè això és el que acostumen a esperar els penedits i això és el que els acostumen a concedir les ànimes caritatives que pretenen que el perdó sigui alguna cosa més que “la forma sublim del menyspreu” (com l’anomena Gómez Dávila). Independentment de la sinceritat del penediment etarra, aquest és un menyspreu que els demòcrates no ens podem permetre. És un perdó que no cal que demanin perquè ja han anunciat que pensen esmenar-se i perquè és un perdó que nosaltres no els podem concedir. Perquè nosaltres, a diferència dels professors comprensius respecte als seus alumnes o dels déus benvolents respecte als simples mortals, estem igualment sotmesos a la mateixa llei que ells.

1.11.11

Què és la transició nacional i què en podem esperar? (CatDem)


Des que Artur Mas va començar a parlar de la “transició nacional” s’ha donat per fet que aquesta era una transició cap a la Independència i que Mas callava per no espantar els prudents. Se suposa, i és normal que es faci, que la transició nacional és el que ve després de la construcció nacional. Del fer país. I que aquest nou pas només pot ser un pas cap a la Independència. Sembla ser que ja hem acabat de fer país i que el que ara toca és fer Estat. I aquesta és, sens dubte, una interpretació raonable, que omple el silencis del President amb paraules que bé podrien ser les seves. Però és una interpretació que porta a alguns equívocs. El primer, el de creure que la construcció nacional s’ha acabat. El segon, creure que aquesta transició només pot ser una transició cap a la independència.
La construcció nacional encara no ha acabat perquè no pot acabar mai. Ho hem recordat fa ben poc amb la polèmica sentència sobre la immersió lingüística. Una qüestió que és especialment polèmica i que ho és amb raó, perquè enlloc és més clar que en l’àmbit de l’educació que tota societat madura està condemnada a preocupar-se eternament de les qüestions identitaries. Que està condemnada a lluitar constantment per situar-se a l’alçada de les seves aspiracions. L’evident necessitat de formar els homes del demà és indestriable de la obligació de definir com volem que sigui la seva societat, la societat del demà. I és precisament d’aquí d’on semblen venir les dificultats educatives. No del nostre desconeixement de com serà el món futur, sinó del nostre desconeixement de com volem que sigui. I és per això que debats com el de la immersió lingüística, precisament per ser tant fonamentals per a la construcció nacional, no poden donar-se per tancats o per superats.
D’aquesta “transició nacional” no en podem esperar, per tant, que doni per acabada la tasca de la “construcció nacional”. I, en lògica conseqüència, tampoc podem esperar que aquesta sigui la simple transició de l’ordre present a un nou ordre, ja conegut, ja definit, però encara per realitzar. És per això que tampoc cal esperar que, tal i com se’ls acostuma a reclamar, els polítics deixin de banda les seves diferències partidistes en favor de la plenitut nacional. Simplement, perquè no coneixem millor forma de patriotisme que el millor partidisme. I per això tampoc cal esperar que aquesta “transició nacional” sigui liderada per algú capaç d’elevar el poble per sobre dels seus interessos immediats. En tenim prou amb uns polítics que estiguin a l’alçada del seu poble. Amb uns polítics capaços de reconèixer i defensar els interessos dels catalans. Capaços de reconèixer i defensar que decidir com ha de ser Catalunya és feina dels catalans. I de fer-ho independentment de quina sigui la voluntat dels catalans. Perquè, com va dir el President, no hem de posar límits a la voluntat dels catalans.
Article publicat a la secció "Altres veus" de la Fundació CatDem

Escolios a un texto implícito i Textos, de Nicolás Gómez Dávila

Nicolás Gómez Dávila. Escolios a un texto implícito i Textos. Editorial Atalanta

Escolios a un texto implítico. Valoració: 5/5
Textos. Valoració: 4/5

Nicolás Gómez Dávila, nascut a Bogotà el 1913, i mort a la mateixa ciutat el 1994, és un autor pràcticament desconegut a casa nostra. És, com diu Franco Volpi al pròleg que acompanya els seus “Escolios a un texto implítcito”, un d’aquells “escriptors que semblen venir del no-res. Que broten imprevisiblement d’ambients que els són aliens, sense haver estat preparats per res ni ningú, sense precedents, sense pertinències o senyals de reconeixement útils per a definir-los. Excèntrics, incòmodes, irregulars, són inclasificables i inconfusibles”. Gràcies a l’editorial Atalanta, que publica les seves dues obres principals, els Escolios als que feiem referència, i els “Textos”, aquest autor, com a mínim, estarà a l’abast de tots aquells que vulguin descobrir un pensador que no mereix l’oblit en el que es troba.
Entre els 6 i els 23 anys, Gómez Dávila va viure a París amb la seva familia i acostumava a passar les vacances d’estiu a Anglaterra. Durant aquests anys va aconseguir un gran domini del grec i del llatí i una enorme familiaritat amb els clàssics del pensament i de la literatura mundial. Als 23 anys va tornar a viure a Bogotà, on es va casar i va tenir 3 fills. Al llarg de la seva vida va anar recollint a casa seva una enorme biblioteca –d’uns 30.000 volums-, on passava llargues estones, fins la matinada, dedicat a “la biblioterapia com a forma de vida”. 
Al llarg de tots aquests anys va anar recopilant els seus aforismes en el que hauria de convertir-se en la seva gran obra, els “Escolios a un texto implítico” als que ja ens hem referit. Però com diu ell mateix, el que el lector trobarà en aquesta obra no són exactament aformismes, sinó que, més aviat, les seves “breus frases són els tocs cromàtics d’una composició pointilliste”. L’escriptura d’aquests escolis (schólion, comentaris) no es deu, com diu Volpi, a una simple preferència estil·lística. I, com diu Gómez Dávila, tampoc es tracta d’”escriure curt per acabar abans de fastiguejar”. Es tracta, més aviat, d’una elecció de vida i de pensament, d’una disposició ètica d’humiltat o de modèstia. Un posicionament socràtic, el posicionament propi del pensador prou conscient de la seva ignorància com per saber que no aspira a ensenyar res a ningú, sinó a mantenir la seva vida “en un cert estat de tensió”. Com l’autor comenta a les seves notes, i recull Volpi a la seva imprescindible introducció, “l’exposició didàctica, el tractat, el llibre, només convenen a aquell que ha arribat a conclusions que el satisfàn. Un pensament vacilant, farcit de contradiccions, que viatja sense comoditat en el vagó d’una dialèctica desorientada, tolera amb prou feines la nota, per a que li serveixi de punt de suport transitori”. “Indiferent a la originalitat” de les seves idees, “però gelós de la seva coherència”, el que intenta Gómez Dávila és “trazar aquí un esquema que endreci, amb la menor arbitrarietat possible, alguns temes dispersos, i aliens. Amanuense de segles, només composo un centó reaccionari” (Textos, 55). 
I és que Gómez Dávila és també un reaccionari. Podriem dir, fins i tot, que és un reaccionari autèntic. Una persona que “protesta contra la societat progressista, la jutja, i la condemna, però que es resigna, tanmateix, al seu actual monopoli de la història”. Una persona que per això escandalitza per igual al progressista radical, “que no entén com el reaccionari condemna un fet que admet” i al progressista liberal, “que no entén com admet un fet que condemna”. El que no accepten, el que no accepta el nostre present, és la seva “passiva lleieltat a la derrota”. “Pel progressista liberal, resignar-se a la història és una actitut immoral i necia”. Però el reaccionari és precisament “el neci que asumeix la vanitat de condemnar la història i la immoralitat de resignar-se a ella”. I ho fa perquè és conscient que la història no és necessitat, com diuen els progressistes radicals, ni llibertat, com diuen els progressistes liberals. Aquestes dues visions són visions parcials. “La història no és necessitat, ni llibertat, sinó la seva integració flexible”. Aquesta visió de la història permet al reaccionari defugir la vella dicotomia entre el conservador i el progressista. “Si el progressista s’aboca cap al futur, i el conservador cap al passat, el reaccionari no mesura els seus anhels amb la història d’ahir o amb la història de demà. El reaccionari no aclama el que ha de portar l’albada propera, ni s’aferra a les últimes hombres de la nit. La seva llar s’alça en aquell espai lluminós on les essències l’interpelen amb les seves presències immortals”. El reaccionari no és conservador excepte en aquelles èpoques que guarden alguna cosa digna de ser conservada. La nostra no sembla ser una d’aquestes èpoques. En la nostra època ja “no hi ha ningú per qui lluitar. Només contra qui”. El reaccionari, per tant, conscient que la tasca política més alta i noble del filòsof és la de desenmascarar la mala filosofia política, sap que “en els paratges ombrívols de la història, l’home ha de resignar-se a minar amb paciència les supèrbies humanes”. Així, “l’home pot actuar sense contradir-se, encara que no pugui actuar més que quan la necessitat s’ensorra”. El reaccionari sap que “només descobrim allò que creiem inventar”. No és el “somiador nostàlgic de passats abolits, sinó el caçador d’ombres sagrades sobre turons eterns”. (“El reaccionari autèntic”, Textos). 
El text sobre “el reaccionari autèntic”, com els altres recollits al llibre “Textos”, ens ofereixen una idea de quin seria aquest text implícit sobre el que Gómez Dávila anota els seus “escolis”. Però cap d’aquests textos podria passar per ser el text explícit. Aquest text implític al que fan referència els escolis és la obra perfecta, ideal, imaginada, que el socràtic mai podrà escriure. Ni ho necessita, perquè “la totalitat de l’univers existeix tant en l’univers sencer com en cadascún dels seus aparents fragments” i que “el fragment és el mitjà d’expressió del que ha après que l’home viu entre fragments”. La filosofia pointilliste de Gómez Dávila necessita el lector per trobar el seu sentit; “es demana al lector que gentilment faci la fusió dels tons purs”. Només el lector atent, el lector actiu, el lector capaç de respondre amb una lectura gentil a l’escriptura gentil, podrà gaudir de la visió general d’aquest text implític. Convertir-se en aquest lector segurament sigui l’esforç de tota una vida de biblioterapia. Però no hi ha dubte que és una vida digna de ser viscuda.

Ressenya publicada a la Revista Diàlegs

27.10.11

Conflicte? Quin conflicte? (FCO)

Amb la històrica declaració d’ETA l’esquerra abertzale sembla haver donat per acabat el conflicte armat, però no, en canvi, el conflicte polític. Voldrien que aquesta declaració, aquesta rendició, fos un primer pas per a la superació del que anomenen el conflicte polític, de la mateixa que ho havia de ser aquella lluita, aquell terrorisme. Voldrien que tant la pau d’ara com la guerra d’abans fossin política per altres mitjans, perquè el que encara han de demostrar, i s’han de demostrar, és que són capaços de fer política amb els mitjans de la política. Que són capaços, capaços de veritat, d’integrar-se en la vida democràtica del país basc. I no està massa clar que entenguin què vol dir això. 
No està gaire clar perquè semblen molt convençuts que integrar-se en la vida democràtica vol dir Bildu. I, en realitat, el pas és precisament que Bildu s’integri en la vida democràtica. Que un cop han desaparegut les armes desapareguin també els insults i les amenaces. Que, encara que sigui amb saltironets de pardal, vagin recorrent la distància que separa l’assassinat de qui pensa diferent de la defensa, a mort si cal, del seu dret a fer-ho. Que vagin aprenent que mesurar les paraules pot ser alguna cosa més que una manera d’amagar el que es vol dir. Que pot ser, fins i tot, una manera de mesurar millor la realitat. La realitat d’aquest conflicte del que parlen, per exemple. Del conflicte entre Euskadi i l’Estat Espanyol. Un conflicte pretesament present, pretesament fonamental, i que en el millor dels casos és hipotètic i en la més optimista de les interpretacions és inexistent. Perquè el problema que té el País Basc no és que l’Estat Espanyol no l’hagi deixat ser independent, sinó que no ha volgut ser-ho i encara no sembla voler-ho. El més a prop que el País Basc ha estat de reclamar la seva independència ha sigut el Pla Ibarretxe. Un pla ideat, elaborat i defensat per a ser rebutjat. 
Però això no és un conflicte. Això és un problema. És el problema que tenim tots els ciutadans d’una democràcia quan la majoria no ens dóna la raó. I és el problema que té l’esquerra abertzale amb un país que no és majoritàriament d’esquerres ni majoritàriament abertzale. O que fins ara no ha donat senyals de ser-ho. I aquest no és el problema que intentaven resoldre ETA i l’esquerra abertzale, sinó el problema que covardament defugien i que ara hauran de començar a encarar. És el problema de fer un poble a la seva imatge i semblança, que és el problema que tenen tots els partits independentistes. I no per ser independentistes, sinó per ser partits polítics. Quan el resolguin, si és que mai el resolen, és més que probable que resolguin aquest conflicte polític que tant els pre-ocupa.

21.10.11

L'espai de la política (FCO)

Es diu i es repeteix que el que cal per sortir de la crisi és que la política ocupi l’espai que li correspon, i no cal dir que hi estic d’acord; que aquest lloc comú és també el meu lloc. Cal que la política tingui el seu espai. I, a més, com diem els homes comuns, aquest no és el mateix espai que el de l’economia. Però no puc estar d’acord amb aquells que afirmen que la política ha de recuperar el seu espai fins que no m’expliquin quin és aquest espai que se suposa que ha perdut i fins que no m’expliquin de què parlen quan parlen de política. Crec entendre que quan parlen de política parlen només de tot allò que fan els polítics i que ells creuen que farien millor. I és precisament perquè ho entenc així que encara que les seves solucions no siguin les meves, les preocupacions comunes són també les meves preocupacions.
Comparteixo aquestes preocupacions perquè són les pròpies d’una societat lliure. A causa de la nostra herència liberal i cristiana, per a nosaltres és de sentit comú que al Cèsar només li correspongui allò que és del Cèsar. I que l’espai d’actuació del Cèsar és un espai limitat. O que, com diem els moderns, hi ha una esfera en què el poder polític simplement no pot entrar. Els drets inalienables que els estats liberals reconeixen als individus són, sens dubte, un bon començament per definir aquest espai. I sabem, per exemple, que l’Estat no pot dir-nos en quin Déu hem de creure, ni pot prohibir-nos l’accés a la sanitat pública pel simple fet de ser dones, homosexuals o fosquets de pell. Però també sabem que la carta dels drets humans és tan insuficient per regular la convivència d’una societat democràtica moderna com ho són els 10 manaments i que per això, i precisament per això, es manté i s’ha de mantenir obert el debat sobre què és del Cèsar i què és nostre. 
Aquesta preocupació s’ha convertit en els darrers temps en una preocupació fonamentalment econòmica. Se suposa, o així s’afirma, que el poder econòmic ha ocupat l’espai del poder polític. Se suposa que el mercat ha irromput en l’espai de la política com abans ho havia fet Déu (igualment eteri i igualment tirànic). Però encara que el problema sigui pràcticament el mateix, se suposa que la solució és pràcticament la contraria. La solució als antics problemes entre Estat i Església va passar per la Gran separació, gràcies a la qual la religió deixava de ficar-se en qüestions polítiques i la política deixava de ficar-se en qüestions teològiques. Però aquesta solució és simplement impensable per resoldre el problema que ens ocupa. Tant que, de fet, se suposa que la solució passa precisament per fer que l’economia es preocupi més de la política i que la política es fiqui més en l’economia. I és evident que no tots els problemes tenen la mateixa solució i que fins i tot podria ser que la solució que necessitem sigui aquesta, però em resulta totalment incomprensible que un poble que cada dia està més convençut que les decisions econòmiques dels polítics són inútils i insuficients per sortir de la crisi estigui, a la vegada, cada dia més convençut que per sortir de la crisi cal més control polític de l’economia.

5.10.11

Uns governats ingovernables (FCO)

S’ha convertit en un tòpic: la crisi no és una crisi econòmica sinó que és una crisi més profunda, una crisi de valors. I que, per tant, un canvi en les polítiques econòmiques, tot i ser necessari, no serà mai suficient per treure’ns de la crisi. El que necessitem, com a mínim, és un canvi profund en les nostres actituds. I, si tot va malament, fins i tot un canvi en les nostres aspiracions. I tot i que és difícil saber de què parlem quan parlem de valors, tot sembla indicar que quan es parla de valors es parla precisament d’allò que ens fa actuar com actuem. Com que cada vegada sembla més evident que necessitem un canvi en les nostres actituds, cada vegada ens sembla més evident que necessitem un canvi en els nostres valors. Entenc que és des d’aquest convenciment que el conseller Cleries treballa en l’elaboració d’un Pla Nacional de Valors. El propòsit d’aquest Pla, deia el conseller a TV3, és “promoure uns valors més sòlids, més consistents”. Però sent conscient que tota promoció governamental d’uns determinats valors és contraria a les obligacions del governant liberal d’una societat plural, el conseller va voler deixar molt clar que “aquest és un pla transversal que proposa uns valors amb què tothom estarà d’acord”. 
El problema és evident: l’únic acord general respecte la qüestió dels valors que trobem a la nostra societat és precisament el que s’estableix al voltant d’aquests valors que Cleries vol combatre i que anomena, en termes de Bauman, “valors líquids”. I, per tant, l’únic que es pot esperar d’aquest Pla tan transversal és que confirmi els catalans en la bondat de les nostres conviccions sense necessitat, ni voluntat, d’influir en les nostres accions. Si el propòsit fos un altre, si les aspiracions del Pla finalment fossin unes altres, les dificultats serien, probablement, més grans. Si s’aspirés a aconseguir allò que tot Pla Nacional de Valors hauria de pretendre, això és, a la descoberta i promoció dels “bons valors” per descobrir i promoure “les bones accions”, la dificultat seria doble. D’una banda, una tasca filosòfica de magnitud considerable que consistiria en donar algun sentit moral a la paraula valor. De l’altra, una tasca política de primera importància, que seria descobrir com el polític i el filòsof poden canviar de forma intencionada les conviccions més arrelades del ciutadà, aquelles que determinen la seva manera de comportar-se en societat. I de fer-ho, no per la força de les armes, sinó per la força de la persuasió. En un magnífic diàleg platònic, Sòcrates, adreçant-se a un jove amb unes aspiracions polítiques segurament desmesurades, plantejava aquesta vella dificultat amb aquestes paraules: “M’agradaria que perseveressis, però tinc una gran por. No perquè desconfiï de la teva naturalesa, sinó perquè veig la fortalesa de la nostra ciutat i temo que pugui amb tu i amb mi”. Per saber què podem esperar d’un Pla Nacional de Valors n’hi ha prou, per exemple, amb veure com ha anat apagant-se el debat sobre la identitat nacional a França. I entendre que tampoc aquest fracàs era culpa d’uns governants que no sabien el que es feien, sinó d’uns governats que són ingovernables.

29.9.11

(Massa) més que un club (FCO)

El futbol no s'ha de barrejar amb la política pel mateix motiu que no ho ha de fer la religió: perquè barrejar-se és rebaixar-se. Fa pocs dies, la realitat ha tingut el detall de tornar a sortir en defensa dels nostres tòpics. L'assemblea de compromissaris del Barça ha ratificat (o alguna cosa similar) l'acord del club amb la Qatar Foundation. I ho ha fet amb una majoria molt clara. Els nostres compromissaris fa tant que senten a dir que el Barça és més que un club que s'han oblidat de pensar com a simples socis. Ara pensen com a estadistes i argumenten encara pitjor. 
Ja sé ara ja fa temps i que tot canvia molt i ràpid, però aquesta junta es va presentar a les eleccions molt preocupada per dues qüestions. La primera, acabar amb la politització de la institució. La segona, recuperar el sentit institucional. Habitualment, en el món del futbol, aquestes són preocupacions menors. En el cas que ens ocupa, aquestes eren preocupacions baixes. En realitat, només eren la manera com el candidat Rossel podia deixar clara la seva enemistat personal amb el president Laporta sense haver de renegar de tot el que el president havia fet. I d'aquestes baixeses no en podia sortir res massa elevat. 
No recordo que mai ens hagués preocupat tant poc, però tampoc recordo que la institució hagués estat mai tant polititzada com ara. L'únic canvi que hi ha hagut en aquest sentit és que el president del Barça ha deixar de parlar com un representant de Catalunya per començar a parlar com un representant de Qatar. I no cal ser gaire etnocèntric per veure que això difícilment pot considerar-se un progrés. I encara que això tampoc sembli preocupar-nos gaire, tampoc en el sentit institucional hem millorat massa. Serveixi com a exemple l'eliminatòria de Champions de l'any passat contra el Madrid. El discurs que va marcar-la va ser el dels famosos porqués de Mourinho. Però als barcelonistes ens hauria de fer molta menys gràcia el discurs que va fer el nostre president després del partit de tornada. En aquell discurs, com en tants altres que havia fet fins aleshores i en tants altres que ha fet des d'aleshores, no es va limitar a expressar la seva satisfacció pel triomf del Barça, sinó que va voler anar una mica més enllà i va celebrar el triomf del futbol i dels valors. Que el barcelonisme cregués, i segueixi creient, amb la raó que sempre ens acompanya, que això era exactament així no ens hauria de fer oblidar una altra veritat una mica més trista: costa imaginar que mai un directiu del Barça hagués parlat amb aquest menyspreu de l'"etern rival". O com a mínim, el que és segur és que mai des de la junta de Laporta s'havia parlat del Reial Madrid d'una forma tant prepotent i arrogant. Com es va fer també el famós dia que Rosell va amenaçar de trencar relacions institucionals. Aquestes coses o es fan o no es fan, però perdonar la vida al Madrid d'aquesta manera no és precisament un exemple de savoir faire institucional. Que no ens ho tinguin en compte no vol dir que no ho haguem de tenir en compte. 
Que el Barça no s'ha de ficar en política només vol dir que ha d'estar per sobre del baix politiqueig. I que pot associar-se amb tots els valors nobles de món sense necessitat de moure un dit per posar el món a l'alçada d'aquests valors. I encara, sense haver d'explicar massa quins són aquests valors. Fins ara havia estat així i havia estat bé. El Barça havia estat per sobre dels partits polítics catalans per representar una idea més noble i més compartida de Catalunya. Ara ja no està per sobre dels partits, sinó justament al seu costat. I no representa cap idea millor i superior, sinó que defensa la més dura i desagradable realpolitik, sense que sigui la seva feina fer-ho, i, a sobre, per enganyar el soci defensant les inexistents bondats democràtiques de la dictadura de Qatar. 
Quan algú es dedica a la política ha d'estar disposat a tacar-se les mans. Aquesta és una màxima que no han d'oblidar mai ni el polític ni qui el jutja. Perquè, contra el que sembla creure Rosell, repetir moltes vegades la paraula valors no ens fa semblar més bons, sinó més tontets. Bàsicament, perquè en política és inevitable que les nostres accions deixin clars quins són els nostres valors. I ara que som molt de Qatar en comencem a tenir alguna idea. Hem après, per exemple, que no ens mou el valor de la llibertat i que, en canvi, ens mouen els diners dels diners. Ens havia avisat Nike en el moment més dolç de la victòria, però no en vam voler fer cas. Tota aquesta comèdia dels valors té molts pebrots.

22.9.11

ErC (FCO)

Alfred Bosch ha estat escollit cap de llista d'ERC a les eleccions al Congrés dels Diputats. Amb aquesta elecció, ERC pretén superats els dubtes sobre si és un partit més o menys d'esquerres i més o menys independentista. Després dels últims anys d'esquerranós tripartit, Esquerra torna a ser un partit "netament independentista i netament d'esquerres". Però veient el menyspreu amb què es parlava últimament de l'experiència de Ridao i de les seves aptituds polítiques, més aviat sembla que la gran oblidada i el gran problema d'ERC sigui la R republicana. 
El republicanisme d'ERC s'ha convertit en una excusa com una altra per acabar els mítings cremant fotos del rei o cridant mort al borbó per satisfer les baixes passions del sector dels nens Coca i Tardà. El menyspreu que sent bona part de la militància pel diputat Ridao no és res personal. És només una mostra del menyspreu que sent per la vida parlamentària. I, sobretot, per la vida parlamentaria madrilenya. Una actitud totalment comprensible en un partit que aspira, precisament, a desaparèixer de la vida parlamentaria madrilenya, però que impedeix a ERC ser partit de govern i el condemna a entrar en batalles que no val la pena lluitar i que, a més, no sembla que pugui guanyar. 
ERC creu que l'experiment del tripartit li ha passat factura perquè va apostar per l'esquerra i va descuidar l'eix nacional. Però aquest suposat descuit no és res més que la constatació que, després de dues legislatures amb Esquerra al govern, Catalunya segueix sent una comunitat autònoma del regne d'Espanya. I això només ha pogut sorprendre alguns sectors minoritaris de la dreta espanyola i de l'independentisme, igualment convençuts que l'únic que podia fer ERC al govern era declarar la Independència. Aquesta sembla ser una creença compartida per l'actual Esquerra, però aquesta no era la seva pretensió quan va entrar al govern. ERC assegurava que la seva intenció era arrossegar el PSC cap al catalanisme, i difícilment podem dir que hagi fracassat quan veiem un PSC que es dessagna a mans de PP i C's, però on Chacón, Montilla i Rubalcaba defensen la immersió lingüística i acusen CiU de botifler per pactar amb l'enemic espanyol. 
ERC no ha deixat mai de ser un partit "netament d'esquerres i netament independentista". L'únic que ha deixat de ser és un partit de govern. Ha assumit el discurs dels independentistes d'oposició i es declara convençuda que Catalunya no serà digna del seu govern fins que s'hagi demostrat digna de la seva llibertat i que qualsevol participació activa en la política espanyola és una traïció a la puresa de l'autèntic independentisme. A ERC semblen convençuts que el que els ha corromput no han estat les males polítiques sinó les responsabilitats polítiques en elles mateixes, i per això fa dies que han renunciat a qualsevol responsabilitat i no tenen política de govern a Catalunya ni política de cap tipus a Madrid. Per això tampoc necessiten discutir ni definir els seus "valors republicans" o les virtuts necessàries per al bon exercici polític. Saber ser bons polítics no només els sembla innecessari, sinó que també els sembla menyspreable. 
ERC sembla haver acceptat que l'únic que es pot esperar de l'independentisme, com dels tontets de la classe, és una actitud ferma, constant i positiva. Així, renunciant a les aptituds en favor de les actituds, ERC estaria renunciant a la possibilitat de tenir un perfil propi davant la Solidaritat de López Tena, que té molt més clar que ells que el Parlament de Catalunya és un Parlament de fireta i que per això no els guanyarà mai per les seves aptituds, que bé mereixerien un parell o tres de vots, sinó per les seva actituds, que bé mereixerien un parell o tres de calbots. No sé com, però aquesta renúncia podria acabar sent positiva per al futur d'ERC. El que no crec de cap manera és que pugui ser positiva per a l'independentisme català.

21.9.11


1. ¿Por qué hay algo en vez de nada?
No estoy seguro de que sea así. Me parece muy raro decir que, como hay algo, no hay nada. Supongo que habrá que hacerle caso a Azúa y preguntárselo a Heidegger.
2. ¿Cuál es la idea política más sobrevalorada de la historia?
La de progreso.
3. ¿Y la más infravalorada?
La de naturaleza humana.
4. ¿Cómo cree que será España dentro de 50 años?
Como todo lo demás, igual en lo esencial. Un país de sol y playa, aunque a lo mejor con un poco más de sol y unas pocas playas de menos.
5. ¿Qué libro cambió su forma de pensar y en qué sentido lo hizo?
Me siento obligado a responder que el primero que leí de Leo Strauss, aunque no recuerdo cual fue. Y me gustaría pensar que lo hizo en sentido ascendente.
6. ¿Cuál es su receta para cambiar el mundo?
No tengo ninguna pero no se necesita. Hagas lo que hagas (e incluso cuando intentas no hacer nada) es imposible pasar por este mundo sin cambiarlo. Otra cuestión es cómo dirigir su rumbo, pero esa me parece una pretensión infantil.
7. ¿En qué proyecto, investigación o rama de la ciencia tiene puestas más esperanzas y por qué?
En la ciencia como en la política intento poner mis esperanzas en la solución de los problemas más urgentes, que son los más pequeños. Por eso espero bastante del progreso de las ciencias llamadas médicas y mucho menos, por no decir casi nada, de las que pretenden encontrar respuestas definitivas a las grandes preguntas de la humanidad.
8. ¿Seguirán existiendo la democracia y el libre mercado dentro de 100 años? Si cree que no será así, ¿qué tipo de organización política y/o económica ocupará su lugar?
Siempre han existido diversos regímenes políticos y económicos y no creo que eso vaya a cambiar. Creo que seguirá existiendo la democracia y seguirán existiendo otros regímenes políticos, y creo que lo harán con los mismos nombres con los que ya los conocía Aristóteles en su Política. Dónde habrá democracia, dónde libre mercado y dónde algo distinto es algo que desconozco, pero me cuesta imaginar unos Estados Unidos sin democracia y una Europa en la que no quede rastro de ella.
9. ¿Sigue teniendo la filosofía algún sentido en la era de la ciencia?
El mismo de siempre. Lo único que ha pasado en la supuesta era de la ciencia es que ahora algunos científicos se dedican a lo mismo que algunos licenciados en filosofía. Es cierto que no lo hacen mucho mejor que ellos, pero en su favor hay que decir que tampoco suelen hacerlo mucho peor, porque pensadores a la altura de los grandes problemas siempre ha habido muy pocos y a menudo ninguno.
10. Si tuviera que trabajar como abogado del diablo, ¿a quién o qué escogería como cliente?
Al diablo, pero por suerte para todos no necesita abogado.
11. ¿Cuál es el mayor peligro al que se enfrentará la humanidad durante los próximos años?
Supongo que el mayor peligro es la posibilidad de su completa autodestrucción. Un peligro que hace posible el progreso técnico y del que ni dios podría salvarnos. Pero ese no es ni el más probable ni el más inminente ni el más preocupante de los peligros, sólo el mayor.
12. ¿En qué aspectos concretos ha empeorado la humanidad con respecto a los siglos anteriores, si es que cree que lo ha hecho en alguno?
La humanidad, así en abstracto, ni empeora ni mejora. Y las cosas, en concreto, simplemente cambian. O, como suele decirse, evolucionan. Y por muy importantes que esos cambios sean para nosotros los humanos, a la humanidad seguramente le sean bastante indiferentes.
13. ¿En qué casos el fin justifica los medios, si es que cree que lo hace en alguno?
Siempre. El fin es la única justificación de los medios. Sin fin, los medios ya no es que sean buenos o malos, sino que ni siquiera son medios. Pero eso, evidentemente, no quiere decir que un buen fin haga bueno un mal medio. La bondad de los fines es independiente de la bondad de los medios.
14. ¿Cuál es su criterio para medir la bondad o la maldad de una determinada idea política?
La solidez del argumento con el que se presenta. Aunque procuro no olvidar que una buena política no es lo mismo que una política justificada por buenas ideas.
15. ¿Libertad o igualdad? ¿Por qué?
Fraternidad. Porque me parece la mentira más noble. Nos ayuda a soportar con elegancia y hasta con cierta alegría las diferencias naturales y las imprescindibles restricciones a la libertad que impone toda vida en común.
16. Si pudiera escoger, ¿preferiría vivir en un mundo en el que dios existiera o uno en el que no? ¿Por qué?
Lo único que soy capaz de concebir de Dios es su ausencia, así que no imagino qué diferencia habría entre estos dos mundos.
17. ¿Cuál es su placer culpable?
Los marshmallows de lima y coco del 41°.
18. ¿Es su vida como se la había imaginado a los 20 años?
Casi idéntica. Pero no tiene mucho mérito porque todo lo que esperaba de mi vida es que no cambiase demasiado y tampoco le he dado mucho tiempo ni muchas oportunidades para llevarme la contraria.
19. En el hipotético caso de que usted fuera uno de los bomberos de esta noticia, ¿habría dejado que se quemara la casa? ¿Por qué?
No me imagino de bombero y suelo esquivar con bastante éxito la toma de decisiones comprometidas, pero quizás en este caso habría evitado que se quemase, porque soy un niñato moralista que teme más al dolor de conciencia que a perder el trabajo.
20. ¿A qué pregunta no ha encontrado respuesta aún y cree que no la encontrará jamás?
A la de ¿qué he hecho yo para merecer esto?

16.9.11


Identitat i llengua (FCO)

El debat sobre la immersió lingüística a l'escola és, evidentment, un debat identitari. I no només perquè, com diuen els seus contraris, la immersió pretengui mantenir i fomentar la identitat cultural catalana a través de l'educació en català. També ho és perquè les motivacions dels pares que volen que els seus fills estudiïn en castellà a l'escola són motivacions identitàries. Volen, i així ho diuen, que els fills estudiïn en la llengua dels seus pares i creuen que així ha de ser. 
Les dificultats per admetre el caràcter identitari del debat sobre la llengua i l'educació són només una mostra de les dificultats que es tenen per admetre el caràcter identitari de les societats. Que no vol dir res més, però que tampoc vol dir res menys, que admetre que les societats conformen la identitat de l'individu. O que conformen, si més no, la seva identitat com a ciutadà. La nostra reticència a reconèixer aquest debat com a identitari i a afrontar-lo com a tal deriva de la nostra concepció espontàniament contractualista de la societat. Concebem la societat com una associació d'individus a la recerca comuna d'alguns interessos particulars compartits. Tendim a creure, per això, que l'únic fonament just de la societat és la casualitat, que la identitat i els interessos del ciutadà són anteriors a la societat i que aquesta està al seu servei. Encara més, tendim a creure que qualsevol pretensió de la societat de formar el caràcter dels seus ciutadans és un incompliment dels termes del contracte. Un atemptat, es diu a vegades, contra els drets fonamentals de l'home i el ciutadà. Però per signar un contracte, un contracte que reconegui aquests drets com a fonamentals, cal saber qui ha de pactar els termes del contracte i com aquests signataris poden posar-se d'acord. Per fer-ho necessiten, bàsicament, una llengua comuna que els permeti comunicar-se. És per això que mai, ni en la teoria, el tema lingüístic és secundari a la formació de la societat pròpiament dita. I és per això que, també en el debat sobre la immersió lingüística, uns i altres defineixen la seva identitat, i la identitat del país que volen, a través i en relació a la llengua que parlen.
Un altre dels problemes del contractualisme, i que veuen amb alguns indicis de claredat els que insisteixen que "Jo no he votat la Constitució", és que el ciutadà sempre arriba quan el contracte ja s'ha signat. Que el contracte social precedeix i conforma la identitat del ciutadà i que l'única cosa que aquest pot fer és modificar-lo. És per això que l'única decisió autènticament fonamental és, per tant i com sempre, la decisió sobre quins són els ciutadans cridats a modificar els contractes que els sotmeten. Que la decisió de fons sobre la immersió lingüística és, efectivament, la decisió de qui ha de decidir quin és el model educatiu i quina és la identitat de Catalunya. I cada vegada és més difícil defugir aquesta qüestió en el debat públic.

8.9.11

7.9.11

Sobiranies (FCO)


La majoria de les crítiques que ha rebut el procés de reforma constitucional han estat en nom de la sobirania. Per a alguns, el fet que aquesta sigui una reforma pressumptament ordenada per Merkel i el BCE representa un atac a la sobirania espanyola. Per a altres, que el PP i el PSOE hagin pactat i aprobat la reforma sense sotmetre-la a referèndum és una usurpació de la sobirania popular. Alguns fins i tot han afirmat que la democràcia hauria de ser sobirana davant dels mercats. I el diputat Ridao, homenatjant el difunt President Barrera, va advertir que aquesta reforma era un atac a la sobirania catalana.
Tenen raó els que assenyalen les institucions internacionals com una amenaça a la sobirania nacional, i fins i tot els que adverteixen que en un estat constitucional la diferència entre la democràcia parlamentaria i la dictadura parlamentaria és una diferència de primer ordre. La constitució posa límits al poder del Parlament, a allò que el Parlament pot decidir, i és en aquest sentit que tota constitució és la constitució del poble contra els polítics. Per raons principalment tècniques, no és el poble qui redacta la constitució, però sí que és ell qui la ratifica. És aquí on recau el que s’acostuma a anomenar la sobirania popular. Com que la sobirania popular pressuposa la unitat popular (“nosaltres, el poble” i no “nosaltres, els pobles”), també Ridao té raó. La sobirania espanyola és incompatible amb la sobirania catalana. I la polèmica sentència del TSCJ només n’és l’exemple més recent.
Per assenyalar la manca de sobirania de Catalunya no cal recórrer a absurdes i fal·laces distincions entre la legalitat i la legitimitat, que en el fons només pretenen estalviar-nos el mal tràngol de complir les lleis que no ens agraden fent-les passar per il·legítimes. N’hi ha prou amb constatar que la voluntat dels catalans no és suficient per convertir en legal i real el model educatiu que els sembli ideal. De la mateixa manera que per assenyalar la manca de sobirania del poble espanyol n’hi ha prou amb constatar que, per molt que volgués, ja no podria endeutar-se esperant que pagués un altre. Com deia Gregorio Luri, “la sobirania és de qui la pot pagar al comptat” i “sobirà és qui decideix com i quan has de modificar la teva constitució”. Carl Schmitt va escriure que “sobirà és qui decideix sobre l’estat d’excepció”. Com hem vist, hi ha altres definicions, però totes estàn en aquesta. Sobirà és, per tant, qui canvia el dret sense tenir-hi dret. I això vol dir que la sobirania no es reivindica, ni es reclama, ni es negocia, ni es pacta ni s’exigeix. La sobirania, simplement, s’exerceix. I és precisament l’exercici de la sobirania el que defineix qui és l’autèntic sobirà.

20.8.11

Entre dues aigües

López Tena ha dit que "la postura política de SI és clara, ETA és un obstacle per a la lliure determinació del poble basc i, per tant, s'ha de dissoldre immediatament". En un comunicat, SI diu que les seves raons per condemnar ETA són dues: "condemnem l'ús o amenaça de la violència al servei d'objectius polítics, per immoral i per ser un obstacle per a la llibertat del poble. Per les dues raons, demanem a ETA que abandoni definitivament les armes". Deixant de banda la qüestió principal, que és si un país que viu sota l'amenaça terrorista pot realment "determinar-se lliurement"o "autodeterminar-se", el problema del comunicat és que aquestes raons no poden mantenir-se a la vegada. O es condemna ETA perquè la violència és immoral, independentment de si afavoreix o no la "lliure determinació del poble basc"; o condemem a ETA per ser un obstacle per a la "lliure determinació del poble basc", independentment de si fa o no fa ús de la violència. Que són dues postures irreconciliables ho demostra el fet que fins fa ben poc molts creien que el País Basc seria independent gràcies a la violència d'ETA. Cal triar. La segona opció és terrible, perquè condemna per igual tots els "agents socials" (en abertzale) que obstaculitzen l'històric camí del poble basc cap a l'autodeterminació; siguin víctimes o botxins. La primera opció és noble, però no permet satisfer les passions de tots aquells seus electors entusiasmats amb el recent catalan tour de Bildu, pressumpte exemple de democràcia. Aquest discurs entre dues aigües de part de l'independentisme s'ha demostrat políticament rendible, però no només és lògicament absurd sinó moralment repugnant. 

18.8.11

Como diría alguien a quien aprecio mucho, cuando el progresista plantea un cambio, el conservador pregunta: ¿Es que no estamos suficientemente mal?
El progresista confía más en la historia que en la naturaleza; el conservador teme más a la naturaleza que a la historia. La diferencia me aprece que está hoy más viva que nunca.

10.8.11

El liberalisme assetjat

Ian Buruma no només defensa que els liberals, en un sentit transatlàntic del terme, tenen valors ferms, principis o conviccions, sinó que aquests són suficients per defensar les bondats de la democràcia liberal de l'amenaça dels seus enemics. La democràcia liberal i el pluralisme no necessiten més defensa que la defensa i el manteniment de les lleis que garanteixes la llibertat i la pluralitat en les democràcies liberals i plurals. Però per garantir, no només la suficiència, sinó la permanència d'aquestes lleis, es necessita, com a mínim, una majoria de liberals tolerants, amb aquests valors ferms, principis i conviccions. Una majoria de ciutadans disposats a ser fidels i obedients a les lleis del país, fins i tot quan aquestes no són les lleis que ells haguéssin preferit. Una majoria de ciutadans que entenguin que "els ciutadans no necessiten compartir els mateixos valors en les societats pluralistes, però han d'acatar les mateixes lleis". L'esperança que ciutadans que no comparteixen els valors que Buruma presenta com a propiament liberals, la tolerància i la moderació, actuin de forma tolerant i moderada és difícil de justificar. El màxim que es podria esperar és que un entorn majoritariament tolerant i moderat afavorís la promoció de la tolerància i la moderació amb més èxit del que un entorn de fanàtics afavoreix la promoció del fanatisme. Però la propia naturalesa de les virtuts liberals de la tolerància i la moderació fa sospitar que potser això sigui esperar massa.
Com deia Chesterton i recordava Lippman: "Modern society is intrinsically insecure because it is based on the notion that all men will do the same thing for different reasons (...) To expect that all men for all time will go on thinking different things, and yet doing the same things, is a doubtful speculation. It is not founding society on a communion, or even on a convention, but rather on a coincidence. Four men may meet under the same lamp post; one to paint it pea green as part of a great municipal reform; one to read his breviary in the light of it; one to embrace it with accidental ardour in a fit of alcoholic enthusiasm; and the last merely because the pea green post is a conspicuous point of rendezvous with his young lady. But to expect this to happen night after night is unwise...."

28.7.11

Despertant del somni nòrdic (FCO)

El terrorista noruec també tenia el seu llibret. Aquest cop no era l'Alcorà, sinó una espècie de copypaste esquizofrènic, però més o menys ve a ser el mateix. Com passa després de cada acte terrorista islàmic, uns s'apunten a culpar el col·lectiu dels actes d'un dels seus membres més fanàtics, i els altres es dediquen a predicar la importància d'ensenyar-lo a llegir millor les sagrades escriptures. Jo mateix vaig estar temptat d'escriure una lliçó magistral sobre el relativisme sa i democràtic de Rorty quan vaig veure que el tal Breivick i jo compartim un cert interès pel filòsof americà, però la majoria de comentaristes han optat per una altra via pedagògica. Aprofiten per recordar l'ascens de l'extrema dreta sueca a les darreres eleccions i afirmen que el nord, pacífic i tolerant, està despertant del seu agradable somieig. Oblidant que les paraules del terrorista no són mai la causa ni l'explicació dels seus actes, sinó la seva excusa, aquests mateixos periodistes han aprofitat per culpar el discurs d'extrema dreta dels seus fets. En realitat, els que desperten del seu somni dogmàtic són els que fins ara no havien entès que les tan lloades virtuts nòrdiques tenien molt a veure amb aquesta cohesió que amb cara de fàstic anomenem ètnica i cultural, i que és molt més fàcil dir-se tolerant quan no cal esforçar-se per tolerar res ni ningú que no pas quan, per exemple, s'instal·la un matrimoni napolità amb quatre fills petits al pis de dalt.
Culpabilitzar el col·lectiu dels fets d'un dels seus individus és, evidentment, un error moral lamentable. Com lamentable i molt perillós seria que ho fessin perquè no tenen millors arguments per criticar l'extrema dreta. Però, a més, és també un lamentable error de comprensió dels fets. Sembla que ens neguem a acceptar el poder dels individus i, en conseqüència, la seva responsabilitat. I fins i tot sembla que ens considerem més capaços de convèncer milions de persones que el seu és un discurs equivocat que no pas de combatre les accions d'un únic home. Exactament de la mateixa manera que ens sembla més fàcil canviar el sistema que unes polítiques determinades i molt concretes. La mateixa desconfiança en el poder dels individus és el que fa que molts encara busquin la mà negra que s'amaga darrera les revoltes àrabs o el 15M, sempre tan fastigosament aparellats. Oblidant, absurdament, que no només no cal una intel·ligència superior, privilegiada i malvada per mobilitzar les masses, sinó que no existeix una ment capaç de dirigir-les amb tanta precisió. Rebutgem l'espontaneïtat de l'ordre o la direcció perquè ens costa molt admetre que potser no hi ha tal ordre i que pot ser que les masses, d'aquí i d'allà, avancin sense saber exactament cap a on. Però el progrés tècnic ha posat a l'abast dels reformistes les eines per comunicar-se i intentar millorar el món, i també ha posat a l'abast del terrorista les armes per intentar salvar Occident. Ha fet possible tant la primavera àrab com l'estiu noruec. I tot i que ens costa molt d'entendre i d'acceptar, n'hi ha prou amb un sonat armat per provocar una massacre com la de Noruega. Serveixi com a mínim per recordar-nos, un cop més, que els petits sonats són molt poderosos, que el mal existeix, i que res ni ningú ens en podrà deslliurar.

22.7.11

Temperaments filosòfics, de Peter Sloterdijk


Peter Sloterdijk. Temperaments filosòfics. Edicions de la Ela Geminada

Valoració: 3/5
L’editorial Ela Geminada, dirigida per Oriol Ponsatí-Murlà, va néixer a Girona el Febrer d’aquest mateix any, i en aquest temps, i en una edició molt cuidada, ha traduït i publicat obres com els Poemes francesos de Rainier Maria Rilke, el Breviari dels polítics del Cardenal Mazzarino i el magnífic text de Friedrich Nietzsche “Sobre veritat i mentida en sentit extramoral”, acompanyat del text “Sobre Teognis de Mègara”, que Nietzsche va presentar com a treball final del batxillerat i que no ha estat traduït a pràcticament cap llengua moderna. L’últim llibre que ha publicat l’editorial és “Temperaments filosòfics”, del que possiblemenet sigui el més gran filòsof alemany del present, Peter Sloterdijk, en una traducció de Raül Garrigasait lloada pel propi autor al Pròleg a l’edició catalana.
A mitjans dels anys 90, Peter Sloterdijk i l’editorial Diedrichs es van proposar publicar un seguit d’antologies dels “filòsofs més significatius” amb la intenció de reconduïr la lectura filosòfica cap a la lectura dels textos dels grans filòsofs, escapolint-se “del predomini de la bibliografia secundaria, que des de fa temps condemna la literalitat dels pensaments originals a desaparèixer completamente darrere vels impenetrables formats per comentaris i per comentaris dels comentaris”. “Anant a buscar els textos mateixos, segueix dient-nos Sloterdijk al prefaci, volíem oferir al públic ampli una via d’accés al pensament filosòfic originari i, alhora, posar a l’abast dels estudiants de l’especialitat acadèmica «filosofia» una alternativa a les omnipresents «introduccions»”. Sloterdijk estava convençut que “no n’hi pot haver cap, d’introducció a la filosofia, perquè la disciplina filosòfica ha de presentar-se des del primer moment a si mateixa, d’entrada com a mode de pensament, a continuació com a mode de vida”. Cada volum de l’antologia anava acompanyat d’un prefaci escrit per Sloterdijk i que presenta breument el filòsof en qüestió. Aquests prefacis han estat aplegats i publicats independentment en aquests “Temperaments filosòfics”, on prenen vida propia i on constitueixen un relat autònom sobre la història de la filosofia. Una història que, com aquest llibre ens dóna l’oportunitat de pensar, podria no ser més que la història dels pensaments dels grans filòsofs. En el fons, si Fichte té raó i “el tipus de filosofia que triem depèn de la mena de persona que som”, aquesta història de la filosofia podria no ser res més, però també res menys, que la història dels temperaments dels grans filòsofs.
La tria dels autors que han de formar part d’aquesta història és, sens dubte i sense remei, una tria arbitraria. Aquesta arbitrarietat és la que fa possible qualsevol tria i fa necessaria la seva justificació, però la sel·lecció dels grans filòsofs de la història està tan determinada pels manuals i les introduccions acadèmiques (dels que mai escapem prou lluny), així com pel fet inevitable que els més grans pensadors sempre seràn pocs per molt que la història s’allargui. Les preferències que determinen qualsevol tria, les fílies i fòbies de l’arbitre de la història, no s’expressen aquí, com no acostumen a fer-ho, silenciant alguns dels clàssics canònics per reivindicar-ne de nous i desconeguts. La sel·lecció dels protagonistes ni és original ni ho hauria de ser. Però això no evita que les afinitats electives d’Sloterdijk es facin presents en tots i cadascún dels textos introductoris que recull el llibre.
Els filòsofos triats inclouen pràcticament tots els grans filòsofs que es podrien triar. Començant amb Plató, la història avança a través d’Aristòtil, Agustí, Bruno, Descartes, Pascal, Leibniz, Kant, Fichte, Hegel, Schelling, Schopenhauer, Kierkegaard, Marx, Nietzsche, Husserl, Wittgenstein, Sartre i acaba amb el francès Foucault. Però aquesta tria que gairebé no és tal està marcada per 3 absències, d’importància diversa. La primera, forçada pel fet que va morir sense haver publicat mai res, és la de Sòcrates; el que a tots els manuals i introduccions és considerat el pare fundador de la filosofia. Les altres dues, d’Adorno i Heidegger, són absències lamentables i forçades per les habituals dificultats legals de tractar amb els propietaris del seu llegat, que tenen el pèssim costum d’actuar com si no només els pertanyéssin els textos dels seus avantpassats, sinó el seu propi pensament. Sense dubtar de la bona fe d’aquests hereus per preservar el bon nom dels seus estimats, cal lamentar que no siguin conscients que no hi ha millor defensa del seu bon nom que el pensament amb el que tan merescudament se’l van guanyar.
Només els més grans llueixen amb llum propia. I l’absència d’aquests afecta inevitablement la forma com brillen els altres. Això es veu especialment en el cas de Sartre, que gairebé es torna una caricatura d’ell mateix si no se’l posa sota la llum de Heidegger. És molt difícil presentar l’existencialista humanista francès sense tenir molt present que l’existencialisme deu el seu nom únicament al pensador alemany. I que la defensa de l’existencialisme com a humanisme de Sartre no seria res més que un text d’exhibicionisme moral sense els efectes deshumanitzadors de l’existencialisme de Heidegger i la seva crítica radical a l’humanisme tradicional. Però la llum de Heidegger no és necessaria només per fer justicia a la filosofia de Sartre, sinó també al seu temperament. Sense recordar el compromís ferm i decidit de Heidegger amb el nacionalsocialisme seria totalment injust retreure a Sartre el seu compromís ferm i decidit amb el totalitarisme comunista. Per fer justicia a Sartre és insuficient lloar la seva filosofia com “una lluita contra l’alienació de la comoditat burgesa” o presentar-lo com “l’heroi provisionalment últim en la línia de filòsofs europeus de la llibertat” si no es parla de les comoditats i de la llibertat que va trobar al paradís comunista de la URSS.
Podriem parlar també de Foucault i de la possibilitat que tampoc ell escapi de convertir-se en una caricatura del que va ser. Per no extendre’ns, només ens cal recordar el que és evident; que és molt diferent ser l’últim en arribar a la història de la filosofia que ser la seva culminació o la seva superació. Les explicacions de Sloterdijk són del tot insuficients per defensar que Foucault va anar més lluny en la inversió del platonisme del que havia anat Nietzsche o del que hagués anat el propi Plató si hagués tingut la desgràcia de conèixer el platonisme de manual. Però aquestes són suposicions que no depenen de res més que de les filies i les fòbies de l’autor del llibre i de l’autor de la ressenya. Les filies i les fobies de l’autor de la ressenya són, evidentment, irrellevants. Les de l’autor, en canvi, condemnen aquests grans filòsofs a brillar amb la llum de qui els presenta. Això fa que en alguns moments, i contra el que és habitual, l’estil d’Sloterdijk sembli enfosquir més que no pas il·luminar els autors que tracta. Però això, lluny de ser una crítica, converteixen el llibre en un experiment reeixit. Sloterdijk ha aconseguit, com no podia ser d’una altra manera, superar les introduccions i els manuals d’ús habitual en els estudiants de l’especialitat acadèmica «filosofia». Encara que ho hagi fet al preu de convertir la història de la filosofia en una introducció al seu propi temperament filosòfic.
Ressenya publicada a la revista Diàlegs