23.12.10

Wikileaks. Qüestions perifèriques (Hayek, FCO)

Hi ha una diferència fonamental entre la comunitat científica i la comunitat política. Perquè la comunitat científica és una comunitat dedicada a la recerca de la veritat i la comunitat política és una comunitat preocupada per la millor convivència possible entre els seus membres. Per això, tot i que mentir o amagar informació atempta contra la possibilitat mateixa de la investigació científica, mentir o amagar informació acostuma a ser la veritable condició de possibilitat d’una bona convivència. És impossible mantenir un bon ambient de feina sent sincer amb un company a qui el més dolç que pots dir-li sense mentir és que preferiries no tornar-lo a veure mai més. La hipocresia és la mare de la civilització. I una societat totalment transparent seria, per tant, una societat avocada a una desaparició imminent. També una societat democràtica. Perquè si les societats democràtiques son potencialment molt més vulnerables a les filtracions no és perquè no siguin capaces de tolerar la mentida tan bé com fan les dictadures, sinó precisament perquè només les democràcies poden tolerar la mentida. Com molt bé ens van ensenyar el Gran Germà i el seu Ministeri de la veritat de 1984, la magnífica obra de George Orwell tan injustament recordada aquests dies, els règims genuïnament totalitaris no poden veure’s afectats per cap filtració perquè, simplement, han aconseguit eliminar la distinció entre veritat i mentida.

Molts dels entusiastes defensors de Wikileaks han acceptat, de forma més o menys implícita, que hi ha límits raonables a la transparència. Per això és habitual que ens recordin que fins ara no es pot culpar les filtracions d’haver causat cap mort o acte de violència. I per això el propi Assange deia en una entrevista recent que l’objectiu de la seva organització no era una societat més transparent sinó una societat més justa. És sens dubte una bona notícia que Assange i Wikileaks siguin sensibles als possibles efectes indesitjables que poguessin seguir-se de les seves filtracions. Perquè la voluntat d’evitar la violència és una condició necessària per poder-la evitar. El problema és que sent una condició necessaria està lluny de ser una condició suficient. Per fer el bé no n’hi ha prou amb la bona voluntat. I com que sabem que és així, les societats democràtiques deleguem la responsabilitat de vetllar per la nostra seguretat en algú a qui, a canvi de recompenses tals com un sou i la promesa del reconeixement del públic i la història, podem després exigir que respongui de les seves decisions. No cal dir que cap societat ha delegat en Assange i en la seva organització aquesta responsabilitat. Wikileaks, simplement, ha comprat aquest poder (la informació és poder!) i fent-ho ha fet un gran pas per privatitzar, de facto, allò que gairebé ni el més salvatge dels liberals salvatges s’havien atrevit a privatitzar ni en la teoria; la seguretat nacional. Que Assange sembli sincerament preocupat pel bon exercici del seu nou poder no ens hauria de tranquilitzar gaire més del que ha de tranquilitzar als seus súbdits el bon cor del dictador. Perquè la qüestió no és si Wikileaks fa o no fa bé la seva feina, sinó que aquesta no és la seva feina i que no haurà de respondre de cap de les seves decisions davant de cap dels afectats per les seves decisions. De la mateixa manera que el poble més lliure no és el poble que té el millor governant ni el que té el governant més benevolent, sinó el que té el governant que ha triat i no està a mercè de l’arbitrarietat de les seves decisions i dels seus canvis d’humor.

La necessitat i fins i tot la bondat d’alguns secrets goveramentals no implica, evidentment, que tots els secrets governamentals siguin bons o necessaris. I no vol dir, per tant, que tota usurpació d’informació als governs, sigui o no democràtics, sigui una usurpació il·lícita. Perquè els ciutadans tenen dret a saber si el govern els ha mentit o els ha amagat informacions que no era ni bo ni necessari que els amagués. Però cal tenir present que aquest, com tants altres drets i, en particular, com tants drets que els ciutadans tenen contra els seus governs, és un dret que cal guanyar per la força. Ens hem acostumat a excloure la violència de les nostres reflexions i els nostres discursos sobre la política en temps de pau fins al punt que som pràcticament incapaços d’entendre el conflicte com a res més que com a una injustícia. Ho podem veure aquests dies en les discussions sobre el conflicte entre els controladors aeris i el govern, on és pràcticament impossible trobar algú que no aixequi la bandera de la justícia en nom d’una de les parts sense tenir present que serà el resultat del conflicte el que establirà la justícia. Que hi ha lluita precisament perquè s’estan intentant establir els criteris de justícia de les condicions laborals dels controladors aeris. I ho podem veure també en relació a Assange i Wikileaks. En relació a Assange, perquè els ciutadans que de bona fe es manifestaven pel seu alliberament semblaven oblidar que no estava acusat d’espionatge sinó de violació. I que considerar injusta la decisió judicial pot ser un bon motiu per intentar canviar la llei sueca i fins i tot els tractats entre Suècia i Gran Bretanya, però no pot ser mai un motiu per evitar a l’acusat un judici just. I en relació a Wikileaks perquè, sigui o no aquesta la seva voluntat, Wikileaks s’ha convertit en l’abanderat d’una guerra a favor de la transparència. I és just que aquesta guerra es lluiti i és just i necessari que els seus adversaris es defensin tan bé com puguin.

17.12.10

Le leggi positive negli stati di diritto sono volte a erigere limiti e a istituire canali di comunicazione fra gli uomini, la cui convivenza è continuamente messa in pericolo dai nuovi uomini che nascono. Con ogni nuova nascita, un nuovo inizio viene introdotto nel mondo, un nuovo mondo viene potenzialmente in vita. La stabilità delle leggi corrisponde al moto costante degli affari umani, un moto che non può finire finché uomini nascono e muoiono. Le leggi circoscrivono ogni nuovo inizio e allo stesso tempo assicurano la sua libertà di movimento, la potenzialità di qualcosa d'interamente nuovo e imprevedibile. I limiti delle leggi positive sono per l'esistenza politica dell'uomo quello che la memoria è per la sua esistenza storica: garantiscono la preesistenza di un mondo comune, la realtà di una qualche forma di continuità che trascende le vite individuali di ogni generazione e che accoglie in sé tutte le nuove origini e ne è alimentata.

----

Positive laws in constitutional government are designed to erect boundaries and establish channels of communication between men whose community ii continually endangered by the new men born into it. With each new birth, a new beginning is born into the world, a new world has potentially come into being. The stability of the laws corresponds to the constant motion of the human affairs, a motion which can never end as long as men are born and die. The laws hedge in each new beginning and at the same time assure its freedom of movement, the potentiality of something entirely new and unpredictable; the boundaries of positive laws are for the political existence of man what memory is for his historical existence: they guarantee the pre-existence of a common world, the reality of some continuity which transcends the individual life span of each generation, absorbs all new origins and is nourished by them.

----

En el gobierno constitucional las leyes positivas están concebidas para erigir fronteras y establecer canales de comunicación entre hombres cuya comunidad resulta constantemente amenazada por los nuevos hombres que nacen dentro de ella. Con cada nuevo nacimiento nace un nuevo comienzo, surge a la existencia potencialmente un nuevo mundo. La estabilidad de las leyes corresponde al constante movimiento de todos los asuntos humanos, un movimiento que nunca puede tener final mientras los hombres nazcan y mueran. Las leyes cercan a cada nuevo comienzo y al mismo tiempo aseguran su libertad de movimientos, la potencialidad de algo enteramente nuevo e imprevisible; las fronteras de las leyes positivas son para la existencia política del hombre lo que la memoria es para su existencia histórica: garantizan la preexistencia de un mundo común, la realidad de una continuidad que trasciende al espacio de la vida individual de cada generación, absorbe todos los nuevos orígenes y se nutre de ellos.

Hannah Arendt. Ideología y terror

15.12.10

It could be as simple as this: My son was a terrible pianist. He completely lacked talent. After his recitals at age 10, I would pretend to be enthralled. He knew he was awful and he knew I knew he was awful, but it was appropriate that I not admit what I knew. It is called politeness and sometimes affection. There is rarely affection among nations, but politeness calls for behaving differently when a person is in the company of certain other people than when that person is with colleagues talking about those people. This is the simplest of human rules. Not admitting what you know about others is the foundation of civilization. The same is true among diplomats.

George Friedman. Via

12.12.10

Deia Oscar Wilde que "La moda és una cosa tan feixuga que ens l'hem de replantejar cada sis mesos". Eren altres temps: "Se le pasa de moda el jersey en mitad de una conferencia"

11.12.10

Vanitat, lucre i corrupció

Escriu De Carreras que "un 42,9% de los encuestados considera que las personas se dedican a la política sólo para obtener poder e influencia y otro 21,7% simplemente para enriquecerse: ambas cifras suman un 64,6%. La asociación entre política y corrupción está instalada en la sociedad". I sembla que té tota la raó del món, perquè, efectivament, 42,9 + 21,7 sumen 64,6. Però no entenc per què suma, per què la gent, la societat, suma. I tampoc, per què de sumar vanitat i ànim de lucre n'obté corrupció. Sóc incapaç de concebre un polític sense vanitat i un professional, qualsevol, sense ànim de lucre. Associar política amb corrupció és fal·laç. No només perquè hi hagi la possibilitat d'un polític vanitós i amb ànim de lucre que no sigui un polític corrupte. Ni tampoc perquè aquesta possibilitat, lluny de ser remota, sigui més aviat freqüent. Sinó perquè és fal·laç i sovint molt poc honest pretendre que els polítics són més corruptes que la resta de la societat.

10.12.10

Fent-se les sueques


És una bona pregunta. Però jo encara diria més: Algú creu que haguéssin denunciat a Assange per violació si no hagués filtrat els cables de la diplomacia americana? Aquestes sueques són fascinants. Són unes noies que després d'anar-se'n al llit amb el tal Julian sense condó, es preocupen per les malalties de transmissió sexual i decideixen que la millor manera de calmar les seves inquietuts no és anar al metge i fer-se les proves convenients sinó buscar el tal en qüestió per tot el món perquè se les faci ell i les informi dels resultats.

5.12.10

Wikileaks, transparència i justícia

Diu Julian Assange, en una entrevista a Time, que l'objectiu de Wikileaks "no és una societat més transparent, sinó una societat més justa". És una distinció pertinent. Molts dels seus apologetes es mostren aquests dies convençuts que justícia i transparència són una i la mateixa cosa. O que, com a mínim, a més transparència, més justícia. Però la justícia no es caracteritza per tenir una visió transparent del món, sinó per portar una bena als ulls. Ni tot ho veu, ni necessita veure-ho tot per poder ser justa. Així, si Assange és tant transparent amb les seves intencions com pretén ser-ho amb les dels altres, l'èxit de la seva empresa dependrà tant del que sigui capaç d'amagar com del que sigui capaç de treure a la llum. D'això mateix depèn també l'èxit de la diplomacia i els estats. La diferència és que Wikileaks no pot saber què és tot allò que no fa públic. I per saber què li convindria amagar i què li convindria publicar per tal de fer una societat més justa hauria de, com a mínim, saber què és allò que no sap.

4.12.10

Cuando Maquiavelo y sus contemporáneos se vieron impelidos -como en 1512- a reflexionar sobre el immenso peso de la Fortuna en los asuntos humanos, se volvieron generalmente hacia los hisotriadores y moralistas romanos para proveerse de un autorizado análisis del carácter de la diosa. Esos escritores habían dejado asentado que si un gobernante debe su posición a la intervención de la Fortuna, la primera lección que debe aprender es a temer a la diosa, aún cuando se presente como portadora de favores.

Quentin Skinner. Maquiavelo

3.12.10

El PSC i les seves ànimes

És normal que un partit de qui es diu que té dues ànimes tingui problemes d'identitat. Però les dues ànimes del PSC només són un reflexe de la necessitat que té tot partit que es pretengui majoritari de dir coses diferents a públics diferents. O de tenir un discurs que diferents votants puguin entendre de diferents maneres. De la manera, s'entén, que a cadascú sembli més afí. El PSC no té cap problema amb les seves ànimes. El problema de discurs és que, necessitant-ne dos, el PSC de Montilla no n'ha sabut fer ni un.

1.12.10

Que pagui Puigcercós?

Jo creia que Puigcercós formava part de la cúpula directiva d'ERC quan es va idear el primer tripartit. De fet, m'havien dit, i jo m'ho havia cregut, que el pacte tripartit havia estat idea seva, perquè seva era la estratègia de fons de desplaçar l'eix nacional cap a l'esquerra. Em sona que aquesta estratègia l'havia posat en pràctica o l'havia ideat quan formava part de les joventuts polítiques d'ERC. Això em sona que m'havien dit. I per això vaig considerar que la jugada a Carod Rovira tenia alguna justificació més que la voluntat de poder. Que es podia entendre, per exemple, que sacrificar Carod Rovira era una manera de salvar una ERC en caiguda lliure pel descrèdit del tripartit. Per tot això, avui em sorprenia sentir que era una injustícia que Puigcercós pagués els plats trencats de Carod i, en canvi, em semblava el més natural del món que les anomenades bases poguéssin posar en dubte el seu lideratge. I encara em sorprèn, tot i que menys, que si l'objectiu del tripartit era el de moure el sobiranisme cap a l'esquerra i l'esquerra cap al sobiranisme, ERC s'hagi resignat a vendre l'experiment com un fracàs. Jo diria que mai l'esquerra parlamentària havia estat tan aprop del sobiranisme. L'únic que em sembla que ha deixat clar el tripartit és que això no és suficient per formar un bon govern.

23.11.10


Suposo que sense voler-ho, el PP de Catalunya es presenta aquests dies com el partit dels immigrans. Com el partit que promet solucions als immigrants, enlloc de com el partit que promet aquesta cosa tan estranya de "solucionar la immigració".

Lo comprendió el hijo, pero no el mensajero

Was Tarquinius Superbus in seinen Garten mit den Mohnköpfen sprach, verstand der Sohn, aber nicht der Bote.

Lo que Tarquino el soberbio en su jardín quiso dar a entender con las amapolas, lo comprendió el hijo, pero no el mensajero.

Hamann

Hamann alude aquí a una anécdota relatada por Valerio Máximo (VIII, 4, 2): Una vez que el hijo de Tarquino el Soberbio se había ganado con sus astucias la confianza de los habitantes de Gabies, envió con todo secreto un mensajero a su padre, que estaba en Roma. Tarquino, no decidiéndose a confiar en el mensajero decidió dar su resupesta en forma enigmática: condujo aquél hombre a su jardín, y sin decir palabra, fue derribando con un bastón todas las amapolas que sobresalían por encima de las demás. El hijo comprendió que con ello su hijo le daba a entender que debía ejecutar a todos los personajes eminentes de la ciudad y así lo hizo. 

Soren Kierkegaard. Prólogo de Temor y temblor

Cuentan que Periandro no dijo nada al mensajero enviado para pedir consejo, sino que arrancando las espigas que sobresalían igualó el campo. El mensajero, aunque ignoraba la causa de esta acción, refirió lo ocurrido, y por ello Trasibulo comprendió que debía suprimir a los hombres que sobresalían.

Aristóteles. Política


En el libro Agudeza y arte de ingenio, Baltasar Gracián "alude a la conocida leyenda de la campana de Huesca, considerada hoy como invención histórica. Al suceder Ramiro II, que había sido monje en un convento de Narbona, a su hermano Alfonso I como rey de Aragón, encuentra solivantados a los nobles aragoneses. Va a consultar con su antiguo superior, el abad de Tomeras, y este, sin responderle, váse al jardín del monasterio y pónse a podar los mirtos, cortando los que sobresalían. Entendida la respuesta por Ramiro el monje, mandó cortar las cabezas de los magnates más levantiscos, y que fuesen colgadas en forma de campana, a fin de que fuese conocido el caso y sirviese de ejemplo en todo el reino."

21.11.10

"Debemos iniciar una tendencia opuesta a la seguida por Nietzsche. Ocultar la verdad a la mayoría. Reunir a unos cuantos con esta astucia: decirnos entre nosotros la verdad, poner los medios para seducir a la mayoría. No poner todo al descubierto como hacía Nietzsche. No despertar sospechas y persecuciones. Contentémonos con el misterio que agudiza la curiosidad."

"Los romanos de la época imperial entendían mucho de erotismo. ¿Cuándo han alardeado del erotismo como instrumento de liberación?"

"Primera regla de sabiduría para la vida: no dejarse apoderar por la rabia al ver la estupidez y debilidad de los hombres. Ello produce un gran daño."

"En el momento actual, la verdadera "ruptura" consiste en "romper con las rupturas" y restablecer el nexo de unión con el pensamiento serio, saltando por encima de todas las falsas revoluciones filosóficas"

Giorgio Colli. El libro de nuestra crisis

17.11.10

Mon semblable, mon ami

No entenc la indignació que han aixecat les paraules del meu amic Salvador Sostres. Les he llegit a un programa de LaSexta, quan fent zàpping a l'hora de dinar he vist el Salvador en pantalla. Pensava que només era la gracieta típica d'aquest programa i que no hi hauria més ressó. Més tard he vist el vídeo, quan he entrat a la pàgina de La Vanguardia i El País, on es presentaven en portada, com a notícies destacades.  No entenc quina importància tenen aquestes paraules. No entenc que sigui escandalós que als homes ens agradin les noies de 17, 18 o 19 anys. No ho entenc per qüestions de lògica biològica i no ho entenc per qüestions d'evidència cultural. I, sobretot, no entenc que a algú pugui sorprendre que la realitat és aquesta. Només cal veure el físic (i les edats) de les noies que arreu es presenten com a models de bellesa. D'aquest ideal al que les dones volen assemblar-se, precisament perquè és l'ideal que agrada als homes. L'ideal que es presenta a les pasarel·les de moda, evidentment. El que es presenta a les botigues de roba interior femenina, a les cases de fotodepilació per làser, als catàlegs de les clíniques d'estètica, als anuncis de cremes per la pell, als anuncis de xampú pels cabells, als anuncis de xocolata per adults i als anuncis de les campanyes electorals. Tampoc conec cap professor d'institut que no trobi físicament atractives (algunes de) les seves alumnes. En definitiva, no entenc a qui pot sorprendre que algú faci explícits els criteris del bon gust de la nostra societat en qüestió de dones. Em sembla, simplement, ridícul. Com ridícul em sembla que arribin a afirmar que aquestes coses ja no és que no s'hagin de dir, sinó que no s'han ni de pensar. I si el problema és, simplement, que són tan hipòcrites que els escandalitza que es diguin en públic, a qui el Defensor del menor de Madrid i el comitè d'empresa de TeleMadrid haurien d'exigir aquestes explicacions i aquests suposats mínims ètics que exigeixen és als propis treballadors de TeleMadrid, que són els qui les va fer públiques.  I que, dit sigui de passada, suposo que també hauran de donar alguna explicació a l'empresa per a la que treballen, on imagino que no deuen haver rebut amb gaire alegria que es filtréssin documents no destinats a l'ús públic.
No, les paraules de Sostres no es comenten soles. Les paraules mai es comenten soles, i un mínim de noblesa intelectual obliga a exigir als indignats morals que responguin de la seva indignació. I encara més, de les seves mentides i de les seves perverses insinuacions, com les del telenoticies de LaSexta, on l'espectador fidel simplement no pot saber si Sostres parla de joves majors d'edat o de nenes de l'EGB. Tot això m'ha fet recordar la polèmica que va aixecar l'anunci de roba per a nenes d'Armani, que un defensor del menor moralment exemplar va ser capaç d'imaginar com un anunci de turisme sexual. Que ens expliquin què els indigna, perquè aquesta i no altra serà la millor mostra de la seva categoria moral.

14.11.10

El govern dels millors

El més semblant a un "govern de tots" és l'anarquia, que s'assembla tan a un "govern de tots" com a un govern de ningú, a l'absència de govern. El govern és sempre govern d'uns pocs i el millor govern és el govern dels millors. Dels millors governants, que no són els millors futbolistes, dels millors pastissers, els millors científics o els millors escriptors. El millor govern no és un govern dels Premis Nobel. El millor govern no és el govern dels millors intel·lectuals, sinó el govern dels millors governants. I no és, per tant, el govern dels capaços de tenir les millors idees sinó dels capaços de prendre les millors decisions. I com que, efectivament, ningú és infalible, el govern dels millors és el govern dels més prudents i responsables, dels capaços de distingir la menys dolenta d'entre les moltes decisions possibles i de respondre de la seva decisió.

*Aquest post és una resposta a Un govern dels millors o un govern de tots?, de Donaire. La discusió segueix als comentaris del seu blog.

11.11.10

Pluralisme i cultura (Hayek, FCO)

En un discurs davant les joventuts del seu partit, la cancellera alemanya Angela Merkel va declarar que “el multiculturalisme ha fracassat completament”. A l’hora de la veritat, el multiculturalisme s’ha mostrat com la il·lusió infantil que sempre havia estat. Contra la difícil tasca d’integrar els nouvinguts a la comunitat política d’acollida, el multiculturalisme presentava la còmoda alternativa de la no-convivència, del viure, com deia Merkel, “cadascú per la seva banda”.
Un dels problemes del multiculturalisme és no haver entès que els humans estem condemnats a conviure i que la pluralitat no és una particularitat de les nostres societats, sinó la condició de possibilitat bàsica de tota societat humana. I que és precisament per això que les societats basen la convivència dels ciutadans, la seva supervivència i cohesió com a societats, en l’intent constant de construir una “cultura cívica” compartida.
I aquest, el de la cultura, és un altre dels problemes del multiculturalisme. Perquè quan a tot li diem cultura, fins al punt que fins i tot als okupes i a d’altres animals els reconeixem “la seva propia cultura”, és evident que el terme ja no serveix per diferenciar alguns fenòmens que estem obligats a diferenciar. Ja no només per diferenciar les òperes de Verdi dels crits del primer embriac que puja un vídeo al youtube, sinó qüestions “culturals” amb una rellevància política tant diferent com la menja del kebab o la pràctica de la mutilació genital femenina. Com a mínim, aquesta confusió hauria de servir per entendre, avui més que mai, que no hi ha res que mereixi ser conservat pel simple fet de definir-se com a “fet cultural”.
Mentre el multiculturalisme sigui, com pretén ser, alguna cosa qualitativament diferent a la celebració del sushi i les cambreres asiàtiques, mentre pretengui defensar la convivència en una mateixa societat de diferents “cultures cíviques”, amb sistemes de valors diferents i no necessariment compatibles, amb llengües diferents i literalment incomprensibles l’una per a l’altra, el multiculturalisme estarà condemnat, o bé al fracàs, o bé al conflicte permanent. 

Article publicat a l'Espai Hayek, de la FCO

9.11.10

Drogues i llibertat

Precisament perquè "la libertad del individuo no puede significar el derecho de poder hacer solo cosas buenas y saludables, sino, también, cosas que no lo sean", la llibertat de l'individu no és, ni pot ser, la finalitat a la que tendeix tota societat. Tota societat sana té la voluntat de seguir sent societat i de millorar com a tal. Per això és imprescindible tingui una idea d'allò que és "bo i saludable i dolent i perjudicial" i per això és necessaria una certa intromissió en la llibertat individual. També, és clar, en una societat democràtica. Així, la llibertat de l'individu no pot ser l'argument principal per posicionar-se a favor de la legalització de les drogues, o de certes drogues fins ara considerades il·legals al nostre país. En aquest debat hi han de tenir molt més pes qüestions tant genèriques com el model de societat que volem, de la mateixa manera que el debat sobre portar armes als Estats Units no és única i exclusivament un debat sobre seguretat sinó sobre identitat nacional. I qüestions menys genèriques, tals com el possible increment del consum, de les addiccions i dels problemes de convivència que se'n derivarien, contra els possibles beneficis que es derivarien de la legalització en temes com la seguretat i la higiène pels consumidors i la lluita contra el crim organitzat. Qüestions que, al seu torn, posen sobre la taula problemes tals com que els hipotètics beneficis i problemes derivats de la legalització no tenen perquè afectar els mateixos ciutadans. Com bé s'assenyala aquests dies, la legalització de les drogues a California o a casa nostra podria ser molt beneficiosa per als mexicans. Però, com no s'acostuma a assenyalar aquests dies, res impedeix que al mateix temps fos perjudicial als californians o als espanyols.

8.11.10

Llevado a sus últimas consecuencias, el reconocimiento de determinados intereses y grupos amenazados por la mayoría dignos de tal necesidad de protección conduce a que los intereses o los grupos susbtraigan del funcionalismo de los métodos de votación parlamentarios y democráticos de ese momento. La consecuencia sería, así pues, la completa exención con itio in partes o el reconocimiento del derecho al éxodo y la secesión.

Carl Schmitt. Legalidad y legitimidad

4.11.10

Rajoy i el català

És evident que Rajoy s'equivoca. S'equivoca quan presenta les dues maneres de defensar el català com si fóssin oposades, perquè si el Papa parla català quan ve a Barcelona és, precisament, perquè el català s'ha defensat "poniéndolo frente a otra lengua". I s'equivoca, com s'equivoquen bona part dels seus crítics, perquè la defensa del català passa per aquest "ponerlo frente a otra lengua." Si volen coherència, s'hauran de decidir; o per l'enfrontament lingüístic o per la indiferència sobre el futur del català.

25.10.10

Trust in friendship does not exclusively mean trust in the truth of your friend's statement. It also means reliance on some quality or attribute of your friend, a quality such as discretion, which is having the tact with regard to the truth, or wisdom, which is having the good sense to know that not everything that could be said should be said, or resourcefulness, which is the capacity to make happen what should happen but won't happen unless somebody does something to nudge it along.

David Nyberg. The varnished truth: Truth-telling and deceiving in ordinary life. Citat a Martin Jay. The virtues of mendacity. On lying in politics.

21.10.10

Avui els amics de Deba-t han presentat la seva Revista. La podeu descarregar clicant aquí.

20.10.10

Puigcercós i la lluita contra l'extrema dreta

Fa 4 anys CiU va anar al notari per fer explícit el seu compromís de no pactar amb el PP. No sé ben bé perquè, tothom sembla coincidir en que allò va ser un error tàctic. Crec que per diversos motius, que tenen a veure amb consideracions ètiques i de respecte democràtic, l'estrategia va ser equivocada. Però, tàcticament, cal reconèixer que la principal estrategia de campanya dels tripartits de plantejar una campanya d'oposició entre les dretes i les esquerres va quedar en bona part desactivada. Com que Puigcercós és dels que creu que l'error només va ser tàctic, va instar CiU a comprometre's a no pactar amb partits xenòfobs, com el PP i PxC. Deixem de banda la lamentable acusació de xenòfobs als populars, que seria molt més fàcil de condemnar si Garcia Albiol no fos, realment, un xenòfob i si Alícia Sánchez Camacho no s'hagués apuntat a jugar amb els límits del que és èticament acceptable en el discurs sobre la immigració. I tornem a la qüestió tàctica, que és la que ens ha de servir per lluitar contra l'ascens de l'extrema dreta. Contra la real, vull dir. Vaig dir aquí que aïllar l'extrema dreta em semblava contraproduent, perquè és una manera d'afavorir l'èxit del seu "discurs d'oposició frontal a la totalitat dels partits convencionals". Un discurs que, deia, és especialment perillós en temps de "desafecció" amb la política en general. I vaig dir, també, que em semblava que la publicitat pot ser el pitjor enemic del discurs xenòfob. Ian Buruma està molt més convençut que jo d'aquesta tesi, i defensa fins i tot que la millor manera de desactivar aquests partits és incorporar-los a coalicions de govern, portar-los directament al centre de la llum pública, on han d'assumir responsabilitats i on la retòrica barata ja no és suficient. Si no estic tant segur com Buruma és perquè no crec que els ciutadans jutgin els seus governants per les seves polítiques més que per les seves paraules. I perquè he vist les polítiques de Joan Saura i els seus al departament d'Interior i observo, sense gaire sorpresa, que ICV es manté al voltant dels 12 diputats que té actualment.
Naphta - És clar que la seva mania nacional s'horroritza davant del cosmopolitisme universal de l'església. Però m'agradaria saber com pensa conjuminar-ho amb l'horror davant de la guerra. El seu culte estatal arcaïtzant l'ha convertit en un defensor del concepte jurídic positiu, i com a tal...
Settembrini- Parlàvem de dret? En el dret popular, senyor meu, continua viva la idea del dret natural i del seny universal...
N- Bah!, el seu dret popular torna a ser un bunyol rousseaunià de l'ius divinum, que ni té res a veure amb la natura ni amb la raó, sinó que es basa en la revelació...
S- Ens barallem per noms, professor! (...)

Thomas Mann. La muntanya màgica

19.10.10

El cove

Té raó Mas quan parla del "peix al cove" i fa bé de defensar-lo perquè si un govern de CiU ha de servir per a retornar la serenitat i la sensatesa a la política catalana ha de ser a través de practicar una o altra forma del "peix al cove". I té raó quan assenyala, defugint el discurs queixós sobre la catalanofòbia, assenyala que som nosaltres, els catalans, els que "quan ho fan els bascos ens enlluernem i quan ho fem nosaltres, no val per res". Sembla ser que als catalans tot ens sembla poc. Que esperem massa de les negociacions perquè esperem precisament allò que cap negociació ens pot donar; no haver de negociar.

18.10.10

Escriure és fer política

Escriure és fer política. I tampoc podia ser d'una altra manera per a Vargas Llosa, "autèntic liberal amb la tirania com a tema". Només els famosos engageés i algun altre cursi han oblidat la necessitat d'aquesta vinculació, però d'aquest autodesconeixement no n'acostuma a sortir una literatura més pura i elevada sinó una política més bruta i baixa. Una implicació que es justifica pel sol fet de ser explícita i de ser seva. De vegades escriure novel·les no és la millor manera que té algú de fer política. Així ho devia entendre el 1990, quan feia campanya a la presidència del Perú contra Alberto Fujimori. I així ho hauria d'haver entès aleshores Tahar Ben Jelloum, i encara més ho hauria d'entendre ara, quan Fujimori és un pres i Vargas Llosa un Premi Nobel. Hauria d'entendre quin lamentable compromís s'adquireix i de quina trista manera es ret homenatge a Vargas Llosa quan se'l rebutja com a polític per elogiar-lo com a escriptor.

17.10.10

On ne voit pas par quel enchantement des hommes enfoncés chacun dans sa culture seraient saisis d'une passion spontanée pour les genres de vie ou les formes de pensée éloignés de leur tradition. Si, d'autre part, la richesse de l'humanité réside exclusivement dans la multiplicité de ses modes d'existence, si "l'honneur d'avoir créé les valeurs esthétiques et spirituelles qui donnent son prix à la vie" revient, ainsi que l'écrit Lévi-Strauss et comme le disent en d'autres termes les grandes professions de foi de l'Unesco, alors la mutuelle hostilité des cultures est non seulement normale mais indispensable. 

Alain Finkielkraut. La défaite de la pensée

14.10.10

Iran, el tigre

Cohen té tota la raó del món quan afirma que Ahmadinejad és odiós. Però és més dubtós que la tingui quan afirma que no és perillós. Perquè, encara que Ahmadinejad realment no tingués cap intenció de fabricar la bomba atòmica ni de llençar-la contra l'Estat d'Israel, és evident que la seva retòrica crea un estat d'opinió tal que amb relativa facilitat pot portar a la guerra. És ilús creure que algú té un domini tal de la situació com per poder solucionar amb paraules el conflicte que les seves paraules han causat. No cal anar més lluny de l'exemple de Sadam, del seu joc per enganyar les potències occidentals i de les conseqüències que va tenir. És ben sabut que no hi ha res més perillós que un mico amb pistoles. Que algú que no sap, literalment, el que té entre mans. Ahmadinejad és perillós perquè en política internacional també es compleix allò de que si té cara de tigre, put com un tigre i gruny com un tigre, es que és un tigre. I més perillós seria encara si cregués, com ja només creuen els professors de parvulari i algun nen petit, que dos no es barallen si un no vol.

10.10.10

L'única pàtria nostra

Parece ser que en un artículo publicado en El País, Ramoneda criticaba las palabras Miguel Ángel Fernández Ordóñez, Gobernador del Banco de España, quien dijo que "las comunidades son soberanas hasta cierto punto si nos fastidian a todos". Afirmaba Ramoneda que "las motivaciones del soberanismo ya no son solo culturales e identitarias sino cada vez más económicas. El argumento de que España es un mal negocio para Cataluña es el que más está cundiendo". Y eso lleva a Ángel Duarte a preguntarse si no resultará que, "como catalán, que no como socialista, Ramoneda se sienta desligado de la suerte del todos aludido por el gobernador". Si, en definitiva, "¿para un socialdemócrata la comunidad política también se argumenta en términos de negocio?". No creo que el socialdemócrata haya tomado una decisión al respecto, optando por el argumento económico y renunciando al cultural e identitario. Más bien parece que el éxito del argumentario sobre la España ladrona es posible, precisamente, porque la idea de que el pueblo catalán es un pueblo soberano y, por lo tanto, desligado de ese todos al que aludía el gobernador, forma parte del sentido común catalán. 

6.10.10

Al vespre, trobo el senyor Balaguer prenent la fresca a la terrassa del cafè Pallot, en mànigues de camisa.
- No has tornat més al jutjat... -em diu rient-. És que no t'agradà veure funcionar l'administració de justicia...
- Sí senyor. M'agrada molt; però, francament, trobo que la justícia, vista de prop, perd una mica. En canvi, vista de lluny...
- Ja ho entenc! Tu ets un refinat i tot ho vols bonic...
- Senyor Balaguer, no em prengui per un infeliç...
- Mira! Si et vols mantenir tan enlaire i no baixes una mica de l'escambell, tindràs molts disgustos en la vida. La justícia, vista de prop, és com gairebé totes les coses vistes de prop: és com les dones, com els homes, com el menjar, com aquesta calor horrible que fa, com aquest cafè que acaben de servir-me. La justícia, vista de prop, com gairebé totes les coses vistes de prop, és una m...

Josep Pla. El quadern gris

5.10.10

Vell com el món

És bastant natural que algú que s'aprofita de la llibertat sexual derivada del 68 critiqui la seva herència. Per entendre-ho només cal entendre que al maig del 68 no es reivindicava el dret a follar-se la Bruni i que no és aquest dret el què es critica quan es critica el maig del 68. Els crítics capaços d'entendre això no tenen, per tant, res a veure amb el comunista de puro i Masserati o amb el banquer anarquista. Tenen molt més a veure amb aquells conscients que els problemes polítics no tenen solucions perfectes i que, el maig del 68 pot haver alegrat la vida sexual del president francès (que és una cosa bona, com a mínim per a ell) al mateix temps que pot haver portat una desvalorització de l'autoritat (que és una cosa fatal per a l'educació). És això el que fa comprensible que Atenes es protegís del discurs socràtic i que totes les societats lluitin contra la corrupció dels seus joves. Però potser aquí parlar de la corrupció dels joves és equívoc. Els joves neixen corruptes i aquí del que es tracta, més aviat, és d'intentar educar-los en els que considerem els nostres millors valors, o en no intentar-ho.

4.10.10

- Mais c'est vrai, vosaltres sou una mica bourgeois. Vous aimez l'ordre mieux que la liberté, tout l'Europe le sait.
- Aimer... aimer... Qu'est-ce que c'est! Ça manque de définition, ce mot-là. L'un les ha, l'altre les estima, comme nous disons provervialement -va afirmar Hans Castorp, i va continuar dient-: Últimament, de vegades he pensat en la llibertat. És a dir, sento aquesta paraula molt sovint i per això hi he pensat. Je te le dirai en français, el que n'he pensat. Ce que toute l'Europe nomme la liberté, est peut-être une chose assez pédante et assez bourgeoise en comparaison de notre besoin d'ordre - c'est ça!

Thomas Mann. La muntanya màgica

3.10.10

En una carta desde Zurich, Lilian incluye una curiosa pincelada de la época: "Ayer encontré un judío que me djo que sus negocios iban muy bien. Vendre cruces de hierro (la esvástica) al partido de Hitler en alemania" Es una carta de noviembre de 1932. Faltaban tres meses para que el senil Hinbenburg nombrase a Adolf Hitler canciller de Alemania.

Valentí Puig. El hombre del abrigo

1.10.10

Drets, individus i col·lectius

Segurament els drets puguin entendre's com una explicitació del reconeixement en termes d'igualtat formal que es tenen entre si els individus d'una comunitat política. Mateixos drets i mateixos deures seria, vist així, una altra manera de dir que tots som iguals davant la llei i que la llei és igual per a tots. Sent així, els deures són de l'individu en tant que forma part d'una comunitat que el reconeix en termes d'igualtat amb els altres individus i, en conseqüència, com a subjecte de deures. Els deure necessiten d'una autoritat encarregada de fer-los respectar. 
Això que anomenem drets dels col·lectius potser tindria sentit en una relació en la que el propi col·lectiu es reconegués com a individu que conviu en una comunitat política en termes d'igualtat. I quan aquesta comunitat política tingués el deure o, com a mínim la pretensió, de vetllar pel respecte d'aquesta relació d'igualtat. Això és el que se suposa que podria passar en una determinada concepció de l'ordre internacional o en un model d'Estat Federal també molt determinat. Però, com demostra precisament l'àmbit que li reconeixem com a propi, el respecte dels drets que ell considera que li són propis depèn exclusivament de la capacitat del col·lectiu per presentar-se en termes d'igualtat davant els altres col·lectius. Depèn, en definitiva, de la seva capacitat per presentar-se com a unitat política i de la seva fortalesa per fer-se tractar d'igual a igual. En una comunitat mancada d'una autoritat que vetlli pel dret, on tot reconeixement és sempre posterior al conflicte, simplement no hi ha diferència entre tenir drets i no tenir-los.

30.9.10

Falsa alarma. Encara no s'hi val. Només era una petita pausa per que no desviéssim la nostra atenció de la vaga. First things first.

29.9.10

Ja s'hi val?


Després de molts mesos, aquesta és la primera viñeta de Forges que no ens recorda que tenim un deure de memòria amb Haití. "Pero no te olvides de Haití", deia. Ja podem oblidar. Ha arribat el dia i cal que consti. 

28.9.10

Les idees

A mi també em desagrada "el to agre i puntualment virulent que impregna molts articles d'opinió de la majoria de mitjans". I també crec que cal un "veritable debat d'idees". Però queden obertes un parell de preguntes importants. Una és si un diari, un mitjà de comunicació de masses, pot sobreviure prescindint del to agre que impregnen molts dels seus articles d'opinió. O, com a mínim, si pot prescindir del to agre que impregna l'opinió pública. I una altra qüestió és si el propi format del diari és adequat a aquest "veritable debat d'idees". Si, per dir-ho així, la resposta a les urgències de l'actualitat política poden, i en quina mesura, anar acompanyades amb un veritable debat de les idees polítiques. Potser esperem dels nostres diaris més del que els nostres diaris poden donar.

27.9.10

Gitanos i UE (Hayek, FCO)

No es pot negar que hi ha diverses crítiques possibles i justes a la polèmica mesura del govern Sarkozy de repatriar gitanos romanesos que vivien en situació il·legal. Aquestes, però, no tenen res a veure amb la legalitat de la mesura, que sembla fora de tot dubte.
Es tracta més aviat del perill que hi ha que, en la seva manera de defensar la mesura, contribueixi a l’estigmatització de tot el col·lectiu gitano. Encara que la repatriació sigui una mesura que qualsevol política realista hagi de prendre en consideració, la publicitat d’aquestes mesures va sempre, inevitablement, acompanyada d’un discurs amb tendències racistes i xenòfobes que cal evitar. No cal dir que buscar deliberadament aquestes reaccions és criticable.
Però si se suposa que, en una democràcia moderna, mesures com les preses pel govern de Sarkozy no poden mantenir-se allunyades de la llum pública, aleshores el públic mateix i, principalment, els que fan pública la mesura, són tant o més responsables dels seus efectes indesitjables com el propi governant. En aquest cas, també la senyora Viviane Reding.
Reding és, de fet, una de les persones que menys ha ajudat a construir un discurs sensat i prudent sobre un problema que afecta al conjunt de la Unió Europea i que no té una fàcil solució. Tothom sap a què feia referència quan va dir que no pensava que Europa tornaria a conèixer situacions d’aquest tipus després de la Segona Guerra Mundial, perquè tothom sap que en el nostre imaginari col·lectiu la Segona Guerra Mundial ha quedat reduïda als trens plens de jueus enfilant cap a Auschwitz. L’únic que pretenia l’histèric discurs de la senyora Reding era demostrar al món la magnitud de la seva indignació. I aquesta simple exhibició de superioritat moral, molt típica dels que no han de decidir mai entre dues males solucions, no ajuda ningú. No ajuda, evidentment, al govern francès a solucionar els problemes de seguretat, convivència i higiene lligats a aquests ciutadans il·legals. Però tampoc ajuda en res als propis gitanos romanesos, aquests “turistes de la misèria”, que es veuen obligats a fugir de la misèria i la xenofòbia que els afecta al seu propi país.
Si Reding té algun interès real en millorar la vida dels gitanos, potser hauria de començar a tractar els països de l’Est com a agents responsables i demanar (o donar!) explicacions de què es fa o s’ha fet amb els 17.500 milions d’euros que la UE ha destinat aquests últims anys a lluitar contra els problemes que pateixen els gitanos a casa seva.

Article publicat a l'Espai Hayek de la FCO

26.9.10

Braus, hipocresia i tradició

"El gran principio con el que comienza toda civilización; cualquier costumbre es mejor que ninguna costumbre"

Nietzsche. Aurora

És injust acusar el Parlament d'incoherència o hipocresia per haver prohibit les curses de braus i poc després haver blindat els correbous. En la prohibició, el Parlament es va inhibir, va renunciar a la seva responsabilitat donant llibertat de vot als diputats, i és en el blindatge on ha demostrat la seva autèntica postura sobre l'afer, deixant de banda l'argumentari animalista i optant per preservar la tradició precisament pel fet de ser la tradició. Una postura que no estic segur de compartir però que, com a mínim, em sembla molt més raonable que la pretensió inversa, la dels antitaurins per barretina, de prohibir la tradició precisament per ser la tradició.

Hawking, la mort de Déu i de la filosofia

Rera la pretensió que la ciència moderna ha solucionat algunes de les qüestions fonamentals de la filosofia acostuma a haver-hi una incomprensió o una mala comprensió de les qüestions fonamentals de la filosofia. Així, quan Hawking afirma que la filosofia ha mort, peca de pretenciós. No perquè la filosofia no pugui morir, o fins i tot perquè d'alguna manera es pogués argumentar en favor d'aquesta tesi, sinó perquè escapa a l'àmbit de les possibilitats de la ciència moderna el resoldre les qüestions fonamentals de la filosofia, que són, entre d'altres les qüestions del fonament mateix de la ciència moderna. Quan Hawking afirma que "spontaneous creation is the reason there is something rather than nothing" i que, per tant, "it is not necessary to invoke God to light the blue touch paper and set the universe going", el que està fent, precisament, és retornar el problema al terreny de les qüestions fonamentals de la filosofia. Hawking presenta una hipòtesi segons la qual la creació de l'univers s'explica sense la intervenció divina. Però aquesta hipòtesi reposa sobre la possibilitat de la creació ex nihilo i, per tant, sobre l'abisme d'una de les qüestions fonamentals de la filosofia.

25.9.10

Diàleg i extrema dreta

No crec que el diàleg sigui la millor via per vèncer l'extrema dreta. No crec en la mesiànica pretensió de convertir la gent amb la paraula veritable i crec, de fet, que en l'autèntic diàleg no hi ha guanyadors ni vencedors i que és això el que el fa totalment inútil per lluitar contra l'enemic. Per això és impensable el diàleg amb l'enemic, que és per definició aquell a qui volem vèncer. I per això si cal deixar parlar l'extrema dreta, si cal fins i tot parlar-hi, debatre-la i rebatre-la, és per una qüestió tàctica i no per una qüestió de principi. Perquè l'extrema dreta basa el seu discurs en la oposició frontal a la totalitat dels partits convencionals, que la totalitat dels partits formi un front contra l'extrema dreta és una bona manera de donar-li la raó. Encara més, és una manera de fomantar la fal·laç dicotomia de l'espectre polític en la que es basa i que, en un moment de desencís generalitzat amb el sistema i els partits tradicionals només pot beneficiar-la. I perquè l'extrema dreta sorgeix dels més baixos dels nostres prejudicis, d'aquell discurs que la majoria de la gent no s'atreviria a dir davant del mirall i encara menys en públic, la publicitat del discurs pot resultar ser una bona manera de desactivar-lo o, com a mínim, d'evitar que creixi i de mantenir-lo en unes quotes residuals i tolerables.

24.9.10

Per dir-ho clar: a mi em sembla que si algú (Ramoneda), des d'un diari (El País), acusa un governant d'"assajar una neteja ètnica", el normal és que i/o el diari tinguin una cita pendent; o amb la història o amb els tribunals de justicia.

23.9.10

Frivolités?

Tothom, fins i tot el senyor Bassets, sap perfectament a què es referia la senyora Reding quan va dir que no pensava que Europa tornaria a conèixer situacions d'aquest tipus després de la Segona Guerra Mundial. Perquè tothom sap que en el nostre imaginari col·lectiu la Segona Guerra Mundial ha quedat reduida als trens plens de jueus enfilant cap a Auswitch i tothom sap que la senyora Reding parlava de les repatriacions de rumanesos en situació il·legal decretades pel govern de Sarkozy. La senyora Reding només volia exhibir la superioritat moral que creu tenir la gent que no es veu mai obligada a decidir entre dues males solucions i a responsabilitzar-se dels efectes de la seva decisió. Però, com a mínim, la senyora Reding va ser prou intel·ligent per no pronunciar res del que va dir i per, després, com s'acostuma a fer en aquests casos, limitar-se a demanar perdó per les males interpretacions que es van fer de les seves paraules. No es pot dir el mateix de Ramoneda que, en plena performance i ja amb la moral a l'aire, ha acusat Sarkozy, literalment, de decretar un "assaig de neteja ètnica". Suposo que ell ni tan sols deu creure necessaries unes disculpes que, d'altra banda, serien del tot insuficients.

21.9.10

El vídeo seria igualment ridícul, però si es tracta de salvar la pàtria podrien començar per cuidar una mica la llengua.

Pochettino també és "filósofo"

Pochettino també és "filósofo". Tot i que a la imatge no es veu molt bé, el llibre que llegeix ensenya a càmara és "El món de Sofia". No és un gran llibre de filosofia, però l'Espanyol tampoc és el Barça.

20.9.10

Parlem clar?

No crec que hi hagi gaires problemes polítics que es resolguin parlant clar. Tota convivència es basa, de fet, en l'ús estratègic de determinats silencis. Fins i tot una convivència familiar armònica passa per no recordar en cada moment tot allò que ens desagrada o molesta dels altres. I tothom sap què vol dir que "hem de parlar". Segurament sigui aquest un dels principals problemes de l'Estatut i de l'actual situació de les relacions entre Catalunya i l'Estat. Amb la reforma de l'Estatut, Catalunya va parlar clar i va obligar les institucions de l'Estat a parlar clar, evidenciant que parlar clar acostuma a ser el primer símptoma de desinterès en la convivència.

18.9.10

Una generació cínica i passota

Fracassat el comunisme i les dites revolucions armades, com a bé màxim (els nostres joves) aspiren a la llibertat, a la igualtat i a la justícia. Fracassat el comunisme i les dites revolucions armades, els nostres joves segueixen aspirant al mateix de sempre. La diferència és que ara els joves mitjanament sensats ja no disposen de cap discurs creïble que prometi la realització d'aquests principis en un ordre polític diferent a l'ordre present. Per això la nostra joventut es veu amenaçada pels vicis del cinisme, del passotisme i del seguidisme acrític de qualsevol discurs que els refermi en els seus prejudicis. Els vicis que, de fet, amenacen qualsevol democràcia que no sigui capaç de reafirmar-se per sobre dels eventuals consensos, que no sigui capaç de dir al poble que no té raó. 

Verra' La Morte e Avra' i Tuoi Occhi

17.9.10

L'independentisme de Montilla (bis)

Segurament sigui poc precís dir que la conseqüència lògica del discurs de Montilla és la independència. Potser és igualment just reconèixer el "Dret a decidir" o un determinat tipus d'Estat federal com a  possibles conseqüencies lògiques del mateix discurs. Però el fet és que aquest discurs és lògicament incompatible amb cap Estat que no reconegui la sobirania d'algún ens polític que respongui al nom de poble català. I el reconeixement d'aquesta sobirania suposa un trencament lògicament més radical que la mateixa independència.
"Mira", pensava, "parla de la ironia talment com de la música, només falta que digui que és políticament sospitosa a partir del moment en què deixa de ser un mitjà d'aprenentatge directe i clàssic. Però una ironia que no es presta en cap moment a confusions, quina mena d'ironia és, pregunto jo, valga'm Déu, si també he de dir el meu parer? Una aspresa i una pedanteria, és el que és!"

Thomas Mann. La muntanya màgica

16.9.10

L'independentisme de Montilla

Avui el president Montilla no es troba ni un mil·límetre més a prop de les tesis independentistes que el novembre del 2006, quan va prendre possessió del càrrec amb el decisiu suport d'ERC. No és gaire sorprenent. Suposo que ni el més il·lús estrateg republicà creia possible convertir Montilla i el PSC a l'independentisme. El que han aconseguit (la presidència més que ERC) és que Montilla hagi assumit els principis bàsics del discurs catalanista i identitari. L'independentisme és, segurament, la conseqüència lògica d'aquest discurs. No necessariament la seva conseqüència política.

"Ara, quan penso en la gent del país, prenent persona per persona, sospito que les idees dels meus amics faran poc camí. En aquest país, hom prefereix el brut conegut que el net per conèixer. Això és terra de desconfiats -de desconfiats ancestrals-, de recargolats, de persones convençudes que ací es pot fer tot a base d'adoptar l'aire del campaner quan passa a cobrar les cadires de l'esglesia."

Josep Pla. El Quadern Gris

15.9.10

Auca de l'Estatut de Catalunya


El camí de la independència

Segurament Puigcercós té raó quan diu que el procés d'independència només pot tenir lloc fora de la legalitat espanyola. Com a mínim, és segur que hauria de fer-se fora de la legalitat espanyola vigent, i costa molt imaginar una legalitat espanyola possible que contempli la independència com a possibilitat. Essent així, el camí de la independència hauria de ser, o bé una declaració unilateral del Parlament de Catalunya, o bé alguna cosa així com un alçament popular. Precisament per això no té cap sentit que ERC exigeixi la convocatoria d'un referèndum per la independència com a condició sine qua non de possibles pactes post-electorals.

13.9.10

Independentisme i sentit comú

"L'independentisme majoritari ara no és polític, és emocional". No hi ha gaire política que no sigui emocional i les emocions són políticament molt rellevants. L'independentisme emocional, no cal dir-ho, és una d'aquestes emocions políticament importants. Així que no hi veig problema. L'únic problema que pot tenir l'independentisme majoritari d'ara, i que segurament té, no és el de ser emocional sinó el de ser fruit d'un escalfament puntual i, per tant, passatger. El de no haver arribat (encara?) a ser una qüestió de sentit comú. Del sentir comú.

Respecte institucional



Les crítiques de Mònica Terribas són injustes. Per qüestions evidents, com que Jordi González ha de fer la seva feina o que una televisió privada necessita tenir audiència per sobreviure. Només entenent això es pot comprendre la diferència que hi ha d'haver entre una televisió pública i privada, si és que encara n'hi ha d'haver i si, per tant, encara hi ha d'haver televisions públiques. I per altres qüestions igualment evidents, com que Artur Mas també ha de fer la seva feina i que aquesta feina, la de polític en una democràcia de masses, la pot fer a la Noria igual o millor que als Matins de TV3. I encara, perquè no és el polític qui concedeix audiència a una televisió sinó que són els mitjans de comunicació els que cedeixen un espai al polític perquè exerceixi. Que això pugui passar, com diu Terribas, fins i tot per sobre del respecte institucional seria, evidentment, responsabilitat del càrrec institucional, del President Montilla en aquest cas. És responsabilitat del President saber respectar i fer respectar la institució que representa, i això passa per saber quan cal penjar el telèfon.

Cierta o inventada, se cuenta mucho una anécdota de George W.Bush. Invitó a una barbacoa a un grupo de periodistas y les dijo que no miraba mucho la televisión ni leía mucho los periódicos. Le preguntaron: "¿Y cómo sabe lo que piensa la gente?". Respuesta: "Están ustedes haciendo una gran suposición, la de que son ustedes quienes representan lo que la gente piensa"

Valentí Puig. Moderantismo

12.9.10

Dubtosos

Antoni Puigverd deia l'altre dia que el liberalisme de CiU és "un liberalismo que debe más al dudoso Carl Schmitt que a Isaiah Berlin". No crec que sigui cert, i em sembla evident que si hi ha alguna cosa així com un liberalisme ideològic convergent, aquest és molt més proper a Berlin que a Schmitt. De fet, sobre aquest dubtós liberalisme d'Schmitt es pot dir el mateix que aquella senyora que, convidada a marxar d'un luxós restaurant on les "senyoretes dubtoses" no eren benvingudes, va respondre, visiblement indignada, que ella de dubtosa no en tenia res, que ella era puta i que les dubtoses, en tot cas, eren totes aquelles senyoretes que entraven del bracet d'un home però que no se sabia mai com acabarien la nit.

31.8.10

Zona de mesquites

Segurament els més desinformats dels manifestants siguin els que més raó tinguin. Construir una mesquita a la Zona 0 de Nova York seria poc més que acabar la feina començada pels terroristes de l’11-S. Seria això i seria, a més, un acte de rendició covarda i gratuita davant el terror islamista. Però mentre no estiguem disposats a culpar l’islam del que va passar, mentre encara siguem capaços de distingir entre terroristes i musulmans i mentre no estiguem disposats a assumir els enormes costos d’aquesta confusió, aleshores no hi ha cap motiu per oposar-se a la construcció d’un centre islàmic aprop de la Zona 0.
Obama es va equivocar quan va rectificar per vendre's davant l’opinió pública, majoritariament en contra de la construcció, com un home resignat davant l’invitable. I es va equivocar precisament perquè en política els sentiments són molt més importants que les raons, perquè la llibertat de culte és un pilar bàsic de la democràcia americana i perquè cap societat pot avançar segura si creu que els seus principis fonamentals són un llast que els imposa el passat enlloc d'un impuls cap al futur. Obama va jurar “preservar, protegir i defensar la Constitució dels Estats Units” i mentre ni ell ni els nord-americans es decideixin a deslliurar-lo d’aquesta pesada obligació, Obama té el deure de defensar de forma clara i contundent el dret dels musulmans de Manhattan a practicar la seva religió.

25.8.10

Avui fa 110 anys de la mort de Nietzsche

"Per estar d'humor per fer un esforç important que superi la mida normal, sense que l'època sàpiga donar cap resposta satisfactoria a la pregunta ¿per què?, per això cal tenir o bé una solitud i espontaneïtat moral que és rara i de naturalesa heroica, o una vitalitat molt sòlida. Com que Hans Castorp no tenia ni l'una co...sa ni l'altra, devia ser tanmateix mediocre, doncs, però val a dir que en un sentit molt respectable"

Thomas Mann. La muntanya màgica

6.7.10

L'article de sota és l'últim que he enviat al Factual. Ja no hi escriuré més. És possible que ni tan sols hi aparegui publicat, així que el penjo aquí. No sé què faré amb el blog. De moment és segur que estarà aturat uns dies, probablement fins a principis de setembre. Després veuré.

Una abraçada,

ferran

Presuntos inocentes

He estado leyendo el libro de Lluís Prenafeta, el Malson. En él cuenta los días que se sucedieron a su detención como imputado en el caso "Pretoria" y que pasó en la cárcel. Creo que si algo hay que hacer con la presunción de inocencia es leer este libro como si fuese el relato de un inocente. Y si así lo hacemos enseguida se hace evidente que no podemos conformarnos con hacer sólo esto. Porque parece que todos sabemos que tenemos la obligación de invocar la presunción de inocencia y hasta sabemos exactamente en qué momento tenemos que hacerlo. Y parece entonces que todo el problema reside en que no sabemos qué más hacer con ella. Más bien creo que el problema es que sabemos demasiado bien algunas de las cosas que deben hacerse atendiendo a ella, y que es precisamente por eso por lo que, como aquél famoso escribidor, preferimos no hacerlas. Porque es mucho más senzillo invocarla cuando sabemos que toca hacerlo para exhibir el tamaño de nuestros principios que asumir las obligaciones que el sacrosanto principio impone. Y porque, mucho me temo, eso nos permite seguir viviendo en el convencimiento, totalmente absurdo pero realmente cómodo, de que para vivir en una buena sociedad basta con confiar en la justicia de nuestras leyes y que más allá de ellas no tenemos derecho a molestar a nadie con nuestras exigencias éticas.
En realidad no basta. Y que no baste es una de las tragedias de nuestro tiempo y lo que en este caso justifica la publicación del libro, aún cuando se sigue a la espera del juicio. A los juicios paralelos les siguen inevitablemente veredictos paralelos, que ni tienen por qué coincidir con los del juez ni suelen hacerlo. Y la condena que de ellos deriva puede ser mucho más dura que la del juez, sobre todo cuando este último acaba por dictaminar la inocencia del acusado. Todo presunto inocente que se vea sometido a estos juicios mediáticos está condenado a trabajar en la defensa de su buen nombre. Por eso es de justicia que los acusados se defiendan también frente al auténtico jurado popular ante el que se han visto obligados a comparecer. Y es de justicia que participen en ellos para defender su verdad, que bien podría ser La verdad. Es lo único que les queda a los condenados que no creen en la absolución de la historia o no se conforman con ella. Es lo que les queda a aquellos que tampoco confían en la cada vez más inútil tarea de querellarse contra todo el que ponga en duda su honorabilidad y mientras no nos decidamos a hacer y a exigir que se haga con la presunción de inocencia lo que sabemos que debería hacerse con ella. Lo único que les queda es alzar la voz con la esperanza de que entre tanto ruido alguien sea todavía capaz de escuchar algo.

2.7.10


Presentació del primer llibre del professor Miquel Colomer, un dietari sobre la vida i la literatura. Amb Enric Vila i Salvador Sostres.
La presentació tindrà lloc divendres, 2 de juliol, a 2/4 de 8 del vespre, a la llibreria PROA ESPAIS, del carrer Rosselló, 212

29.6.10

Polémicas sexuales

Hace unos días la Generalitat abrió un expediente a algunas clínicas donde se aplicaban terapias que prometían curar la homosexualidad. La estafa me parece bastante clara. No hay pastilla que cure la homosexualidad y prometerla es engañar al cliente. Por eso dijo acertadamente la consejera Geli que “no hay que confundir alteraciones emocionales en relación con la vivencia de la propia sexualidad. Los elementos emocionales son parte importante de nuestras consultas psiquiátricas, y a veces pasan por una orientación en entornos familiares y laborales”. Creo que estas palabras deberían bastar para tranquilizar a Duran, inquieto por si el homosexual que decide volver al armario no tendría el mismo derecho al apoyo psicológico que el padre de familia que decide salir de él.
Lo que diferencia a los psicológos expedientados de los curanderos es que éstos, al menos, prometen remedios inútiles para enfermedades reales. La OMS determinó el año 1990 que la homosexualidad no debía considerarse una enfermedad. Y ese deber es un deber moral. Eso es lo que diferencia a la homosexualidad de las enfermedades todavía incurables. La homosexualidad nunca tendrá cura. Por eso a las clínicas no se las condena por un error médico o por un engaño, sino por un error moral. Creo que es justo que así sea y que es justo que así se diga.
La misma Consejería de Salud de la Generalitat ha estado últimamente en el centro de otra polémica. Abrieron una web sobre sexualidad joven y un tipo muy disgustado salió en Intereconomía llamando guarra a la señora Geli. Los socialistas han salido a defender el honor de su consejera y de su obra de gobierno diciendo que la web sólo pretendía informar, y aunque lograron que el intereconomista pidiese perdón, lo cierto es que la defensa fue insuficiente. Porque dificilmente puede pretenderse que una web sobre sexualidad sea meramente informativa. De hecho, lo que se pretende es que los jóvenes hagan algo con esa información. Que hagan petting, algo que la Consejería considera muy recomendable antes de iniciarse en la penetración, pero también otras cosas que les parecerán mucho menos divertidas, como usar el preservativo para evitar enfermedades y embarazos no desados. Es evidente que la página tiene una vocación formativa y eso es mucho más problemático de lo que se pretende.
Yo soy demasiado joven para recordar aquellos tiempos en los que podías quedarte ciego de un escalofrío. Y soy todavía demasiado joven para haber olvidado la cantidad de información de que disponíamos sobre el tema, incluso antes de que empezase a interesarnos realmente. No creo que en los últimos años hayan cambiado mucho las cosas. No creo que se haya vivido un resurgir del discurso catolicón en nuestras aulas, ni que la cantidad de información disponible haya disminuido. Y, en cambio, parece que estamos mucho más preocupados que antes por los embarazos no deseados. Creo más bien que la culpa de tantos embarazos no deseados entre jóvenes no la tiene la desinformación sino la irresponsabilidad. Y creo que eso tiene mucho que ver con el miedo de nuestros políticos y nuestros maestros a reconocer que educar tiene mucho más que ver con formar que con informar, con forjar personalidades que con celebrar la espontaneidad de los jóvenes adornándola con condones de sabores. Me parece que lo que está mal en nuestras escuelas y en nuestros jóvenes es que ya no nos preguntamos qué está bien.

Artículo publicado en Filosofías, blog de Factual.es

En el fons de tot arrauxat, en aquest país, potser no hi ha res més que un home enervat i fatigat de sentir-se tractat permanentment de bufanúvols i de ximple. Vull dir que hi ha arrauxats que no són res més que homes explícitament desafiats.

Josep Pla. El quadern gris, 24 de març

21.6.10

Reduciendo al absurdo

El gobierno no debería mezclar el tema del burka con ninguna ley que pueda recibir el nombre de ley de libertad religiosa. No debería mezclarlo porque haciéndolo da a entender que va a limitar la libertad religiosa en defensa de algo superior a ella. Y es difícil saber exactamente qué puede ser ese algo en un estado de derecho, democrático y liberal, que no sólo garantiza esa libertad sino que encuentra en esa garantía su propio origen y fundamento. Así, es normal que en dicha ley encuentren una buena excusa para ofenderse los ‘populares’, que se diría que tienen muchos menos reparos en prohibir símbolos de religiones foráneas que de las religiones “de casa”. Y normal es también que se ofendan los musulmanes, que encuentran en el debate buenas razones para creer que la única libertad religiosa que va a verse limitada va a ser la suya. Y aunque pudiese ser sólo una sensación, un gobierno no debe olvidar nunca que en política las sensaciones son importantes.
Lo que debe hacer el gobierno no es prohibir algunas prácticas religiosas sino lo que puede hacerse en nombre de la religión. Tomada como principio, esta afirmación podría ser muy problemática cuando nos encontráramos con religiones que promoviesen prácticas incompatibles con nuestra vida civil pero que fuesen condición sine qua non para sus fieles. En cualquier caso, éste no es el problema del burka. El burka es, por así decirlo, accesorio a la religión musulmana, y un accesorio de origen y función propiamente políticas. Por eso me parece que ningún gobierno debería dudar sobre su legitimidad para legislar sobre su uso (aunque pudiera tener muchas dudas sobre si debe prohibirlo o no, que es otra cuestión), ni debería mezclar el asunto del burka con el de la libertad religiosa. Eso es, por así decirlo, lanzar el mensaje equivocado. Con los efectos indeseados e indeseables que este mensaje pueda tener en el trato con el islamismo radical.
A pesar de eso, la forma que está tomando la protesta de los islamistas supuestamente fundamentalistas es una gran muestra de integración. Según éste reportaje de El País, los salafistas querrían romper con Occidente, pero no han encontrado mejor manera de defenderse que servirse de las armas que el enemigo pone a su disposición: el amparo de la ley y el discurso de la libertad. Y viendo algunos de los argumentos que utilizan para defender el derecho de sus mujeres a llevar el burka casi me atrevería a afirmar que nuestros salafistas no son más que liberales reducidos al absurdo. Que actúan y hablan como occidentales, aunque no por ello dejen de ser una amenaza para Occidente. Sus argumentos son una reductio ad absurdum de nuestros propios tópicos ideológicos. Sobre los comunes discursos del supuesto derecho de las mujeres a vestirse como quieran, que se basan en la creencia de que toda apetencia corresponde un derecho (el derecho de comer helado de coco, por ejemplo), y que la libertad individual es el fin último al que tiende toda sociedad que merezca la pena ser defendida. Contra lo que tiende a considerarse, el problema de las reducciones al absurdo no lo tienen los reductores sino los argumentos. Éste es un buen caso para entender a qué debería referirse quien repite incansable que con los asuntos islámicos hay que alejarse de tópicos.

Artículo publicado en Filosofías, blog de Factual.es

19.6.10

El fútbol, teología política

No soy de los que se lamentan de la presencia masiva del fútbol en nuestros periódicos y telediarios. Y mucho menos, de los que lamentan que grandes escritores dediquen sus horas a seguir y comentar la actualidad deportiva. No creo que haya muchas tares tan importantes ni que merezcan nuestra detenida atención. De hecho, soy más bien de los que cree que toda esa información y toda esa literatura son de gran utilidad para entender cuestiones no estrictamente futbolísticas.
Por ejemplo, cuestiones políticas fundamentales, como comentábamos con la excusa del “Visca el Barça i Visca Catalunya”, que tanto nos enseña sobre el Barça y sobre Cataluña. Como dice Leo Strauss, toda sociedad se caracteriza por reverenciar algo. Basta, por tanto, con conocer ese algo para descubrir cuál es la verdadera naturaleza de esa sociedad. Del mismo modo que el fútbol es un evento político de primer orden porque nos enseña algo básico de la política, es también una cuestión teológica de gran importancia, que nos enseña algo fundamental sobre el lugar de la religión en nuestra sociedad.
Digo esto porque se ha llegado a afirmar que el fútbol ha substituido a la religión y que los futbolistas serían, junto con los actores y cantantes pop, algo así como los dioses de un nuevo politeísmo. Por no ir demasiado lejos, Vázquez Montalbán llegó a llamar al fútbol “una religión en busca de Dios”. Sería algo así como sucede con los luchadores de sumo en Japón, y algo con lo que no estarían en absoluto de acuerdo los napolitanos, que hace tiempo que conocieron el arte de Maradona y dejaron de buscar. Pero, excepto para japoneses y napolitanos, esto es sólo un tópico, y especialmente exagerado. Tratándose de un tópico, sin embargo, resulta precisamente mucho más significativo cuanto más exagerado es.
Eso lo vio Nietzsche. Cuando la lectura de la pregaria matutina ha sido substituida por la lectura del periódico matutino, cuando lo mismo y eterno es substituido por lo distinto y efímero, hay que ser algo así como un superhombre para no dejarse llevar y atreverse a desear el eterno retorno de lo mismo. Como no somos superhombres sino lectores de diarios, a la muerte de Dios sólo podía seguirle el rutinario desfile de ídolos ocasionales. Con todo lo de embrutecedor que esta ocasionalidad y esta idolatría pueda tener para nosotros, y con todo lo trágico que eso pueda tener para esos ídolos caducos, que si de jóvenes no suelen estar preparados para la fama, las mujeres y los millones, aún menos parecen estarlo para la modesta vida en el anonimato a la que están llamados.
Todo este juego de reverencia y olvido, de celebración de lo pasajero, de esos títulos que hay que ganar cada año para que no se nos olvide que somos los mejores del mundo, todo esto caracteriza nuestra sociedad. Es por ello no sólo justo sino necesario que tengamos al fútbol siempre presente en nuestras reflexiones.

Artículo publicado en el Magazine de Factual.es

15.6.10

Fútbol y política

Ha ganado Rosell y ya sólo cabe esperar que no nos falle y que, ya desde el primer día, empiece a incumplir las más revolucionarias de sus promesas electorales. No pretendió nunca pasar por un candidato continuista, algo de gran mérito viendo la situación del club, y lo cierto es que muchas son las diferencias entre el presidente saliente y Sandro. Muy pocas, sin embargo, son las que ha convertido en bandera electoral. Quizás la principal sea su total rechazo a mezclar fútbol y política, algo que tampoco ha sido el único en criticar al presidente Laporta. Pero pocos clubes hay en el mundo en que esta falacia se vea tan clara como en el Barça. De hecho, casi parece que no hay nada más político en nuestro país que el fútbol. Y, para entendernos, para nada es casual ni depende de ninguna ninguna iniciativa institucional que el Camp Nou se llene de senyeres y el campo del Español de banderas “constitucionales”.
Después, claro está, viene el trabajo de los políticos “profesionales”. De los diputados y los hombres de partido, dedicados a la aritmética parlamentaria, a la administración y al reparto de presupuestos y cosas varias. Pero éstas no dejan de ser cuestiones secundarias, derivadas del sustento último de toda legalidad y que se expresa en el Camp Nou con el grito de “Visca el Barça i Visca Catalunya”. También allí se ve hasta qué punto es exagerada esa retórica de la lejanía de la nacionalista clase política con el sentimiento popular, supuestamente indiferente respecto a estas cuestiones. Y se entiende hasta que el PSC sólo ha podido llegar a gobernar el país asumiendo que si algo tan popular como el Barça iba envuelto en la bandera, el socialismo no podía ser menos.
Cuando Sostres dice que el Barça es el ejército de Catalunya, por ejemplo, es cierto que dice poco sobre lo que debe ser un ejército, pero sí mucho más que muchos libros de historia sobre lo que es ser catalán. O cuando Arcadi Espada afirma que, al menos ellos, los del Madrid, cuando ganaban lo hacían “sin añadir aceitosas lecciones de pedagogía social”, señala sin duda uno de los más irritantes hechos diferenciales, el de la permanente voluntad pedagógica de los catalanes. También en esto van juntos, porque la tan sobada pedagogía catalana es y siempre ha sido únicamente una manera de negar el conflicto. Y ya que estamos con la pedagogía, mucho más y mucho mejor han hablado de valores un Barça campeón y un anuncio de cerveza que todos esos pedagogos convencidos (seguramente con razón) de ser substituibles por un PocketPC.
Si no hay que mezclar el fútbol con la política es exactamente por la misma razón por la que Kierkegaard se negaba a mezclar la religión con la política; para no rebajarlo. Pero es que en realidad la pretensión de separar la realidad del país de la del club escapa al poder del presidente del Barça. Lo más que puede decidir es si cree que un presidente debe, puede y quiere responder de esta realidad.

Artículo publicado en Filosofías, blog de Factual.es