20.9.09

El mite de l'unilateralisme

Barack Obama ha donat aquesta setmana una nova mostra de la profunda diferència de to entre la seva política exterior i la de l'era Bush. Amb el pacte amb Rússia, ens deia l'Antoni Bassas parlant per boca de tants altres, Obama ha acabat amb l'unilateralisme del seu predecessor per abraçar el multilateralisme, que sembla ser la manera de fer política que tenim els europeus i que, casualitat o no, també sembla ser la bona manera de fer política. L'equívoc de la comparació es feia evident en la mateixa crònica de Bassas, on no s'oblidaven les obligades referències a Polònia o la República Txeca, damnificats de manera ara inexplicable per l'abandó del solipcisme nord-americà. Però l'equívoc es fa també evident sense necessitat de Bassas ni de cròniques. Si mai l'unilateralisme va ser un qualificatiu adequat per definir una política real, és ja molt més del que cap potència sembla poder permetre's. És molt més, evidentment, del que els Estats Units del President W. Bush, que van necessitar d'aliats com Aznar o Blair per omplir la foto a les Azores, es van poder permetre. Tots els estats necessiten aliats, més o menys explícits, en política exterior, de tal manera que la principal diferència entre la política exterior de Bush i la d'Obama no és l'asbència o la presència d'aliats en l'escena internacional, sinó quins eren i quins són aquests aliats. Apropant-se a Rússia, l'administració Obama s'allunya inevitablement dels països d'Europa de l'Est, víctimes constants de les amenaces, xantatges i invasions del Kremlin. No és l'existència de les aliances, sinó la bondat dels aliats i de les polítiques que promouen el què hauria de començar a ser jutjat de l'administració Obama.
.
Article publicat a El Matí.cat
.

5.9.09

Resistents

"When it comes to political deliberation, philosophy is a good servant but a bad master"

Richard Rorty. Philosophy and social hope

Són milions les persones que en temps de penombra van resistir la temptació totalitaria, però és la resistència dels intel·lectuals la que interessa a Ralf Dahrendorf al seu llibre La libertad a prueba. Aquest interès és comprensible si el que es pretén és assenyalar què és el que converteix un intel·lectual en resisitent i, per tant, quina és la diferència entre la seva resistència i la del llenyetarire o forner. Però ni Popper ni Berlin, dos d'aquests intel·lectuals als que Dahrendorf anomena "erasmistes" per ser "amics de la llibertat", van trobar les motivacions del seu compromís polític lluny d'on podia trobar-les el llenyetaire. Per a Berlin, va ser la seva experiència sota el règim comunista la que el va inmunitzar contra la temptació totalitaria. Popper, vienès d'orígen jueu, es va veure obligat a emigrar com tants altres europeus d'orígen jueu. Ells mateixos conceben el seu compromís polític com a anterior al seu compromís intel·lectual, i ambdos semblen entendre el seu pensament com un instrument de resistència a la barbàrie. Però tampoc és imprescindible recordar que entre la filosofia i la propaganda política hi ha una diferència essencial per reconèixer la superioritat intel·lectual de, per exemple, Martin Heidegger i Carl Schmitt sobre Isaiah Berlin i Karl Popper. Gairebé tant evident com aquesta superioritat intel·lectual és que Martin Heidegger i Carl Schmitt tenien millors raons per oposar-se a la democràcia liberal i fliretejar amb el règim nacionalsocialista de les que mai van tenir Isaiah Berlin i Karl Popper per defensar la democràcia liberal i servir la seva causa. El fet que sota cap concepte la superioritat d'aquestes raons anti-democràtiques pugui fer passar el totalitarisme per millor que la democràcia liberal no només demostra que aquesta té defensors de més pes que Berlin i Popper, sinó que serveix també per recordar que en el moment de la decisió política molt més important que la solidesa dels nostres arguments és la fortalesa de les nostres conviccions.
.
Article publicat a El Matí.cat
.