30.8.09

Sobre el catalanisme

Llegint els articles Sobre la Manifestació (I i II) de Salvador Cardús, recentment publicats a l’Avui, sembla que algunes coses comencen a quedar clares. Comença a quedar clar que convocar una manifestació contra la sentència del TC sobre l’Estatut quan aquesta encara es desconeix és absurd i que encara més absurd que això és fer veure que la manifestació no té res a veure amb la sentència. Cada cop queda més clar també que, per ser segur, el rebuig de la sentència del TC és només una excusa per expressar el rebuig a qualsevol possible sentència del TC sobre una llei aprovada pel Parlament de Catalunya. Que el desacord no és amb una determinada decisió del TC sinó amb la seva existència, perquè aquesta existència pressuposa necessariament la subordinació legal dels Parlaments autonòmics i les seves decisions a la Constitució Espanyola. Queda clar també que és molt poc honest deslegitimar les decisions del Tribunal Constitucional Espanyol recordant els jocs partidistes que el configuren perquè és molt poc honest fer passar les aspiracions nacionals de Catalunya per simples esmenes al funcionament de l'Estat espanyol. I queda clar, per tant, que cap millora en el funcionament de l'aparell de l'Estat espanyol seria suficient per satisfer aquestes aspiracions perquè, mentre la millora de les institucions de l'Estat no el porti a convertir-se en una perfecta República platònica, l'Estat espanyol necessitarà d'una Constitució que posi límits a les eventuals decisions d'una part de la seva ciutadania (fins i tot, d'una part eventualment majoritària de la seva ciutadania) i d'un Tribunal Constitucional que vetlli pel respecte a aquesta constitució.
El manifest impulsat per la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD), Sobirania i Progrés (SiP) i Deumil.cat té l'encert de reconèixer en 3 simples punts aquestes obvietats que per oblidades o dissimulades tantes discussions han generat, de descartar per incoherent qualsevol via autonomista que es negui a reconèixer i acceptar les decisions del TC (que aquesta sigui la via d’alguns Socialistes catalans i que, fins i tot, aquesta pugui ser la via del President Socialista de la Generalitat de Catalunya no fa sinó demostrar la magnitud del ridícul que afrontem) i de deixar clar que l’única via que queda al catalanisme fora d’aquesta penosa covardia intel·lectual és un posicionament clar en favor de la Independència de Catalunya.
-
Article publicat a El Matí.cat

24.8.09

Alguns tòpics

Llegeixo al blog de la Lídia Pelejà un comentari que reuneix bona part dels tòpics amb els que s'acostuma a desqualificar la democràcia americana. Copio aquí la meva resposta, lleugerament modificada, esperant que serveixi, com a mínim, per fer-me perdonar aquests dies d'absència.
Malgrat perfectible, la democràcia americana és la més perfecta del món.
Sobre el bipartidisme: seria absolutament impresentable un bipartidisme tant marcat com el d’Estats Units d’Amèrica (bipartidisme que d'altra banda no és tal tècnicament parlant) si els partits funcionéssin com funcionen aquí. Però el bipartidisme d’Estats Units possibilita coses tals com que un President demòcrata tingui problemes per aprovar una llei encara que tingui la majoria absoluta a les dues càmeres de representació al congrés.
Sobre que només pots votar si et registres: només sería un problema si registrar-se fos un problema i només és un problema quan registrar-se per votar és un problema. D'altra banda, diria que a tots els països del món on es pot votar cal estar registrat d'una o altra manera per fer-ho.
Sobre la pressió dels lobbies: efectivament, condicionen el discurs del candidat o del president o del polític que sigui. Perquè d’això va la democràcia. Però això no és el mateix que afirmar que els lobbies compren favors i paguen els republicans perquè votin contra les lleis de santitat pública perquè les farmacèutiques resulta que són totes republicanes per casualitats del destí, perquè això és mentida. I que és així és molt fàcil de comprovar mirant aquelles famoses llistes dels països menys corrputes del món i mirant el lloc que hi ocupen els Estats Units. Condicionar el discurs dels polítics no és dolent i de maneres de condicionar-lo n’hi ha moltes. Hi ha una vella pel·lícula espanyola que es diu “La escopeta nacional” on queda bastant clar com (encara) és costum condicionar els discursos dels polítics en aquest país. Als Estats Units ténen molt clar que la transparència és la millor protecció contra la corrupció i per això la feina dels lobbies és disponible per a tots els públics. D'altra banda, i seguint amb el tema, em sembla que als Estats Units seria inimaginable que un polític acusat de corrupte s'aferrés al càrrec amb la desvergonya i el suport públic del seu partit amb el que s'acostuma a fer en aquestes terres.
Sobre que els dos partits majoritaris fan el mateix: una mentida tant falsa que és una impossibilitat lògica.
Sobre que els dos partits s’assemblen massa: és una valoració com una altra, però és absolutament irrellevant. Primerament perquè és cosa dels americans decidir si s’assemblen o no s’assemblen massa i decidir si s’assemblen en allò que és bo que ho facin o no. Però sobretot perquè les diferències entre els membres d’un mateix partit són tan enormes que molt sovint són més grans les discrepàncies entre senadors del mateix partit que entre un de demòcrata i un de republicà.
.

15.8.09

Smithsoniejant, bye bye Washington

René Magritte. "The healer"


Ron Mueck "Untitled (Big Man)"

Andy Warhol. "Self-portrait"



Guido van der Werve. "Nummer Acht (#8) everything is going to be alright"

13.8.09

Esferes

Al post Gat per llebre, el comentarista RA defensava la conveniència de pensar el pluralisme polític a través de la diferència entre esfera pública i esfera privada. Crec que té raó i encara diria més; em sembla que aquesta separació d'esferes és fonamental no només per pensar la política sinó per la possibilitat mateixa de la política i que, per tant, la confusió d'aquestes esferes és un dels principals problemes als que s'ha d'encarar el liberalisme i, en conseqüència, la civilització humana. Perquè encara que el discurs liberal es pretengui fonamentat en aquesta distinció, la democràcia és incompatible amb la originaria distinció entre l'espai públic i l'espai privat. El paper de l'economia en el pensament polític actual és un bon indicador de la desaparició de la eco-nomia o llei domèstica en la que es construïa l'espai privat. I la tan actual lluita contra la violència domèstica aprofundeix en la mateixa difusió d'espais quan centra la lluita contra la violència en l'àmbit on la aquesta era el garant de l'alliberació de l'àmbit del privat i de la participació en l'esfera pública. Si la política grega es fonamentava en l'esclavitut, en una violència domèstica i en l'existència d'una eco-nomia que permetia al ciutadà alliberar-se del treball per poder participar en els afers polítics, la diferenciació entre aquestes esferes es torna més problemàtica com més igualitaria pretén ser la nostra societat democràtica. Un bon símptoma d'aquesta confusió és al discutir sobre la conveniència de publicar les famoses fotos de les festes de Berlusconi alguns defensaven el caràcter públic de l'esdeveniment pel simple fet d'haver estat accessible a la càmera. Exagerada com aquesta posició pugui ser, em sembla un bon indicador de les dificultats que tenim a l'hora de pensar la separació d'esferes. És potser el fet de pensar l'esfera privada com a espai d'inaccessibilitat tècnica el que dificulta encabir-hi gaire més que el pensament, que inevitablement és privat perquè és inescrutable.
.

8.8.09

Parlant de senadors...

No sé si els meus companys republicans són excessivament relativistes o excessivament prudents, però en un mes de converses polítiques i comparacions odioses no els he sentit mai defensar la superioritat de la seva democràcia. Alguns fins i tot argumentaven que a cada país les coses funcionen d'una manera diferent fins i tot abans de saber que també nosaltres votem per escollir el nostre President i que el rei és un element més d'aquest car decorat polític que gastem a casa. Imagino que qualsevol patriota d'Estat hagués agraït el que probablement sigui un vergonyant excés de cortesia, però jo segueixo pensant que la democràcia americana forma part, com la Coca-Cola, d'aquell tipus de coses que són simplement millors que la resta. El mateix dia que el meu breu boss ha presentat la seva dimissió com a Senador per l'Estat de Florida, llegeixo a El País que els socialistes espanyols estàn indignats davant la possibilitat de veure els seus possibles senadors davant un bolígraf vermell. Entenc perfectament la seva indignació, però crec que els senyors de les Corts Valencianes s'estalviarien molta feina i nosaltres moltes pajíns si d'una vegada per totes els senadors haguéssin d'examinar-se davant la gent a qui se suposa que representa.
.

4.8.09

Gat per llebre

En línia amb el pensament d'Isaiah Berlin, la majoria dels nostres liberals han convertit l'apologia del pluralisme en lloc comú del seu discurs polític. Aquesta defensa del pluralisme es basa en la creença que els valors són irreductibles entre si, i que, per tant, no hi ha manera de justificar racionalment la preferència d'uns valors sobres els altres. Qualsevol justificació d'aquest tipus seria en realitat un intent de fer passar per racionals i universals les nostres arbitraries preferències. Així entesa, la tasca del liberalisme seria la d'acollir la pluralitat, però mai amb la pretensió de superar-la o substituir-la per un acord sobre els valors fonamentals o sobre qüestions tals com el millor model de societat o el millor model de vida humana. Però com la vida en societat demostra constantment, el fet d'establir límits a la pluralitat de valors pretesament irreductibles i igualment (ir)racionals és condició necessaria per la supervivència de qualsevol comunitat humana i, per tant, preocupació fonamental de la pràctica política i del pensament polític. Al moment de la veritat, el liberalisme pluralista es mostra incapaç de justificar les seves pròpies eleccions i preferències en favor d'un determinat tipus de societat o d'un determinat tipus de model de vida. Perquè aquesta teoria de la pluralitat, suposadament deslliurada de tot judici de valor, es basa en realitat en un molt concret i determinat judici sobre la societat humana, que només en els més inspirats dels seus dies els nostres pensadors posen de manifest afirmant que "la diversitat constitueix una realitat valuosa en ella mateixa". Gràcies a la pretensió de cientificitat acadèmica, els pensadors liberals s'estalvien la més feixuga, important i urgent de les seves tasques, que no és altra que la de justificar racionalment els seus judicis de valor sobre les democràcies liberals. Quan aquesta apologia de la pluralitat és en realitat una apologia de la multiplicitat de tradicions culturals presents en les democràcies occidentals, el liberalisme renuncia a la seva més autèntica i il·lustrada raó de ser; l'emancipació dels homes a través de la crítica a la cultura heretada.

Article publicat a El Matí.cat
.