24.7.09

2/4. Les falsedats de Vicenç Navarro

Afirma Vicenç Navarro que el setmanari britànic The Economist va donar el seu suport als candidats republicans a la presidència dels Estats Units en les últimes 4 eleccions. Les últimes 4 eleccions a la Presidència dels Estats Units van enfrontar:
.
2008 Barack H. Obama- John McCain
.
2004 Geogre W. Bush- John Kerry
.
2000 George W. Bush- Al Gore
.
1996 Bill Clinton- Robert Dole
.
A les últimes eleccions, el setmanari The Economist va donar el seu suport al candidat demòcrata Barack H.Obama. A les eleccions de 2004, el setmanari The Economist va donar el seu suport al candidat demòcrata John Kerry.
.

22.7.09

El País diu la veritat!

El País és plenament conscient que d'interès públic és allò que interessa al públic i és per això que va decidir informar sobre les festes de Berlusconi en forma de serial i en entregues periòdiques. Després d'uns inicis precipitats, que els van obligar a construir arguments ad hoc per fer passar la violació de la intimitat per imperatiu deontològic, els defensors del negoci van decidir deixar reposar el pes de les seves plomes als llavis de la velina d'Addario que, en una entrevista publicada per fascicles, com és imperatiu del gènere, es va convertir en periodista d'investigació. I encara que ha trigat en fer-ho, sembla que el diari finalment pot demostrar la certesa d’algunes de les coses que ha publicat darrerament. Potser el més curiós del cas és que la credibilitat del diari, que tants dies ha estat en mans d'una prostituta de les que cobren per ser noticia i per explicar-ho, hagi acabat posant-se en dubte per la publicació d'una falsa autòpsia de Michael Jackson.
Així ho explica la defensora del lector, Milagros Pérez: La mañana del lunes 29 la edición digital de EL PAÍS publicó en su portada el resultado de la autopsia: el cantante pesaba 51 kilos, tenía el estómago lleno de pastillas, estaba calvo y presentaba cicatrices de al menos 13 operaciones de cirugía estética. El subtítulo aclaraba que eso era "según el diario sensacionalista The Sun". Al final de la tarde tuvo que rectificar: "El informe de la autopsia es falso", decía el titular, a pesar de lo cual, continuaba reproduciendo su contenido. El País va publicar una informació falsa, copiada del diari britànic The Sun, i es pregunta ara si per no passar per mentider en té prou recordant que ell només copiava. Borja Hermoso, redactor en cap de Cultura, explica que es van decidir a publicar-la perquè "la noticia de The Sun sobre la autopsia se propagó rápidamente por la red y EL PAÍS no podía dejar de darla". En realitat, però, el diari no només podia deixar de donar-la sinó que la seva obligació era decidir si fer-ho o no, i el més preocupant és que l'error es justifiqui per l'absència d'un criteri clar per decidir sobre aquestes qüestions. Perquè la inmediatesa, que sembla ser la principal preocupació dels editors del digital, no és més que la negació de la raó de ser del periodisme. Perquè citar les fonts per deixar en mans del lector el judici sobre la fiabilitat de la notícia és també el contrari del que ha de fer el periodista, que en nom de la veritat pot ocultar informació però mai al revés, que pot amagar la font per publicar una notícia però mai citar la font per publicar una mentida. La premsa digital no per digital deixa de ser premsa, i la credibilitat dels diaris passa perquè no sigui només per casualitat que diuen la veritat.
.
Article publicat a El Matí.cat

17.7.09

Resposta a "el primo"

Aquest post és una resposta al comentarisa "el primo", que per massa extensa no he pogut penjar als comentaris. La publico en forma de post perquè considero que la informació que conté i la discusió de la que forma part poden ser d'interès de tots els lectors.

“el primo”,

Sobre el perquè parlo de frau electoral a l'Iràn: el document que cito no mostra una sèrie de suposades “anomalies estadístiques”, com tampoc es pot afirmar que sigui "una discrepancia entre els resultats esperats i els resultats observats". El que mostra aquest estudi és la pràctica impossibilitat que els resultats anunciats siguin els resultats obtinguts dels vots dels electors.

Sobre el tema d’Hondures, sobre perquè dic que Obama es va posicionar en favor de Zelaya i perquè dic que la seva consulta era il·legal: si vostè desconeix les paraules d’Obama, admetrà que el problema és seu i no de les paraules.
Aquí té les paraules d’Obama en suport del retorn de Zelaya al poder, per dues vegades:
en vídeo i per escrit.

Per si de cas li fés mandra llegir el discurs sencer, li copio la frase literal: “Even as we meet here today, America supports now the restoration of the democratically-elected President of Honduras, even though he has strongly opposed American policies. We do so not because we agree with him. We do so because we respect the universal principle that people should choose their own leaders, whether they are leaders we agree with or not.”

Segueixo insistint que la consulta de Zelaya era il·legal. Potser haurem de començar a entendre què vull dir quan dic que la consulta era il·legal, perquè jo no dic més que això: que la consulta era il·legal. Això vol dir que allò que era il·legal era el referèndum. I si dic que la consulta era il·legal és perquè la Cort Suprema d’Hondures així ho havia establert. Comprendrà que són ells, i no jo, qui ha de pronunciar-se sobre la seva legalitat.

En aquesta pàgina té disponibles algunes lectures sobre aquestes qüestions:
http://www.poderjudicial.gob.hn/


Entenc que quan vostè demana que concreti el que espera és que entri a analitzar i interpretar la Constitució d’Hondures, per veure què podria fer pensar als jutges de la Cort Suprema que el referèndum en qüestió no s’adequava a la legislació vigent. Però entengui que aquesta pretensió és excessiva, quan ni vostè (tinc entès) ni jo som jutges de la Cort Suprema d'Hondures.
Espero sincerament que fins ara estiguem d’acord que la consulta era il·legal si per il·legal entenem contraria a la legalitat vigent. I espero que admeti que aquesta és l’única manera mitjanament sensata d’entendre la qüestió. Aleshores el seu problema és tot un altre, i és el de creure que la Constitució d’Hondures és anti-democràtica. Vostè diu que la constitució d’Hondures és anti-democràtica perquè estableix que "certs articles" no es poden modificar. A vostè li sembla que això vol dir que la Constitució està per sobre de la voluntat del poble. I a vostè li sembla que el fet d'estar per sobre de la voluntat del poble la converteix en anti-democràtica. Em sembla que no falsejo els seus arguments, però de ser així avisi que ho tornarem a intentar.
Doncs bé, el primer que cal dir és que tota Constitució està per sobre de la voluntat del poble així entesa i que, de fet, aquest és un dels principals motius d'escriure les constitucions; per evitar que el poble decideixi atemptar contra els principis de la democràcia en nom d’aquesta mateixa democràcia. I això passa per assegurar que algunes coses no es toquin, no es sotmetin a votació popular. La diferència entre assegurar que algunes coses no es toquin, com fan les democràcies, i assegurar que només es toqui el que diu el cap de l’Estat, com fan les dictadures de la més diversa naturalesa, no és petita, i per això crec que si del què es tracta és de jutjar la naturalesa democràtica o no de la Constitució d'Hondures, és interessant fixar-se en quines coses no deixa que es toquin.

Aquí he suposat que quan vostè parla d'articles intocables fa referència a l'article 374 però, altre cop, si m'equivoco avisi que tornarem a començar. L’article en qüestió diu així:

ARTICULO 374.- No podrán reformarse, en ningún caso, el artículo anterior, el presente artículo, los artículos constitucionales que se refieren a la forma de gobierno, al territorio nacional, al período presidencial, a la prohibición para ser nuevamente Presidente de la República, el ciudadano que lo haya desempeñado bajo cualquier título y el referente a quienes no pueden ser Presidentes de la República por el período subsiguiente.

I l’article anterior al que es fa referència, el 373, diu així:

ARTICULO 373.- La reforma de esta Constitución podrá decretarse por el Congreso Nacional, en sesiones ordinarias, con dos tercios de votos de la totalidad de sus miembros. El decreto señalará al efecto el artículo o artículos que hayan de reformarse, debiendo ratificarse por la subsiguiente legislatura ordinaria, por igual número de votos, para que entre en vigencia.

Entenc que a vostè pugui no agradar-li la Constitució d'Hondures, com tampoc li agrada al ex-president Zelaya (perquè tingui una idea del respecte que mereixen la Cort Suprema i la Constitució d’Hondures a Zelaya, pot llegir algunes de les seves paraules sobre el tema en aquest reportatge d’AP). Però admetrà que aquest no és motiu suficient per dubtar del seu caràcter democràtic. Com tampoc és motiu suficient per dubtar del seu caràcter democràtic l’existència d’aquests "articles intocables". Perquè, com he dit abans, les constitucions dels països democràtics s’asseguren que alguns dels seus articles siguin intocables. (Pot veure, per exemple, el 5è article de la Constitució dels Estats Units d'Amèrica). I si la seva argumentació es fonamenta en la idea que constitucions com la dels Estats Units no són democràtiques, he de dir-li que, sincerament, ho podria haver dit de bon començament.
.
Moltes gràcies pels seus comentaris,
.
Ferran
.

13.7.09

Històrica coincidència

Ho va dir Pajín, ministra de les parides paritaries, i contra tot pronòstic tenia raó. Hem d'estar molt atents a la conjunció històrica que representen les presidències d'Obama i Zapatero. Sobretot després de veure com han actuat els dos dirigents últimament en l'escena internacional. Després de la farsa de les eleccions a l'Iràn, Obama va guardar silenci durant uns dies per acabar no dient res: "el món està mirant". Evidentment, i com assenyala amb l'habitual encert William Kristol, el règim sabia perfectament que el món estava mirant, és precisament per això que perseguia la presència de mitjans de comunicació occidentals als carrers. Com també sabia perfectament que quan el món mira normalment no fa res més que mirar. També el seu paper en la crisi d'Hondures, on aposta pel retorn de Zelaya al poder com si violar la constitució del país fos la millor manera possible de defensar la seva democràcia, ha de ser digne de la nostra atenció. I especialment dignes de la nostra atenció han de ser també les seves paraules a Ghana, on va assegurar que "la veritat essencial de la democràcia és que cada nació defineixi el seu propi destí". Paradoxal essència la de la democràcia quan serveix per negar la seva superioritat com a forma de govern davant formes alternatives de definir el propi destí nacional com puguin ser el totalitarisme o els diferents tipus de democràcies überparticipatives del món.
A la nostra banda de l'Atlàntic, el ministre Moratinos torna de visitar el seu "germà" Obiang, a qui fins ara l'Espanya democràtica no ha sabut tractar com es mereixia pel fet de ser l'honorable cap d'Estat d'un dels països menys lliures del món, que en tota la seva història no ha conegut unes eleccions fiables, un dels països més corruptes del món i per ser ell mateix al centre d'aquesta corrupció, investigat per la justícia francesa i motiu que molts guineans trobin a faltar aquella colonització de la que el magnànim Fraga Iribarne els va deslliurar en aquelles èpoques on la política espanyola era molt més comprensiva i menys prepotent en les seves relacions internacionals. Un "germà" que no té millor manera d'explicar el respecte del seu règim als drets humans assegurant que al seu país "no es tortura, pràcticament". Un germà, això sí, que resulta dirigir el tercer productor de petroli d'Àfrica, cosa que fa molt comprensible que aquells que negaven la legitimitat de la Guerra d'Irak perquè suposadament era una guerra per petroli, defensin per petroli la pau i la convivència amb Guinea Equatorial. Com deia Moisés Naím, "en política, la ceguera y la mudez no son producto de enfermedades sino de intereses", i l'entrevista que Público concedeix a Moratinos perquè s’expliqui queda molt clara la noblesa d'esperit que va motivar el seu viatge. També posa de manifest la bona voluntat del President Zelaya i la d'un altre dels grans defensors de la llibertat democràtica al món, Hu Jintao, que preocupat per l'èxit que la persecució dels musulmans Uighur va retornar ràpidament al seu país per assegurar-se que la situació estigui en mans de Wang Lequan, home de gran experiència i provada eficacia en aquest tipus d'afers.
L'actitut dels dos grans líders del món lliure, Obama i ZP, a banda i banda de l'Atlàntic mostra fins a quin punt pot arribar a ser històrica la seva coincidència. A desgrat, això sí, de la llibertat i la democràcia al món.

Article publicat a El Matí.cat
.

Salvador Sostres. Viatge de noces

Presentació del llibre "Viatge de noces"
.
Intervindran:
Vicent Sanchis,
Joan Laporta
i
Salvador Sostres
.
Dia i hora:
Dimarts 14 de Juliol de 2009
a 2/4 de 8 del vespre
.
Lloc:
Bar Velòdrom
C/Muntaner, 213
(cantonada Londres)
Barcelona
.

6.7.09

El Heidegger d'Antich

És possible ser el més gran filòsof del segle XX i al mateix temps entregat defensor de la ideologia nacionalsocialista? Aquesta pregunta es feia Xavier Antich, filòsof i germà del Director de La Vanguardia José Antich, al suplement Cultura/s del mateix diari (poden recuperar el document aquí i aquí). És una pregunta valenta, que apunta a la que possiblement sigui una de les discusions més importants que ha d'afrontar el pensament polític contemporani i que tracta de la necessitat d'una justificació postmoderna de la democràcia, però que Antich respon de manera sorprenentment rotunda i covarda amb una injustificada negació.
La tesi d'Antich és clarament manifesta ja des del principi; les indubtables implicacions polítiques de Heidegger condemnen sense remei el conjunt del seu pensament i el desligitimen davant qualsevol persona mínimament informada com a interlocutor filosòfic. Imagino que també la valoració que Plató o Aristòtil poguéssin fer dels esclaus, de Kant de les dones o, fins i tot!, de Sartre amb els comunistes, per posar només alguns exemples, negarien la conveniència d'estudiar-los com si fóssin filòsofs seriosos. Però el més interessant del cas és que la ridiculesa de la tesi d'Antich ens mostra com només es pot aguantar des de la fal·làcia. Perquè si bé és cert que la implicació política de Heidegger és alguna cosa més que una anècdota biogràfica, i si bé és cert que el el fet que el mateix Heidegger la considerés com una conseqüència del seu pensament filosòfic ens obliga a una lectura especialment crítica i prudent, és absolutament ridícul considerar que això la deixa sense lloc a les facultats de filosofia dels països democràtics. Perquè és falaç afirmar, com fa Antich al primer paràgraf, que cap persona mínimament informada pot considerar Heidegger com un dels grans filòsofs del segle XX. Perquè que les fonts d'informació de les que disposa Antich siguin públiques i a l'abast fins i tot d'estudiantets com jo és gairebé garantia que hagin passat per les mans d'algún d'aquests defensors de la grandesa intel·lectual de Heidegger. O falaç és qualificar de suposada la profunditat del seu pensament sense ni tan sols un petit intent de desenmascarar la farsa que s'apunta. I no només perquè no sigui en el terreny de les seves afinitats polítiques on es demostra la profunditat del pensament d'un filòsof (encara que els filòsofs d'esquerres siguin sempre els més profunds de tots), sinó perquè asumeix de forma gratuïta la impossibilitat d'un pensament nacionalsocialista "profund". Greu com pugui sonar, no sóc el primer en afirmar que els nazisme és alguna cosa més que el passatemps de quatre perturbats ni que la profunditat d'un pensament no és garantia de la grandesa moral del pensador.
Són moltes les reflexions que sobre el tema es poden trobar publicades, tantes que fins i tot n'hi ha d'interessants i serioses (I, II, III...), i és bo que així sigui perquè aquesta és, segurament, i precisament per les raons que es nega a contemplar Antich (la coincidencia entre la grandesa filosòfica i la implicació nacionalsocialista), una de les més importants problemàtiques de pensament polític del present. Quan del que es tracta és de reflexionar i discutir un tema de la magnitut del que ens ocupa, la tasca més urgent que se'ns imposa és la d'assenyalar en quins termes és inviable qualsevol discusió seriosa.
.
Article publicat a El Matí.cat
.