19.6.09

Rorty. Després de la filosofia, la democràcia

Giovanna Borradori - Entre los autores del llamado postestructuralismo francés me parece que Foucault es aquel con el cual usted se ha confrontado más.
.
Richard Rorty - Sin duda fue un hombre fuera de lo común, con una gran imaginación, un escritor de libros memorables. Foucault ha sido la figura más influyente en la cultura de la izquierda estadounidense, pero su influencia ha sido perniciosa. El resultado ha sido efectivamente el de "des-comprometer" a los intelectuales: la idea era resistir al bio-poder ejercitado por la sociedad capitalista, pero sin ninguna conciencia política sobre cómo resistir: sin programa político, sin utopía política, sin nada. Foucault arrojó a la comunidad intelectual en un profundo estado de resentimiento.

(...)

G.B.- Y la figura del "irónico liberal", ¿a qué hace referencia?

R.R.- Si se habla de la sociedad sólo en términos de utopía liberal y de igualdad de oportunidades y se renuncia a consideraciones filosóficas de largo alcance, como las leyes de la historia, la decadencia de Occidente, el fin del nihilismo, entonces se está en la condición del irónico liberal. El irónico considera que la utopía no expresa el destino de la naturaleza humana, de la naturaleza de la historia, la voluntad de Dios, sino que representa simplemente la mejor idea que se han hecho los hombres del objetivo por el cual trabajan. La "ironía", en este contexto, significa algo muy cercano al anti-fundacionismo.

G.B.- El concepto de ironía, en las vanguardias artísticas, pero también en la tradición filosófica desde Sócrates a Voltaire, no es una modalidad puramente descriptiva, sino que contiene una dosis de sutil transgresión.

R.R.- No en el uso que hago de ella. El tipo de ironía que tengo en mente no se preocupa de la transgresión, porque no hay nada que transgredir. Es un modo de percibirse a sí mismo, un estado de ánimo.

(...)

G.B.- ¿Qué es entonces la filosofía? ¿El testimonio de la supervivencia de una comunidad de lectores de textos filosóficos?

R.R.- No creo que la pregunta sea legítima. La motivación que me impulsa a escribir libros de filosofía son todos los otros libros que he leído. Pero no hay necesariamente una comunidad de temas o de puntos de vista. No hay una razón por la que yo "reaccione" a algunos libros y a otros no. De vez en cuando emerge un poeta original, un filósofo original. Por eso es una costumbre desagradable preguntarse cuál es nuestra misión.
.
Richard Rorty. Cuidar la libertad
.

15.6.09

L'interès públic de les festes de Berlusconi

Alguns comentaris a l'article de la defensora del lector d'El País:

El derecho a la intimidad ampara, ciertamente, a todos los ciudadanos, incluidas las personalidades públicas, y EL PAÍS respeta ese derecho. Pero en el caso de los personajes públicos, no es un derecho absoluto.

Cap dret és absolut perquè, ni en el cas dels personatges públics, ni en el dels ciutadans anònims absolut és un adjectiu que res aporta al dret. L'absolut serveix aquí com a reconfortant moral i per dissimular que la seva absència nega als personatges públics el dret a la intimitat.

la dificultad de delimitar la esfera privada cuando el propio interesado no establece una frontera nítida. De hecho, la confusión entre lo público y lo privado es una constante en el proceder de Berlusconi.

Delimitar l'esfera privada i la pública és sempre difícil i no especialment quan l'interessat no estableix una frontera nítida. Però que l'interessat pugui confondre el públic i el privat no nega el seu dret a la privacitat. L'articulista Juan Cruz repetia la mateixa fal·lacia el dia 7 de Juny:
los hombres públicos, en efecto, tienen vida privada; los hombres públicos y los hombres (o mujeres) famosas. Otra cosa, y esto se dice habitualmente, cuando los políticos o los famosos, o los políticos famosos, exhiben su vida privada en público, o hacen ostentación de la vida privada en su discurso público.
Es diu habitualment i habitualment es menteix. Evidentment, fins i tot aquells que exhibeixen la seva vida privada en el seu discurs públic conserven el dret a la intimitat. Talment com no és legal violar una prostituta ni gravar sense el seu consentiment una parella d'actors porno fent l'amor.

Comentari a banda mereix el subtítol de l'Editorial que el mateix diari va publicar el dia 5;
Berlusconi apela a la frontera entre vida pública y privada que él mismo ha destruido.
Berlusconi ha manipulat la frontera entre vida pública i privada, però Berlusconi ni ha destruit aquesta frontera ni ha pretès fer-ho. La gran habilitat que ha demostrat en l'ús públic d'alguns dels seus afers privats demostren que el Premier italià té moltes menys dificultats per distingir esferes que els periodistes d'El País.

En el contexto de una agria controversia política sobre abuso de poder por el uso de fondos públicos para actividades privadas, el contenido de esas imágenes se convierte, en consecuencia, en un material informativo de indudable interés público.

En el context d'una agra controversia política sobre abús de poder per l'ús de fons públics per a activitats privades, el contingut de les imatges que es converteix, en conseqüència, en un material informatiu d'indubtable interès públic és la que demostri aquest abús de poder i l'ús de fons públics per finançar activitats privades. L'exhibició d'activitats privades res mostra sobre l'origen dels diners que han servit per finançar-les.

Com deia Santiago González:
Qué interés tienen estas fotos? A los efectos que se comentan, ninguno. Sí la tendrían, en cambio, las imágenes de los invitados bajando la escalerilla del avión oficial. El avión era del Estado, la casa era del anfitrión, un ámbito en el que cualquier persona reivindicaría su derecho a la intimidad, por mucho que el comienzo del editorial publicado por el diario de Prisa el viernes ofrezca una definición alternativa del concepto 'intimidad':
Que no se equivoque Silvio Berlusconi: es la prensa democrática la que respeta su intimidad y él quien no deja de ponerla en entredicho. Porque la publicación de las fotografías de sus fiestas privadas no obedece a ningún intento de enjuiciar su moral como ciudadano...

¿Puede considerarse la publicación de esas fotos un ejercicio de periodismo amarillo "propio de un tabloide", como sostiene el lector Alfred Font Barrot? Creo que no. Lo sería si las fotografías hubieran sido publicadas únicamente para enseñar cuerpos desnudos o para alimentar el cotilleo sobre qué personas asisten a las fiestas del primer ministro. Pero esas fotos no muestran nada diferente de lo que puede aparecer en un reportaje sobre playas nudistas, ni alimentan cotilleo alguno, puesto que no se identifica a los asistentes.

Creu que no. I ho creu no sent capaç de diferenciar una piscina privada i una platja nudista.

Lo fundamental es que las fotografías tienen valor informativo, no sólo porque han sido objeto de una acción judicial destinada a restringir el derecho a la información, sino porque además son relevantes para un debate que se había situado en el centro mismo de la esfera pública italiana. El hecho de que las fotografías publicadas por EL PAÍS hayan sido reproducidas mediante enlaces digitales en más de 200 publicaciones de todo el mundo, desde Le Monde a The Guardian o Los Angeles Times, es una prueba de ese interés informativo.

Que les fotografies siguin objecte d'una acció judicial destinada a restringir el dret a la informació no atorga a les fotografies el seu hipotètic valor informatiu. És precisament el creure que aquestes fotografies tenen valor informatiu el que porta la defensora i el seu diari a considerar que l'acció judicial està encaminada a restringir el dret a la informació. Que aquestes fotografies són rellevants en un debat que suposadament s'hauria situat al centre de l'esfera pública italiana és precisament el que hauria d'intentar demostrar el diari amb algún argument consistent. El fet que les fotografies publicades per El País hagin estat reproduides mitjançant enllaços digitals de tot el món és, sens dubte, una prova del seu interès informatiu, però mai una prova de la conveniència ni la legalitat d'aquesta informació, que és el que aquí està en discusió. No dubto, per exemple, de l'interès informatiu que tindrien els extractes bancaris de la defensora del lector d'El País. Prova d'això seria que, un cop publicats, segurament serien unes quantes les publicacions que al llarg del món se'n farien ressó. Però tinc entès que la seva publicació és il·legal.

El caso ha puesto de manifiesto, por otra parte, lo obsoleto que puede resultar un secuestro judicial cuando los materiales se encuentran en soporte digital.

El cas ha posat de manifest, d'altra banda, que l'existència de la llei no implica el seu cumpliment i que l'arribada d'internet tampoc ha pogut acabar amb aquesta vella màxima.

La publicación de las fotografías está, pues, orientada a satisfacer el derecho de los ciudadanos a recibir información. Y éstos lo han ejercido masivamente.

L'èxit de públic no és suficient per legitimar l'espectacle.

Per acabar. El diari publicava el dia 10 un article de Marc Carrillo titulat La intimidad y el primer ministro. Carrillo afirmava que Berlusconi no pot amparar-se en la defensa de la privacitat perquè les imatges són rellevants ja que demostren que Berlusconi és un personatge públic la vida privada de la qual contradiu el seu discurs polític. L'argument és vàlid per a gairebé tots els polítics que es trobéssin en aquesta situació, però no en el cas de Berlusconi fins que es mostri quin seu discurs polític contradiuen les imatges. Serveixin les belline al Parlament Europeu, els elogis a Carfanga i les disculpes públiques a la seva dona o el recordatori de les belline al Parlament italià o la recomanació de casar-se amb el seu fill a una jove sense feina fixa i un sou precari "perquè ell no té aquests problemes", per explicar que l'única reacció que no han provocat les fotos publicades sigui la de sorpresa davant el desvetllar-se d'una hipocresia.
.

11.6.09

Saramago i Berlusconi

"Éste es el primer ministro italiano, ésta es la cosa que el pueblo italiano dos veces ha elegido para que le sirva de modelo". Aquesta frase de Saramago explica molt millor els problemes del Nobel portugués per entendre la realitat que els problemes del poble italià, que no són pocs, a l'hora d'escollir Primer ministre. Perquè Carlos Fabra té mola més raó de la que voldriem quan afirma que a gent no li importa si Camps o ell són culpables. Ni aquí ni a Itàlia (ni a gaire llocs del món, em temo) la gent no vota referents morals, segurament perquè la gent ja no busca aquestes coses en la política ni fora de la política. Per bé o per mal, els referents morals es troben sense buscar-los. I si aquí com a Itàlia es vota gent dels nostres (amb totes les seves mancances, defectes i baixeses), i vista la indignació que provoca aquest fet quan els nostres resulten ser de dretes, potser hem de recordar que no és només Berlusconi qui s'ha beneficiat d'aquesta tendència. Em sembla que bona part de l'èxit de Berlusconi es deu al fet que la gent n'està cansada de rebre lliçons de persones com Saramago, que de cap manera podrien justificar aquesta pedanteria moral que exhibeixen amb total impunitat.
.

8.6.09

El futur de Tiananmen

"No es tracta de conservar el passat, sinó de complir les esperances del passat"
.
Th.W. Adorno i Max Horkheimer. Dialèctica de la il·lustració
.
Aquest 4 de Juny es complien 20 anys de la matança d'estudiants a la Plaça de Tiananmen. Estudiants que protestaven pacíficament contra el règim comunista xinès i que van ser masacrats per les forces de l'ordre. Estudiants la majoria dels quals, segurament, sabien molt millor allò de que fugien que no pas allò que buscaven i que, 20 anys després, recorden silenciosos la protesta contra el mateix govern del Partit Comunista que, com deia Nicholas D.Kristof, ha fet una extraordinaria tasca dirigint l'economia xinesa i millorant el nivell de vida de la mateixa gent a qui oprimeix políticament.
Es preguntava Guy Sorman si un poble perd la memòria quan és privat de la seva història i afirmava que, sent aquesta l'esperança del Partit Comunista seria també el seu fracàs, perquè avui, en silenci perquè d'això no se'n pot parlar, tothom recorda Tiananmen. Aquest tothom que no és només el poble oprimit i silenciat, sinó que, contra Sorman i contra el tòpic, inclou també el govern que orpimeix i silencia. Perquè el que aquí hi ha en joc no és l'oblit o la conservació del passat, sinó les diferents lectures que se'n poden fer des del present. Així, fins i tot els governants i els seus llibres d'història el recorden sigui com a incident sense importància, sigui com a infantils demandes la conveniència de les quals hauria quedat desmentida pel posterior progrés econòmic. S'espera de la Xina, i així s'ha repetit aquests dies, la construcció d'una memòria històrica a l'europea, d'enrojolada genuflexió davant els seus crims històrics, i s'espera això segurament perquè no es té prou present quin és l'autèntic relat que hem construit amb les runes de la nostra història. La recent visita d'Obama ens n'ha deixat un bon exemple: Europa en ple reclama seva la lluita anti-feixista i ningú com els anfitrions francesos i el seu orgullós gaullisme per mostrar-nos què és el que això significa. La Xina tindrà la seva memòria històrica a l'europea quan faci seva la història dels estudiants i no la dels tancs, quan enlloc de justificar la masacre en nom del progressisme catastròfic reivindiqui com a pròpia la lluita per una vida més digna. El govern xinès bé podria fer-ho si realment n'hi hagués prou amb el progrés econòmic per satisfer les aspiracions del seu poble, però els comunistes saben molt millor que molts dels nostres intel·lectuals que un comunisme de rostre humà és el més allunyat que existeix al comunisme real; és l'anunci d'una democràcia liberal.
.
Article publicat a El Matí.cat

7.6.09

Barlet, astronauta

Jed Barlet: Sabías que casi ninguno de los astronautas que fueron a la Luna siguen casados con las esposas que tenían antes de ir?
.
Avigail Barlet: Qué?
.
J.B: Que sería peor si fuese astronauta.
.
A.B: Nunca habrías sido astronauta
.
J.B: Habría sido un buen astronauta
.
A.B: Temes a las alturas, a la velocidad, al fuego y a los sitios pequeños
.
J.B: No si el premio es la Luna
.
El ala oeste de la Casa Blanca
.

4.6.09

Política, filosofia i història

No es difícil el acceso a las páginas, muy originales y en ocasiones intrigantes, que siguen la huella del nacimiento casi simultáneo en Europa occidental de la política, de la filosofía y de la historia. Efectivamente, el destino solitario de estas tres dimensiones de la humanidad europea constituye el hilo conductor más visible en la urdidumbre del texto. A este nivel vuelve a encontrarse el tono de Hannah Arendt en La condición del hombre y en Los orígenes del totalitarismo. Y, más que el tono, una temática común: que la política pertenece siempre a un orden distinto de la gestión de la economía y de la proyección del hombre en el trabajo; que la política no tiene más fin que la vida por la libertad, y no la vida por la supervivencia o incluso por el bienestar; que el hombre de la política es plenamente el hombre de la historia en la medida en que, en último término, la historia da testimonio de la realización de la libertad en un espacio público abierto por la libertad y para la libertad; y finalmente, que la filosofía es el pensamiento libre aplicado a las condiciones de posibilidad de la política y de la historia, como sabemos por la República de Platón y por la Ética y la Política de Aristóteles.
.
Paul Ricoeur. Pròleg a Ensayos heréticos sobre la filosofía de la historia de Jan Patocka

2.6.09

Presidencialistes?

Deia ahir que els pactes post-electorals, sent perfectament legítims, s'aprofiten del fet que la nostra sigui una democràcia on els electors, creient triar el seu President, trien en realitat els seus diputats. Deia, encara, que els diputats no són en realitat triats, perquè les llistes tancades impedeixen poder escollir uns diputats entre d'altres. Al final, la gent que volent escollir alguna cosa no pot triar ni President ni diputats per força ha de sentir que el seu vot és, com a mínim, irrellevant. L'elevada abstenció n'és un indici molt més clar que les protestes públiques. Doncs bé, a diferència de les eleccions al Parlament o les estatals, a les eleccions europees la gent és plenament conscient del que vota, la gent és plenament conscient d'estar decidint quins seràn els diputats al Parlament Europeu, i la participació de diumenge vinent ens donarà també una clara mostra de la importància que la gent dóna a escollir els diputats al Parlament i no el seu President.
.

1.6.09

Legitimitat

Els pactes suposadament post-electorals que PP i PSE van signar per fer Patxi López Lehendakari, han reobert el debat, ben conegut a casa nostra, sobre la legitimitat d’aquestes pràctiques, d’altra banda perfectament legals. Que legalitat i legitimitat no són conceptes sinònims i que aquesta és una qüestió que no podem passar per alt ens ho demostren les legislacions dels governs autoritaris. Però el que aquests mateixos governs ens demostren és que les distincions que hi poguem buscar en un sistema democràtic acostumen a ser molt més subtils del que sovint voldriem. En casos com els pactes de govern a Euskadi o a Catalunya, és de justícia no fer passar per il·legitimitats públiques les nostres decepcions privades perquè aquí és precisament la llei el que és legítim i legitimat.
Aquesta constatació no pretén, de cap manera, servir de coartada a la cínica indiferència. Només es pretén deixar clar que si les lleis i les accions polítiques que aquestes possibiliten són criticables no és per la seva manca de legitimitat sinó perquè la legitimitat no ens sembla encara suficient. Tenim bones raons per criticar aquests pactes suposadament post-electorals, fins i tot quan em sembla covard afirmar que representen un engany als electors. Les bones raons que tenim per criticar aquests pactes, raons que com a tals transcendeixen l'ortodoxia partidista, ens porten necessariament a una crítica a l'esbiaix electoral. Perquè creient escollir President, i creient-ho no per enze sinó perquè és així com es promocionen els caps de llista, el que realment s'escull és la composició del Parlament que decidirà, ell sí, qui serà el President del futur govern. I si d'això es tracta, si del que es tracta en una democràcia parlamentària és d'escollir parlamentaris, aleshores els parlamentaris haurien de ser efectivament elegibles. Si no es tracta d'això, i del que (aquí) es tracta és d'escollir el Cap del Govern, aleshores el cap del govern hauria de ser elegible. El que no cap democràcia es pot permetre és la inevitable sensació d'estafa que sent l'elector fidel quan veu que en realitat no pot elegir el que se li deia i pretenia.
.
Article publicat a El Matí.cat