26.4.09

Indignes de l'ONU

Lluny d'indigna, la Conferència contra el racisme de l'ONU celebrada aquests dies a Ginebra és potser el més aconseguit intent de l'organització de posar-se a l'alçada de les seves pretensions. A Ginebra s'ha tornat a posar en evidència el projecte d'acabar amb el conflicte en les relacions internacionals.
El caràcter hobbesià d'aquestes relacions no depèn, com ens agradaria creure, d'una desgraciada tradició bel·licista. També per imperatiu democràtic posem l'aparell de l'Estat al servei dels interessos ciutadans, fins i tot o sobretot quan aquests interessos poden topar amb els d'altres estats. També quan aquests interessos són tant poc materialistes com la promoció dels drets humans o la lluita contra la pobresa al món, la seva defensa és necessariament polèmica. La pretensió de substituir aquest estat de naturalesa en les relacions inter-nacionals a través de la igualtat formal dels interessats, com pretenen haver fet en les relacions intra-nacionals, ha de convertir per força la hipocresia en el més elevat dels valors morals contemplats. Hipocresia que obliga a oblidar que no tothom està legitimat per parlar en nom del paperet que l'anuncia.
Així, els únics que no van estar a l'alçada de la situació varen ser els representants europeus, que marxant a mig discurs de l'antisemita Ahmadineyad van perdre's la que podria haver estat la millor de les lliçons de la conferència. Perquè va ser Ahmadineyad qui, recordant l'existència de l'antidemocràtic dret a veto dels 5 membres permanents del Consell de Seguretat, va desenmascarar l'ordre del real, fins al punt que ja cap autèntic democràta hauria de poder-se sentir digne d'una institució com l'ONU.
.
Article publicat a El Matí.cat

24.4.09

4 anys

Ja en van 4. Felicitats per la vostra paciència

19.4.09

Pascal, 118

La nature de l'homme se considère en deux manières, l'une selon sa fin, et alors il est grand et incomparable; l'autre selon la multitude, comme on juge de la nature du cheval et du chien par la multitude, d'y voir la course, et animum arcendi, et alors l'homme est abject et vil. Et voilà les deux voices qui en font juger diversement et qui font tant disputer les philosophes.
Car l'un nie la supposition de l'autre. L'un dit: "Il n'est point né à cette fin, car toutes ses actions y répugnent". L'autre dit: "Il s'éloigne de la fin quand il fait ces basses actions".

Pascal. Pensées

18.4.09

Ciutadans d'enlloc

Que els immigrants il·legals tinguin drets és incoherent i, a més és injust.


És comprensible que els seus crítics el titllin de racista i xenòfob, com ho és que Josep Anglada es defensi negant-ho tantes vegades com calgui mentre segueix jugant a semblar-ho a estones. Perquè si bé podria ser que Anglada fos racista i encara xenòfob també podria ser tot el contrari i encara podria ser que no fos cap de les opcions anteriors, així que és normal que es barallin sobre aquestes qüestions perquè ningú com ells sap que en política les coses són el que semblen ser. Però aquesta disputa és irrellevant. És irrellevant perquè no cal ser cap fanàtic racista i xenòfob per alimentar discursos i polítiques racistes i xenòfobes. És d'aquelles lliçons que, com s'acostuma a dir, ens ensenya la història quan no vol veure's repetida.
Que la immigració il·legal representa un problema és una d'aquelles evidències que cal recordar, com cal recordar també que les polítiques d'immigració passen necessariament per minimitzar el nombre d'hostes que acull un país, aquells de qui esperem una conducta exemplar mentre només els reconeixem els drets que per humans els hem regalat. Per aixo és tan absurd el cosmopolita que s'omple la boca amb l'universalisme dels drets humans oblidant la prioritat absoluta dels drets ciutadans i la conseqüent necessitat d'Estats que els reconeguin, com aquell cínic que en nom dels drets ciutadans oblida que els imperatius ètics no es limiten a les fronteres de la propia nació. Negar, en nom de la coherència i el bon funcionament dels ambulatoris, que els no-ciutadans puguin tenir drets és tant com negar la condició d'humans a totes aquelles persones amb la tràgica consciència d'una veritat que espanta als nostres progres tant com als nostres clars catalans; l'única cosa més trista que ser ciutadà del món és no ser-ho d'enlloc.

Article publicat a El Matí.cat

12.4.09

Els okupes i la violència

"Nosaltres tenim arguments i ells només violència"
.
Heura Posada
.
Després de llegir el relat d’Heura Posada sobre el desallotjament del rectorat de la Universitat de Barcelona, crec que és del tot necessari posar algunes obvietats sobre la taula.
La primera és que, quan Posada diu “nosaltres (els okupes) tenim arguments i ells (els mossos) només violència”, menteix. Menteix, en primer terme, perquè les okupacions són, i així i per això han estat sempre defensades, una mesura de força en la lluita contra la propietat privada, un acte de violència contra el sistema democràtic. La conveniència d’una okupació pot buscar en l’argumentació mil maneres d’autojustificar-se, però això no convertirà mai l’okupació en un argument perquè l’okupació és, en ella mateixa, un acte de violència. I menteix, també, perquè els mossos tenen alguna cosa més que la violència. Tenen, i això és el que els diferencia ja no només dels okupes sinó dels grisos amb els que ara se’ls compara, la legitimitat democràtica per fer-ne ús.
Una segona evidència és el fet que si una resposta dels mossos pot ser qualificada de “desmesurada” és només perquè hi ha una mesura adequada en la resposta, però mai perquè no hi hagi resposta possible. I aquesta resposta no només és possible sinó necessària quan algú desafia els principis de la democràcia. En aquest sentit, només cal lamentar que, fent les coses malament i fent-les 4 mesos tard, aquesta resposta hagi pogut servir per crear al voltant dels okupants un clima favorable, de simpatia, que els reforci en la seva croada contra els drets dels ciutadans.
Malgrat l’evidència, és possible que la senyoreta Posada no entengui que la violència contra el sistema és també violència. De la mateixa manera, i malgrat l’evidència, és possible que la senyoreta Posada consideri la seva violència molt més legítima que la dels Cossos de Seguretat. Podria ser que ningú li hagués explicat com funcionen aquestes coses i, si aquest fos realment el cas, lamento sincerament haver hagut de ser jo qui li descobrís la farsa. Creguin-me si els dic que ho faig amb la millor intenció, recordant que fins i tot el Quixot va tenir el seu moment de lucidesa i convençut que mai és massa tard per deixar de dir absurditats.

Carta al director del setmanari 3devuit
-

11.4.09

La continuació de la guerra per altres mitjans

En el seu discurs de Praga, pronunciat poques hores després que Corea del Nord complís les seves amenaces de llençar un objecte volador no identificat per reafirmar la seva virilitat davant la comunitat internacional, Obama prometia lluitar per un món sense armament nuclear.
Com recordava William Kristol, la humanitat ja ha conegut un món sense armament nuclear, un món com el de 1939, i és precisament la Segona Guerra Mundial, iniciada en aquest món lliure d'armament nuclear, la que va convertir en necessari el seu desenvolupament. Perquè, contradient l'ortodoxia discursiva, és la possibilitat de la guerra la que porta a la cursa d'armament entre les nacions i no aquesta cursa la que porta a la guerra, un món sense armes nuclears no és necessariament un món més segur i pacífic que un món amb armes nuclears. De fet, i en el que sembla una de les més grans paradoxes bèl·liques de la història humana, el potencial de destrucció sense precedents d'aquest armament l'ha acabat convertint en la millor garantia de pau entre potències nuclears fins al punt que, com diu Hannah Arendt recordant la vella màxima de Clausewitz, ara "la pau és la continuació de la guerra per altres mitjans".
Lluitar contra la seva existència no és entre les que semblen les tres veritables tasques amb les que ens encara la tecnologia bèl·lica del present; 1) assegurar-nos que l'armament nuclear segueixi en mans de les potències democràtiques que el tenen per tal de garantir la seva seguretat, 2) intentar, en la mesura del possible, que no estigui en mans de països totalitaris o hostils com Corea del Nord i l'Iran i 3) assegurar-nos, per totes les vies imaginables, que no caigui en mans terroristes. L'amenaça que avui en dia l'armament nuclear representa a la seguretat mundial no ve tant de les potències estatals (que, per molt poc democràtiques que siguin, contemplen com totes les nacions la seva supervivència com a màxima prioritat) sinó del perill que aquestes armes arribin a estar sota control de grups totalment indiferents al futur de la vida mundana.
Marcant la desaparició de l'armament nuclear com un objectiu polític, encara que sigui un objectiu més llunyà que la fi dels seus dies, Obama sembla intentar defugir el que potser sigui el malson més primari de l'era de la tècnica; la possibilitat d'una total i definitiva destrucció de la vida humana sobre la terra. Imagino que deu ser possible oblidar que aquesta possibilitat no admet marxa enrera, que no podem tornar a un món d'impotència devastadora perquè la tecnologia no fa marxa enrera. Fins i tot deu ser possible recuperar la innocència que la Segona Guerra Mundial ens hauria d'haver fet perdre definitivament, però em sembla que seria una tragèdia sense precedents que el primer en aconseguir-ho fos el President dels Estats Units, possiblement l'únic que encara és capaç de vetllar el nostre pacífic repòs.

Article publicat a El Matí.cat
.

9.4.09

La vida després de Matthew

Dir no a Déu suggereix que hi ha una cosa que existeix, i per tant hi has d'estar en contra. I no és això. La meva percepció, des d'una experiència als 14 anys, és que Déu no existeix.

[Contra tota evidència, és possible negar l'existència d'alguna cosa sense afirmar al mateix temps que aquesta cosa existeix. Això val fins i tot per Déu, és lògicament possible afirmar que no existeix. El que ja és més difícil, i fins i tot preocupant, és percebre coses que no existeixen]

La religió es basa en informació incorrecta.

[Malgrat les creences d'alguns ateus i les pretensions d'alguns religiosos, la religió no es basa en la informació, correcta o incorrecta, sinó en la fe. Això possibilita, per exemple, que persones amb molt més coneixement sobre religió que el senyor Tree siguin creients. El Papa de Roma, per posar un exemple]

Només un 10% de les persones que han crescut en una família religiosa surten de la religió. Per això hauria d'estar prohibit donar formació religiosa als nens.

[Evidentment, no és el fet que només un 10% d'aquests nens siguin capaços d'emprendre l'heroica fugida del dogma el que porta a Tree a creure convenient prohibir la formació religiosa als nens. Si fos per amor a la lliure elecció, hauriem de prohibir l'educació en valors democràtics dels nens en cas que només un 1% aconseguíssin fer-se feixistes malgré tout. Per prohibir la formació religiosa, Tree hauria de demostrar que la religió és dolenta. Empresa que, d'altra banda, potser sigui excessivament complicada, com molt a desgrat seu sembla demostrar Christopher Hitchens al seu llibre God is not great]

Tots coneixem ateus que són molt ètics

[Jo conec alguns ateus. Fins i tot, i com que avui no estic gaire socràtic, diria que em conec a mi mateix. I em considero una bona persona i conec molts ateus que són molt bones persones. Fins i tot he conegut alguns estudiosos de la ètica, bons i mals estudiosos d'ètica i bones i males persones. El que no he conegut mai és una persona ètica. Dir que conec una persona ètica seria com dir que conec una persona estètica, epistemològica o metafísica. Això és; un sense sentit, bullshit]

és indicatiu que el meu llibre La vida després de Déu no aixequés cap debat seriós. És conseqüència de la ressaca d'un catolicisme dogmàtic, integrista i poc humà.

[Podria ser que, com diu Matthew Tree, el seu llibre La vida després de Déu no ha aixecat cap debat perquè la societat no està a l'alçada. Podria ser que això passés també amb la seva literatura i que resultés que els premis Nobel no estàn a l'alçada dels seus contes. Però com que Matthew i jo som gent de mentalitat científica crec que, encara que sigui com a simple hipòtesi, hauriem de reconèixer la possibilitat que fos el llibre La vida després de Déu el que no estigués a l'alçada d'un debat seriós]
.
Article publicat a El Matí.cat
.

6.4.09

He was made man

"People readily swallow the untested claims of this, that, or the other. It's drowning all your old rationalism and scepticism, it's coming in like a sea; and the name of it is superstition". He stood up abruptly, his face heavy with a sort of frown, and went on talking almost as if he were alone. It's the first effect of not believing in God that you lose your common sense and can't see things as they are. Anything that anybody talks about, and says there's a good deal in it, extends itself indefinitely like a vista in a nightmare. And a dog is a an omen, and a cat is a mystery, and a pig is a mascot, and a beetle is a scarab, calling up all the menagerie of polytheism from Egypt and old India; Dog Anubis and great green-eyed Pasht and all the holy howling Bulls of Bashan; reeling back to the bestial gods of the begining, escaping into elephants and snakes and crocodiles; and all because you are frightened of four words:
"He was made Man"
.
G.K.Chesterton. The oracle of the dog. Citat a Slavoj Zizek. Violence
.

5.4.09

Tyrannie

La tyrannie est de vouloir avoir par une voie ce qu'on ne peut avoir que par une autre. On rend différents devoirs aux différents mérites, devoir d'amour à l'agrément, devoir de crainte à la force, devoir de créance à la science.
On doit rendre ces devoirs-là, on est injuste de les refuser, et injuste d'en demander d'autres.
Ainsi ces discours sont faux et tyranniques: "Je suis beau, donc on doit me craindre; je suis fort, donc on doit m'aimer; je suis..." Et c'est de même être faux et tyrannique de dire: "Il n'est pas fort, donc je ne l'estimerai pas. Il n'est pas habile, donc je ne le craindrai pas".
.
Blaise Pascal. Pensées
.

4.4.09

La qüestió essencial és deixar de fer el mico

Les lectures superficials i totalitzants de teoria de l'evolució han servit, paradoxalment, per negar la naturalesa humana en nom de la ciència natural. Ja des de principis del segle XX, tot de pensadors han aprofitat l'explicació del canvi adaptatiu que la teoria presenta per negar que hi hagi un subjecte de canvi, per negar la diferència essencial entre les espècies i, sobretot, per negar l'especificitat natural de la humanitat. Això és, per negar que hi hagi entre l'home i les altres espècies una diferència essencial. En nom del canvi gradual, del tots venim d'aquell mateix bassal fangós, s'ha negat que hi hagi una essència de la humanitat. Aquest escepticisme respecte de la propia especificitat serveix, en l'àmbit de la política, per plantejar la possibilitat d'introduir la novetat total. Si ja en el pensament de Plató, i de forma encara més evident en el de filòsofs com Hobbes, Locke o Rousseau, tot projecte polític ideal, tot excés de pretensió reformadora, topava amb una naturalesa humana immutable. En aquests pensadors hi trobem la consciència clara que, en política, ni tot està per fer ni tot és possible. La relació, tant sovint invocada de manera gratuïta, entre el darwinisme i els totalitarismes, trobaria una més justa raó de ser en la aquesta creença en la total possibilitat de modelar l'home per posar-lo a l'alçada dels nostres ideals. Evidentment, res més lluny de la meva intenció que culpabilitzar Darwin de l'estupidesa dels seus lectors. En realitat, però, l'evolucionisme ni nega l'existència d'una diferència essencial entre l'home i el mico del que vulgarment es diu que prové ni pot fer-ni pot fer-ho. Ja no només perquè presuposi que l'home és home i el ximpanzé, ximpanzé, i que, per tant, alguna cosa fa que diguem home a l'home i mico al mico. També per l'evidència biològica que, encara que un home pugui efectivament confondre la seva poc agraciada dona amb una ximpanzé femella, per molt amor que senti per aquesta seva dona i per bona voluntat que hi posi mai aconseguirà fer-li un fill. Per aquest mateix motiu té sentit recordar que, malgrat la complexitat de les relacions socials que entre la resta d'espècies animals puguin donar-se, no hi ha cosa tal com una política del ximpanzé (títol del magnífic llibre del primatòleg Frans de Waal) perquè no hi ha cosa semblant a una polis en la història d'aquest primat. Les relacions que s'estableixen a la polis, les relacions polítiques, són específicament humanes. Això ho va veure Aristòtil molt millor que bona part dels nostres contemporanis quan definia l'home com a zoón politikón (animal polític), no perquè tot home neixi en una polis sinó perquè la polis és l'estructura social més adequada a la naturalesa de l'home. Això ho podriem veure també nosaltres, darwinistes convençuts, si girar la mirada cap a Darwin no ens servís d'excusa per negar al mateix temps Darwin i l'evidència sinó per deixar de fer el mico.

Article publicat a El Matí.cat

3.4.09

Diàleg i violència

Ara que tothom i a tot arreu presenta el diàleg com la via de prevenció o solució dels conflictes, ara que es dialoga amb el company de classe que t'impedeix entrar a la Universitat en nom de la legitimitat assemblearia, ara que es promou el diàleg amb el president d'un país que busca armar-se i assegura voler esborra l'Estat d'Israel del mapa, ara que ja no són només els civilitzats i els religiosos els que dialoguen sinó que ho fan fins i tot les propies civilitzacions i religions, em sembla que ara, precisament quan tantes esperançes hi ha dipositades en el poder pacificador de la paraula lliure, seria un bon moment per recordar la naturalesa polèmica del diàleg.
El diàleg només es pot construïr sobre una base previa fermament establerta que el possibiliti i el delimiti al mateix temps. Les qüestions fonamentals no poden ser disccutides, són imposades de la mateix manera que, com encara passa en algunes families, els nens troben el plat a taula, sense la possibilitat de discutir el menú. La necessitat d'un acord bàsic fa que, en realitat, el diàleg només sigui possible entre aquells amb qui no hi ha res a discutir o entre amics. El diàleg no és mai la via de solució dels autèntics conflictes, que són aquells que es produeixen respecte les qüestions elementals que queden fora de la discusió.
La mateixa pràctica democràtica, que tant bonament tendim a idealitzar com a espai de confrontació d'opinions diverses a la recerca del consens, es fonamenta en el respecte bàsic a unes inqüestionables normes i a uns drets fonamentals dels ciutadans. Necessita també d'una clara distinció entre aquells que poden i aquells que no poden formar part d'aquesta comunitat de diàleg, entre els ciutadans i els estrangers. Així es defineix el demos, de tal manera que no hi ha democràcia sense una violència que la fonamenti i la defensi de l'excés de qüestionament. A diferència del que defensen liberals popperians i antisistemes a la bolonyesa, tots ells apologetes sense saber-ho de la mateixa societat oberta, el sotmetre a discusió fins i tot els principis fonamentals del sistema no és una pràctica democràtica modèlica sinó un atac a la democràcia mateixa, basada precisament en el fet que hi ha qüestions que no poden ser discutides. Com que uns i altres, en realitat, estàn molt més segurs del que mai admetran de la inutilitat del diàleg, sempre que utilitzen el diàleg ho fan com a continuació de la guerra per altres mitjans.
.
Article publicat a El Matí Digital.cat
-

El Matí Digital

1.4.09

Bona Mens

Un grup d'estudiants de la UB, facultat del Raval, hem decidit crear un blog on exposar les nostres opinions sobre els esdeveniments que s'hi produeixen des de fa algunes setmanes i fins no se sap quan. El blog no té intenció d'obrir un debat sobre el Pla Bolonya ni sobre la seva aplicació, sinó que simplement pretén servir de recordatori de qüestions fonamentals tals com que els drets dels estudiants, ja sigui el dret a anar a classe o el dret a vaga, no poden ser sotmesos a votació a l'Assemblea. És per això que no reconeixem en cap cas la legitimitat dels piquets ni l'autoritat de l'Assemblea per decidir sobre aquests afers. L'Assemblea només es representa a ella mateixa i no està autoritzada a prendre decisions vinculants.
El blog és obert a tothom i qui hi vulgui col·laborar només ha d'escriure un correu a bonamens2009@gmail.com.

.