31.3.09

Castells, S.L.

Els estudiants mesells, aquests que encara creiem que normalment s'aprèn més en una classe de la Universitat que en un esmorzar populista a la plaça St. Jaume, aquests que encara creiem que és millor mostra de civilització no insultar el company que vol entrar a la facultat que aplaudir en llengua de signes els discursos de sempre dels assembleistes de sempre, aquests mateixos alumnes mesells que sabem que els "mediocres mansois" no són precisament els que volen anar a classe i que no són precisament els docents amb més "suc" els que han trobat a l'Assemblea qui finalment escolti les seves batelletes de joventut, tots aquests estudiants, els que aquests dies ens sentim violentats pel simple fet d'intentar fer amb tranquilitat allò que se suposa que hem de fer, allò que la societat ens hauria d'exigir que féssim, crec que hem d'agraïr a la senyoreta Ada Castells el seu absurd article i que ho hem de fer precisament pel fet de ser absurd. Hem d'agraïr-li que amb el seu article no es limiti a demostrar el seu nul coneixement del que passa a la facultat del Raval (cosa prou greu en algú que afirma treballar de periodista), que no es limiti amb això a demostrar que els 4 manipuladors que criden a la revolució i a cremar la universitat segueixen sent, malgrat tot, molt més intel·ligents que els seus seguidors i apologetes, sinó que demostri també i d'una manera que molts voldriem definitiva que només des de l'absurd es pot defensar la gent dels piquets. Tant absurd com és pretendre mostrar la grandesa dels atributs morals d'aquells que asseguren lluitar contra l'empresa i la seva entrada a la Universitat venent-los com a treballadors modèlics.
.

29.3.09

Superlópez crida a l'acció directa

Al diàleg platònic del Teetet, Sòcrates explica la famosa anècdota de quan Tales de Milet, alçant la vista per contemplar les estrelles, va caure dins un pou i, al veure'l, una noia tracia va esclatar a riure davant aquell home que, pretenent conèixer les més elevades qüestions, era incapaç de veure el que tenia davant dels nassos.
Recordava l'anècdota l'altre dia, mentre escoltava les emotives paraules que el professor López adreçava als estudiants al final de la manifestació. És difícil aguantar-se el riure davant centenars de persones aplaudint frases tals com "no hi ha diàleg a les comissaries de policia" o "estàn passant coses a les nostres vides", però és molt més fàcil fer-ho quan aquestes absurditats van seguides de crides a l'"acció directa". He escoltat l'entranyable López explicant de quina manera entén ell que la filosofia és una forma de vida, l'he sentit elevar a la categoria d'activitat acadèmica coses com l'elaboració de propaganda falsa per repartir al metro de Barcelona o l'okupació d'edificis històrics amb l'objectiu de desvetllar les contradiccions del sistema capitalista, però l'altre dia, veient-lo sorgir d'entre les ombres en una imatge televisiva de gran contingut poètic, escoltant-lo pronunciar el discurs d'estàn-passant-coses-a-les-nostres-vides, vaig trobar a faltar una explicació la naturalesa de l'acció directa. Com que López utilitza un vocabulari propi, on feixista és un president qualsevol democràticament escollit i feixista és també qualsevol sistema de govern dels que vulgarment coneixem amb el nom de democràcia, parar atenció a les seves explicacions és important per evitar males interpretacions del missatge i poder treure a la llum tota la complexitat del projecte la crida anuncia. Seria important per a joves com el Cristian, gran teòric de la democràcia i els drets civils, mentider públic i confés, que considera els que no som de la seva opinió tan imbècils que després d'un míting lamentable encara pretenia ensenyar-nos a aplaudir. Ho seria també per la Nora, pobreta, nena d'un cinisme inigualable, que reconeix amb sorprenent claredat la violència i la injustícia quan afecta les futures generacions però és incapaç de veure-la quan afecta els seus companys, i segurament ho seria també pel cacic de la Facultat, un tal Pablo, que tot lector de diaris haurà vist aquests dies a les portades, sigui dirigint assemblees o manifestacions, i que, amb alguns dels seus companys, pateix d'una raríssima i sorprenentment agresiva al·lèrgia a les càmeres de televisió perquè, segons diuen els seus amics, la polícia els ha agafat una injustificada mania i prefereixen no deixar-se veure gaire.
Dic tot això perquè hi ha dies, i d'aquests dies ja en van uns quants, que l'acudit dels del pou no fot puta gràcia. Com no fot puta gràcia que López, gran investigador del feixisme postmodern, un feixisme obscur que s'amaga a la vista del comú dels mortals però que als seus ulls es mostra clar i distint com a motor immòbil de la nostra societat, és incapaç de reconèixer fenòmens d'altra banda molt més simples, molt menys nous i molt menys postmoderns, com són la violència i el feixisme que practiquen aquests dies alguns dels seus alumnes.
.

26.3.09

No parlem de Bolonya

Estic fart de viure envoltat de gent mig sonada.
.
Michel Foucault (sobre Maig del 68)
.
La ciutat està igual. En l'actual situació, parlar de Bolonya com si aquest fos el problema de la nostra universitat és com plantejar un debat sobre teologia musulmana per parlar de l'11-S. No parlem de Bolonya, parlem d'altres coses, coses que no hi ténen res a veure. Parlem d'estudiants amenaçats per internet, d'estudiants amenaçats als passadissos de la facultat, estudiants amenaçats al bar de la facultat, a la porta de la facultat, a la biblioteca de la facultat... Parlem d'estudiants amb una por més que comprensible a anar a classe, d'estudiants amb una por més que comprensible a dir el que pensen per no ser insultats per algún company solidari, parlem d'assemblees que ténen de democràtiques el mateix que la República Popular Democràtica de Corea del Nord, d'un degà naturalment acollonit suplicant respecte als culpables d'aquesta situació, d'un l'equip de govern de la UB que segueix oferint diàleg, d'un rector acovardit que triga 4 mesos a fer la seva feina, d'una policia que quan finalment fa alguna cosa semblant al que ha de fer una policia ho fa malament i d'un conseller d'Interior que encara no ha entès quin és el seu lloc en l'okupació d'una Universitat. No parlem de Bolonya, parlem d'estudiants violents, energúmens decidits a boicotejar qualsevol indici de normalitat amb la comprensió i col·laboració d'alguns professors que ara fa uns 40 anys van perdre als carrers de París qualsevol sentit del ridícul que mai haguéssin pogut tenir. I parlem d'estudiants indefensos en qui la classe dirigent sembla haver delegat les seves responsabilitats. No parlem de Bolonya, parlem d'una societat on els únics que fan el que han de fer són els que millor seria que no féssin res i d'una Universitat on comença a ser evident que, si molt no canvien les coses, qualsevol final possible del present conflicte serà un pèssim final.
.
-

24.3.09

Camins cap a la pau

El dialèctic deixa al seu adversari la tasca de demostrar que no és un idiota. El fa enrabiar i, al mateix temps, el desarma.
.
Friedrich Nietzsche. El crepuscle dels ídols
.
La conferència perpetrada per Hans Küng al CCCB va acabar amb l'obligada crida al diàleg inter-religiós com a únic camí a la pau. El lema, que ha arribat a convertir-se en lloc comú del discurs pedagógic i polític, oblida el tràgic fet que el diàleg, que ni és successió de monòlegs ni és negociació, està impossibilitat per pacificar enemics. Potser perquè només entre amics (i amic és això) pot deixar-se l'orgull de banda a risc de quedar com l'idiota que es pot arribar a ser, o, segurament, perquè només entre amics s'espera que la recerca compartida de la veritat no serveixi d'excusa per fer passar l'altre per idiota, només entre amics és possible el diàleg. Conèix vostè algún diàleg filosfòfic que hagi funcionat? Els de Plató? Què va, allà, sobretot als diàlegs sofistes de l'última època, hi ha un tipus que parla tota l'estona mentre l'interlocutor es limita a dir "oh, sí, per Zeus, quanta raó tens" (Slavoj Zizek). És per això que Nietzsche pot afirmar que Sòcrates, l'autèntic mite fundador de la filosofia entesa com a amor a la sabiesa, és en realitat l'inventor d'una nova forma de lluita (agón) social. La mateixa naturalesa polèmica del llenguatge converteix el diàleg en font constant de confrontació, orígen de conflictes que, si només entre amics poden deixar-se de banda prioritzant una pacífica convivència que es considera més valuosa que la veritat cercada, la possibilitat de promoure un encontre dialèctic entre enemics amb armes i ganes d'utilitzar-les sembla qualsevol cosa menys l'únic o millor camí cap a la pau.
.

21.3.09

La ironia socràtica

Sóc.- ¿Vés tú, Hipias, que digo la verdad al afirmar que yo soy infatigable en las preguntas a los que saben? Es probable que no tenga más que esta cualidad buena y que las otras sean de muy poco valor; en efecto, me extravío al buscar dónde están las cosas y no sé de qué manera son. Una prueba de ello, suficiente para mí, es que, cuando estoy con con alguno de vosotros, los bien considerados por una sabiduría de la que todos los griegos darían testimonio, se hace visible que yo no sé nada. Pues, por así decirlo, no coincido en nada con vosotros; por tanto, ¿qué mayor prueba de ignorancia existe que discrepar de los hombres que sabe? En cambio, tengo una maravillosa compensación que me salva: no me da vergüenza aprender, sino que me informo, pregunto y quedo muy agradecido al que me responde y nunca privé a nadie de mi agradecimiento, jamás negué haber aprendido algo haciendo de ello una idea original mía. Al contrario, alabo como sabio al que me ha enseñado, dando a conocer lo que aprendí de él.

(...)

Sóc.- Luego el que comete errores voluntariamente y hace cosas malas e injustas, Hipias, si este hombre existe, no puede ser otro que el hombre bueno.
Hip.- No me es posible admitir eso, Sócrates.
Sóc.- Tampoco yo puedo admitirlo, Hipias, pero necesariamente nos resulta así ahora según nuestro razonamiento. Pero, como decía antes, yo ando vacilante de un lado a otro respecto a estas cosas y nunca tengo la misma opinión. Y no es nada extraño que ande vacilante yo y cualquier otro hombre inexperto. Pero el que también vosotros, los sabios, vaciléis, esto ya es tremendo para nosotros, que ni siquiera dirigiéndonos a vosotros vamos a cesar en nuestra vacilación.
.
Plató. Hipias menor

17.3.09

La fe del terrorista islàmic

Deep in themselfs, terrorist fundamentalists also lack true conviction -their violent outbrust are proof of it. How fragile the belief of a muslim must be, if he feels threatened by a stupid caricature in a low-circulation Danish newspaper. The fundamentalist Islamic terror is not grounded in the terrorist's conviction of their superiority and in their desire to safeguard their cultural-religious identity from the onslaught of global consumerist civilisation. The problem with fundamentalists is not that we consider them inferior to us, but, rather, that they themselves secretly consider themselves inferior. This is why our condescending politically correct assurances that we feel no superiority towards them onfly makes them more furious and feeds their resentment. The problem is not cultural difference (their effort to preserve their identity), but the opposite fact that the fundamentalists are already like us, that, secretly they have already internalised our standards and mesure themselves by them. (This clearly goes for the Dalai Lama, who justifies Tibetan Buddhism in Western terms of the pursuit of happiness and the avoidance of pain). Paradoxically, what the fundamentalists really lack is precisely a dose of that true "racist" conviction of one's own superiority.
.
Slavoj Zizek. Violence
.

12.3.09

Gerusalemme e Atene

Io credo realmente, anche se a quanto pare ciò Le sembra fantastico, che l'ordine politico perfetto tratteggiato da Platone e Aristotele è l'ordine político perfetto. Oppure lei crede allo Stato mondiale? Se è vero che l'autentica unità è possibile solo grazie a la conoscenza della verità o grazie alla ricerca della verità, allora una autentica unità di tutti gli uomini ci sarà solo grazie alla divulgazione di una dottrina filosofica definitiva (che ovviamente non esiste) oppure quando tutti gli uomini saranno filosofi (non Dottori in Filosofia eccetera), cosa altretanto inconcepibile. Quindi ci possono essere soltanto società chiuse, cioè Stati. Ma se così è, si può mostrare in base a considerazioni politiche che la piccola città-Stato è in linea de massima superiore al grande Stato o allo Stato territoriale-feudale. So bene che oggi non la si può ristablire (1), ma che la soluzione del tutto moderna, è contra naturam, lo dimostrano le famose bombe atomiche, per non parlare delle città con milioni di abitanti, di gadgets, funeral homes, "ideologie". Chi ammete che Orazio non parlava a vanvera, dicendo "naturam furca expelles, tamen usque recurret, ammette anche la giusteza di massima della politica platonico-aristotelica. Sui particolari si può discutere, anche se io personalmente potrei sottoscrivere tutto ciò che auspicano Platone e Aristotele (ma lo dico solo a Lei).
Contro Platone-Aristotele c'è solo una obiezione: ed è il factum brutum della rivelazione, o del Dio "personale". Dico: factum brutum -perché a favore della fede non c'è nessun argomento, teorico, pratico, esistenziale... neanche l'argomento paradossale (un paradosso è in quanto tale contestabile dall'intelletto, come dimostra ampiamente Kierkegaard) della ágnoia theoú che caratterizza l'autentico filosofo (2).
Questo mi porta a "Gerusalemme e Atene". (...)
.
1. Ma oggi viviamo precisamente nella situazione estremamente sfavorevole; la situazione tra Alessandro Magno e le poleis italiane del tredicesimo-quindicesimo secolo era netamente più favorevole.
2. Husserl mi disse una volta, quando lo interrogavo riguardo alla teologia: "Se un Dio datum esiste, noi lo descriviremo".
Così era (delizioso?). Il problema è che coloro che credono di sapere qualcosa du Dio negano che egli sia un datum descrivibile.
.
Leo Strauss a Dialogo sulla modernità. Correspondència amb Karl Löwith.
.

6.3.09

L'exemple de Galileu

Al llibre La solució Cambó, Francesc Pujols ens presenta l'exemple de Galileu com a demostració d'aquella màxima que amb gran encert recollia Enric Vila com a títol del seu llibre sobre Lluís Companys; la veritat no necessita màrtirs. Quan, acusat pel tribunal de la Inquisició, es va retractar i va jurar sobre els Evangelis que les veritats que havia descobert eren mentides, Galileu va donar a la humanitat una valuosíssima lliçó. Diu Pujols: "només hauria faltat que s'hagués deixat cremar com un tió, per una veritat que tothom que tingui dos dits de front se'n pot convèncer! Galileu, en llegar a la humanitat aquest exemple de menyspreu a la mentida, va demostrar que no ens tenia per tan idiotes com el Tribunal de la Santa Inquisició ens suposava".
En un article publicat al País, Gianni Vattimo es mostrava preocupat perquè el Papa afirma, es veu que sovint, que "la veritat no és negociable". Evidentment, la veritat no és negociable. Molt més que les paraules del Papa ens hauria de preocupar la seva inversa, això és, els que creuen que la veritat és democràtica. El que és democràtic és la opinió, la orto-doxa, però mai una veritat que contradigui les creences establertes i que pot molt bé estar en mans d'un Galileu qualsevol. És precisament perquè la veritat no és negociable que, com afirma Daniel Gamper en relació al negacionista Williamson i la seva expulsió a l'aeroport de Buenos Aires, "no se censura una mentira tan burda, porque ella misma se retrata como lo que es, inteligencia desaprovechada en el altar de esa cosa incomparable (?) que es el nazismo".
.

4.3.09

Francesc Pujols...

A Guillem Carol, una mica per agraïment, una mica perquè sí
.
Acabant de llegir el seu llibre "La solució Cambó", de Francesc Pujols, amb magnífic pròleg de l'Enric Vila, volto la xarxa i trobo algunes anècdotes adjudicades al genial filòsof català. Aquí en deixo algunes:
.
Al jardí de l’Ateneu, Francesc Pujols contempla filosòficament la laboriosa manera de caminar d’una tortuga, i resumint les seves cavil·lacions exclama:
—Avui ja no se’n fan, de coses així...
.
Pujols va ser sempre un home de cortesia extremada. Un dia es comentava davant seu la profunda veritat continguda en la frase llatina "In vino veritas". Cada persona, deia un interlocutor, es comporta com qui realment és després d’haver begut generosament.
—Exacte –observà Pujols–, jo sempre sóc amable amb tothom, però a partir de dues o tres copes ja em torno reverencial.
.
A l’època d’aquella famosa "penya de l’Ateneu" es parlava dels sous fabulosos dels artistes. Un dels contertulians va dir, referint-se a un dels actors còmics més famosos del moment:
—Buster Keaton deu guanyar més que un ministre.
—I no fa riure tant... –va respondre un impertorbable Pujols
.
Pujols va convidar a dinar don Emili Tintoré, crític teatral. El senyor Tintoré, que era fi i esquelètic com un insecte delicat, li va dir:
—No vull plantejar-li problemes, perquè sóc vegetarià.
—No es preocupi... Ja matarem un bròquil.
.
Explicaven a Pujols les enormes dificultats que passava un dels seus amics per poder anar vivint i guanyar-se mitjanament la vida.
—Pobre noi –va dir Pujols–, una cosa tan trista com la vida, i que a més a més se l’hagi de guanyar...
.
Quan va escriure el llibre sobre la "Hiparxiologia" de Pujols, Josep Pla va estar una temporada a Martorell. En aquella època –ens referim a la tercera dècada del segle [XX]– Martorell es trobava sota l’acció d’una plaga de mosques. Pla afirmava que viure a Martorell hauria estat una delícia si no l’haguessin foragitat les mosques. Doncs bé, segons sembla la única cosa on no hi havia mosques era la d’en Pujols. Un veí seu, obsessionat, li va preguntar:
—Com diable us les arregleu per no tenir ni una mosca mentre que casa meva n’està materialment envaïda?
Pujols s’hi va acostar, adoptant el seu millor aire de conspirador, i li va xiuxiuejar:
—A vostè ja podem desvetllar-li el secret, ja que és un veí.
I, acostant-se encara més, li va deixar anar confidencialment a l’oïda:
—les matem.
.
A l’Ateneu Barcelonès, un astrònom afirmava que el món s’acabaria dins de dos-cents disset milions d’anys. En sentir això, Pujols, vivament inquiet, va inquirir:
—Com ha dit? D’aquí a quants milions d’anys?
—Dos-cents disset milions –va refermar el savi.
Pujols va fer un gest de profund alleujament i va dir:
—Quina por que m’ha fet passar! Havia entès disset milions.
.