29.1.09

Are you a Taliban?

You may be a Taliban if…

1. You refine heroin for a living, but you have a moral objection to beer.
2. You own a $3,000 machine gun and $5,000 rocket launcher, but you can’t afford shoes.
3. You have more wives than teeth.
4. You wipe your butt with your bare left hand, but consider bacon ‘unclean.’
5. You think vests come in two styles: bullet-proof and suicide.
6. You can’t think of anyone you haven’t declared Jihad against.
7. You consider television dangerous, but routinely carry explosives in your clothing.
8. You were amazed to discover that cell phones have uses other than setting off roadside bombs.
9. You have nothing against women and think every man should own at least one.
and…
- - - - - - - - -
10. You’ve always had a crush on your neighbor’s goat

28.1.09

És necessària una manipulació política de la Shoà

Estic condemnat a repetir-me, així que ho faré al revés per no avorrir el lector fidel. El que cal jutjar dels nostres memorials col·lectius és la conveniència de la seva celebració. Totes les societats han necessitat, necessiten i, m'atreviria a dir, necessitaran, una manipulació política de la memòria. Potser en molts casos seria de gran utilitat la imposició de l'oblit col·lectiu, però fins que això no sigui possible ens haurem de limitar a preocupar-nos per la regulació del record públic. I és aquí on convé recordar la fonamental diferència que hi ha entre història i memòria; història és allò que va ser i la memòria allò que es recorda. Així com és feixista posar la història al servei de la política, fins i tot la més pura de les democràcies necessita allò que Villatoro anomena "modular la memòria en funció de la política". La crítica que, per tant, caldria adreçar a les celebracions institucionals a Catalunya del Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l'Holocaust no és la d'"adaptar la memòria de les víctimes de l'Holocaust en funció dels esdeveniments i de les necessitats polítiques del present, fent dependre la memòria d'uns fets de fa setanta anys d'uns fets posteriors, actuals. Modulant la memòria en nom de la política". El que precisament ens ha de preocupar és que aquesta modulació es faci ben feta. Perquè el problema no és el de comparar la Shoa amb els fets actuals perquè la Shoa és i ja sempre serà comparable a fets actuals, el problema és haver de manipular els fets, la història, per posar-los al servei de la comparació. La tasca de la memòria col·lectiva no és la d'escriure la història sinó la d'educar els ciutadans en l'exemple.
.
És cert que necessitem la història, però d'altra manera que el refinat que passeja pels jardins de la ciència, encara que aquest miri amb aires de superioritat i menyspreu les nostres necessitats i constrenyiments rudes i simples. És a dir, necessitem la història per a la vida i l'acció, no per a apartar-nos còmodament de la vida i l'acció, i menys encara per encobrir la vida egoïsta i l'acció vil i covarda. Només en quant la història està al servei de la vida volem servir la història.
.

27.1.09

Oblidant a Gaza

.
Segons La Vanguardia, així és com els nens palestins obliden la guerra
.

26.1.09

La tolerància amb l'esquerra abertzale

Aquest discurs de Zapatero.
Hay algunos que sostienen que no se pueden defender todas las ideas en Euskadi. Cobardes. Representar ideas es incompatible con callar, con apoyar y con secundar la violencia, la intimidación, la amenaza y el chantage. Radicalmente incompatible. Aquí, como en cualquier país democrático, se puede defender cualquier idea. Desde la que puede representar el independentismo a los que quieran que no haya autonomias. Todas las ideas caben. Todas. Lo que no cabe es el apoyo a la violencia, a la intimidación, al crimen y al asesinato. Eso es lo que no cabe y no cabrá nunca en democracia. Nunca..
Lamento haver de donar males notícies, però em sembla que cal dir que donar suport al terrorisme és una idea. Una idea dolenta, no cal dir-ho. Fins i tot una mala idea. Però una idea. El que Zapatero hauria d'haver dit, i ja seria hora que ho comencés a dir, és que en democràcia no hi caben totes les idees. És per això que les democràcies delimiten l'espai del diàleg entre idees constitucionalment i també és per això que el senyor Zapatero està a favor d'una llei de partits que impedeix que idees contraries a la democràcia siguin presents en l'àmbit de la confrontació democràtica. Si el President Zapatero creu que en democràcia hi ha lloc per totes les idees, hauria de començar a fer-los lloc anul·lant la Llei de partits. Si el President Zapatero creu que el suport a la violència, la intimidació, el crim i l'assessinat no tenen lloc en democràcia, hauria, com a mínim, de ser capaç de dir-ho.
D'altra banda, em sembla que l'únic argument amb el que, acceptant que el joc democràtic té i ha de tenir uns límits, podrien els seus crítics seguir manifestant-se contra la Llei de partits és el de la tolerància. Tolerància en un sentit políticament fort del terme, en la línia del que defensa Amy Gutmann al seu llibre La identidad en democracia. El defensor de la justícia democràtica no pot abstenir-se de jutjar les idees contraries a aquest ideal com a dolentes però pot tolerar-les quan considera que és prohibir-les és més perjudicial per la justícia que no fer-ho. Si d'això es tracta, és a dir, si el que es pretén dir és que il·legalitzar Batasuna és un error perquè fent-ho es posa en perill l'ideal de justícia democràtica en més gran mesura del que el posa en perill la presència de Batasuna als Parlaments democràtics, aleshores cal que així es digui. Però el que no val és que, sigui a favor o en contra la de llei en qüestió, només es recordin els límits del que la democràcia pot admetre quan interessa.
.

25.1.09

Cha-cha-cha-changes!

Aquesta magnífica capçalera és obra de la generosa i pacient Natàlia. Moltes gràcies!
.
Aplaudeixin, aplaudeixin!
.

23.1.09

El párrafo

El párrafo. Lo que los nazis hicieron a los judíos era indecible: los idiomas no tenían palabras para ello, pues ante lo planificado, sistemático y total, incluso un asesinato en masa habría sonado como algo de la vieja y buena época del maestro de Degerloch. Pero había que encontrar una expresión, si no se quería hacer a las víctimas, que son demasiadas para que sus nombres puedan ser recordados, objeto de la maldición del "no hay que acordarse de ellos". Y así se ha acuñado en inglés el término genocide. Pero la codificación impuesta en la Declaración Internacional de los Derechos Humanos, ha hecho a la vez, en interés de la protesta, lo indecible conmensurable. Al ser elevada a concepto, la posibilidad queda en cierto modo reconocida: una institución que prohíbe, rechaza, discute. Un día podrán tener lugar ante el foro de las United Nations sesiones en las que se debata sobre si cualquier otra nueva atrocidad cae bajo la definición de genocide, sobre si las naciones tienen el derecho, del que de todos modos no querrán hacer uso, a intervenir, y, sobre si, a la vista de dificultades imprevistas en su aplicación a la praxis, el término genocide no ha de ser excluido de los estatutos. Poco después se llerán titulares en letra mediana y lenguaje periodístico: en el Turquestán oriental casi se han aplicado medidas genocidas.
.
Th. W. Adorno. Minima Moralia
.

21.1.09

Populistes

Interessant calbot de la Fundació Catalunya Oberta; una cosa és el que pensa la gent i una altra cosa és el que pensen els que parlen per sistema en nom de la gent.
Això mateix escrivia Sándor Márai als seus fantàstics Dietaris un inspirat primer dia de Juliol de 1984:
.
Populistes. Escriptors i gent de ploma que van elaborar programes literaris, socials i polític en nom del "poble". La qüestió és què en sabia, d'això, el "poble", és a dir, els camperols. I, si en tenia cap notícia, si hi estava d'acord. El "poble" no volia que la societat s'apagesés. Ells volien seguir essent camperols, però amb millors condicions de vida. Els "polítics comperols", la petita gent mesquina, àvida de botí i de funció social, el que volia en nom del poble era poder polític, cosa per a la qual el poble mai no els va autoritzar. A les eleccions secretes el poble no va escollir el minúscul Partit dels Camperols, sinó el dels Petits Propietaris, ja que volia conservar la forma de vida de la pagesia. No volia trasbalsar l'ambient social i intel·lectual de la cultura de l'aburgesament. El poble coneixia els límits de les seves aptituds. (...)
.

17.1.09

Comparant realitats

Em sembla recordar que era un conte de Borges. Un home anava a casa un amic seu perquè esperava trobar-hi una cosa que no s'assemblava a res del que hagués vist mai. Quan l'home va pujar les escales, on suposadament esperava la total novetat, no hi va veure res. La lliçó és simple; observem per analogia i una cosa que no sigui semblant a res és simplement invisible.
Pilar Rahola, amb qui especialment aquests dies és d'imperatiu moral solidaritzar-se, escrivia que havia renunciat a titular el seu article "La izquierda fascista" perquè "s'ha d'anar molt amb compte amb l'ús d'alguns grans conceptes que han tintat d'horror el passat d'Europa". El feixisme és precisament un d'aquests conceptes i cal celebrar que, contrastant amb l'actual generositat en el seu ús, Rahola tingui cura de paraules tan grosses. Però cal vigilar per tal que un excés de prudència no ens faci traïdors. Afirma l'articulista que el feixisme "és un fenòmen ideològic amb un llarg historial de violència i mort i no és equiparable a res". Però, en realitat, és precisament el fet que el feixisme sigui equiparable a algunes coses i a moltes realitats possibles que podem afirmar, segurs de no mentir, que no és equiparable a la nostra esquerra com no és genocidi l'actual conflicte a Gaza.
.

14.1.09

Relligant

És evident que la religió té una funció social i he de confessar que no em sembla malament que sigui així. Principalment perquè crec que l'home és capaç de fer tan el bé com el mal per les raons més absurdes. Més aviat, sense raons. I si d'alguna cosa estic convençut és que no és a través de l'argumentació lògica que s'arriba a la fe. En el camp de la moral, la religió ofereix un model d'acció; alguna cosa que la filosofia, en tant que pràctica reflexiva, no és capaç d'aportar perquè la reflexió és el perpetu aggiornamento de l'acció. Tota acció és un salt al buit. És potser per això que el problema que la laïcitat o l'aconfessionalitat d'un Estat planteja no és tant en la possibilitat que les esglesies prenguin o no posicionament polític sinó en quines d'aquestes preses de posició afavoreixen l'ideal de justícia democràtica i quines no. Això planteja un doble problema a l'Estat democràtic perquè la promoció d'aquesta justícia és absolutament incompatible amb la neutralitat o l'abstencionisme respecte el fenòmen religiós. Primerament perquè obliga l'Estat a ser molt menys tolerant del que li agrada proclamar-se. I segon perquè, a més de practicar la intolerancia, obliga la societat liberal a fer una cosa que fa sense voler-ho però que s'avergonyiria de fer conscientment: educar dogmàticament els seus ciutadans.
.
.

11.1.09

Els èxits de Bush

Passaran anys, potser dècades, abans que alguna cosa semblant un consens sorgeixi al jutjar la presidència de Bush. Però si hi ha algun aspecte on Bush s'hagi guanyat ja el crèdit d'alguns dels seus crítics més furibunds, inclosos Bill Clinton i Barack Obama, és en el seu lideratge en el combat contra la devastació mundial causada per la SIDA.

Jay P. Lefkowitz

Així, fent referència al projecte més ambiciós que cap país hagi emprès en la lluita contra la SIDA, el PEPFAR, comença un dels cada cop més articles que reivindiquen algun aspecte positiu en la presidència del que, per a molts dels nostres compatriotes, està condemnat a ser el pitjor President dels EEUU de la història. Ahir mateix, a l'editorial del setmanari Weekly Standard, Fred Barnes explicava els que considera els 10 principal èxits del mandat de Bush.

- Negar-se a signar el Protocol de Kyoto. "El tractat era un desastre, amb l'Índia i la China exemptes i amb la segura conseqüència d'un retrocés econòmic. Tothom ho sabia. Però només Bush ho va dir i va actuar en conseqüència"

- Intensificar els interrogatoris als terroristes. Segons Barnes, es consideri o no que el Waterboarding és tortura, aquestes pràctiques eren necessàries. "Lincoln va prendre una postura similar defensant la suspensió de l'habeas corpus desafiant directament el Chief Justice Roger Taney: "Han de ser violades totes les lleis menys una, i trencar-se el govern mateix, abans de violar-ne una de sola?" Lincoln va respondre. Bush va entendre que la resposta en temps de guerra havia de ser que no."

- Recuperar l'autoritat de la figura del President, degradada a l'era de Vietnam, el Watergate i Bill Clinton.

- Donar suport incondicional a Israel.

- El projecte escolar No Child Left Behind (NCLB)

- En política exterior, haver convertit la promoció de la democràcia arreu del món en la seva prioritat. Aquesta política ha donat a Bush una gran "credibilitat per pressionar en favor de la democràcia a les antigues Repúbliques Soviètiques i l'Orient Mitjà", credibilitat que, com també comenta el nou Ministre d'Afers Exteriors georgià, pot ser molt beneficiosa per les administracions vinents.

- La reforma del Medicare prescription drug benefit, que "no només és molt popular sinó que té uns costos més baixos dels que es podia esperar per haver incentivat la competència entre les companyies farmacèutiques".

- En clau partidista, Barnes fa referència als nomenaments de John Roberts i Sam Alito al Tribunal Suprem, assegurant-se el control conservador de la institució.

- Reforçar les relacions amb les democràcies asiàtiques (Japó, Korea del Sud, Australia) sense provocar conflictes amb la Xina. M'atreviria a afegir-hi que les relacions amb Xina no només no s'han vist afectades sinó que han millorat fins i tot quan l'Administració Bush no ha renunciat a donar el seu suport a Taiwan. L'apropament entre Taiwan i Xina hi ha jugat un paper important. Cal tenir especialment en compte els estrets vincles amb l'Índia.

- La invasió de l'Irak. "Bush va provocar una crítica unànime quan el Gener del 2007 va anunciar l'enviament de més tropes a l'Irak i l'adopció d'una nova estratègia militar. Entre els seus oponents hi havia inicialment el Departament d'Estat, el Pentàgon, la majoria del Congrés, els mitjans de comunicació, l'stablishment de la política internacional, de fet el món sencer. Això converteix la decisió en un exemple de coratge. El millor és que el pla va funcionar. Irak és avui una democràcia fràgil però funcional."

S'estigui o no d'acord amb el contingut d'aquesta llista, (hi podriem afegir els esforços polítics a Àfrica), la porto aquí per recordar que, si bé és veritat que George W.Bush pot acabar ocupant el lloc de Pitjor President dels Estats Units Ever, aquests dies és especialment interessant recordar que també podria no fer-ho.
.

8.1.09

Canvis

He fet alguns canvis a la plantilla del blog. Si algú té alguna cosa a dir sobre la nova plantilla que parli ara o parli quan li roti.

Moltes gràcies per la seva atenció,

4.1.09

Mesurant la resposta

¿No tienes enemigos? ¿Es que jamás dijiste la verdad o jamás amaste la justícia?

Santiago Ramón y Cajal

Havent admès que Israel té el dret a defensar-se, potser seria el moment de fer un pas més i admetre que, en realitat, el que té Israel és la obligació de defensar-se. I la té perquè aquesta, la defensa pròpia i la conseqüent defensa de la pròpia població, és la obligació prioritaria de tot Estat. Em sembla que aquesta constatació obligaria a resituar el (suposat) debat sobre la mesura de la resposta als atacs de Hamas. Principalment perquè, com diu Michael Gerson, "si la resposta d'Israel ha estat criticada com a desproporcionada és des d'una mala comprensió del què voldria dir proporcionada. L'objectiu de l'acció militar, quan és inevitable, no és la d'acabar amb una vida a canvi de cada una injustament manellevada; això és simple venjança. L'objectiu és el d'acabar amb les condicions que produeixen el conflicte i l'assassinat". Això obligaria a ls buscadors de la justa mesura en la resposta a situar el debat en els termes molt menys còmodes de l'estratègia militar i política. Però és evident que esperar que Israel comparteixi amb la comunitat internacional la valoració igualitaria d'una (innocent) vida palestina amb una israeliana és d'una preocupant innocència que aplicada a qualsevol Estat el condemnaria a una segura desaparició.
.