29.10.08

Butlletí Hayek

Ha sortit publicat el nou butlletí electrònic del Grup Hayek, amb articles d'un servidor i de Jesús Cardona, el senyor del Ribot, entre moltes altres coses.
.

28.10.08

Societat oberta

La gran ironia que amaga el famós pamflet de Karl Popper, La societat oberta i els seus enemics, és que la societat oberta és l'única societat que per definició està privada d'enemics. L'única societat que pot ser definida com a oberta sense caure en el ridícul lògic és, com deia Bergson, aquella que comprengués humanitat sencera. Tota altra societat humana troba en l'exclòs el seu límit i és, per tant, tancada per definició. El límit fronterer que delimita l'abast geogràfic de la societat remet en el millor dels casos a un antic front militar i, en els casos més habituals, al recordatori d'una possible represa de les hostilitats. Hostilitats que no són necessariament capritx arbitrari de reis sense més pacífiques aficions sinó fruït de la imprescindible lluita vital en favor de la preservació i millora de la societat. I és precisament aquest instint de preservació el que possibilita el sorgiment de l'enemic davant qui calgui defensar la societat i la concepció d'ètica i virtut moral que la fonamenta i cohesiona. Per tal d'abarcar la totalitat de la societat humana, la societat que s'obre només pot fer-ho de dues maneres; o bé imposant una determinada moral acceptant el preu de la guerra i l'extermini totals, que la convertiria en la pitjor de les tiranies imaginables, o bé renunciant a qualsevol noció de virtut i convertint-se, per tant, en la més cínica i hipòcrita de les societats.
.

27.10.08

La civilització en krisi

La crisi econòmica exigirà segurament una certa abstinència econòmica, però de moment el que ha deixat és més aviat una tendència a l'excés en el discurs. Aquesta darrera setmana hem tingut notícia de l'excés de xuleria del Primer Ministre japonès que, acusat de no ser prou sensible als problemes econòmics dels nipons per una certa alegria en l'ús de la targeta de crèdit, ha assegurat que ell es gasta els seus diners com li dóna la gana. I hem tingut també la versió catalana d'aquesta manca de talent populista en la figura d'Ernest Benach, que ha vingut a dir que ell i el Parlament es gasten els nostres diners com els dóna la gana. Però és seguint l'inoblidable exemple d'Stiglitz que em proposo anunciar-los les veritables dimensions de la crisi. Com demostren els casos dels citats polítics, l'econòmica no és més que la punta de l'Iceberg d'una krisi de civilització que troba exemple en la seva propia grafia; la k dels originaris sabis grecs que com a colofó d'un progressiu procés de barbarització ha passat a ser monopolitzada pel perroflautismo anarkista. Ho apuntava amb gran encert Xavier Pericay al seu article de dissabte i si no s'ha fet crec que algú haurà de fer una tesi sobre l'evolució del disseny de les cabines telefòniques com a reflexe de l'actual crisi; Antes, una conversación telefónica era casi siempre un asunto privado. Las cabinas, ¿se acuerdan? La intimidad así lo exigía. Y hasta el decoro, o al menos eso creíamos algunos. Desde que existe el móvil, todo esto terminó. Ahora no hay espacio público en el que uno pueda sentirse a salvo. Basada en la separació entre l'espai públic i el privat, la pèrdua del sentit del ridícul que evidencia l'exposició pública de les més íntimes de les intimitats és un desafiament sense precedents als pilars de la nostra civilització. Si cada cop és més difícil utilitzar el transport públic sense ser còmplice de les confidències sexuals del nostre company de trajecte, si és gairebé impossible no ser assaltat pel regetón que emanen de telèfons mòbils d'última generació... si, en definitiva, l'espai públic segueix avançant imparable pel camí de la barbarització, el retorn a la seguretat de la llar podria suposar, ara sí que de debò, el final de la política i l'adveniment d'un ordre social sense precedents. Per evitar aquestes desagradables sorpreses el públic ha de començar la batalla per recuperar uns espais que li són propis.
.

24.10.08

En memòria de Jebediah Springfield

Hi ha un magnífic capítol dels Simpson que serveix per ilustrar el problema de l'altre dia sobre la història i les comunitats de memòria i que de ben segur serà d'utilitat a aquells que pretenen reconciliar l'estudiós del passat amb el calendari festiu dels seus contemporanis. Al capítol, Lisa Simpson prepara un treball d'escola sobre la figura de l'heroi local i fundador de la ciutat, Jebediah Springfield, quan descobreix el fosc passat que el personatge amaga. Jebediah era en realitat un sanguinari pirata i enemic declarat dels pares de la pàtria americana. Una molt mala persona, vaja. Després de sortir victoriosa del conflicte amb els guardians de la veritat oficial, funcionaris de sou del corrupte consistori municipal de la ciutat, la nostra jove heroïna està decidida a mostrar al poble la veritat revelada i es disposa a fer-ho just el dia que se celebra el centenari del naixement de Jebediah. En realitat, l'únic dia on el poble d'Springfield prèn en consideració la seva història. Però és allà i és aleshores quan, amb el micro ja a la mà, amb la boca oberta i el discurs preparat, és quan tot el poble espera amb il·lusió unes paraules que suposen d'entusiasta lloança, que Lisa Simpson entén el que tan difícil sembla d'entendre; que un grup de tipus grocs i 4 dits només es pot convertir en una comunitat de memòria oblidant la seva història. Això és, que la història només pot forjar una comunitat de memòria al preu de renunciar a la seva pròpia naturalesa. Perquè si la història és la transcripció del record, la memòria és fonamentalment oblit i copy-paste. Es fa enrera la pobra Lisa, altiva joveneta que passeja els jardins del saber, quan veu en les somrients cares de la gent els nobles sentiments que inspira la seva memoria comunitaria. Perquè si de memòria és del que es tracta, i jo crec que no sabent-ho controlar ens oblidem sempre a sobre, el que haurem d'exigir als nostres memorials serà l'oportunitat de la invocació històrica.
.

22.10.08

Els usos de la memòria

És cert que necessitem la història, però d'altra manera que el refinat que passeja pels jardins de la ciència, encara que aquest miri amb aires de superioritat i menyspreu les nostres necessitats i constrenyiments rudes i simples. És a dir, necessitem la història per a la vida i l'acció, no per a apartar-nos còmodament de la vida i l'acció, i menys encara per encobrir la vida egoïsta i l'acció vil i covarda. Només en quant la història està al servei de la vida volem servir la història.
.
Fierderich Nietzsche. Utilitat i inconvenients de la història per a la vida

.
Francesc-Marc Álvaro escrivia dilluns un article, sensat i moderat com de costum, sobre l'ús polític de la memòria. Partint del jutge Garzón i el seu exhibicionisme mediàtic de doble salt mortal amb triple arnès i estoreta per si mai rellisca, Álvaro encara un tema de molta més trascendència i profunditat com és el del paper de la història en la societat. L'ús de l'expressió Margalit per lamentar que la nostra democràtica societat no hagi estat capaç d'articular-se com a "comunitat de memòria" em sembla un bon indicatiu de fins a quin punt és ingènua la pretensió d'alliberar la historiografia de les seves manipulacions polítiques. Pretensions que aquests dies tornen a fer seves amb gran entusiasme ciutadans de les més diverses conviccions polítiques però igualment atemorits per l'ús totalitarista i feixistitzant de la memòria que al segle XX van fer algunes comunitats. Que la memòria es presenti com a pretesa historiografia ens hauria de servir, com a mínim, per tenir present el conflicte que existeix entre Les pretensions historiogràfiques de la memòria ens haurien l'historiador quan exerceix com a tal i la comunitat, que troba en la mitologització del passat la més fonamental de les seves forces cohesionadores. Per citar un exemple proper d'aquest enfrontament només cal recordar la polèmica que van mantenir Enric Vila i el tal Alexandre arran de la publicació del llibre de Vila sobre Lluís Companys i que tant bé queda resumida al subtítol; la veritat no necessita màrtirs. Puta veritat aquesta, però igualment cert és que el pobre Alexandre els necessita, i com ell totes les societats, per dissimular la seva fragilitat constitutiva. És així que no només els règims totalitaris tenen una veritat oficial. La mateixa França que els anys 80 afrontava polèmicament el seu passat proper ho demostra cada 14 de Juliol celebrant com a moment d'unitat l'aniversari de la Revolució i quan els seus dirigents polítics afirmen que s'ha de suspendre un partit de futbol de la seva selecció nacional si la Marsellesa és xiulada.
.

16.10.08

Non ci sono

Lavazza coffee calendar 2009 shot by Annie Leibovitz
.

15.10.08

Ara que saltaran les rates

El nen que em finança els vicis estudia aquests dies la Revolució Francesa i avui hem après que el liberalisme és un sistema econòmic que creu que l'Estat no ha d'intervenir en l'economia. Encara que em paguen perquè el nen aprovi i amb aquestes coses no es fan bromes, quan diu mentides l'aviso amb l'esperança que, si passat l'exàmen oblida que això és mentida com a mínim no recordi que és veritat. I el liberalisme filosòfic de gent com Hobbes, Locke, Voltaire o Montesquieu, (dels qui el meu alumne, per sort, malaprèn poc més que els noms) poc té a veure amb la teoria econòmica que segons escandaloses histèriques ha entrat en definitiva crisi aquests dies. Com explica Giovanni Sartori a La democrazia in trenta lezioni, un d'aquests llibres que serveixen per fer veure que se sap alguna cosa, els italians es refereixen a la filosofia dels pensadors de la constitució i la llibertat política que estudia aquests dies el meu petit mecenes amb la paraula liberalismo i amb liberismo (i normalment fent estranys movimets amb les mans i ganyotes de desaprovació) al laissez-faire en matèria econòmica. Això només ho dic per ajudar els nostres liberals, que potser trobin amb l'excusa de la crisi un bon moment per aclarir-se sense necessitat de renunciar al seu tant treballat estatus ideològic.
.

13.10.08

Europa davant la història

Aquest article havia de sortir publicat al butlletí electrònic de la Fundació Hayek a mitjans del mes de Juliol. Gairebé un mes abans del conflicte de Geòrgia amb Rússia per Ossètia i Abzhakia i poc després del Referèndum irlandès sobre el Tractat de Lisboa. Com que, per causes que desconec, el butlletí no va sortir publicat, el penjo directament aquí.
.
Els anys posteriors a la Guerra Freda oferien la prometedora visió d’un nou tipus d’ordre internacional on el triomf indiscutible de les democràcies liberals posaven fi a les velles oposicions que havien fet abançar la història pel camí de la guerra. S’albirava un futur de pau que, d’acord amb el somni kantià, s’anunciava perpètua gràcies a la semblança formal dels governs mundials. Les relacions internacionals semblaven haver patit un salt qualitatiu que deixava enrera la vella geopolítica per abraçar la geoeconomia. La política, entesa segons el que Carl Schmitt va definir com la seva essència, la possibilitat de distingir entre l’amic i l’enemic, havia de ser progressivament substituida per un pacífic mercat global.
Aquest nou clima va ser especialment ben rebut a una Europa esclavitzada pel que Pascal Bruckner ha definit recentment com la Tirania de la penitència. Amb un arrelat sentiment de culpa derivat del seu passat colonial i de les dues Guerres Mundials que el van seguir, l’arribada d’una nova era on l’apatia mercantilista governés les relacions internacionals significava una nova i còmoda oportunitat pel vell continent. Mentre els Estats Units seguien sota el vell paradigma de l’equilibri geopolític, reforçant les seves aliances internacionals i intervenint més que mai en la seva història a l’estranger, Europa podia dedicar-se a l’expansió econòmica i la seva organització interna, aïllada d’un món molt més conflictiu del que volia creure.
L’11 de Setembre del 2001 va despertar Occident del seu somni dogmàtic, mostrant com aquest món que s’havia creat a la seva imatge i en el que, especialment Europa, creia cegament, era una perillosa il·lusió. Si bé el lideratge dels Estats Units sembla encara indiscutible, la vella competència internacional entre potències ha resorgit de la mà de China, Índia, Rússia o el mateix Iràn, en lluita per un nou estatus mundial que afavoreixi els seus interessos.
En aquest escenari, que només és nou per a qui l’havia oblidat, la deshinibició política en la que s’havia refugiat aquesta Europa paralitzada pel pes en la consciència de la seva història és un luxe que ja no pot permetre’s. Quan en la seva propia dinàmica expansionista Europa topa amb per l’Est amb la constant necessitat de recordar l’equilibri geopolític mundial, es fa evident la necessitat de consensuar una política exterior comuna. És en aquest sentit que la negativa irlandesa al Tractat de Lisboa, que suposava una nova oportunitat per solventar les mancances europees en política internacional a través de la creació de la figura del President i del Ministre d’Exteriors, o la nova enrabiada del President polonès Kaczynski amenaçant ara de no ratificar un text que ell mateix havia subscrit, deixen la UE en una difícil situació. No perquè, com diuen alguns, haguem d’esperar dels Estats Europeus una ascètica renuncia als seus propis interessos, sinó perquè al món de principis del s.XXI l’enfortiment d’Europa és segurament la millor manera que tenim de defensar-los.
.

12.10.08

Romanes Eunt Domus i el vil lingüisme

Facultat de Filosofia de la UB.
.
Peixcaderia del carrer Provença.

11.10.08

L'autèntica crisi

Això de la crisi econòmica quedaria com a simple anècdota i el senyor Stiglitz com a poc més que una vella histèrica si algú s'hagués atrevit a assenyalar l'autèntica tragèdia ideològica que s'ha viscut als Estats Units aquests darrers dies. La negativa dels congressistes republicans al "Pla de rescat", que els nostres liberals han assenyalat com a signe d'envejable salud democràtica, representa en realitat un desafiament als principis del sistema amb moltíssims però molt poc considerats precedents. Que els congressistes es neguéssin a donar suport a un pla que molts d'ells devien saber o, com a mínim, considerar necessari per satisfer les nihilistes conviccions dels seus electors i assegurar-se la reelecció és una autèntica tragèdia que assenyala amb nitidesa les perversions del sistema democràtic. El poble s'equivoca i m'atreviria a dir que s'equivoca gairebé sempre, perquè fins i tot quan l'encerta acostuma a fer-ho per raons equivocades. No pretenc dir que el poble sigui culpable de la seva propia ignorància en determinats assumptes d'altra banda fonamentals pel funcionament de les nostres complexes societats, tantes altres coses tenim al cap. Però això, més que el simple revers de les justificacions legitimadores del sistema, és la prova que la seva fortalesa depèn de l'èxit propagandístic de les seves mentides fundacionals. Un sistema economico-polític com el nostre, que de tant complex fins i tot resulta difícil d'entendre a l'amic De la Torre, és més autodestructiu com més s'apropa la democràcia al seu sentit original, com més poder té el poble a les seves mans per prendre o condicionar decisions sobre les que uns quants especialistes saben millor que ells què els convé.
.

9.10.08

Àngelus novus

L'òliba de Minerva sempre emprèn el vol al crepuscle

Un d'aquests molts professors que tinc, molt més llestos que qualsevol economista d'aquests que passegen per Wall Street, un d'aquests que fa dies que passa les hores llepant-se els bigotis gràcies a la crisi, es preguntava l'altre dia (perquè aquests no coneixen altre pregunta que la retòrica) si l'economia servia en realitat d'alguna cosa. Amb la rapidesa que caracteritza el pensament de l'home de fermes conviccions, presentava com a conclusió que de ben segur l'economia no servia per fer prediccions. Que aquesta absurda afirmació sigui presentada com una prova de la seva superior mirada sobre els tristos afers humans no feia més que demostrar la ignorància de l'intel·lectual en qüestió. I com que jo d'economia no n'entenc un borrall i encara em sorprenc quan somrients em canvien paperets de colors per llibres i gintònics, de seguida la meva memòria va buscar la cita d'autoritat, suport de covards i ignorants, d'una d'aquestes persones que el meu professor considera definitivament desacreditada per la raó dels mercats financers; el meu únic professor d'economia que de ben segur tampoc estaria gaire orgullós del seu alumne; un tal Sala i Martín. Perquè de seguida he recordat que aquest tal escribia, a un llibret a l'abast fins i tot de funcionaris de la filosofia, que la feina dels economistes no és com la dels mags i futuròlegs sinó més aviat com la dels metges, que es dediquen a diagnosticar la malaltia que pateix el pacient quan aquest ja es troba malament i a donar-li els medicaments que la facin el més dolorosa i curta possible. No em sorprèn que alguns, acostumats a anunciar l'apocalipsi cada cop que el món els nega la raó, no entenguin el que això significa, però un economista que s'atreveix a fer prediccions de futur és, en paraules del mateix tal ara no recordo on, com un pilot que condueix mirant pel retrovisor. Com aquell àngel de la història que amb el rostre fixe al passat i arrossegat per allò que els més optimistes anomenen progrés està condemnat sense remei possible a estampar-se altre cop al proper revolt.

5.10.08

Pino Masciari

Aquesta setmana els diaris informaven sobre els importants progressos del govern italià en la lluita contra la Camorra que el seu desmesurat ministre de l'Interior, Roberto Maroni, ha qualificat de "guerra civil". A l'arribada de 500 agents de reforç a la Campania va seguir la detenció de 30 camorristes, entre els quals hi ha Giuseppina Nappa, la dona de Francesco Schiavone, alies Sandokan, empresonat des de 1998 i considerat un dels membres més importants del clan.
És sens dubte una bona notícia que les pràctiques que el govern de Berlusconi havia iniciat amb gitanos i sensepapers hagin finalment servit també per detenir criminals. Però aquests èxits no ens haurien de fer oblidar que la fortalesa que cal exigir a un govern democràtic no es limita a una eficaç persecució del crim sinó en una sincera i ferma implicació en la protecció dels seus ciutadans, tasca fonamental de l'Estat de dret i autèntica legitimadora de les accions policials. I dic això perquè mentre el govern italià i els diaris d'arreu, celebren entusiastes els seus recents èxtis, i nosaltres amb ells, a la mateixa Itàlia hi ha persones com Pino Masciari, gent que no només són amenaçats i perseguits per la màfia a causa de la seva implicació en la lluita contra el crim organitzat sinó que s'han convertit també en víctimes del seu propi govern.
Giuseppe (Pino) Masciari és un empresari calabrès de la construcció que entre l'any 1990 i el 1992 va rebel·lar-se contra la tirania dels polítics locals i la organització mafiosa 'Ndragheta negant-se a pagar-los el 3 i el 6% dels seus beneficis respectivament i a treballar gratuïtament a conveniència dels extorsionadors. A partir d'aquell moment, ell, la seva família i les seves empreses van començar a ser víctimes de represalies. De caràcter econòmic per part del poder polític, que no només va deixar de contractar els serveis de les seves empreses (dedicades principalmet a la construcció d'obra pública) sinó que es va negar a pagar-li les obres ja executades. En forma d'atacs, amenaces, agressions, incendis i robatoris per part de l'organització mafiosa. Després d'anys de lluita als tribunals, el 1997 va entrar, amb la seva dona i els seus fills, com a Testimoni de Justícia al Programa Especial de Protecció i des d'aleshores, Pino Masciari ha recorregut el país sencer convidat com a exemple de resistència a les màfies per Institucions Locals, Associacions Antimafia, Grups Socials diversos i escoles explicant la seva experiència i el sentit i valor de la seva lluita.
El dijous 18 de Setembre del 2008, el President de la Comissió Central de Protecció, Alfredo Mantovano, a través del Servei Central de Protecció-Roma, li va comunicar la decisió de revocar-li l'escorta pels seus desplaçaments, autoritzant-lo, amb una expressió que només pot ser qualificada de cínica, a “moure's amb autonomia” i amb els seus propis mitjans. Davant aquesta situació, els amics de Pino han respost a aquesta decisió com ja havien fet en ocasions anteriors; inspirant-se en els PBI (Peace Brigades International) i els Cossos Civils de Pau han decidit acompanyant-lo ells mateixos a les assamblees, actes públics i fins i tot també als processos judicials. Perquè Pino Masciari segueix sent un Testimoni de Justícia, testimoni de les màfies però també testimoni del cinisme d'una classe política que sovint per interès i quan no per deixadesa ha estat incapaç de combatre amb l'eficacia i decisió necessaries la principal amenaça a la convivència pacífica de la societat italiana.
.
.