26.7.08

La necessitat de follòdroms

Je t'aime, moi non plus
.
La d'Ariel Santamaria era una proposta política tipicament postmoderna i com a tal ha estat rebutjada. Posmoderno modo; perquè sí. Desencantats amb el poder emancipador de la raó i el diàleg, aquestes coses ja no es discuteixen. Però desencantats amb paraulotes tals com bé comú, aquestes coses es plantegen. I es plantegen perquè la política posmoderna ja no és més que una permanent lluita de l'instint tribal per veure's legitimat institucionalment. Polítiques del reconeixement, on el famós vel d'ignorància a través del qual es veu amb claredat i distinció cartesianes què és raonable que sigui legislat retorna cínicament reciclada la seva voluntat simpàtica; es reconeix el que ens fa patir. La proposta de la Cori no fa patir i ho sé perquè m'ho han explicat; avui els joves follen per tot i no necessiten aquestes coses.
Ho sé també perquè ho he llegit. Aquí. Vaig guardar l'article perquè no l'entenia, l'he rellegit tres vegades, segueixo sense entendre'l i ja em sé més idiota del que creia. Resulta que l'escriptora veu una fel·lació violenta, no pot dormir i proposa (a la reusenca) que el govern financiï la tranquilitat del seu son. Seria més pràctic que l'Ajuntament, en lloc de penalitzar el que és evident que continua existint, proporcionés un espai digne per a aquests serveis. No m'ha quedat clar si quan escriu serveis es refereix a la prostitució o a una col·lectiva violació oral, però és evident que el cas és tot un altre i que, sigui per a putes o per a violades, comença a ser indiscutible la necessitat dels follòdroms.
.

21.7.08

Parlamentaris amb consciència?

Mentre els parlamentaris siguin escollits a dit pels líders del partit és una exigència d'higiene democràtica que la seva tasca a la cambra es limiti a votar el que marquen els dits del director d'orquestra. Només per una extraordinaria casualitat l'exercici del vot conscient podria aportar alguna millora en la representativitat de l'elector i, per tant, mentre no siguin escollits pels posicionaments de la seva consciència sinó pels interessos i afinitats dels poderosos del clan polític, el més digne sembla ser que corresponguin amb la passivitat i l'actitut submisa que s'espera d'ells. La llibertat de vot dels diputats és una traïció al seu electorat així que, encara que només sigui per una vegada, és un consol saber que només s'accepta en qüestions poc importants.
.

19.7.08

L'art de l'impossible

Al llibre 1984, George Orwell presenta amb espantosa nitidesa la naturalesa del joc polític. Perquè si l'essència de la política és, com assenyalava Carl Schmitt, la possibilitat d'establir distincions entre amics i enemics, el veritable acte polític s'esdevé en la materialització d'aquesta distinció que al llibre s'esdevé al vell mig d'una exaltada manifestació bel·licista, quan l'enemic a batre es converteix en aliat sense que la unió de massa se'n ressenti. Així s'expressa la política com a art de l'impossible, capaç de convertir en real allò que es considera impossible en el camp de possibilitats del moment. Que no exagerava qui veia en la victoria de Sarkozy l'anunci del retorn de la política ho demostra que el President fos capaç de provocar un acostament de posicions entre els líders de Síria i el Líban, per una banda, i d'Israel i Palestina per l'altra. Aquesta és una realitat que sembla oblidar Joan Oliver quan, amb la mateixa contundència amb la que afirma l'existència dels Països Catalans, nega que el Mediterrani sigui gaire més que quatre oliveres. Independentista com és, hauria de ser més conscient que ningú que tota comunitat política és poc més que un acte de parla; inexistent fins que expressant-se (we, the people) es constitueix com a tal.
.

14.7.08

Per un Ministeri de piscines

És sobre les brutes i pixades aigües de la piscina pública que es construeix la necessitat de l'així anomenat Ministeri de la Igualtat. Quan el musulmà que se sap fidel defensa davant les laiques institucions públiques el dret a la separació d'homes i dones segons horaris o espais a les piscines, l'estat que es pretenia abstemi en qüestions religioses es defensa convertint el dogma liberal de l'igualitarisme abstracte en càrrec ministerial. El xoc entre l'evidencia biològica sobre la que es fonamenta la funamentalista reivindicació i l'oblit a que pretén sotmetre-la la desinteressada democràcia liberal (que accepta les distincions de gènere als vestuaris però no les piscines) no és més que un petit indici del que separa unes societats que pretenen salvar-se en la infidelitat d'aquelles conscients que si de la salvació es tracta el dogma és imprescindible. Cap problema té la laica societat que assegura haver superat les necessitats de la fe acceptant com a normal la paradoxal situació de creure en tot i no creure en res a la vegada quan se la deixa sola en el seu salt nihilista. El problema sorgeix quan aquella alteritat que de lluny es presenta difusa i inconsistent ja no és que es presenti a les portes de casa sinó que apareix asseguda al sofà del menjador. És aleshores quan la incrèdula comunitat ha de decidir si realment podia i volia prescindir de la dogmàtica fundacional o si, per contra, aquella inqüestionada aposta per la impossible absotutització de l'abstracció inidvidualista necessita ser defensada en la constant renovació del seu record. I és aleshores quan el concepte es converteix en ministeri i les paraules es posen al servei de la conservació del medi social.
.

Harmonia eugenèsica

La clínica de fertilitat Genetics & FIV Insitute posa a disposició dels seus clients una tècnica de selecció d’esperma que permet triar el sexe del seu fill abans de la concepció. La possibilitat de decidir el sexe dels futurs nadons assenyala la proximitat l’autodisseny, que probablement sigui el més novedós repte ètic al que s’hagi d’enfrontar la humanitat del s.XXI. Conscients que en una societat que avança a remolc de la tècnica la principal preocupació ètica ja no és què fer? sinó què no fer? o què deixar de fer?, l’empresa ha optat per oferir els seus serveis únicament a aquells clients que busquin un equilibri de sexes dins la seva familia. Així, els pares que pretenguin triar el sexe del seu primer fill o aquells que prefereixin acomular fills del mateix sexe no poden ser clients de Genetics & FIV. Aquesta política deriva de la constatació que una societat que es presenti desequilibrada en la proporció d’homes i dones és més insegura, violenta i inestable.
Com posa de manifest el cas de Genetics & FIV, l’enginyeria genètica es presenta com a alguna cosa més que una enorme innovació tecnològica. A hores d’ara sembla ser la més ferma amenaça al dolç engany sobre el que es construeixen les nostres democràcies. Si bé aquestes han trobat en la igualtat post-cristiana una justificació teòrica de les pràctiques igualitaristes que el pragmatisme evidenciava com a necessaries, la introducció de diferències en la mateixa naturalesa del subjecte polític (en qüestions tals com el coeficient intel·lectual) pot fàcilment evidenciar l’origen mitològic de la creença en que tots estem igualment capacitats per saber què és convenient ja no només per a nosaltres sinó per al conjunt de la societat. L’eugenesia liberal, aquella que no cau sota direcció de les polítiques estatals sinó que deixa en mans del ciutadà la decisió sobre el millor per als seus fills, no pot restar aliena a la incidència que la lliure tria individual pot tenir en la els fonaments que sostenen la comunitat política. Si la tasca principal i més urgent de tota societat és la seva autoconservació, la manipulació genètica ha de trobar en la preservació de la noble mentida fundacional de les democràcies liberals el seu principal objectiu. Així s’espera del legislador prudent una actitut respecte la tècnica semblant a la de Plató respecte la poesia; posar-la al servei de la societat i la seva mentida. A les modernes societats democràtiques aquesta prudència ha de tenir com a objectiu fonamental evitar que les diferències econòmiques, que no sent una amenaça a l’harmonia de la societat hem acceptat com a justes, no siguin origen d’injustes diferències de caràcter genètic.
.
Article publicat al butlletí digital del grup Hayek
.

6.7.08

Nosaltres, el poble

Tota la nostra filosofia és una correcció de l'ús del llenguatge
.
F.Nietzsche
-

.
El dia 3 d'aquest mes de Juliol, el Wall Street Journal publicava aquesta vinyeta, que assenyala amb envejable claredat el temps que separa la mítica dels pares fundadors d'aquesta acomulació de fracassos sobre els que es va construint l'Europa política. Contra el que podria semblar, no és un oceà el que separa el text de la imatge sinó 232 anys en els que amb la mort de Déu ha desaparegut la possibilitat de fundar grans relats sobre mentides que els igualin en dimensió. El we que inicia la declaració d'Independència i la posterior Constitució americana representa la culminació d'un despotisme il·lustrat que ja mai una Europa democràtica podrà acceptar en referèndum. El poble europeu té veu i amb ella expressa el seu propi procés constitutiu. Manifesta que una noble mentida posada al servei de l'articulació dels estats-nació és irreconciliable amb una Europa que pretengui trascendir la pragmàtica política. Conscient que la viabilitat d'una construcció democràtica d'Europa passa per aquesta reconciliació metafísica de la mitologia nacional amb la que necessita com a suport el nou Imperi, el meu professor de cultura alemanya assenyalava la necessitat d'escriure una història europea. Una historia que si ha de servir per obviar l'etimologia de les nostres fronteres no podrà ser ni mitjana ni enterament científica sinó que, de ser alguna cosa, haurà de ser mitologia. Mitologia que en temps seculars ja només poden donar els publicistes; els únics capaços de donar trascendència a la inmanència.
.

3.7.08

Ses Excel·lències

Irònicament assegurava Kierkegaard que en tota la seva vida no havia pogut trobar un sol exemplar de cavaller de la fe però que això no descartava que potser una de cada dues persones ho fos. Però succeeix que portava una vida de recerca en va. Irònicament, dic, perquè quan el filòsof danès rebutja el judici de les masses amb una violència mai vista fins aleshores en la història de la filosofia sembla plenament conscient del valor estadístic de l'excel·lència. Mai una societat dedicada a l'onanisme autoelògic podrà estar capacitada per reconeixer res que se situi per sobre de la seva mediocritat. Això deixa en mans de la divinitat l'establiment de la ratio, però l'imagino recargolant-se de riure per terra si mai algú s'hagués atrevit a insinuar-li que el 40% dels estudiants mereixen el qualificatiu d'excel·lents.
.