28.6.08

Cap passa enrera

El fet que la metafòrica distinció entre vida i supervivència s'hagi anat convertint en les últimes dècades en lloc comú de tot discurs crític del sistema denota un mal endèmic de la nostra societat. L'eficacia del sistema econòmico-social capitalista per resoldre bona part del què de patètic hi havia en la vida humana és al mateix temps la causa del sorgiment d'una societat apàtica, intrínsecament incapacitada per defensar els seus propis èxits. No crec que el pessimisme que entre els europeus (i sembla que també entre els americans) provoca el creixent poder econòmic i polític de potències com la Xina o l'Índia tinguin a veure amb el propi fracàs sinó més aviat amb la rotunditat del seu èxit. Veient com les societats anteriorment perifèriques, més patètiques, més il·luses, i més històriques, les nostres societats que per nihilistes asseguren no necessitar la il·lusió de Déu o que, pretesament posthistòriques reneguen de la seva fe en el progrés, no poden concebre un nou lloc al panorama mundial que no passi per ser una derrota o una passa enrera en l'esdevenir. L'autosatisfeta i postideològica societat occidental se sap i se sent incapacitada per lluitar contra qui encara creu en alguna cosa més que en el lliure intercanvi de serveis i mercaderies i constata deprimida com el seu envejat èxit és al mateix temps l'anunci del seu fracàs.
.

25.6.08

El luxe de ser conservadors

Llegeixo la conferència On being conservative, que Michael Oakeshott va pronunciar el 1956 a la Universitat de Swansea, a Gales, i que ha estat traduïda i editada per Sequitur. Una conferència on el filòsof es proposa "deduir principis generals explicatius del què s'entén per una actitut conservadora" i que si bé seria exagerat dir que fracassa en l'intent el cert és que la pretesa generalització queda curta. Perquè no és casual que els principis del què un filòsof britànic entre britànics presenta com a generals i explicatius del conservadurisme s'assemblin tant al liberalisme amb la necessaria dosi de prudència. I dic prudència en un sentit que poc té a veure amb aquella prudència que fent-nos traïdors és en realitat covardia. Dic prudència entenent que fins i tot per a aquells a qui la història jutgi com a herois haurà estat una virtut imprescindible.
Ara que els partits que es dibuixen a la dreta del nostre panorama polític presenten el què no sent crisi semblen ser petitetetíssimes crisi d'identitat, i ara que dins el PP alguns han presentat la seva postura renovadora dient-se liberal-conservadors, em sembla que és útil entendre que, si el conservadurisme és més una actitut respecte una tradició que una doctrina política determinada, alguna diferència fonamental hi ha entre els que pretenen conservar una tradició filosofico-política com la dels britànics i els que pretenguin conservar-ne una altra com la nostra. Si mai consideréssin que és atrevit dir que liberal-conservadurisme és dins sa nostra tradició política poc més que una bonica contradicció en els termes, deixin-me suposar com a mínim que l'aposta dels nostres liberal-conservadors deu ser la de ser liberals fins el dia que puguin permetre's el luxe de ser conservadors.
.

23.6.08

Merdodicea

si el fill de Déu pot ser jutjat per qüestions de merda, l'existència humana perd les seves dimensions i es torna insuportablement lleugera
.
Milan Kundera. La insuportable lleugeresa de l'ésser
.
El fill d'Stalin, el jove Iakov, va passar els últims dies de la seva vida en un camp de concentració alemany. Allà compartia habitació amb uns oficials anglesos. També compartien lavabo i els oficials protestaven sovint perquè Iakov el deixava brut. Negant-se a netejar-lo i després de barallar-se amb els seus companys d'allotjament, el fill d'Stalin va decidir demanar audiència al comandant del camp. Quan aquest es va negar a parlar de merda el fill d'Stalin no ho va poder suportar, va arrencar a córrer cap al filat elèctric i allà va morir. Ho explica Milan Kundera a La insuportable lleugersa de l'ésser.
Encara parlant de merda, Søren Kierkegaard, a "L'època present", explica que a "Els cavallers" Aristòfanes retrata el final de l'estat de putrefacció quan la plebs acaba adorant la femta de la societat talment com s'adora la del Dalai Lama. En aquesta mateixa lògica del procés històric la coneguda i banalitzada "Merde d'artiste" es presenta com una important fita en la cursa humana cap a la baixesa total. No encara en aquesta merda que conserva la fe en el poder elevador de l'adjectiu, però si en la merda de l'anònim que ni és artista ni pot ja ser-ho, hi ha el destí d'una humanitat que es nega a concebre cap projecte més elevat que l'assalt a les seves pròpies profunditats. L'adoració del que ens és comú, del que ens fa semblants, és en realitat l'adoració del que quan encara distingiem entre nord i sud ens feia baixos. Mai l'home havia construït Déu a la seva semblança fins al punt de fer-lo defecar i només quan tenim present que el mateix que a tots fa iguals era a la vegada allò que a tots feia diferents de Déu s'entén el sentit tràgic d'aquesta tendència a l'autoenaltiment que certificava el grup Brams quan es dirigia al rei per dir-li allò de "quan et tinc més respecte és quan t'imagino cagant".
..