31.1.08

Bons professionals

- Però, caldrà que cadascú exerceixi en profit dels demés l'ofici que li és propi? Que el pagès, per exemple, prepari l'aliment per quatre persones i hi dediqui quatre vegades més de temps i esforç? O seria millor que, sense preocupar-se dels demés, dediqués la quarta part del temps a preparar el seu aliment, i les altres tres parts en construir casa seva i fer-se vestits i calçat?
I Adimante va contestar:
- Em sembla, Sòcrates, que el primer procediment li seria més còmode.
- No m'estranya, per Zeus -vaig dir jo-, perquè en el mateix moment de parlar s'ha fixat el meu pensament en que no tots naixem amb el mateix talent, i que un té més disposició a fer una cosa i un altre la té per una altra.
- Ho crec.
- Com aniràn millor les coses, fent un sol molts oficis, o limitant-se cadascú al propi?
- Cadascú al propi -va dir.

Plató. La República

Això llegia, puta és la casuística, minuts abans de veure per la televisió com la mare d'un jove atropellat agraïa als periodistes la feina ben feta. El conductor ha retirat la demanda de 20.000 contra l'empresa asseguradora i la familia del noi pels danys patits pel seu cotxe. Si estic d'acord amb el fet d'agraïr als periodistes la seva dedicació és perquè el mateix acusador confirma que és a ells a qui devem la sorprenent aparició de la justícia i la covarda fugida del malvat, escuat, assegurant no estar disposat a renunciar a honor i dignitat a canvi de 20.000 miserables euros. Afortunat home que ens ajuda a constatar que no hi ha res que no pugui un bon periodista i que si les coses van com van i si encara molts jutges segueixen treballant a canvi d'un sou és perquè és cada cop més complicat trobar un bon professional.
.

30.1.08

La veritat us farà esclaus

Per poca estima que li tinguem és una barbaritat dir que la veritat ens fa lliures. No només perquè més terrible que l'esclavitut sigui necessariament el fet de ser-ne conscient sinó perquè, encara, ningú pot ser més esclau que aquell a qui ni tan sols és permès mentir. És més, ningú pot ser més esclau que aquell que ni tan sols es permet mentir.
.

29.1.08

Adéu, Catalunya

Arribant a casa després d'un bonic dinar familiar he encès la televisió per trobar-me, cara a cara, amb la tal Isabel-Clara Simó fent propaganda del seu pamflet titulat "Adéu, Boadella" a TV3. Per avui res a dir contra la nostra, que és la televisió i no l'articulista. Només una cosa a dir sobre la madamme en qüestió i la seva curiosa defensa de la dignitat nacional que des del 1999 cada dia trobem a les pàgines del diari Avui. Un país que se senti atacat per llibres com els de Boadella i esperi guardians de l'honor com la Simó és un país que crec que no val la pena defensar.
.

28.1.08

Votants imbècils

No entenc l'obsessió que ténen els pensadors d'esquerres en fer passar els seus potencials seguidors per imbècils. Max Dorra escribia un article al diari Le Monde on venia a dir que la influència dels mitjans de comunicació havia donat lloc a una situació tan absurda com que els votants pobres haguéssin votat majoritariament a la dreta. Davant aquest fet hi ha dues lectures possibles. Una és la que faig jo, xulo com sóc, i que resa així: els votants que Max Dorra considera pobres han votat la dreta perquè creien que era l'opció que més els convenia. En això baso jo la meva fe en les eleccions democràtiques i poc més hi puc afegir. Hi ha una altra lectura possible, que és la que fa monsieur Dorra: els votants pobres s'han deixat convèncer per la propaganda de la dreta i han acabat votant en contra dels seus interessos. No és negligible la influència propagandística en el vot dels ciutadans. És més, si he de ser sincer, i ja posats ho seré, no crec que hi hagi res més determinant del vot que la propaganda. Però jo, a diferència de l'articulista de Le Monde, tinc ganes de constatar el següent: en la lluita propagandística hi participa la dreta però també l'esquerra. El propi article ho confirma. Hi ha tots els tòpics i cap de les reflexions que grans pensadors d'esquerres han aportat. O sigui, el pensament que Dorra exhibeix a l'article acaba allà on comença, en els seus prejudicis (en sentit neutre, inevitable), a diferència de pensadors com l'estimat Adorno, on el fet de no compartir els prejudicis no invalida el plaer de la lectura ni l'estímul intel·lectual. Adorno, en altres paraules, sempre acaba més enllà d'on comença. És difícil, per tant, creure que tracta els seus lectors com si fóssin idiotes. És més, els exigeix que no ho siguin, els exigeix un nivell d'intel·ligència gens menysperable per entendre els seus comentaris. Pocs filòsofs, de fet, són tan exigents amb els seus lectors. Però tornant a Dorra i el seu article, he de dir que gairebé tan greu com creure que els votants d'esquerres són burros, prou burros com per aplaudir entusiastes l'ascens al poder del seu botxí, és que els polítics d'esquerres hagin estat encara més burros per no fer-los veure una cosa aparentment tan obvia com és que les dretes són l'enemic a vatre. Sincerament, no m'estranya que fugint de pensadors així ens sentim així de bé malgart ser tan lluny de casa.
.

27.1.08

La verdad sobre Don Quijote

Sancho Panza, quien por cierto nunca se jactó de ello, logró con el paso de los años, aprovechando las tardes y las noches, apartar de sí a su demonio -al que más tarde dio el nombre de Don Quijote- por el método de proporcionarle una gran cantidad de libros de caballerías y novelas de bandoleros, hasta el punto que aquel, desatado, dio en llevar a cabo los actos más demenciales, aunque sin causar perjuicio a nadie, debido precisamente a la ausencia de su objeto predeterminado, que debería haber sido Sancho Panza. A pesar de que era un hombre libre, Sancho Panza decidió, quizá a causa de cierto sentido de la responsabilidad, seguir tranquilamente a Don Quijote en sus correrías, y disfrutó así hasta el fin de su vida de un provechoso entretenimiento.
.
Franz Kafka
.

No fer-ho gaire malament

Com que fer les coses bé no és una tasca senzilla, potser hauriem de conformar-nos en no fer-les gaire malament. És molt més senzill per ser molt més modest i no per això deixa de ser igualment important. Parlo d'escalfar una pizza sense que es cremi, però també d'integrar sense que ens cremin. Parlo de preocupar-nos més d'evitar fer allò que no hem de fer que de fer el que no sabem com fer. Surtin del Raval si volen i oblidin per un moment si és una bona política subvencionar amb 90.000 euros el Consell Islàmic de Catalunya. Fins i tot poden sortir d'Europa i deixar de preguntar-se si és bona política la "laïcitat postiva" de Sarko. Vagi'n, per exemple, a l'Àfrica negra, on segur que tot és més bèstia i on els progres diuen que tot es veu més clar. Allà mateix poden treure la Declaració Universal dels Drets Humans i predicar el bé, fins i tot les vacances periòdiques pagades, però no crec que costi gaire saber-se molt més útils si enlloc de perseguir el bé es limiten a lluitar contra el mal. Fins i tot allà es pot ser tòpicament liberal per entendre que l'important és evitar el mal, i deixar que el bé o els béns cadascú se'ls busqui com bonament pugui. Ara, si encara volen, tornin i intentin no fer-ho gaire malament.
.

26.1.08

El pito del sereno

Serenitat, gravitas, aplom, el que vulguis,
sí, però ¿i què farem quan ens emprenyin?
L'equanimitat d'un sendaor romà, potser
corrupte, no s'hi val per disputar un taxi
a les cantonades de l'Eixample, raonar
amb la Seguretat Social o tolerar un cambrer
que parla massa
.
Valentí Puig. Passions i afectes
.

25.1.08

Vacances

Avui se suposa que començo un d'aquests períodes que reben el nom de vacances. Ho dic així, allargant la frase amb paraules sobreres, perquè de fet jo sempre estic de vacances i no espero grans novetats d'aquests dies que es presenten com una carretera que acaba a l'horitzó. Només espero, i és això el que em preocupa, tenir més temps per llegir amb calma les coses que vull llegir, per pensar amb calma les coses que vull pensar i per escriure amb calma les coses que vull escriure. En definitiva, espero d'aquestes vacances el mateix que esperava de la meva ociosa ocupació d'estudiant; fer filosofia i no estudiar-la, perquè, potser ha arribat el moment de dir-ho, hi ha poques coses que em semblin més absurdes que dedicar-se a estudiar filosofia.
.

24.1.08

I like Hobbes, Hobbes smokes dope

Si la política liberal ha de ser la millor opció per legislar una societat humana i no una societat de porcs, difícilment podrà pretendre fonamentar el seu raonament en que tothom té dret a fer el què li doni la gana. Deixant de banda que aquest hipotètic dret suposaria la fi de qualsevol dret real, aquest model basat en la llibertat absoluta dels éssers humans representa un xoc frontal amb els principis teòrics del liberalisme fonamentat en buscar la màxima neutralitat respecte el model de vida bona dels seus ciutadans. El liberalisme no pot basar-se en una voluntat de portar la llibertat individual al límit de la supervivència d’algún tipus de col·lectiu sinó en buscar la manera de garantir els màxims models possibles de vida bona que poden ser viscuts en una societat pacífica. D’aquí que l’argumentació en favor de la legalització de les drogues basada en que ningú m’ha de dir què em foto pel nas sigui d’un infantilisme difícil de compaginar amb una societat d’humans adults. Principalment perquè cap idea de la llibertat accepta passar per sobre de la llibertat dels demés impunement i no es pot defensar que el consum de drogues resulti indiferent a la llibertat dels altres, sobretot quan aquestes acaben sent un problema per la salut del consumidor. Molt més sensat em sembla argumentar en favor de la legalització precisament pel fet que aquestes afecten tota la societat. L’estatus il·legal de les drogues representa greus problemes per la salut pública, ja que l’Estat no pot controlar la qualitat del producte i a la vegada és una enorme font de delinqüència perquè difícilment els consumidors poden pagar els preus elevadíssims que provoca el fet que les drogues siguin il·legals.

.

23.1.08

França és París

Em preocupa per què els estats anomenats petits funcionen millor que les societats anomenats grans, entre altres coses, perquè visc en un estat anomenat gran que no funciona gaire bé. Per què 8 dels 10 països més segurs del món tenen una població inferior als 10 Milions d’habitants o perquè 4 dels 5 països més rics del món tenen una població inferior als 5 Milions de persones. I per què l’estat anomenat gran en el que visc no és excepció a cap de les dues llistes. Sobre el bon funcionament de les societats anomenades petites hi ha la temptació de presentar el respecte a la legislació sota el mateix amor que el nen té a les verdures, que menja content quan ha ajudat a cuinar-les perquè el cor té raons que el cap no entén. És una explicació matemàtica de la cohesió, segons la qual l’amor a la legislació depèn del pes específic que hagi tingut la nostra opinió al moment de redactar-la. Segurament serveixi a una escala de veïns, però no en un país de 7 milions d’habitants que juga a la democràcia representativa, on el cap té raons que el cor no entén joc de la democràcia representativa, on el cap té raons que el cor no entén, perquè és incapaç d’explicar que 7 milions de persones sentin com a pròpia una llei redactada per 7 juristes. La matemàtica, com l’aport vitamínic de la verda menja, no deixa de ser un va intent de corroborar el quilòmetre amorós, segons el qual l’amor a la llei depèn de la distància a la qual hagi estat escrita.
.

22.1.08

El cinisme de Duran

"A Catalunya se'ns respecta menys que abans, això s'ha d'acabar". Quedant reduïda Catalunya, nostra pàtria, a simple complement d'aquells que a l'escola en dèiem de lloc, hauriem de preguntar-nos a qui és que, a Catalunya, es respecta menys que abans. No sent la frase "A Catalunya se'ns respecta menys que abans" igual a la frase "Als catalans se'ns respecta menys que abans" i sent totes dues al mateix temps molt diferents a afirmar que "A Catalunya se la respecta menys que abans", sembla que el que en realitat preocupa al senyor Duran és el respecte que es té a la seva formació que, sent generosos, anomenarem CiU. Les expectatives que transmet l'eslògan són d'allò més sorprenents, sent com sembla ser un eslògan pensat per no perdre els convergents amb orgull (oxímoron o no) i amb el qual difícilment es pot aspirar no ja a millorar resultats sinó simplement a no perdre-hi bous i esquelles. Asipració que el propi Duran deixa molt clara en la seva entrevista amb Guillem Carol;

- Si després de tot el que ha passat a Catalunya, Convergència tragués 10 diputats o menys seria un fracàs per la federació?
- No, no. Perquè si Convergència en treu 10 i Unió en treu 6 vol dir que junts en sumem 16...

- Ara és vostè l’irònic. Em referia a Convergència i Unió.
- Fracàs no. Deu diputats, segons com, poden ser més útils per Catalunya si som decisius en les decisions que si en tenim setze i no ho són. Per tant, el fracàs sempre és en relació a la utilitat d’aquestes diputats. Però bé: d’entrada aspirem a tenir-ne més de 10.

Aquest no és l'únic eslògan dolent, ni tan sols el pitjor; tots els eslògans de la campanya (o el que sigui que fan ara) són lamentables, incapaços no només d'assenyalar una cosa semblant a una idea sinó fins i tot de despertar la més petita i primària de les emocions a qualsevol persona que no pateixi un greu transtorn de personalitat. Aquest "però" que ara ve, per exemple: "La gent no se'n va del seu país per ganes sinó per gana. Però a Catalunya no hi cap tothom". La tria és sempre difícil quan hi ha pateres i fam, però quan es vol triar tot i no es vol renunciar al sempre temptador joc de la superioritat moral al mateix temps que es pretén sobrevolar la buidor política dels Papers per a tothom, sense quedar com un autèntic cínic, com un cretí disposat a deixar morir de gana mig món per no viure massa atapeït al seu trosset de Paradís.
Només per acabar; aquest "ens hem equivocat! S'han de recuperar valors com el respecte, l'esforç, l'autoritat, el mèrit, la disciplina... a la familia, a l'escola i a la societat". Si reconèixer errors pot ser una estratègia arriscada però és sovint el més convenient que poden fer partits que governen, que la oposició assumeixi gratuïtament com a propis errors que hauria d'intentar delegar sempre en el govern adversari no deixa de ser una manera curiosa de presentar-se com a altrenativa. Amb la seva incapacitat per saber on posar el cinisme, el candidat Duran demostra allò que deia la meva professora de Química, encantadora senyora; el sentit comú és el menys comú de tots els sentits.
.

21.1.08

Nova secció

Paraula d'Stone té l'honor d'anunciar-los que a partir d'aquest moment queda inaugurada una nova (i de fet, única) secció del blog. En un atac d'originalitat hem decidit anomenar-la "Articles recomanats". Suposo que entenen de què va, no n'espero menys de vostès. La tenen a la dreta, sota el "cercador intern".
.
Atentament,
.
Ferrancab
Director, propietari i negre de Paraula d'Stone
.

Una sola civilització

Hi ha una idea que comparteixen els entusiastes defensors de l'Aliança de civilitzacions i els seus radicals opositors, que la ridiculitzen presentant el famós Clash of civilisations com a simple "matter of fact" i és el donar per segura la pluralitat de civilitzacions. Sóc encara més bèstia que els huntingtonians i, no cal dir-ho, que aquells que s'abracen amb governs terroristes i acabat l'àpat hi brinden per la pau universal. Així que ho diré clar; l'oposició entre xoc i entesa de civilitzacions és una fal·làcia perquè de civilitzacions només n'hi ha una. No hi ha res semblant a diferents principis igualment vàlids que fonamentin diferents civilitzacions igualment legítimes i, si bé els països potser no puguin aspirar a consensuar uns béns universals sobre els quals construir una política comuna sí que poden col·laborar en la lluita contra els mals universals. És més, en tenen la obligació. La tirania, per exemple, és un mal universal perquè ningú pot realitzar el seu ideal de vida bona si està sotmès a les arbitràries decisions d'un tirà. L'esclavitut és un mal universal perquè ningú pot realitzar-se com a ésser humà sent propietat d'un amo. La persecució per motius de sexe o religió és un mal universal perquè cap dona triaria com a model de vida el ser impunement violada i maltractada ni cap musulmà triaria com a model de vida el ser cremat per heretge. Serveixi aquí el vel d'ignorància de Rawls. Cap opció que no pugui ser defensada rera el vel es pot defensar a cara descoberta com a legítima sense que ens caigui la cara de vergonya, si és que coneixem tal cosa. Hi ha mals universals i la lluita contra aquests mals és el què diferencia la civilització del que no ho és, de la barbàrie. Perquè aquesta és l'autèntica i constant lluita de la humanitat; la de la civilització contra la barbàrie.
.

20.1.08

Morin, Sarko i la política de civilització

Quan el President Pujol parlava de la família sovint es protegia dels crítics d'esquerra citant Saramago. És sempre un bon recurs citar la Bíblia per quedar bé entre homes de fe. Una pràctica semblant comença a ser habitual al país veï, on el President tria acompanyant a gust de l'anfitrió i on ara el seu negre ha descobert un simpàtic eslògan a un llibret perdut del filòsof Edgar Morin. Henri Guaino, que això es diu l'estilogràfica de Sarko, ha decidit etiquetar la política de monsieur le president com a "política de civilització". M'entendreix que les paraules boniques vagin de la maneta, i poques coses em semblen més boniques que la política, la civlització i, sobretot, aquesta romàntica història d'amor que construeixen dia a dia en lluita permanent contra l'oxímoron. Per això m'agrada l'etiqueta més que la política que assegura anomenar i, fins i tot, més que la que pretenia designar el seu creador, reduït ara a poc més que simple suport d'autoritat com Saramago en boca d'en Jordi. Només constatar que si el molt honorable es podia permetre el luxe de citar el profeta de "La Caverna" entre els seus opositors perquè, en el fons, més conservador que ell són encara els socialistes catalans i perquè el citat no va exercir mai dret a rèplica, molt més difícil ho tenen els veïns del nord per no traïr elsprincipis insiprats en les paraules d'algú que, no només mira el futur amb la incòmoda incertesa del conservador que no sembla ser Sarkozy, sinó que s'assegura partidari de girar cua contradient el frenètic ritme de la nau presidencial francesa.
.

19.1.08

Au Maria!

Es proposa la substitució d'una hora de filosofia al batxillerat per donar cabuda a la irremeiablement inútil assignatura d'Educació per la ciutadania. No pateixo per la mort de la filosofia més que per l'extinció de l'espècie humana i he de reconèixer que no és massa perquè una sense l'altra no és una ni és altra. I potsats a dir, he de dir que mai la supervivència m'ha semblat la millor opció de vida. Per tant, si bé és cert que mai l'ordre del sistema educatiu d'aquest nostre país petit podràn acabar amb la filosofia si que poden, sense necessitat de gaires esforços, seguir degradant el nivell de la nostra escola i, en conseqüència, el de la nostra societat. Per què filosofia? Per una qüestió de mires, perquè qui només aprèn a caminar mirant-se els peus el més probable és que acabi enclastat contra un fanal. La filosofia hauria de ser un diàleg amb les ments més brillants de la nostra història i, encara que em sento molt afortunat de poder dir que el meu no va ser el cas, ja és molt si els estudiants de Batxillerat poden parlar amb el seu professor. Després d'haver superat, i podem suposar que fins i tot amb un excel·lent resultat, un d'aquells exàmens de selectivitat sobre Plató que, com crec recordar que va dir el mestre Luri, ni el propi Plató podria haver superat, qualsevol estudiant de dretes pot acusar Plató de comunista com qualsevol estudiant d'esquerres el pot acusar de feixista sense que cap dels dos no només no l'hagi entès sinó que ni tan sols hagi hagut de fer el petit esforç de llegir-lo. Dialogar amb els grans pensadors per dialogar millor amb els petits ciutadans que som, d'això es tracta. D'elevar el to i la mirada. Ja sabem que la filosofia és inútil, i que aquestes apassionants converses amb els grans filòsofs no ens serviran, segur, per trobar més apassionants les converses amb els consellers d'educació, ans el contrari! Però això és el més semblant al progrés que pot conèixer una societat humana; que, com a mínim, cada generació parli una mica millor que la precedent.
.

18.1.08

Els límits d'Ibarretxe

No és novetat dir que el Lehendakari té un problema amb els propis límits. Ho sabiem perquè, pobret, es vol alguna cosa més que President d'una Comunitat Autònoma Espanyola. No perquè l'autonomia se li hagi fet petita (es Euskadi!), sinó perquè Espanya li sembla poc. L'altre dia deia un dels gossos ultra que borden en aquesta web queManhattan és més petit que Barcelona però, en canvi, Barcelona sencera cabria dins Central Park. Em sembla que el Lehendakari pensa una cosa semblant. El problema és que per molt metafòrics que ens posem i per molt poeta trascendentalista que citem, els límits hi són i, a més, són els que són. A la seva conferència d'ahir, Ibarretxe feia referència a un d'aquests límits incòmodes i assegurava que "mai més serà Eta qui encengui i apagui la llum de l'esperança al País Basc". De ser cert, això seria una gran notícia i la pau convidada d'honor a les belles terres basques, però (i lamento profundament ser jo qui doni la notícia) no és cert. Hem de suposar, i espero que no sigui massa suposar, que el què el Lehendakari volia dir és que no hauria de ser Eta l'encarregada de la il·luminació de tota una nació i, encara, posats a regalar veritats al molt honorable, que mai hauria d'haver estat Eta la dipositària de les esperances dels bascos. Això és gairebé tan maco com banal quan la principal esperança que suposem en els bascos és l'apagada definitiva del foc etarra. Sense remei, per tant, Eta controla la llum d'Euskadi. I apel·la, sense deixar de monologar, al diàleg, convertint Espanya en una camisa que, per ser excessivament arrapada, ofega i no permet treure pit. El dret a decidir, que per això el portaven, per dissimular que no ens agrada que ens grapegin sense permís. En definitiva, el Lehendakari, en tant que Lehendakari nacionalista, té dos grans problemes; Eta i Espanya. I resulta, i ja és mala pata, que els dos petits li caminen sols i no pot, pobret, solucionar-los tot sol. Sembla que és així, entre la grandiloqüència verbal i la impotència política com passen les llunes en països subnormals com els nostres.
.

17.1.08

Savater i la tortura

És des d'un rebuig extraordinariament noble i frontal a la tortura que Savater escriu, a l'article titulat Lo inaceptable, que el què de cap manera està "disposat a admetre és que la llei que castiga la tortura com un delicte greu sigui abolida o matisada amb un "segons les circumstàncies", ja que aleshores sempre es podrien trobar justificacions per torturar". Diu que mai, i tres vegades mai, "la tortura pot ser justificada o legal". Aquest ja que és l'únic perquè de l'article i que cal mirar-lo bé perquè és aquí on Savater sembla oblidar que no depèn de l'abolició o matisació de la llei que sempre es puguin trobar justificacions per torturar. Ja es poden trobar sempre justificacions per torturar i estic segur que ningú tortura sense una justificació prèvia que sigui, com a mínim, vàlida per a ell. El paper de la llei és, precisament, el de regular quines d'aquestes justificacions són vàlides no només per qui s'autojustifica sinó per tota la societat, quines són acceptables i quines no. En el cas de la regulació legal de la tortura, quines circumstàncies la fan una pràctica justificable i quines no. Talment com, per exemple, hi ha circumstàncies on retenir un home contra la seva voluntat és una atrocitat, quan parlem d’un segrest, i, en canvi, n'hi ha d'altres on és una pràctica absolutament legal i convenient, com quan tanquem el segrestador a la presó.
.

16.1.08

Les combustibles

Marina (douce): Si la littérature est assez cynique poure ne pas remarquer que je souffre le martyre, je ne vois pas pourquoi je devrais la respecter, moi.
.
Le Professeur: Vous devenez un véritable animal, Marina.
.
Marina: Non: je suis un animal.
.
Le Professeur: Même les animaux ont le sens de la durée. Ce livre est éternel. S'il devait brûler, la flambée durerait deux minutes.
.
Marina: Comment peut-on se préoccuper d'éternité?
.
Le Professeur: C'est pas mal, l'éternité.
.
Marina: Pourquoi?
.
Le Professeur: Ça dure longtemps.
.
Marina: Et dire que vous avez écrit quinze thèses pour trouver une chose pareille!
.
Amélie Nothomb. Les combustibles
.

Quintà i el sobiranisme

Molt interessant, com és costum, l'article d'Alfons Quintà al diari Avui. Però molt millor seria l'article si ell mateix no es carregués la possibilitat d'entendre'l. Hi ha un problema amb les conclusions, sempre hi ha un problema amb les conclusions, perquè acostumen a ser el primer a caure. L'únic cas on les conclusions no són les primeres a caure és quan en lloc de ser conclusions són simple sentència final d'un article. D'aquí que sigui impossible criticar la conclusió de Quintà, constatant l'estupidesa de criticar que un article acabi en punt i final. Molt més interessant seria l'article si hagués explicat el principal, què entén per sobiranisme i en què sobiranisme i independentisme són termes diferents i, s'insinua, excloents. I no poden ni imaginar l'interès de l'article (no poden, literalment, no per culpa de Quintà sinó perquè mai un article així ha estat possible sobre paper de diari), si hagués aclarit què entén per ser liberal quan aquesta (suposada?) ideologia entra en conflicte amb el sobiranisme i no, en canvi, amb el nacionalisme.
.

15.1.08

El filòsof i el blog

Alguns filòsofs han convertit en una virtut el parlar-se a si mateixos, potser perquè pensen que no hi ha ningú amb qui valgui la pena parlar. Però em temo que el costum de filosofar en aquest pla una mica eminent sigui un símptoma de la decadència de la discusió racional; sense cap dubte, Déu es parla principalment a Si mateix perquè no té ningú amb qui valgui la pena parlar; però un filòsof hauria de saber que no és més diví que els demés homes.

Karl Popper. La lògica de la investigació científica

Com es pot rebutjar el diàleg?

El meu lema és: cap llibertat pels enemics de la llibertat. No, en serio, la filosofia és necessariament dogmàtica. Conèix vostè algún diàleg filosfòfic que hagi funcionat? Els de Plató? Què va, allà, sobretot als diàlegs sofistes de l'última època, hi ha un tipus que parla tota l'estona mentre l'interlocutor es limita a dir "oh, sí, per Zeus, quanta raó tens". Heidegger tenia raó en que cada filòsof conta amb una percepció fonamental i es limita a repetir-la al llarg de la seva obra.


Cito Zizek perquè em sembla un bufó entranyable, perquè només d'imaginar-lo dient "oh, sí, per Zeus, quanta raó tens" amb aquell inefable accent que té em somric a sobre, però sobretot el cito com a model d'allò que no ha de ser el procedir filosòfic. És aquesta sensació de ridícul que tinc confrontat al dogamatisme autosatisfet de pensadors com Zizek el que explica, o això em dic davant el mirall, que dediqui part del meu temps a escriure un blog i que dediqui encara una altra part del meu temps a llegir, entendre, considerar i fins i tot, a vegades, respondre, els comentaris que rebo. Perquè la possibilitat, que en un concert o un text literari és ridícula, de la participació oberta, de la possibilitat que sigui el lector qui acabi el text és l'autèntica raó de ser d'un blog amb voluntat filosòfica o, potser menys pretensiosament, argumentativa.
.

14.1.08

Addictes al consum

Aquest article, de Luc Ferry, home de dretes, filòsof i ex-ministre francès d'educació. Les contradiccions intel·lectuals d'un home de dretes. Aquí l'home de dretes; caricaturitzat amb 60 anys i una empresa, i aquí la seva contradicció; d'una banda, el nostre homenet es mostra sincerament preocupat per la decadència de l'escola i les faltes d'urbanitat se li aparèixen com a lògica conseqüència de les faltes d'ortografia; de l'altra, és ell, precisament, "l'únic responsable" d'aquesta situació, ja que el seu èxit empresarial passa per convertir els joves en entusiastes consumidors. "No pots tenir la mantega i els diners de la mantega, el jove ben educat, culte, fort en gramàtica i en savoir-vivre, i el jove zapejador-consumista". I encara, citant una dita italiana; "no pots tenir la bóta plena i la dona embriaga". Crec que el nostre filòsof comet una enorme injustícia culpabilitzant (en exclusiva!) el pobre empresari de dretes dels mals de la seva societat. Molt més encertat em sembla el vell diagnòstic d'esquerres, que culpabilitzant un sistema contra el qual ja no ténen alternativa es veuen (i es fan veure) incapacitats per combatre'n els mals. Fent-lo seu, el jutge Ferry s'hagués estalviat pecar de romàntic presentant la literatura i l'enriquiment interior com a sortida de la lògica addictiva del mercat. Els ho recorda un malalt, algú que hauria de demanar línia de crèdit a la Central; també la vida intel·lectual és un perillós i addictiu objecte de consum.
.

13.1.08

Amb el meu iPod contra el món

Es discutia si era el mateix perdre 20 euros que deixar de guanyar-los. Diré que no i fins i tot afegiré una altra cosa que he pogut comprovar més tard. Encara que el resultat final sumi 0, tampoc és el mateix perdre 20 euros i recuperar-los que no haver-los perdut mai. Tornava de sopar i xiulava el camí de tornada a casa. Música a les orelles, joia a l'estómac i 6 paios d'estètica Latin King creuant el carrer per venir-me a saludar. De tabac no en porto, ho sento però no fumo. Un euro tampoc perquè vinc de sopar i me'ls he gastat tots, em sap greu. El telèfon per trucar? Vaja, ho lamento profundament però aquest telèfon només el faig servir jo. Forçant un mínim contacte físic amb dos dels bàrbars que em rodejaven, he trobat un camí de llibertat, obert davant meu, que em disposava a seguir, encara íntegre de cos i propietats, quan una ràpida i rabiosa urpa ha estirat els auriculars que a mercè de la gravetat penjaven de la meva butxaca. Cagant-me en Cristòfor Colom i la mare que el va enviar a descobrir les amèriques he arribat a casa convençut d'haver perdut un iPod. Però si hi ha sensació més agradable que dir a un Latin que no em toqui els collons i conservar dentadura i cartera, si hi ha sensació més agradable que la d'arribar a casa i veure que només hi hem perdut uns vells i trencats auriculars perquè l'iPod, el meu fantàstic, estimat i platejat iPod, seguia a la butxaca d'on el crèiem manllevat, si hi ha una sensació més agradable que cantar victòria contra la barbàrie acaronant un iPod que no hem guanyat però que hem deixat de perdre com si fós un botí de guerra, si aquesta sensació existeix avui no tinc cap ganes de sentir-la.
.

De l'amor als diners

- Pero -repliqué yo- esos grandes bienes que tú posees, Céfalo, ¿te han venido de tus antepasados o los has adquirido tú en su mayor parte?
- ¿Qué he adquirido yo, Sócrates? En este punto ocupo un término medio entre mi abuelo y mi padre, porque aquel, cuyo nombre llevo, habiendo heredado un patrimonio poco más o menos igual al que yo poseo ahora, hizo adquisiciones que excedieron en mucho a los bienes que había recibido; y mi padre Lisanias la redujo a menos de lo que ahora es. Yo me daré por contento si mis hijos encuentran, después de mi muerte, una herencia que no sea inferior, sino algo superior a la que yo encontré a la muerte de mi padre.
- Lo que me ha obligado a hacerte esta pregunta - le dije- es que me parece que no tienes mucho apego a las riquezas, cosa muy ordinaria en los que no han creado su propia fortuna, mientras que los que la deben a su industria están doblemente apegados a ella; porque le tienen cariño, en primer lugar, por ser obra suya, como aman los poetas sus versos y los padres a sus hijos, y le tienen también cariño como los demás hombres, por la utilidad que les reporta. También es más difícil comunicar con ellos, y sólo tienen en estima el dinero.
.
Plató. La República
.

12.1.08

Enèrgic en tots els àmbits

Fem-ho barat

Diu Salvador Cardús que la cohesió té un preu i que el model educatiu català, en benefici de la llengua catalana com a factor cohesionador ha pagat el preu d'un pobre nivell educatiu. Mai hagués esperat trobar ningú disposat a assumir aquesta factura. I avui com ahir, del que aquí es tracta és de no pagar ni fer pagar més del necessari per garantir la cohesió. Res més que "estar al dia de drets i deures", per exemple. Dins d'aquest principi de mínims (per estalviar, garrepes com som) entenc que es defensi el deure de conèixer el català, per exemple, si es reconeix la seva necessitat per garantir el dret a participar en la vida pública de Catalunya, en el seu joc democràtic que per força ha de limitar el seu plurilingüisme per qüestions de viabilitat. Per això dic que la integració és social i no cultural, perquè em sembla que només podem demanar als immigrants o a les diverses comunitats culturals presents en la nostra societat que renuncïn als seus particulturalismes si i només si aquests atempten contra la convivència social. Hi poden posar també el polèmic exemple del vel islàmic. Acceptant la llibertat de culte, la prohibició del vel islàmic només pot ser defensada si el considerem alguna cosa més que un símbol religiós. La diferència entre la creu cristiana i el vel (i té collons que siguin els romàntics francesos els que diguin ara que la mida importa) és que en la mesura en que el vel segueixi sent símbol de la submisió de la dona a l'autoritat masculina, però només en aquesta mesura, atempta contra normes fonamentals de la convivència com és la igualtat home-dona. Si aquest posicionament té alguna validesa entenc que és en la mesura en que no calgui deixar de ser musulmà per abraçar els principis de la convivència plural; mengi o no mengi pa amb tomàquet.
.

11.1.08

Publicitat





Pakistan International Airline pubblicizza nel 1979 voli diretti per New York.

Més
.

Immigrant? :-)

Un simpàtic comentarista em diu immigrant demostrant, altre cop, que no hi ha adjectius neutres i que per molt professional que sigui missenyora, dir-li puta és sempre una ofensa. Si em faig ressó d'aquest comentari no és perquè tingui cap interès en demostrar la falsedat d'aquesta afirmació. Ni tansols vull ridiculitzar les capacitats intel·lectuals del comentarista, atès que solet se'n surt prou bé. Ho faig perquè tinc el convenciment que tolerar imbecilitats fora de l'hora d'esbarjo no és només l'orígen de greus errors argumentatius (que, en definitiva, fàcilment poden ser combatuts amb paraules una miqueta més sensates) sinó d'actituts i polítiques equivocades i fins i tot bàrbares. Barbaritats aquestes contra les que ja no valen paraules perquè, suposo que m'entenen, és inútil cridar contra les cambres de gas. Tornant al comentari decorat amb carones somrients, vull assenyalar que dir immigrant a algú nascut a Catalunya és molt més que un absurd etimològic. És l'orígen d'aquelles polítiques que, en els seus termes més suaus, neguen el dret a vot a una part de la ciutadania mentre, en canvi, defensen que els emigrats (de sang pura i incondicional amor a la sardana) puguin prendre decisions sobre una societat de la que ja no formen part.
.

10.1.08

La integració és social, no cultural

Hi ha una idea tan obvia com obviada en molts dels articles i reflexions sobre la immigració i la convivència intercultural que potser cal recordar. És la idea de canvi i que aquesta no pot ser pensada exclusivament sobre els nouvinguts. També nosaltres canviarem i, de fet, canviem. La recordo ara malgrat reivindicar-la obvia perquè veig crèixer com bolets els patriotes preocupats per la puresa i la supervivència de la nostra cultura (cadascú la seva) que asseguren que és l'amor propi l'única cosa que els dosifica la xenofòbia. És, per tant, un bon moment per recordar que la integració és social i no cultural, que si algún cop haviem cregut de veritat en la societat oberta i la necessitat de lluitar contra els seus enemics era també per trencar amb la muralla de la cultura, per molt propia que fos, per negar que aquesta es basti a si mateixa per legitimar-se i, per tant, per afirmar que si bé és cert que no podem triar les nostres tradicions, també ho és que hem de decidir com continuar-les. I que aquesta decisió ens inclou a tots (no perquè sigui col·lectiva sinó perquè tots l'hem de prendre). No és, per tant, només cosa del magrebí que no vol que la seva filla faci gimnàstica a l’escola el mirar més enllà de la seva tradició perquè en una societat oberta no hi ha la possibilitat d'incloure's en un tot establert sinó que integrar-se és afegir-se a la constant construcció d’una societat sense destí.
.

9.1.08

El dret a ser torturat

L'imperi de la llei és un valor liberal central. No pot comprometre's en la lluita contra el terrorisme. Així doncs, s'ha de deixar de practicar tortures fora de la llei; aquestes han de passar a ser part del procediment judicial normal.
Si, fins ara, els pensadors liberals habien defugit la reflexió seriosa al voltant de la tortura, és degut a l'excessiva influència que sobre ells ha exercit la història. Alguns autors il·lustrats, com Montesquieu i Voltaire, no van deixar la seva infatigable lluita contra la tortura judicial i van considerar al seva abolició un pas endavant vital en el progrés humà. No hi ha dubte que, a la seva època, tenien raó. Aquests partisans de la llibertat estaven atrapats en un conflicte contra les arrelades tiranies de l'ancien régime europeu. El seu atac contra la tortura judicial els alineava amb la causa del progrés i de la humanitat.
La situació actual és clarament diferent. Als estats despòtics contra els que van lluitar Montesquieu i Voltaire, la tortura era un recurs que servia per reforçar el poder arbitrari. Avui en dia, nogensmenys, la civilització liberal amb la que somiaven és ja una realitat... als Estats Units d'Amèrica. La tortura s'utilitza actualment per defensar les societats lliures de l'atac dels seus enemics. Molts liberals -especialment a Europa- no semblen adonar-se d'aquesta diferència tan elemental. Encorats al passat, no són capaços de veure el nou règim de drets universals emergent.
.
Fragment de l'article Una proposta modesta al voltant de la tortura, al llibre Contra el progrés i altres il·lusions de John Gray.
.

8.1.08

Així de senzill?

Sovint oblidem que el principal problema que tenen els ciutadans d'una dictadura no és que l'Estat no reconegui els seus drets sinó que aquests drets simplement no existeixen. Aquesta diferència no és, malgrat ho pugui semblar, de simple matís torracollons. Aquesta diferència fa que el primer dret que s'hagi de garantir als ciutadans d'Estats totalitaris o no-democràtics és, com diu Michael Walzer, el dret a tenir drets. Això és; a una estructura social on els seus drets com a ciutadà no depenguin de l'arbitrarietat d'un governant eventual, sigui democràticament escollit o armamentísticament subvencionat, i on, en canvi, el poder d'aquest governant depengui del respecte als drets dels seus ciutadans. D'aquí que el processos de democratització no es puguin limitar a garantir eleccions, sufragi universal i demés, sinó a treballar en la creació d'una estructura d'Estat i una cultura democràtiques, on la permanència del sistema de drets no depengui de la bona voluntat del cap de govern. No serveix, per tant, la democràcia com a garant de la llibertat o la seguretat si només és entesa com a procés de successió. També la democràcia necessita arrels i plantar-la allà on la terra és àrida no només impedeix la seva supervivència sinó que crema la terra. De senzill, per tant, més aviat poquet.
.

7.1.08

The singer and the song

Una no neix, sinó que es converteix en dona. Entenc que és molt difícil començar un article defensant l'actualitat de Simon de Beauvoir amb aquesta cita, sobretot quan aquesta cita es presenta com la seva gran idea. I entenc també que sigui aquest model de la self-made woman el que defensi algú que lluita contra el món (els homes i la genètica) que l'ha fet així, revel. No m'estranya, per tant, que l'article, molt benevolent amb l'obra de Beauvoir, prefereixi salvar l'autora com exemple de lluita contra l'status quo. Actitut aquesta que contrasta amb la de Hermann Heidegger, que volent salvar els mobles de casa s'omple la boca amb paraules del filòsof i afirma que la gent hauria d'atenir-se al seu pensament i no a la seva vida privada. Privada, com si aquesta paraulota fós al diccionari d'un pensador de la seva alçada! Refugi ideal del criminal, aquesta balsàmica separació d'esferes és gairebé ridícula quan pretén evitar el judici que facilita. No confondre l'obra amb un autor malgrat cridi, ofès, Madamme Bovary c'est moi, possibilita la tranquila lectura del Mein Kampf un capvespre de platja a l'Agost sense que milions de jueus vinguin a repicar-te la consciència amb tambors de guerra. Possibilita, fins i tot, que algú pugui jugar a crític literari i afirmar que l'estil de l'obra, molt-interessant-d'altra-banda, era poc elaborat. Però el què no pot evitar és que Simon de Beauvoir sigui jutjada per les seves obres o que la vida de Heidegger sigui gairebé tant insuportable d'afrontar com la seva obra. Ni Déu que ho salvi.
.

6.1.08

Dakar

-Espasa, debo decirle que ha resuleto el viejo dilema entre la libertad y la vida.
-Es extraordinario.
-Sin duda. Apunte: uno elige la vida cuando se trata de la propia y la libertad cuando es la de los otros.

Arcadi Espada. El terrorismo y sus etiquetas

Molt més indignant que la suspensió del Dakar per culpa de les amenaces terroristes em semblen, no me'n puc estar de dir-ho, les amenaces terroristes. Perquè ens obliguen a tenir present que el Dakar ja no es podria celebrar sense assumir el sistema de tarifes que els radicals han imposat. I encara, el Dakar no es podria celebrar sense trobar algú disposat a pagar la factura encabat.
Mentre m'entretenia posant en ordre les meves indignacions, he recordat que ara fa poc més d'un any a l'Òpera de Berlín la directora, Kirsten Harms, es va negar a estrenar una versió de l'Idomeneu de Mozart on es decapitava a Jesús, Posseidó, Buda i Mahoma per haver rebut amenaces terroristes. També aleshores les indignades veus amb voluntat de ser escoltades es van alçar, amb gran encert, contra la covarda directora, perquè el fanàtic és sord de naixement. Però tampoc aleshores aquestes veus van ser capaces d'afirmar, en un to igualment alt i clar, que estaven disposades a veure morir el públic de l'Òpera en acte de servei, en heroica defensa de la llibertat d'expressió i els valors d'occident. Encara diria més, tampoc aleshores es va sentir cap veu reclamant una butaca el dia de l'estrena.
.

5.1.08

Dret a vot

Una norma pot pretendre ser valuosa només si tots els que se'n poden veure afectats han trobat (o podrien trobar), com a "participants d'un discurs pràctic", un acord sobre la validesa d'aquesta norma.

Jürgen Habermas

Una societat on hi trobem diverses tradicions culturals de les que se'n deriven, per tant, diverses concepcions del bé i la bona vida que no tenen perquè ser incompatibles o enfrontades sinó simplement incommensurables (com dèiem de l'amor i l'amistat en relació al diner) no pot buscar el sentiment d'unitat política en cap d'aquestes determinades tradicions. L'accés a la raó pública, allà on no es pot pretendre trobar una entesa sobre les concepcions de la vida bona sinó pactes per la seva coexistència, es mostra per tant com al pilar imprescindible d'integració social. Evitar que les normes bàsiques de convivència cívica puguin ser fetes d'esquenes o en contra d'una determinada concepció del bé que no entri en conflicte ni amb les garanties de la raó pública ni amb el sistema mateix de regeneració democràtica (que no pretengui, dit finament, arrasar amb tot un cop assolit l'èxit) exigeix l'expansió del dret a vot a tots els ciutadans que sota aquesta normativa hauran de conviure. La lògica avaluativa imposa que cap alumne pugui ser suspès apriori (perquè el profe em té mania) i, per tant, cal tenir en compte que els requisits per delimitar quines concepcions del bé poden ser acceptades o no dins una democràcia liberal no poden ser previs a l'argumentació pública (excepte les del piròman) sinó posteriors al debat i la confrontació de raons, de tal manera que només les normes derivades d'aquest procés argumentatiu poden reclamar la seva legitimitat per ser aplicades al conjunt de la societat.
.

4.1.08

Petites nacions, grans mites

Els estats tradicionals a l'estil europeu són massa petits per la seguretat, el comerç i la comunicació i massa grans per l'autogovern democràtic.

Josep M. Colomer. Grandes imperios, pequeñas naciones

Ni tan sols en les més petites de les nacions hem d'esperar que el nucli d'unió entre els seus ciutadans i l'enfortiment de la democràcia que se'n deriva pugui ser fonamentat en el paper homogeneïtzador dels vincles ètnics o culturals. Per molt petita que pugui ser una nació, encara que fos de la mida d'una ciutat com Barcelona, d'un poblet qualsevol del Pirineu o d'una familia com la meva, una nació europea del segle XXI només pot aspirar a fonamentar la seva cohesió civil en aquestes qüestions si es mostra disposada a assumir els costos d'una neteja de les mateixes característiques. Això no impedeix que hi hagi, malgré tout, nexes d'unió que enforteixin la convivència democràtica de la societat (superant els dèficits democràtics que propicia el funcionament dels grans estats on no sempre el xoc d'interessos de les comunitats que els conformen són i/o poden ser compatibilitzats) i que vagin més enllà d'una proximitat geogràfica dels poders polítics que poc sovint es tradueix en proximitat æfectiva. Hi ha, per exemple i per mirar-nos un poc el llombrígol, la possible força cohesionadora d'una llengua compartida com a condició necessaria per l'ús de la raó pública reforci els lligams socials. La llengua i la mitologia contractualista que se'n deriva, per tant, perquè en el fons aquesta mitologia sembla ser l'única molla que ens fa saltar regularment del sofà a les urnes per justificar l'existència d'un "nosaltres" anterior i independent de la nostra legitimació.
.

3.1.08

Can buy me sex

Que l'amistat i el diner són valors incommensurables quedava clar en la nyonya però sincera cita d'ahir. I el mateix passa amb l'amor, encara que no s'hagin escoltat mai els Beatles. Tanta obvietat per recordar que ni l'amor ni l'amistat no es podran comprar mai, per molta pasta que hi hagi al maletí i per dir, també, que això no evita que algunes vegades s'hagi de triar entre amistat i diners. En el sexe, en canvi, les coses no són així i tard o d'hora la diferència entre una simpàtica esporàdica i una professional del plaer se'ns presenta clara i en unitats d'euro. És aquesta l'essència de la prostitució i és precisament per això que en diem putes i no simplement carinyoses. D'aquí l'absurditat d'aquest article d'India Knight al diari Times, on les protagonistes són unes prostitutes que no cobren pel servei però a qui, malgrat tot, Knight no se'n pot estar de dir putes. Si una puta que cobra és una professional i les putes de l'article, malgrat no cobrar, segueixen sent putes, és perquè en el fons el què l'article defensa és un entranyable somni de puresa del sexe. Si em sembla entranyable no és perquè el sexe esporàdic amb jugadors del Manchester United que la senyora Knight troba tant horrorós sigui impune a qualsevol tipus de condemna moral (cosa evidentment absurda quan qui el practica és la teva parella), sinó perquè oblida que ni tansols el sexe és mai perquè sí, fins i tot quan hi ha gent tant bèstia que és capaç de fer-ho per amor.
.

2.1.08

Can't buy me love

En paraules de Joseph Raz: "només aquelles persones que consideren que l'amistat no és millor ni pitjor que els diners, però que sencillament no és comparable al diner o a altres béns, són capaces de tenir amics. De la mateixa manera, només aquells que ni tansols considerarien la possibilitat de cambiar diners per amistat són capaços de tenir amics".
.

1.1.08

Bon any

Sant tornem-hi

Hi ha diferències fonamentals entre els titulars que el diari Avui, el País i Libertad Digital dediquen al missatge de cap d'any del Lehendakari Ibarretxe. La clau són les útlimes conseqüències i el que fins allà pretén portar el tal Ibarretxe. Segons l'Avui es tracta de l'essència de la democràcia, del diàleg, i en conseqüència titulen així: Ibarretxe reitera que el 2008 "donarà la paraula als bascos i portarà el diàleg "fins a les últimes conseqüències". Segons El País el què es porta fins les últimes conseqüències és "la proposta", que cal suposar diferent al diàleg i que intuim semblant a una consulta popular perquè som així de xulos i atrevits: Ibarretxe amenaza con llevar su propuesta "hasta las últimas consecuencias". I a Libertad Digital "la proposta" prèn cos i resulta que Ibarretxe mantiene su consulta hasta las últimas consecuéncias jurídicas y políticas. Evidentment diferents perquè no és el mateix portar el diàleg fins les últimes conseqüències (per tant, malgrat la proposta) que portar la proposta fins les últimes conseqüències (per tant, malgrat el diàleg). Hi ha una veritat perquè hi ha un únic discurs d'Ibarretxe. I m'atreveixo a anunciar-la perquè m'ha estat revelada; Ibarretxe es declara disposat a portar el diàleg fins les últimes conseqüències jurídiques i polítiques. Però més enllà d'això, molt més enllà d'això, el que jo venia a dir-vos és que mai fins ara, i ho afirmo sense saber si pecant d'optimista o de tot el contrari, haviem estat tant radicalment condemnats a ser lliures. Perquè fins i tot aquell que simplement pretén deixar-se portar pel riu, que vol passar per la vida amb el mínim possible de preocupacions metabiològiques i llegeix un únic diari en funcions d'oració matinal, es veurà obligat, pobret, a decidir pel corrent de quin riu vol deixar-se arrossegar.
.