31.12.08

Solidaritat amb Palestina

Estic amb el poble palestí. Estic amb el poble palestí perquè em solidaritzo amb el seu patiment. Estic amb el poble palestí perquè crec que té dret a viure en pau i llibertat a casa seva. Estic amb el poble palestí perquè crec que té dret a no ser utilitzat com a carn de canó pels interessos electorals dels terroristes que democràticament ha escollit com a dirigents polítics. I, encara, estic amb el poble palestí perquè crec que fins i tot els palestins ténen dret a viure en un Estat lliure i democràtic com ho és l'Estat d'Israel. I estic tan refotudament convençut del que acabo de dir que fins i tot estaria disposat a demanar (què coi, a exigir!) l'impossibe: la total i definitiva victòria sobre Hamàs. Perquè no només no vull un terrorista lliure pels carrers de Gaza, sinó que vull impossible la futura presència d'un terrorista lliure pels carrers de Gaza. Per qüestions que a hores d'ara em semblen d'un realisme elemental, crec que l'única victòria possible sobre Hamàs és en mans dels palestins. Els vots palestins poden acabar tenint molta més força que el més dotat dels exèrcits israelians. També per això em solidaritzo amb el poble palestí. També amb l'esperança que siguin capaços de fugir de fanatismes suïcides i de trobar la valentia suficient d'apostar per un futur imperfecte, jo em solidaritzo, també, amb el poble palestí.
.

Solidaritat amb Israel

30.12.08

Lectures de Huntington

Segurament jo també sóc un mal lector de Huntington, però sembla que no precisament dels pitjors. Potser és per per això que no deixa de sorprendre'm la quantitat d'elogis que la seva famosa tesis del "Xoc de civilitzacions" ha anat rebent aquests darrers anys i que s'ha intensificat aquests últims dies. Fonamentalment, perquè no em sembla que la civilització admeti formular-se en plural ni que els grans conflictes de l'actualitat siguin entre civilitzacions veïnes sinó entre civilització i barbàrie. També a Gaza, també entre Israel i Hamàs. La total assumpció del "Clash" ha portat tant al wishful thinking propi de l'Aliança de Civilitzacions com a la defensa de les més reaccionàries visions geopolítiques, ha portat a una mirada que difumina la complexitat dels afers internacionals reals. Però és precisament el valor propagandístic de la doctrina el que han entès els fonamentalistes, ja que el terme civilització és indestriable d'un judici de valor positiu. La civilització és necessariament valuosa i, per tant, alguna cosa que cal conservar. Un conflicte de civilitzacions que amenacés la supervivència d'una d'elles seria l'anunci d'una tragèdia ja que, fos quina fos la vencedora la humanitat hi perdia quelcom de gran valor. Però l'ideal civilitzador, el d'una única humanitat unida en fraternals llaços de consum i producció, és essencialment contrari al conflicte i, precisament per això, és un ideal que cal construïr en permanent conflicte amb els rostres de la barbàrie.
.

19.12.08

Immigració musulmana; manual d'ús

Tariq Ramadan, professor d'Estudis Islàmics a la Universitat d'Oxford, ens obsequia amb un breu però útil manual d'ús de la immigració musulmana:

School curricula must become more inclusive (to build a common history of memories) and broaden students’ knowledge of religions and cultures. In the media, journalists should be trained to spot “success stories,” not just problems. In all cases, rhetoric that draws an implicit link between the words “illegal,” “criminal,” and “immigrant” or “Muslim” should be seen as nurturing fear and xenophobic reactions.

18.12.08

Igualtat d'oportunitats

Fa pocs dies un lector em recomanava deixar de banda la defensa de la igualtat "a seques" per centrar-nos en la igualtat d'oportunitats. Certament, em sembla que l'així anomenada igualtat d'oportunitats ha de ser una de les principals preocupacions d'un govern democràtic. Però aquesta igualtat no escapa a la lògica de l'oblit que comentava l'altre dia. En realitat, la igualtat d'oportunitats serà més autèntica com més s'apropi a un comunisme ideal. I encara, mentre s'espera un control total i absolut sobre l'herència (fins i tot) genètica, aquest ideal estaria inevitablement delimitat per les fins ara inevitables diferències naturals entre súbdits. La igualtat d'oportunitats que s'espera que persegueixi un demòcrata és la que deixi el progrés social en mans d'algú més que els herois i els genis. Però aquesta pressuposa inevitablement una diferència en orígen que possibilita no només el moviment sinó la democràcia mateixa.
.

16.12.08

El multilateralisme que ve

Sigui quina sigui, la política exterior d'Obama està condemnada a decebre els més entusiastes d'entre els seus seguidors. No ho dic perquè no confiï en la capacitat de la naixent administració per dirigir una política exterior sensata, ho dic perquè no confio en la capacitat dels més entusiastes d'entre els seguidors d'Obama per emetre'n un judici sensat. L'entrevista que l'Avui publicava amb un absurd Pierre Schori en dóna algunes mostres. Més enllà del titular, mil vegades repetit i mil vegades tolerat de forma irresponsable per periodistes i psiquiatres, que equipara Bush amb Bin Laden com a pares del mal, ni més ni menus. Més enllà també dels vergonyosos punts bàsics del change; oblidant que la decisió de sortir d'Irak es va prendre fins i tot abans d'entrar-hi i que el principal problema de la retirada és trobar el millor moment per fer-ho, mostrant vergonyants prejudicis al considerar que només Obama trobarà la política correcta al Pakistan i a l'Afganistàn perquè sembla que deu ser l'únic que la busca i, encara, presentant com a novetat el fet d'afrontar amenaces com el terrorisme quan aquest és precisament l'origen de la tan criticada política de Bush. Però el principal problema és presentar el multilateralisme com a alternativa a tot plegat. No perquè Obama hagi d'acabar sent, en realitat, tan unilateralista com el seu predecessor. Simplement perquè, ens agradi o no la seva política i ens caiguin millor o pitjor els seus amics, el cert és que George W. Bush no va anar sol a Irak ni ha dirigit una política internacional que mereixi ser qualificada d'aïllacionista. Definir una política alternativa a la seva no és, en absolut, tan senzill com voldrien alguns, ja que el canvi no ha de passar per fer tot el contrari del què s'ha fet fins ara sinó, simplement!, per fer-ho millor.
.

15.12.08

Democràcia contra meritocràcia

Entre aquells que s'oposen a una política de quotes necessariament discriminatoria (encara que la discriminació es presenti com a positiva) és habitual sentir que es defensi l'autèntica meritocràcia com a justa alternativa. Però em sembla que la relació entre meritocràcia i democràcia és molt menys sana del que els agradaria. Primerament, perquè mèrit i el demos, no sent sinònims, es disputen l'espai central del sistema. La meritocràcia pretén ser el millor govern considerant que a través del mèrit s'assegura el govern dels millors. I encara que el govern dels millors pugui ser, efectivament, el millor dels governs (de la mateixa manera que l'equip de futbol que té els millors jugadors bé podria ser el millor equip de futbol), d'aquest govern serà més adequat dir-ne aristocràtic que democràtic. La democràcia no és el govern dels millors sinó el govern del poble. En realitat, però, i davant la impossibilitat lògica d'un poble governant, la democràcia és representativa, el govern dels representants del poble. No dels millors d'entre el poble, sinó del poble, dolent com pugui ser. La benintencionada creença que la representació del poble no és res més que la representació dels interessos del poble és el que impedeix entendre que les quotes reclamin el seu espai i ho facin oblidant que un home home blanc bé podria representar millor que qualsevol dona negra els interessos de la comunitat immigrant femenina. El discurs de la meritocràcia bé podria ser democràtic, si el poble renunciés a la seva voluntat de representació en favor del reconeixement del mèrit però no tinc gaire clar en quin queda la democràcia un cop presa aquesta decisió.
.

11.12.08

Ça ne s'arrengera pas tout seul

Tota igualtat és en realitat l'oblit de les diferències. És per això que, consients de l'enorme quantitat de trets diferencials que cal (fer) oblidar per forjar una identitat nacional, els francesos s'han prohibit constitucionalment l'elaboració d'així-anomenades "estadístiques ètniques". D'aquesta manera, declarant-se ignorant per llei, l'Estat s'estalvia la possibilitat de fer un mal ús dels seus coneixements. Això és, de tractar els ciutadans d'una manera o altra segons agradi més o menys el color de la seva pell, el seu Déu o el seu entrecuix. El problema és el de sempre i el coneixen fins i tot les millors families: no hi ha una disposició natural dels homes a reunir-se en condicions d'harmonia i justícia social, així que el benintencionat desinterès de l'Estat pot fàcilment acabar convertit en la millor defensa de la injustícia. Ho deia Sarkozy al mateix temps que descartava una política de cuotes com a mitjà de millora de la representació institucional de les minories que encara recorden ser-ho: "Il ne s'agit pas pour moi de faire des quotas, ça n'aurait pas de sens. Mais il ne s'agit pas non plus de faire comme si ça allait tout seul, car ça ne s'arrangera pas tout seul." El problema d'aquesta constatació és que negant les cuotes i les polítiques de la mal anomenada discriminació positiva però afirmant que cal fer alguna cosa només deixa lloc a la praxis de la hipocresia; discriminar en favor de les minories fent veure que no se les reconeix com a tals.
.

4.12.08

Democràcies identitàries


L'absurditat, que Toni Batllori evidenciava als seus Ninots de dimarts, és que l'ús del junts i juntes demostri precisament la diferència de gènere que pretén negar. D'altra banda, el fet que aquesta des-igualtat sigui evident, com ho és la que hi ha entre un afrocatalà i un blanquet iberobarcelonès, és el que impossibilita el triomf total de la políticament correcta mentida igualitaria. Si tothom pot mentir declarant-se igual a tot altre mentider només a condició de saber que això no és cert. És per això que les polítiques d'identitat, basades en la pretesament oblidada diferencia grupal, són elements incòmodes per a les democràcies liberals. Si bé els crítics assenyalen amb gran encert que les associacions identitàries neguen la individualitat dels seus membres, que ni una dona és només una dona ni un negre és només un negre, el que aquestes posen realment de manifest és que si les democràcies liberals no saben com acollir-les és per la seva tràgica reticència a reconeixer-se, elles mateixes, com a associacions identitàries. Associacions que negant la individualitat dels seus membres neguen el poder diferenciador d'elements com la raça, el sexe o la religió.
.

1.12.08

Marsé i el pijoaparte se separen

Saben bé els que dediquen hores a teoritzar sobre aquestes qüestions que posar les coses al seu lloc no és una feina fàcil. Ahir ho intentava amb tota la bona fe del món Villatoro, amb tota la bona fe del món, emprenyat amb el ministre de Cultura perquè a l'hora de justificar el Premi Cervantes a Marsé havia fet referència a "la defensa a Catalunya d'una llengua que parlen 500 milions de persones". Villatoro volia donar a la cultura el que és de la cultura i a la política el que és de la política, però malgrat els esforços de Villatoro, i malgrat comparteixo entusiasmat la seva aposta per gaudir amb la literatura (i fins i tot amb la companyia!) de personatges amb qui discutiries de política, és del tot impossible separar l'obra de Marsé de la política. És impossible separar Teresa de les seves tardes, que són polítiques com ho és tot a la seva vida; com ho és l'amor, l'amistat i el sexe. Tampoc un pijoaparte amb més classe que consciència-de és separable del seu entusiasme per la cosa pública. Fins i tot Reyes i Serrat delaten un afer polític de molt més ençà que els cognoms d'un polvo que no va poder ser. No es tracta, per tant, de no voler barrejar les coses perquè les coses ja estan barrejades. Només quan així s'accepten resulta impensable que es premiï un escriptor a causa del seu posicionament polític.
.

29.11.08

Govern i cultura 3.0

Com a bons il·lustrats, han vingut a fer caure dogmes. Des dels més grans, presentant desacomplexada batalla contra Déu i els pares que el van parir, fins els més petitets tòpics, prejudicis o llocs comuns. El primer, igualment il·lustrat però en versió despòtica, és que assegura que un govern només es preocupa per la cultura si és per evitar que caigui en mans d'un poble que prefereix estúpidament pacífic, sumbís. El govern socialista se'n preocupa molt i a més ho fa amb la més noble de les intencions. I tant se'n preocupa que sembla decidit a dedicar-hi els esforços del més millor que ha donat la seva gestió; la parida paritària.
.

26.11.08

Escola laica

Comença a ser una evidència que la recorrent invocació de la neutralitat de l'Estat democràtic és poc més que una excusa per estalviar-li la responsabilitat d'exercir com a tal. El mateix passa amb expressions tals com la "ceguesa davant les diferències", que pretenent fonamentar l'igualitarisme democràtic fàcilment pot acabar sent el millor garant de la perpetuació de les injustícies amb les que conviuen totes les democràcies reals. També en la defensa de la laïcitat de l'Estat, que només algú molt més gandul que jo mateix podria concèbre com un alleugeriment de les tasques del govern. En realitat, la definició de l'Estat com a laic suposa una càrrega als governs, que es veuràn obligats a defensar la laïcitat d'aquells que la posin en perill. Això és també defensar el govern de les interferències que l'esglesia pugui exercir en àmbits com el de l'educació, que no són de la seva competència. És per això que la decisió de la Ministra d'Educació Cabrera de deixar en mans dels centres públics la decisió sobre si s'ha de tenir o no s'ha de tenir el Crist penjat sobre la pissarra és una renuncia de l'Estat a exercir les seves obligacions. És evident que el mínim que cal exigir a un govern democràtic és la defensa dels principis que el legitimen.
.

20.11.08

Socialisme i feminisme com a forces contrarevolucionàries

El cas d'ahir; el totpoderós estat francès cau novament rendit davant la massa i s'accepta còmplice d'una doble discriminació de les pitjors, de sexe i cultura. No cal dir que si socialistes i feministes, monopolitzadors habituals de les justes reivindicacions socials, callen com a putes és perquè ells són aquesta massa victoriosa. Amb aquest èxit, el socialisme francès ha demostrat, per enèsima vegada i per si encara calia, que la seva recorrent tendència al paternalisme és incompatible amb una reivindicació d'igualtat social que tan propia consideren. I el feminisme, tot ell tan parisenc, deixant clar d'una vegada per totes que, si mai ho ha sigut, ja no és un moviment d'alliberació de la dona sinó de repressió i construcció d'una determinada feminitat. Una feminitat que, evidentment, no consideri dins el seu horitzó de possibilitats autorealitzadores arribar verge al matrimoni.
-

19.11.08

Ni verges ni sinceres

França viu un interessantíssim cas d'hipocresia col·lectiva. El dia 1 d'Abril, el tribunal de Lille va anul·lar un matrimoni després que la nit de noces el marit hagués descobert que la seva dona no era verge. La decisió del jutge va provocar el que s'ha arribat a qualificar de psicodrama nacional, la socialista Martine Aubry es va declarar "esbalaïda i escandalitzada" i la famosa associació "Ni putes ni soumises" ha arribat a demanar l'abolició de la llei. Enmig d'aquest grotesc rebombori, el Tribunal d'Apel·lació de Douai ha decidit fer marxa enrera i mantenir la jove parella feliçment casada. Com acostuma a passar, la publicitat del cas ha desviat el debat cap a extrems absurds i molts dels entusiastes debatents creuen estar discutint sobre si la no-virginitat de la dona és motiu per anul·lar un matrimoni. Com que en tota l'enorme República Francesa no hi ha cap llei d'aquest nivell d'estupidesa que, suposo, acabaria de cop amb milions de matrimonis, el jutge encarregat del cas va haver-se de conformar amb l'article 180 del codi civil francès on es preveu l'anul·lació del matrimoni en cas d'erreur dans la personne ou sur les qualités essentielles de la personne. Aquesta frase ha esdevingut el centre de la polèmica, ja que molts (entre ells el Tribunal d'Apel·lació de Douai) creuen que la virginitat no pot ser considerada una qualitat essencial de la persona. Evidentment, i en nom de la mil vegades lloada abstinència moral, no pot ser-ho per llei. Però és d'un ridícul manifest creure que els futurs marits també s'han de sotmetre a aquest principi de neutralitat i estimar igualment totes les dones sense tenir en compte raça, religió o hàbits sexuals. En realitat, l'article 180, ara al centre de la polèmica, ha servit per anul·lar matrimonis quan la dona ha descobert la impotència del marit, quan una dona va descobrir després de casar-se que el seu marit era seropositiu o perquè un marti ignorava que la seva dona havia estat prostituta. I en tots aquests casos s'ha aplicat considerat que el matrimoni no s'hauria celebrat si la mentida hagués estat descoberta abans. Curiosament el judici popular s'ha equivocat d'acusat i el que jutja no és ja la mentida o mentidera el fet que a un home encara (en ple segle XXI!) li puguin agradar verges i sinceres. Vergonya els faria explicar el perquè.
.

Canvis en el sistema operatiu

18.11.08

Indefensió a la universitat

Aquesta carta va aparèixer ahir a la Bústia del diari Avui. La copio aquí deixant clar que en comparteixo plenament la indignació.

A les Facultats de Filosofia, Geografia i Història de la UB, dimarts a la tarda, un grupet d'autodesignats representants dels alumnes van ocupar el pati d'entrada a les facultats i van decidir entre ells organitzar una vaga contra Bolonya. En els pocs minuts que ho vaig presenciar, un alumne demanava que no fessin ús de la violència, com l'última vegada. Va ser xiulat i un va cridar-li que si no volia fer vaga era perquè tenia diners. Un altre va comparar la lluita dels estudiants amb el moviment obrer del segle passat i amb l'emancipació de la dona, per acabar dient que si l'assemblea havia escollit democràticament fer vaga, també era democràtic imposar-la, si cal per la força. El seu fervor revolucionari va ser recompensat amb aplaudiments i uns quants vam marxar, per por dels exaltats. Bolonya era feixista, el rector era feixista i, des d'aquell moment, qui no secundés la vaga, independentment de si està a favor de Bolonya o no, també era feixista. Durant l'última "setmana de lluita" aquesta gent ha ocupat les portes i hi ha hagut empentes, insults i amenaces a qui intentava entrar a classe. Els respectius degans no van moure ni un dit aleshores i no sembla que pensin actuar ara. Així doncs, si res no ho impedeix, des d'avui fins al 21 de novembre els violents tornaran a prendre el control de les facultats.

D. Virgili

17.11.08

President en una època de terror

No seré jo qui ensenyi a la història a jutjar els seus personatges però he de dir que desconfio profundament de la seva capacitat per fer-ho amb unes mínimes garanties de justícia. Així que, si bé és veritat que George W.Bush pot acabar ocupant el lloc de Pitjor President dels Estats Units Ever, aquests dies és especialment interessant recordar que també podria no fer-ho. No ho dic pel simple fet de constatar l'evidència que no va ser ell qui, un dia tonto d'estiu, possiblement afectat per un cop de calor, ens va endinsar en una crisi de precedents remots. Enrojolit de vergonya aliena he de reconèixer que tampoc ho dic perquè, en canvi, sí que és ell qui s'ha compromès com ningú amb el futur de l'Àfrica subsahariana, emprenent projectes com el PERFAR, el més important de la història en la lluita contra el SIDA. Sincerament, no crec que tampoc això el salvi de la condemna dels futurs wiki-pedistes.
Ho dic més aviat perquè, si aquesta història admet encara algún suggeriment, no crec que sigui de justícia valorar el mandat de W.Bush sense prendre en profunda consideració els atemptats de l'11S com l'inici d'una possible "època del terror". Perquè si darrera els atacs s'hi amagava la nova i desconcertant amenaça del terrorisme global, que hipotèticament ni compta ni necessita del suport de cap estat per amenaçar la primera potència mundial, les intervencions a l'Afghanistan i a l'Irak han reorientat la política internacional cap a una lògica de la responsabilitat estatal que molts (lamentant-ho o no) creien superada. Contra aquesta creença gratuïtament vinculada amb l'així anomenada època de la globalització, la war on terrorism ha demostrat, amb els seus encerts i errors, que les fronteres són importants, segurament més importants que mai. També que els estats són importants i que segurament ho són més que mai. I, com es pot veure a la frontera que separa l'Afghanistan i el Pakistan, que també ho és la permanent i ineludible lluita contra la barbàrie, que no es pot entendre només com a sinònim de lluita contra la tirania dels estats sinó contra l'absència d'Estat. I amb això es posa de manifest una diferència fonamental entre política nacional i internacional que crec que no s'ha de passar per alt. Mentre que en la primera és fonamental allò que Arendt anomena l'espai-entre els individus, de tal manera que és en aquest espai on experimenten la llibertat en la societat política, en la segona l'existència d'aquest espai-entre és precisament el que s'ha convertit en l'amenaça més seriosa a la llibertat humana. La història haurà de jutjar el compromís del President W.Bush amb la llibertat que encara lloen els pocs apologetes que li queden i la seva capacitat per redreçar un món que el 2001 encarava l'abisme amb la creença que el pitjor encara havia d'arribar.
-

12.11.08

El poc coratge d'Alexandre

És just parlar de deliri quan els nacionalistes pretenen fer seva la ja de per si delirant causa de la neutralitat política. Ho feia ahir Víctor Alexandre lloant l'alcalde de Matadepera, Jordi Comas (processat per negar-se a penjar la barrera espanyola al balcó de l'Ajuntament durant la festa major dels anys 2005 i 2006) i ho feia amb una frase del mateix alcalde que només teclejar-la l'hauria d'haver fet adonar de l'absurd lògic que introduïa al text; "només s’haurien de penjar en llocs públics aquells símbols que comparteix tothom". Que l'alcalde consideri que aquest símbol compartit per tothom és precisament la bandera catalana és potser la menys preocupant de les seves il·lusions. La simple insinuació de l'existència d'aquests símbols compartits per tothom és alta traïció per negar el conflicte fonamental del nacionalisme. Pretendre que "l'opressor estat espanyol" es rendeixi a l'evidència de la nostra raó suspenent les lleis que no ens són simpàtiques és d'una arrogància que senyor Alexandre està molt lluny de poder-se permetre. Si algú creu encara en el nacionalisme com a projecte polític per aquest país ja és hora que en comenci a assumir les conseqüències dels seus actes i de la seva fe. Començant per l'alcalde Comas, que bé ha d'entendre que el coratge es demostra lluitant contra la llei real d'un Estat real disposat a fer-la respectar, i acabant per el senyor Alexandre, que no pot negar la neutralitat de l'Estat espanyol i la seva legislació per presentar-nos l'independentisme com a imperatiu natural. I bé, per si en realitat la qüestió anés de penjar únicament els símbols compartits per tothom, el millor que poden fer és no penjar-ne i que ningú quedi satisfet.
.

10.11.08

Socialisme i feminisme com a forces contrarevolucionaries

El cas d'ahir; el totpoderós estat francès cau novament rendit davant la massa i s'accepta còmplice d'una doble discriminació de les pitjors, de sexe i cultura. No cal dir que si socialistes i feministes, monopolitzadors habituals de les justes reivindicacions socials, callen com a putes és perquè ells són aquesta massa victoriosa. Amb aquest èxit, el socialisme francès ha demostrat, per enèsima vegada i per si encara calia, que la seva recorrent tendència al paternalisme és incompatible amb una reivindicació d'igualtat social que tan propia consideren. I el feminisme, tot ell tan parisenc, deixant clar d'una vegada per totes que, si mai ho ha sigut, ja no és un moviment d'alliberació de la dona sinó de repressió i construcció d'una determinada feminitat. Una feminitat que, evidentment, no consideri dins el seu horitzó de possibilitats autorealitzadores arribar verge al matrimoni.
.

Ensenyem-los la pasta!

So to everyone overseas I say: thanks for your applause for our new president. I’m glad you all feel that America “is back.” If you want Obama to succeed, though, don’t just show us the love, show us the money. Show us the troops. Show us the diplomatic effort. Show us the economic partnership. Show us something more than a fresh smile. Because freedom is not free and your excuse for doing less than you could is leaving town in January.
.
.
Diu la dita que cal vigilar amb el que es desitja perquè podria convertir-se en realitat. El somni de molts europeus s'ha fet realitat, Obama és ja el President electe dels EEUU i això deu voler dir que la realitat no trigarà a despertar-los del seu dolç somieig. És una llàstima que l'euforia no els hagi deixat un momentet per repassar la seva inmaculada història racial, perquè temo que ja s'han perdut la primera entrega: ara són els americans els que, contradient el relat habitual al vell continent, s'atreveixen a donar lliçons morals. No m'agrada aixafar guitarres i encara menys en temps de crisi, però crec que és el meu deure comunicar-los que perdem per 1 negre a 0. I sembla que el millor encara ha d'arribar.
Una de les coses que durant la campanya em convertia en un dels pocs simpatitzants moderats d'Obama del continent és que, des de la meva modesta ignorància en política internacional, imaginava l'anunciat multilateralisme i el reforç de la diplomacia com una manera més sensata d'afrontar problemes geoestratègics que una possible "doctrina Palin". La gran paradoxa és que si Obama resulta ser tan partidari del multilateralisme com hem volgut creure, ho serà per horror de molts europeus. Si Amèrica decideix comptar amb Europa com a companya de viatge en la seva missió històrica de defensar la llibertat al món només ho podrà fer trencant amb la còmoda apatia política d'una Unió instal·lada en una era posthistòrica. Casos com els d'Ayaan Hirsi Ali, la "primera refugiada d'Europa occidental després de l'holocaust", en són la més trista prova; la llibertat té un preu que els europeus semblen encara poc disposats a pagar, preferint l'estalvi a la defensa dels seus principis il·lustrats. A diferència d'alguns dels seus ja antics opositors, Obama sembla esperar alguna cosa d'Europa; ha arribat el moment de saber si Europa està preparada per esperar alguna cosa, ja no d'Obama, sinó d'ella mateixa.
.

6.11.08

La FNEC es "reactiva" a la UPF

Catalunya no té gaires motius per sentir-se orgullosa dels seus patriotes. La majoria no són més que pretesos salvadors de la pàtria que no fan altra cosa que plorar tot lo dia recordant-nos que Espanya ens roba i que no ens estima i no conceben autocrítica més elevada que la de no haver estat capaços de fer entendre a aquests cabernícoles amants dels toros i les sevillanes la bondat i superioritat de la nostra causa. Però, malgrat el desolador panorama general, encara queden alguns patriotes dignes d'aquest nom. Catalans que no perden el temps jurant amor etern a la seva dissortada pàtria sinó que treballen dia a dia per fer-la millor, per fer-la digna de seguir sent estimada. Avui divendres, a les 13.00 hores, alguns d'aquests patriotes presenten la reactivada FNEC a la UPF. Catalunya pot sentir-se'n orgullosa.
.

4.11.08

Negar el perdó, negar la tolerància

Hi ha una enorme immodèstia en la concessió del perdó que només imagino comparable a la que hi ha en l'exercici de tolerància. I totes dues s'evidencien en la impúdica bona voluntat de l'home recte. Voldria poder perdonar, ens diu, però no puc perdonar l'imperdonable. També al bon ciutadà se li presenta el límit de la tolerància com a senyal d'impotència i, ferit en el més profund de la seva virtuositat, li sembla ja paradoxal no poder ser tolerant amb els intolerants. La trista situació de ser perdonat, que bé reconeix qualsevol nen en veure's obligat a passar per aquest tràmit davant l'autoritat competent, només és superada per la incomoditat d'haver de perdonar a un igual. Com deia aquell sense voler dir això; qui s'han cregut que som nosaltres! Negar el perdó, negar la tolerància, són obligacions morals per a l'home virtuós.
.

3.11.08

ZP al món

Aquest estiu vaig perdre una petita però valuosíssima quantitat de temps llegint un pèssim llibret de la Doris Lessing titulat Ben al món. Ben és un petit monstre, una cosa així com l'"eslgaó perdut", i no pretenc comparar el Presidente de todos los españoles amb la peluda bèstia que protagonitza tan lamentable relat, però en aquesta història hi he trobat la fins ara única explicació de l'arriscada aventura de ZP Fox. Dic arriscada perquè des del primer dia vaig pensar que amb aquesta obsessiva voluntat de ser present a la cimera de Washington i el conseqüent desplegament de tot el seu més aviat pobre arsenal diplomàtic, hi tenia molt a perdre i gairebé res a guanyar. No només perquè el primer que els moviments posen de manifest és la feble posició d'Espanya sinó perquè, en cas d'aconseguir-se la presència a la famosa cimera, difícilment es podrà posar de manifest una nova posició de força en l'àmbit de les relacions internacionals. Així que l'única manera d'entendre aquesta jugada, una jugada que en els més atrevits dels meus dies imagino exitosa en la suma zero, és que, en realitat, ZP aspiri a la suma zero. Aspiració fins ahir plenament comprensible fins avui per la necessaria política conservadora del governant i sobretot per imaginar entre negatius i molt negatius els efectes electorals que la crisi podia tenir en el PSOE. Com que, sens cap mena de dubte, els més atrevits dels meus dies no són els millors dels meus dies, crec sensat suposar que ZP espera seguir el camí de Sarkozy o Brown i treure un saldo positiu de tan grotesc trànsit d'influències. D'altra banda, he de dir que les enormes dimensions del risc de la jugada em fan molt comprensible el càlid suport que ha rebut de Rajoy en aquest afer.
Com que en realitat amb aquest escrit no pretenc res més que convèncer-me que el temps dedicat a Lessing no estava perdut del tot, diré exagerant que del seu llibre vaig aprendre que la gent només busca el seu lloc al món quan no es troba bé a casa.
.

29.10.08

Butlletí Hayek

Ha sortit publicat el nou butlletí electrònic del Grup Hayek, amb articles d'un servidor i de Jesús Cardona, el senyor del Ribot, entre moltes altres coses.
.

28.10.08

Societat oberta

La gran ironia que amaga el famós pamflet de Karl Popper, La societat oberta i els seus enemics, és que la societat oberta és l'única societat que per definició està privada d'enemics. L'única societat que pot ser definida com a oberta sense caure en el ridícul lògic és, com deia Bergson, aquella que comprengués humanitat sencera. Tota altra societat humana troba en l'exclòs el seu límit i és, per tant, tancada per definició. El límit fronterer que delimita l'abast geogràfic de la societat remet en el millor dels casos a un antic front militar i, en els casos més habituals, al recordatori d'una possible represa de les hostilitats. Hostilitats que no són necessariament capritx arbitrari de reis sense més pacífiques aficions sinó fruït de la imprescindible lluita vital en favor de la preservació i millora de la societat. I és precisament aquest instint de preservació el que possibilita el sorgiment de l'enemic davant qui calgui defensar la societat i la concepció d'ètica i virtut moral que la fonamenta i cohesiona. Per tal d'abarcar la totalitat de la societat humana, la societat que s'obre només pot fer-ho de dues maneres; o bé imposant una determinada moral acceptant el preu de la guerra i l'extermini totals, que la convertiria en la pitjor de les tiranies imaginables, o bé renunciant a qualsevol noció de virtut i convertint-se, per tant, en la més cínica i hipòcrita de les societats.
.

27.10.08

La civilització en krisi

La crisi econòmica exigirà segurament una certa abstinència econòmica, però de moment el que ha deixat és més aviat una tendència a l'excés en el discurs. Aquesta darrera setmana hem tingut notícia de l'excés de xuleria del Primer Ministre japonès que, acusat de no ser prou sensible als problemes econòmics dels nipons per una certa alegria en l'ús de la targeta de crèdit, ha assegurat que ell es gasta els seus diners com li dóna la gana. I hem tingut també la versió catalana d'aquesta manca de talent populista en la figura d'Ernest Benach, que ha vingut a dir que ell i el Parlament es gasten els nostres diners com els dóna la gana. Però és seguint l'inoblidable exemple d'Stiglitz que em proposo anunciar-los les veritables dimensions de la crisi. Com demostren els casos dels citats polítics, l'econòmica no és més que la punta de l'Iceberg d'una krisi de civilització que troba exemple en la seva propia grafia; la k dels originaris sabis grecs que com a colofó d'un progressiu procés de barbarització ha passat a ser monopolitzada pel perroflautismo anarkista. Ho apuntava amb gran encert Xavier Pericay al seu article de dissabte i si no s'ha fet crec que algú haurà de fer una tesi sobre l'evolució del disseny de les cabines telefòniques com a reflexe de l'actual crisi; Antes, una conversación telefónica era casi siempre un asunto privado. Las cabinas, ¿se acuerdan? La intimidad así lo exigía. Y hasta el decoro, o al menos eso creíamos algunos. Desde que existe el móvil, todo esto terminó. Ahora no hay espacio público en el que uno pueda sentirse a salvo. Basada en la separació entre l'espai públic i el privat, la pèrdua del sentit del ridícul que evidencia l'exposició pública de les més íntimes de les intimitats és un desafiament sense precedents als pilars de la nostra civilització. Si cada cop és més difícil utilitzar el transport públic sense ser còmplice de les confidències sexuals del nostre company de trajecte, si és gairebé impossible no ser assaltat pel regetón que emanen de telèfons mòbils d'última generació... si, en definitiva, l'espai públic segueix avançant imparable pel camí de la barbarització, el retorn a la seguretat de la llar podria suposar, ara sí que de debò, el final de la política i l'adveniment d'un ordre social sense precedents. Per evitar aquestes desagradables sorpreses el públic ha de començar la batalla per recuperar uns espais que li són propis.
.

24.10.08

En memòria de Jebediah Springfield

Hi ha un magnífic capítol dels Simpson que serveix per ilustrar el problema de l'altre dia sobre la història i les comunitats de memòria i que de ben segur serà d'utilitat a aquells que pretenen reconciliar l'estudiós del passat amb el calendari festiu dels seus contemporanis. Al capítol, Lisa Simpson prepara un treball d'escola sobre la figura de l'heroi local i fundador de la ciutat, Jebediah Springfield, quan descobreix el fosc passat que el personatge amaga. Jebediah era en realitat un sanguinari pirata i enemic declarat dels pares de la pàtria americana. Una molt mala persona, vaja. Després de sortir victoriosa del conflicte amb els guardians de la veritat oficial, funcionaris de sou del corrupte consistori municipal de la ciutat, la nostra jove heroïna està decidida a mostrar al poble la veritat revelada i es disposa a fer-ho just el dia que se celebra el centenari del naixement de Jebediah. En realitat, l'únic dia on el poble d'Springfield prèn en consideració la seva història. Però és allà i és aleshores quan, amb el micro ja a la mà, amb la boca oberta i el discurs preparat, és quan tot el poble espera amb il·lusió unes paraules que suposen d'entusiasta lloança, que Lisa Simpson entén el que tan difícil sembla d'entendre; que un grup de tipus grocs i 4 dits només es pot convertir en una comunitat de memòria oblidant la seva història. Això és, que la història només pot forjar una comunitat de memòria al preu de renunciar a la seva pròpia naturalesa. Perquè si la història és la transcripció del record, la memòria és fonamentalment oblit i copy-paste. Es fa enrera la pobra Lisa, altiva joveneta que passeja els jardins del saber, quan veu en les somrients cares de la gent els nobles sentiments que inspira la seva memoria comunitaria. Perquè si de memòria és del que es tracta, i jo crec que no sabent-ho controlar ens oblidem sempre a sobre, el que haurem d'exigir als nostres memorials serà l'oportunitat de la invocació històrica.
.

22.10.08

Els usos de la memòria

És cert que necessitem la història, però d'altra manera que el refinat que passeja pels jardins de la ciència, encara que aquest miri amb aires de superioritat i menyspreu les nostres necessitats i constrenyiments rudes i simples. És a dir, necessitem la història per a la vida i l'acció, no per a apartar-nos còmodament de la vida i l'acció, i menys encara per encobrir la vida egoïsta i l'acció vil i covarda. Només en quant la història està al servei de la vida volem servir la història.
.
Fierderich Nietzsche. Utilitat i inconvenients de la història per a la vida

.
Francesc-Marc Álvaro escrivia dilluns un article, sensat i moderat com de costum, sobre l'ús polític de la memòria. Partint del jutge Garzón i el seu exhibicionisme mediàtic de doble salt mortal amb triple arnès i estoreta per si mai rellisca, Álvaro encara un tema de molta més trascendència i profunditat com és el del paper de la història en la societat. L'ús de l'expressió Margalit per lamentar que la nostra democràtica societat no hagi estat capaç d'articular-se com a "comunitat de memòria" em sembla un bon indicatiu de fins a quin punt és ingènua la pretensió d'alliberar la historiografia de les seves manipulacions polítiques. Pretensions que aquests dies tornen a fer seves amb gran entusiasme ciutadans de les més diverses conviccions polítiques però igualment atemorits per l'ús totalitarista i feixistitzant de la memòria que al segle XX van fer algunes comunitats. Que la memòria es presenti com a pretesa historiografia ens hauria de servir, com a mínim, per tenir present el conflicte que existeix entre Les pretensions historiogràfiques de la memòria ens haurien l'historiador quan exerceix com a tal i la comunitat, que troba en la mitologització del passat la més fonamental de les seves forces cohesionadores. Per citar un exemple proper d'aquest enfrontament només cal recordar la polèmica que van mantenir Enric Vila i el tal Alexandre arran de la publicació del llibre de Vila sobre Lluís Companys i que tant bé queda resumida al subtítol; la veritat no necessita màrtirs. Puta veritat aquesta, però igualment cert és que el pobre Alexandre els necessita, i com ell totes les societats, per dissimular la seva fragilitat constitutiva. És així que no només els règims totalitaris tenen una veritat oficial. La mateixa França que els anys 80 afrontava polèmicament el seu passat proper ho demostra cada 14 de Juliol celebrant com a moment d'unitat l'aniversari de la Revolució i quan els seus dirigents polítics afirmen que s'ha de suspendre un partit de futbol de la seva selecció nacional si la Marsellesa és xiulada.
.

16.10.08

Non ci sono

Lavazza coffee calendar 2009 shot by Annie Leibovitz
.

15.10.08

Ara que saltaran les rates

El nen que em finança els vicis estudia aquests dies la Revolució Francesa i avui hem après que el liberalisme és un sistema econòmic que creu que l'Estat no ha d'intervenir en l'economia. Encara que em paguen perquè el nen aprovi i amb aquestes coses no es fan bromes, quan diu mentides l'aviso amb l'esperança que, si passat l'exàmen oblida que això és mentida com a mínim no recordi que és veritat. I el liberalisme filosòfic de gent com Hobbes, Locke, Voltaire o Montesquieu, (dels qui el meu alumne, per sort, malaprèn poc més que els noms) poc té a veure amb la teoria econòmica que segons escandaloses histèriques ha entrat en definitiva crisi aquests dies. Com explica Giovanni Sartori a La democrazia in trenta lezioni, un d'aquests llibres que serveixen per fer veure que se sap alguna cosa, els italians es refereixen a la filosofia dels pensadors de la constitució i la llibertat política que estudia aquests dies el meu petit mecenes amb la paraula liberalismo i amb liberismo (i normalment fent estranys movimets amb les mans i ganyotes de desaprovació) al laissez-faire en matèria econòmica. Això només ho dic per ajudar els nostres liberals, que potser trobin amb l'excusa de la crisi un bon moment per aclarir-se sense necessitat de renunciar al seu tant treballat estatus ideològic.
.

13.10.08

Europa davant la història

Aquest article havia de sortir publicat al butlletí electrònic de la Fundació Hayek a mitjans del mes de Juliol. Gairebé un mes abans del conflicte de Geòrgia amb Rússia per Ossètia i Abzhakia i poc després del Referèndum irlandès sobre el Tractat de Lisboa. Com que, per causes que desconec, el butlletí no va sortir publicat, el penjo directament aquí.
.
Els anys posteriors a la Guerra Freda oferien la prometedora visió d’un nou tipus d’ordre internacional on el triomf indiscutible de les democràcies liberals posaven fi a les velles oposicions que havien fet abançar la història pel camí de la guerra. S’albirava un futur de pau que, d’acord amb el somni kantià, s’anunciava perpètua gràcies a la semblança formal dels governs mundials. Les relacions internacionals semblaven haver patit un salt qualitatiu que deixava enrera la vella geopolítica per abraçar la geoeconomia. La política, entesa segons el que Carl Schmitt va definir com la seva essència, la possibilitat de distingir entre l’amic i l’enemic, havia de ser progressivament substituida per un pacífic mercat global.
Aquest nou clima va ser especialment ben rebut a una Europa esclavitzada pel que Pascal Bruckner ha definit recentment com la Tirania de la penitència. Amb un arrelat sentiment de culpa derivat del seu passat colonial i de les dues Guerres Mundials que el van seguir, l’arribada d’una nova era on l’apatia mercantilista governés les relacions internacionals significava una nova i còmoda oportunitat pel vell continent. Mentre els Estats Units seguien sota el vell paradigma de l’equilibri geopolític, reforçant les seves aliances internacionals i intervenint més que mai en la seva història a l’estranger, Europa podia dedicar-se a l’expansió econòmica i la seva organització interna, aïllada d’un món molt més conflictiu del que volia creure.
L’11 de Setembre del 2001 va despertar Occident del seu somni dogmàtic, mostrant com aquest món que s’havia creat a la seva imatge i en el que, especialment Europa, creia cegament, era una perillosa il·lusió. Si bé el lideratge dels Estats Units sembla encara indiscutible, la vella competència internacional entre potències ha resorgit de la mà de China, Índia, Rússia o el mateix Iràn, en lluita per un nou estatus mundial que afavoreixi els seus interessos.
En aquest escenari, que només és nou per a qui l’havia oblidat, la deshinibició política en la que s’havia refugiat aquesta Europa paralitzada pel pes en la consciència de la seva història és un luxe que ja no pot permetre’s. Quan en la seva propia dinàmica expansionista Europa topa amb per l’Est amb la constant necessitat de recordar l’equilibri geopolític mundial, es fa evident la necessitat de consensuar una política exterior comuna. És en aquest sentit que la negativa irlandesa al Tractat de Lisboa, que suposava una nova oportunitat per solventar les mancances europees en política internacional a través de la creació de la figura del President i del Ministre d’Exteriors, o la nova enrabiada del President polonès Kaczynski amenaçant ara de no ratificar un text que ell mateix havia subscrit, deixen la UE en una difícil situació. No perquè, com diuen alguns, haguem d’esperar dels Estats Europeus una ascètica renuncia als seus propis interessos, sinó perquè al món de principis del s.XXI l’enfortiment d’Europa és segurament la millor manera que tenim de defensar-los.
.

12.10.08

Romanes Eunt Domus i el vil lingüisme

Facultat de Filosofia de la UB.
.
Peixcaderia del carrer Provença.

11.10.08

L'autèntica crisi

Això de la crisi econòmica quedaria com a simple anècdota i el senyor Stiglitz com a poc més que una vella histèrica si algú s'hagués atrevit a assenyalar l'autèntica tragèdia ideològica que s'ha viscut als Estats Units aquests darrers dies. La negativa dels congressistes republicans al "Pla de rescat", que els nostres liberals han assenyalat com a signe d'envejable salud democràtica, representa en realitat un desafiament als principis del sistema amb moltíssims però molt poc considerats precedents. Que els congressistes es neguéssin a donar suport a un pla que molts d'ells devien saber o, com a mínim, considerar necessari per satisfer les nihilistes conviccions dels seus electors i assegurar-se la reelecció és una autèntica tragèdia que assenyala amb nitidesa les perversions del sistema democràtic. El poble s'equivoca i m'atreviria a dir que s'equivoca gairebé sempre, perquè fins i tot quan l'encerta acostuma a fer-ho per raons equivocades. No pretenc dir que el poble sigui culpable de la seva propia ignorància en determinats assumptes d'altra banda fonamentals pel funcionament de les nostres complexes societats, tantes altres coses tenim al cap. Però això, més que el simple revers de les justificacions legitimadores del sistema, és la prova que la seva fortalesa depèn de l'èxit propagandístic de les seves mentides fundacionals. Un sistema economico-polític com el nostre, que de tant complex fins i tot resulta difícil d'entendre a l'amic De la Torre, és més autodestructiu com més s'apropa la democràcia al seu sentit original, com més poder té el poble a les seves mans per prendre o condicionar decisions sobre les que uns quants especialistes saben millor que ells què els convé.
.

9.10.08

Àngelus novus

L'òliba de Minerva sempre emprèn el vol al crepuscle

Un d'aquests molts professors que tinc, molt més llestos que qualsevol economista d'aquests que passegen per Wall Street, un d'aquests que fa dies que passa les hores llepant-se els bigotis gràcies a la crisi, es preguntava l'altre dia (perquè aquests no coneixen altre pregunta que la retòrica) si l'economia servia en realitat d'alguna cosa. Amb la rapidesa que caracteritza el pensament de l'home de fermes conviccions, presentava com a conclusió que de ben segur l'economia no servia per fer prediccions. Que aquesta absurda afirmació sigui presentada com una prova de la seva superior mirada sobre els tristos afers humans no feia més que demostrar la ignorància de l'intel·lectual en qüestió. I com que jo d'economia no n'entenc un borrall i encara em sorprenc quan somrients em canvien paperets de colors per llibres i gintònics, de seguida la meva memòria va buscar la cita d'autoritat, suport de covards i ignorants, d'una d'aquestes persones que el meu professor considera definitivament desacreditada per la raó dels mercats financers; el meu únic professor d'economia que de ben segur tampoc estaria gaire orgullós del seu alumne; un tal Sala i Martín. Perquè de seguida he recordat que aquest tal escribia, a un llibret a l'abast fins i tot de funcionaris de la filosofia, que la feina dels economistes no és com la dels mags i futuròlegs sinó més aviat com la dels metges, que es dediquen a diagnosticar la malaltia que pateix el pacient quan aquest ja es troba malament i a donar-li els medicaments que la facin el més dolorosa i curta possible. No em sorprèn que alguns, acostumats a anunciar l'apocalipsi cada cop que el món els nega la raó, no entenguin el que això significa, però un economista que s'atreveix a fer prediccions de futur és, en paraules del mateix tal ara no recordo on, com un pilot que condueix mirant pel retrovisor. Com aquell àngel de la història que amb el rostre fixe al passat i arrossegat per allò que els més optimistes anomenen progrés està condemnat sense remei possible a estampar-se altre cop al proper revolt.

5.10.08

Pino Masciari

Aquesta setmana els diaris informaven sobre els importants progressos del govern italià en la lluita contra la Camorra que el seu desmesurat ministre de l'Interior, Roberto Maroni, ha qualificat de "guerra civil". A l'arribada de 500 agents de reforç a la Campania va seguir la detenció de 30 camorristes, entre els quals hi ha Giuseppina Nappa, la dona de Francesco Schiavone, alies Sandokan, empresonat des de 1998 i considerat un dels membres més importants del clan.
És sens dubte una bona notícia que les pràctiques que el govern de Berlusconi havia iniciat amb gitanos i sensepapers hagin finalment servit també per detenir criminals. Però aquests èxits no ens haurien de fer oblidar que la fortalesa que cal exigir a un govern democràtic no es limita a una eficaç persecució del crim sinó en una sincera i ferma implicació en la protecció dels seus ciutadans, tasca fonamental de l'Estat de dret i autèntica legitimadora de les accions policials. I dic això perquè mentre el govern italià i els diaris d'arreu, celebren entusiastes els seus recents èxtis, i nosaltres amb ells, a la mateixa Itàlia hi ha persones com Pino Masciari, gent que no només són amenaçats i perseguits per la màfia a causa de la seva implicació en la lluita contra el crim organitzat sinó que s'han convertit també en víctimes del seu propi govern.
Giuseppe (Pino) Masciari és un empresari calabrès de la construcció que entre l'any 1990 i el 1992 va rebel·lar-se contra la tirania dels polítics locals i la organització mafiosa 'Ndragheta negant-se a pagar-los el 3 i el 6% dels seus beneficis respectivament i a treballar gratuïtament a conveniència dels extorsionadors. A partir d'aquell moment, ell, la seva família i les seves empreses van començar a ser víctimes de represalies. De caràcter econòmic per part del poder polític, que no només va deixar de contractar els serveis de les seves empreses (dedicades principalmet a la construcció d'obra pública) sinó que es va negar a pagar-li les obres ja executades. En forma d'atacs, amenaces, agressions, incendis i robatoris per part de l'organització mafiosa. Després d'anys de lluita als tribunals, el 1997 va entrar, amb la seva dona i els seus fills, com a Testimoni de Justícia al Programa Especial de Protecció i des d'aleshores, Pino Masciari ha recorregut el país sencer convidat com a exemple de resistència a les màfies per Institucions Locals, Associacions Antimafia, Grups Socials diversos i escoles explicant la seva experiència i el sentit i valor de la seva lluita.
El dijous 18 de Setembre del 2008, el President de la Comissió Central de Protecció, Alfredo Mantovano, a través del Servei Central de Protecció-Roma, li va comunicar la decisió de revocar-li l'escorta pels seus desplaçaments, autoritzant-lo, amb una expressió que només pot ser qualificada de cínica, a “moure's amb autonomia” i amb els seus propis mitjans. Davant aquesta situació, els amics de Pino han respost a aquesta decisió com ja havien fet en ocasions anteriors; inspirant-se en els PBI (Peace Brigades International) i els Cossos Civils de Pau han decidit acompanyant-lo ells mateixos a les assamblees, actes públics i fins i tot també als processos judicials. Perquè Pino Masciari segueix sent un Testimoni de Justícia, testimoni de les màfies però també testimoni del cinisme d'una classe política que sovint per interès i quan no per deixadesa ha estat incapaç de combatre amb l'eficacia i decisió necessaries la principal amenaça a la convivència pacífica de la societat italiana.
.
.

30.9.08

Una exageració? Una absurditat

Em comença a preocupar seriosament que aquest pugui ser l'inevitable destí de tot discurs polític, però el cert és que ja em sembla innegable i manifesta la seva tendència cap a l'absurd. Sense anar més lluny, a l'article d'ahir de Xavier Pericay; A la calle que ya es hora. Crec raonable, i ho dic sincerament, que algú pugui considerar nefasta pels interessos dels catalans l'actual política lingüística, crec que és raonable que aquests que així ho consideren defensin una política lingüística alternativa o, fins i tot, l'absència total de política lingüística (opció que no ens situaria ja al costat de les Illes Fèroe i Groenlàndia sinó fora de tot precedent històric) però ho crec perquè se'm fa molt difícil concebre que una política lingüística concreta pugui ser la única acceptable en democràcia. Si em semblen raonables i evidentment legítimes les diferents apostes en favor del bilingüisme em semblen en canvi ridículs els arguments totalitzadors de la llibertat. I ridícul s'hauria de sentir Pericay, un home d'indubtable intel·ligència i envejable escriptura, quan afirma que "la llibertat només es dóna si és plena". Afirmació que, amb una lògica de precisió matemàtica, el porta a concloure l'únic que podia concloure; que "a Catalunya els ciutadans no són lliures." Una exageració? En absout. Una absurditat. Perquè la llibertat només es dóna si no és plena. És així perquè segons aquest mateix argument no hi hauria un sol ciutadà lliure en cap país democràtic del món, però també per una qüestió encara més elemental; perquè el que sensatament podem imaginar més proper a aquesta plena llibertat social que Pericay considera l'única real és la seva autodestrucció en forma de la més salvatge de les tiranies.
.

29.9.08

El govern els ha canviat

Si no em falla la memòria, la memòria sempre falla
.
Joan Miquel Oliver. El misteri de l'amor
.
Com que amb això de la memòria cadascú s'ho fa com pot, jo crec que el debat que va deixar alguna frase digna de recordar. Contra tot pronòstic la va pronunciar John McCain, dels dos candidats el menys capacitat per la oratoria i, tot i que encara no l'hi he trobat un lloc en la meva escassa i caòtica memòria, estic segur que ha vingut per quedar-s'hi. We Republicans came to power to change government, and government changed us. Una frase que contrasta amb la conservadora actitut del President Zapatero, la primera promesa postelectoral del qual va ser no deixar-se canviar pel poder i a qui, per tant, és de justícia reconeixer com un mèrit que només hagi canviat de pentinat i per causes totalment alienes a la seva voluntat. Admirat com estic per l'enrocament de principis del Presidente i per la més llunyana i en conseqüència més fascinant retòrica renovadora d'Obama, no puc deixar de veure en el canvi republicà (canvi que, d'altra banda, imagino un poc menys profund del que s'anuncia) una significativa demostració de la que considero virtú política fonamental; la prudència. Senyal de prudència és canviar de teoria quan la realitat et contradiu, canviar de principis en política exterior després de 5 anys de postguerra irakiana, quan Afghanistan s'evidencia encara molt lluny de la "pau duradora", canviar de política econòmica quan l'economia es converteix en el principal problema polític del país i, en definitiva, evitar mantenir la mirada fixa quan la realitat et gira la cara a hòsties.
.

25.9.08

CatDem i els hipotètics filòsofs populars

Podria ser que el senyor Alcoberro tingués raó i no seria noble obviar aquesta hipòtesi. Podria ser que rera l'aparent normalitat de la professora d'ètica Begoña Román i del degà de la facultat de filosofia de la UB, Jordi Sales Coderch, s'hi amaguéssin en realitat dos votants, simpatitzants o, fins i tot, afiliats al Partit Popular, que vist com va el món no ens podem permetre el luxe de descartar cap possibilitat. Si precisament avui un encert del senyor Alcoberro em sembla tant rellevant com l'aparició del cigne negre és perquè aquesta podria acabar sent, malgrat tot, una bona notícia. M'explico.
Dimarts es va presentar en societat el projecte de la renovada Fundació Catalanista i Democràta Trias Fargas (CatDem pels amics) que neix, com el lector informat ja deu saber, de la idea de CiU de crear una Casa Gran del Catalanisme. Projecte que s'ha de construir amb el convenciment que només hi ha una manera possible de "refundar el catalanisme" i això vol dir, en paraules del seu director Agustí Colomines, fer-ho "sense les presses tacticistes de sempre ni els condicionants sectaris que acostumen a fer estèril la col·laboració franca entre aquells que pertanyen al catalanisme i se'n reclamen promotors". Si del que realment es tracta és d'encetar un projecte transversal i obert a diferents sensibilitats dins el catalanisme, la participació de gent afí al PP, siguin aquests o siguin uns altres, no és només possible i convenient sinó necessaria i, m'atreviria a dir, gairebé imprescindible.
.

22.9.08

Il·lustrant els il·lustrats?

L'horror mític de la Il·lustració és l'horror al mite
.
Th. W. Adorno i Max Horkheimer. Dialèctica de la Il·lustració
.
Al llibre de Tzvetan Todorov L'esprit des Lumières la il·lustració fa una autèntica exhibició del poder autofagocitador que ja li havien descobert Adorno i Horkheimer. El mateix Todorov sembla reconeixer com a vàlid aquest diagnòstic quan explica l'anècdota protagonitzada per Raymond Aron i que ell mateix relata a les seves Memòries. Espantat per l'ascens que el nazisme experimentava els anys 30 a Alemanya, Aron mantenia un discurs molt crític amb el govern francès. Després d'escoltar-lo atentament i ja disposat a traslladar el seu missatge al President del Consell, un ministre francès li va demanar que respongués aquesta pregunta: "Què faria vostè al seu lloc?". Trop de critique tue la critique (un excés de crítica mata la crítica), conclou Todorov. Així, al mateix temps que reconeix en la il·lustració "un fonament purament humà de la política i la moral", hauria de recordar que aquest fonament religiós que pretén combatre amb les armes de la raó havia estat ja desenmascarat com a producte interessat i mesquí del discurs del poder. Un Déu que l'il·lustrat ha descobert fet a la seva imatge i semblança, i sempre a conveniència de l'ordre social existent, ja no pot evitar fer visibles els fils que l'aguanten ni passar per sobrenatural davant la seva lluminosa mirada. Si, malgrat tot, aquesta il·lustració es mostra incapaç de desenmascarar el titellaire, per força haurà de reconèixer que els mites que al seu pas victoriós va fent caure com a víctimes són en realitat productes de la seva pròpia creació.
.

15.9.08

A la gandola

L'entrevista que publicava LV ahir diumenge amb Sáenz de Santamaría (I i II), on Soraya exhibeix la seva simpàtica estratègia afirmant coses tant estranyes com que Catalunya necessita més i millor finançament, m'ha fet pensar, qui sap perquè, en aquest acudit de l'Eugenio:


14.9.08

Storie e totalitarismo

Un mio amico, gravemente malato di asma, era stato condannato per motivi politici ad alcuni anni di prigione, e soffriva molto del fatto che i suoi compagni di cella fumassero e di conseguenza egli faticasse a respirare. Tutte le richieste avanzate per essere transferito tra i non fumatori erano rimaste senza risposta. La sua salute, per non dire la sua vita, correvano gravi rischi. Un'americana che era venuta a conoscenza del fatto e voleva aiutarlo telefonò a un conoscente, redattore di un importante quotidiano statunitense, per chiedergli se poteva scrivere qualcosa in proposito. Il giornalista le rispose: "Richiamami quando sarà morto". È una risposta scioccante, certo, ma in qualche modo comprensibile. I giornali hanno bisogno di stories. L'asma non è una story. Solo la morte potrebbe farne una story.
.
Václav Havel. Storie e totalitarismo
.

13.9.08

De la sang dels castellans en farem tinta vermella

Aquests dies tot plegat s'ha fet una mica més fàcil d'entendre. Des del Fossar, per exemple, quan sorgits de darrere les banderes se senten els crits de polítics recordant l'històric greuge espanyol, quan polítics amb corbata i americana narren històries d'avis resant d'amagatotis per la llibertat del poble català, quan fins i tot es diu que la lluita continua i joves nascuts en un entorn de democràtica pau invoquen els morts de 1714 per segar acompanyats les cadenes de l'opressió, aleshores és molt més senzill entendre coses com la geopolítica, l'arrogància dels russos, la decadent prepotència nord-americana, l'encara present i ja cinquantenari absentisme europeu i fins i tot els mals de cap de Kim Jong-Li i les pesades digestions de Castro. És aleshores quan infantils declaracions com les de l'enrabiat representant de Rússia davant l'ONU, Dimitri Rogozin, assegurant que tota la història dels Estats Units és més curta que la història de la granja de cavalls que hi ha prop de casa seva a Moscou, mostren la seva autèntica significància al recordar-nos que en política no hi ha res que hagi de prendre's més seriosament que les més baixes de les pulsions. Imagini'n què no diriem nosaltres si tinguéssim la tant injustament ridiculitzada selecció nacional de petanca! Fins i tot a casa nostra és evident que molts països mai seràn prou grans per l'ego dels seus ciutadans, i que la recuperada lluita geoestratègia és principalment un problema psicopolític.
.

10.9.08

De l'armari al bagul

Una de les màximes aspiracions de l'autoproclamada neutralitat de l'Estat democràtic liberal és que la seva ceguera respecte les evidents diferències que existeixen entre els ciutadans no serveixi per emparar les discriminacions (sexuals, racials, etc.) sinó, al contrari, per protegir la igualtat de drets i oportunitats. Constatant, però, que mantenir la mirada allunyada d'eventuals discriminacions és una bona manera de mantenir-les però mai d'evitar-les, un Estat que pretengui garantir aquesta igualtat es veurà obligat a reconèixer en determinats moments la falsedat de la suspensió de la vigilància per posar les coses al lloc on creu que han d'estar. Així es justifiquen possibles polítiques de discriminació postitiva i d'aquesta mateixa voluntat se n'extreu, per exemple, la de treure els gais d'un armari on evidentment no es poden veure però on, precisament per això, no es troben en condicions d'igualtat amb els heterosexuals. Falsejar el matrimoni sembla una bona manera de fer-ho. Però cada cop se'm fa més estranya la voluntat de trobar en aquests foragitats de l'armari el desig de fondre's en la indiferència sexual o, encara, la creença que si això no passa no deixa de ser el que cal que passi. En aquest sentit, els Eurogames de Barcelona 2008 són, globalment, una mala notícia. Perquè aquests jocs es basen precisament en allò que el liberalisme abstraccionista es nega a acceptar, en la voluntat de ser reconeguts com a "atletes homosexuals" de la mateixa manera com altres volen ser reconeguts com a negres, musulmans, jueus, dones... Aquest liberalisme constata amb gran encert que un homosexual és moltes més coses més que una tendència sexual, fins i tot és possible que sigui coses molt més serioses que unes determinades preferències de llit, però d'aquesta constatació n'extreu com a falsa conseqüència que aquesta és una complexitat desitjada i desitjable. L'orgull gai, com el vel islàmic, són els indicatius d'una igualtat rebutjada per insubstancial, fins i tot d'una voluntat d'autosegregar-se en la paradoxal comoditat del bagul. Però són també l'indicatiu d'una paradoxa més gran encara: el liberalisme també obliga. Obliga, entre altres coses, a assumir la càrrega d'una identitat complexa amb totes les seves conseqüències.
.

18.8.08

Ossètia no ens pot ser igual

La presència de Nicolas Sarkozy a la Ceremònia d'Inauguració dels JJOO de Pekín, després d'haver assegurat que no hi assistiria en senyal de protesta per la repressió al Tibet, va desencadenar a França una fal·laç però intensa polèmica. Interpretant el gest com una baixada de pantalons, els autoproclamats defensors dels Drets Humans s'oposaven al que van considerar com la seva derrota davant els imperatius de la Realpolitik. És en aquest context que l'enrabiada del Ministre d'Afers Exteriors francès, Bernard Kouchner a la televisió France 24, era alguna cosa més que anecdòtica. Perquè si una part de raó ténen els opositors a l'així dita realpolitik és que aquesta no és la millor manera de defensar els drets de l'home al món. És l'única. I hi ha tal bon rotllo entre aquests drets i aquesta política que fins i tot quan Hu Jintao demanava cínicament a Bush que no interferís en els seus afers interns, demostrava que la gran tasca política en defensa dels drets humans és precisament aquesta; la de convertir-los precisament afers interns.
En aquest sentit hi ha una possible lectura a fer de l'actual crisi del Caucas. Perquè els errors estratègics del President georgià Saakashvili, que ha servit en safata a Rússia la possibilitat de mostrar al món la seva potència i voluntat, són precedits d'una política d'indiferència occidental respecte els afers interns d'aquest aliat democràtic. La repressió exercida pel règim de Georgia sobre la població osseta no pot ser considerada només com un error d'oportunitat. Sabent que a Ossètia és més temut l'imperialisme georgià que el rus, aquesta hauria de ser també el recordatori que la millor manera que tenim de defensar els nostres interessos és apostar pels nostres principis.
.

16.8.08

Those dancing days are gone

Poden -volen- els Ossetes del Sud i els Abkhazes viure sota dominació georgiana? Hauran de respondre ells mateixos aquesta pregunta, són ells qui donaran una resposta definitiva. Ni Rússia ni cap altre país hauria de donar una resposta al seu lloc. Tot això ha de ser decidit en conformitat amb el dret internacional. El dret internacional, aquests darrers anys, ha donat alguns exemples d'autodeterminació nacional, amb l'aparició de noves nacions sobre el mapa. Recordeu el cas de Kosovo.
.
.
Aquests dies Occident crida amb una sola veu que we are all georgians, però jo també esperava encara que fos un gemec dient-nos ossets. Alguna veu que recordés Kosovo i el dret d'autodeterminació dels pobles. Alguna veu que a, més de recordar la necessitat d'una Unió Europea més forta a l'hora de defensar els seus interessos i els dels seus aliats, una Unió Europea on hi hagués algú capaç de prendre decisions en el seu nom quan les urgències de la política ho fés necessari, alguna veu en favor dels principis que han de determinar la seva política d'aliances.
D'altra banda no podem sinó reconèixer que el silenci és comprensible. Europa havia trobat en el soft-power de la política i el dret internacional un coixí més o menys còmode on deixar reposar els seus complexes. Però ara que Rússia ens ha près fins i tot les paraules, ara que el retorn de la història no és ja només cosa de llunyanes repúbliques (bananeres o similars), ara que la realitat es mostra a les nostres portes tan cínica com a tot arreu, ara el joc de la geopolítica no és ja una exigència de tercers sinó que aquí ens hi juguem el nostre propi projecte vital.
.

9.8.08

La tolerància repressiva

"Dins la democràcia opulenta, triomfa l'opulenta discussió, i dins el sistema establert aquella és àmpliament tolerant. Tots els punts de vista són escoltats: el comunista i el feixista, les esquerres i les dretes, els blancs i els negres, els croats de l'armament i els del desarmament. I, encara més, en els debats dels mitjans de masses, l'opinió estúpida és tractada amb el mateix respecte que la intel·ligent, els qui no saben res poden ser parlar tant de temps com els qui estan informats, i la propaganda apareix al costat de l'educació, la veritat al costat de la falsedat. Aquesta tolerància pura del que té sentit i del que és totalment insensat queda justificada per l'argument democràtic que ningú, cap grup o cap individu, no està en possessió de la veritat i per tant no pot definir què és correcte i què és erroni, què és bo i què és dolent. Per això, totes les diferents opinions han de d'ésser presentades al "poble", perquè aquest deliberi i triï. Però ja he suggerit que l'argument democràtic implica una condició necessària: que el poble sigui capaç de deliberar i de triar sobre unes bases de coneixement, que tingui accés a una informació autèntica, i que, sobre aquesta base, llur avaluació sigui el resultat d'un pensament autònom."
.
Herbert Marcuse. La tolerància repressiva
.

8.8.08

See you soon

La democràcia cuirassada

He recordat, qui sap per què, la intervenció d'una dona a un congrés de filosofia a València. Es declarava absoluta defensora de la democràcia i va assegurar que a casa seva totes les decisions eren preses per sufragi universal, des del sopar del dia fins el lloc on la família havia de passar les vacances. Amb aquest breu comentari es va donar per tancada la taula rodona i, veient que ningú havia parat la deguda atenció al que ja aleshores sabia que era el més interessant que s'havia dit, em vaig apropar per preguntar-li com funcionava aquesta insòlita i pionera experiència política. Li vaig demanar com evitava que la pizza es convertís en l'únic plat conegut a la seva petita república independent, i com ho feia per estalviar-se algún viatge a Eurodisney quan tocaven vacances escolars. Vaig demanar-li, en definitiva, com aconseguia que la seva democràcia no es convertís, de facto, en una tirania dels menors. Molt fàcil, digué, el meu marit i jo només tenim un fill. Sent evident que aquest únic i petit demòcrata de la casa seria assaltat pel desengany i la consciència de classe molt abans de la majoria d'edat, em pregunto si mai una societat humana podria sobreviure a un autèntic procés d'il·lustració.
.

6.8.08

Siné i els absolutistes del "free-speech"


.
A França el debat sobre la llibertat d'expressió torna a ser d'actualitat després que el dibuixant Siné hagi estat acomiadat del setmanari satíric Charlie Hebdo. L'orígen de la polèmica es troba en un article on Siné feia broma amb la possibilitat que Jean Sarkozy, fill del President de la República Nicolás Sarkozy, es convertís al judaïsme, religió de la seva promesa Jessica Sebaoun-Darty, abans de contraure matrimoni.
.
Il (Jean Sarkozy) vient de déclarer vouloir se convertir au judaïsmeavant d’épouser sa fiancée, juive, et héritière des fondateurs deDarty. Il fera du chemin dans la vie, ce petit.
.
Un comentari que s'ha qualificat d'antisemita i que, després que el caricaturista i articulista es negués a disculpar-se com li havia demanat el director de Charlie Hebdo Phillipe Val, va provocar el seu acomiadament. En el debat que aquest succés ha provocat ha recuperat els vells arguments de sempre en favor de la llibertat d'expressió i alguns se segueixen limitant a declarar-se coses tant lletges com free-speech absolutist. Altres, com el filòsof francès Bernard-Henri Lévy, s'han posicionat a favor de la mesura considerant que l'article era efectivament anti-semita i que, per tant, sobrepassava els límits de la llibertat d'expressió. Més enllà de les naturals pretensions de prendre partit en el cas concret, crec que no estaria de més recordar que la llibertat d'expressió és garantia que tothom pugui parlar, evita la censura preventiva, garanteix, en definitiva, que tot es pugui dir però no que tot pugui ser dit impunement. Acostuma a passar en democràcia, on la llibertat és una excusa com una altra per demanar al ciutadà que es faci responsable dels seus actes, fins i tot si són actes de parla. Així que a tots aquells que cada cop que surt a debat la llibertat d'expressió es refugien rera el tòpic del tot pot ser dit, tot pot ser escrit i tot pot ser dibuixat, caldria demanar-los encara un esforç si volen dir-se liberals.
.

26.7.08

La necessitat de follòdroms

Je t'aime, moi non plus
.
La d'Ariel Santamaria era una proposta política tipicament postmoderna i com a tal ha estat rebutjada. Posmoderno modo; perquè sí. Desencantats amb el poder emancipador de la raó i el diàleg, aquestes coses ja no es discuteixen. Però desencantats amb paraulotes tals com bé comú, aquestes coses es plantegen. I es plantegen perquè la política posmoderna ja no és més que una permanent lluita de l'instint tribal per veure's legitimat institucionalment. Polítiques del reconeixement, on el famós vel d'ignorància a través del qual es veu amb claredat i distinció cartesianes què és raonable que sigui legislat retorna cínicament reciclada la seva voluntat simpàtica; es reconeix el que ens fa patir. La proposta de la Cori no fa patir i ho sé perquè m'ho han explicat; avui els joves follen per tot i no necessiten aquestes coses.
Ho sé també perquè ho he llegit. Aquí. Vaig guardar l'article perquè no l'entenia, l'he rellegit tres vegades, segueixo sense entendre'l i ja em sé més idiota del que creia. Resulta que l'escriptora veu una fel·lació violenta, no pot dormir i proposa (a la reusenca) que el govern financiï la tranquilitat del seu son. Seria més pràctic que l'Ajuntament, en lloc de penalitzar el que és evident que continua existint, proporcionés un espai digne per a aquests serveis. No m'ha quedat clar si quan escriu serveis es refereix a la prostitució o a una col·lectiva violació oral, però és evident que el cas és tot un altre i que, sigui per a putes o per a violades, comença a ser indiscutible la necessitat dels follòdroms.
.

21.7.08

Parlamentaris amb consciència?

Mentre els parlamentaris siguin escollits a dit pels líders del partit és una exigència d'higiene democràtica que la seva tasca a la cambra es limiti a votar el que marquen els dits del director d'orquestra. Només per una extraordinaria casualitat l'exercici del vot conscient podria aportar alguna millora en la representativitat de l'elector i, per tant, mentre no siguin escollits pels posicionaments de la seva consciència sinó pels interessos i afinitats dels poderosos del clan polític, el més digne sembla ser que corresponguin amb la passivitat i l'actitut submisa que s'espera d'ells. La llibertat de vot dels diputats és una traïció al seu electorat així que, encara que només sigui per una vegada, és un consol saber que només s'accepta en qüestions poc importants.
.

19.7.08

L'art de l'impossible

Al llibre 1984, George Orwell presenta amb espantosa nitidesa la naturalesa del joc polític. Perquè si l'essència de la política és, com assenyalava Carl Schmitt, la possibilitat d'establir distincions entre amics i enemics, el veritable acte polític s'esdevé en la materialització d'aquesta distinció que al llibre s'esdevé al vell mig d'una exaltada manifestació bel·licista, quan l'enemic a batre es converteix en aliat sense que la unió de massa se'n ressenti. Així s'expressa la política com a art de l'impossible, capaç de convertir en real allò que es considera impossible en el camp de possibilitats del moment. Que no exagerava qui veia en la victoria de Sarkozy l'anunci del retorn de la política ho demostra que el President fos capaç de provocar un acostament de posicions entre els líders de Síria i el Líban, per una banda, i d'Israel i Palestina per l'altra. Aquesta és una realitat que sembla oblidar Joan Oliver quan, amb la mateixa contundència amb la que afirma l'existència dels Països Catalans, nega que el Mediterrani sigui gaire més que quatre oliveres. Independentista com és, hauria de ser més conscient que ningú que tota comunitat política és poc més que un acte de parla; inexistent fins que expressant-se (we, the people) es constitueix com a tal.
.

14.7.08

Per un Ministeri de piscines

És sobre les brutes i pixades aigües de la piscina pública que es construeix la necessitat de l'així anomenat Ministeri de la Igualtat. Quan el musulmà que se sap fidel defensa davant les laiques institucions públiques el dret a la separació d'homes i dones segons horaris o espais a les piscines, l'estat que es pretenia abstemi en qüestions religioses es defensa convertint el dogma liberal de l'igualitarisme abstracte en càrrec ministerial. El xoc entre l'evidencia biològica sobre la que es fonamenta la funamentalista reivindicació i l'oblit a que pretén sotmetre-la la desinteressada democràcia liberal (que accepta les distincions de gènere als vestuaris però no les piscines) no és més que un petit indici del que separa unes societats que pretenen salvar-se en la infidelitat d'aquelles conscients que si de la salvació es tracta el dogma és imprescindible. Cap problema té la laica societat que assegura haver superat les necessitats de la fe acceptant com a normal la paradoxal situació de creure en tot i no creure en res a la vegada quan se la deixa sola en el seu salt nihilista. El problema sorgeix quan aquella alteritat que de lluny es presenta difusa i inconsistent ja no és que es presenti a les portes de casa sinó que apareix asseguda al sofà del menjador. És aleshores quan la incrèdula comunitat ha de decidir si realment podia i volia prescindir de la dogmàtica fundacional o si, per contra, aquella inqüestionada aposta per la impossible absotutització de l'abstracció inidvidualista necessita ser defensada en la constant renovació del seu record. I és aleshores quan el concepte es converteix en ministeri i les paraules es posen al servei de la conservació del medi social.
.