30.9.07

El mal company

No és estrany veure com un pare acostumat a ofendre racialment els jugadors de color del Real Madrid renya el seu fill per insultar un negre de carrer. Suposo que per això no resulta estrany que Adorno afirmi que hauria de poder deduïr el feixisme dels seus records d'infància ("El mal company", Minima Moralia). Constatant que Adorno va passar la infància en temps pre-feixistes crec que l'ordenació cronològica es torna especialment rellevant. Principalment perquè jo també em veuria en cor de deduïr el feixisme dels records que conservo dels meus companys de classe. El feixisme es podia manifestar en els nens alemanys perquè als nens no els és propi el sentit de la mesura i en els seus actes acostumen a portar fins les últimes conseqüències la lògica dels pressupòsits paterns. Els nens acostumen a actuar per reducció a l'absurd, com en aquell acudit on Jaimito es nega a ajudar a aixecar-se del terra a la seva accidentada àvia perquè les coses del terra no s'han d'agafar. Així es pot entendre que el feixisme, que en els pares podia ser només larvari, es manifestés transparentment en les actituts dels infants. No és tampoc difícil entendre que, com diu Adorno, en el feixisme el malson de la infantesa hagi tornat a si. Els meus difusos records asseguren que en l'infant la tendència al feixisme es manifesta naturalment. I és així com la mirada retrospectiva fa que entendre les actituts infantils com una escenificació del somni totalitari "abans que els adults estiguéssin històricament madurs per fer-lo realitat" o entendre que el feixisme és un retorn de l'adult a la infància pugui ser una i la mateixa cosa. Talment aquell conte de Pedrolo titulat "El Regresiu" on la maduresa es veu completa en el retorn a la més tendra infància.
.

29.9.07

Nihilisme light

(...) entras en un súper y hay más productos light que normales. Buscamos ser ligeros, ligeros...

- ¿Para ser más felices?

- Para desaparecer. Porque nos rechazamos.

CRISTINA TRILLA · EX ANORÉXICA. La Contra de LV (29/9/2007)
.

One of those

És una estudiant Erasmus que no entén gaire el català i he de confessar que de vegades l'envejo. Com que jo si que l'entenc i fins i tot el parlo en la intimitat, li he hagut de traduïr una molt interessant intervenció d'un company de classe. Ha sigut a l'acabar la classe, quan s'ha acostat i m'ha demanat quina era la pregunta del tio aquest. No era una pregunta, era una afirmació. Afirmava que Bush havia enderrocat les Torres Bessones perquè les empreses automobilístiques volen vendre motors de tanc i un llarg etcètera d'arguments de pes similar. "Oh no! One of those!" em diu. Yes, one of those. Assegura que mai hagués imaginat que una persona adulta podia dir aquestes coses i li dic que les persones adultes capaces de dir coses com aquesta en aquest país són majoria. Deu pensar que això és com la sardana, estrafolaris particularismes culturals.
He de dir que crec ser prou generós com per admetre les imbecilitats en caràcter d'hipòtesi. Puc admetre una hipòtesi tal com que Bush va ordenar o dirigir l'atac a les Torres Bessones, puc admetre una hipòtesi que sovint defensa un amic meu i que afirma amb total convenciment que cada dia moren milers de persones devorades per taurons blancs a les costes mediterrànies però que el govern no n'informa per no perdre turistes i fins i tot puc acceptar que algú m'asseguri que Zapatero és en realitat un extraterrestre a l'exili que sobreviu exclusivament deborant col llombarda. Però em nego a acceptar el valor de cap hipòtesi que no vagi acompanyada d'una explicació que la confirmi. Aquí acaba la meva generositat i la meva paciència i, perquè sóc molt més exigent amb les conclusions i amb la seva demostració que amb les hipòtesis, estic disposat a barallar-me i perdre la baralla (això de perdre em sembla inevitable) amb tothom que sigui capaç de mantenir-les sense poder-les demostrar. Potser sóc massa exigent amb aquestes demostracions i potser ahir hauria d'haver dit que Glucksmann és un home necessitat de llum que només diu banalitats. Però sóc així i ni ho vaig dir ni ara mateix ho tornaria a esciure. I com que estimo la veritat sóc un romàntic intolerant. Ho he dit i ho torno a dir; estic radicalment en contra de la tolerància, en contra d'aquest patenalisme del que permet a l'altre quedar com un imbècil com si això ens fos indiferent. I avui ho fic tenint present aquella frase d'Adorno on diu que "ser condescendent i no tenir-se en gran estima són la mateixa cosa". Sóc, ho he vist, molt més intolerant que el meu professor i em preocupa especialment que l'home pugui ser tan tolerant amb sí mateix com ha demostrar ser-ho amb els seus alumnes. Molt menys tolerant que un professor que davant la barbàrie ha apel·lat a la opinió, com si els nazis poguéssin existir i a la vegada no fer-ho o com si el meu company de classe pogués mentir i a la vegada dir la veritat.
.

28.9.07

Glucksmann, un home amb sort

Presentant André Glucksmann en l'acte de lliurement del premi de la Fundació Catalunya Oberta, Ferran Sàez deia que no entenia els que critiquen al filòsof francès la seva evolució ideològica. La veritat és que xerrada del premiat no ha aconseguit desvetllar els meus dubtes sobre si hi ha hagut tal evolució o, de fet, sobre si aquesta evolució és evolució en l'essencial. Dic que dubto i en el dubte em quedaré perquè no estic en condicions de jutjar la seva trajectòria intel·lectual, però Glucksmann sembla ser d'aquest tipus de gent que necessita referents ferms, suports inamovibles, ja es diguin absoluts o divins. A la seva "Rabieta infantil", per exemple, assegura que als 10 anys va haver de triar entre França i la seva mare. Tot és triar, o tot és dir-ho, però Glucksmann assegura que als 10 anys ja era capaç d'abraçar entel·lèquies. I va triar França, com després triaria el Maig del 68 i no sé si, aquí torna el dubte, de la mateixa manera que va optar per Sarkozy a les últimes eleccions franceses. Ell diu que no, però jo tampoc m'he dit mai ni dogmàtic ni acrític i si sospito és perquè, després de recordar l'existència del mal amb la mirada perduda en l'est de Putin, cosa que mai està de més en un país com el nostre, Glucksmann ha elogiat el Sant Pare denunciant el relativisme i assumint així com a propi el que considero un greu error. La confusió entre una pluralitat de valors i el relativisme és normal i comprensible en aquell que efectivament es dota de valors absoluts, però no en qui es vol ateu en el sentit més ampli de la paraula. El relativisme no és la constatació de que no hi ha uns valors absoluts compartits o comunament acceptats com a tals sinó jutjar tots els valors com a iguals i igualment acceptables. Relativisme no és negar que el model democràtic nord-americà sigui l'única opció possible, relativisme és afirmar que el model democràtic nord-americà és tan bo com el rus. I això, que tant pot assenyalar altre cop al suport incondicionat sobre el que es construeix Glucksmann com no fer-ho, s'adapta perfectament a la sensació que em va acompanyar en la lectura de la seva autobiografia. Posats a jugar a despullar-se, el filòsof hauria d'intentar veure i mostrar-nos les ombres del seu present en la mateixa mesura amb que ens mostra les del seu passat. Per això, i com que crec que una vida és alguna cosa més que una successió de llums i fems, dubto de que Glucksmann no segueixi sent, en el més innocent dels significats, un il·luminat.
.

27.9.07

L'hoste inquietant

A la presentació del llibre "Els mestres de la sospita. Marx, Nietzsche, Freud", l'autor, Francesc Torralba, utilitzava la metàfora de l'hoste incòmode per explicar el seu suposat diàleg amb els tres grans filòsofs que Paul Ricoeur batejà com a mestres de la sospita. Torralba és doctor en filosofia i en teologia, és, per tant, un pensador cristià i és des d'aquesta posició que s'enfronta a l'elevoració del suposat diàleg que construeix el llibre. I dic suposat perquè entenc que no hi ha diàleg complet quan l'interlocutor és mort i dic suposat perquè la filosofia porta 25 segles intentant disfressar de diàlegs amb l'eternitat o la tradició l'onanisme d'uns quants. Ni una ni altra, ni l'eternitat ni la tradició, no parlen i crec que si una de les tasques principals de la filosofia és dir les coses pel seu nom cal, per tant, dir diàleg al que és un diàleg i monòleg al que és palla mental i que com a tal apreciem i llegim. I és aquesta condició de cristià la que converteix l'hoste Nietzsche en especialment incòmode. No ho dic només apriorísticament, no ho dic només perquè a qualsevol critstià li hagi de resultar incòmode o impossible un autèntic diàleg amb el cadàver del pare de Zaratustra. Ho dic perquè des de l'inici del llibre el professor Torralba sembla tenir la voluntat de salvar Déu a través o malgrat els seus crítics. També des d'aquest punt de vista la metafòra de l'hoste és d'una gran bellesa. Es tracta de convidar els enemics a dormir a casa i, no només no fer com si no hi fóssin, segellar-los els llavis condemnant-los al silenci o marcar els límits de la conversa per no tocar temes delicats com la política o el futbol, sinó deixar-los que parlin. Deixar, fins i tot, que cridin o blasfemin. Es tracta d'acceptar la possibilitat de que, acabada la conversa, poguem creure convenient canviar la decoració del piset. Entenc, més o menys, perquè tota comprensió de turista és una comprensió de més o menys, que Marx i Freud puguin redecorar la vida d'un cristià, però he de reconèixer que tinc tendència a demarcar el diàleg dins uns límits més estrets, sobre una més àmplia base comuna. Per això crec que Nietzsche incomoda al cristià al mode d'Ahmadinejad a la seu de l'ONU. Perquè no entenc que aquest diàleg cridi els paletes o el decordador sinó que, pessimista de mena, quan un dels dialogants planteja per sistema i com a premisa bàsica l'esmena a la totalitat de l'interlocutor, l'esfondrament dels fonaments de la seva llar, l'única conclusió que contemplo com a possible és la dinamita. Aquesta o aquella que diuen les àvies i els amics de poble; vendre la casa i anar a lloguer.
.

26.9.07

El catalanisme sóc jo

Les paraules romanen. ¡Els homes creuen que succeeix el mateix amb els conceptes designats!

Nietzsche

Suposo que no sorprenc a ningú quan dic que La Vanguardia és el diari que més i millor ha sabut adpatar-se als temps que li han tocat viure. Millor dit, o no millor dit però potser més clar, La Vanguardia és el diari que més i millor s'ha sabut adpatar al poder sota el que li ha tocat publicar. La Vanguardia és un diari amb els genolls pelats. I això, que estratègicament és impecable i que ha garantit la supervivència del diari seguint la mateixa lògica que salva els escarbats en cas de catàstrofe nuclear, li ha donat a La Vanguardia la sensació de ser molt més que un diari venut (que és un adjectiu desdoblat). Li ha donat la seguretat de ser un diari poderós. Per això és normal, perquè és vici del poderós, creure que d'ell depèn el significat de les paraules. La mateixa Vanguardia citava, informant sobre la voluntat de Chávez de controlar el pas del temps, l'esdevenir de les hores, la rotació terrestre i el metabolisme dels seus súbdits, una pel·lícula de Woody Allen titulada "Bananas". En l'escena citada el dictadoret de torn d'una República bananera decideix que, a paritr d’aquell moment, un cop finit el discurs, la roba interior es portarà per la part de fora. Doncs bé, en aquesta mateixa pel·lícula hi ha una altra escena, protagonitzada pel mateix dictadoret de torn, que fa molt més comprensible l'editorial del diari en qüestió. És el moment quan el dictador de torn decideix implantar el suec com a idioma oficial del país on es desenvolupa la trama, que no per fictici deixa de ser tropical. L’apropiació de les paraules, del seu significat, és el vici de tot poderós amb ànima de nen mimat, d’aquell que mai té prou poder i que, un cop té tot l’or del regne vol encara que l’estimin per lo guapo que és.
És evident que no cal demanar a La Vanguardia que sigui un diari catalanista i cal dir que el professor Colomer ha fet molt bé de recordar-la com La Vanguardia Española. Però precisament per això em sembla que és contradir un cert esperit esportiu elemental que un diari al que només la genuflexió davant el poder ha cosit ad eternum a la història del nostre país s'atreveixi a l'altíssima pretensió de demarcar els límits del catalanisme. Jo no exigeixo a ningú el catalanisme, ni tansols a mi mateix, però no sent madridista em semblaria fora de lloc pretendre definir el joc del Reial Madrid. I entenc que l'editorial entra dins aquest pensament amb pretensions de telepàtic segons el qual un concepte que entenc clarament definit és igualment clar pels contertulians. Jo també he definit el catalanisme davant el mirall i en les nits de solitut, però cal recordar que la solitut és solitut quan no hi ha lectors potencials i quan no hi ha, per tant, possibilitat de discrepància que no sigui frenopàtica.
.

25.9.07

La moral ve del mico

Frans de Waal, primatòleg i un dels més interessant pensadors de l'eterna relació entre natura i cultura, és autor del llibre "Filósofos y primates", subtitulat amb gran claredat expositiva "la evolución de la moral del simio al hombre". En aquest llibre discuteix amb altres reconeguts pensadors com Peter Singer o Robert Wright sobre l'orígen de la moral en els nostres avantpassats evolutius i no, en canvi, en una determinada organització social humana. Quan Darwin va establir el famós principi de que l'home ve del mico va donar peu a l'inici d'un camí de pensament segons el qual la continuitat evolutiva entre l'home i les altres espècies animals establia entre ells una diferència únicament quantitativa i no qualitativa. Segons això, les diferències entre l'home i els altres animals tendeixen a minimitzar-se negant, per exemple, que principis com els de la dignitat humana o el sentit de l'ètica i la moral, siguin realment significatius o rellevants des d'un punt de vista antropològic. Com que, malgrat aquesta continuitat evolutiva, ens segueix semblant terrible que els nostres amics, coneguts o saludats es comportin com a simis, ens hem de seguir interrogant sobre l'autèntica rellevància d'aquest salt principalment quantitatiu que ens separa de la resta d'espècies animals. Víctor Gómez Pin ha dedicat els seus dos últims llibres ("El hombre. Un animal singular" i "Entre lobos y autómatas") a estudiar amb profunditat el salt que hi ha entre la continuitat quantitativa a la diferència qualitativa i que ell situa, crec que amb gran encert, en el moment en que "la carne se hizo verbo". Al buscar a l'oracle referències o comentaris a l'entorn del llibre de De Waal he arribat a una magnífica explicació a l'antic blog BilbaoPundit, actualment Tabula-Rasa, comentat per Gregorio Luri amb una claredat que fa sobrera qualsevol explicació:
Meditación sobre un milagro: Tómese una piscina de agua a, pongamos, 25 grados C. Si se va disminuyendo la temperatura se llega a un punto en que el agua se solidifica, mientras que si se aumenta, a partir de cierto momento comienza a evaporarse. Todo es H2O. Pero con alguna sutil diferencia: no se puede nadar sobre las nubes, ni tomarse un gintonic con un trocito de nube, ni expirar cubitos de hielo, ni…. ¡Qué tontería! ¿Verdad? Resula que cambios mínimos, de grado, acaban generando cambios mayores, de cualidad. La continuidad, amigo naturalmente escético, se dice de muchas maneras. Y ninguna de ellas es completamente inocente. Entre la vida y la muerte sólo hay un suspiro.

24.9.07

Amb Albert Rivera

Hi ha coses que sembla que no cal dir i articles que sembla que no cal escriure, però ahir vaig rebre un comentari del Jaume preguntant-me si l'article que havia escrit era per defensar l'Albert Rivera i ara veig que potser alguna cosa se n'ha de dir. La primera cosa és que no ho era i que si vaig fer referència als Segadors Catalans va ser simplement perquè em va sortir així, perquè em vaig deixar portar per la metàfora i perquè vaig entendre que la relació entre els que volien fer callar el filòsof a la caverna o Zaratustra al poble i els que amenacen a Albert Rivera eren evidents. He d'admetre que les temptacions d'incloure Rivera en el mite eren grans, enormes, però cal dir el respecto prou com per no considerar-lo un il·luminat i que tinc prou autoestima com per no considerar-me necessitat de la seva llum. És així de simple i poques vegades la realitat ens ho posa tan fàcil. I perquè quedi clar el meu posicionament, miri'n si és fàcil dir, per exemple, que els Segadors Catalans són uns fills de puta. Ja sé que no s'han de dir aquestes coses, que insultar és lleig i que és rebaixar-me caure en aquest vocabulari, però miri'n si era fàcil, i miri'n si és fàcil entendre que qualsevol petita incomoditat que aquesta afirmació els hagi pogut causar és simptoma d'una greu tara que haurien de fer-se mirar. Quan Fernando Savater va aparèixer a les llistes d'Eta la situació era igualment fàcil d'entendre. Que no consideri Savater un gran filòsof, que discrepi normalment dels seus articles i que no hagi aguantat cap dels seus llibres que he intentat llegir són coses que ni cal considerar quan certes situacions ens toca prendre partit i encara que només sigui davant del mirall. El Jaume em deia també que l'Albert Rivera no és l'únic polític català que rep amenaces i criticava l'ús que en fa. Impropi i aprofitat, deia. Tinc entès que el que diu el Jaume és cert, i sé del cert que no només els polítics i no només la gent d'una determinada tendència ideològica és amenaçada en aquest país, però criticar l'ús que algú pugui fer d'unes amenaces de mort em sembla altament hipòcrita. Jo sóc un covard. Sóc, de debò, molt covard, però això em posa en una situació intel·lectualment molt còmoda en aquests casos. Jo, al lloc d'Albert Rivera (o de qualsevol altre en aquesta situació) m'hagués cagat a les calces i, fins i tot, no descarto que hagués agafat un vueling a l'exili. I això em posa també en una situació molt còmoda a l'hora d'encertar les proporcions i no confondre, per exemple, el mite amb la realitat. Per això prefereixo les persones reals a les caricatures que es poden insultar o amenaçar impunement perquè, ja s'entén, els ninots de palla no ténen ànima ni sentiment, per això estic amb Albert Rivera contra els Segadors Catalans i contra tots els feixistes que passegen per aquest país amb les més diverses samarretes i per això, encara que cada dia hi hagi gossos que mosseguen persones i fanàtics fills de puta que amenacen els nostres polítics, estic a favor de que els diaris informin de les mossegades de gos i els polítics denunciïn públicament les amenaces que reben. I suposo que és per això que crec que, encara que em sorprengui, de vegades hi ha articles que cal escriure i coses que cal dir.
.

23.9.07

Liberal i solitari per amor a la humanitat

En el famós mite de la caverna, Plató ens presenta el camí de retorn a la cova com la culminació del trajecte del filòsof, d'aquell que s'havia alliberat de les cadenes per iniciar l'ascètic ascens al veritable coneixement i que torna ara entre els que segueixen encadenats per mostrar-los la falsedat de les seves creences. Nietzsche ens explica que quan Zaratustra baixava de la muntanya per anar al poble a predicar el superhome entre els humans, es va trobar amb un vell que vivia al bosc. El vell, reconeixent en el caminant la figura de qui temps enrera havia fet el camí invers, li pregunta què és el que l'empeny a voler tornar entre els homes, què porta a un home com ell, que balla lliure, a voler -se arrossegar entre els que dormen. Per què el descens? Perquè estimo els homes, respòn Zaratustra. El nostre profeta compartirà amb l'aventurer platònic les terribles conseqüències del retorn, decidit i militant, quan una colla de Segadors Catalans es vulguin estalviar la incomoditat de sentir els que no accepten de genolls empassar-se les seves veritats. Compartirà probablement els motius de la seva decisió, sent l'amor als homes el motor principal del seu moviment. I el compartirà també amb el vell, qui assegura que és precisament per estimar massa els homes que va decidir deixar-los sols. En aquesta actitut del vellet, que deixa a Zaratustra a l'alçada del socialdemòcrata i el telepredicador intentant guiar les ànimes pel camí que es mostra transparent a la seva mirada, hi veig la moral del ciutadà liberal. I, al mateix temps, il·lumina en la meva memòria un fantàstic conte del llibre L'exil et le royaume, d'Albert Camus, que es titula amb el nom del seu protagonista, un pintor anomenat Jonas. "A l'altra habitació, Rateau miraba la tela, totalment blanca, al centre de la qual Jonas habia escrit només, amb lletres molt petites, una paraula que podia ser desxifrada, però on no se sabia si calia llegir-hi solitari o solidari".
.

22.9.07

De mosques, merda i cultura de masses

La crítica que l’home amb ulleres negres de pasta adreça a la cultura de masses no pot dissimular la seva total submisió als criteris del públic. Cap dels lectors que la publicitat incita al consum del proper best-seller es mostra tan preocupat per l’èxit de ventes del llibre en qüestió com el nostre amic elitista. I, per tant, ningú es veurà tan incapacitat com ell per exercir la seva pretesa funció, per jutjar el producte cultural sota criteris objectius propis del producte i no de l'èxit de la seva comercialització. A l’encaminar les masses a la merda, l’erudit jutja la merda en funció del seu públic i és així que una merda que ningú tingui ànsies de deborar pot ser enèrgicament reivindicada simplement per trobar-se lliure, aparentment, de la legitimació del mercat. I així, erigint-se com a autèntic portaveu de la objectivitat, oblida per principi que el judici que se n’espera és el de l’obra. Però aquest testimoni fòssil de l’antic ideal humanista, que l’obliga a abstenir-se de tot allò que es trobi contaminat pel judici popular, imposa la penitència de la vergonya propia quan, inevitablement, no aconsegueix escapar de l’oci a compartit amb el bàrbar. Retorna capcot del fútbol, entenent que, en paraules d’Sloterdijk, res humà li és aliè. Perquè res espanta tan al nostre amic que descobrir-se amant de la merda, quan espera, en la seva autoproclamada condició de simi privilegiat, que siguin els altres els qui facin l'esforç de situar-se al seu nivell. En el fons aquest és dels que estalvia suor.
.

21.9.07

Insociabilitat

Tal y como los árboles logran en medio del bosque un bello y recto crecimiento, precisamente porque cada uno intenta privarle al otro del aire y el sol, obligándose mutuamente a buscar ambas cosas por encima de sí, en lugar de crecer atrofiados, torcidos y encorvados como aquellos que extienden caprichosamente sus ramas en libertad y apartados de los otros; de modo semejante, toda la cultura y el arte que adornan a la humanidad, así como el más bello orden social, son frutos de la insociabilidad.
.
Kant. Ideas para una historia universal en clave cosmopolita

Una mala notícia. Refundant CDC

Artur Mas deia que seria absurd que el seu projecte de refundació del catalanisme causi el trencament amb Unió. Entenc que les declaracions formen part, com és costum i imperatiu en el món polític, de la guerra de partits, amb la particularitat de que, en aquest cas, els partits formen una federació, i entenc, per tant, que les declaracions no responen a una determinada visió política global. Si acceptem que la democràcia necessita dels partits per ser tal i que aleshores democràcia i partitocràcia són bàsicament sinònims, haurem d'estar disposats a pagar algún preu. Perquè malgrat el que els anuncis de ZP puguin incitar a creure, res és gratuït. Però això mostra també l'abast real del projecte que, ni podent ni volent limitar-se a refundar el catalanisme, aspira a ser una refundació de CDC. Ocupació que al senyor Mas li ha de semblar molt més seriosa, com no costa gaire d'entendre. I malgrat ja dic que estic disposat a pagar un preu, perquè enlloc ho he vist tan barat, les implicacions de les paraules de Mas em semblen excessivament cares, una mala noticia. Perquè si una refundació crec que necessiten tan el catalanisme com CDC és l'aposta per la seva secularització, passar-se a l'ateïsme. Això ens allunya d'ERC i de la seva concepció historicista de la política, nascuda en el punt on conflueixen les utopies neocons i marxistes, en aquella fe d'estar avançant per l'inevitable camí de la història que converteix la feina del polític en qüestió de velocitat i no de direcció. Però que això ens ha d'allunyar també d'Unió em sembla evident quan del que estem parlant és de separar nacionalisme i religió.
.

20.9.07

Igualitarisme a la bolognesa

Es presentava la novetat del curs i venia acompanyada d'aquesta bolognesa que a la nostra universitat dissimula rera el vel europeu qualsevol oferta problemàtica. Aquest any s'ofereix als alumnes la possibilitat de triar entre dues modalitats d'avaluació; la continuada i la clàssica, basada en una única proba final. S'exposen les alternatives i, com sempre que es parla d'organització i burocracia, es desperten les ires dels alumnes. Ja entenc que triar és una putada, però la llibertat no surt mai gratis. Una noia aixeca la veu preguntant on pot anar-se a queixar, perquè li sembla tot fatal i ens recorda, a nosaltres, mesells, que ja no estem a l'escola. Està matriculada a primer i suposo que el record de l'època escolar deu ser encara prou recent per emocionar-la. Als vells no ens impressiona i l'escola és un refugi de calma en el record, no incita a cremar res. Però probablement aquest enigmàtic procés de Bologna que omple les discusions d'alumnes i professors des de fa massa temps (la ignorància és excessivament sorollosa) tingui alguna cosa d'escolarització de la universitat. Tampoc sé si és mala cosa, la veritat. Cosa que, deixin-m'ho dir clar, tampoc vol dir que em sembli bona. Vol dir, simplement, que no tinc ni idea si és bo o dolent perquè malgrat la meva incomoditat existencial en la joventut i l'infantilisme, crec que mai és massa tard per fer-se gran. Però la meva companya, que no gaudeix del luxe de la meva còmoda idiotesa, semblava francament indignada. Havia de triar i això, ho ha dit ella, implica un "agravi" comparatiu. No pot ser, ho ha dit ella, que per uns sigui diferent que pels altres. Ho ha dit ella però m'he atrevit a trencar un moment la meva tímida carcassa per preguntar per què no podia ser. Massa baixet ho he dit i són els que criden els que acostumen a rebre resposta. El meu company sí que m'ha sentit, i m'ha mirat amb cara de llàstima. No pot ser diferent per uns i altres, ha dit ella, i a mi només se m'ha acudit recordar el meu igualitarisme atroç. Radicalment igualitarista, entenent que som iguals en tant que lliures de triar. Això no amaga, és veritat, que la presència de dues vies impliqui una pèrdua efectiva de llibertat ja que pel professor no hi ha alternativa possible i ha d'idear dues modalitats avaluatives. Una autèntica putada, dit finament, però en la seva dialèctica igualitarista el poderós, paradoxalment, mai hi ha estat considerat com a igual.
.

19.9.07

¿?

Aquest home no gira rodó
.

I love Cheescake

Rera el titular de LV -"EE.UU. se cuestiona el apoyo a Israel"- que comentava només de passada en l'excel·lent article que vaig escriure ahir, s'hi amaga, a més de l'abstracció covarda, el vici en la mirada del turista, una mirada que tendeix a convertir els locals en part decorat al mateix temps que dona vida als objectes que l'envolten. Una mirada que subjectiva els objectes i objectiva els subjectes en un procés que fa molt més personal la vinculació emotiva que l'uneix al Chesscake que no pas al cambrer que el porta a taula. I si la ciència i la poesia són dues maneres oposades d'enfrentar-se a la realitat és precisament per aquest procés que lamentava profundament el meu primer professor de filosofia. La ciència ens tracta com a màquines, ens deia conmogut. Segurament l'enorme presència d'escriptors de ficció en les seccions d'opinió dels diaris no deixa de ser una mostra significativa de l'obviar els límits entre veritat i opinió, entre veritat i bullshit o entre ciència i poesia. Considero la poesia com l'expressió dignificada Bullshit, però ningú ha dit que digne i vertader siguin sinònims i és per això que no jutgem la poesia de Lorca en termes de veritable o fals. Mentre la voluntat estètica exerceix gairebé el monopoli en la composició poètica, això no pot ser així en la ciència. I en aquest eix s'hauria de posicionar el periodisme; a la banda del metge o la de la pitonisa. I crec que presa la bona posició s'hauria d'evitar la feina de convertir la bandera americana en subjecte de raó. Si l'home eminetment pràctic tendeix a passar per la vida com un turista, reduïnt els que l'envolten a objectes al servei d'una finalitat personal, amb la mateixa mirada distorsionada agafa la realitat el periodista que no es vol veure amb bata blanca però canviant l'ordre del procés. Subjectivant la bandera dels Estats Units perpetua aquesta còmoda passejada per un país on els ciutadans ja no ens exigeixen l'esforç de veure'ls com alguna cosa més que objectes de l'atrezzo al servei del visitant ocasional.
.

18.9.07

Sobre la tribu i els meus estimats comentaristes

Hi ha gent que em diu, probablement amb molta raó, que faig massa cas a alguns comentaristes. Probablement tinguin raó, ho he dit i ho torno a repetir, però si faig cas a alguns comentaris i no a d'altres és perquè em sorprèn la lògica que s'hi amaga i que atempta contra els meus principis, conviccions o el que sigui que s'amaga rera tota aquesta paraulada. Ahir, per exemple, responia al comentarista "Albert". No ho feia perquè el comentari fos excepcionalment interessant, era una puta i desafortunada frase, sinó perquè responia a un procés mental que em preocupa i que ocupa bona part de les meves consideracions respecte, per exemple, el nacionalisme o la socialdemocràcia. I aquesta lògica és l'excusa de la tribu. Ho entendran bé cada cop que sentin Oleguer dient que hem empatat perquè l'equip ha fet un mal partit. I reconeixia implícitament l'amic Albert que no entenia el meu text però s'excusa en la seva condició d'incomprensible. Em molestava no la crítica, perquè d'aquestes n'hi ha força i la majoria molt interessants i agraïdes, sinó l'actitut de la crítica, aquesta excusa metafísica que m'enerva com només algunes putetes han aconseguit fer-ho fins ara. I, per tant, faig cas a l'Albert no perquè m'importi una merda seca el que l'Albert digui o pugui pensar de mi i els meus escrits, sinó perquè el seu comentari em sembla clarament interioritzat en una estupidesa lògica. Una estupidesa que, obviament, és l'excusa de la tribu. Ho he dit moltes vegades, potser massa vegades, però aquesta lògica és la que fa que Isabel-Clara Simó i sa mallorquina del Planeta publiquin cada dia al diari més respectable del nostre país. Per si no els queden clares les implicacions pràctiques que aquesta patata lògica suposa els deixo amb un titular del diari LV segons el qual EE.UU es qüestiona el seu suport a Israel. És com Albert i la incomprensibilitat del meu article i Rahola i l'aspirina com a invent jueu. Vegin el subtítol, en normalment menteixen menys que el titular perquè ja han captat li han venut el pamflet; "Un ensayo estima que el lobby proisraelí debilita los intereses en oriente medio". És pervers, és Ariel, el nostre estimat Ariel, i és Albert, el nostre (_____) Albert. És confondre les opinions d'un personatge de més o menys rellevància amb les de tot un país. És metafísica barata, és una puta merda de titular, una puta merda de comentari, o una pura merda de noticia. Perdó i punt i final.
.

17.9.07

Comentaristes i onanisme tribal (PD: L'Ariel és tonto)

És curiós l'us onanista que fan alguns dels meus estimats lectors de la possibilitat de comentar en aquesta web (salvadorsostres.com). Ahir rebia un comentari de l'Albert (d'un Albert, vaja) dient que "no s'entén un borrall". No penso tornar a jugar a aquest joc i l'amable comentarista olé em confirma en la creença de que no cal, però el comentari d'aquest Albert em fa gràcia perquè se situa en la línia d'aquestes actituts que em fan criticar certs discursos nacionalistes o liberals o etc. És una mostra clara d'aquella tendència a amagar les pròpies limitacions sota el sostre de la tribu que, d'altra banda, suposo que té molt a veure amb aquest endarreriment de l'economia catalana de la que tant es parla. És una excusa com una altra per estalviar-se l'esforç. Així l'Albert ens parla en abstracte i no admet que no ha entès un borrall sinó que anuncia la impossibilitat de que l'article es pugui entendre. "No s'entén i punt" és una bona manera d'estalviar una segona lectura o de pensar que, en realitat, no som tant llestos com ens pensem. El cas és que quan hi ha algú que ho entén és que es pot entendre. No acuso mai a ningú de vicis que no entengui o que fins i tot comparteixi i llegint Heidegger o Sloterdijk he cridat moltes vegades a la puta de la seva mare per dir-li miri què ha fet el seu fill i que no s'entén un borral. I la mare no ha vingut, obviament, però sempre algú m'ha demostrar que Heidegger i Sloterdijk es poden entendre. És cert que són més difícils d'entendre que Saramago o Michel Onfray, com és cert que les putes es baixen les calces amb més facilitat que les princeses de Disney., però la comprensió és possible. Així que no si s'han de tocar o han de baixar-li les calces a una senyoreta d'aquestes no ho facin davant meu, que em fan sentir incòmode i els deixa a vostès en molt mal lloc. Ja que per ètica no ho fan, facin-ho per estètica, que és el principal negoci d'aquesta web. I si no m'entenen cridin com a homes: "no ho entenc" i fins i tot és possible que jo cridi amb vostès que "jo tampoc" però no em vinguin amb les excuses del gos que es menja els deures que no tenim fets. I, sobretot, no s'amaguin sota les teules de la tribu. Rahola fa algún temps cridant per escrit com només ella ho pot fer quan afirmava que els jueus havien inventat l'aspirina i que els crítics amb la política exterior d'Israel haurien de renunciar a aquesta via per guarir-se el mal de cap. I si és estúpid voler extendre al conjunt del clan els mèrits dels seus membres (com si tots els alemanys fóssin Einstein), encara ho és més pretendre excusar les nostres limitacions en la metafísica tribal. Encara que no sigui ni tansols per la virtut de la modèstia, encara que només sigui per respecte a tota la resta de potencials lectors (monsieur ferrancab inclòs), si parlen parlin en primera persona.
.
PD: Si titulo un article així: "Contra el liberalisme absolutista" i dic que el liberalisme absolutista porta a l'anarco-liberalisme, només un Ariel pot entendre que em faré (dentista?) anarco-liberal.
.

16.9.07

Contra el liberalisme absolutista

Davant la confusió entre igualtat i llibertat en la que es fonamenten algunes retòriques d'esquerres a les que encara els fa sona bé la llibertat, hi ha un liberalisme que, reclamant-la com a pròpia, pretén presentar la llibertat com a valor absolut de la societat sense mostrar-se, en canvi, disposat a acceptar les conseqüències d'aquest posicionament teòric. La mostra més sencilla d'aquesta incoherència s'evidencia en el cognom de la cosa. Això és, la llibertat "com nosaltres l'entenem" que res a veure té amb la llibertat de la mosca i molt, en canvi, amb la d'aquell Stuart Mill de primera lectura i la màxima de "la meva llibertat acaba on comença la dels altres". Les conseqüències de l'absurd absolutisme liberal es limiten sovint a la teoria (inofensiva per definició encara que alguns siguem capaços de cagar-nos a les calces amb segons quines lectures) i són pocs, però no covards, els que es defineixen com a anarco-liberals confirmant, aparentment, allò de que els extrems es toquen. Una real-politik liberal no pot portar aquesta absolutització de la llibertat a la pràctica per culpa d'aquella necessitat que ténen les paraules d'una boca per ser dites. Sense poeta no hi ha poesia. I per dir llibertat necessitem, si no poetes, com a mínim boques. D'aquí que una política de la llibertat no pugui prescindir de l'acte, purament igualitari, d'alimentar les boques. Encara que ho vulguin al servei de la llibertat, necessiten, necessitem suposo, conservar les boques per garantir les condicions de possibilitat d'aquesta llibertat. No calen dents rectes, ni somriures profident, calen les boques. Una llibertat absolutitzada o absolutista és tant perillosa per la política liberal com la confusió entre llibertat i igualtat en que es fonamenta bona part de la seva oposició teòrica. I tot aquest rollo només l'escric perquè tinc la convicció que no hi ha autèntica discusió política que no sigui al mateix temps un constant enlluernar de sabates. De paraules, perdó.
.

15.9.07

Em sembla que no sóc historicista

El comentarista Jordi em diu que no sigui historicista i, encara que no estic segur de què vol dir això de ser historicista, he de dir que si no li he fet cas és perquè em temo que ja d'entrada no ho era. Si una cosa cal tenir clara quan s'obre un diari o es llegeix un article és que no s'ha de confondre mai el que es diu sobre algú amb el que aquell algú diu. Encara que l'excel·lència periodística pugui arribar a convertir aquesta diferècia en una simple qüestió de conjugació verbal (un "va dir que plovia" en tercera persona amb un "plou" en primera) la diferència hi és, inevitablement. Per tant, és un gran error confondre el que jo dic sobre Savater amb el que diu Savater i, sobretot, confondre el que jo dic que Savater creu amb les meves opinions (perdó per la paraulota). I aquí hi ha la diferència fonamental i causa de que reconegués en l'article d'ahir una oposició entre jo i Savater quan deia que no estic segur de qui tenia raó. Evidentment, el meu grau d'escepticisme en aquesta qüestió no m'impedeix posicionar-me, i diré que em posiciono en favor meu. Perquè sí, perquè sóc així de xulo. Em posiciono a favor d'un nacionalisme on la llibertat dels catalans i la de Catalunya (pura poètica, pura però inofensiva metafísica) siguin sinònims. Jo tinc un problema amb el nacionalisme, però el meu problema no és el de Savater. Segurament tingui alguna cosa a veure amb el fet que a mi no em persegueixen simpatics jovencells encaputxats pel carrer i no rebo més cartes que les del banc. El meu problema és que el nacionalisme està en boca d'imbècils i, com diu el "jefe", prealfabets. El meu problema és que si el bufó aquest dels Plats Bruts i l'assessor d'imatge del gracioset de l'exèrcit del Fènix han de ser la veu del catalanisme jo no hi vull ser. Aquesta gent no pot parlar en nom meu. El meu problema és que en aquest nacionalisme sí que hi veig tot quant motiu de preocupació i el meu problema és que em sembla que ja són majoria els nacionalistes que em fan por, llàstima o fàstig. El meu problema és que el discurs nacionalista català o catalanista (no faig distincions, però s'accepten comentaris) el protagonitzen tants tarats, tants idiotes i tants subnormals que començo a témer que ja no hi quedi lloc pels bons, pels intel·ligents, pels que no pensen amb l'entrecuix, per aquella gent per la que considero que valdria la pena apostar-hi alguna cosa.
.

14.9.07

My Catalonia

.
My Catalonia.
Títol; ferrancab. Foto & Performance; Zhang Huan. Un xinet entranyable.

Cremant esglèsies

Llegeixo que la confussió de Savater entre nacionalisme i terrorisme és gairebé malaltissa i crec important dir que no és cert. Crec important dir que quan Savater critica el nacionalisme no confón, però obvia, la diferencia entre el nacionalisme pacífic i el violent. I ho fa no perquè no vegi la diferència, sinó perquè pressuposa que en el nacionalisme pacífic, malgrat pacífic, hi és ja present el germen de la violència. La crítica és paral·lela a la que adreça Hayek al socialisme, basada en la idea que portar el discurs a les seves útlimes conseqüències implica inevitablement una retallada de les llibertats dels ciutadans. No sé si ho diu Hayek o jo, però la socialdemocràcia és el primer pas cap a l'autoritarisme. Segons la lògica d'aquesta crítica, els camins del nacionalisme portarien a Eta de la mateixa manera que els camins del socialisme porten al Gulag (i a Auswitch, per cert). La qüestió és, per tant, saber si entre el "nostre" nacionalisme i aquell que critica Savater (entre d'altres) hi ha una diferència fonamental o només d'estat de desenvolupament. Es tracta de saber si hi ha un discurs nacionalista on, per exemple, la llibertat de Catalunya i la dels catalans siguin compatibles. Encara més, saber si hi ha un discurs nacionalista on la llibertat de Catalunya i la dels catalans són sinònims. Sobre si el "nostre" nacionalisme és alguna cosa diferent al d'Eta o és per manca de collons o de rigor que no apretem el gallet. Ho diré més clar; els matisos no serveixen, els matisos no em serveixen si tots els camins porten a Eta. Aquí cal remarcar que tampoc l'estructura d'Estat serveix per excusar qualsevol retòrica nacionalista. Tampoc l'Estat justifica un discurs podrit si tots els camins, enlloc de portar-nos a Eta ens porten a Auswitch. D'altra banda, aquesta separació té una correspondència (més directa de la que molts, alguns, uns pocs, voldriem) en cert debat sobre les possibles bondats de la religió. Hirsi Ali, per exemple, no és tan dura en el seu rebuig al sentiment religiós com ho és Christofer Hitchens (autor de God is not great. How religion poisons everything), perquè malgrat hi reconeix la presència del germen de la violència accepta el sentiment religiós com a guia vital. Més que una il·lustració sembla demanar un rentat d'estómac. No sé qui dels dos té raó; si Hitchens rebutjant de ple la religió o Hirsi Ali volent-la renovar i netejar de maldat. O si tinc més raó jo o Savater. Però entenc que posats a cremar esglesies sigui una actitut una mica estranya la de voler salvar-ne verges de fusta.
.

13.9.07

Catalans en temps de tempesta

La Marga Colomer escriu avui sobre ser el fet de ser catalans en temps globals. Contra l'estupidesa del discurs cosmopolita del ciutadà del món només cal recordar que l'ésser humà, per existir com a ésser i com a humà, necessita d'un cert substrat. Com els passa a les plantes amb la terra i l'aigua, l'home necessita hamburgueses, Coca-Cola i una llengua per demanar el canvi. Així, encara que pugui costar d'entendre a alguns dels nostrats "patriotes constitucionals", la llengua és el primer dels contractes socials i, com tal, és inevitablement rellevant, com a mínim en el món sentimentaloide dels ciutadans. I no es pensin que és poca cosa, hi ha gent que fins i tot es casa amb excuses com aquesta. Jo no crec que catalans i espanyols (la resta d'espanyols, vaja) siguem molt diferents. Fins i tot acceptant-los caricaturitzats i guies de burros amb un bri d'herba a la boca com sovint els voldriem, ens hi assemblem molt. Com diria pare de Zaratustra; Espanyols, massa espanyols. Però encara que no siguem tan diferents, la llengua és, obviament, un tret d'enorme importància. Comparin Valentí Puig amb un simi, per exemple. O, si no tenen un simi a mà, comparin-lo amb Quevedo. Bromes a banda, hi ha qui presenta com a paradoxa el fet que l'expansió dels principis liberals per mitjà de la globalització no només no hagi acabat amb els nacionalismes sinó que, fins i tot, els ha donat una presència que abans no tenien en determinats països com a l'Europa de l'Est o a l'Àfrica postcolonial. Lipovetski, en el seu llibre titulat "Les temps hypermodernes", destaca aquest resorgiment dels sentiments de pertanyença col·lectiva recordant allò que ja haviem dit alguna vegada; que el principi d'igualtat no implica abscència de diferència sinó que precisament, exigeix el reconeixement de l'altre com a igual en la seva diferència. Es digui com es digui, el que sembla evident és que mai els mariners són tan conscients de la seva condició compartida que quan es troben enmig d'una tempesta oceànica.
.

5.9.07

Molt a favor del 24%

Quan escric això els resultats estàn així: 34% diu sí, 42% diu no i 24% no ho sé veure. Un 24% és un bon percentatge i suposo que si la gent que simplement no ho sap veure no votés a les eleccions les coses anirien millor. Amb millor no vull dir més de dretes o més convergents, amb millor vull dir millor i qui ho vulgui entendre que ho entengui i qui no que comenti. L'enquesta no té res a veure amb la política (vaja, si que aquesta frase pot ser certa, en aquest cas ho és). Pregunta el diari Avui, finestra a tantes extravagants realitats, si el xut de Touré ha sigut gol o no. La pregunta em serveix, jo sóc un putero (ja ho haurien d'haver imaginat), per plantejar-me una problemàtica implícita en el joc de la democràcia. Es tracta de saber quin dels dos models és el millor; aquell que defensa que el poble no s'equivoca i que, per tant, tria sempre la opció correcta o, per contra, aquell que considera que el poble decideix precisament quina és la opció correcta. Ho diré més clar (i això és ja lema de la finestreta i m'encanta). Hi ha una opció bona que és la que decideix el poble inevitablement o, en canvi, no hi ha opció bona o dolenta sinó que és el poble qui decideix quina és la bona o la dolenta. Evidentment, això (i no jo) parla de Montilla. És inevitable. I de Zapatero i d'Aznar o Pujol. És inevitable, deia. Però això planteja també una altra problemàtica, que és la que m'interessava al començar a esciure aquesta cosa. Ens posa sobre el problema de la opinió i la seva relació amb la veritat en un sistema democràtic. Per sort, els resultats de l'enquesta no tenen poder per modificar el resultat del partit, però el problema no té tan a veure amb els possibles efectes finals com amb la pregunta. La veritat no es pregunta, es presenta. Seguint amb l'exemple; hi ha una normativa que diu que no és gol si la pilota no ha atravessat completament la línia de gol i, davant d'això, hi ha uns fets. Uns fets que no merèixen discusió, perquè tota discusió no és més que limitació de la mirada. Una bona mirada, en llenguatge televisiu una bona càmera, veurà la realitat que el penyista del gol nord només pretén intuir. Opinió contra veritat i mai més sencill i mai més clar.
.

4.9.07

El present ja ha passat

El Doctor Vila escribia abans d'ahir una entrada del seu dietari titulada, "El futur". Em sembla genial quan diu; "el present no sóc mai a temps d'assaborir-lo, se m'escapa com una figura de fum, i el passat em sembla un decorat màgic, de somni, una mentida". Jo normalment dic que el present és un error matemàtic, però ho dic així només perquè resultar incomprensible és la meva manera de passar per geni. Cadascú fa el que pot and that's my way. Vaig llegir el text del Doctor després de baixar del tren que m'havia tornat a Barcelona. Bona part del trajecte el vaig fer escoltant, com música de fons, una pel·lícula de la que ni vull ni puc recordar el títol però de la que he pogut recuperar, anotada entre les paraules d'un filòsof que no em ve de gust citar, aquesta frase: "És el futur el que ens interessa, el present ja ha passat". No es preocupin, els prometo que aquest trajecte té estació final. Aquesta frase em va fer recordar, i la de l'Enric Vila m'hi va fer tornar a pensar, una curiosa afirmació de Carod-Rovira en una entrevista que diumenge (26-8-07) li feia LV. Diu Cadrod: "A mí no me interesa el 2010, me interesa el 2025" I bé, és cert que ens interessa el futur, que pràcticament només el futur ens interessa i que no sacrificar mai un poc de present, o de futur inmediat, per un futur una mica més llunyà és la manera més estúpida de morir. És morir de gana tenint menjar a la nevera, per mandra, crec que un interessant efecte col·lateral de la sociologia de l'ici-maintenant. Però els sacrificis, i sobretot si són de temps, que ja se sap que perdre el temps és com llençar l'or, s'han de calcular sempre molt bé i, a poder ser, com fa Mick Jagger; en penics i no en lliures. Per això, perquè aquesta frase és realment molt important i perquè les seves implicacions polítiques han estat, "són" i seràn enormes, Carod: ja ho podries haver avisat abans.
.

3.9.07

Encara més clar

Un tal Ariel em deixa un comentari a l’article d’ahir (web de Salvadorsostres.com) amb certes ganes de tocar-me els collons (espero que això s’entengui bé). Però com que a aquesta voluntat s’hi suma la de voler-me alliçonar en l’art de la dialèctica, em permetré respondre amb més esquemes i amb més ordre per intentar salvar, si no l’honor, com a mínim certa dignitat. Estalviarem les desqualificacions perquè és molt pesat argumentar pel mètode del "i tu més" i em sembla una enorme estupidesa.

1- No parteixo de la premisa de que la frase “qui de jove no és d’esquerres és perquè no té or i qui de gran ho segueix sent és perquè no té cap” sigui un dogma de fe. Parteixo de la premisa de que l’Àstrid la va assumir com a dogma de fe. I ho justifico perquè els seus motius eren "que no toca, que no es pot i que molt malament".
2- Interpretar, com jo faig, que qui accepta aquesta afirmació accepta que els joves no ténen cap (ho faig jo però entenc que el salt interpretatiu no és gaire gran, la frase em sembla bastant clara) no crec que impliqui, repeteixo, no crec que impliqui acceptar que els adults no tenen cor. Per això deia que el cor ve de sèrie. Que el cor és inevitable, que no ens el podem estalviar i que fins i tot els nazis tenien esposa, fills i alguns s’emocionaven amb la música de Wagner. I que fins i tot els més grans pensadors poden tenir dona, fills, gos i fins i tot emocionar-se amb la música de Wagner. El cor i el cap no són, i espero tenir raó, realitats excloents. Es pot tenir cor sense tenir cap (això que jo en dic ser jove), però, repeteixo, no crec que es pugui tenir cap sense tenir cor.
3- Agraeixo l’esforç de diagnosi psiquiàtrica que ha fet el comentarista Ariel, trobant les raons ocultes que em porten a escriure i pensar el que escric i penso. Gràcies, però no tinc ni idea de què em porta a escriure i pensar el que escric i penso. Suposo que, principalment, és perquè la majoria dels meus comentaristes no són com ell. Sinó imaginin vostès quines ganes de posar-s’hi.
4- La segona pretensió que em suposa és falsa i no només una imbecilitat que es treu de la màniga. Per això vull deixar clar que és falsa, mentida, caca de vaca i no bullshit. No crec que ser jove i de dretes sigui una mostra de maduresa. No ho he dit ni ho diré, simplement perquè no ho penso, així que ja que es molesta a llegir aquests infectes articles que escric per causes suposadament onanistes com a mínim faci l’esforç de llegir el que hi posa.
5- Això és gairebé com repetir el punt 2, però veig que cal. Ser de dretes no és ser indiferent al dolor i al patiment de pobres, malalts i famolencs. Ser de dretes és plantejar una solució diferent a la que proposen (?) les esquerres.
6- Tinc un gran respecte i fins i tot certa admiració pel filòsof Ferran Sàez Mateu. Però no per inútil el seu consell és menys vàlid. Segueix apuntat.
7- Em diu que quan hagi reflexionat, llegit i viscut la quarta part que ell potser m'entendran (quants ets?) i pensaran que val la pena llegir-me. Certament, no crec haver reflexionat, llegit ni viscut la quarta part que ell, però tampoc crec que sigui condició necessaria per llegir-me. Només llegiriem a Saramago, segons com, i imagini quina tragèdia. He de dir, encara, que escriure és la meva manera de reflexionar, que escriure i llegir són la meva manera de viure i que només fent el que faig crec poder aspirar a, algún dia, haver llegit, reflexionat i viscut la quarta part que Ferran Saèz Mateu. He de dir també que que el comentarista en qüestió em llegeixi mentre dura el viatge o un cop arribat a port, simplement m'indifereix.
8- Si pensa que no val la pena llegir-me li diré una cosa que potser algú li hauria d’haver dit fa molt temps; no ho faci. No crec que haguem vingut al món a patir ni a perdre el temps llegint imbecilitats d’un jove aprenent de sofista.

Només una cosa més abans d’acabar. Quan vaig escriure aquest segon article en forma d’esquema ho vaig fer assumint que, donat que la gent no m’entenia, potser és que no m’explicava gaire bé. És una qüestió de modèstia. Això em recorda una de les millors lliçons que crec haver rebut mai en una classe de filosofia. El professor es va veure obligat a repetir la lliçó perquè els alumnes no l’entenienn i a fer-ho buscant vies alternatives d’exposició. Però quan el professor va haver explicat la lliçó unes quantes vegades i els alumnes seguien sense entendre-ho, el professor va pensar. en veu alta, que l’idiota no era ell i segurament els alumnes farien bé de creure el mateix i plantejar-se, encara que sigui com a possibilitat remota, que els idiotes potser, insisteixo, potser, siguin ells. Ni jo sóc professor ni els lectors alumnes, Déu m’estalvï aquestes pretensions, però em sembla que alguna cosa d’aquest argument podem entendre i alguna cosa podem també acceptar com a pròpia.
.

2.9.07

Ho diré clar

Llegint alguns comentaris, i perquè jo no sóc tonto, veig que a vegades és difícil entendre el que escric. Per la manera d'escriure-ho, que no és altra que la manera de pensar-ho. Sebreli deia, en una entrevista que vaig llegir no recordo on, que gran part de la historia de la filosofia l'han marcat uns personatges que rera un llenguatge molt rebuscat només pretenien amagar la seva falta d'idees. Bé, això els passa a alguns grans filòsofs i als que viuen amb la il·lusió de tenir idees pròpies. Jo, en canvi, sóc plenament conscient dels meus plagis, del meu pensament collage i de que només sé que no sé res. Això em deixa sol. Sol davant de l'únic que puc fer amb tot aquest material robat, que és endreçar-lo amb un mínim de dignitat. Perquè sí, perquè alguna cosa haurem de fer i em sembla molt ecosocialista això del càndid conformar-se a cuidar l'hortet. Però reconec que no sóc gaire endreçat i que el mateix que em passa amb els calçotets m'acostuma a passar amb les idees, així que entenc que a vegades no se m'entengui. És per això, i perquè m'estimo un munt, que deixo aquí un petit esquema amb les idees que crec entendre que vertebraven l'article d'ahir o que, com a mínim, pretenien fer-ho:

1- Dir que als 20 anys no es pot ser neoliberal és una estupidesa.
2- És una estupidesa perquè és una afirmació amb naturalesa de dogma religiós.
3- És estúpid i dogma de fe perquè converteix el que només és una possibilitat en l'única acceptable.
4- Aquest dogma no és més que l'acceptació acrítica de la frase (de Churchill, d'André Maurois o de qui sigui, no ho sé): "qui de jove no és d'esquerres és perquè no té cor i qui de gran ho segueix sent és perquè no té cap".
5- Assumir la validesa d'aquesta frase sent jove i d'esquerres implica assumir que no tens cap.
6- Assumir que no tens cap implica assumir que ets un imbècil i que, per tant, no estàs capacitat per parlar de política (ni de res, de fet).
6B- El punt anterior necessita una altra premisa per ser cert. Necessita assumir que la política, la bona política, és la que es fa amb el cap i no (només) amb el cor.
7- Un cop assumim que som idiotes i donat que hem assumit que de grans hem de deixar de ser-ho (la frase en la que es basa tot el raonament ho diu així), hem de deixar de ser joves i d'esquerres.
7B- Sobre el ser joves, un apunt. No té tan a veure amb l'edat com amb la maduresa intel·lectual. El pensament jove no és pensament, és merda.
8- Per últim, la petita brometa. El primer pas per deixar de ser jove i d'esquerres és assumir l'estupidesa implícita en aquesta doble condició.
.

1.9.07

Àstrid, xata, sí que es pot

Si l’article és estúpid és en gran mesura perquè obvia la diferència entre possibilitat i deure, entre que l’amic Jordi pugui ser ultraliberal o no ser-ho i que ho hagi o no de ser. I l’estupidesa de convertir la possibilitat en deure ve d’assumir la famosa sentència de Winston Churchill, “qui de jove no és d’esquerres és perquè no té cor iqui de gran ho segueix sent és perquè no té cap”, com a precepte religiós. Davant d’aquesta afirmació, però, als joves ens salva encara la impossibilitat, molt més que biològica, de no tenir cor. No només no hi ha jove sense cor sinó que ser jove i ser tot cor són la mateixa i trista cosa. En canvi, el cap és de fermentació lenta i, amb molta sort, es va fent, poc a poc, amb el pas dels anys. I perquè cor i cap no són excloents, la maduresa no resta sinó que suma. Per això no s'ha de confondre la racionalitat amb el desengany. Els problemes que el cor presenta és incapaç de resoldre'ls perquè és falsa la màxima de Pascal que atorga al cor raons que el cap no entén. Per això, la joventut és, com a mínim, coixa. Per això els infants no voten i per aquest mateix motiu el pes de la frase no pot marxar gaire lluny de qui la pronuncia, Winston Churchill, però sobretot, i sense que serveixi de precedent, no es pot allunyar de les seves circumstàncies. Siguin aquestes: adult que no és d’esquerres. I siguin potser també aquestes: adult que no és d’esquerres però que ho era de jove. I aquest cor mira nostàlgic i, enorme, perdona la innocència afortunadament superada. El precepte és, en canvi, pura Regàs en boca d’un jove d’esquerres. És un principi autodestructor. Si te’l creus, deixa les esquerres; si no te'l creus, deixa'l en pau. Admeto la fal·làcia i presento l’alternativa, que només per vergonya pretenia amagar. Si encara te’l creus i encara ets jove i d'esquerres, accepta que la política és pura reacció biològica, que els posicionaments te'ls dicta el cor (o l'hipotèlem, menys metafòric al ser més real), però llavors accepta també el bon cor de nazis i comunistes. És pura Regàs, dèiem, perquè acceptar-lo nonomés implica assumir la gratuïtat del propi posicionament polític (el cor ve de sèrie) i la seva esperada caducitat, perquè en el precepte religiós la raó es veu evidentment més ben valorada que el monopoli del miocardi. Acceptar-lo sent jove i d’esquerres és exhibir orgullós la idiotesa i convertir les mancancesen en performance, talment pidolaires de Plaça Catalunya. L'accepten joves, i no precisament per falta de temps, tan desacomplexats que no mostren ni una petita vermellor de galtes a l'admetre's inútils, ni aquest primer signe de la virtut, aquesta incipient maduresa. Poques coses més pròpies de la joventut que aquest exhibicionisme desacomplexat d'un cor hipertròfic, però el primer pas per la desintoxicació és, també en qüestions político-religioses i de maduresa intel·lectual, reconèixer l'existència del problema; Hola, em dic Àstrid, sóc jove i tot quant etc.
.