31.8.07

Regàs, Isabel-Clara Simó, el feminisme i la debilitat

"Con un hombre no se hubieran atrevido a esta operación de acoso, haga lo que haga una mujer siempre es para mal. Lo mismo lo hace un hombre y es para bien"

Rosa Regàs

Malgrat l’evident imbecilitat d’aquestes declaracions no passem per alt que, com a mínim, Regàs no creu en aquest abstraccionisme hormonal del que parlàvem ahir. Gregorio Luri en parla recordant el crit de “Regàs, que buena estás” i que temps enrera no semblava molestar-la per sexualment discriminatoria. En el fons, les dones són molt profundes, la lògica és la mateixa; es vol sexe dèbil. És poc propi del discurs igualitarista d’una dona d’esquerres, que per igualitarista iguala Chàvez amb el demòcrata, però si l’infantilisme té tan bona sortida en les societats avançades és, sens dubte, per la seva comoditat. Per exemple, fins que el nen no arriba a la pica es pot permetre el luxe de deixar la merda allà on menja. Em sembla que la idea és perfecta per algú que pretén que la vagina l’excusi fins i tot de les seves responsabilitats professionals. I com la pròpia naturalesa de la debilitat aconsella l’associacionisme no cal dir que Regàs no està sola. Tinc, per exemple, una especial estima per Isabel-Clara Simó, a qui he d’agraïr que, cada cop que la llegeixo, em salvi de les temptacions de l'estupidesa dogmàtica. Aconsegueix reunir el pitjor de cada casa i, encara que sigui per reacció estètica, m’allunya de terribles fantasmes que fàcilment podrien presentar-se com a família. El seu nacionalisme és viciat com marca el costum, confonent els seus interessos amb els del col·lectiu. L’altre dia, indignada, va acusar de franquista el sistema tecnològic de TVC per esaptallar-se just en el moment en que sonaven els Segadors a Wembley, sospitar és gratis. L'endemà defensava la gran pluralitat del diari Avui com una particularitat envejable. No seré precisament jo qui es carregui la meva principal finestra al món, però no cal oblidar que la pluralitat del diari es construeix sobre ampli consens de base. Un consens que posa les condicions necessaries perquè, per exemple, Isabel-Clara Simó i Maria de la Pau Janer es guanyin un sou publicant aquestes coses que publiquen cada dia. El fil d'unitat és l'egoïsme associatiu del dèbil, per qui fonamentar la valoració gratuïta de l’adjectiu (català, femení o guenyo d'ulls negres) no és més que una particular forma de lluita per la supervivència.
.

30.8.07

Estrogens i llibertat

Estic convençuda que és possible no tenir instint maternal. Ens l’han imposat, com tantes altres coses. També és possible -perquè tot és possible- que una mare no estimi al seu fill, com que un fill no estimi la seva mare.

Lionel Shriver, autora de “We need to talk about Kevin” entrevistada al Magazine de LV
Sempre fem festes davant els moviments alliberadors, però confesso que, amb la llibertat com amb la Coca-Cola, jo sóc un clàssic. Em conformo en minimitzar determinacions perquè eliminar-les em sembla massa car. Hi ha gent a qui, en canvi, tota determinació l’exalta, li sembla imposada, il·legítima, i emprèn una titànica lluita contra qualsevol petitesa que sembli impedir la plena expansió del seu jo fantasmagòric, angelical. Els que tenen èxit en el procés de deslliurar-se acaben fatal, perquè fins i tot les ungles els pesen com cadenes. I el sexe, els àngels ja se sap. També la menstruació és injusta i discriminatoria; la tirania del sagnar, com la del sostén en algunes privilegiades, ha d'acabar-se. I talment anarquistes criden contra qualsevol prejudici, despertant les ires dels més diversos puritans. Fer-se abstractes a cop de martell, volen. Perquè només així el món fa olor de núvol, no hi ha dolor i sí, finalment i com diu la best-seller, tot és possible. Contra tota imposició, per tant. Contra tota tradició. Però davant aquesta febre alliberadora de conciències a vegades cal recordar que no tot ho van inventar els jueus perquè no tot és inventat. Cal recordar que l'imposar necessita un substrat sobre el que imposar-se i que no hi ha dona sense sexualitat femenina. És cert que, citant Nietzsche, els jueus van inventar la conciència. Fins i tot podria ser que, citant Rahola, inventéssin l'aspirina. (Espero que la conjunció no els confongui, una de les dues afirmacions és ridícula). Però, citant ferrancab, em temo que la imposició de les hormones és cosa del seu "jefe".
.

29.8.07

Liberal/conservador

- Eso tiene una gran importancia individual, pero no social. Todavía no ha habido una sociedad que haya intentado un sistema de justicia distributiva, y, a pesar de eso, el mundo, no digamos que marcha, pero al menos se arrastra y las mujeres siguen dispuestas a tener hijos.
- Es imbécil.
- Amigo, es que la Naturaleza es muy sabia. No se contenta sólo con dividir a los hombres en felices y desdichados, en ricos y pobres, sino que da al rico el espíritu de la riqueza, y al pobre el espíritu de la miseria. Tú sabes cómo se hacen las abejas obreras; se encierra a la larva en un alvéolo pequeño y se le da una alimentación deficiente. La larva ésta se desarrolla de una manera incompleta; es una obrera, una proletaria, que tiene el espíritu del trabajo y de la sumisión. Así sucede entre los hombres, entre el obrero y el militar, entre el rico y el pobre.
.
- Sí. Una mujer que no sea algo coqueta no me gusta. Me parece bien que gaste, que se adorne, que se luzca. Un marqués, cliente mío, suele decir: "Una mujer elegante debía tener más de un marido". Al oírle todo el mundo se ríe.
- ¿Y por qué?
- Porque su mujer, como marido no tiene más que uno; pero, en cambio, amantes tiene tres.
- ¿A la vez?
- Sí, a la vez; es una señora muy liberal.
- Muy liberal y muy conservadora, si los amantes le ayudan a vivir.
- Tienes razón; se le puede llamar liberal-conservadora.
.
Pío Baroja. El árbol de la ciencia

Nacionalisme metafòric

Les metàfores les carrega el diable. A l'entrevista que diumenge publicava el diari Avui, l'expresident Pujol feia servir el símil del vaixell per criticar l'actual situació política catalana. El diable, no l'oblidin mai, cuina amb tres ingredients: un capità que marca el nord, una tripulació que el segueix i confiança plena en l'èxit. Fa temps vaig veure una pèssima pel·lícula del viatge de Colom on, barbuts, assedegats i famolens, quan el capità deia endavant, els tripulants optaven per la revolta. Evidentment amb èxit, però, quan ja tot apuntava guillotina, uns mosquits, voleiant al voltant dels llums d'oli, anunciaven la bona nova, la proximitat de la platja. Aquí la cosa és més o menys així, però a la nostra terra promesa ningú hi ha anunciat mosquits sinó que més aviat sembla que fugim i que ho fem precisament d'aquests molestos xuclasangs. Fa poc, en un comentari en aquesta web, se'm deia, retreia, recordava o corregia, que Hirsi Ali no parlava de forçar la llibertat sinó d'ensenyar el nord als musulmans. No és moment per respondre el comentari, però el principal problema d'aquesta bona voluntat alliberadora és la inexistència d'un nord definit. Acabar amb la idea d'una unidireccionalitat de la història finiquita també les il·lusions que el profeta pogués tenir de ser pioner. Crec que això hauria de ser suficient per acabar amb la fe de Carod-Rovira, aquella que tant segur el fa del veredicte del judici històric, perquè la independència és el el nostre destí. Preguem disculpin les molèsties, però m'acolloneix el mar obert i seguiré el trajecte en Renfe. Quan ja no hi ha trens que portin al paradís i els passatgers deixen de creure (ho vulga Déu) en la lluminosa inspiració del maquinista, aquests s'acostumen a conformar en arribar a la feina a l'hora. Treballar és el mal menor del desorientat; diria jo que per no morir de gana mentre dubtem. "Encara hi ha gent que lluita cada dia per fer possible el progrés col·lectiu del país", escribia Miquel Roca a LV. És cert que hi ha gent per tot, però més aviat diria que la majoria de la gent es limita a treballar fent possible el progrés col·lectiu del país. Progrés col·lectiu que és molt més que un simple efecte col·lateral de l'individual, perquè res els diferencia. En definitiva, no és que tinguem res en contra de la terra promesa, però l'estómac és un òrgan fastigosament pragmàtic i amb una enorme voluntat de protagonisme. Per això la tasca d'un nacionalisme que no es vulgui adob de jardí hauria de ser més modest en les seves aspiracions. La puntualitat i bon funcionament dels trens, per exemple. Perquè és il·lús i perillós pretendre la unió dels catalans en favor d'una causa comuna més enllà del mínim utilitarisme. Més que de concienciar la gent per un esforç, del que es tracta és sempre de fer-los la vida més fàcil i, ara jugo a la política partidista, perdó, convèncer que un millor autogovern allisa el camí de resolució de les nostres causes, múltiples i individuals. En fi, perdonin que els ho diga, però jo encara els trobe molt metafòrics.
.

27.8.07

Així menjà Zaratustra

El zumo de naranja es la esencia misma de la naranja puesta de manifiesto, y con esto me refiero a su auténtica naturaleza y a aquello que le confiere su "naranjidad" y le impide presentar un sabor como, por ejemplo, el del salmón al horno o la sémola de maíz. A los devotos, la idea de desayunar cualquier cosa que no sea cereales les provoca ansiedad y temor, pero con la muerte de Dios todo está permitido, y pueden comerse profiteroles y almejas a voluntad, e incluso alitas de pollo.

En record de Figo

Juga l'Arsenal a l'Emirates Stadium i hi ha un bolxevic en mi que es revolta contra aquest estadi. Perquè malgrat el futbol sigui orfe per part de Déu, sempre he cregut que totes les creences són igualment respectables i que amb el sagrat no s'hi juga. Però l'evolució, mentre esperem entre curiosos i acollonits l'arribada de l'Übermensch, possibilita i sovint aconsella el silenci de la fera. Com davant d'uns temps que Compte-Spoville, en un llibre que només vaig tenir paciència per tafanejar, qualifica de morals per excel·lència. És cert que fins i tot les sèries americanes fan pudor de moralina barata, però ho és perquè la moral, com la religió, la filosofia i, en resum, com gairebé totes les iaies maries, té tendència a ficar-se on no la demanen. Així el sou de les peixeteres segueix sent motiu de preocupació ètica i s'exigeixen salaris dignes i justos, com si la dignitat depengués del Dow Jones i la justícia fós -també- propietat de La Caixa. És per això que Peter Singer, per exemple, s'enorgulleix d'haver convertit la ingesta d'un filet al rocafort en un acte de gran trascendència moral i no els sorprendrà, per tant, que l'home trobi una gran diferència ètica entre menjar-lo a casa la seva àvia o a la del "jefe" d'aquesta web. Escric, per tant, en record de Figo. Ara que torna la Lliga i els equips han gastat més que mai en fitxatges. Ara que per la televisió surten els vianants -puta democràcia- dient que "és una vergonya" (res a dir, cadascú té les seves) i, aquí sí molt a dir, "una injustícia i una inmoralitat". En record de Figo perquè el judici és trampa. Perquè cal acotar l'espai de la moral i, per exemle, deslliurar-ne les putes abans de treure-les del carrer. No del tot, esclar, amb les putes tampoc és tan fàcil com sembla. També elles tenen un peu en terreny moral i, per exemple, no se les ha de pegar mai sense preguntar permís i preu i encabat pagar sempre, com a mínim, la tarifa acordada. I entendre, en definitiva, que el pont aeri no és inmoral sinó amoral, que l'únic espai on Figo és porc és en el del pacte de sinceritat on, per cert, no ho és més que Núñez o Gaspart, o que la majoria de les vostres companyes de ball, estimats lectors.
.

26.8.07

Sodomia i terrorisme

A aquestes hores els veïns normalment gemeguen. Bé, gemegar és poc. Normalment criden perquè això de la sodomia és un poc bèstia, però avui aquest dolor no sembla que hagi d'acabar en res de bo. És realment incòmode la posició d'oient passiu sento en aquestes situacions i he parat la pel·lícula perquè no puc seguir rient mentre els veïns es llencen els plats pel cap. Però és ara que es mostra amb cartesiana claredat el caràcter ilusori del silenci i aquell vers, segurament el millor que els han escrit mai a les princeses, me gustas cuando callas porqué estás como ausente, retorna ara tintat de sang. No per la salvatge sodomia, ni per contusions cranials, sinó pel terrorisme d'Eta. Llegides ara, amb els crits travessant la paret i les imatges de l'explosió a la pantalla de l'ordinador, les frases de Rubalcaba prenen una nova dimensió. Perquè ara es veu clar que el silenci, com la salut, no acostuma a presagiar res de bo. El silenci de Batasuna és el pitjor dels auguris, deia el ministre i sembla que per una vegada deia alguna cosa. Ens recordava sense dir-ho que el govern sempre sap més que nosaltres i que, socialdemòcrates són, fariem bé en escoltar-los. Ens recorda que normalment les seves funcions li queden petites, que es vol periodista, es vol policia i jutge, es vol artista, metge i, per voler que no quedi, el govern es vol mare, la primera mare amb fills obedients. Però avui no ens hi posem per criticar paraules, avui és un d'aquells estranys dies quan les paraules semblen poca cosa. És veritat que fins i tot el terrorisme em sembla un error gramatical, però si m'espanto de les paraules és perquè el que de veritat em fa por són les bombes. I aquí la claredat de Barrena parlant del govern i Eta. Els creu bèsties i com a bèstia es presenta ell també, perquè s'explica i els explica com qui relata el rebot d'una piloteta, però alguns parlen i això és un problema. Perquè Batasuna, a diferència d'Eta, no ho considera un hobby, ells han vingut aquí a parlar. I perquè ahir tothom va fer els seus deures; Eta va atemptar i Batasuna i Rubalcaba van parlar. No pensin que em sento còmode en aquests desequilibris metafísics; pobre ministre, solet amb la paraula davant dos abstractes. És precisament per això, per la naturalesa individual de la responsabilitat, que se'm fa estrany que qui parla ho faci en nom del que atempta i qui escolta aspiri a trobar les raons de la bomba en la veu de qui parla. Per acabar, els veïns han recuperat la versió clàssica del crit i ens recorden que ja tot és possible.
.

25.8.07

Rien ne vaut la vie

Esternuts entre dues vaques

Redescobrir el plaer de la malaltia. Retornar a aquells temps quan uns pocs esternuts ens lliuràven de l'escola i jèiem tot lo dia davant la TV, descobrint la terrible injustícia de que l'hora de matemàtiques coincidís amb la de Doraemon. Han passat els anys i ja no passem les hores davant el televisor sinó llegint diaris, llibres i revistes. Ja ningú ens cuina els nostres plats preferits, però som malalts feliços quan dinem una pizza tot mirant els Simpson i recordant el terrible càstig diví que representen les feines manuals, mecàniques, aquelles que esperem acabin sent ocupació de robots o macacos domesticats. I aquella febre lleugera, que ens retorna a la il·lusió dualista, la possibilitat d'una ment sana en un cos convalescent, aquella sensació de lleugera embriaguesa, quan el gintònic encara no ha afectat les nostres capacitats psicomotrius, quan fins i tot sembla agilitzar-les, de quan les penes del cos no ho són de l'ànima i l'únic que pot impedir l'escriptura és que els mocs invaeixin definitivament el teclat o els esternuts ens ofeguin la mirada. I lamentar la insuportable lleugeresa del refredat, que segurament mori aquesta nit matant l'excusa que ens salvava, per un dia, un miserable dia, de les terribles ocupacions de les que fem veure que depèn la nostra supervivència. Material.

Per oblidar, encara una estona, el tornar-se a llevar d'hora i altre cop a la feina, us deixo amb un breu i divertit extracte de les meves lectures de febrils. The ideologies and nations of the world explained and explored with reference to Two Cows:

Comunism: You have two cows. The government takes both cows. The government sells the milk in government stores. You can't afford the milk. You wither away.

Democracy: You have two cows. They outvote you 2-1 to van all meat and dairy products. You starve.

Democracy in the EU: You have two cows. At first government regulates what you can feed them and when you can milk them. Then it pays you not to milk them. After that, it takes both, shoots one, milks the other and pours the milk down the drain. Then it requires you to fill out 17 forms in triplicate to account for the missing cows.

Democracy in Britain: You have to cows. You feed them sheep's brains and they go mad. The government doesen't do anything.

Democracy in UN: You have two cows. France vetoes you from milking them. The United States and Britain vetoes the cows from milking you. New Zealand abstains.

Democracy in America: The government promises to give you two cows if you vote for it. After the election the President is impeached from especulating in cow futures. The press dubs the affair "Cowgate".

A Democrat: You have two cows. You neighbour has none. You feel guilty for being successfull. You vote people into office who tax your cows, forcing you to sell one to raise money to pay the tax. The people you voted for then takes the money and buy a cow and give it to your neighbour. You feel righteous. Barbara Streisand sings for you.

A Republican: You have two cows. Your neighbour has none. So?

A French Corporation: You have two cows. You go on strike because you want three cows.

An Italian Corporation: You have two cows, but you don't know where they are. You break for lunch.
.

24.8.07

Germans Marx


Contra la violació, castració?

Temo que el meu suposadament asceta amor a la veritat no sigui en realitat més que un simple pecat de covardia, por de ser enxampat en la mentida. Sóc infant en la mirada i conservo amb la falsedat la mateixa relació que els nens petits; aquella dramàtica indignació al descobrir-la en les paraules d'altri que potser no sigui més que un brusc despertar de la il·lusió monopolista. I suposo que és per això (enveja de testosterona, diguem-ne) que em fa patir la temeritat del Président de la République quan declara no tenir por de les paraules:

Ceux qui accepteront d'être soignés pourront avoir des permissions, et sortir de cet hôpital fermé, mais le feront en portant un bracelet électronique, en suivant un traitement, traitement hormonal, appelez-le castration chimique, les mots ne me font pas peur.

Entenc que aquesta encantadora tendència al xulerisme piscinero ha ajudat al seu èxit polític i que, per tant, no sembla del tot mala idea el deixar-se portar per la inèrcia. Però tinc l'estranya convicció de que qui té raó no necessita defensar la mentida. I em sembla que tot el terrible pes deldebat sobre la castració cau amb el vel de falsedat de les acusacions. No és el mateix un tractament hormonal que una tallada de collons i potser sí que cal barallar-se per defensar aquestes veritats. No ho és, més enllà de la metafòrica confrontació, perquè el tractament hormonal, a diferència de les estisores de podar, no és una solució definitiva i irreversible. Aquí no es tracta, per tant, d'inutilitzar el violador o el pedòfil ni ses parts -antigament- nobles. No es tracta de venjança. De fet, gairebé es pot vendre com un acte d'amor (tan seu, tan opositor, femení i socialdemòcrata) això d'alliberar l'esclau de la tirania de les seves passions.

PD: Llegeixo als diaris francesos un parell d'entrevistes a metges que critiquen al Président recordant que és convenient diferenciar entre qüestions de salut pública i de justícia. Ho fan sense explicar en què consisteix exactament aquesta separació, sense que això sembli anar en la líniadels nostres companys ultraliberals (finestretes al nord) i oblidant, potser, que una de les preocupacions fonamentals de la justícia és precisament la salut pública.
.

23.8.07

Progrés peninsular

Si en Francia o en Alemania no hablaban de las cosas de España, o hablaban de ellas en broma, era porque nos odiaban; teníamos aquí grandes hombres que producían la envidia de otros países: Castelar, Cánovas, Echegaray... España entera, y en Madrid sobre todo, vivía en un ambiente de optimismo absurdo: todo lo español era lo mejor.
Esa tendencia natural a la mentira, a la ilusión del país pobre que se aísla, contribuía al estancamiento, a la fosilización de las ideas.
Aquel ambiente de inmovilidad, de falsedad, se reflejaba en las cátedras. Andrés Hurtado pudo comprobarlo al comenzar a estudiar Medicina. Los profesores del año preparatorio eran viejísimos; había algunos que llevaban cerca de cincuenta años explicando.
Sin duda no los jubilaban por sus influencias y por esa simpatía y respeto que ha habido siempre en España por la inútil.
.
Pío Baroja. El árbol de la ciencia

Que es faci el silenci

És un moment de gran rellevància simbòlica aquell en el que l'infant pronuncia la seva primera paraula. És el moment on es mostra l'humà que, segons conta la llegenda, ve després del mico escuat i que, per facilitar les coses, s'equipara al començar aparlar. També és de gran importància un moment molt més difícil de delimitar en el temps, quan el parlar es converteix en dir, quan el tren de paraules prèn ordre i significat individuals, però encara ho hauria de ser més l'aprendre a callar. Suposo que només la naturalesa rèptil de l'aprenentatge digne d'aquest nom, aquest lent i silenciós arrossegar-se en el temps, impedeix trobar un moment pel brindis. En això pensava diumenge, era diumenge, llegint l'entrevista a Alicia Keys que publicava el Magazine. Preguntada sobre si una cantant ha de manifestar la seva ideologia política o religiosa, Keys se'ns vesteix d'intel·lectual engagé (això sempre ha sigut molt jacobí) i respon:
Hay que tener opinión. Y contestar cuando te preguntan y comprometerse. No entiendo y me irritan aquellos que, ante una pregunta, contestan: "Oh, no sé, no sé, yo de eso no entiendo". Bueno, ¡algo opinarás! ¡Mójate! Porque tú eres la voz de la gente, en ti muchos grupos sociales delegan sus sentimientos y esperanzas, ellos no pueden llegar más lejos, tú eres su vínculo con aquellos que pueden mover las piezas. Así que no puedes permitirte callar.
Tot i que a mi els tops em queden fatal, voldria respondre. A mi també em resulta molest aquest desdoblamentdel "no sé", l'exhibició onanística de l'ignorant és gairebé tant obscena com la visió d'aquell Sòcrates de samarretes turístiques afirmant no saber res. Coincideixo també en la necessitat de tenir opinió, però jo sóc un tràgic i parlo de necessitat per referir-me al que és inevitable. Lamentablement, l'home és un animal condemnat a tenir opinió. Per això em sembla absolutament irrellevant que els cantants manifestin la seva ideologia política o religiosa (en aquesta oposició es fa la llum). Segurament per això l'opinió es manifesta i no s'argumenta, perquè l'argument és tòxic per l'opinador. Poc a dir, però, sobre aquesta vocació representativa de cantants i altres artistes amb excés de temps lliure. Nomes recordar que ni els Grammy ni els MTV no tenen cap valor legitimador de la representativitat i advertir que aquesta vinculació entre el cantant i els seus fans seria molt més útil si abandonés el to mesiànic i es limités a la sencilla solidaritat que imposa la vergonya aliena. Potser així, si el cantant s'avergonyís de veure's pastor d'un ramat de cabres, els fans deixerien de ser-ho i ells aspirarien a assolir la noble condició d'artistes sense opinió.
.

22.8.07

Zhang Huan


My Japan
.
Cage
.
To raise the water level in a fishpond
.
Family Tree
.
Skin
.

Amb Hirsi Ali contra Hirsi Ali

Existe la libertad, y también existe la voluntad; pero la libertad de querer no existe, porque una voluntad que pretenda la libertad absoluta se contradice y cae en el vacío.

Thomas Mann. Mario y el mago

En la suplicant demanda que Ayaan Hirsi Ali adreça a Occident, instant-lo a permetre un Voltaire per l'Islam, s'hi entreveu una bona dosi del paternalisme que tant li critica. La crida sembla respondre a una concepció de la història de caràcter linial, segons la qual totes les societats s'encaminen cap a un mateix model que, normalment, un cop secularitzat, s'assimila al model de la democràcia liberal. És la mateixa concepció que porta a Fukuyama a escriure sobre la Fi de la història i que sovint ha estat presentada com a excusa intel·lectual per defensar l'invasió de l'Irak. Who am I to blow against the wind? sembla dir-se el liberal convençut no només de la conveniència del procés sinó de la seva inevitabilitat. El problema pràctic d'aquesta concepció (a diferència d'aquella altramàxima finalista que diu que, "al final, tots morts") és la seva impossibilitat de ser demostrada. En el terreny ideològic sorprèn, en canvi, pel seu caràcter anti-liberal, ja que si una característica és fonamental en la llibertat i la seva teorització política és el seu caràcter d'instrínsecament imprevisible. També l'exemple d'Irak ens mostra aquí la feblesa de la idea de progrés, que troba en John Gray un dels seus més dignes crítics. Després de la invasió del país i de la suposada fi de la guerra, res garanteix que sigui una democràcia d'inspiració occidental la que substitueixi el règim de Sadam Hussein. De fet, el caràcter de prioritari que té la seguretat en la construcció d'un Estat confrontat a l'actual situació a l'Irak, fa pensar que la violència és un impediment més gran per la llibertat dels ciutadans que el que podia representar un règim com el del dictador iraquià. Fugint de determinismes històrics, per tant, hem de considerar que potser ni un Voltaire ni un procés d'Il·lustració siguin necessaris per l'emancipació dels musulmans. També els musulmans fan camí caminant. Si d'alguna cosa pot servir l'exemple d'Hirsi Ali (i em sembla evident que pot fer-ho) i que té també la seva rellevància mirant el conflicte d'Irak, és que la llibertat és un procés bàsicament individual, que es pot ajudar però no forçar i que no pot caure en paternalismes que, per molt il·lustrats que siguin, acaben determinant un camí a seguir convertint la llibertat en un peix que es mossega la cua.
.

21.8.07

Sarkozy, el monstre devorador de nens

Titula Los Demski, primeras vícitimas de Sarkozy, anunciant que n’hi haurà més perquè mai hi ha prou ànimes per satisfer la fam del diable. El salt que anuncia i que ens porta dels Demski a la cupabilitat de Sarkozy és enorme i suposo que només la seguretat que dóna el fet d'estar guiats pel bé hi posa prou collons per executar-lo. Aviat es fa evident que per fer-lo cal falsejar, però la veritat mai ha sigut obstacle per la propaganda moralitzant i és així que es permeten exhibir-la al subítol, sense vergonya perquè no hi ha més motiu d'orgull que saber-se peó del bé. Menteix, per exemple, quan diu que els policies perseguien un nen de 12 anys. No ho dic il·luminat per cap altra fe, totes igualment vàlides, sinó que és el mateix "reporter", Octavi Martí, qui explica que els policies no havien creuat la porta de la casa quan el nen va seguir el seu pare fugitiu per la finestra. Això em recorda que mai hem pogut exigir coherència als profetes de la fe i que una de les principals aportacions d’aquell exagerat salt del mite al lógos és la impossibilitat de que una afirmació i la seva contraria siguin vertaderes al mateix temps. Ho recordo perquè, tot i que és evident que la fe no excusa cap crim, em sembla important saber si qui parla és mossèn o periodista. Aquí tot el “reportatge” és article de fe, tot ell s'escriu amb la voluntariosa dedicació de qui omple el gall dindi per nadal, posant els fets allà on les bísceres de l'eslògan mostren el buit, però hi ha aquest salt, que ens condueix del nen al President de la República, que em resulta particularment inquietant. No hi ha grans malvats que s'embrutin les mans de sang, el paper executor sovint es delega en actors secundaris, i aquest és el paper de la policia en un Estat de dretes, on no actua al serveix de la llei sinó del governant. També és costum que els sicaris cobrin a preu fet i aquí les quotes imposen un estressant ritme de 25.000 extrangers expulsats/any. Aquests són els lligams del salt, que no oblido i sobre els motius del qual els endreço un resum: la policia truca a la porta, el pare escapa per la finestra, el fill el segueix, el fill cau per la finestra i el fill acaba a l’hospital greument ferit. Culpables? Of course, no subestimin mai un periodista del País. La policia, ens diuen conscients que la seva condició de funcionaris els excusa davant els seus lectors, gent de bona fe com acostumen a ser. Els policies, com tot bon treballador de Matthausen, només compleixen les ordres del Fürher. A qualsevol espectador li resulta evident que per erradicar el mal cal anar sempre més amunt dels operaris i a França, així ho ha volgut la casualitat, Sarko is the limit. Així retroben, victoriosos, terra ferma a l'altre banda de l'abisme. I així, solemnes, aixequen el boli i signen expectants a la pluja d'aplaudiments.
Si m’han aguantat fins aquí merèixen un premi, així que els ho diré clar: s’ha de ser molt socialdemòcrata, tenir molt poca vergonya o ser molt fill de puta, que no sempre és el mateix perquè de bones intencions l’infern n’és ple, per signar un “reportatge” com aquest. He dit.
.

20.8.07

Mario y el mago

La gente, ya se sabe, busca la paz y, una vez la ha encontrado, la expulsa, precipitándose sobre ella con ridícula pasión, y hasta llega a imaginarse que no ha desertado aún del lugar donde ha instalado ya su ruidosa feria.
.
Lo que nos retiene en las situaciones desagradables -como dijo el poeta- es la pereza.
Para decirlo todo: nos quedamos también porque aquella estancia había cobrado para nosotros el atractivo de lo singular, y porque tal circunstancia posee ya un valor de por sí, independientemente del agrado o desagrado. ¿Hay que plegar las velas y rehuir una experiencia, si ésta no parece destinada a producir tranquilidad y confianza? ¿Hay que "partir" si la vida se muestra algo inquietante, no del todo segura, o un tanto penosa y mortificante? No, mejor es quedarse, hacerle frente y exponerse a todo ello: quizás así aprendamos algo nuevo.
.
Existe la libertad, y también existe la voluntad; pero la libertad de querer no existe, porque una voluntad que pretende la libertad absoulta se contradice y cae en el vacío.
.
(...) no está uno dispuesto a llamar poveretto a un tipo que sufre por la degradación de terceros.
.
- Balla- decía-. ¿Por qué atormentarse así? ¿Llamas libertad a la violencia que te haces? Una ballatina! ¿No sientes que te atrae de todas partes? ¡Qué placer dejar que los miembros hagan su voluntad! Ea, ya estás bailado. ¡Esto ya no es lucha, ya es placer!
Y así era: el cuerpo de su antagonista estaba cada vez más convulso y agitado, levantó los brazos y las rodillas y, de repente, todas sus articulaciones se soltaron, dejó libres los miembros y bailó. Mientras la gente aplaudía, el Cavaliere lo llevó a escena, para incorporarlo a los demás títeres. Pudimos ver entonces el rostro del vencido, expuesto allá arriba al público: "se divertía" con una franca sonrisa, los ojos entrecerrados. Y era una especie de consuelo ver que se hallaba mejor que cuando se mostraba orgulloso...
.
Thomas Mann. Mario y el mago

Valor i preu de la multiculturalitat

Responent al comentari de Magotago (a SalvadorSostres.com) he de dir que el multiculturalisme no és una simple constatació de la realitat pluricultural de les nostres societats sinó una política implicada en la conservació de les diferents manifestacions culturals que les integren. Una política contraria a la perversió dels principis teòrics que es troben en l'orígen del multiculturalisme, això és, de la idea de la igualtat essencial de tots els éssers humans, no va encaminada a l'establiment d'un monoculturalisme sinó a una societat on els particulturalismes culturals no atemptin contra drets fonamentals com els Drets Humans. Uns drets, aquests sí, que hem de fer extensius a totes les nacions. El model perseguit no és la promoció d'una uniformitat cultural sinó d'una pluriculturalitat que comparteixi una mateixa base de valors i drets universals. Així ens trobem, simplificant fins la caricatura, amb dues formes oposades de tractar la realitat d'un món on les diferents societats es troben en contacte permanent i on la multiculturalitat es fa evident dins de societats anteriorment més homogènies, com la nostra. La primera manera d'enfocar el problema ho fa des d'una posició que centra les seves reflexions teòriques al nivell de les cultures, en la manera que aquestes tenen de relacionar-se i els riscs que aquesta convivència pot suposar per la seva supervivència. La segons manera d'enfocar el debat ho fa centrant-se en els individus, en la manera com les seves diferències culturals determinen la seva forma de conviure en una societat oberta i en com algunes "expressions culturals" poden entrar en conflicte amb els seus drets fonamentals. Aquest segon model no nega el valor de la diversitat cultural ni obvia la importància que la pertanyença a una determinada cultura té pels individus, però subedita el seu valor al que li reconeixen els seus propis membres. Així, per exemple, el valor de la cultura catalana està condicionat al valor que li donem els catalans i una política que es preocupi de la supervivència, la defensa i la promoció del català només té sentit en la mesura en que el català és rellevant pels ciutadans de Catalunya. La defensa d'aquestes particularitats culturals no pot implicar, per tant, la violació dels drets individuals perquè aquests són el centre i el pilar bàsic de les nostres reflexions sobre el valor de les cultures. Els particulturalismes i les diferents expressions culturals no són considerats, per tant, valuosos per sí mateixos, a diferència dels individus, sinó que el seu valor depèn de la mesura en que són importants pels membres d'una determinada cultura i no atempten contra els seus drets fonamentals.
.

19.8.07

Submission

Emancipació islàmica. Contra la tolerància

Un petit error de lectura pot tenir conseqüències inimaginables. Sortia de la botiga i, amb les ànsies del drogadicte que es desentén no només del perill de tot el que l'envolta, llegia caminant i confiant cegament en la pietat dels conductors madrilenys. No he trigat en despertar d'aquest estúpid somni de la raó gràcies al clàxon d'un home que no estava disposat a malmetre el seu cotxe contra la meva trista persona. I és en aquest petit sobresalt que precedeix la mort o, en el seu defecte, el nou despertar a la sorollosa existència urbana, que m'he saltat a la manolete una conjunció del discurs d'Ayaan Hirsi Ali a la introducció de Yo Acuso. La frase quien da lástima y está sometido s'ha transformat en un quien da lástima está sometido sense que això semblés afectar el seu valor de veritat i aquest succés m'ha semblat fantàstic per entendre que a l'orígen d'aquest modern J'accuse hi ha, contradient el costum i les més comunes interpretacions, l'exigència d'alliberament dels acusats. Qui fa llàstima està sotmès, inevitablement, al protagonisme jerarquitzant del sensible. Els castellans utiltzen un verb que faig a mida de l'argument, el lastimar. El lastimar que vol dir fer mal i, en conseqüència, implica un sotmetre per la força. El salt és enorme i assumeixo el seu risc, però la idea em sembla impecable; qui fa llàstima està sotmès i és, per tant, víctima d'una injustícia. Aquest sentiment de culpa postcolonial, compartit per un gran nombre de bones gents europees i que els porta a sentir-se responsables de l'existència del mal o que, afectats per la incomoditat que inevitablement se succeeix al desgast del sofà per excés d'ús, prefereixen delegar la culpa de tota la misèria que els mostra la pantalla en els EUA, és en realitat la principal causa de la submissió. És una conseqüència inevitable de la lògica de la tolerància al exigir, per fer-se valer, l'existència d'un tolerant i un tolerat. Per això la fugida abstraccionista del multiculturalisme és d'una gran injustícia. Perquè sota el pretext d'una igualtat essencial entre els éssers humans es justifica la igualtat de totes les seves possibles manifestacions culturals caient així en un relativisme cultural inconscient d'incloure un monumental principi d'autodestrucció. No es pot extreure de la fonamental igualtat de l'home i la dona, per exemple, una igualació del valor de la legislació islàmica i el nostre sistema legal sense acceptar que això condemna la dona a una esclavitut de facto i sense remei. És el problema dels discursos polítics abstractes, la seva facilitat per caure en una buidor a la que no pot seguir una política igualment buida i que, un cop reomplerta de bitxets reals, acaba mostrant-nos com amagava una intolerable injustícia.
.

18.8.07

Racisme paternalista

Aquellos que se resisten en el Occidente de antaño a la obligación de la fe y las costumbres, los liberales seculares (en algunos países calificados como "de izquierdas"), han suscitado mi pensamiento crítico y el de otros musulmanes liberales. Pero la izquierda en Occidente tiene una marcada tendencia a culparse a sí misma y a considerar al resto del mundo como víctima -a los musulmanes, por ejemplo-, y las víctimas, a la postre, dan lástima, y quien da lástima y está sometido es, por definición, una buena persona que estrechamos en nuestro pecho. Su crítica se limita a Occidente. Son críticos con Estados Unidos, pero no con el mundo islámico -así como tampoco lo fueron con el Gulag-, porque Estados Unidos es igual que Occidente, y el mundo islámico no es tan poderoso como Occidente. Son críticos con Israel, pero no con Palestina, ya que Israel está considerado parte de Occidente y porque los palestinos son dignos de lástima. También son críticos con las mayorías autóctonas en los países occidentales, pero no con las minorías islámicas; la crítica al mundo islámico, a Palestina y a las minorías islámicas se considera islamofóba y xenófoba. Lo que estos relativistas culturales no ven es que al mantener temerosamente al margen de toda crítica a las culturas no occidentales, encierran al mismo tiempo a los representantes de aquellas culturas en su atraso. Detrás de todo ello están las intenciones más dispares, pero ya sabemos que el camino al infierno está pavimentado de los mejores propósitos. Se trata de racismo en su acepción más pura.
.
Ayaan Hirsi Ali. Yo acuso
.

Pere i el llop

Con la felicidad acontece igual que con la verdad; no se la tiene sinó que se está en ella.

Adorno. Minima Moralia

Si come la verité, la mensogne n'avoitqu'un visage, nous serions en meilleurs termes: car nous prendrionspour certain l'opossé de ce que diroit le menteur. Mais le reverse dela verité a cent mille figures, et un champ indefiny

Montaigne, citat per A. Espada a Raval

Disculpin l'exhibicionisme, però començaré per mostrar-los les entranyes. Veritat és objectivitat, correcta vinculació entre enunciat i realitat, el plou amb la pluja, i és així que el dubte sobre l'existència de la veritat no es pot desvincular del dubte sobre l'existència de món exterior. Suposadament, els idealistes perdien el temps en aquestes coses però fins i tot en ells la certesa en l'existència del món exterior actuava com a base del funcionament de la ment. Els principals argumets que es presenten en favor de la veritat són utilitaristes, i per tant són més clars en demostrar la conveniència de la veritat que la seva existència, però és fàcil entendre que no hi hagi ratolins que es diguin escèptics en presència d'un felí. Tampoc iraquians. Entenent que és impossible la vida d'un peix en un món sense aigua ja podriem acceptar l'existència de la veritat tenint en compte el seu caràcter d'imprescindible per la supervivència. Harry Frankfurt, professor de filosofia a la Universitat de Princeton, és autor del llibre Sobre la verdad, on defensa la seva utilitat pràctica i la seva existència com una qüestió de sentit comú. El nostre estimat professor Daniel Gamper exposava així els arguments de Frankfurt al Culturas de LV:

Su argumento es muy simple y cualquiera puede entenderlo. Yo mismo andaba cavilando sobre este asunto de camino a la óptica de un amigo en el Puente de Vallecas para que me hiciera mis primeras gafas de lectura, pues desde hacía unos meses las letras bailaban ante mis ojos, cuando caí en la cuenta de lo que dice Frankfurt. Cualquiera que se disponga a algo así tiene, cuando menos, una cosa clara: lo que quiere son unas gafas con las que vea verdaderamente mejor que sin gafas, con las que pueda leer las palabras que verdaderamente existen y no otras. Incluso un autor postmoderno que no quiera caer en una autocontradicción fatal deseará que las gafas que le receten para su vista cansada de leer paparruchas sean unas gafas verdaderamente útiles.

Resulta força clar veure que en la negació de la veritat ja hi trobem implícita l'acceptació i el reconeixement del seu valor. Només en un entorn on la veritat sigui reconeguda com a condició indispensable de la supervivència del dir, de la paraula i, conseqüentment, de la societat humana, pot resultar útil la mentida. Només en un entorn de confiança en la veritat els crits de Pere poden provocar l'alliçonador engany. Qualsevol parlar, qualsevol dir -fins i tot el dir mentida-, pressuposa l'existència de la veritat i és només així com pot sobreviure la mentida sense que això suposi el fi de tota possibilitat d'intercomunicació; només com a lleu trencament de la imprescindible convenció segons la qual -al dir- diem el que realment és. La necessitat que tenim de la veritat per sobreviure a un nou altre dia, tan nosaltres com la mentida, és una garantia molt més fiable que l'imperatiu categòric kantià de que aquesta no pugui esdevenir mai norma reguladora dels nostres processos cognitius i comunicatius. Simplement, fora de la veritat no hi ha existència possible.
.

17.8.07

Der Vater Fraga

El diari El País publicava diumenge una entrevista a Manuel Fraga on parlant de la Memòria històrica ens descobreix un inesperat punt d'acord amb el govern socialista. Afirma la inviolable sinonímia d'amnistia i oblit coincidint en la voluntat trepanadora, la d'intervenir en la memòria dels ciutadans atemptant no només contra uns determinats i essencialment discutibles principis democràtics o morals que afirmen que la història l'escriuen els historiadors i no els governs, sinó contra una elemental premisa psicològica que em cabreja com poques coses; la memòria no la controla ni la mare que la va parir. I l'interès de l'entrevista segueix en les qüestions de poder quan Don Manuel declara que "un país que va ser el primer a donar la volta al món no pot trencar-se". Hi ha una acceptació implícita de que pugui donar-se el cas, aquest terrible malson de tot espanyol d'ordre només alleugerit per la tranquilitat moral del saber que no ha de ser així. Yo las certezas morales las he necesitado siempre, diu poc després l'entrevistat, i no cal dir que aquesta és de les que cusen la seva identitat a l'imparable pas dels anys. Aquesta confusió entre els verbs poder i deure que amaga una recomanació preocupant per paternalista; "pots, però no ho facis", sortosament despullat del "si saps el que et convé" per l'implacable hecho biológico. Preocupant perquè si hi ha una cosa que ha de preocupar més als demòcrates que el Pare Estat són els pares de l'Estat i, malgrat coix -coses de la democràcia-, Fraga encara ho és. No només perquè se'n senti i se'n digui, sinó d'una manera gairebé biològica. És pare d'aquella transició que retorna amb la regularitat de l'all, d'aquesta Espanya filla de mil pares, malgrat encara no fóssin prous. I és en plena consciència d'aquesta paternialitat poc ortodoxa que reconeix la custodia compartida. Evidentment, no a qualsevol preu. No ens pot sorprendre que Fraga encara vulgui exercir de pare malgrat les seves limitacions, no hauriem d'oblidar que els cornuts tenen també el seu orgull, encara que sovint silenciós, i que al cap i a la fi un fill és sempre un fill, per lleig que sigui, per puta que resulti ser la mare o per car que surti.
.

16.8.07

Filosofía eres tú

Camino per les pàgines del Raval amb una creixent excitació neuronal. No sé si és pedofília, homosexualitat o simple humiltat davant el geni, però a cada pausa narrativa he d'apretar els esfínters per no fer-me a sobre una poètica declaració de principis i acabar de genollons assegurant que filosofía eres tu. És tranquilitzador veure amb la claredat amb que ara se'm mostra que no només hi ha filosofia fora de les aules universitàries sinó que gairebé tota és a peu d'Starbucks. I, amb la prepotència que acompanya els moments d'il·luminació profètica, ni puc ni vull dissimular un irònic somriure davant els colegues que, acostumats a pesar els llibres abans de jutjar-los, menyspreen el periodisme per la seva intrínseca lleugeresa temporal. En la societat de la informació, on les veïnes de terroristes no conèixen el xicot que semblava tan normal fins que la televisió fa els honors, no hi ha espai on la veritat es posi més en joc que en el món dels mass-media. I és precisament aquí, per tant, on el desvetllament de la veritat, única i essencial ocupació del filòsof, prèn autèntica rellevància. Tot el llibre, tot aquest brillant exercici d'epistemologia periodística, és, pas a pas, recórrer el camí que porta del mite al lógos, de la resposta gratuïta a la cara realitat. Un exemple, que en les mateixes funcions apareix al llibre, és la fantàstica maledicció dels Kennedy. Sense barba ni hores de visita, el filòsof surt d'entre nosaltres i aixecant el dit pregunta. Segurament ja només ha de fer això, però cal fer-ho i no és poca cosa. Pregunta el perquè de les morts i és així, amb la innocència d'un nen, com trenca el delicat gerro on s'amaga el mite. Als Kennedy els posa la velocitat, els Kennedy corren. El procés narratiu és impecable i endreçat al mode del mite platònic. Un home, no podent trobar veritat ni per eliminació entre les ombres de la caverna mediàtica i sentint-se incòmode en el couch potataes i la mentida, baixa a buscar-la al Raval, lluny del negre sobre blanc, on inevitablement moren tots els mites.
.

15.8.07

Nacionalisme i el sr. X

Acceptar que totes les persones són mereixedores del nostre respecte exifgeix inevitablement admetre que no totes les idees ho siguin. Fem-ho fàcil i gràfic. El respecte que merèixen els jueus, carn i ossos, exigeix la lluita contra les idees, tot abstracte, de Hitler i Ahmadinejad. Per això, per respecte a la persona i rebuig de les idees, a l'autor de la carta li direm X. Ho faig així perquè m'interessa la carta, la seva idea i tots aquells lectors que, entre llàgrima i llàgrima, troben un moment d'oxígen per cridar visques a la terra i aplaudir entusiastes el màrtir. M'interessa tot això però no m'interessa en absolut les potineries del forense. És per això que a X el necessito així, majúsucul i simbòlic; per no caure en la trampa lògica que, en la meva condició d'heretge, pretenc denunciar. I per això de la carta em quedo amb el terible pressupòsit sobre la que es construeix com un castell flotant i que resa així; hi ha una causa per la que val la pena morir. Compartit, i només per això els molesto, per tots aquells que de tant parlar de la pàtria moren ofegats d'un mal nus a la llengua. Per tots els que passen la vida lluitant en favor de la causa havent oblidant ben aviat que la causa són ells, som nosaltres encara que només sigui per suma de singulars. És aquesta metafísica dels "amics d'Eta", que de només llegir-la fins i tot els pèls em busquen les estrelles; Però una nació mai no serà lliure/ si els seus fills no volen arriscar/ llur vida en el seu alliberament i defensa. Mostra amb claredat la diferència entre la llibertat dels catalans i la d'aquesta Catalunya, tota entelèquia, curta de gairebé tot menys de profetes, i on a voltes encara cal recordar que un català enterrat no és un català lliure. I és amb aquest últim acte de fe, en aquest alliberar-se en nosaltres, com X exemplifica paradigmaticament la mort del nacionalisme per reducció a l'absurd; amb el suïcidi del protagonista.

.

14.8.07

Apologia de les Jerc

El meu amic tornava d'alguna cosa d'aquestes que les joventuts polítiques fan a l'estiu i m'explicava, amb aquell somriure de ragazzino la prima volta che, les intimitats més intímes de tot de gent que no conec però que mouen alguns fils en algunes seccions locals de les Jerc. Es veu que follen tan i tan i amb tothom i de totes les maneres i a tots els llocs i amb tots els etcs. No són els únics, evidentment, i l'Enric Vila va escriure fa uns dies una "crònica-homenatge a l'amic Carol" de la seva visita a l'escola d'estiu de la JNC on ho deixava força clar. Però també aquí Erc i els seus cadellets són un cas particular. Normalment considero que les joventuts polítiques són doble ració de males herbes i el mateix em passa amb els joves filòsofs. El meu problema és amb la joventut, no la suporto, és com allò que deia el genial Espada: ¿Habrá algún modo, futuro, de eludir la juventud? ¿Podríamos crecer, en eslalon, evitándola? ¿O habría, al menos, algún modo de callárnosla? Tant la filosofia com la política són coses de grans. I vaig més enllà del temps, són coses de grans perquè tan la filosofia com la política s'han de fonamentar en el "pensament adult" o "madur". No és així, evidentment, i Duran Lleida i Lou Marinoff es veu que venen els llibres a carretades, però així és com crec que hauria de ser. I per això crec que cal protegir la política de la xulesca immaduresa dels joves i els joves del pragmatisme que exigeix la política fins que puguin assumir el pes de la realitat sense convertir-se en uns autèntics fills de puta o, en el millor dels casos, en uns cínics al servei de la maquinària del partit. Però, com deia, crec hi ha excepcions i que les Jerc en són una. En aquests temps on ja no es diferencia entre suïcides i màrtirs i no queda gairebé ningú que no mori en favor d'una o altra causa, en aquest temps on els independentistes poden fer President de la Generalitat a Montilla sense que això desvetlli cap dels seus grans ideòlegs, aquest jovent, tot cor, testosterona i enyor d'un paradís que mai han conegut, representen malgré tout una petita llum d'esperança. En un partit que ha trobat en la sodomia passiva el camí de l'èxtasi polític, les Jerc poden encara mostrar-nos el camí recte perquè ells, com a mínim, sembla que saben què fer-ne dels excessos de testosterona.
.

12.8.07

El senyor i les mosques

Sense igualtat no hi ha llibertat que no sigui la de la selva i no hauriem d'oblidar que la distància que separa la llibertat política i la salvatgia no és només geogràfica. És la mateixa que separa l'imperi de la llei del de la força i que només pot salvar un procés de legitimació. La llibertat, per tant, no només no és oposada a la igualtat sinó que troba en aquesta el seu fonament. I així, gairebé sense voler-ho, ens ho hem fet a sobre; la igualtat com a fonament. La idea ve de lluny i és de justícia situar les fonts. Quan el joc va començar només els homes que gaudien de fèrtils possessions (dones, esclaus i terres) eren poble (démos) i com a tal es governàven (kratos). Si la democràcia és el govern dels homes lliures és perquè només aquells que es podien alliberar de les principals preocupacions que la supervivència biològica imposa governaven. Alliberats de les cadenes del treball, en el seu esbarjo es troben confrontats a altres homes igualment alliberats. Aquí la igualtat, però no l'abracem encara sense recordar primer que són iguals perquè, a diferència d'una llar on la jerarquia és clara i cap home digne d'aquest nom es voldrà pioner de la seva destrucció, a la polis no hi ha autoritat apriorística que posi ordre i ningú es mostra predisposat a la submisió gratuïta. I així ens porten de la llibertat a la igualtat i es mostren i reconeixen com a iguals en tant que lliures. Però crec que aquests paios de la túnica sabran de què parlo si dic que el boomerang té per costum el retorn. Lliures també en tant que iguals, en tant que no dominats ni dominants en una polis on els homes juguen a ser -minúsculs- ciutadans. El primer que destrueixen els règims feixistes i els comunistes (perdonin el viciós pleonasme), és l'etimologia i, en conseqüència, no posaria mai nobles paraules en boca de tan distretes donotes. Però potser el problema no sigui la priorització de la igualtat sobre la llibertat sinó més aviat una qüestió d'incontinència. I tan els és apel·lar a la llibertat metafísica dels pobles com a la igualtat dels units en la misèria perquè tota paraula surt acompanyada del mateix tuf.
.

11.8.07

Mélange

Contradient els bons costums i el recte judici, Th. W. Adorno situa l'igualitarisme abstracte entre les causes principals d'Auschwitz. L'afirmació de que tots som iguals no pot evitar que alguns semblin més iguals que altres. Aquesta evident contradicció d'un dels principis més elementals de la lògica matemàtica, la bidireccionalitat de la igualtat (que 2+2=4 i 4=2+2), troba el seu suport a l'únic lloc on pot trobar-lo, al regne de les aparences. Evidentment, entre el negre i jo hi ha una diferència (segons els tòpics, de gran rellevància) que molt bé saben apreciar els dolents de la pel·lícula. Com afirma Adorno; ni la més concloent de les proves antropològiques que demostrin que els jueus no són una raça podrà modificar, en el cas del pogrom, el fet que els totalitaris sàpiguen perfectament a qui volen eliminar i a qui no. És davant la pell del negre i el nas del jueu que alguns poden veure's temptats a creure que -encara- no som prou iguals. I d'aquest "encara" que apunta al regne de la igualtat en vénen la tragèdia i les cambres de gas. Una societat immune a la humiliació (fins i tot paternal i amistosa) dels possibles "noprouiguals" per part d'aquells que gaudeixen del privilegi de demarcar els límits de la igualtat no és aquella on la diferència és aparentment obviada sinó aquella on la diferència no pot ser perillosa per irrellevant. Una societat on la diferència sigui assumida com a part intrínseca i on, per tant, "es pugui ser diferent" sense por ni peatges. I aquest argument, extrapolat de crematoris, negres i jueus, té una evident importància en el sempre polèmic i polemitzat joc d'equilibris entre igualtat i llibertat. És un dels principis fonamentals del discurs teòrico-polític que molts renuncien a encarar triant bàndol i defugint així de les bàsiques preguntes de en què i per què som o hem de ser lliures i i en què i per què som o hem de ser iguals.
.

9.8.07

Potser ens deixin les paraules

Entenc que no és cap pecat que el comú dels mortals no puguem assumir com a propi, però Dahrendorf sembla tenir problemes per assumir les conseqüències de les seves afirmacions integrant-les als seus propis arguments. Després d’observar encertadament que la independència de les nacions sense estat no assegura necessariament una quota més alta de llibertats polítiques als seus ciutadans, sembla incapaç de mantenir-se fidel a aquesta crítica de la fal·laç necessitat lògica assegurant que significa més poder en mans de demagogs i potentats regionals i assumint-ho implícitament com a inevitable. Parlant de la desaparició de la societat de classes, Dahrendorf rebutja la idea de referir-se a aquells que no s’ha vist beneficiats per el procés de globalització i/o són vícitimes d’exclosió social com a classe inferior. No per culpa de la terrible estètica de la inferioritat sinó perquè considera que el terme “classe” no pot designar un grup incapaç d’organitzar-se en la defensa d’uns interessos comuns. Les conseqüències d’aquest posicionament no són, però, simplement terminològiques. Indiquen un canvi molt profund en la realitat que descriuen i la impossibilitat, per tant, de seguir afrontant la reflexió en termes de lluita de classes. No n’hi ha prou amb assegurar que no hi ha classes i seguir mirant el món per la mateixa finestra. Cal assumir que si la paraula ja no serveix per encarar una realitat és perquè aquesta realitat ha canviat i que, per tant, la substitució de l’expressió no ens lliura de l’esforç d’un canvi en l’esquema argumentatiu, en la manera d’observar i entendre el món sense classes i global del segle XXI.

Nietzsche: Las palabras permanecen: ¡Los hombres creen que también sucede lo mismo con los conceptos designados!
.
Afegit sobre la distància entre paraules i el seu significat i les conseqüències que té:
La equivocidad de la palabra alemana "ciudadano" (Bürger), que significa tanto bourgeois como citoyen, hace que muchos prefieran hablar de Staatsbürger (súbdito del Estado), cuando de lo que se trata es precisamente del ciudadano más allá de todas las funciones estatales. La particular tradición jurídica alemana, en la que, si se me permite la expresión, al principio estuvo la administración del Estado y no una Carta Magna, ha sustituido el imperio de la ley (rule of law) por el Estado de derecho.
.
Ralf Dahrendorf. En busca de un nuevo orden

8.8.07

Personatges

La gran literatura ens permet el luxós exercici de la descontextualització. Tota literautra és local, perquè tot escriptor és i l'ésser necessita un lloc on beure gintònic, però algunes obres superen la proba de l'abstracció amb excel·lents resultats. No és gran literatura aquella famosa afirmació de Rubianes sobre l'Espanya sodomita i encara menys, per qüestions que podem anomenar de mètrica causal, la resposta de Tubau sobre la Catalunya d'idèntiques tendències sexuals. No ho són perquè només el context les dota de significat, fins al punt que ni els mateixos autors -sense escoltar l'hemeroteca, autèntica veu de la consciència- les subscriurien. En canvi, i malgrat no siguin totes les que se'n diuen, de Bovary n'hi ha moltes més fora que dins de la Campagne francesa. O que Homer segueixi dient-nos alguna cosa segles i kilòmetres lluny de la grècia clàssica. Però més enllà de la problemàtica de la transmutació dels pobles i les èpoques, l'autèntica tragèdia, a la que només com a excusa ens ha portat la literatura, és l'extrema facilitat amb la que es poden substituir els noms propis.

La mención de los negocios me recuerda otra etapa de la sexualidad de Boy que yo vi en acción varias veces y de la que él fue, con toda seguridad, inconsciente: fue lo que yo denominé homosexualidad empresarial. Siempre andaba a la búsqueda de jóvenes promesas que pudiera utilizar a su servicio. Debían ser entusiastas apóstoles del azúcar, de la bollería, de los refrescos o de lo que fuera, pero tambien debían ser "nítidos". Cuando descubría a alguno, Boy "se hacía cargo de él" y lo invitaba a comer en su club, a cenar en su casa y a mantener conversaciones privadas en su despacho. Explicaba la mística de los negocios al joven y lo empujaba hacia arriba tan rápidamente como podía en la empresa, a veces a costa de hombres mayores que no eran nítidos, sino simplemente competentes y eficaces.
Después de varios meses de relación, llegaba la decepción. El prometedor y nítido joven, que por supuesto era un ambicioso y no demostraba más gratitud que la que suelen demostrar los ambiciosos, pensaba que lo recibido era simplemente lo que merecía, dejaba de ser tan ávidamente receptivo y admirador como durante la etapa inicial e inculso se atrevía a demostrar que tenia pensamiento propio. Boy se sentía muy consternado al descubrir que aquellos protegés pensaban que él era el verdadero afortunado por tener trabajadores con tanto talento como ellos.

Robertson Davies. El quinto en discordia.

6.8.07

Senzillament

Els grans errors de la humanitat són errors argumentatius, d'oblidar allò de fer camí caminant i perdre's buscant dreceres. Crec que cornuts i violades hi tenen alguna cosa a veure. És lleig, però aquestes paraules les carrega el diable perquè l'honor sempre marxa amb el malvat victoriós. I alguna cosa deu tenir a veure també amb l'error del gelós. Si la teva nòvia està lligant amb un desconegut al teu cotxe no és amb l'estrany amb qui t'has d'enfadar. No voldria extendre'm en casualísitiques particulars. Senzillament, això és un altre cant a l'ordre lògic de les coses i l'excusa és el llibre de Dahrendorf. No tot el llibre, de fet, però aquest paràgraf on se'ns contradiu amb extrema elegància. Una Eslovaquia independiente, un Quebec independiente o un País Vasco independiente no significan más libertad, sino más poder en manos de demagogos y potentados regionales. La crítica no és ideològica, crítica inútil per excel·lència, sinó, com vostè tem, lògica. Les alternatives no són, evidentment, les úniques i entenc que no hi cabien totes, però quan això passa es pot allargar la frase o callar per sempre. Una Eslovaquia independent (deixin-me agafar distància per veure-hi millor) no significa necessariament uns eslovacs més lliures. Certament i de la mateixa manera que una Eslovaquia independent no significa necessariament uns eslovacs esclaus. Les paraules són fèmines i com a tals han ser tractades, amb la justa delicadesa, la que es deixin, i sense grans estripades.

4.8.07

Una còmoda veritat

A la primera de les sis conferències que va pronunciar a l'Institut de Ciències de la Cultura d'Essen a finals del 2001 i principis del 2002, Ralf Dahrendorf es planteja tres possibles però a la còmoda veritat de que, globalment, mai ens ha anat tan bé. Però, i la felicitat? Però, per sempre? Però, per a tots?. El segon i el tercer es responen amb certa facilitat amb un no necessariament i un no però tant de bo respectivament. Però la gràcia la té el primer, que es respòn a la gallega; amb un altre interrogant. Una de les principals idees del liberalisme, i que serveix per recordar que la llibertat no és el fi últim ni tansols dels liberals, és que cada ciutadà pugui desenvolupar la seva concepció de la seva vida bona amb el mínim possible de restriccions per part de l'Estat i dels seus conciutadans. La felicitat, per tant. Ja Aristòtil, en el primer llibre de la seva Ètica a Nicòmac, constata el problema d'aquest principi utilitarista rector de la vida humana; tots els homes consideren que la felicitat és el bé pràctic suprem, però no tots l'entenen d'igual manera. D'aquí la reclamació de llibertat que els ciutadans adults fan a Der fatter Staat. I d'aquí el pop a la gallega que apareix amb la primera pregunta. Són els llargs tentacles de l'Estat els que sovint limiten el lliure desenvolupament de la idea de felicitat que els ciutadans poden tenir, del seu projecte de vida. També aquí la mida és important i la moderació una gran virtut. Els tentacles de l'Estat han de ser prou llargs per abraçar, sense mariconades, però sense ofegar, per impedir que ens caiguin els principis a terra però sense impedir el moviment de les més nobles de les nostres parts (el paquet i la butxaca, que diu aquell).

3.8.07

Viure en diagonal (fragments)

Con pocas excepciones, los hombres pueden dividirse en tres clases: los que creen ser Don Juanes, los que creen haberlo sido y los que creen haberlo podido ser, pero no quisieron.

Ortega y Gasset

Amasa Dempster era una de esas personas que parecen destinadas a resultar heridas y ser apartadas por la vida, pero es indudable que cuando se arrodilló junto a la cama de Mary se consideraba un actor del drama, cuyo papel era tan importante como cualquiera de los demás. Ésa es una de las crueldades del teatro de la vida: todos pensamos que somos protagonistas, y cuando se hace evidente que somos simples personajes secundarios o figurantes, raramente lo reconocemos.

Robertson Davies. El quinto en discordia

NO VOLVERÉ A SER JOVEN

Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes,
yo vinea llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

Jaime Gil de Biedma. “Poemas póstumos” 1968

I teniem tantes coses per llegir que vam aprendre a fer-ho en diagonal. De fet no canviava res, però haviem trobat un nom que dignificava aquesta manera tan nostra de fer, aquesta manera tan nostra de ser, tan de sí però no i de no fer res avui que pugui ser fet demà. I vivíem en diagonal, per poder dir que sí, que hi erem, i per poder tenir una idea aproximada del què podia significar aquesta afirmació, però sense voler-nos mullar mai més amunt dels genolls, per culpa d’aquest vici tan nostre de creure en els poetes, de creure que tot està per fer i tot és possible i de voler, per amor a l’art, que així sigui per sempre més, excusa fantàstica per deixar-ho tot per demà en favor d’un futur necessariament millor, per existent.

Anònim. Autobiografia d’un capullo

2.8.07

Molta més tardor

Aparença i realitat (usted se coma esos confites)

Al parlar de política, i especialment quan es parla d’aquest subgènere que anomenem actualitat política, és sencill caure en el parany de parlar de la política com idealment concebem, com “hauria de ser”, confonent-la amb la política com realment és o com pot arribar a ser. Cal, per tant, evitar parlar d’allò que no és (i que a més és impossible porqué lo que no pué zé no pué zé) i, seguint el consell de Sartori, parlar de la política real. I des d’aquí hem de constatar que la democràcia real és una partitocràcia, així que no ens ha d’estranyar que la principal preocupació dels polítics sigui la defensa dels interessos de partit. Això no suposa, quedi clar, cap oposició insalvable amb la possibilitat de preocupar-se pels interessos ciutadans o, millor dit, dels interessos dels votants. Hi ha una clara diferència d’ordre, però d’importants conseqüències. Així, com evidencien les visites de Zapatero a la Catalunya post-traumàtica, el ciutadà és incapaç de diferenciar entre allò que li convé i allò que creu que li convé, entre la realitat i l’aparença dels seus interessos. Sé de què parlo, fins que vaig patir la tercera avaria de metro en 2 setmanes pensava que aquí a la capital les coses eren diferents, que no manant els socialistes aquí els metros s’espallaven per casualitat i no per negligència. Em permeto el luxe d’agrair els indignats comentaris dels meus companys de trajecte que, com a grans empiristes, em van despertar del somni dogmàtic.

Us deixo amb aquesta curiosa parodia dels que argumenten en favor de l’existència de Déu per motius pragmàtics, ideada per Juan de Mairena (germà de Carmen i al mateix temps escriptor apòcrif creat per Antonio Machado) i extreta del llibre “Filosofía para bufones”.

- Oiga usted, amigo Tortólez, lo que (mi maestro) contaba de un confitero andaluz muy descreído a quien quiso convertir un filósofo pragmatista a la religión de sus mayores. - De los mayores ¿de quien, amigo Mairena? Porque ese “sus” es algo amfibológico.
- De los mayores del filósofo pragmatista, probablemente. Pero escuche usted lo que decía el filósofo. “Si usted creyera en Dios, en un Juez Supremo que había de pedirle a usted cuentas de sus actos, haría usted unos confites mucho mejores que esos que usted vende, los daría usted más baratos y ganaría usted mucho dinero, porque aumentaría usted considerablemente su clientela. Le conviene a usted creer en Dios.” “¿Pero Dios existe, señor doctor?”, preguntó el confitero. “Eso es una cuestión baladí –replicó el filósofo-. Lo importante es que usted crea en Dios.” “Pero ¿y si no puedo?”, volvió a preguntar el confitero. “Tampoco eso tiene demasiada importancia. Basta con que usted quiera creer. Porque de ese modo, una de tres: o usted acaba por creer, o por creer que cree, lo que viene a ser aproximadamente lo mismo, o, en último caso, trabaja usted en sus confituras como si creyera. Y siempre vendrá a resultar que usted mejora el género que vende, en beneficio de su clientela y en el suyo propio.” El confitero -contaba mi maestro- no fue del todo insensible a las razones del filósofo. “Vuelva usted por aquí –le dijo- dentro de unos días.”
Cuando volvió el filósofo encontró cambiada la muestra del confitero, que rezaba así: “Confitería de Ángel Martínez, proveedor de su Divina Majestad”.
- Está bien, pero conviene saber, amigo Mairena, si la calidad de los confites...
- La calidad de los confites, en efecto, no había mejorado. Pero lo que decía el confitero a su amigo filósofo: “Lo importante es que usted crea que ha mejorado, o quiera usted creerlo, o, en último caso, que usted se coma esos confites y me los pague como si lo creyera”.