31.7.07

Per què avui?

És evident que la feina dels diaris no consisteix només en dir la veritat sinó en dir-la el dia que toca. I és per això que la portada de LV, amb un titular que de tant cert sembla tautològic, un titular al que només les fotografies, de Saura i Castells una i de Clos l'altra, salven de la banal generalitat i que resa així: "Nadie admite errores", prèn un interès que la notícia evidentment no té. Precisament perquè no hi ha notícia o perquè la notícia no és l'anunciada. Verbigràcia: Ningú titulara demà que Ronaldinho no té ressaca perquè ningú espera que demà Ronaldinho tingui ressaca.

M'agradaria saber quanta gent ha llegit avui l'article de la Maria de la Pau Janer, quanta gent, com jo, ha pensat que si l'escriptora decidia parlar d'ella mateixa potser, finalment, tenia alguna cosa interessant a dir-nos. I quanta gent, com jo, no ha pogut, com sempre, acabar de llegir l'article.

30.7.07

Vosaltres us flagel·leu, ells es flagel·len

La curiosa paradoxa de l'antinacionalisme és que assumeixi com a propi l'error argumental en que pretesament fonamenta la seva posició reactiva; això és, el disoldre les fronteres que separen l'individu de la col·lectivitat. Per aquests que tant s'agraden jugant amb les càmeres de gas; és com si els jueus haguéssin legitimat el seu dret a la supervivència al·legant ser una raça superior. Amb aquestes són les joguines amb les que s'entretenia avui el senyor Trallero a LV. "Hemos hecho el ridículo", deia acceptant-se implícitament culpable i caient en la gran trampa nacionalista. Mirin, jo no hi era i jo no he sigut. Aquí és ben cert i és evident que algú s'ha de responsabilitzar de l'apagada. I és molt probable que aquest algú sigui algú amb tan poques llums com la Barcelona d'aquests dies. Però jo no he sigut i invoco la meva sagrada "innocència fins que es demostri el contrari". Sobre l'abnegada autocrítica de Trallero, el problema és que aquest prefix que assumim implícit en el nacionalista però que no acostuma a ser-hi en temporada de flagels, en l'antinacionalista apareix només de la maneta del massoca. Només quan els assalta la temptació d'acusar la mamma Catalunya de caure en pecat s'en diuen fills. Aquí una doble negació del nacionalisme que, sense servir de camí de retorn (com passa amb "no no A = A"), serveix, com a mínim, per assumir les berrugues d'A com a pròpies. El joc dialèctic és apassionant per incomprensible perquè, si no volem caure en el joc que els critiquem, no hauriem d'acceptar confondre l'antinacionalisme català amb d'autoodi. No és autoodi, per tant, però presentant-se sempre a files en temps de guerra els bufons amb pretensions intel·lectuals d'humorista alliberador de conciències s'acaben mostrant sempre amb el cul enlaire, enrojolit de tant donar-se gustet com els nostres estimats micos, que tantes divertides estones ens feien passar en les visites al zoo.

29.7.07

L'art de la seducció


El curiós exemplar de la foto és el resultat d'una bonica història d'amor que bé podriem convertir en mite fundacional de la nova Europa. Segons informacions de la televisió del metro madrileny, un semental italià va conquerir una cebra alemanya i d'aquest bonic encontre en nasqué aquesta inefable bestiola. Una historia infantil, on els animals s'humanitzen i enlloc d'ensumar hormones persegueixen perfums, però que a diferència de la majoria de contes pretén informar als adults. A les 7 del matí a finals de Juliol no hi ha nens a les andanes. I és important que així sigui perquè si alguna cosa cal evitar a qualsevol preu és educar els nens en la realitat. La realitat és cosa dels grans i ja era hora que algú digués a aquesta colla d'oficinistes ganapies que l'art de la seducció no va més enllà d'obrir-la de cames. Com diu el gran D.L.C; induir algú amb engany a mantenir relacions sexuals. I després que sigui el que Déu vulgui, quin remei.
.

28.7.07

Era l'estratègia, estúpides!

Amb aquesta tria d'imatges el sempre paritari i políticament corrector Periódico de Catalunya ha tingut l'encert de posar en evidència que l'enorme distància i el veritable salt de qualitat que diferencia l'esport masculí i el femení és el pes que hi té l'estratègia.
.
.
Estrategia. La jugadora de EEUU Kerri Walsh --foto-- muestra a su compañera Misty May-Treanor --en el saque-- su posición en el juego.
.
.
Señales. El vóley cuenta con un marcado componente estratégico. En la imagen, la brasileña Leila Barros hace indicaciones desde la red a su compañera en el partido contra Japón.
.

26.7.07

Totes putes

La imatge dels dibuixants del "Jueves" a les portes de l'Audiència Nacional, després de ser interrogats pel jutge sobre la portada de la polèmica, em retorna a la memòria una curiosa escena de restaurant. El pare d'un amic meu, molt bona persona i millor empresari, em convida a un dinar familiar a un restaurant de renom, crec que merescut. S'afegeix a la taula una familia amiga i l'amfitrió amenitza la reunió amb anècdotes intrascendents. I corria el vi, que feia els riures cada cop més sincers i entusiastes, quan, oblidant per un moment la companyia de la seva dona, el protagonista de la jornada va explicar que el seu pare, poc abans de morir, li va dir que "totes les dones són unes putes". La sorpresa va ser majúscula pel cambrer, que en aquell moment començava servir els postres, i que no podent evitar implicar-se militantment en la conversa, va insinuar que potser la senyora no estaria d'acord amb aquesta afirmació. La senyora, tota una senyora, no deia res i mirava el seu home amb un somriure forçat per l'alcohol i dissimulada indiferència. El narrador, però, es va veure obligat a explicar el perquè de la l'afirmació del seu pare, caient així en un inevitable descrèdit per una afirmació que només l'indignat cambrer havia conisderat rellevant. El descrèdit es va fer evident quan, devorant els profiterols, es va veure obligat a despullar la puta de tota connotació que la convertia en interessant i, a força de reduir la seva particularitat a simple anècdota, acabar admetent implícitament l'absurd de la seva afirmació. Aquesta insignificància a la que va reduir les putes les acabava igualant, per aquell igualitarisme fonamental, amb ell mateix deixant-lo finalment en més mal lloc que a la puta de la seva dona per gran satisfacció d'un professional del servei que no havia entès, encara, que no hi ha metàfora capaç de sortir dignificada d'una confrontació a la s'hagi de presentar despullada, sense la protecció del seu paternal paisatge originari.

25.7.07

Doom and Gloom

Al metro de Madrid hi he vist coses que mai hagués imaginat. He vist un cec mirant lascivament l’escot tatuat d’una conilleta play-boy. He vist un home a l’atur acceptant com a almoina una llauna de tonyina i he vist aquest mateix home a l'atur agraïnt sincerament una caritat que fins ara només havia vist rebuda amb insults. Però el millor que he vist és com la llibertat i el llibertinatge es confonen més enllà dels discursos dels dretans de caricatura. He vist telèfons mòbils que han convertit els auriculars en objectes de museu, telèfon que porten incorporats altaveus capaços de convertir en còmplices d’atemptat contra la salud pública secció otorinolaringologia tots i cadascú dels usuaris del vagó. Els intents de recolocació laboral, que pretenien oferir als damnificats de l'imparable progrés tecnològic feines en l’àmbit de la protecció timpànica han fracassat rotundament. Ja no serveixen ni tan sols per fer de "segurates", i no crec que es pugui caure més baix en el mercat laboral. La preocupació que es deriva d’aquestes sorprenents visions només s'explica per l’estranya tendència que té la meva ciutat a canviar quan jo no hi sóc. La primera evidència d’aquest paper de renovador que jugo amb els meus viatges i que em situa al costat del Cobi com a mascota dels grans progressos de la meva estimada urbs va ser tornant del meu primer viatge als EEUU. L’impacte que la descoberta dels parcs infantils va causar en el meu microcosmos mental (en aquelles èpoques ja fràgil i precari, segons diuen) va ser ràpidament considerada pels nostres empresaris que, coincidint amb el meu retorn, van omplir Barcelona de Happy i Chiki Parks. La segona vegada, i amb aquesta donarem el capítol d’exemples per finiquitat, va ser al tornar de Turquía, bojament enamorat dels Kebab. Mai fins aleshores havia tastat aquesta exquisita menja i, al tornar, Barcelona s’havia adaptat als meus nous gustos culinaris (cal dir que amb un èxit més que discutible) i les Rambles presentaven una impressionant oferta de locals ronyosos on serveixen carn freda dins de panets rodons. Aparença de Kebab, evidència de canvi i progrés d’una ciutat cosmopolita com la que més. En una ciutat on no hi brilla més llum que la del sol se’m fa difícil imaginar que els cecs girin la mirada al creuar-se amb Miss Silicona, però em temo que una ciutat capaç de presentar el disseny com a sublimació artística el ple municipal al complet viatgi en comitiva a rebre la moda dels telèfons de diumenger de platja. No estic segur que la comitiva sigui capaç d’esperar el meu retorn.

23.7.07

Com antropòlegs de mirall

Una de les particularitats de la filosofia que posa de manifest l'entrevista a Luc Ferry publicada al Magazine de La Vanguardia és que és molt més difícil i inadequat parlar en nom de la filosofia que de la ciència. Malgrat la provisionalitat sigui indestriable del raonament científic, el físic sempre pot apelar a la física per explicar la caiguda de la poma. La filosofia, en canvi, és coixa en disciplina. Hi ha, així, una diferència de pretensió entre l'entrevistador i l'entrevistat. Quan es pregunta a la filosofia només respòn el professional, l'així dit filòsof. Si l'entrevistat jugués, com feia el professor B., a presentar-se com l'encarnació de la disciplina filosòfica, del pensament disciplinat, adoptaria una posició semblant a la de l'antropòleg de mirall. Això és; definir la humanitat o la societat absolutitzant els seus vicis, defectes, color de cabells i costums diversos. Així dirà que els homes de la Catalunya del s.XXI beuen dues Coca-coles al dia, es declaren ateus i porten ulleres. Un plantejament evidentment estúpid que invalidaria qualsevol pretensió d'autoritat de la resposta. Aquí la gràcia de les entrevistes a filòsofs i de la impossibilitat d'entrevistar la filosofia. Quan el filòsof respòn perd la seva condició, el seu valor afegit que el fa digne de ser entrevistat. I la gràcia d'aquesta actitut és que els nostres professionals acostumen a semblar els únics que se senten capaços de respondre les preguntes que ells mateixos es plantegen des de la més absoluta soledat. Onanisme d'un verb que, seguint aquella originària formulació, es fa carn.

20.7.07

(Autorizada)

De la visita amb l'amic Carol als falangistes reunits a la plaça Colón. No hi ha res nou sota un sol accidentalment tapat amb la més gran de les banderes espanyoles. Cap diferència essencial entre manifestacions aparentment polítiques i on la diversitat simbòlica no amaga la principal motivació d'unió mística. Uniformats i units en l'odi. El Jordi feia un comentari de terribles conseqüències; aquesta gent viu amb odi el dia a dia. És difícil d'imaginar com es pot viure així, anar al lavabo amb odi o menjar espaghettis amb tomàquet i odi. Molt més fàcil és, en canvi, entendre la seva presència en les oracions matinals i la relació amb que aquest odi determina la seva relació amb l'entorn social. La sorpresa sobre la molt limitada capacitat de retòrica dels orados d'un moviment que només en aquest art de la oratòria pot trobar la seva salvació social, la sortida de la marginalitat. Sorpresa, d'altra banda, per unes limitacions compartides per la majoria de la gent que fonamenta les seves preocupacions pel sistema educatiu a la manera com els llibres i els professors parlaran del paper que van jugar els seus avis a la Guerra Civil. El somriure post-ortodòntic i tímide d'unes joves falangistes que onegen banderes a primera fila posen de manifest que la realitat imposa algún estrany vincle entre ètica i estètica. La passatgera bellesa juvenil pot veure sorprentment accelerada la seva caducitat per la seva manera d'entendre el joc ètic. En dies com aquest trobo a faltar una ideologia que justifiqui o compensi el ridícul ús de l'uniforme. I'm getting old and I need something to rely on.
.

16.7.07

La veritat no és democràtica

Certs arguments, que podriem qualificar de bonisites i no precisament pel fet de no ser arguments de l’agrat de la senyora Rahola, defensen una infalibilitat moral del sistema democràtic per dues vies. La primera és que el poble no s’equivoca mai i que tria sempre un bé que, en certa mesura, és anterior a la seva tria. Segons aquesta visió, el bé preexistent seria simplement reconegut per la majoria. La segona via és que el bé no és més que el resultat de la tria del poble i que, per tant, les majories no es conformen amb reconèixer el bé sinó que el creen. Ambdues concepcions parteixen de l’estrany dogma de que el poble no s’equivoca. La relació d’aquesta creença amb la política tendeix a oblidar que, com a molt, la veritat serveix a la política com l’adob de les opinions. Malgrat les sospites de Nietzsche de que en el futuro la verdad no la iba a decidir el análisis lógico, científico, racional o simplemente sensato, sino una potencia que comenzaba a formarse: la opinión pública, l’accés a la condició de jutge segueix sent restringit i la revista Science no sotmet a votació popular els seus articles abans de ser publicats. Encara hi ha límits que separen la veritat de l’esfera d’influència del seu públic.
.

“[Que Bush soit à l’origine des attentats du 11 setembre 2001] Je pense que c’est possible. Je le pense d’autant plus que je sais que les sites que parlent de ce problème sont des dites qui ont le plus haut taux de visites (...) Je me dis que cette exprension de la masse et du peuple ne peut pas être sans aucune verité”

Christine Boutin

La mentida és obvia i no es limita al simple posar la ciència al servei de l’opinió pública, al no dubtar que el poble pugui expressar-se en fals. La mentida va del possible al real amb l’únic suport d'uns tafaners internautes. L’autèntica perversió del valor de la democràcia que això suposa s'evidencia en la condició d'electors silenciosos a la que es condemna als internatues per la seva pròpia naturalesa virtual. Una diferència hi ha amb la democràcia orgànica; aquí el silenci no només és possible sinó inevitable i, a més, conta sempre com a assentiment.
.

13.7.07

500 són molts

Això és el post 500 d'aquest blog. Crec que 500 són molts i m'assalta la por de la vellesa...
.
Potser em deixin les paraules
o potser em deixeu vosaltres
o només els anys em posin
a mercè d'alguna onada,
a mercè d'alguna onada.
Mentre tot això m'arriba,
que a la força ha d'arribar-me,
potser tingui temps encara de robar-li a la vida
i així omplir el meu bagatge.
Mentre tot això m'arriba... vida, vida!

Encara veig a vegades,
de vegades veig encara
els meus ulls d'infant que busquen,
més enllà del glaç del vidre,
un color a la tramuntana.
M'han dit les veus assenyades
que era inútil cansar-me;
però a mi un somni mai no em cansa,
i malgrat la meva barba
sóc infant en la mirada.
A vegades veig encara... vida, vida!

Si em faig vell en les paraules,
si em faig vell en les paraules
per favor tanqueu la porta
i fugiu de l'enyorança
d'una veu que ja s'apaga.
Que a mi no m'ha de fer pena,
que a mi no em farà cap pena
i aniré de branca en branca
per sentir allò que canten
nous ocells al meu paisatge.
Que a mi no em farà cap pena... és vida, vida!

Si la mort ve a buscar-me,
si la mort ve a buscar-me
té permís per entrar a casa,
però que sàpiga des d'ara
que mai no podré estimar-la.
I si amb ella he d'anar-me'n,
i si amb ella he d'anar-me'n,
tot allò que de mi quedi,
siguin cucs o sigui cendra
o un acord del meu paisatge,
vull que cantin aquest signe... vida, vida!

Potser em deixin les paraules
o potser em deixeu vosaltres
o només els anys em posin
a mercè d'alguna onada,
a mercè d'alguna onada.
Mentre tot això m'arriba... vida, vida!
Mentre tot això m'arriba... vida, vida!
.

11.7.07

Magari non felice, ma sereno

Roberto Saviano és un dels pocs escriptors que pot dir, sense fer el ridícul o caure en la retòrica autofel·lativa, que es juga la vida a cada línia. Se la juga de l'única manera que la vida pot posar-se en joc; literalment. La publicació del seu primer llibre, Gomorra, definit com un viatge a l'interior de l'imperi econòmic i al somni de domini de la Camorra i narrat amb l'estil i l'excel·lència de les cròniques de Vila però en versió gore, l'ha convertit en víctima de les amenaces de mort dels seus personatges protagonistes, forçant l'Estat a vetllar per la seva seguretat garantint-li una escorta. Forçant-lo també a un exili "temporal", lluny del Nàpols que el va veure néixer i on molts el volen veure morir, forçant-lo fins i tot a renunciar a la pròpia familia, que li ha retirat la paraula. Paraula el valor de la qual, d'altra banda, queda clarament exposat en aquesta conversa entre pare i fill, anys enrera, quan el fill encara era fill i incapaç de distingir entre felicitat i serenitat.
Robbe', cos'è un uomo senza laurea e con la pistola?
Uno stronzo con la pistola.
Bravo. Cos'è un uomo con la laure e senza una pistola?
Uno strozno con la laurea...
Bravo. Cos'è un uomo con la laure e con la pistola?
Un uomo, papà!
Bravo, Robertino!
.
Traducció casolana:
Robbe', què és un home sense estudis i amb pistola?
Un imbècil amb pistola.
Bravo. Què és un home amb estudis i sense pistola?
Un imbècil amb estudis...
Bravo. Què és un home amb estudis i amb pistola?
Un home, papà!
Bravo, Robertino!

9.7.07

El gran glop

El cas és contrari a la tradició i per això, i sense que serveixi de precedent, vinc a restablir els bons costums. Normalment es fa així; s'agafa una persona ja definida i es busca una solució de continuitat en la seva vida anterior. Expansió a tota una carrera vital de la imprescindible fe de despertar a la vida que deixem quan anem a dormir. Amb trampes, a posteriori. Així els metges, que ja operaven les nines de ses germanes que els demés només destrossem o les gambes que els que no ens dediquem a la medecina precariament mengem amb forquilla i ganivet. O els pintors, únics que troben en les infantils empastifades multicolors una premonició vocacional. La normalitat en l'exposició biogràfica és com la defineix Marías: Cree la madre que hubo de ser madre y la soltera célibe, el asesino asesino y la víctima víctima, como cree el gobernante que sus pasos lo llevaron desde el principio a disponer de otras voluntades y se rastrea la infancia del genio cuando se sabe que es genio... Per això sorprèn l'exposició del cas de la prostituta que, gràcies a una afortunada feina de genollons a l'actor Hugh Grant, ha canviat de vida. Va cobrar 50 euros per la fel·lació que havia resoldre for ever and ever els seus problemes econòmics. Ahora tiene 35 años y muy poco que ver con la mujer de 23 que se prosituía para poder pagar las facturas de la luz. La causalitat socialdemòcrata deixem-la de banda. Es prostituïa i ja no, aquí el gran canvi. Canvi que no amaga l'essencial, que el que diferencia l'actual Divine Brown de l'antiga prostituta no és la seva vocació, segueix vivint de la mamada i sí, segur que de petita va descobrir que algún tiet li donava diners per ser una nena moníssima. Només és una envejable i de ben segur envejada culminació de la seva carrera professional. Exactament de la mateixa manera que els lladres somien una tranquila jubilació després del gran cop i no per això deixen de ser lladres.
.

8.7.07

Ni jugant a casa

Llegeixo aquestes imbecilitats i torno als llocs de sempre. Forgive me pretty baby but I always take the long way home. Aquest (sortosament) fals viure sin vivir en mi dels que asseguren escriure en favor d'alguna causa superior al seu propi ego, dels que confonen poesia i efervescències genitals, de tots aquells que consolen la seva existència posant-se al servei de la noblesa comunitària. Sóc català, diuen, i per això no cal fugir del món dels blogs i del .cat, no cal anar gaire lluny de la política catalana i la seva militància catosfèrica per veure l'autèntica grandesa d'aquesta nació virtual que asseguren construir. La mesuren en números, of course, números que sovint falsegen, perquè la matemàtica és sovint l'únic consol dels miserables, com ho és per les mosques amb el bec ple de merda. I torno a l'esquerra i la dreta perquè, per alguna raó que se m'escapa, crec que amb l'esquerra em passa com diu el poeta; me sujeta porque precisamente no es como la esperaba. És un camp gravitacional, una simple òrbita, però amb interessants conseqüències estratègiques. Estratègiques perquè el pensament és, a diferència de la intel·ligència, un joc essencialment militar. Consqüències estètiques, també, sobre el terrible fet de dir-se de dretes, malgrat Chacón. Amb les dretes i les esquerres em passa el contrari del nacionalisme, que el vull banal. I és per no banalitzar la dreta que no m'hi veig, com no em veig en l'esquerra. És per allò de que la mà dreta amenaça el paquet i l'esquerra la butxaca. Jo, que sempre he pensat que fotre mà a algú sense indicis d'acord és de mala educació, i així em va, he estat capaç de descarregar els meus judicis polítics de càlculs monetaris però no en canvi de qüestions morals. He de dir que tampoc jugant a casa l'esquerra juga millor, però entenc que el camp és ja una cessió prou important. No sé si és cosa meva, si solet ho he de superar, o si els conceptes s'arroseguen com l'Scootex de les mòmies hollywoodienses, però no els vull d'eixe món perquè la vida és, com s'acostuma a dir, una merda i a mi la política encara em mereix més respecte que els excrements.
.

7.7.07

La Chute

Une des rares frases que j'aie entendue de sa bouche proclamait que c'était à prendre ou à laisser. Que fallait-il prendre ou laisser? Sans doute, notre amie elle-même. Je vous l'avouerai, se suis attiré par ces créatures toute d'une pièce. Quand on a beaucoup médité sur l'homme, par métier ou par vocation, il arrive qu'on éprouve de la nostalgie pour les primates. Ils n'ont pas, eux, d'arrière-pensées.
.
Albert Camus. La chute

5.7.07

"Como bordar fundas para almohadas"

Jo també, com Savater, veig en la proliferació dels llibres contra la religió una actitut en certa mesura quixotesca. I no és perquè el temps hagi deixat enrera a Kant, Hume i Freud; ja saben que els filòsofs acostumen/acostumem a discutir amb cadàvers. És perquè la fe fa temps que va perdre el seu poder en l'equilibri democràtic. Potser l'esforç sigui, de fet, antiquixotesc, d'abusananos gairebé. La quixotització dels molins, diguem-ne. Tornant als intel·lectuals i fugint de la democràtica hegemonia del poble, destaca aquesta frase d'Espada: lo que se sabe sobre Dios en nuestro tiempo no es lo mismo que se sabía cuando Hume, Kant o Freud. I disagree. El que coneixem avui sobre Déu és el mateix, exactament el mateix, que se sabia en temps de Hume, Kant o Freud; absolutament res. Fa molt de temps que resulta obscè el coneixement que contradiu la densa realitat. Obviament som empriristes, però espero que a aquestes alçades de la història això no sorprengui ningú. Atemorit davant una possible condemna popular, crec que cal recordar que fora del batxillerat l'empirisme no és una altrenativa entre altres, com ser seguidor del Barça. No és la passió futbolística el que separa el darwinisme del Flying Spaghetti Monster, és la veritat. I sobre Déu el coneixement de la veritat hi acostuma a tenir poc a dir. Fins i tot el pre-kantià San Agustí confessava la seva preferència pels que estimen Déu com amants de discoteca, des de la més absoluta ignorància, davant els observadors incapaços de convidar-lo a Gin-tònic. La suposadament atea fe en el progrés, que salva Savater de la foguera, no crec que sigui més que la confirmació de la debilitats dels memes genètics de la divinitat, en el cas que existeixin. Com en temps de Prometeu, el foc i Déu s'han separat. Però ni el foc ni Déu deixen de construir columnes de fum.
.

4.7.07

They, the people

El hecho de que algunos intelectuales tengan generalmente trato con intelectuales no debría inducirlos a tener a sus congéneres por más vulgares que el resto de la humanidad. Porque es el caso que, por lo común, se sientan unos con otros en la situación más vergonzosa e indigna, la situación de los postulantes en competencia, volviéndose mutuamente, casi por obligación, sus partes más abominables. El resto de las personas, especialmente las sencillas, cuyas perfecciones tiende tanto a realzar el intelectual, encuentran a éste por lo común en el papel del que desea vender algo a alguien sin el temor de que el cliente pueda invadir su coto. El mecánico de automóviles o la chica del bar quedan fácilmente libres de la acusación de desvergüenza: de todos modos, a ellos el ser cordiales les viene impuesto desde arriba. Y a la inversa: cuando los analfabetos acuden a los intelectuales para que les resuelvan sus papeletas, suelen tener de ellos impresiones aceptablemente buenas. Mas tan pronto como la gente sencilla tiene que luchar por su parte en el producto social, aventaja en envidia y rencor a todo lo que puede observarse entre literatos y maestros de capilla. La glorificación de los espléndidos underdogs redunda en la del espléndido sistema que los convierte en tales. Los justificados sentimientos de culpa de los que están exceptuados del trabajo físico no deberían convertirse en excusa para los "idiotas de la vida campesina". Los intelectuales que escriben exclusivamente sobre intelectuales, convirtiendo su pésimo nombre en el nombre de la autenticidad, no hacen sino reforzar la mentira. Gran parte del anti-intelectualismo y del irracionalismo dominantes hasta Huxley proviene de que los que escriben acusan al mecanismo de la competencia sin calar en él, con lo que sucumben al mismo. En las más propias de sus ramas han bloqueado la conciencia del tat twam asi. Por eso corren luego a los templos hindúes.
.
Th. W. Adorno. Minima Moralia

3.7.07

Nacionalisme europeu

Una de les diferències entre la profecia i la medecina és la distància temporal que les separa dels fets. És simple, el diagnòstic indica la presència d'una malaltia mentre que el profeta anuncia una malaltia que encara no presenta símptomes. No sóc profeta. Però crec que hi ha símptomes d'un nacionalisme europeu. Purament reaccionari, com és essencial en tots els bons nacionalismes. El símptoma apuntava a Polònia i la seva posició en la negociació del tractat eurpoeu. LV no proposava, contrastant amb aquesta tendència que ténen els diaris a exercir de guies del bon govern, un correctiu tàctic. Era una estirada d'orelles, per poc patriotes. És aquella coneguda direccionalitat que porta del terrorisme cap al nacionalisme democràtic. No es pot ser patriota quan el que pretenem és crear Europa, venia a dir l'asceta en funcions de periodista. Però el missatge no li és exclusiu, sinó de què estariem aquí. És una màxima assumida, segons denuncia JPQ, pel propi govern espanyol que ha deixat en mans estrangeres la defensa dels seus interessos en mans d'una intervenció divina o, a falta de millor autoritat, polaca. I és en aquests moments quan retorna la noblesa europea, la pau terrenal, l'orígen de tot plegat, Hitler. Vaja, és en aquests moments quan toca recordar que no és el nacionalisme, la renuncia als interessos personals en favor d'una entitat superior i abstracta, el que ha portat la pau a Europa. No és el nacionalisme el que ha portat la pau al País Basc. Ni tampoc sembla que un nacionalisme a l'engròs sigui la panacea que hagi de portar pau i prosperitat arreu del planeta. Criticar la defensa dels interessos nacionals en la construcció europea no és perillós, no són aquestes plomes més poderoses que les espases, però de ben segur que és una mostra d'hipocresia moralista a preus poc europeus.
.