31.3.07

A la Barçalona de Gaudí

Mereix congnac i puro, però aquí només hi ha Coca-Cola. Començant pel principi, que el periodista reserva a l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu: "Pescadito frito, fino y Jordi Labanda. Ésta es la Barcelona que a mí me gusta". Recordo un article del gran professor Colomer que posava al descobert el fangar en el que navegaven les declaracions de Joan Laporta. Bona dosi de surrealisme, Coca-Cola, Disney i el Barça són les tres primeres i més importants coses que Joan Laporta ensenyaria a uns extraterrestres si vinguessin a la Terra. El "per quins set sous?" és important quan s'estableix un ordre jeràrquic. I triar 3 coses per ensenyar als extraterrestres, com triar 3 coses per definir la Barcelona que a mí me gusta, és un exercici fonamentalment jerarquitzant. Al fangar les respostes són necessariament brutes. Coca-Cola, per exemple. Abans he dit que aquí no hi ha cognac, només Coca-Cola i ho he dit abans fins i tot de recordar l'article de Colomer. La manca de patrocinadors que a mi m'eximeix no se la pot permetre, per exemple, Laporta. Coca-Cola, ho diu un adicte, patrocina el Barça. I Laporta és President del Barça. Només la presència de Disney a la tria és recordatori de la condició d'inescrutable del víncle que uneix Laporta amb els extraterrestres i de la seva selecció. En Hereu tot és surrealisme. El per quins set sous? del Pescadito frito. O del Fino i de Jordi Labanda. Tot surrealisme a la Barcelona de Gaudí.
També al paràgraf fonamental. Hi ha el detall de les cometes que trobaran aquí: El presidente de la entidad organizadora, Francisco García Prieto, señaló que no está dispuesto "a renunciar a las subvenciones de las administraciones". El curiós és que l'interès estigui fora de les cometes, en l'estar dispuesto a. Només un estranyíssim traspàs de poder pot justificar que García Prieto declari no estar disposat a renunciar a res. Un traspàs que, efectivament, donés al senyor García Prieto el poder de decidir sobre aquestes subvencions al pescadito frito i el fino. Aquest no está dispuesto que mereix puro i cognac, perquè només amb un puro a la boca es pot decidir sobre les subvencions que es reben o no. Les declaracions de l'home del puro mostrant la Barcelona que a ell li agrada són un impecable inici, un autèntic principi d'ordre. Si això és el que li agrada a l'alcalde, García Prieto té, efectivament, la possibilitat de no estar disposat a renunciar. La Barçalona de Gaudí.
.

30.3.07

També la civilització ve del mico

És gratificant veure que Jordi Lleonart no viu entre àrabs de la mateixa manera que Jane Goodall vivia entre goril·les.
Des de l'11-S, a Occident hi ha molt rebuig cap a l'Islam. Potser per desconeixement?
Des de l'11-S, els radicals de l'Islam s'han convertit en enemics d'Occident. En lloc de xoc o diàleg de civilitzacions hi ha malentès de civilitzacions. De vegades, la gent s'asseu a una taula, però cadascú parla un llenguatge i és un diàleg de sords. Occident mira els països àrabs per sobre de l'espatlla. Perquè el diàleg funcioni hem de reconèixer els interlocutors al mateix nivell, com a persones.
No crec en la possibilitat d'un diàleg entre religions si resulta que no totes les religions són la mateixa. En aquest cas tampoc, de fet, perquè el diàleg seria ara monòleg. I no ho crec perquè el principal impediment pel diàleg no és la fe sinó el seu caràcter infalibilista. La religió no s'equivoca, en tot cas ho fa la realitat, però no la religió. I d'això en diuen dogma. De fe. Diàleg de sords diu volent dir que no hi ha diàleg. Però els sords, més enllà o més ençà de l'expressió precuinada, dialoguen. Amb les mans, cosa que dóna peu a una altra metàfora que donarem per feta, també hi ha diàleg. Per això passo al castís besugo perquè, efectivament, entre besugos no hi ha diàleg possible. Karl Popper, citat per Giulio Giorello al seu llibre "Di nessuna chiesa. La libertà del laico"; Non credo all'opinione diffusa che, allo scopo de rendere feconda una discussione, coloro che vi partecipano debbano avere molto in comune. Al contrario, credo che più diverso è il loro retroterra, più feconda sarà la discusione. Non c'è nemmeno bisogno di un linguagio comune per iniziare: se non ci fosse stata la Torre di Babele, avremmo dovuto construirne una. Com que només en el camp de la metàfora es pot parlar de la Torre de Babel, només recordar la inutilitat de qualsevol esforç de canviar el passat. Partint de la multiplicitat de llenguatges no es pot obviar que la comprensió necessita d'un llenguatge compartit o d'un traductor. No cal dir que no és només broma. La necessitat de garantir l'intercomunicació comporta el reconeixement de, com a mínim, un orígen compartit o, en termes teatrals (sempre tan apropiats per parlar de política), un backstage comú. Efectivament, la humana condició hauria de bastar en tant que reconeixem en l'homo loquens la nostra naturalesa específica. El problema que per el diàleg suposa la religió és d'orígen darwinià. Que el que ens diferencï de les bèsties no sigui el lógos sinó l'ànima (no rebaixada al regne dels animals sinó elevada el dels déus) no només sembla atacar la intimitat del backstage, imprescindible per la fertilitat de l'obra, sinó que introdueix una considerable divergència d'horitzons que invalida qualsevol possible xoc de civilitzacions. També la civilització ve del mico. Si el problema és de comunicació, potser farien bé de seure a la taula entre colegues; ex-micos tots.
.

29.3.07

L'element hiperreflexiu

Sobre el lloc del filòsof. Jordi Costa l'ha trobat als extres de Matrix. Allà hi ha el filòsof exercint (per fi!). I exerceix de comentarista... filosòfic. Serveixin els tres punts per endreçar les coses. Que els comentaris siguin tres punts filosòfics marca la direccionalitat del valor afegit. Vegin; el filòsof necessita vendre's, com tots, per sobreviure. Res de dolent si aquest vendre's és el vendre les seves reflexions en edicions mecanografiades. Res de preocupant si el vendre's és el vendre's de la prostituta, la bocació al millor postor. Però la direccionalitat és rellevant. Els tres punts marquen la direcció d'aquest valor afegit (parlem de negocis) i el delimita. L'extra són els comentaris filosòfics, no la pel·lícula. I aquí hi ha el reconeixement del valor a afegir, la filosofia. Que sigui estratègia de màrketing en un entorn de lliure comerç és encara millor; sigui pel que sigui, la filosofia ven. I per això s'incorpora al DVD. Aquesta direccionalitat, però, pot provocar importants pèrdues. La primera, seguint el model Marinoff, on la que hi perdi sigui la filosofia. Milenària doctrina que no resistiria així el canvi de format per manifestar-se. No té perquè passar, però pot passar i passa. Res preocupant precisament perquè no té perquè passar i perquè precisament per això també pot no passar. La segona és molt més localista. Aquests tres punts invaliden una interessant aportació de l'articulista als intents de delimitar l'adjectivació del filòsof. Si la filosofia és el valor afegit i, per tant, tant la filosofia com el seu valor són exteriors als extres del DVD, el filòsof ja no pot reduir-se a aquell element hiperreflexiu que un es troba amagat a les pistes alternatives d'un DVD. Optimistes com som, creiem que quan el senyor tanca una porta obre una finestra perquè, com a mínim, la mort no s'esdevingui per asfixia i per això també en aquesta pèrdua hi ha un guany; el filòsof com a element hiperreflexiu. El filòsof compartiria el valor afegit del destí dels seus best-sellers, l'hiper que engrandeix el supermercat de barri per convertir el vulgar comprar, com el vulgar pensar, en esdeveniment festiu.
.

28.3.07

Get off of my cloud

Hi ha hagut una primera retallada (de l'Estatut) i si hi ha una segona retallada evidentment això no ho podrem tolerar i, per tant, no quedarà un altre remei que consultar democràticament el poble de Catalunya (declaracions de Joan Ridao al Minoria Absoluta de Rac1, dimarts 27-03-07). El tolerar és un verb d'alçada i potser per això és lògic que estigui en boca d'ERC. Esquerra Republicana és el partit que de més amunt sembla mirar la política catalana i sovint cau en el parany d'oblidar la distància que el separa d'aquesta nostra pobra, bruta, trista, dissortada pàtria. Pàtria on els que es creuen autèntics representants de Catalunya a la terra no tenen, precisament, el poder de tolerar. Evidentment, si ERC no pot tolerar cap retallada és perquè oblida que tolerar no entra dins de les seves possibilitats. Li queda la famosa rabiola, aquesta ridícula estupidesa que fem tots quan la realitat ens gira la cara d'una cleca, quan la realitat no és la que volem i comencem a ser conscients que no serà ni pot ser la que haviem somiat. Quan plorem desconsolats perquè ens han baixat del núvol però, sobretot, perquè prenem consciència que aquesta flonja comoditat no depèn de nosaltres i que aquesta és la nostra més gran debilitat. Remarcar el caràcter democràtic d'una consulta impossible només és una manera de dissimular el caràcter real (altre cop la puta realitat, senyories) d'aquesta consulta; la seva impossibilitat. Que Ridao digui en la mateixa entrevista que el dret a l'autodeterminació és absolutament democràtic no justifica l'oblit de que la democràcia es fonamenta, entre altres poques coses, en l'imperi de la llei i que la llei està per sobre dels humors dels polítics i de les seves ocurrències de calçotada. I si aquest és l'ordre a seguir, si primer cal canviar les regles del joc i després cuinar una realpolitik amb romesco, fer Montilla President de la Generalitat no sembla el millor camí per retornar-nos a les alçades de les que, diuen, vénen i venim.
.

27.3.07

Angelets!

Tenemos el deber de despoblar; lo mismo que tenemos el deber de cuidar adecuadamente a la población alemana. Habrá de desarrollarse una técnica de despoblación. ¿Qué significa despoblar?, preguntarán ustedes. ¿Quiero yo eliminar estirpes enteras de un pueblo? ¡Sin duda alguna! Así aproximadamente, hacia ahí caminamos. La naturaleza es cruel. Por eso, también nosotros podemos serlo.
.
Adolf Hitler.
El fonament de la fal·làcia naturalista és la crueltat de la naturalesa. Com que la naturalesa és cruel, nosaltres també podem ser-ho. I del poder a l'haver (fal·làcia en infintiu) només hi ha el petit incentiu de la voluntat, res que no solucioni un bon publicista. És difícil trobar un cas més clar per defensar la kantiana màxima del sapere aude, de l'emancipació de l'home, de la majoria d'edat. L'infantilisme és el fonament de la fal·làcia. Només en els contes infantils la naturalesa pot ser cruel, perquè només allà els arbres parlen, els ossos construeixen cases i els animals de la selva es reuneixen en assamblea per decidir qui serà el nou rei. Només per l'infant hauria de tenir sentit, per tant, aquesta humanització de la naturalesa, aquest antropomorfisme que, si bé pot servir als etòlegs per explicar comportaments d'aquells animals que ens són més propers genèticament, no pot aplicar-se a l'abstracte ordre natural. La natura no és cruel perquè la crueltat és exclusiva de l'home, al ser aquest l'únic animal que es planteja les seves relacions amb l'entorn en termes ètics. Per entendre la lluita teòrica, l'exigència argumentativa, potser només cal recordar que abans d'Auswitch hi va haver el Mein Kampf. Però el problema d'aquest antropomorfisme aplicat a l'ordre natural, d'aquesta innocent metàfora (mentre queda dins el conte infantil), és també el principal obstacle que el best-seller de Richard Dawkins The Selfish Gene (El gen egoísta) ofereix als seus lectors més innocents. Només en la metàfora el gen pot ser egoista. Excusar el seu cruel egoisme en la genètica dawkiniana seria tan falaç com excusar l'holocaust en la sagnant relació que tenen el lleó i la gasela. És una fal·làcia que només els infants es poden permetre i que ilustra molt bé aquesta frase de Pascal: L'homme n'est ni ange ni bête, et le malheur veut que qui veut faire l'ange fait la bête.
.

26.3.07

"Es casi seguro que no hay Dios"

En la modèstia dels propòsits de Dawkins es troba segurament una interessant mostra del problema de l'ateïsme. La desautorització que l'escèptic pugui fer dels arguments sobre els que s'acostuma a fonamentar l'existència de Déu no porta a concloure, ni pot fer-ho, la premisa oposada; la no-existència de Déu. El problema de l'ateu és, com les sempre anyorades armes de destrucció massiva, que si bé és possible demostrar l'existència d'alguna cosa, no ho és demostrar la seva no-existència. Mentre no es trobin, tant poden estar a Iràn com no ser-hi. També aquí i per reducció a l'absurd es fa patent un problema de l'escepticisme; el dubtar de la pròpia condició d'homo dubitans seria la porta d'entrada del dogmàtic.
.

25.3.07

Les llagostes

La referència racial és llicència de la premsa esportiva. Forma part de l'extens vocabulari que comparteixen en exclusiva el periodisme esportiu i la seva font; la crònica de guerra, malgrat el reporter d'entre bombes hagi de ser necessariament més curós amb aquestes coses perquè podria mentir. Recordar les particularitats d'aquesta secció del diari és segurament un excés de paternalisme dels que només es pot permetre qui té la seguretat de gaudir del privilegi del poder però la informació és poder. Així informa que carrerón no és un terme admès per la RAE. No per res, per contextualitzar, perquè això són els esports i no hi ha més autoritat que la musa del periodista. Tot literatura, tot metàfora: El único sonido audible eran los corazones taquicárdicos. Tot mentida. Per gran satisfacció dels fidels lectors de Freud, Schopenhauer i diaris esportius; tot representació. Aquest és l'àmbit de l'esport i la seva condemna en el camp de la defensa teòrica. Hi ha 22 paios amb calça curta darrera una pilota, un home que puja a un cotxe i fa voltes a un circuit tancat i fins i tot qui es posa davant un toro intenant que la seva sang no s'uneixi a la de la bèstia camí de la bugaderia. No hi ha defensa teòrica possible perquè la raó no ho abasta tot. Woody Allen ho explica tot a la famosa escena de les llagostes a Annie Hall. Alvi Singer i Annie Hall són a la cuina i les llagostes que havien pensat cruspir-se corren ara per la casa. Només el que uneix la parella en aquella cuina fa impensable qualificar aquella escena de ridícula. Quan l'escena es repeteix i una model ocupa el lloc d'Annie una certa dosis de ridícul envolta la figura de l'adorable Alvi. Amb els paios en calçotets passa igual; les llagostes hi són sempre i són sempre per terra, però només el que ens uneix davant aquella deliciosa menja enfrontada a l'abisme de l'olla bullent explica el sentit en el que que l'esport com el titular, sempre impresentable, ens remou l'estómac.
.

Zelig

Tengo 12 años. Entro en una sinagoga. Le pregunto al rabino cuál es el sentido de la vida. Me lo explica. Pero lo hace en hebreo. No entiendo el hebreo. Propone cobrarme 600 dólares por clases de hebreo.
Woody Allen. Zelig

24.3.07

De l'amor a les bèsties

Només el plural m'impedeix declarar-me amant dels animals. Un pot estimar el seu gos o uns quants gossos com pot estimar una noia o unes quantes noies, però no pot estimar tots els cannis lupus o tots els éssers humans sense haver de renunciar al fonament de tot amor, el que Hume anomena el self-love. El cas de l'ós és paradigmàtic perquè només al blanc osset polar podem declarar amor, només en singular (of course!) i, encara més, només en alguns dels seus moments; fins que la primavera li porti les urpes. L'amor a la humanitat que declara l'humanista només es pot acceptar entenent que no és l'amor a allò que l'home és sinó a allò que l'home pot (Valéry), un amor que més aviat és a ningú que a tots. Només en singular estimem a les bèsties, com només en singular estimem les princeses o les putes. Ara estava sol. La nit queia sobre el llac, i la meva soledat era definitiva. El Fox no reviuria, ni ell ni cap altre gos amb el mateix capital genètic. S'havia enfonsat en l'anorreament íntegre cap al qual em dirigia al meu torn. Ara sabia amb certesa que havia conegut l'amor, atès que coneixia el sofriment. Només així.
.
De l'amor a les bèsties.
.
El Bandoler:
.
Era el segle XIX,
amb el nom d'en Joan Serra
es coneix un bandoler
per tothom en "La Pera".
.
Li agradava la sang,
i el xiprer encara recorda
tots els crits que allà han pregat:
pietat, pietat.
.
"No em mateu,
que tinc dos fills i una esposa,
us daré tot mon diner,
però no em claveu eixa daga.
No em mateu,
us demano per ma mare!-
Reseu l'últim "Crec en Déu".
- Pietat, pietat.
.
"L'endemà,
davant la Verge del Carme,
de genolls està pregant
i a dos ciris encén la flama.
Però altre cop surt del bosc
un gemec que el vent escampa
i el botxí no escoltarà:
pietat, pietat.
.
Però, Joan Serra,
avui t'ha mancat la sort,
dos soldats t'han pres ben fort
i ara estàs entre barrots.
L'endemà de bon matí
veu la forca preparada,
en "La Pera" dóna un crit,
és l'última pregària."
.
Quan jo sigui ben mort
i penjat de l'alta forca
i defalleixi mon cor
i m'aneu a posar a la fossa,
que algú resi una pregària
davant la Verge del Carme
i que dos ciris tinguin flama."
.
Ningú no ho va fer...
.

23.3.07

Rahola i els seus fantasmes

Després de llegir l'article de Rahola (dir el polèmic article de Rahola és all perquè, per bons o per dolents, els seus són sempre articles a primera línia de conflicte) i escoltar les seves declaracions responent al poc sentit democràtic d'alguns polacs he tingut una estona de cel, un moment d'eufòric optimisme. Per un moment he arribat a creure, per primera vegada, que la lògica basta per acabar amb el feixisme. Aquella dificultat que reconeixia la periodista en fer entendre la diferència entre el govern polac i la totalitat dels polacs (con el nacionalismo hemos topado, amigo Sancho) m'acompanya en la lenta caiguda al soteterra metropolità. Fosc món on el temps es prèn la llicència d'exercir un dret d'autodeterminació que ningú li ha concedit i que em porta a un ennuvolat 3 de Març. Recodo; "La que fue diputada del independentismo catalán, Pilar Rahola, escribe todos los sábados unos artículos sujetos a este epígrafe genérico: Redefinir Cataluña. Como los artículos no tienen más objetivo de que redefinirla a ella hay que aceptar que la actividad principal del pujolismo, esto es, la confusión entre los intereses de un hombre y de un país, se manifiesta hasta en los negociantes menores". M'excuso en la casualitat. Pura casualitat, de debò. Em poden creure.
.

22.3.07

C'est fou, mais c'est l'amour

És una història d'amor tràgica i per això es novel·la. Mentida. És una història d'amor novel·lada i per això és tràgica. El nostre príncep, àlies Thomas Dörflein, deixa casa i esposa para dedicarse en cuerpo y alma a sacar adelante, biberón mediante, cuatro tomas al día, a los dos oseznos hijos de Tosca, una osa polar ex empleada en un circo de la extinta República Democrática Alemana (RDA) y que, en éste su tercer parto, volvió a desentenderse de sus crías. Deixa Palau per alimentar una pudent bestiola. C'est fou, mais c'est l'amour. És la paradoxal història de l'amor als animals i el fantàstic concepte metropolità de les escales de doble sentit; les que pugen de la ratera al cel, de l'andana a les Tulleries, i les que baixen de la llum per endinsanr-se en la pudenta foscor. I l'amor als animals es genera de baixada, en sentit radicalment anti-platònic. Si Plató parteix de tu, bella, per entendre el concepte de bellesa, si parteix del concret per elevar-se i dels teus globus oculars n'escriu mites, l'ecologista ve de baixada i estima deconstruint, per reducció. Amb tu coneix l'amor, tots els homes som iguals, però a diferència del poeta ho fa després de furgar les teves entranyes. Així comença estimant la bèstia que portes dins, després en comença a tenir prou amb aguantar en vida el teu sistema nerviós, més tard amb que segueixis allà, a seques i a poder ser en silenci (me gustas cuando callas porque estás como ausente), quan ja baixa la lluna es conforma amb que hi siguis i normalment a aquestes alçades queda sense gasolina. No ha arribat mai a reduir el seu amor per tu a l'indivisible àtom grec i potser és d'aquí que li vé la mala relació amb les nuclears. El que semblava una paradoxa de l'ecologisme només és la seva conseqüència lògica, la seva reducció a l'absurd. Han passat d'estimar-te a tu a estimar les lleis de la naturalesa, de l'adorable osset blanc a la terrible cadena tròfica que el convertirà en adob. I si la natura no t'estima, ells tampoc. Per molt que siguis un exemplar únic, my teddy bear, per molt que estiguis en perill d'extinció; si la naturalesa no t'estima, ells tampoc. "Si una madre osa polar rechaza a su hijo, entonces creo que el zoo debería seguir los instintos de la naturaleza". Who am I to blow against the win?
.

21.3.07

Se comporten, coño!

Descartar l'utilitarisme en la consideració del valor de la filosofia fa encara més complicada la delimitació d'allò que podem esperar del filòsof. Considerant aquesta problemàtic no em sembla precisament conformista el recordatori de la màxima socràtica segons la qual el filòsof ha d'evitar creure saber allò que no sap. I per inclusió en el joc social, evitar que creguem saber allò que no sabem. En confrontació amb la realitat això es tradueix en un per què?, sense que hagi de ser necessariament el filòsof qui respongui i, fins i tot, sense que sigui exigible una resposta. Admetre que no tot se sap, com a reducció del només sé que no sé res socràtic. És així com el filòsof ha de baixar a l'arena i enfrontar-se amb l'infantilisme. Avui ho intentaven a La Vanguardia amb resultats que considero desastrosos. Partint de les declaracions d'uns infants amb cos gairebé adult davant la llei, els filòsofs exercien, se suposa, de filòsofs. O així es venien. Serveixin dos exemples. El primer en resposta a un alumne de batxillerat, un tal Víctor, que afirmava el següent: "Este tipo de política no me aporta nada, no me deja ver qual es la ideología que va más conmigo. Los veo a todos iguales". Abans del punt hi ha prou feina interrogativa, però la doctora Maria Dolors Obiols prefereix enfrontar-se al tòpic. No per buscar-ne el suport o per destacar-ne la seva abscència, sinó per destacar que alguns són més iguals que els altres; "Los que crispan son los de siempre; aquellos que practican un modelo de conducta que no ha evolucionado hacia formas más democráticas, y la derecha española no es democrática". L'aportació és la contrària a la que esperavem del filòsof; més seguretat, més lleugeresa i més seguretat en la lleugeresa. El segon exemple és només la guinda del Manhattan. "La derecha española es incívica, algo que no pasa con la izquierda". El problema no és que el filòsof tingui afinitats polítiques, ni tansols que les reconegui publicament; el problema és que el filòsof oblidi la direccionalitat d'aquesta vinculació; el why? Without you I'm nothing.
.

20.3.07

From Sidney

Aznar dixit:
.
"El objetivo de los ataques del 11-M fue cambiar el Gobierno, mientras que los del 11-S (en Estados Unidos) fueron distintos. (Los terroristas) atacaron Estados Unidos para demostrar al mundo su poder". Parapsicològica o el clàssic es así porque así lo digo yo.
.
"No debemos escaparnos de Iraq. Si escapamos sin haber conseguido la estabilidad es como aceptar que hemos perdido". El verb escapar ja descarta la possibilitat de parlar d'una victoria. El problema de l'Irak és que no hi hagi precedents de ningú temptat a fugir del Paradís. D'aquí el como aceptar que, que ens recorda que és massa tard per descartar la victoria. Era el primer que s'havia de descartar de camí a la guerra. Tampoc hi havia en joc l'estabilitat, és molt difícil imaginar res més estable que una dictadura. Hi havia en joc la matemàtica del mal menor, no una metafísica dels costums.
.
"Mi experiencia es que es imposible dialogar con el terrorismo, y que la única forma es luchar y derrotarlo". Paradoxal experiència que només s'aconsegueix dialogant.
.

19.3.07

Del sado al socialisme

Al primer cas la condemna només pot ser estètica, però hi és. L'embaixador d'Israel a Ecuador va ser "Hallado ebrio, desnudo y con objetos sadomasoquistas". El judici és estètic perquè el troben, no perquè hi sigui. Ser-hi només com a condició necessaria, però mai suficient per deixar de ser embaixador. L'hallado és el que el condemna a un clar not in my name. En el seu faci el que li roti. I l'hallado és també orígen del segon judici, el judici Barbeta. Ho sap Montilla que, entrevistat a Rac1, negava l'existència de tal verb al reduir al conflicte a una conversa personal. Te voy a joder, díjole él a ella fusta en mano. Coses de periodistes, de colegues, afirmava Zaragoza davant la senyora Terribas i, per extensió, davant nostre. Obviant l'hallado, segurament conscient que l'hallado és causa del judici. Te voy a joder, díjole él a ella fusta en mano, en mitad de la Gran Vía. Aquí l'hallado, aquí l'article de Barbeta, home que ens té poc acostumats als seus afers de llit. Israel, país poc preocupat per l'estètica quan en joc hi té la supervivència, ha actuat. Not in my name. En el seu foti el que li roti. Ha actuat perquè hi havia un hallado que despullava un Israel begut i disposat a la festa sadomasoquista. Lògic not in my name. I hallado és ara Antoni Bolaño, per desig exprés d'ella, atemorida per el que li deien fusta en mano. Si no hi hagués por, si no hi hagués poder, no hi hauria ètica. Bolaño diria, Barbeta callaria i escriuria. Però hi ha poder i el poder no només hi suma la por, sinó l'ètica. A diferència del begut del sado, aquí hi ha ètica a més de l'estètica. Sigui per una o per altra, els murs no valen perquè la fusta ja s'ha vist, perquè ella ha cridat que no.
.

18.3.07

L'òptica Pellicer

L'interès del conflicte de Pellicer i Trallero no és, malgrat els seus esforços, la bijuteria; nothing but miopia. És un problema òptic, dos t'estimo que s'encreuen sense poder-se reconèixer i on les perles només serveixen per seguir la pista. S'obra l'ostra a El Periódico, que titula l'entrevista amb les paraules de Pellicer; M'agradaria anunciar el triomf de Ségolène Royal. Trallero en reparteix el contingut, as usual; perles i llefiscosa musculatura. I l'agraïment de Pellicer, on la joia rellueix com mai; Manuel Trallero miente, manipula, saca las frases de contexto y no contrasta la información. La mentida de Trallero pot ser per pura casualística; només el guapo sap si la victoria de Ségolène és una de les ilusions de la seva vida. Però, entre tota aquesta deshidratada lliçó de deontologia periodísitca, és el context el que ens fa de brúixula. Perquè la resposta no acaba al titular, segueix gràcies a l'incrèdul periodista: --¿Quina notícia li agradaria poder donar?--El final d'ETA, la pacificació de l'Iraq, que el canvi climàtic no és tan nociu, i que Ségolène Royal és presidenta de França.--¿De debò?--M'agrada que una dona mani. Fins i tot crec que és necessari. Ens hauríem d'acostumar a mirar d'una altra manera. És una òptica diferent; era feminisme. Per collons, Trallero; sobra Sarko. Era la òptica, mirem-ho d'una altra manera. Encara queda molt per fer en la igualtat de sexes; Pellicer mai hagués parlat del senyor Royal en aquests termes.
.

17.3.07

Bandera blanca

En sessió de pataleta, la dreta se'ns manifesta contra una possible decisió del poble navarrès, dels navarresos si la lírica patriòtica els incomoda, i l'esquerra recupera els orígens manifestant-se en favor del paradís. També aquí cal diferenciar entre desig i destí. De la dreta poc a dir, molt a lamentar i fins i tot, en pecat de covardia, a témer. Només destacar que aquesta manifestació, as usual, contrasta radicalment amb el l'ha dit grossa de Rajoy; Si pogués parlar d'un en un amb els 44 milions d'espanyols, guanyaria les eleccions per majoria absoluta. Però encara hi ha alguna diferència entre manifestar-se contra el possible i fer-ho a favor de l'impossible. A l'esquerra hi tenim la teleologia espectral del Manifest Comunista i del pacifisme de La Pau Perpètua. La fe en aquella inevitable fita que només els dolents poden voler contradir, aquella talaia moral. És l'orígen del creure que el No a la Guerra pot transcendir l'Irak de Sadam Hussein. Mirin què diuen i què citen. Diuen: que la guerra, qualssevol guerra és desastrosa, irracional, repulsiva, recriminable, estúpida i criminal. Citen: "Els exèrcits permanents (miles perpetuus) han de desaparèixer totalment amb el temps. Doncs suposen una amenaça de guerra per a altres Estats amb la seva disposició a aparèixer sempre preparats per a la guerra". És fantàstic, perquè fins i tot Kant admet el pes del temps. D'aquí que hi hagi alguna diferència molt important entre el text de Kant i, per exemple, el lema de la manifestació. Por la paz, no a la guerra, no a la violencia, por el fin de la ocupación de Irak, por el cierre de Guantánamo. La manifestació és el cel aquí i ara. Per la pau sense demanar-se quina, no a la guerra altre cop obviant alternatives, no a la violencia the same again, por el fin de la ocupación de Irak again and again. Por el cierre de Guantánamo ja és una altra cosa, però resulta ser l'útlima. Vist que ja tot es repeteix, us deixo amb Zerolo; El portavoz de Asuntos Sociales del PSOE, Pedro Zerolo, ha subrayado que los manifestantes se verán respaldados por “el mejor himno que tiene España”: “Por la paz y contra la guerra”. Además, tendrán “la mejor de las banderas”: la blanca.
.

16.3.07

Traumes i patriotes

Traumes
.
Potser la perversió és meva, com Arturo Canalda descafeinat i amb sacarina, però la veig aparèixer al final d'aquest Juanjo; En esta misma línea de sensatez, de normalidad, de sentido común, nosotros abogaríamos por la puesta en marcha de una comisión parlamentaria que averiguara de una vez por todas quién es ahora el verdadero brazo político de ETA. No es fácil, claro, de ahí la necesidad de investigarlo. Pero quizá si lográramos descubrir a quién benefician sus crímenes, quién necesita de forma desesperada que los asesinos actúen, qué partido político hace caja cada vez que la organización criminal se convierte en noticia, hallaríamos la respuesta. Blanco y en botella (incluso en Botella), leche. Ell no es mulla, potser de leche, però la perversió hi és i la meva es diu PP. La conclusió que se m'apareix és aquesta: el PP és el verdadero brazo político de ETA. I és important recordar que és meva perquè Millás això no ho diu i, per tant, tants lectors tants barrets i cada lector amb els seus traumes. Suposo que el primer pas per guarir-se és acceptar el problema. El problema, en aquest cas, d'arribar a pensar que els senyors del PP prefereixen morir a seguir a la oposició.
.
Patriotes i nacionalistes
.
Disculpin l'egocentrisme però torno al comentari que vaig fer temps enrera al blog Filosofía Digital i que vaig publicar aquí mateix fa dos dies. D'aquest article de Montserrat Saborit al Singular Digital se'n pot extreure una possible diferenciació entre els termes nacionalista i patriota que al comentari reconeixia no saber establir. Discutible com tot, però interessant de considerar en vistes al debat proposat. Saborit explica la diferenciació que l’Institut de Ciències Socials de la Universitat de Lisboa estableix entre nacionalista i patriota definint així el nacionalista; qui defensa que s’ha de donar suport a la nació fins i tot quan el govern pren una decisió equivocada i afegeix la importància que és dóna als avantpassats i a la identitat nacional. El patriotisme queda reduït al que en diu raons pràctiques per estimar el país. Aquí no som utilitaristes però per eliminació, i posats a triar entre patriotes i nacionalistes segons aquesta consideració, diuen que som patriotes. Perquè estimem, però tan idiotes no som.
.

15.3.07

Aplaudeixin si volen

Isabel-Clara aplaudeix sorpresa per les terribles conseqüències de la fidelitat a la màxima sectària que resa; els enemics dels meus enemics són els meus amics. Però el que compta és que Rodríguez Ibarra ha dit que les expressions artístiques no poden sotmetre's a criteris de l'administració. I aquí és quan he començat a aplaudir-lo. Tinc la tele encesa i ara mateix aplaudeixen una prostituta que, cridant i sense vocalitzar per manca de dents, es declara representant de les seves col·legues. Sense documents ni suport verbal, per gràcia del director del programa. Però el que compta és que hi hagi prostituta al plató. I aquí és quan han començat a aplaudir. Quan el públic aplaudeix amb falsa espontaneïtat, hauria de ser conscient que assumeix com a pròpia la doctrina exposada i també les seves conseqüències, suposo. Per exemple, Isabel-Clara aplaudeix a Ibarra quan llança el boomerang; les expressions artístiques no poden sotmetre's a criteris de l'administració. Moralistes a banda, era això el que ens preocupava; que aquestes expressions artísitques s'hagin sotmès a criteris de l'administració rebent subvencions. Perquè talment com la possibilitat d'aplaudir no contradiu la possiblitat de no fer-ho, subvencionar aquestes obres suposa ja un judici de valor. Implica, per tant, que l'administració sotmeti aquestes expressions artísitiques als seus criteris. Aplaudeixen? Tan legítimo es subvencionar como criticar la subvención. No critico al gobierno extremeño. Allá ellos con sus criterios allá los electores de Extremadura con los suyos. Aplaudeixin. Si volen, és clar.
.

14.3.07

Nacionalitat, un fet històric inofensiu

Veient que Jesús Nava, de Filosofía Digital, obre un debat que es planteja molt interessant sobre "Nacionalisme o Patriotisme", recupero un comentari que vaig fer a la seva mateixa pàgina temps enrera, a un post titulat NACIONALIDAD: UN HECHO HISTÓRICO INOFENSIVO, por Bakunin, intentant respondre a les seves preguntes:
.
1. ¿Debo deducir de tu autodefinición política que antepones el sentimiento nacional al patriótico? ¿Cómo puede ser?
2. ¿Hasta dónde estais dispuestos a llegar los nacionalistas? ¿Deseais meramente un reconocimiento de vuestra nacionalidad histórica o queréis un Estado propio?
.
La meva resposta va ser, i crec que continua sent, aquesta:
Estimado Oliver:
No puedo responder en representación de todos los nacionalistas, ni nunca jamás quisiera sentirme legitimado para hacerlo, pero por supuesto que intentaré responder a tus preguntas. Siento decepcionarte pero he de admitir que no se contestar a la primera de tus cuestiones. No logro discernir entre el sentimiento nacional y el patriótico. Pero para evitar que mi incapacidad pueda ser interpretada como una evasión, debo decir que gusto de considerarme digno de tu dedicatoria. Cuándo me definí como “nacionalista que reniega del discurso patriótico” quería expresar que, a pesar de votar partidos nacionalistas, reniego del discurso que fomenta la confrontación, que habla de Catalunya en vez de hablar de los catalanes, etc. En éste sentido respondo a la segunda pregunta.
Como es sabido hay nacionalistas que no sólo están dispuestos a construir un Estado sino un totalitarismo. Un totalitarismo dónde los partidos ya no sólo no nacionalistas sino no izquierdistas (la mayoría de los nacionalistas en Catalunya se llaman izquierdistas) no tengan cabida. Nunca está de más decir que no es esta mi voluntad. Mis aspiraciones nacionalistas están precisamente al servicio del pueblo, pueblo catalán. Deseo un reconocimiento de nuestra nacionalidad histórica para defender el derecho de los catalanes a decidir sobre su futuro (el reconocimiento como nación cómo requisito para el derecho de autodeterminación, por lo tanto). Y si defiendo esta postura y apuesto por un Estado propio es para hacer más cercanas las instituciones al pueblo. Más cercanas en el sentido de que, por ejemplo, el Estatuto sea auténticamente la ley suprema que se dan los catalanes a sí mismos y que, por lo tanto, sean los catalanes y no el gobierno de Madrid y un partido catalán quien decida su forma de gobierno.
El problema de mi “separatismo” no se fundamenta en el enfrentamiento con España sino en aumentar la libertad -entendiendola al modo republicano de no-dominación- de los ciudadanos. De lo que se trata es de aumentar mi poder sobre las legislaciones a las que me debo someter y en este sentido el Parlamento catalán me resulta más cercano (y no sólo por cuestiones geográficas) que el Congreso de los Diputados que se suele considerar desde aquí como un padre al que pedir permiso.
Creyendo que los catalanes no somos ni más ni menos “adultos” que el resto del Estado (y visto lo visto en el proceso estatutario no me extrañará que alguien se sienta ofendido) defiendo que nadie excepto nosotros mismos tengamos derecho a elegir nuestro futuro como entidad (llámele nacional o lo que sea). Si no he dicho eso que suele acompañar mi última afirmación (un “en paz”) es porque no quiero dar a entender que la realidad en Cataluña sea equiparable al País Vasco en lo que a limitaciones de la libertad se refiere.Espero que mi respuesta haya sido suficientemente clara (debo admitir mis dudas al respecto). No hay que decir que no me siento comprometido sino al contrario halagado por tu interés. Muchas gracias.
Un cordial saludo,
Ferran

13.3.07

Perdó per la poesia

Aquest és el comentari que Pel Bloc Gros ha deixat al meu post anterior:
.
"ens"? "tenim"?
Qui és el subjecte plural aquest? Això no em lliga amb el que sols opinar.
"Tenim immigrants socialistes per regalar"? Els "tenim"? És com si un funcionari d'aena o de renfe digués "tenemos catalanes para regalar" o no?
.
Fujo un moment, però no gaire lluny i prometo tornar a l'estudi. Que això no lligui amb el que solc opinar no només és un problema sinó que gairebé em fa il·lusió. Perquè l'autèntic pensament és essencialment massoquista i, as Heidegger said, el pensar ha de pensar contra si mateix i sols ho aconsegueix rares voltes. Podria ser aquesta una de les voltes. Però tornem-hi de camí a l'estudi. Ens pregunten sobre el subjecte del plural i crec entendre'n els motius. Si hi ha una diferència entre poeta i científic, i en aquesta pàgina i en aquesta vida tenim una certa tendència a intentar ser fastigosament científics, és la distància entre les paraules i el seu abisme. Entre els teus ulls i les oliveres, quan el poeta no hi posa res, el científic hi posa massa, tant que no és estrany que al final els ulls i les oliveres no s'arrivin a trobar mai més. Vem pecar de poetes i ara tornem a casa. Substitueixi el poètic possesiu per un trist i neutre hi ha. Ja no tenim res, ja no hi ha subjecte de cap plural, però hi continuen havent molts immigrants socialistes. Hem pecat sovint de poetes, i aquesta mateixa crítica ha estat en aquest blog a l'orígen de molts escrits, però sempre hem intentat fer-ho creient que realment els ulls portaven a les oliveres. O sigui, que quan hem criticat un adjectiu ho hem fet per anar més enllà de l'adjectiu, perquè l'adjectiu no estava sol, ho hem fet com a covarda excusa, en definitiva, per criticar allò que ens semblava massa gran. Això, dels teus ulls a la poesia. I perdó per la poesia.
.

12.3.07

Salva veritate

Salva veritate és una substitució que no modifica l'argument. Com els bons actors interpretant Hamlet. Salva veritate en pots substituir un bo per un altre bo perquè saben adaptar-se al text i no convertir Hamlet en un jove actor del segle XXI. Però sobretot com els mals actors interpretant Hamlet. Sense variacions perquè de la mateixa manera que res s'assembla més a un espanyol de dretes que un espanyol d'esquerres, no hi ha res més semblant que dos mals actors davant un text de sobrepassi les seves possibilitats, davant de qualsevol text de fet. Doncs res més trist que ser substituible. Res més trist que saber que sense vos, monsieur, la historia segueixi sense posar en perill el seu fil argumental. Res més trist que exercir de caixera de supermercat o de Montilla. Perquè aquesta és la seva funció, no posar traves a l'argument. De la caixera què cal dir-ne, avui tu i demà jo. I de Montilla poc més; d'inmigrants socialistes en tenim per regalar, de gent sense mèrits acadèmics, ni mèrits empresarials, fins i tot de gent que no sap parlar el català, de gent així, de gent mediocre en tenim per regalar i tots ells poden ser regalats o comprats sense que la nostra història, encara més, sense que la història lluny de localismes més o menys amplis, se'n ressenti. Crec que és la primera vegada que ens passa. La primera vegada que tenim un president que no construeix la història sinó que es limita a deixar-la passar. Post-maragallisme per la discressió però sobretot post-meritòcracia perquè aquesta discressió la pot exercir qualsevol d'aquells múltiples mediocres que té a disposició la cúpula socialista. Salva veritate avança la història i, segurament per primera vegada, veiem que aquest anar fent ens pot destruir. Segurament no sigui culpa d'ERC perquè no tothom s'atreveix amb un Hamlet que sap que li ve gran. Segurament haurem de donar gràcies al Jose per demostrar-nos que és la mediocritat el que ens acabarà matant.
.

11.3.07

Culpable

No hi ha millor justificació de l'atac que el publicitar-lo com a defensa. D'aquí, per exemple, el feixisme de la imatge. O la seva excusa, la convocatoria popular. I fins i tot aquesta expressió, eco de la intel·ligència militar de Groucho: "serena indignación". A l'altra banda de la prodigiosa serena indignación retrobem els orígens de la màxima; no hi ha millor defensa que un bon atac. Són les paraules de Pepiño i les seves matemàtiques. I aquest reprocha que pressuposa la legitimitat de l'atac i la fantàstica talaia moral que es reserva l'esquerra. Des d'aquestes alçades tot discurs cau pel seu propi pes, per poca massa que tingui. Així es reprocha haber oblidat les víctimes d'Irak, de l'11-M i no les del càncer de pulmó. Perquè, recordem-ho, fumar també mata. Mata sense culpa, pobre, però sense culpa també es poden fer víctimes. Volgués pepiño ser tabac! Parlar sense vergonya ja ho fa, però sense poder evitar la culpa encara que només sigui com a simple acusació. Alors, j'acuse. Aquesta unió de l'11-M i el PP, que només pot donar-se a través de la culpa, com a mampara moral i com a condemna del discurs de Blanco i, per extensió i només per extensió, del propi Blanco. A això cal afegir-hi la virtut de sumar la ciència, sempre impecable en el terreny de l'ètica, a l'autèntica perversió moral. El número de manifestantes fueron "la mitad de los que han muerto en la guerra de Irak". Altre cop trobo a faltar la comparació amb els morts per càncer de pulmó, però altre cop crec entendre els motius de la tria de Blanco; la culpa del PP anula qualsevol legitimitat del seu discurs. La culpa del PP que no és simple base del discurs, sinó autèntic dogma de fe contra el que els tímids intents de defensa de Rajoy quan defensa el caràcter democràtic i cívic (!) de la manifestació poc hi poden fer.
.

10.3.07

"Parece que fomenta el turismo sexual"

El pes buscat és sempre el de les raons. I aquí les declaracions del defensor del menor, Arturo Canalda: Es una imagen dura, con niñas muy pequeñas escogidas cuidadosamente por sus rasgos con la intención de llamar la atención. Parece que fomenta el turismo sexual. No se puede tolerar. Que la intenció de l'anunci sigui cridar l'atenció! I el parece que com a parece només pot ser personal. Com el que de dur pugui tenir el somriure de dues nenes orientals. A mi me parece hauria de dir el lladre. I extreure d'un a mi me parece un categòric no se puede tolerar és fonament del totalitarisme. No dic que el defensor del menor sigui totalitarista, dic que lamentablement les seves raons no ens permeten afirmar tampoc lo contrari. Con este anuncio, Armani está lanzando un doble mensaje: por un lado provoca confusión en los adultos, que quedan impactados, y por otro, confunde a los niños, que no perciben que se les esté anunciando ropa. Es innecesaria, podrían haber recurrido a niños jugando y vestidos con otras prendas. Dos missatges; el govern ha de protegir els adults de la confusió i els anuncis de roba infantil s'adrecen al nens. Dues mentides, espero. La primera l'espero per demòcrata. La segona perquè hi ha diferència entre el comprador i el consumidor, diferència que en aquest cas es posa de manifest davant l'obvietat de que no són els nens de 5 anys els que compren la seva roba i que serveix per orientar moltes campanyes publicitaries, com les de roba interior. De l'home que no tindras als calçotets del teu marit. I després la lliçó moral. Un "mira, así se hace": podrían haber recurrido a niños jugando y vestidos con otras prendas. Podrian que només dissimula l'hipocresia. No és un podrían, es un deberían. Eccolo: No se puede permitir. Igual que pasó con la publicidad de Dolce&Gabbana, que daba una imagen que podía aludir a la violencia de género, hay que dejar constancia de que Armani no puede usar este tipo de imágenes. Altre cop el terrible salt; del no quiero al no debo i del no debo al no debes. I tot ve d'aquest parece, d'aquest vergonyós me parece.
.

9.3.07

Els moments de la llibertat

Sota el titular, el show. Científicos alemanes consiguen conocer las intenciones de las personas antes de que sean realizadas. En un laboratorio alemán saben lo que vas a hacer incluso antes de que lo pienses. No es ciencia ficción, ni una película al estilo Minority Report, es una realidad conseguida mediante un escáner cerebral. No es la primera vez que se consigue "ver" los pensamientos de una persona pero sí que se logra detectar las decisiones de alguien antes de que las tome. L'afirmació de que es poden detectar les decisions d'algú abans de que les prengui és falsa sempre que no vagi acompanyada de, com a mínim, una indubtable afirmació del determinisme. Una legitimació que hauria de trobar suport definitiu a la màxima de que, donades unes determinades condicions, només hi ha una actuació possible i que, per tant, faria acceptable així una apriorística deducció dels efectes del simple coneixement de les causes, una deducció, per tant, que acabaria definitivament amb qualsevol possibilitat de defensar la llibertat humana. El problema no és la ciència, no pot ser la ciència si volem ser raonables. El problema és el fer dir a la ciència allò que la ciència no diu. I el que diu i no diu la ciència ho delimita el propi titular, a l'estil Ser. No és el mateix conèixer les intencions de les persones abans de que aquestes intencions es converteixin en acte, abans que aquestes perdin el seu caràcter de potencialitat, que conèixer allò que lògicament estem impossibilitats a conèixer, les intencions que encara no són ni tansols intencions. Possibilitat aquesta, per ara, només pensable desde Hollywood i els seus salts en el temps. Una qüestió que planteja la ciència i no el periodista és la possibilitat de parlar, crec que per primera vegada, dels moments de la llibertat. O sigui, de determinar un moment i un lloc, un temps i un espai (dins el cervell mateix), on el pas de voluntat a fet, de potència a acte o de decisió a actuació, sigui irreversible, definitiu. És aquí on hi hauria el pes del debat ètic, en la possibilitat de justificar una condemna per un acte encara no comès però ja inevitable.
.

8.3.07

Dia de la rentadora

.
Les reivindicacions feministes, sexistes, racials, nacionalistes i un llarg i extensible etc. són fonamentades quan reivindiquen el fonamental. Aquella igualtat originaria que podem justificar, fins i tot atemorits davant déus o davant qualsevol abstracció amb aparença poètica, en la simple codificació del genoma. Allà la justificació de l'especialisme tant criticat pels auto-anomenats animalistes i una igualtat formal en la que es fonamenta, per exemple, la Declaració Universal del Drets Humans. Humans, és clar. No hi ha universals de la dona. I en aquest universalisme pensava al constatar que no hi ha dia de l'Home més enllà de reivindicacions més o menys surrealistes. La crítica que fa Hegel a la filosofia idealista del, fins els moments precedents a aquesta crítica, seu amic Schelling és d'un grafisme fantàstic. Així com Hegel defensa un universal, esperit o Absolut que superi la contradicció dels seus moments o realitats parcials incloent-les en el seu desplegament (talment com l'arbre és desplegament del brot, que és a la vegada negació de la llavor), l'Absolut de Schelling és, en imatge de Hegel; com una vaca negra, en un prat negre en una negra nit. Idealisme fonamentat, per tant, l'anulació dels oposats. Tornant al dia d'avui (ahir pel lector); impossible defensar cap igualtat universalitzable a través de convertir l'anècdota en fonament. Si no hi ha universalitat de la negra vaca, si no hi ha universalitat de la llavor (embrió en estat de vida latent), potser hauriem de deixar de defensar l'ús de la rentadora com a principi d'igualtat. Fora dels acudits, s'entén.
.

7.3.07

Temps de Ségolènes?

Llegeixo l'entrevista amb la candidata socialista francesa Ségolène Royal que publica el diari Le Monde. Je ne dois rien à personne si ce n'est au peuple français. Ho diu Ségolène i destaquen dues coses; la contradicció i el temps verbal. Sumant; la contradicció d'agraïr a ningú i a tothom el que encara no ha succeït. La contradicció pot ser efecte d'influències del socialisme peninsular i aquella aparent apologia de la mediocritat que feia ZP a El País. Només els mediocres conscients de ser-ho dónen les gràcies davant l'èxit. I aquesta és la importància del temps verbal. Perquè si ZP es podia permetre el luxe de mostrar-se com un mediocre agraït davant la societat espanyola era només des de la seguretat del càrrec. Només des de la consciència de ser, sinó el més preparat, un dels millors preparats d'Espanya per ser-ne el "Presidente" es pot fer el gest magnànime d'afirmar que qualsevol pot estar al seu lloc. No és el cas de Ségolène i això la fa renunciar a aquest parlar en present que s'anunciava tornant ZP a la memòria. Salta perillosament les imposicions del màrketing pamfletari. El Manifest Comunista, per exemple, no pot començar millor: Un fantasma recorre Europa: el fantasme del comunisme. És l'anunci d'una inevitabilitat històrica que segurament està a l'orígen de la superioritat moral que l'esquerra assumeix sovint com a pròpia. Els bons serien aquells que fan avançar la història per on ha d'anar. És precisament aquesta diferència temporal que hi ha entre una Ségolène tot potència en tant que presidenciable i un Zapatero tot acte el que converteix en remarcable l'agraïment pel que pugui venir. Qüestió d'imatge suposo. Com qüestió d'imatge deu ser la causa d'aquesta nova contradicció fonamentada en aquest conflicte entre discurs modest i amor a la meritocràcia que surt a la llum quan li pregunten sobre la paritat home-dona. Je choisirai les plus compétents. En tenant compte à la fois de l'expérience et du désir de renouvellement, en ayant naturellement la parité pour objectif.
.

6.3.07

A strait street

És certament ben poca cosa, però si se'm permetés, faria una confessió: les "poques coses" cada dia m'apassionen i m'agraden més. Estic tan fatigat de constatar que darrera de les "grans coses" no hi ha absolutament res, que tendeixo gairebé inconscientment a valorar les coses amb un criteri contrari a les seves dimensions externes.
.
Josep Pla. El carrer estret
Ara queda determinar quines són les petites i les grans coses. El Barça, per exemple. És una gran cosa darrera la qual no hi ha absolutament res? O bé una petita cosa que cada dia ens apassiona i agrada més?
.

5.3.07

No ens ho crèiem?

Em sorprèn que es valori com un èxit del processat la resolució del cas de De Juana. Però em sorprèn sobretot perquè demostra fins a quin punt hem estat sentint i dient coses que no crèiem. Les imatges, com se sol dir, parlàven per si soles. Aquí un fanàtic, senyor lector. Un home que mata per la pàtria i que mor per la pàtria. Això dèiem, un fanàtic. I la voluntarietat del fanàtic, salvat el psiquiatre, només el fa encara més fanàtic. Salvat el psiquiàtre perquè no és el mateix parlar amb Déu que assegurar que Déu parla amb tu. Vaja, que no hi ha més cec que qui no hi vol veure. I malgrat ja no ens servia en termes generals, així seguiem entenent la vaga de fam. No en termes egoístes sinó en termes mesiànics, gairebé ascètics. Mort en denuncia de la injustícia, gairebé a la socràtica. Però el camí cap a Euskadi no és una travessia del desert, autèntica fita del mesies. Aquí l'autopista fa el camí invers. No és una fugida gloriosa vaja, perquè aquí no es tractava de fugir. Era precisament l'entorn el que convertia De Juana heroi, en màrtir o el que sigui. El que dignificava el fanàtic davant la resta de fanàtics, vaja. No és cert que ningú quedi bé en calçotets a les fotos; Superman hi queda de conya, però no en canvi amb un platet de sopa. I la qüestió és que si considerem un èxit de l'heroi el fugir de la seva heròica situació, com si Sòcrates no hagués passat per la cicuta, si l'autopista no allunya sinó que apropa De Juana a la seva autèntica llar, sopeta, sabatilles i pijama de quadrets, és que no ens ho crèiem. I potser ja era hora, no ho sé.
.

4.3.07

Tolerància de prostíbul

Només l'amor a una paraula tolerància reduida a simple estructura, a tren de lletres, justifica aquesta pregunta; és tolerable el sexe sense amor? No és la tolerància el que aquí es posa en joc. Hi ha possibles consideracions morals, però davant l'existència del sexe sense amor no hi ha diferenciació geràrquica que impliqui una possibilitat de tolerància. I encara hi ha una altra qüestió que impedeix convertir l'acte sexual sense amor en problema de tolerància; que només els participants a l'acte puguin ser conscients de la naturalesa del propi acte. No hi ha objectivitat possible, per tant. I aquesta impossibilitat de l'objectivitat impossibilita que es pugui mantenir l'estructura de la pregunta en el pas a la legislació que fan a l'article Dolors Clavell i Laia Ortiz (ICV). És socialment tolerable el sexe sense amor i a canvi de diners? En l'àmbit de la legislació sí que té sentit parlar de tolerància. Hi ha aquella diferenciació de jerarquia que la possibilita perquè entre el legislador i el ciutadà hi pot haver l'espai de poder que separa el tolerant del tolerat. Però més enllà d'aquesta distància que marca el poder, hi ha una qüestió que té un pes fonamental en la societat liberal; el reconeixement de que cada individu defineixi en ell i per ell mateix el model de bona vida. Sense que, per tant, cap de les consideracions morals que es puguin tenir respecte a aquesta elecció tinguin pes suficient com per contradir-la. I en aquest reconeixement del pes de l'individualisme hi entra en joc l'autèntic valor del respecte en oposició a la tolerància. En el reconèixer que la prostituta pot actuar com a major d'edat, entenent que això poc té a veure amb el seu DNI i molt amb la seva capacitat de decidir el seu propi camí, el seu propi model de vida, es posa de manifest el valor del respecte i el descrèdit de la tolerància. Perquè el que converteix la prostituta en un ésser mereixedor de respecte no és la seva professió sinó la seva capacitat, encara més, la seva necessitat d'elecció. Contra la tolerància i el paternalisme, majoria d'edat i el respecte que d'aquesta se'n deriva.
.

3.3.07

L'onanisme del lógos

Debia ser amb certa resignació a l'utilitarisme que es presenta com a imperant que el masturbador de paraules i catedràtics en acte i potència, Ángel Gabilondo, anunciava com a propera la mort del lógos. Camí de la mort seguint una màxima utilitarista que anunciem amb aquests termes: si una cosa no és útil acaba morint. Polèmic és ja el terme cosa, però assumim que cosa pugui designar qualsevol manifestació del real; des de l'amor a la merda de gos. Coses som, per tant, també nosaltres. Diguin-li ens, si ho prefereixen. Doncs bé, aquesta màxima que es diu utilitarista, es manifesta impotent davant la concepció de la filosofia com a l'exercici del pensament. No ja com entesa com la professió del senyor Gabilondo o l'objecte de dedicació d'uns pocs penjats (penjats a la kantiana, entre el cel i la terra; penjats, per tant, en el no-res com recordaria Schopenhauer), sinó com l'exercici al que inevitablement es veu abocat l'ésser humà a causa precisament de la seva humana condició. Es manifesta insuficient de la mateixa manera que es mostraria insuficient en referència a la ciència. Però la ciència té la gran sort de poder-se diferenciar de la tècnica. Així, mentre la tècnica no pot ser més que útil perquè és la utilitat la que defineix la seva naturalesa, la ciència no mira més que cap a ella mateixa, només a ella se serveix. Diferència aquesta, la que hi ha entre tècnica i ciència, que relativitza la sorpresa davant ximpanzès que cacen amb fletxes. Perquè és un exercici gairebé idèntic a la instintiva ingesta de certes plantes guaridores que s'observa en molts animals. No hi ha perquè, no hi ha ciència per tant, només és tècnica. I si ens podem servir de la ingesta de verdures per distingir entre la ciència i la tècnica remarcant que el perquè només afecta la primera, ens servirem de la xocolata per referir la naturalesa del pensar, de la filosofia entesa com a alguna cosa més important que l'ocupació del filosòf. Perquè no tenint un equivalent a la tècnica a la que oposar la filosofia, ens conformarem a destacar que la aquest exercitar-se en la nostra humana condició que rep el nom de pensament resulta, com la ingesta de xocolata per la majoria, exercici plaent per ell mateix, independentment dels resultats que de l'exercici se'n puguin derivar. Valorar la filosofia per la seva aplicació pràctica seria com valorar el menjar xocolata per les seves aportacions nutritives. No hi ha pensament propiament útil, per tant, no hi ha filosofar destinat a solucionar els problemes del món perquè són els problemes del món els que, precisament, es creen en el pensar. Encara més, és el pensar el que crea el món. Pot morir el lógos per inútil? Pot morir, però no per inútil. El lógos pot morir quan no hi hagi representant a la terra de l'homo loquens. Fins aleshores no hi ha possible llei educativa que pugui posar en perill l'autèntica filosofia, l'onanisme del lógos.
.

2.3.07

La salut

És difícil l'ordenació dels valors en un terreny tan dens com la política. Veient com les restes de Don Iñaki, aquest ens fracassat en la seva ascètica ascenció l'autèntic regne dels pares de la pàtria, enfilen cap a terres basques i complagut pel caràcter de previsible de l'actitut del senyor Rajoy (I, II), recordo un breu però interessant intent d'ordenació que va fer el diputat popular Daniel Sirera al Singular Digital. Interessant ho és sobretot en mesura del seu fracàs, que es manifesta a la llum de De Juana en el títol mateix del redactat; Primer de tot, la salut. I si una cosa fa difícil aquesta ordenació dels valors en la política o en qualsevol àmbit abocat a la densa realitat és la contingència del dens en oposició a l'eteri, al suprem. El mateix Sirera admet implícitament aquesta contingència quan posa el plural en l'afirmació de més pes del panflet: Una de les principals funcions dels poders públics ha de ser treballar per a protegir la salut dels ciutadans. He dit panflet. Ho dic per una senzilla raó; quan el panflet es comença a escriure la conclusió ja està clara. O sigui, quan el senyor Sirera pretén endreçar els valors de la nostra societat, ho fa sabent que l'ordre ha de ser diferent al dels demés partits polítics i, en aquest cas concret, sobretot d'ICV. Que sempre hi ha un preu és clar quan els que es diuen liberals posen la salut entre una de les principals funcions dels poders públics. No la seva garantia, atenció. Aquesta preocupació per la salut és la que protegeix el ciutadà d'ell mateix. O de Burger King, que acostuma a ser el mateix. I per això el que val per lluitar contra McDonald's, contra Burger King, contra el tabac i l'acohol o, en definitiva, el que val per protegir el ciutadà d'ell mateix, no val per protegir al ciutadà (de les bèsties venim i amb elles vivim) De Juana Chaos. I que la salut ja no valgui no és una qüestió com la de l'ortogràfica excepció que confirma la norma, demostra que no hi ha norma capaç d'endreçar res publicada en forma de panflet. Si el PP té tant clar que la salut ja no val és simplement perquè mai va valer. No era d'això del que estàvem parlant, vaja.
.