28.2.07

De centre a satèl·lit

Potser resulti falsa l'oposició entre raó i fe. Potser malgrat creiem que un diàleg entre raó i fe només té sentit si la fe plega, o potser precisament per això, perquè creiem que només davant la rendició de la fe el diàleg té sentit, potser perquè creiem en la inevitabilitat del plantejament racional que hi ha, no ja en cada discurs religiós per bèstia que sigui, sinó en cadascú de nosaltres per bèsties que poguem ser, potser per això del que es tracta és de distingir entre dos tipus de discurs racional. I potser es tracti d'evidenciar la importància de la diferència entre el discurs que s'admet coix i s'agrada caminant de tort i el discurs que, malgrat ser coix no s'hi vol veure. Necessariament coixos, cal dir. Perquè en tant que discurs és ja coix, o sigui, perquè no hi ha discurs definitiu, no hi ha obra final. Camins, no obres anunciava Heidegger. I camins d'entrebancs, camins de grans hòsties i grans capgiraments. De centre de l'univers a satèl·lit solar, per recordar només una gran hòstia i un gran capgirament. I d'hòstia en hòstia fem camí. És per això que tota filosofia que no s'exerciti en el massoquisme és filosofia mancada. No n'hi ha prou en matar al pare, al fill i l'esperit sant. No n'hi ha prou perquè manca el dolor en carn pròpia, manca el terror de l'incertesa i l'angoixa de la terrible condemna a la tria. Manca el conèixer l'abisme que suposa la sartriana condemna a la llibertat. El cagadubtes es pessiga.
.

27.2.07

Contra la tolerància

Contra la tolerància. Perquè la tolerància indica la presència d'un tolerant i un tolerat. O sigui, una diferència precisament on no hi pot ser, en orígen. Malgrat l'orígen vaja. M'explico. És sobre la republicana idea de la igualtat originaria de tots els éssers humans, per humans, no per éssers, sobre el que es construeix el discurs de la tolerància. I és així, per exemple, que, recordant aquesta igualtat originaria a la que alguns no considerem desencertat anomenar dignitat, es construeixen alguns discursos sobre la multiculturalitat. Amb un preu que no és poca cosa. Amb el preu d'obviar la diferència entre potència i acte. Fa poc vaig llegir les declaracions d'un actor on assegurava que tots portem un psicòpata dins. Això és la potència, però no caldria recordar que el que jutgem sempre són els actes. I aquest és el preu de la tolerància. Acceptar que el mateix respecte que mereixen totes les persones és extensible a totes les cultures obviant el potencial psicòpata. I és així que afirmant que totes les cultures són iguals perquè en totes elles hi ha alguna cosa mereixedora de respecte incondicional, alguna cosa de propiament humana que les dignifica, acabem considerant que no hi ha diferència entre el psicòpata i vostè, amable lector. I és així que, assumint que no hi ha diferència pel simple fet que l'orígen garanteix que podria no haver-ne, no hi ha judici possible. És així que hi ha relativisme. I contra el relativisme, contra el perdó paternal, l'exigència de l'adult, la ètica de la responsabilitat de fer efectiva la potencialitat comú, de posar en acte l'essència de loquens que caracteritza l'ésser humà. Contra el relativisme, contra la tolerància, contra el paternalisme, contra el fals progressisme i, en definitiva, contra la primacia de la barbàrie, l'exigència de les formes, l'exigència de la ètica discursiva. L'exigència, en definitiva, que torni a ser l'exercitar-se en allò que ens és comú el que es valori.
.
.

26.2.07

Nacionalisme passiu o tonteria banalitzant

Jaume Subirana, escriptor, fa una gran demostració de com ser nacionalista sense necessitat de morir en l'intent. Només cal reclamar als no-nacionalistes que siguin ells els que ens construeixin el país. Fins i tot quan aquests no-nacionalistes no són ni catalans. D'aquí que sigui fins i tot capaç de reclamar sentit nacional a un nord-americà com Woody Allen.
Una de les conseqüències de la fama mundial és la tonteria banalitzant. Ho dic tant per la meva capital com per un dels meus directors de cinema predilectes (deixem el futbol per a un altre dia, avui). Fa temps que circulava el rumor que Woody Allen, Amic de Barcelona que té a la ciutat un dels públics més fidels del món, planejava rodar una pel·lícula als nostres carrers. Ara ja sembla que la cosa és imminent, perquè el projecte té dates (Allen i família s'instal·laran a Barcelona pels volts del proper estiu) i comença a tenir també noms propis. I no n'hi ha hagut prou amb els retortolligaments de ventre en saber que la protagonista serà Penélope Cruz (Almodóvar ja en va fer una catalaneta ingènua amb pis modernista i mare falsificadora a Todo sobre mi madre): s'acaba de filtrar que li donarà la rèplica, ració doble de cosmopolitisme, Javier Bardem. Si aquest és el nivell del casting barceloní, un prefereix no imaginar-se gaire el guió ni les localitzacions... Diu que no serà la típica pel·lícula amb postaletes gaudinianes. Ah,no? ¿De veritat, senyor Allen, que no té a mà cap altra parella per associar arreu del món amb la ciutat de Cerdà, Balaguer, Gamper, Salvat-Papasseit, Miró, Sert, Rodoreda, Seguí, Samaranch, Amaya, Porcioles, Puig Antich, Serrat, Ocaña, Sisa, Maragall o Monzó? I Scarlett Johansson? I Mira Sorvino? I Mia Farrow? I Diane Keaton? I Jonathan Rhys Meyers? I Hugh Grant? I Sean Penn? ¿Quin mal hem fet nosaltres per haver de veure'ns duts pel món de la mà de dos que ja van demostrar del que són capaços amb Bigas Luna a Jamón, jamón, lliçó de sofisticació línia Monegros? La nostra pel·lícula serà coproduïda per Antena 3, és clar, però també hi ha pel mig Mediapro. Que Jaume Roures ens agafi confessats.

25.2.07

Vida de blogger ("una modernidad bien y mal entendida")

Para qué sirve tener un blog? Objetivo principal: contar tu vida en internet es todo ventajas. Compartes tus vivencias con gente desconocida que no te juzga (o sí, pero es menos doloroso) y evitas dar el coñazo a los amigos con tus neuras. Hay mil opciones para que te des a la vida blogger: puedes ponerte metafísico y teorizar sobre tu (¿mísera? ¿felicísima? ¿Increíble?); darle un sentido práctico (un diario con el que mantener el contacto con tus amigos y familiares si viven lejos), hacer uno temático (deporte, recetas de cocina...) para intercambiar vivencias... o convertirte en un oráculo como Popy B (http://www.popyb.blogspot.com/), que cuenta todos los secretos de la modernidad bien y mal entendida.
.
Manifest per una vida de blogger bien y mal entendida extret de la moderna revista Rolling Stone.


.

24.2.07

records entre llençols rosa pàl·lid (secrets)

Un relat preciós de la Nirveta:
.
I, de sobte va sentir l’impuls de mirar-la i es va girar.. tenia 17 anys i acabava de fer l’amor per primera vegada. Pell bruna i brillant que contrastava amb la seva, marcada pel pas del temps. Ella mai s’havia divertit tant. Ell mai havia estimat tant, ni tant sols a la seva dona. Feia temps que vivien en aquella bombolla, refugiats de la realitat. Feia temps que aprenien l’un de l’altre. Ell la protegia de l’exterior, entre els seus braços. Ella el protegia de l’envelliment, entre les seves cames. Només existien ells dos i la llum tènue del capvespre que els acaronava el cos nu. Experiència i puresa es barrejaven entre carícies, gemecs i abraçades eternes. Ella esclatava a riure quan ell, amb les seves mans aspres, escrivia promeses a les seves cuixes. Ell es desfeia de felicitat quan se sentia observat per aquells ulls que desprenien la màgia de mil estrelles. Junts eren capaços de viatjar a mil i un indrets, embolcallats amb els llençols de to rosa pàl·lid que recordaven els llavis d’ella.
.
I, de sobte, un petó fugaç i la fredor inundava el costat dret del llit. I l’alba els sorprenia: a ell dins del Mercedes, corrent cap al despatx; a ella, perduda entre il·lusions i desitjos, abraçant el coixí.
.
I, de sobte, dues vides, dos móns, dos estranys.. i un secret.
.
Publicat a Relats en Català.
.

23.2.07

L'alcohol i el profeta

Fem sociologia barata. Aquesta sociologia és la que no es mulla en la humanitat i per això ens limitarem a una relació causa-efecte. Es pregunta Maruja Torres al País; ¿Qué ley podrá impedir que nuestros adolescentes intenten aplacar el mal de su tiempo, el de no recibir respuestas a sus preguntas, y de, la mayoría de las veces, sufrirlo en suburbios para los que el futuro resulta impredecible? Deixem el tema dels suburbis perquè jo això no ho toco i potser entrar-hi ja seria excedir-nos en les rebaixes que avui oferim. Però hi ha la fantàstica idea del mal de su tiempo, del nostre temps vaja que resulta ser el de no rebre resposta a les nostres preguntes. Perdó pel canvi de persona però és imperatiu biològic i sóc massa jove per saltar-me'l. La causa és la falta de resposta i l'efecte l'alcoholisme. Doncs parlant d'aquesta falta de resposta recordo que persones tan diferents com Ayaan Hirshi Ali i Oleguer Presas eren elogiades pels qui els elogiaven de la mateixa manera; tenien les idees clares i les defensaven. Doncs bé, potser sigui precisament a causa d'aquesta valoració de la resposta que el que busquem sigui la comoditat en el dogmatisme. Veient que qualsevol dogmatisme rebrà, com a mínim, l'aprovació dels dogmàtics de la pròpia trinxera i veient també la carta de llibertat de que qualsevol fanàtic menor de 30 anys sembla gaudir, sempre és més atractiva la seguretat recolzada que l'escepticisme, solipsista per narius. I si és cert que ni el profeta ni l'alcohol en tenen la culpa serà segurament perquè a efectes pràctics venen a ser la mateixa cosa. Res més segur per l'alcohòlic que l'euforia etílica com pel musulmà l'etern èxtasi sexual.
.

22.2.07

Salvant les distàncies

Quan l'Institut Català de la Dona demana la retirada del cartell publicitari de Dolce & Gabbana ho fa plenament conscient de la necessitat d'argumentar-ne els motius. I és pel pes dels arguments pel que haurem de jutjar la petició. Retallo els entrecomentes perquè ells són la possibilitat del judici. Diuen que de l'anunci "pot deduir-se que és admissible la utilització de la força com un mitjà d'imposar-se sobre les dones". Ens hauríem de preguntar si la realitat d'aquesta possibilitat, o sigui, si el fet que d'aquest anunci es pugui deduir que és admisible..., és culpa o no de l'anunci. També diuen que aquest tipus d'imatges "suposa el reforç d'actituds que avui dia són un delicte, atempten contra els drets de les dones i denigren la seva imatge i en res afavoreix al treball realitzat durant molts anys per aconseguir la igualtat amb els homes". Continua vigent la pregunta anterior amb l'afegit de demanar-se si es pot culpabilitzar el fotògraf de l'incendi que pretén inmortalitzar. Però la primera sorpresa que m'assalta cada cop que llegeixo notícies com aquesta no és la voluntat protectora d'aquestes institucions, és la possibilitat que sigui una dona la que es presti a denigrar la imatge de gènere femení. És una sorpresa que ja m'assaltava quan Villatoro parlava de catalans anti-catalanistes i la Moliner era honorada com a fèmina anti-feminista però que Primo Levi m'ha ajudat a anular pel procediment lògic d'elevació de l'absurd.
I prominenti ebrei costituiscono un triste e notevole fenomeno umano. In loro convengono le sofrenze presenti, passate e ataviche, e la tradizione di ostilità verso lo straniero, per farne mostri di asocialità e di insensibilità.
Essi sono il tipico prodotto della struttura del Lager tedesco: si offra ad alcuni individui in stato de schiavitú una posizione privilegiata, un certo agio e una buona probabilità di sopravivere, esigendo in cambio il tradimento della naturale solidarietà coi loro compagni, e certamente vi sarà chi acceterà.
.
Primo Levi. Se questo è un uomo

21.2.07

Com el peix fora de l'aigua

Com sempre, volia tenir raó. Avui assegurava que la filosofia era una ciència i acceptava amb gran honestedat defensar aquesta afirmació fins les seves últimes conseqüències. Escoltant-lo amb l'admiració que sempre m'han despertat els que són capaços de morir per les més estúpides causes recordava a Heidegger quan diu que valorar la filosofia com a ciència és com valorar el peix per la seva capacitat de viure fora l'aigua. Doncs ell ho feia amb una insitència digna d'elogi i amb l'únic preu d'haver de redefinir el concepte de ciència. Fins les seves últimes conseqüències i aleshores sí; si tot és ciència la filosofia també ho ha de ser per força. Poc després llegia un article de Joan Costa-Font al Singular Digital on ens recordava unes paraules de Salvador Giner afirmant que l’èxit d’una societat es basa principalment en la qualitat i quantitat d’altruisme. No recordo què jutja Giner per l'èxit d'una societat però encara més interessant em semblaria recordar què entén per altruisme. Joan Costa-Font apunta una cosa interessant en aquesta frase: l’excés d’individualisme en les ambicions personals no porta a dedicar-se a coses que no donen per viure molt bé. La primera gran pregunta és sobre com hi pot haver un excés d'individualisme en les ambicions personals i després hi ha l'enorme càrrega d'aquest viure molt bé. Perquè és precisament d'això del que es tracta, de viure bé, molt bé o, en definitiva, de viure de la millor manera possible. I el principal problema de parlar d'altruisme i de coses que no donen per viure molt bé és oblidar que hi ha vida més enllà dels diners. Que també la més antropocèntrica de les lectures de Dawkins admet la possibilitat de parlar d'altruisme. Que com Schopenhauer recordava a Kant, la mateixa formulacio de l'imperatiu categòric pressuposa l'egoisme del legislador universal perquè només sabent el que és bo per nosaltres podem imaginar què serà bo per la totalitat dels éssers racionals. Que també aquests científics que malviuen amb beques passats els 40 deuen pensar que, malgrat tot, la seva vida no està tan lluny de semblar una bona vida. I que, en definitiva, jutjar com a bona la vida d'algú segons el seu sou pugui ser com jutjar l'essència del peix per la seva capacitat de respirar fora de l'aigua.
.

20.2.07

On my way back home

Per parlar de la felicitat, Sèneca parlava de barques i onades. És el pes de l'ancòra el que determina la nostra felicitat. La capacitat d'aguantar malgrat les onades. El trobar el pes que faci suportable la insuportable lleugeresa de l'ésser. La felicitat és qüestió de pes, doncs. El pes que cal a Abraham per superar l'Anfaegtelse, l'angoixa, el pànic a l'abisme. I ja en l'Abraham de Kierkegaard el pes es manifesta com el pes de la tria, de l'execució o no de l'infanticidi, en l'acció. Perquè el pes de la tria no recau en el fet que sigui, en la seva condició de verb, acció. El pes de la tria recau en que és ella mateixa l'acció, que l'acció és la tria. D'aquí l'Anfaegtelse, d'aquí el pes que suporta l'ésser enfrontat a la seva insuportable lleugeresa, el pes que suporta a les seves espatlles l'home condemnat a la tria, condemnat a l'acció. Nous sommes condamnés a être libres. Nous sommes seuls, sans excuses. Perquè aquesta condemna implica la impossibilitat del no-triar. No es pot evitar la tria perquè si no trio ja he triat. I així hem de reconèixer també el pes de la renúnica i la condició de fictícia de la passivitat. També de renuncies es construeix l'home. Jo, per exemple, sóc també la renúncia a una vida de laboratori. Tens moltes oportunitats per posar-li les banyes a la teva dona, però només en tens una per ser-li fidel. Condamné, parce qu’il ne s’est pas créé lui-même, et par ailleurs cependant libre, parce qu’une foie jeté dans le monde, il est responsable de tout ce qu’il fait. I davant aquesta insuportable lleugeresa, davant aquesta condemna a la llibertat, davant d'aquesta condemna a l'acció, davant aquestes onades i d'aquesta Anfaegtelse, potser quan diem que la felicitat és el desig de repetir només estem dient una cosa com que la felicitat és saber que si un dia dius que te'n penedeixes estaràs mentint. I laughed and shook his hand, and made my way back home.
.

16.2.07

Contra el filòsof fantasmal

Rellegint el post del senyor Alcoberro, i parlant ara amb una serenor més pròpia d'aquesta casa, em sorprenc (relativament, tot sigui dit) de les paraules amb que es tanca l'acte de la sessió sectària; que a hores d’ara encara calgui recordar obvietats com les de Mosterín en aquest text ja indica prou l’enderreriment de la teoria moral al món ibèric. Deixant de banda aquest nacionalisme tronat del que fa gala el filòsof, sorprenent és també la presència del caldre. El cas és que no cal recordar les obvietats que recorda Mosterín. Les obvietats, dic. A cap lector del llibre en qüestió li cal que li recordin que l'home forma part de la natura perquè no és cert que Gómez Pin defiende que el hombre estaría fuera de la naturaleza y la animalidad com tampoc és cert que Gómez Pin trobi en aquesta falsa separació una coartada per maltratar y torturar a los animales, ni que aquesta tortura sigui lo que el autor denomina "la causa del hombre". Serveixi només aquest primer paràgraf per veure fins a quin punt la filosofia és incompatible amb el sectarisme. Perquè si la filosofia és en la seva essència interrogació sobre la veritat, el secatrisme no és altra cosa que la construcció d'aquesta veritat en favor de la causa superior que l'organització representa. Així lluiten Mosterín i Alcoberro, per causes algunes de les quals difereixen fonamentalment, contra un fantasma, un filòsof fantasmal i sense realitat ontologica al que fan dir el que ells volen per poder defensar les pròpies conviccions. Conviccions que, cal dir-ho, poden venir molt ben defensades sense necessitat de treure-les del debat filosòfic, conviccions i arguments que hi ha exposats amb una gran claredat al llibre Vivan los animales! (l'exclamació no és meva) del mateix Mosterín, per exemple.
.
PD: La millor manera, la més patètica manera de treure's les puces de sobre en aquest món dels blogs és no publicar les puces quan piquen en forma de comentari.
.

15.2.07

L'actualitat com a subtítol

Malgrat assumir que tota informació és informació del passat, un salt de 8 anys entre el fet i la notícia en un diari electrònic, on la relativa inmediatesa és la gran virtut, no deixa de ser sorprenent. Vuit anys són els que separen els fets de la notícia del País: El PP excarceló hasta 1999 a cinco presos de ETA por razones médicas. I no només en el decalatge temporal hi ha la sorpresa. Tenim un autèntic efecte Montilla; el PP excarceló. Efecte que en aquest cas no només posa en qüestió els fonaments del sistema democràtic, posant en dubte per enèssima vegada (i temo que no injustificadament) la famosa separació de poders, sinó que demostra el caràcter hipotètic de la informació. Això és; demostra que la informació està supeditada a un interès partidista, que aquest posar en antecedents no és gratuit. Dir que va ser el PP qui va excarcerar els etarres no és només acceptar que el govern és un partit polític i que el govern, aquest partit polític, té a més el poder d'aplicar la llei segons els seus interessos, dir que va ser el PP qui va excarcerar els presos per raons mèdiques és assumir que haurà de ser el PSOE qui decideixi sobre el futur de De Juana Chaos. Acceptar per tant aquest caràcter de dubtós del nostre sistema democràtic. I encara hi ha més, perquè en aquesta no gratuitat dels antecedents hi ha la justificació d'una hipotètica acció "socialista" en el cas de De Juana Chaos. Interessant informació per aquell que no recordi que aquest és un govern de reacció. Que el nexe d'unió entre Irak, el País Basc, l'Estatut de Catalunya, De Juana Chaos, l'Alianza, i tot el que pugui venir, és la creença que el govern no necessita justificacions pròpies perquè és al govern per fer el contrari del que va fer el PP quan governava. La creença que la legitimitat que té de governar és la mateixa que té per actuar a la contra del passat. Que no només està legitimat a governar per reacció sinó que aquesta reacció és la seva autèntica legitimitat. I per veure amb quines acrobàcies es construeix aquesta legitimació d'una simple hipòtesis de futur n'hi ha prou amb una radiografia de la notícia: El Gobierno de José María Aznar (PP) concedió el tercer grado penitenciario a cinco presos de ETA entre 1997 y 1999 por razones médicas. (...) fue aplicado por el Gobierno del PP en cinco ocasiones a presos de ETA entre 1997 y 1999. excarcelados durante la etapa de Gobierno del PP. los cinco presos de ETA liberados por el Gobierno de Aznar. El Gobierno todavía no ha tomado ninguna decisión sobre si concederá o no a De Juana Chaos este beneficio penitenciario.
.

14.2.07

Què mira l'home que mira?

Aquest és un comentari que he deixat a aquest lamentable post de l'Home que mira (Ramón Alcoberro). Copio el post sencer i el comentari a continuació:
Fa uns mesos un funcionari de l’intel·lecte que dóna classes de filosofia en una Universitat catalana i que malforma/desinforma però bàsicament espanyoforma d’una manera delirant, va publicar un llibre que presentava “idees” pintoresques (seria més coherent dir-ne tòpics), sobre homes, sobre màquines i sobre dolor animal. Ara Jesús Mosterín ha respost internàuticament les tesis del curiós personatge d’una manera prou lúcida. Mosterín és –¿cal dir-ho?– tan espanyolista com el seu oponent però com a mínim argumenta amb claredat i distinció quan es parla de drets dels animals. No li tinc cap especial simpatia per un munt de raons que ara no val la pena retreure, ni simpatitzo amb el seu materialisme una mica primitiu; però que a hores d’ara encara calgui recordar obvietats com les de Mosterín en aquest text ja indica prou l’enderreriment de la teoria moral al món ibèric.
La crítica la trobareu a: http://www.madrimasd.org/cienciaysociedad/resenas/ensayos/default.asp
Pot ser vostè tan sectari com per ni tansols citar el nom del filòsof de qui parla? I pot no sentir vergonya aliena d’escriure coses com aquestes? Com per exemple dir que Víctor Gómez Pin (que així es diu el filòsof de qui parla) “malforma/desinforma però bàsicament espanyoforma d’una manera delirant”? De què collons està parlant, senyor Alcoberro? Ha asistit vostè a alguna classe de Víctor Gómez Pin a la universitat per poder dir que desinforma però que bàsicament espanyoforma? Creu vostè que a les classes d’Història de la Filosofia, quan parla d’Aristòtil, Gómez Pin pot espanyolitzar? O és que potser hi ha un Aristòtil pels espanyols i un pels catalans? I creu vostè que quan fa classes d’Ontologia espanyoloforma? També tenim un Kant i un Einstein i un Descartes diferent al que tenen a la resta de l’Estat? I què dir de les seves classes de Pensament matemàtic! També hi ha diferents Pitàgores segons on s’expliqui? I vostè creu que als llibres de Víctor Gómez Pin es parla de política i s’espanyolitza? Però vostè n’ha llegit algún? I sincerament, dir que Gómez Pin escriu sobre tòpics em sembla un despropòsit per qualsevol que es prengui seriosament a ell mateix. Pot provar de rebatre els seus arguments com fa el mateix Mosterín (que, per cert, també espanyoloforma?) però aquest post fa una mica de llàstima venint d’algú com vostè, la veritat. I posats a ser sectari no sigui tan tou de perdonar a Mosterín per les seves idees polítiques només perquè resulti que estan d’acord amb defensar els drets dels animals! Sigui sectari fins a les útlimes conseqüències, senyor Alcoberro. Ja veurà que tampoc li serà tan difícil! Vostè pot amb això i molt més.
.
No és el to que he intentat mantenir en aquest blog i que crec que he de mantenir i per això demano perdó a l'hipotètic lector que em pugui tenir en prou consideració com per lamentar aquest canvi. No crec que es torni a repetir.
.

13.2.07

Cosmologia

Los peritos del 11-M no hallan sustancias ajenas a la Goma 2 ECO
.
Los peritos descubren un elemento ajeno a Goma 2 ECO en los focos del 11-M
.
El link del País amplia el titular de forma rellevant; en lugar del atentado. Pel que llegeixo guiat pels titulars no sembla que sigui així, però si els focos del 11-M no són el mateix que el lugar del atentado la incompatibilitat dels titulars troba explicació en el complement de lloc. Si una cosa pot ser i no ser al mateix temps a condició que no ho sigui al mateix lloc tenim aquí una gran manera fer dir als fets el que volem que diguin. Per satisfacció del client, no cal dir-ho. Que, fidel al caràcter religiós que atorgava Hegel a lectura matinal del diari, prefereix evitar sobresalts inútils. Cosmologia o periodisme? Ordre o informació?
.

12.2.07

Pólemos al passadís

Supongamos por un momento que nuestras sociedades respondieran a esa utopía, vinculada a términos como socialismo (que habría que suponer no ya libertario en potencia, sino garantía de la libertad en acto), en la que todos y cada uno contribuiríamos a las exigencias materiales de la colectividad, sin que nadie estuviera excluido de la confrontación a la tarea esencial del espíritu; tarea concretizada en el despliegue de la ciencia, el arte y la filosofia. Supongamos, en suma, que nuestras sociedades tuvieran como imperativo de organización el que todos y cada uno pudiéramos efectivamente aspirar a la condición de sapiens, luchar por esa lucidez que, según Aristóteles, es la tendencia natural del hombre.
En tal contexto, la singularidad humana sería tan evidente que nunca la interpretación de hechos como la inteligencia artificial o la cuasiidentidad con el chimpanzé en la confrontación de los genes reguladores de proteínas podría poner tal singularidad en entredicho. De darse un horizonte social en el que la dignidad de cada uno se midiera por la capacidad de enfrentarse lo que conlleva el que la vida se haya hecho lenguaje, entonces no habría peligro alguno de que las cosas se sacaran de quicio. No habría peligro, concretamente, de que se infiriera que la máquina se humaniza (o que nuestra esencia es maquinal) en razón de que una máquina responde sofisticadamente a inputs digitales.
.
Víctor Gómez Pin. Entre lobos y autómatas.
Suposem, i ja és molt suposar, que aquesta utopía estigui vinculada necessariament a termes com socialisme si per socialisme entenem alguna organització social semblant a les que s'han autodefinit com a socialistes. O, si ens neguem a acceptar aquesta suposició, fem abstracció del terme socialisme i suposem que vivim en una societat que prengués com a imperatiu d'organització el que tots i cadascú de nosaltres pogués, efectivament, aspirar a aquesta condició de sapiens que Aristòtil considera la tendència natural de l'home. Suposem, per tant, que el que diferencia la nostra societat d'aquesta que Gómez Pin vincula al terme socialisme no és la seva estructura bàsica sinó la perfecció del seu funcionament. Suposem, per tant, que el que aquesta societat socialista valoraria seria la igualtat d'oportunitats i suposem, per tant, que aquest aspirar a la condició de sapiens no depengui més que de l'esforç de l'aspirant o que, com a mínim, aquest esforç no es vegi inicialment impossibilitat. Suposem, per tant, que la igualtat que valorem és una igualtat en orígen i no en destí. Doncs bé, malgrat suposar tot això, malgrat suposar una societat en la que la simple voluntat d'aspirar a la condició de sapiens sigui condició suficient per poder realitzar-nos com a tals, difícilment podem suposar és que aquesta societat sigui també condició suficient de que la singularitat humana fos evident. I no ho podem suposar no només perquè no tinguem premises amb el pes suficient com per arribar a aquesta conclusió sinó perquè, a més, en tenim que ens porten a concloure que no seria així. Una d'aquestes premises és que la batalla que Gómez Pin emprèn en els seus llibres no és contra aquelles persones que no han volgut o pogut fer efectiva la seva potencial condició de sapiens sinó contra aquelles que han convertit la potencialitat en acte i l'exhibició d'aquest salt en fonament del seu sistema econòmic. Una d'aquestes premises, la fonamental, és que aquells contra qui argumenta Gómez Pin no siguin més que els seus col·legues o, per ser més gràfics i sense per això voler oblviar la condició de global que caracteritza la confrontació, els seus companys de passadís.
,

11.2.07

Meme... a la tordera!

La Pedra... m'envia un meme. Es tracta de dir 5 pensadors, escriptors i músics que hagin influit a la meva vida. Per estalviar-me la feinada de distingir entre pensadors, escriptors i músics reduiré el primer grup a filòsofs (o personatges que la història així anomena...). Som-hi doncs! Així, ara, en aquest moment, provisionalment, se m'acuden aquests:
.
Pensadors:
.
- El meu estimat Llanga (de Llangardaix li ve el nom)
- Gómez Pin
- Un tal Bardés
- Un tal Sauquet
- Nietzsche (Per omplir més que res)
.
Escriptors:
.
- Houellebecq
- Kundera (La insuportable lleugeresa de l'ésser)
- Nabokov (Lolita)
- Quim Monzó
- Camus
.
Músics:
.
- Queen
- Genesis
- Bruce Springsteen
- Peter Gabriel
- i sí, The Rolling Stones
.
Envio el meme a una sola persona (L'estrany, és una qüestió personal; que la venjança és un plat que es menja fred) i el deixo obert a tothom que tingui ganes de seguir el joc.
.

10.2.07

Obvietats i majories

L'única gràcia de titular amb obvietats és evitar el risc de titular amb una mentida. Allò que és evidentment cert no pot ser mentida i així s'entén que Le Monde tituli destacant que el candidat demòcrata a la Casa Blanca, l'afroamericà Barack Obama, ne fait pas l'unanimité chez les Noirs américains (no té l'aprovació, o l'aprovació unànime de tots els afroamericans). Salvat el tràngol del titular el periodista pot explicar el que creu que ha d'explicar. Per exemple, les causes que validen (què podrien fer sinó?) l'obvietat. Perquè el titular ha de ser un tràngol si el que es vol és explicar alguna cosa, alguna cosa verídica. Res més difícil de vendre que la veritat i d'aquí les fílies i fòbies periodístiques, les línies editorials i els titulars del Periódico. Així resen avui: El periodismo apoya a Buenafuente en su pulso con Jiménez Losantos. Parlar en nom del periodisme només pot portar a la mentida. Com demostra el simple fet que en l'enfrontament entre dos periodistes el periodisme no pugui parlar per boca d'un d'ells. En condició de què parlaria Don Federico? Després hi ha l'estil Ser de contradir rapidament la mentida del titular. I així resen: La mayoría de los comunicadores se declaran contrarios al estilo agresivo del locutor de la COPE. Sí, precisament aquella diferència entre majoria i unanimitat que convertia en obvi el titular de Le Monde evidencia com a mentida el del Periódico. Del periodisme metafísic al suposadament empírica majoria, però encara sense veritat. Perquè aquesta majoria ex-unànime necessita una explicació que la mentida evitava. Una explicació que (obviament?) no es dóna.
.
Actualització 11 de Febrer: Titula l'Avui en portada; Euskadi: Gest per la Pau reuneix tots els partits en una marxa contra ETA. La notícia aclareix; JUNTS Tots els partits polítics bascos, excepte Batasuna i Aralar, es manifesten a Bilbao per la pau i el final d'ETA. Tots menys aquells la presència dels quals seria noticiable.
.

9.2.07

L'escepticisme d'Oleguer

Tenim problemes amb l'article d'Oleguer. El primer és de contingut. El perquè de referències a l'eutanasia quan parlem de Don Iñaki. És problemàtic sempre que recordem que hi ha una diferència, com a mínim una diferència fonamental, entre l'eutanasia i el suicidi; la intervenció de terceres persones. Que l'Estat pugui ser la tercera persona, la que serveixi per unir a Don Iñaki amb la mort, és insostenible des de qualsevol posició que no oblidi la sartriana condemna a la llibertat de l'home. Reconèixer la validesa de qualsevol judici implica aquesta assumpció de llibertat. Tenir present, en definitiva, que parlar de llibertat no és obviar les possibles causes de l'acció humana sinó recordar la potencial multiplicitat d'efectes que aquestes poden provocar. Lliure és de Juana, per tant i malgrat l'existència de causes de la seva decisió (com no?!), de fer vaga de fam. Malgrat aplaudeixi Rahola, no hi ha símil possible, no hi pot haver eutanasia pública. L'altre és de principi. És l'etern problema de l'escepticisme. Si no pressuposem que l'escèptic ho és per incapacitat de relacionar-se amb la realitat, si no pressuposem per tant que és el psicòleg qui l'ha de guarir, la superació de l'escepticisme passa inevitablement pel pes de les proves. No havent-hi possible ontologia de la divinitat hi ha necessariament el dubte sobre la seva existència. De la mateixa manera, d'una mateixa semblant, formalment semblant, hi ha escepticisme respecte el funcionament de la justícia. Superar aquest escepticisme no passa per un dogmatisme cec, no passa per acceptar qualsevol acció de la justícia per evitar els perills que dubtar de les propies institucions poden suposar, passa perquè les institucions aportin proves de pes. La superació del dubte sobre la imparcialitat de l'acció judicial no passa per tapar-se els ulls davant els crítics ni per creure cegament en la ceguera de la justícia, la superació del dubte passa, com sempre, per l'autèntic pes de les proves. Perquè siguin les accions dels jutges i no la fe dels fidels les que invalidin titulars com aquests: El Constitucional passarà a mans conservadores al juny (Avui, 7 de Febrer).
.
Parida curiosa: Aquest ja pot dir el que vulgui però Catalunya era espanyola abans fins i tot de que existís Espanya. Per què calles catalano? em deien. Collons perquè callo! Perquè tinc clar que hi ha coses que no es poden discutir.
.

8.2.07

De González Casanova a Anasagasti

L'actitud del PP respecte l'article que José Antonio González Casanova publicava al diari El País contrasta amb la passivitat d'ERC davant els articles (I,II) publicats per Anasagasti al diari Avui, comentats en aquest blog (I,II). Malgrat les últimes paraules d'Otegi ens facin seguir considerant seriosament l'existència d'una distància entre Batasuna i Eta i malgrat, per tant, l'equiparació amb un partit polític ilegalitzat sigui encara preferible a l'equiparació amb un grup terrorista, no puc deixar de lamentar el silenci d'ERC respecte el que crec que s'hauria d'haver considerat una ofensa. Abusant del record de la virtut artistotèlica del terme mig entre dos extrems, entre la passivitat dels republicans i les ires del PP hi hauria segurament la possibilitat de rentar-se la cara sense grans escarafalls. Conscients que la gesticulació segueix tenint en política (Hitler in mind) més pes que la paraula potser els escarafalls populars siguin una actitud més encertada que el rentar-se les mans republicà. La diferència, que suposem abismal, en la difussió dels citats articles no pot servir per justificar la diferència tàctica dels dos partits. Potser els populars siguin més conscients que ningú els depassa per l'extrem del que ho són els d'esquerra, i potser per això prefereixen assumir el risc de la sobregesticulació en el rentat de cara abans d'una subtil rentada de mans a la republicana.
.

7.2.07

Ens queda el "gore"

L'article que acompanya la "decantació final" és igualment terrible. És per la puta, perdó, per la puta mania dèiem, de voler jugar amb les paraules. Són les paraules les que han de jugar amb nosaltres. Fins i tot en l'oceà dels teus ulls són les paraules les que juguen amb el poeta. Tota pretensió de jugar amb les paraules és exercici de circ. Su emparejamiento objetivo frente al actual Estado social y democrático de derecho denuncia su aparente enemistad radical, que ya no engaña a nadie, pues a los grupos políticos, como a las personas, hay que juzgarlos por lo que hacen y no por lo que dicen. Emparejamiento objetivo (?). Frente al actual Estado social, sic, y democrático, resic, aparente enemistad, requetesic, ya no engaña a nadie, requeteresic, grupos políticos, (!). Curiós efecte d'aquest joc d'infants és que el PP passi de lluitar per la presidència de l'Estat a lluitar contra l'Estat democràtic. O que l'enemistad entre víctima i botxí pugui ser aparent. Després hi ha el nadie, imprescindible com és el todos o el siempre i el nunca com sempre que no sabem ni el quants ni el quan i no ens podem permetre el luxe de creure que puguin ser un un i un ara, jo i aquí. I després hi ha la volta final que cataloga l'article a la secció gore; el grupos políticos que equipara definitivament el PP amb Eta. Com si la causa o els mètodes es poguéssin considerar els mateixos. Com si, recordem-ho, uns no fóssin els assassins dels altres. I bé, un cop hem equiparat víctima i boxtí, democràcia i feixisme, paraula i circ... ja no queda res. Perdó, queda el gore. Perquè el gore és com els escarabats, sobreviu a les pitjors catàstrofes imaginables.
.

6.2.07

Coses importants?

La importància del context. D'Auswitch al Big Brother?

Si rinchiudano tra i fili spinati migliaia di individui diversi per età, condizione, origine, lingua, cultura e costumi, e siano quivi sottoporsi a un regime di vita costante, controllabile, identico per tutti e inferiore a tutti i bisogni: è quando di piú rigoroso uno sperimentatore avrebbe potuto istituire per stabilire che cosa sia essenziale e che cosa acquisito nel comportamento dell'animale-uomo di fronte alla lota per la vita.

Primo Levi. Se questo è un uomo

La importància del passat. L'oblit del present?
.
Víctor Gómez Pin es ex director del Departamento de Filosofía de la Universidad del País Vasco. El que de ridícul té etiquetatge d'articulistes es manifesta en l'extrem d'etiquetar-los per allò que ja no són. Segurament amb la tentació de donar una autoritat a la veu de l'articulista en qüestió. Com si prèviament haguéssim acceptat respecte el País Basc l'imperatiu d'un no te metas en mis asuntos i com si, per tant, la condició d'ex de Gómez Pin fós la principal causa de l'article. Catedràtic de Filosofia a la UAB i Premi Espasa d'Assaig 2006, Víctor Gómez Pin és alguna cosa més que un ex. Les ex duren per sempre, però potser aquest mèrit afegit a la seva ex-condició tingui alguna cosa a veure amb que signi aquest article.
.

5.2.07

Identitats

La guerra no és només el pare de totes les coses, sinó també el rei de totes les coses; els uns els mostra com a déus, els altres com a homes; mentre els uns els fa esclaus, els altres els fa lliures. La guerra no és per tant guerra entre identitats sinó el seu procés de formació. Literalment, d'aquí venen els Estats; del front la frontera i de la frontera la identitat. Malgrat la globalització pugui esvair el vincle entre identitat i frontera, malgrat pugui arribar a acabar amb la frontera, no pot acabar amb el problema de la identitat. Problema que podem, 2500 anys després, seguir afrontant des del pensament de l'obscur perquè pensar segueix sent, diuen, heraclitejar. I heraclitejant ens apropem al debat sobre el Multiculturalisme que mantenen Charles Taylor i Jürgen Habermas. Si debat es planteja des del problema del reconeixement que diferents identitats culturals pugui plantejar a una societat liberal, és en la definició d'identitat on veiem el pes de la oposició entre els dos filòsofs. Taylor afirma que per identitat entenem qui som, d'on venim. Inmovilisme que ens recorda a la caricaturitzada filosofia de Parmènides i que s'oposa a la heraclidiana concepció de la identitat de Habermas com a intersubjectivament concebuda. D'aquesta manera el multiculturalisme de Habermas no necessita d'excepcions en la prioritat dels drets individuals que caracteritza a les societats liberals. Hi ha un reconeixement a posteriori de les identitats perquè és a posteriori que aquestes es creen. A posteriori de la societat mateixa i del també caricaturitzat (mr. Ànsar in mind) patriotisme constitucional. En constant conflicte, en constant guerra metafòrica i de metàfora es crea la identitat. També la d'Europa que, potser menystenint amb Taylor la constant reformació de la identitat, Steiner vincula amb massa insistència a noms de carrers, cafeteries i accidents geogràfics. A la "parmenidiana" inmovilitat. El procés de formació d'una identitat d'Europa és encara viu i Europa se segueix (o s'ha de seguir formant) en permanent guerra, kampf, pólemos, conflicte. Potser per això, per aquest constant refer-se de la identitat, em sembla més encertat el títol Infidel pel nou llibre d'Ayaan Hirsi Ali que l'espanyol Mi vida, mi libertad. Perquè la identitat Europea, com la d'Hirsi Ali, com qualsevol identitat afectada pel lógos heraclidi, s'ha de basar en la infidelitat, en la constant guerra contra qualsevol principi divinitzat, potser fins i tot el de la llibertat.
.

What's missing

Q. Have you seen any ideology coming from within Islam that gives young Muslims a sense of purpose without the overlay of militancy?
.
A. They have no alternative message. There is no active missionary work among the youth telling them, do not become jihadis. They do not use media means as much as the jihadis. They simply — they’re reactive and they don’t seem to be able to compete with the jihadis. And every time there is a debate between a real jihadi and, say, what we have decided to call moderate Muslims, the jihadis win. Because they come with the Koran and quotes from the Koran. The come with quotes from the Hadith and the Sunnah, and the traditions of the prophet. And every assertion they make, whether it is that women should be veiled, or Jews should be killed, or Americans are our enemies, or any of that, they win. Because what they have to say is so consistent with what is written in the Koran and the Hadith. And what the moderates fail to do is to say, listen, that’s all in there, but that wasn’t meant for this context. And we have moved on. We can change the Koran, we can change the Hadith. That’s what’s missing.
.
.

4.2.07

Amb el puny enlaire

Crec que és un gran encert acompanyar la foto amb aquest titular: La força del PP. De força van les manifestacions. Literalment, de veure qui la té més grossa. Per això a les manifestacions petites es parla molt dels absents. Perquè no ens enganyin les aparences i quedi clar que si som pocs ells són encara menys. I és que en el fons el ni aquesta exaltació de la massa es salva del fonament democràtic del joc de majories. Ni dels pactes per formar-les. És simplement el recordatori de que existeix una realitat paralela a la del Parlament. I d'aquí que la oposició surti el carrer amb banderes fins i tot quan va a buscar el pa. És qüestió d'ànims. No tenim suficients escons, però recordem que som molta gent. És la recerca d'aquell calor humà que ens fa sentir vius. Al carrer les majories són sensibles. Es veuen i es toquen i són molt més difícils de contar que els parlamentaris. Així es pot donar la sensació de majoria que els escons no mostren. La temptació val per tots. Quan el poderós veu que els escons no donen prou idea del seu autèntic poder tampoc dubta a treure les masses al carrer. El problema és que hi hagi masses disposades a sortir al carrera cada cop que el poder, ja sigui potencial o actual, les crida. És increïblement fàcil reunir tota aquesta gentada per la foto. Però el que resulta més increïble és la naturalesa humana que mostren les manifestacions i que posa al descobert una idea tan estranyament humanista com que aquesta altra foto pugui passar per una ampliació de la primera.

En ese momento se levantó un joven médico francés con un bigote pelirojo y empezó a gritar: "¡Hemos venido a curar a la gente que se está muriendo! ¡No hemos venido a homenajear al presidente Carter! ¡Esto no es un circo norteamericano! ¡No hemos venido a protestar contra el comunismo, sino a curar a los enfermos!"

Otros franceses se sumaron al médico con bigote. El traductor se asustó y no se atrevía a traducir lo que decían. Los veinte americanos del podio volvieron a mirarlos con sonrisas llenas de simpatía y muchos de ellos hacían gestos de aprobación con la cabeza. Uno de ellos levantó incluso el puño, porque sabía que eso es lo que hacen los europeos en los momentos de euforia colectiva.

Milan Kundera. La insoportable levedad del ser


Avec les beaux sentiments

"C'est avec les beaux sentiments que l'on fait la mauvaise littérature". Esta sentencia de André Gide no sólo vale para la literatura, sino que todavía vale más para el caso de la filosofía. Los sentimientos, incluso los más bellos, no pertenecen a la filosofía. Se dice que los sentimientos son algo irracional. La filosofía, por el contrario, no sólo es algo racional, sino la verdadera administradora de la razón.
.

Martin Heidegger. Qué es la filosofía?

3.2.07

De la República a Euskadi

Si la discusió democràtica ha de tenir un límit aquest no pot ser altre que la tautologia. No hi pot haver, diguem-ho així, discusió d'allò que només pot ser cert. Només de la tautologia n'hem d'esperar una majoria absoluta. Com un idiota, talment com un idiota, observava la reacció de quatre homínids de nacionalitat italiana en zel davant les paraules d'una noia. Hi havia hormones, hi havia de debò moltes hormones, però hi havia, com no pot deixar d'haver-hi mai, alguna cosa que transcendia les hormones. La hormona no era, i aquesta és la tragèdia, l'única causa d'una excitació evident davant la tautològica afirmació; ser d'esquerres no és ser comunista així com ser de dretes no és ser feixista. Sorpresos davant la necessitat de fer una afirmació d'aquesta naturalesa podem justificar-la en la poca representativitat de la mostra. Com si això, encara podent ser cert, pogués servir d'excusa! Que la tautologia no sigui objecte de discusió política no és injustificat, no ha de ser objecte de discusió pública perquè no pot ser objecte de discusió individual. Però estem a Itàlia. Jo estic a Itàlia, vaja. Però cal tenir present que Itàlia és el context. A Itàlia els quioscs ofereixen calendaris al més pur estil occidental, sexe i rock'n'roll, però hi ha, com no podia ser d'altra manera, certs particulturalismes. Hi ha a España, entre gent intel·ligent, la preocupació que els particularismes de Catalunya i Euskadi i els nacionalismes que se'n deriven, derivin en discursos feixistes. Discusions sobre el fonament empíric d'aquesta preocupació a banda, cal destacar la particularitat que en aquest terreny suposa Itàlia. La República ha assumit el nacionalisme feixista com a particularisme. Hi ha, al costat dels calendaris de sexe i rock'n'roll, calendaris de Mussolini i Mao. Peco de romàntic, però res que marqui el pas del temps pot considerar-se anecdòtic. Potser per això, quan em va interrogar sobre si els bascs eren comunistes o feixistes, el company no entenia la resposta. Ara els feixistes bascs es diuen comunistes.
.

2.2.07

Entre el científic i el xaman

Dinamitant les seves bases, Schopenhauer enfonsa l'elavorat sistema ètic del "chinès de Königsberg". Una filosofia pràtica, deia Kant, no ha d'indicar les raons d'allò que succeeix, sinó les lleis d'allò que ha de succeïr encara que no succeeixi mai. En oposició a Kant, declaro (declara Schopenhauer) el moralista i el filòsof en general han d'acontentar-se a explicar i interpretar el que es dóna, val a dir allò que realment és o s'esdevé, per arribar-ne a una comprensió. Crec que aquest mateix és l'abisme que separa el científic del xaman. Il Corriere della Sera ens avisa; Allarme clima, ecco il rapporto dell'OnuIl mare salirà di 18-59 cm entro il 2100. I acompanya el titular amb una significativa afirmació; Ma potrebbe andare anche peggio: «Livelli maggiori non vanno esclusi». No s'exclouen realitats més tràgiques però no es parla de la possibiltat inversa, ni com a hipòtesi. Rodney Brooks, director de l'MIT Computer Science and Artificial Intelligence Laboratory, explicava en una conferència al CCCB que el principal problema de les películes de ciència ficció de Hollywood on la robòtica hi té un paper principal no és el de condicionar la morfologia dels robots a la forma humana per poder ser interpretada per un actor, sinó que la presència del robot en qüestió sigui la única diferència substancial que es presenta amb el món actual. D'aquí la ficció, perquè l'evolució de la robòtica és absolutament indestriable de l'evolució de la societat humana. I de la hollywoodiana naturalesa del relat se segueix que en aquestes pel·lícules, com en els titulars del Corriere, no es contempli la possibilitat de nivells més baixos de catàstrofe. El que a Hollywood és virtut al Corriere és manca de rigor. Sobretot perquè les tendències mai es mantenen indefinidament quan depenen de l'acció humana. És aquell abisme que separa el científic del xaman i a la ciència de la infalibilitat. Només el xaman pot assegurar el que succeirà d'aquí 100 anys sense renunciar a la seva condició. El científic, en canvi, es veu limitat a estudiar allò que realment succeeix, per arribar-ne a una comprensió. I el periodista a informar del que ja ha passat i no del que passarà d'aquí 100 anys. Perquè des de Parmènides parlar del que no és no és parlar; és cosa de xamans.
.

1.2.07

Tribuna Catalana contra la objectivitat

Cap debat sobre la relació de l'objectivitat i el periodisme pot posar en dubte l'existència de l'objectivitat mateixa. On hi ha objecte hi ha objectivitat possible. I d'objecte n'hi ha. El debat torna per tant a l'esfera que defensava Hannah Arendt, la de la no existe libertad de opinión si no se sabe mantener la diferencia entre hechos y opiniones. La libertad de opinión son discursos distintos sobre un mismo relato, no una infinidad de relatos sobre un mismo hecho." (Alain Finkielkraut, El País, 18 de diciembre del 2005). També en el periodisme el principal posicionament que es prèn és el de fer les coses bé o malament. I el mal periodisme, com la mala filosofia, història o simplement el mal diàleg posa la militància per sobre de la veritat. Un exemple; les declaracions de la diputada del PP i ex - jutgessa (!) Montserrat Nebrera, en les quals, entre d'altres coses expressava la seva nostàlgia envers la Guardia Civil i el Cuerpo Nacional de Policia, a la vegada que desqualificava la professionalitat i eficàcia dels mossos d'esquadra. Les seves declaracions recorden postures pròpies de l'extrema dreta en instrumentalitzar la seguretat ciutadana, alhora que intenta –sense l'èxit que desitjava- llençar una càrrega de profunditat contra una de les manifestacions més visibles de l'autogovern de Catalunya. Hi ha exclamació però no hi ha cometes enlloc. No cal dir que no em sembla irrellevant. L'exclamació és l'opinió, la subjectivitat, la causa o la militància. La metafísica, en definitiva. Allò que ha de venir després, justament, de la física, de l'objecte. Però no hi ha objecte i sense objecte qualsevol metafísica és mística, religió i, a la fi, mentida. Però ho deiem abans, l'objecte existeix, hi poden haver cometes, hi poden posar les declaracions de Nebreda, hi pot haver objectivitat i opinió de la mateixa manera que hi ha física i metafísica. I com que això val tant pel periodisme com pel nacionalisme, val especialment per Tribuna Catalana.
.