31.1.07

Un mediocre amb sort

Meritòcrata convençuda, una alumna afroamericana del filodólaros Marinoff va anar al seu despatx a comentar la nota de l'exàmen. Creia no merèixer el 10 i tenia la sensació que el color de la seva pell tenia alguna cosa a veure amb aquest resultat. Recordo això, recordo una entrevista que el diari El País va fer al Presidente ZP i el comentari d'Arcadi Espada; No es fácil preguntarle a un presidente si se siente, realmente, un mediocre incapaz. Y el director del periódico lo hace, y se produce un silencio que cubre un reinado. Vaig dir que el silenci era el final de la demagògia i crec que ho segueixo creient. Però cal matisar. No és que el silenci doni per acabada una exposició demagògica, és que el silenci mostra que aquesta exposició era demagògica. I mostra encara una altra cosa; que després de l'entrevista el President no podia seguir exercint el càrreg sense evidenciar aquesta mediocritat. La imatge és la d'un comunista amb Ferrari. Però on no hi ha valoració de la meritocràcia no hi pot haver èxit tràgic, només súbdits agraïts. Perquè la tragèdia meritòcrata va molt més enllà de la impossibilitat d'agraïr els obsequis, de gaudir els èxits que sap no merèixer. Va molt més enllà de la simple indiferència o la genuflexa reberència. Molt més enllà d'agraïts súbdits i presidents. La tragèdia és que cada èxit el condemni a sentir-se un mediocre afortunat. Perquè la seva lluita no era per l'èxit sinó per sentir-se'n digne.
.
"Algunes feministes, per exemple, sostenen que a les societats patriarcals les dones han estat induides a acceptar una imatge d'elles mateixes devaluant; han interioritzat la representació de la propia inferioritat, de tal manera que quan una part dels obstacles objectius al seu progrés ha caigut poden igualment ser incapaces d'aprofitar les noves oportunitats - i encara prescindint d'això, són condemnades a una baixa autoestima. Una observació anàloga s'ha fet també a propòsit dels negres; la societat blanca n'ha projectat per generacions una imatge reductiva, i alguns d'ells no han pogut evitar fer-la pròpia". Charles Taylor. Multiculturalisme.
.

30.1.07

"Se me parte el corazón, pero así es la vida"

Sembla que avui titulen a l'estil Ser, amb presses per contradir-se. Portada amb 45.000 persones a Bilbao en suport del lehendakari i amb una la imatge que mostra el lema de la movilitazció; En suport de les nostres institucions. Que no és el mateix el lehendakari que les nostres institucions és una idea fonamental de l'Estat democràtic, de qualsevol Estat democràtic vull dir. Con el tipo de políticos que han acabado por tomar la escena, a veces se hace difícil clarificar algunos principios democráticos básicos. Por ejemplo: que el ejecutivo ejecuta, pero no legisla. Y que el legislativo legisla, pero no ejecuta. La tremenda chapuza nacional tiende a cruzar legisladores, ejecutivos y jueces, pero nada sería más urgente que clarificar este panorama cuyos embrollos nos acercan cada vez más al modelo italiano. Tot i això, tot i l'abisme que separa el titular de la prova documental que l'avala, hi ha, en la notícia i en la ment d'un servidor, l'estranya sensació de que la veritat estigui al titular i no a les proves. O sigui, que els manifestants de debò es manifestaven en suport del lehendakari i no de les seves institucions. Un consol és que la manifestació la organitzés el govern basc perquè això vol dir que hi ha marxa però que hi ha oposició, que la confusió de la figura institucional del lehendakari i les institucions basques en plural és parcial o, en el millor dels casos (i sóc fastigosament optimista), inexistent. Malgrat titulem una demostració de força. Un cop posada la paraula al servei de la política, només la realitat dels actes ens pot salvar de la tragèdia anunciada. Espada, de qui el pessimisme és modus vivendi, recordava un nostrat precedent; En 1984 el presidente Jordi Pujol también sacó las masas (más o menos) porque se veía acosado por los fiscales Mena y Villarejo, que habían interpuesto una querella por su gestión en Banca Catalana. Fue al término de esa manifestación ridícula e inolvidable cuando Pujol pronunció desde el balcón de la plaza de Sant Jaume la frase/tipo del nacionalismo: "El Gobierno central ha hecho una jugada indigna." No cal dir que el problema de tot sistema democràtic són les masses. Només elles poden tenir la temptació de defensar els líders de les propies lleis. Més enllà d'Itàlia, cap a repúbliques de sol i platja, és on ens porta la beneració del líder rera pancartes i la desconfiança en les propies institucions.
.
"Se me parte el corazón, pero así es la vida".
En l'evident contradicció biològica es manifesta el pes de la seva hipocresia.
.

29.1.07

Per dir

Parlaven per parlar i parlaven de política internacional. Parlant per parlar un musulmà exercia de musulmà i assegurava compartir amb Ahmadinejad el propòsit d'acabar amb Israel. Interrogat sobre si sabia que acabar amb l'Estat d'Israel és absolutament inseparable d'acabar amb els israelians, interrogat sobre si entenia l'estatus ontològic de la guerra santa, o sigui; que la lluita del bé i el mal és sempre empírica, el muslmà en funcions de musulmà no va respondre. No va respondre perquè els altres també parlaven per parlar. Així, un sicilià exercint de sicilià sota bandera occidental assegurava que després de l'11-M s'hauria d'haver expulsat tots els musulmans de l'Estat espanyol. A la pregunta sobre si creia que tots els musulmans podien ser considerats culpables del que fes un musulmà va respondre; ho deia per dir. I dient per dir van seguir militant. Només hi ha una cosa més perillosa que un militant, un militant amb pistoles. Però crec que és important tenir present que abans d'Auswitch hi va haver el Mein Kampf. Abans del militant amb pistoles, el militant a pèl. I aquest sembla més fàcil de combatre pels que tenim l'estranya mania d'anar desarmats pel món. Però hi ha un problema fonamental i és que el diàleg entre fe i raó només és possible si una de les dues accepta la rendició, si la fe es rendeix a la raó o si la raó es rendeix a la fe. En aquest segon cas es dóna el que els castellans en diuen un diálogo de besugos. Perquè si el diàleg és el proceso por el cual se forjan verdades de las que nuestras alforjas aún están desporvistas no hi ha diàleg possible sense admetre que, en efecte, nuestras alforjas poden estar encara desproveïdes de la veritat en qüestió. D'aquí el perill del militant, el que confón la raó per la conseqüència i la conseqüència per la raó i argumenta per defensar les preteses conseqüències del raonament que són, en realitat, les seves autèntiques i incondicionals premises. El perill de confondre la militància amb la parla i no poder distingir si es parla perquè es milita o si es milita perquè es parla.
.

25.1.07

Ser o no ser

Que el cor té raons que el cap no entén em situa escoltant la Ser. És el Barça, senyors, és el Barça. I és un catràdio que no puc obrir i un rac1 que també es resisteix. I em tenen a cadenaser.com gaudint de la informació objectiva que ens ofereix. Jo que he tingut la paciència d'escoltar algún dia en Fede a la Cope i que fins i tot he estat obsequiat amb un llibre titulat España y la libertad i que, encara més, he tingut la curiositat de fullejar, sempre he cregut ser més de la Ser que de la Cope. Però a més realitat menys llum, més escepticisme i dir-se més de la Ser que de la Cope és una cosa prou bèstia com per replantejar-la quan se'n té oportunitat. I avui, culpa del cor i del Barça, em tenen a cadenaser.com admirant la professionalitat de periodistes capaços de signar notícies com aquestes: El PS acusa a Sarkozy de espiar a Ségolène Royal. El semanario 'Le Canard Enchaîne' asegura que ha investigado la vida privada de un consejero de la candidata socialista. Parmènides parlava de dos camins però tenia l'encert de destacar que un era impracticable. Era el que portava a parlar d'allò que no és. I per aquí passeja la Ser. No cal ni llegir la notícia, ni tan sols cal contrastar la informació amb el satíric Le Canard Enchaîne o altres medis per veure quina és la via que no s'ha de trepitjar. Ens ho mostra el mateix periodista al subtítol. Acceptem, i no sé perquè però ho fem, que investigar la vida privada d'algú sigui espiar-lo. Pot ser així i acceptem que així perquè el cor té raons que el cap no entén i perquè hi ha un problema lògic més gran; que Ségolène Royal pugui al mateix temps ser ella mateixa i no ser-ho, ser ella i el seu conseller. Ser i no ser. Ser o no ser, aquesta és la qüestió.
.

24.1.07

T'estimo, truita

Àfrica, 11 de la tarda. Una mèdium troba finalment un lloc per aparcar. A 5000 quilòmetres d'allà, mor un ànec amb el seu somriure estúpid d'ànec. T'estimo, truita. El porno ha entrat en una crisi ontològica i això, estimats lectors, és greu. L'alta definició que ofereix el DVD posa en qüestió l'idealisme platònic sobre el que es fonamentava la ilusió del consumidor i la viabilitat del negoci. El nou format ha posat al descobert la terrible realitat de la cel·lulitis i la dona de l'espectador recupera força com a ideal de bellesa femení. La crisi no només afecta al porno, també Hollywood comença a tenir problemes i l'alta definició pot acabar ridiculitzant definitivament el temible Rocky Balboa, però en un gènere basat en el primer pla la magnitut de la tragèdia cobra dimensions apocalíptiques. L'alta definizione fa vedere troppo. L'alta definició fa veure massa realitat i les actrius comencen a tenir cel·lulitis, perquè fins ara no en tenien. A més realitat menys idealisme, menys llum, menys França. I de França es tracta. De les llums i del nacionalisme sense cel·lulitis, del nacionalisme a la francesa que aquí tan bé representen monsieur Alexandre i els seus. Sin ir más lejos, el nacionalismo catalán: todo él “verdad”, eso sí: basada únicamente en la operación (harto fácil: y esto es lo realmente preocupante, que tan fácil sea) de torcerle el cuello a la realidad. Ho afirmava Ana Nuño a ca l'Arcadi i jo cito. Matisem i posem on posa nacionalisme català un nacionalisme a la francesa, que tan pot ser català com no ser-ho. Però aquest torcerle el cuello a la realidad és d'una bellesa platònica gairebé pornogràfica. El matís no acaba aquí perquè segueixo sent poc clar. El nacionalisme català inclou un nacionalisme a la francesa, però no son todos los que están i citàvem, potser en un excés d'entusiasme, no ho sé, l'Enric Vila com a model de nacionalisme amb cel·lulitis. D'aquell nacionalisme que estima la seva dona tal com és, amb cel·lulítis i potes de gall. Altre però pensano che un po' di cellulite, se si vede, non sia così negativa. «Può essere anche sexy», ha confessato la pornostar Robbie D. All'attrice Savanna Samson. Nacionalisme sense torçar el coll a cap realitat, per tant. I de la mateixa manera que el talante de Zapatero s'ha vist esvaït a cops de realitat, el nacionalisme català pateix en veure que un independentisme, un ERC, que és encara més que un independentisme, fa Montilla president. Perquè aquí la idea i la realitat entren en conflicte. La idea, crec que fonament també del nacionalisme cel·lulític, és que els interessos d'Espanya i de Catalunya, dels espanyols i els catalans per parlar en primer pla, poden entrar, poden entrar, en alguns casos, en conflicte. I aleshores s'ha de triar i aleshores es veu el ridícul que resulta un Montilla contra Montilla, un aparent no triar, aparent perquè, en paraules de Sartre, si je ne choisi pas, je choisis encore; si no trio, ja he triat. Tenim doncs un nacionalisme a la francesa, el nacionalisme, crec que majoritari, dels somiatruites que resulta de torçar el coll a la realitat i de construir una veritat feta de màrtirs. I tenim un nacionalisme cel·lulític, el que creu que la veritat no necessita màrtirs (i encara menys una realitat degollada com una gallina qualsevol), el que estima la seva dona amb potes de gall i tot i des de l'únic des del que es poden plantejar debats com els dels ministres catalanistes a Madrid i plantejar-nos si és possible anar a Madrid sense ser un ridícul Montilla contra Montilla i si, per tant, el futur del nacionalisme cel·lulític i amb potes de gall. Que si ese dia la tortilla da la vuelta...
.

22.1.07

Senyores i senyors

Senyores i senyors,
Hi ha una condició absolutament imprescindible per assegurar la victoria del bé sobre el mal. Que el bé sigui radicalment democràtic. O sigui, que el bé guanyi les eleccions però lluny, molt lluny, de fer-ho amb un 100% dels vots. Un 82% encara em sembla massa. Pecat per l'optimista, crec que un 82% és massa gent a la banda correcta. Per assegurar la victoria del bé sobre el mal cal, per tant, que el bé pugui perdre. Que el bé vagi a les eleccions i es quedi amb un 33% dels vots, per exemple. I que el mal pugui, per tant, guanyar-les. O sigui, que el mal es pugui presentar a les eleccions i obtenir un 54% de suport popular. Hi ha una condició absolutament imprescindible per assegurar la victoria del bé sobre el mal i és que no puguin ser impunes al veredicte de les urnes i la constant confrontació parlamentaria. Amb el risc que el mal sigui majoria. I el més tendre és que el mal pugui aprendre la lliçó i guarir-se. Desfer-se de la pesada càrrega de la seva maldat. Hi ha mal perquè hi ha democràcia de la mateixa manera que hi ha bé i que hi ha el risc que el bé perdi les eleccions. Més enllà de les metàfores democratitzants; el bé només té valor en tant que relatiu i per això hi ha el risc que s'assembli massa al mal. Coneixedor d'aquest risc, el ministro británico para Irlanda del Norte, Peter Hain, ha señalado hoy que este informe "enciende una luz en una esquina muy oscura" del Ulster. I Anglaterra i l'Ulster endrecen la frase. Primer les dames perquè d'elles en depèn la llum. Senyores i senyors, només on hi ha tenebra és visible la llum.
.
.

21.1.07

Ladies and Gentelmen

Ladies and Gentelmen,
Mesdames et Messieurs,
Il y a les ténèbres. Mais il y a aussi la lumière.
.
Hi ha Big Brother i hi ha la democràcia. I la democràcia, com França, sempre guanya. Rotunda victòria, amb un 82% dels vots, la que ha eliminat el mal de la Big Brother anglesa. Vegin fins a quin punt té raó la familia de l'estrella bollywoodiense Shilpa Shetty i l'esperit democràtic de la guerra entre el bé i el mal; «Questo voto dimostra che il bene vince sempre, come nei film di Bollywood - ha commentato il portavoce della famiglia Shetty - questo non era soltanto il voto per eliminare una concorrente, era lo scontro tra Shilpa e Jade, tra il bene e il male». Com als films de Bollywood, exactament així, el Big Brother retorna a les seves essència d'experiment sociològic per mostrar-nos l'omnipresència de la guerra entre bé i mal i com aquesta se soluciona en favor del bé gràcies a la democràcia. Bé; 82% dels vots, Mal; no es diu però és el 18%. No crec que sigui una mala notícia que el mal només obtingui el 18% dels vots, sobretot veient que el mal pot, per primera vegada a la història, aprendre la lliçó i guarir-se. Declara el mal: «Sono disgustata da me stessa, appaio come una persona piccola e malvagia, non sono razzista e mi scuso siceramente con chiunque possa aver offeso». El més tendre és que el mal tingui orgull però reconegui els seus errors perquè indica que la Pau i la perpètua Disney són possibles. Vegin la curiosa naturalesa del bé. El bé no venç amb les mateixes armes que el mal perquè el bé no venç, el bé allibera el mal de la pesada càrrega de la seva pròpia naturalesa. Recordin a Zapatero i Eta. Eta podia, si volia i només pel fet de voler-ho, tornar-se bona. Perquè som demòcrates. I així com hi ha França i la tenebra, exactament de la mateixa manera hi ha Big Brother i democràcia. Només entre les tenebres del Big Brother llueix la democràtica llum dels bons.
.

Felicitats

Es veu que la nòvia d'un amic del De la Torre comença avui a escriure al blog del Sostres. Moltes felicitats doncs a la Blanca, que així és com es diu, i a l'afortunat amic del De la Torre per haver trobat una nòvia tan fantàstica.
.

20.1.07

Mesdames et Messieurs

Mesdames et Messieurs,
Il y a les ténèbres. Mais il y a aussi la lumière.
.
Així començava Monsieur le President Chirac el seu discurs al Panthéon en homenatge als Justos, aquells francesos que van ajudar a salvar la vida de jueus que el règim de Vichy entregava als nazis. Tenebres i llum; el nazisme i França. Aquesta simple presentació demostra fins quin punt la caiguda de la Bastilla va suposar l'assentament d'una identitat francesa. Identitat absolutament parcial, no cal dir-ho. I, en conseqüència, absolutament falsa. Però identitat si més no. Hi ha França, hi ha la llum i fins i tot podriem dir, sense por de contradir l'esperit nacional francès, que hi ha llum perquè hi ha França i que on hi ha llum hi ha França. De Gaulle és la llum perquè és França i és França perquè és la llum. Escoltin a Monsieur de Gaulle: "Il y a un pacte vingt fois seculaire entre la grandeur de la France et la liberté du Monde". Mais il y a aussi les ténèbres. Hi ha la no-França i hi ha Vichy. I hi ha Vichy perquè hi ha la no-França. No hi ha dues frances ni hi ha memòria històrica i sí que hi ha vencedors i vençuts. Perquè hi ha França i les tenebres. Vegin que no hi ha nacionalisme territorialista. Els no-francesos, com els bons bascs, neixen on els dóna la gana. Poden néixer fins i tot a Vichy, emblemàtica ciutat francesa i autèntic símbol de la llibertat i la seva relació amb la nació que creix als voltants de París. Però segueixen sent no-francesos. Més difícil és ser francès. Per ser francès no es pot neixer a qualsevol lloc. No hi ha francès nascut a Londres. No hi ha bons francesos tampoc i això que s'estalvien. Hi ha francesos i no-francesos però no hi ha burros. I De Gaulle i Pétain com França i el nazisme endrecen la frase. Primer les dames perquè d'elles en depèn la llum. Mesdames et messieurs, només en la tenebra es veu França. Perquè només on hi ha tenebra hi ha França. Un pacte vingt fois seculaire...

.

19.1.07

Bàrbares estratagemes

Per veure fins a quin punt fugir del políticament correcte no implica renunciar a la barbàrie lògica n'hi ha prou amb una frase com la que ens ofereix don Mariano: “Si usted no cumple le pondrán bombas; y si no le ponen bombas es porque ha cedido”. És molt atrevit afirmar una cosa així, però aquesta pot ser la primera vegada en democràcia que li posin les bombes al Presidente. I, segurament, és també la primera vegada que Eta posa una bomba a Barajas amb intenció d'arribar fins Doñana. Però el pes de la frase és un altre. Té pes l'absurditat lògica però em temo que estigui massa afectada temporalment per ser considerada com a falaç. Si Rajoy hagués pronunciat aquestes paraules abans de la negociació el sentit seria absolutament invers. Fins i tot podria ser una consideració a tenir en compte abans de la tertulia. Podria ser que la tertulia no només no solucionés res sinó que no pogués solucionar res. Perquè si no hi ha bombes és perquè hi ha cessió. Excessiva pel PP, entenc. Qualsevol cessió no excessiva pel PP no evita bombes, temo. Però aquest salt temporal priva a la frase de sentit públic. Es converteix en doctrina de partit. No és la descripció d'una realitat possible, d'una hipòtesi, com seria abans de la bomba sinó la descripció d'una estratègia política. O sigui; si li posen bombes malament perquè és obvi que les bombes caca i si no li posen bombes és perquè ha cedit que, per si no ho saben, també caca. Aquí el pes de la barbàrie lògica i aquí la tragèdia que podria, podria, significar el fer públiques les estratègies de partit.
.

18.1.07

Bàrbar és qui diu barbaritats

No se le permitió a la ONU verificar la inexistencia de armas de destrucción masiva, se pasó por alto al Consejo de Seguridad, se lanzó el ataque "preventivo" sólo para descubrir que Sadam no tenía armas de destrucción masiva, que era fácil bombardear e invadir Irak, pero dificilísimo ocupar al país. La guerra contra el políticament correcte passa per combatre coses com aquestes. Vegin dues simples fórmules en aquest article. La primera és la de verificar la inexistencia de armas de destrucción masiva. Res a veure amb les armes, el problema és lògic. És la impossibilitat de verificar cap inexistència. I després hi ha el sólo que ens recorda, per exemple, els honrats policies empresonats per l'únic motiu de parlar amb un periodista d'El Mundo. Absolutament prescindible seria però qualsevol crítica del políticament correcte que no deixi clara la qüestió bàsica; aquesta crítica no és una crítica a la dimensió formal del discurs. No és una qüestió de divergències formals la d'un maricón com alternativa al políticament correcte homosexual o d'un moro de merda al cultural magrebí. No ho és perquè, malgrat el políticament correcte divinitzi la formalitat, el problema és que ho faci convertint-se si cal en apologeta de la mentida educada davant la veritat malsonant. D'aquí el sólo, mentida fins i tot pels més correctes dels polítics que reclamarien ofesos la referència al petroli que hi manca i d'aquí també el buscar proves de la no-existència d'una cosa. No hi ha proves concloents de la no-existència de Déu perquè no n'hi pot haver. Ens conformem amb no trobar cap prova concloent de la seva existència per afirmar que no existeix. Diguin-ne armes de destrucció massiva si volen. Problema, el del políticament correcte, que sobrepassa el formal referint-se a l'àmbit lògic (lógos). Autèntica guerra de fidels contra el políticament correcte sempre que calgui, fidels al principi de que bàrbar és qui diu barbaritats. El què i no el com.
.

16.1.07

Fukuyama i ZP; la política "telle qu'elle est"

Llegeixo l'entrevista que el diari Le Monde feia a Francis Fukuyama amb un ull posat a la política estatal. Malgrat la mala premsa de que arrosega Fukuyama es vegi aquí acompanyada de la que gaudeix Maquiavel, crec que hem d'acceptar la idea que la pitjor crítica que se li pot fer a un polític en democracia és la de viure fora de la realitat. Sota el nom de realpolitik o peix al cove, l'exel·lència en l'encertadament anomenat art del possible necessita un clar reconeixement de la realitat. Telle qu'elle est. Malgrat les diferències que hi ha entre els dos presidents i entre els processos de solució dels conflictes amb ETA o Iraq, semblen compartir una característica fonamental que fa trontollar la seva credibilitat pública. Il y a chez George Bush une "incapacité à reconnaître la réalité", Fukuyama dixit. (...) uno está muy acostumbrado a leer muchas veces noticias y cosas que, cuando eres presidente del Gobierno, tienes mucha información y sabes que están mal orientadas, ZP sang. Malgrat considerar fracassos les polítiques a l'Iraq o les negociacions amb Eta, com podem jutjar una actuació de govern des d'un coneixement de la realitat més reduida que la del propi govern? I, sobretot, com podem fer-ho sense renunciar a la confrontació amb la realitat mateixa, amb l'art del possible?
.

15.1.07

Sense dimitir després

Rellegint aquest fragment de l'entrevista a Zapatero que va publicar el diari El País i llegint el comentari d'Espada. No es fácil preguntarle a un presidente si se siente, realmente, un mediocre incapaz. Y el director del periódico lo hace, y se produce un silencio que cubre un reinado. El silenci és el final de la demagògia. És la reducció a l'absurd del discurs que Zapatero exemplificava amb un altre somni americà. (...) el sueño americano: cualquiera puede llegar a presidente del Gobierno. Mi concepción es otra. Es una concepción democrática. Es decir, es el derecho. El derecho que cualquier ciudadano de este país tiene a poder ser presidente de Gobierno. El somni americà és eslògan, però s'entén bé. És evident que no tots poden ser president del Govern, però la idea de potencialitat dóna sentit a la meritocràcia. Al final el president ha de ser el millor, no qualsevol. És exactament el mateix problema de la inevitabilitat històrica que afirma representar el Presidente. No gané el congreso de mi partido por ser José Luis Rodríguez Zapatero, sino porque había llegado el momento de los Zapateros. És la dimensió que hi ha d'haver entre les paraules i els pensaments del Presidente el que ens ha de preocupar. No crec, i ho dic sincerament i assumint com a pròpia tota l'estupidesa que pugui comportar aquest acte de fe, que Bambi pugui ser president de cap govern. Ni tan sols del d'Espanya. Crec que hi ha d'haver, per tant, un salt enorme entre el que el Presidente diu i el que el Presidente pensa. I és greu, és terrible, que sigui així. Però no em sembla que pugui ser d'una altra manera. Només des de la consciència de ser, sinó el més preparat, un dels millors preparats d'Espanya per ser-ne el Presidente es pot fer el gest magnànime d'afirmar que qualsevol pot estar al seu lloc. Com només sent Presidente es pot dir que ho ets perquè tocava que ho fossis. Sense dimitir després, vull dir.
.

14.1.07

Vila només passava per allà

Crec que seria un gran error reduir la discusió entre Vila i Alexandre a un simple desacord intel·lectual sobre la figura de Lluís Companys perquè el que hi ha en joc en aquesta discusió és, precisament, el valor de la intel·lectualitat. Comparteixen, malgrat tot, l'encert en titular. Vila titula amb un aforisme del filòsof Francesc Pujols que resumeix, no només el que es presenta com a fil conductor de l'estudi sobre Companys, sinó el sentit autèntic de la reflexió intel·lectual; La veritat no necessita màrtirs. Així com el compromís de Vila és amb la veritat, el d'Alexandre és militant d'una determinada causa. Més o menys simpàtica, però és en favor de la causa que escriu i argumenta Alexandre. No en favor de la veritat, per tant, sinó malgrat la veritat. Compromís malgrat la veritat. I d'aquí el també significatiu títol; Lluís Companys era imperfecte, i què?. La causa malgrat la veritat. És absolutament irrellevant pel senyor Alexandre qualsevol biografia, qualsevol explicació del mite Companys que no prescindeixi de la seva condició biològica, perquè no és la seva lluita. No és només irrellevant, per tant. És posar en joc la propia subsistència, aquest cop si que biològica, del senyor Alexandre. Fins a aquest punt és autèntic el compromís d'Alexandre. Només conscients del que s'hi juga l'intel·lectual compromès evitarem jutjar la seva irascibilitat de ridícula. Com ridícula és, per exemple, l'apel·lació a la indefensió de Lluís Companys. Perquè, per fortuna, no es pot treure del reduit context que representen els seus articles. Aquesta pietat no ens faria mai criticar una biografia de Hitler, per exemple. Aquí no es tracta de triar qui ens cau més simpàtic dels dos o qui és més proper a les nostres afinitats polítiques. No cal dir que la presa de posició no té res a veure amb l'ànima arrogant d'Enric Vila o amb l'editorial que li publica els llibres o amb l'espanyolisme. El compromís aquí és un compromís autèntic. Compromís malgrat la causa. El nostre compromís, el compromís que li exigim a l'intel·lectual, no és un compromís amb l'Enric Vila. El nostre és un compromís amb la veritat i resulta, i no és poc, que Vila passava per allà.
.

Kundera i manifestació

Un año después de abandonar Bohemia se encontraba casualmente en París, precisamente en el aniversario de la revolución rusa. Se celebrava una manifestación de protesta y no fue capaz de resistir la tentación de participar. Los jóvenes franceses levantaban el puño y gritaban consignas contra el imperialismo soviético. Aquellas consignas le gustaban, pero de pronto comprobó con sorpresa que era incapaz de gritar a coro con los demás. No aguantó en la manifestación más que unos pocos minutos.
Les confió su experiencia a sus amigos franceses. Se extrañaron: "¿Es que no quieres luchar contra la ocupación de tu país?". Tenía ganas de decirles que detrás de el comunismo, del fascismo, de todas las ocupaciones y las invasiones, es esconde un mal más básico y general; para ella la imagen de ese mal es una manifestación de personas que marchan, levantant los brazos y gritan al unísono las mismas sílabas. Pero sabía que no sería capaz de explicárselo. Perpleja, cambió el tema de conversación.
.
Milan Kundera. La insoportable levedad del ser

13.1.07

Entre els queixals i el seny

¿Cómo puede ayudarnos a sobrevivir una sinfonía? Steven Pinker lo niega: para él se trata tan sólo de un estímulo placentero y nada más. Levitin, en cambio, lo relaciona con la evolución de los rituales reproductivos. No obstante, si fuera tan sólo un "placer" Pinker debería explicar cómo y con qué finalidad se produce ese placer. No crec que es puguin exigir a Pinker aquestes explicacions finalistes. Ni a Pinker ni a cap darwinià. Perquè les tesis darwinianes i la seva actual dimensió genètica ens situen en una òptica anti-finalista de l'evolució. És comuna la visió de l'adaptació al medi com a motor del canvi en les espècies i d'aquí vindria, potser, la idea de la finalitat del plaer que, igual que els utilitaristes contra els que argumentava Nietzsche a l'inici de la Genealogia de la moral, busca una explicació del problema en base a una finalitat oblidant, per exemple, les doloroses extraccions dels queixals del seny o, potser, la presència del benjamí dels dits de la mà. Tesis aquesta propiament lamarkiana i fonamentada en una exagerada fe en l'elasticitat del coll de les girafes considerant que és la funció la que crea l'òrgan i no, a la darwiniana, que és el disposar de l'òrgan el que crea la seva funció. Semblant naturalesa a la del queixal del seny tindriem temptació d'assignar al llenguatge. No només perquè, afectats d'un excessiu esperit de germanor amb els ximpanzès poguéssim considerar-lo prescindible pel que fa a la supervivència material sinó perquè germans menys peluts han mostrat com, per culpa del desenvolupament del nostre aparell fonador (condició sine qua non de la parla), l'ésser humà és el que més risc corre de morir ofegat practicant el noble art de la ingesta d'aliments. Quizás (la música) sea más bien algo tan profundamente decisivo para nuestra supervivencia como el propio lenguaje, deia Azúa. Potser sigui la música encara més inútil que el llenguatge per la nostra supervivència, afirmarem nosaltres. Potser. Perquè si bé el llenguatge podria haver garantit el nostre èxit sobre el Cromanyó, no sembla que poguem extendre aquesta amnistia biologica a la música. No sembla, per exemple, que l'encontre sexual necessiti de l'acompanyament musical fins al punt de convertir-se aquest en condició de possibilitat d'aquell, ni que, segurament, mai fins ara hagi estat així. Potser, a excepció del polític i el músic, ens podem conformar en acceptar que la música és de les millors de les moltes coses inútils que hi ha en aquest món.
.
"Si la emergencia del lenguaje es tan vital en nuestra historia evolutiva como la mayoría de los antropólogos afirma, y si el lenguaje es tan indispensable a nuestra especie, no es exagerado proclamar que la caída de la laringe ha supuesto el ascenso de la humanidad" A. Scovelt. Extret, com tantes altres coses, del llibre de Gómez Pin titulat Entre lobos y máquinas.
.

12.1.07

El Boomerang sempre torna

Nuestra vida cotidiana es bombardeada por casualidades, más exactamente por encuentros casuales de personas y acontecimientos. Coincidencia significa que dos acontecimientos inesperados acurren al mismo tiempo, que se encuentran: Tomás aparece en el restaurante y al mismo tiempo suena la música de Beethoven. La gente no se percata de la immensa mayoría de estas coincidencias. Si en el restaurante hubiera estado el carnicero local en lugar de Tomás, Teresa no se hubiera dado cuenta de que en la radio sonaba Beethoven (aunque el encuentro entre Beethoven y un carnicero es también una interesante coincidencia).
.
Milan Kundera. La insoportable levedad del ser
.
Més o menys així és com he vist que habia tornat el Boomerang. Sense Beethoven ni Teresa ni carnicer, però més o menys així. I aquí deixo una de les primeres coses que hi he llegit i una de les primeres que m'han agradat:
.
c) Usted se ha significado en los últimos tiempos apoyando la creación de un partido político, que, por cierto, en las últimas elecciones al Parlamento de Cataluña, ha conseguido representación. Se ha hablado de este partido como el de los intelectuales, pues fueron escritores y profesores los que lo auspiciaron. ¿Ese apoyo forma parte de su responsabilidad como intelectual? ¿Es producto de una vocación por lo político y los dilemas del poder? ¿Qué le sugiere el concepto de intelectual comprometido?
.
Se dijo que los fundadores éramos intelectuales, pero yo lo dudo mucho. Unos son periodistas, otros profesores, otros economistas, hay incluso alguno que no ha trabajado en su vida. El concepto de intelectual comprometido me parece paleolítico. Si nos reunimos para ese fin fue porque nos parecía que el ambiente político en Cataluña era irrespirable y más próximo al peronismo que a otra cosa. Una reacción normal en cualquier persona, pero que sólo llevan a cabo unos cuantos, seguramente los que tienen más tiempo libre.
.
d) ¿Cómo interpreta retrospectivamente su evolución política desde Bandera Roja hasta el apoyo a Ciutadans? Es inevitable mencionar a Sartre en este contexto y su concepto de intelectual comprometido. Sastre era un intelectual cuya máxima, y casi se diría que única, preocupación es acabar con la sociedad de clases y con la injusticia social. ¿Qué queda de este intelectual comprometido? ¿Debemos hablar ahora de intelectuales liberales? ¿Comprometidos con la defensa de las libertades individuales?
.
La figura de Sartre me es profundamente antipática. No creo que le preocupara en absoluto la sociedad de clases o la justicia social. Si hubiera que poner una etiqueta a lo que hicimos aquellos fundadores sería desde luego algo relacionado con las libertades individuales. Sin embargo, me molesta esa imagen romántica y conservadora de unos “intelectuales” salvando a la especie humana.
.

Equidistància gore

Titulat Abertzales catalans (I) -n'hi havia un segon (II)- l'article d'Anasagasti publicat al diari Avui equiparava l'actitud equidistant d'ERC amb la d'ex-abertzales que, com Onaindía, jutjava de traidors. En aquells moments vaig dir que la comparació d'ERC amb els abertzales bascs hauria de preocupar els republicans però que, lamentablement, no semblava fer-ho. El principi d'aquesta preocupació era la creença que l'equidistància que criticava Anasagasti entre nacionalistes i no-nacionalistes oblidava la prioritat, prioritat molt rellevant al País Basc i que aquí normalment ens podem permetre el luxe de passar per alt, d'haver-se posicionat en favor de la democràcia. Criticable o no, l'equidistància d'Esquerra respecte el PSC i CiU es diferenciava de la dels abertzales bascs precisament per no ser una equidistància entre demòcrates i feixistes. Que Anasagasti obviés una diferència tant fonamental havia de ser, em va semblar, motiu d'indignació dels republicans. Recupero aquestes reflexions després de llegir un post d'Èric Bertran (país petit, herois petits) seguint de forma exemplar el model equidistant en la seva versió gore, la d'Anasagasti. Titulat Pau a dues bandes és autèntic paradigma de les terribles implicacions que la negociació amb Eta podia tenir. La més terrible de totes és creure que la negociació converteix les dues parts en iguals. D'aquí les postures d'alguns detractors i d'aquí que l'Èric afirmi que un Pacte per la Pau és impossible que tiri endavant si és només una part la que deixa les armes. És l'equidistància que dèiem, la que hi ha entre feixisme i democràcia i que per excés d'sfumetto no permet veure la diferència entre el policia i l'assassí. Si buscàvem límits del preu polític de la pau aquí en tenim un de clar i, vist el cost, vista la faraònica dimensió del que aquest preu implicaria, no deixa de ser ridícul que alguns parléssin de la rendició com d'una possibilitat real. El perill de l'equidistància és que ens porti a coses com aquestes i són paraules com aquestes les que, segurament, evitaven als republicans preocupar-se per les d'Anasagasti.
.

11.1.07

Spanish Wars

Superada, per falta d'adequació amb cap cas real, la creença que la història és constant lluita entre les forces del bé i el mal, la memòria històrica, la de debò vull dir, aquella que no és qualsevol memòria sinó que és memòria de la veritat, imposa un interrogant subjectivista. De quina banda hauries estat tu? Davant dels fets, confrontat a la realitat dels fets, quin bàndol haguéssis triat tu? La objectivitat parlava en referència a la Guerra Civil Espanyola (nom i cognoms i d'aquí les majúscules). I resulta que, considerant subjectivament la objectivitat dels fets, l'única resposta possible sembla ser un depèn. Un depèn dependent les condicions objectives en les que ens situaria la objectivitat demandant. Això és la meva situació econòmica, per exemple. Un depèn que, em sembla que imprescindiblement, ens confronta amb les motivacions de qualsevol conflicte. Tinc la maquiavèl·lica convicció, i prenc els kamikazes com a suport empíric d'aquesta convicció, que només per egoisme un soldat pot anar a la guerra. No és un egoisme fonamentat en la genètica dawkiniana, aquell de l'abnegada formiga que sacrifica la seva vida en favor dels seus gens. És un egoisme economista en tant que es basa en un càlcul de beneficis. Càlcul que bé pot prendre en consideració les verges i el paradís. I d'aquest egoisme el conflicte. Perquè la democràcia no només permet l'egoisme, la democràcia és l'acceptació de la legitimitat de l'egoisme. Quan una democràcia es pretén defensar de l'egoisme del ciutadà no és de l'egoisme del que es protegeix, és de la democràcia mateixa. I d'aquí que el feixista s'hagi pogut acusar, algún dia, en estranyes condicions, d'egoista.
.
Recomanació per infants; pensin-s'ho molt abans d'anar a la guerra.
.

10.1.07

Meme dels collons...

L'amic Pedro m'envia una altra meme dels collons. L'adjectiu, i només l'adjectiu, justifica que jo contesti aquest meme. La cosa consisteix en dir 5 coses que no sabeu de mi i que no m'importa que arribeu a saber. Doncs aquí va:
.
1- Sóc la persona més despistada que conec.
2- Des de fa un any crec que les ulleres són l'autèntic símbol de la llibertat humana.
3- Crec que Start me up és una de les pitjors cançons de la història del Rock'n'Roll i, per extensió, la pitjor dels Rolling Stones.
4- Un dia vaig tenir una conversa amb una persona més idiota que jo.
5- No he mantingut mai relacions sexuals amb un gos.
.
Com vaig fer ja fa gairebé un any, apel·lo a una interpretació popular de la màxima moral kantiana, "no facis als demés allò que no vulguis que et facin a tu", i em nego a continuar aquest joc. Si algún lector té ganes de seguir aquest meme que se serveixi ell mateix sense por a represàlies per l'ús que pugui fer del nom d'aquest blog.
.

9.1.07

Batasuna = Eta?

Que la formulació matemàtica recuperi pes a la política em sembla terrible. Vegin sinó; Batasuna=Sinn Féin, Eta=Ira. Crec que va ser el senyor Barbeta (i admeto com a pròpia tota la vergonyosa magnitud d'aquest crec) que va formular una equació oposada a aquesta. Segons Barbeta (crec, recordin el crec) el poder que té el Sinn Féin sobre l'IRA no és equiparable al que té Batasuna sobre Eta sinó al que té Eta sobre Batasuna. Tinc la sensació que la mètrica juga un paper fonamental en aquest anomenat procés i que va més enllà de l'aproximació de presos a Euskadi. Seria molt més que interessant saber quina és la distància que separa Batasuna d'Eta, per exemple. Saber si aquesta distància és més o menys gran que aquella que separava el nostre judici sobre la patriota ecuatoriana del que podem fer del terrorisme nacionalista. Conèixer la dimensió del salt que hi ha entre la paraula i l'acció. El replantejament és fonamental. Quan es va aprobar la famosa llei de partits el sistema mètric es va reduir a anècdota. No hi havia, o s'assumia que no hi havia, distància entre la paraula i l'acció assumint la unitat d'Eta i Batasuna. La distància entre el braç i la llengua es considerava negligible assumint que braç i llengua eren de la mateixa persona. I aquesta unitat justificava que Batasuna fós il·legalitzada. I alguns pensavem que només aquesta unitat ho podia justificar. D'aquí el crèdit de les paraules d'Otegi, que només com a llengua del braç d'Eta podien considerar-se rellevants. Només en cas d'acceptar aquesta unitat caldrà intervenció psiquiàtrica per interpretar que El País escrigui en titulars aquesta fórmula: Otegi pide a Eta...
.

7.1.07

Patriotisme ecuatorià

El 30 de Desembre Eta va dinamitar alguna cosa més que el Procés de Pau. La macabra metàfora que tants diaris van aprofitar per titular l'endemà no és menyspreable i va ser una compatriota de l'antimetàfora la que ho va demostrar amb més claredat. La patriota ecuatoriana assegurava ser capaç d'entendre el patiment del poble espanyol després de viure la proximitat del terror. Ara que havien matat dos ecuatorians. És molt rellevant, i crec que cal tenir-ho present, que els víncles d'unió entre la dona ecuatoriana i els desapareguts, causa del seu minut de glòria, són purament administratius. No hi ha genètica, ni biologia de cap mena. Només administració i pàtria. La puresa nacionalista d'aquesta dona ecuatoriana hauria de ser causa de vergonya pels membres d'Eta. Perquè amb tota la bona fe del món aquesta dona va portar el discurs patriòtic fins on Eta mai ha estat capaç de portar-lo. Solidaritat amb els compatriotes pel simple fet de ser compatriotes. I solidaritat amb la resta del món per extensió. Seguint aquest model de patriotisme mai hi hagués hagut solidaritat basca amb el poble irlandès ni simpatia inversa. No sense incloure els regidors populars o socialistes, s'entén. La diferència entre discurs i actes és ontologicament fonamental. Si la patriota ecuatoriana fós alemana, per exemple, als anys 30. El discurs seria terrible perquè tindria autèntic significat. En altres paraules; hi hauria acte i extensió progressiva de la solidarietat. I hi hauria, cosa fonamental, la despesa temporal necessaria per tot progrés. Vegin el problema ontològic que dèiem. El procés de pau ha invertit els nostres judicis. Potser és com si haguéssim estat jutjant aquesta pobra patriota ecuatoriana per les seves paraules.
.

6.1.07

Hereu sense pagar impostos

Convençut que els Reis Mags han fet als socialistes barcelonins un regal que no mereixien, Oliver es proposa fer justícia seguint aquella clàssica de buscar l'equilibri entre dues plateretes sobrecarregades. Crític amb la sobrerepresentació dels partits del govern municipal proposa, per evitar que les enquestes diguin el que els socialistes volen que diguin (noble propòsit, no cal dir-ho), que la mostra d'enquestats se seleccioni tenint en compte els resultats de les passades eleccions al Parlament de Catalunya. El però de la solució no són, com a mínim per un servidor, les simpaties polítiques del senyor Oliver. Però hi ha un però perquè sempre hi pot haver un però i crec que, també en aquest cas, n'hi ha un d'important. El però és la diferència de criteri que fonamenta el vot en les eleccions al Parlament i a les municipals. Perquè si Montilla sembla demostrar la importància que tenen a les eleccions generals les polítiques de partit, l'èxit d'un altre socialista com Clos ens fa pensar en la política municipal en uns termes molt més personalistes. El però ens porta a plantejar una enquesta basada en els resultats de les anteriors municipals però és aquest mateix però, aquesta diferència de criteri a l'hora de votar, la que ens fa pensar que, malgrat tot, les enquestes seguiràn demostrant que Hereu és dels pocs del seu gènere que no pagarà l'impost de successions.
.

4.1.07

Chomsky, un personatge pla

Por ejemplo, para hablar en términos concretos, gran parte de mi activismo político está relacionado con la guerra de Vietnam, y con la participación en actos de desobediencia civil. La desobediencia civil en los Estados Unidos se lleva a cabo con una gran incertidumbre acerca de sus efectos. Se podría argumentar, por ejemplo, que amenaza el orden social en modos que podrían conducir al fascismo; y eso sería algo muy nocivo para los Estados Unidos, para Vietnam, para Holanda y para todos. Sabemos que si un gran Leviatán como los Estados Unidos se volviera realmente fascista, provocaría muchos problemas; así que ése es uno de los peligros de este acto concreto.
Por otro lado, corremos un grave peligro en el caso de no llevarlo a la práctica; esto es, si no se lo hiciera, el poder estadounidense destruiría a la sociedad de Indochina. Enfrentados a estas incertidumbres, debemos elegir un curso de acción.
.
Chomsky a La naturaleza humana: justicia versus
poder
La tragèdia, la trampa, és al canvi de temps verbal. Mirin; tenim un primer paràgraf de caràcter hipotètic amb podría, sería, provocaría i, en general, el noble qüestionament d'un futur derivat dels nostres actes. Després, però, tenim un segon paràgraf on canvia el temps verbal perquè canvia la noblesa del discurs. Ja no és hipotètic perquè a l'encarnació del mal no se li concedeix mai la legitimitat del dubte. D'aquesta seguretat el canvi de temps verbal. Un destruiría que d'hipotètic només en té una cosa: que jo no actuï com ho faig, que jo no actuï com ho he de fer. Així com els resultats de les nostres accions podrien ser dolents (i que ho admetem ja és molt, segurament molt més del que acostumem a admetre), els resultats de les accions del dolent només poden ser dolentes. L'imperatiu moral d'acció que se'n deriva és fàcilment acceptable per falaç. Perquè aquest no és el raonament de Chomsky, és la seva justificació. Per això els perills que admet dels seus actes no es confronten a cap perill matitzat sinó al mal radical; a la "destrucció de la societat d'Indoxina". Hipòtesis no, fets. Doncs si noblesa és el que reclamem, i si noblesa és el que admirem quan algú és capaç de mostrar els punts febles del seu discurs, noblesa haurem de reclamar quan afrontem els discursos i actes dels altres. Perquè la noblesa no és només mostrar les interioritats dels nostres pensaments, en segons quina situació això és exigit per l'autoestima mateixa, noblesa és entendre que els altres pensaments també ténen interioritats, que és difícil, malgrat ho sembli és molt difícil, trobar personatges plans, sense vida, i arguments plans, sense rerebotiga. D'aquí que la noblesa exigeixi una unitat de temps verbal en el discurs. Si no, no hi ha incertesa possible. Si no admetem que, independentment dels nostres actes, la destrucció de la societat d'Indoxina és només, i com a molt, una hipòtesis, no hi ha deliberació possible ni curso de acción a escollir.
.

2.1.07

L'Europa melancòlica

Ahir penjava un text extret del llibre de George Steiner titulat "La idea d'Europa". En aquest paràgraf s'intentava o crec que s'intentava donar una definició de la identitat europea lligant-la al concepte d'humanisme europeu. I crec que en la mateixa expressió humanisme europeu es troba el problema de la identitat europea. Perquè si europa pot ser, i si crec que ha de ser, humanista és perquè l'humanisme no pot ser definitori de la seva identitat. Així com podem defensar una Europa humanista es fa impossible defensar un humanisme europeu perquè, en tant que vinculat a Europa l'humanisme perdria la seva universalitat, caraterística aquesta, la d'universalitat, on es defineix la seva autèntica naturalesa. Aquesta idea d'humanisme es troba perfectament definida al mateix text quan es defensa la importància del llegat cultural per tal que pugui arribar a ser alguna cosa més del que també és: un animal. La importància de desvincular la identitat europea d'una idea exclusivista de l'humanisme recau en el fet que cap definició identitària pot passar per sobre de la identitat comuna que existeix entre pobles o humans. Ho escribia Oliver a l'Avui; Els europeus som els pares de l'invent. Els pares de l'economia de mercat i del comerç que han portat la prosperitat a gairebé tots els racons del planeta. Els pares de la democràcia que ha portat la pau i la llibertat a gairebé tots els racons del planeta. Durant segles, ens hem pensat que en teníem l'exclusiva, només compartida amb antigues colònies on la població d'origen europeu era majoritària. Aquesta pèrdua de l'exclusiva, aquest recordatori del que el propi Goethe considerava el naixement de l'humanisme europeu i, en conseqüència, de la identitat europea, és el motiu del que Oliver qualificava de perplexitat europea i que jo m'atreviria a anomenar melancolia. Perquè la impossibilitat amb la que es troba Europa de definir una identitat pròpia, una identitat que superi la que els segles han anat forjat a les nacions que la conformen però que no la disolgui en la totalitat de la identitat comuna que la vinculi amb la resta del món, aquesta impossibilitat és la que avui sembla convertir Europa en un autèntic melancolic, en algú incapaç de saber qui és perquè simplement es veu incapaç de distingir-se de tot el que l'envolta. I crec que és d'aquest radical desequilibri d'on neixen tant els problemes de l'anomenada política exterior comunitaria com de qualsevol de les polítiques comunes que s'intenten dur a terme.
.

1.1.07

La idea d'Europa

Les grans idees humanes. Això és la cultura europea. Això és el que Mann va aprendre del seu mestre, Goethe. I Goethe mateix, en la seva autobiografia Dichtung und Warheit (Poesia i veritat), assenyala una data del naixement d'aquest humanisme europeu: el 25 d'octubre del 1518. Aquell dia, l'erudit i humanista Ulrich von Hutten va escriure al seu amic Willibald Pirckheimer una carta en la que explicava que, tot i que ell era de llinatge noble, no desitjava ser noble sense haver-s'ho guanyat: "La noblesa de llinatge és purament accidental i a més no té cap sentit per mi. Busco la font de la noblesa en una altra banda, i bec d'aquesta font" Un cop més, som testimonis del naixement de la nobilitas literaria: la vertadera noblesa és la noblesa d'esperit. Les arts, les humanitats, la filosofia i la teologia, la bellesa, cadascuna existeix per ennoblir l'esperit, per permetre al gènere humà descobrir i reclamar la propietat de la seva forma de dignitat més elevada. És el llegat cultural, són les grans obres dels poetes i pensadors, artistes i profetes, el que una persona ha d'utilitzar per a la cultura animi (l'expresió és de Ciceró) per al cultiu de l'ànima i la ment humanes, per tal que pugui arribar a ser alguna cosa més del que també és: un animal. En l'última pàgina de Lessons of the Masters (lliçons dels mestres), George Steiner resumeix l'essència de la cultura i l'educació liberal en una sola frase: "L'educació liberal ens indica el camí cap a la dignitas de la persona, cap al seu retorn al seu millor jo". Aquesta és la tradició de l'humanisme europeu en la qual ell, des de molt jovenet, va ser educat pel seu pare; en la qual ell mateix va esdevenir un mestre, quan es va adonar que tenia un do; "Incitar els altres a endinsar-se en el significat". Aquesta expressió, "incitar els altres a endinsar-se en el significat", és de George Steiner mateix, i és la descripció més profunda que conec del que significa ser un professor d'humanitats.
.
Rob Riemen a la introducció a La idea d'Europa, de
George Steiner
.