30.12.06

Ara que tot és millor

Entrant a classe el professor es va ajupir i va recollir un paper del terra per llençar-lo a les escombreries. Un gest que hagués passat desaparcebut si un dels culpables de moltes de les coses que sóc ara no l'hagués acompanyat d'una frase que en aquells moments va semblar ridícula per excés d'èpica: el que acabo de fer us ha ensenyat més que tot el que pugui dir en l'hora de classe que tenim. L'inevitable exercici freudià de matar pares i ídols que el temps imposa em porta a considerar que, allò que semblava una barbaritat, era cert. D'aquell gest i d'aquella frase n'ha quedat la idea que és en allò que es diu o es fa sense pensar on hi trobem millor definida la personalitat. Quan després de rebre un sms et trobes desfent la maleta que fins aleshores mai havia estorbat prou, per exemple. Em sembla impensable no establir una relació causal entre el missatge i la poètica de l'existència humana simbolitzada en bossa de viatge. I entre aquesta bossa i una personalitat. Permetin-me un incís. Negar el valor del sms, com tant retrògrad tendeix a fer, és negar el valor de qualsevol cosa que s'entengui per llenguatge i, en definitiva, qualsevol cosa que s'entengui per humanitat. Perquè la diferència de format que hi ha entre l'sms i la tant benerada carta escrita a mà no té res a veure amb el salt que hi ha entre el moviment d'ales d'una ridícula abella i la paraula humana. Entre rendir-se a l'ordre que imposa el semàfor o a l'assalt d'una frase que altera tot ordre; ara que tot és millor...
.

28.12.06

Noblesa

Recordo un comentari de La Rosa de Sang a un post que vaig titular "He aquí un hombre a una nariz pegado". El comentari apuntava els veritables objectius dels diaris amb paraules com aquestes: L'objectiu dels diaris o de les ràdios no és informar, és senzillament vendre diaris o vendre programes. A quanta més gent millor. Creus que Jiménez Losantos tindria l'audiència que té si no fes el seu espectacle matinal? Deixant de banda certs matisos al comentari, com per exemple recordar que informar és la manera que tenen els diaris de vendre, una meva preocupació recorrent (i principal preocupació del post) era saber el que ens venem a nosaltres mateixos. La qüestió és, era, què veu Jiménez Losantos quan es mira al mirall. Veu un periodista que fa un "espectacle matinal" o veu un home que diu el que pensa i que pensa el que diu. I d'aquí la no fingida sorpresa de que fóssin els periodistes en qüestió qui admetéssin la necessitat de mesurar les seves paraules i pensaments considerant-les puntes de l'extrem. Perquè el problema de fons dels nassos, de convertir-se en un pallasso o un hombre a una nariz pegado, és un problema d'honestadat amb un mateix i els altres, de noblesa. I la defensa d'aquesta noblesa desde la convicció que no és incompatible ni amb la venta de diaris ni amb la justa proporció de les pròpies narius es troba de tant en tant en forma meravellosament sencilla. Com, per exemple, en un debat retrasmès el 1971 a la televisió holandesa entre Foucault i Chomsky. Després d'una llarga explicació de Chomsky es produeix aquesta escena que, malgrat pugui ser irrellevant pel transcurs del conjunt del debat, em sembla un genial exemple de la noblesa que defensavem:
Elders: Señor Foucault, imagino que su visión al respecto difiere en forma significativa.
Foucault: No...
I el No, seguit d'alguna cosa més que punts suspensius però que no modifiquen en absolut el seu valor, esdevé paradigma de Noblesa.
.

27.12.06

Efectes de l'efecte Montilla?

Potser en l'anomenat efecte Montilla no hi tenia tant pes la seva condició d'humil immigrat d'orígen andalús com la seva discreta naturalesa d'home de partit. En aquest sentit Montilla no hauria trencat amb la tradició catalanista que lamentaven i lamenten els anticatalanistes com amb la figura del líder que representava el President de Catalunya. Crec que Montilla pot ser considerat propiament un home de partit, un home ideologicament propietat del partit i no un home que arrossega el partit com podien ser Pujol o Maragall. Montilla, per tant, en defensa de l'estabilitat dirigida, dels equilibris de titella. I d'aquí que el seu discurs, a diferència del de Maragall (que no compartia, malgrat tot, el caràcter messiànic de Pujol), no pugui ser contradit ni matitzat pels socialistes catalans perquè el discurs no és propiament seu. Montilla, per tant, com a autèntic representant del PSC i mai com el seu líder. Suport de la normalment errònia concepció de vincular les paraules o actes de l'individu a la seva col·lectivitat. D'extendre els mèrits del xaman a tota la tribu. Pràctica aquesta que portava a la sempre políticament incorrecta Pilar Rahola a recomanar als antisionistes que evitéssin la ingesta d'Aspirina per ser aquesta creació jueva i no creació d'un jueu com alguns podriem haver pensat (equivocadament). I aquesta importància de l'efecte Montilla, el pes de l'home de partit i la versemblant extensió del seu discurs i actes a la totalitat de la familia socialista, la trobem, corresponentment ridiculitzada per excés de generalització, a aquest titular del diari socialista; El Partit Radical ajuda a morir l'italià que va demanar l'eutanàsia.
.

26.12.06

La sacralitat de la vida?

El discurs papal ens posa davant el mateix problema de l'ecologisme; la impossibilitat de mantenir fins les últimes conseqüències la sacralitat de la vida. Malgrat el divers dels seus orígens ambdues cosmovisions coincideixen en aquest fictíci punt central. Perquè si és impossible mantenir l'existència d'un valor últim, impossible ha de ser també la seva sacralització. Un liberal, per exemple, no pot ser liberal fins les seves últimes conseqüències. O aquell bondadós Kant fidel a la veritat i al seu com si... davant un nazi preguntant per l'amic amagat a les golfes! Només Hitler i potser ni ell mateix podia aspirar a ser un feixista conseqüent fins al final. O com no ho pot ser un ecologista per més gran que sigui el fervor amb el que abraci la sacra condició de la vida i els drets dels animals. No ho pot ser sense equiparar la seva existència a la del mosquit o l'enciam. Què dir de l'ecologista que es diu materialista radical! Com si l'amor a l'àtom fós compatible amb el Nuclears No! La fragilitat del dogmatisme es troba als seus propis extrems. Com en tot fanatisme i com demostrava Amos Oz confrontant un fanàtic jueu amb la idea de fer efectiu el seu suposat anel d'acabar amb tots els palestins. Traïnt la sagrada coherència que se'ns acostuma a exigir el taxista israelià es mostrava incapaç de ni tansols imaginar-se matant el fanàtic en potència que aquell infant musulmà representava. Quin incondicionat valor podem defensar quan ni la propia vida és sagrada?
.

25.12.06

Esperant el messies

Oliver feia ahir una pertinent crítica a en Saura en particular i l'esquerra en general. Es diu que marçalegen. Una crítica a la superioritat moral que se li presuposa i als debastadors efectes això té pel seu esperit democràtic:
I mentre es menysprea els que treballen, s'esforcen i se'n surten, és recompensa els que cobreixen la seva incompetència amb una suposada autoritat moral. És el cas del conseller Saura, que l'altre dia al Parlament va haver de respondre a les preguntes un xic impertinents però molt pertinents d'en Daniel Sirera. Com que no tenia gaire escapatòria, va deixar anar el rotllo que vostès els senyors de la dreta no ens poden donar lliçons a nosaltres els de l'esquerra. Deu ser per això que serveix la història de la memòria històrica, per oferir coartades morals a la incompetència de l'esquerra.
Malgrat la convicció que la democràcia i els arguments d'autoritat són incompatibles (perquè un argument d'autoritat no és un argument i una democràcia és constant construcció argumentativa) jo també hi crec en aquesta superioritat moral de l'esquerra. Quan em miro al mirall una veu de fons ho diu: tu ets d'esquerres, ets dels bons, no ets un fatxa... Liberal d'esquerres i encara més sofisticades construccions. Alguna cosa així vaig escriure en aquest blog fa temps. El problema d'aquesta idea és la convicció que la dreta és Hitler o Franco, que de la dreta n'hem vist els efectes (que la dreta s'exibia a les xemeneies d'Auswitch) i que l'esquerra no ésempírica. Que no és Stalin o que no té perquè ser-ho. Que l'esquerra no celebra el nadal perquè encara espera la vinguda del messies. Però és una qüestió de fe. Que no té gaire a veure amb l'argumentació, em temo.
.

20.12.06

Els d'Esquerra també ploren

L'1 que acompanyava entre parèntesis el primer article prometia, com a mínim, un altre article de la mateixa categoria moral. I aquí el tenim. I aquí la conclusió: En fi. ¿Algú volia lliçons del que ha passat a Catalunya? Aquí les té. Carod i Puigcercós a punt de convertir-se en Onaindia. El mateix que faran els qui encara, a Euskadi, segueixen afirmant que són independentistes i d'esquerra. Doneu-los temps. Seguint la tònica essencialista d'aquests articles d'Anasagasti cal preguntar-se si és possible que Carod es converteixi en Onaindia. Dit d'una altra manera, no són ja Carod i Onaindia iguals en l'essencial? En el seu tarannà democràtic? Sense menystenir els efectes que l'alcohol podia tenir en les seves raons tinc molts presents les paraules d'una votant del PP que afirmava votar Mariano Rajoy perquè dinant junts va rebre la notícia d'un atemptat terrorista i es va posar a plorar. Davant seu un polític va demostrar ser humà i es va guanyar el seu vot (incondicional, afegeixo jo). Vaig recordar aquestes explicacions llegint un fantàstic article del Salvador Sostres que acabava així; I vam fer mitja volta, però et vaig veure plorar, i tinc raó, però et vaig veure plorar, i no vam anar a l'Hispània, però et vaig veure plorar, i és d'imbècils votar en blanc, però et vaig veure plorar, però et vaig veure plorar, però et vaig veure plorar. Aquest plor és la constatació d'una humanitat compartida i independent de les afinitats polítiques. Justament allò que la meva ebria contertuliana confessava implícitament no haver vist; que, en el sentit més humà del terme, en el seu sentit més metafòric, tots plorem. L'esperit escèptic de la democràcia té uns límits. En les tautolgies del tipus "tot polític és humà", per exemple. O en la oposició, en la clara oposició, de demòcrates i feixistes.
.

18.12.06

Es pot defensar una cosa i la contrària

Article fastigosament revelador d'Anasagasti al diari Avui. I no només per l'equiparació de l'abertzalisme basc amb ERC que tant poc deu preocupar i que tant ho hauria de fer als republicans. És fastigós i revelador perquè aquesta equiparació és conseqüència d'una aberració lògica pressuposada a l'article; la de que la política basca és, com la catalana, bidimensional. L'oblit que només en la tridimensionalitat la bala pot tenir massa. Perquè la bala exigeix afegir un nou eix als clàssics esquerra/dreta i nacionalisme/no-nacionalisme. El de feixisme i democracia. I d'aquí l'efecte boomerang del subtítol. Que resa (parlem amb gent de missa) així: es pot defensar una cosa i la contrària. Subtítol que, crític amb ERC, pretén ser-ho també amb Mario Onaindía i Jon Juaristi i que serveix per mostrar, altre cop, com en el rebuix a la idea d'evolució es manifesten les ments més mediocres. Perquè no podem obviar que el subtítol oblida el factor temporal. No crec que hi hagi hagut cap dia en la vida dels citats demòcrates on aquest subtítol fós acceptat com a lògic. Una ment bidimensional, la d'Arzalluz, incapaç d'entendre que el qualificatiu de traidors a Onaindía i Juaristi exigeix el pas d'acceptar com a propia la causa etarra. I aquí torna el boomerang. Es pot defensar, en un mateix moment, en un mateix article, una causa i la contrària? Es pot considerar una traició el canvi d'Onandía i Juaristi i seguir-se dient demòcrata? Ja veuen amb quina barra es pot defensar una cosa i la contrària si ho fa qui gaudeix de prou cara.
.

17.12.06

He aquí un hombre a una nariz pegado

Escriu Espada: Por azares coincidí en dos días diferentes de la misma semana, y en la ciudad de Madrid, con dos periodistas en apariencia muy dispares. Uno era Lluís Bassets, director adjunto de El País y encargado de sus páginas de opinión, y el otro Federico Jiménez Losantos, responsable del programa matinal de la Cadena Cope, y columnista de El Mundo. No consigo recordar por qué acabé hablando con cada uno de ellos de lo mismo: es decir, del medio como rígida cosmovisión, como trinchera de opiniones. Uno y otro coincidían de manera admirable, de una manera fatal y calcada: el pluralismo mejor en el kiosco. Ambos pensaban que en el kiosco o en el dial, frente a diversas ofertas nítidamente diferenciadas, ya sacaría el ciudadano la media. El que té de terrible aquesta concepció del periodisme com a font de coneixement no és només l'absurditat de considerar la veritat com a terme mig entre dues mentides sinó que siguin periodistes els qui ho afirmin. És terrible perquè implica l'acceptació d'una mancança d'equilibri en l'exercici no només de l'ofici de periodista sinó de l'ofici d'ésser racional. Que sense l'argument radicalment opost el nostre pensament cau com un castell de naipes. És una idea que atribuida als demés, al pobre Marçal, per exemple, sempre consola però que és terrible quan s'assumeix com a propia perquè invalida necessariament qualsevol valor de la nostra reflexió. Si hem de mesurar cada paraula que pronunciem segons la de la oposició no hi ha paraula que valgui, no hi ha pensament que valgui. Ni tansols per al propi pensador. D'aquí que s'hagi de lamentar que no acostumi a ser inapropiat parlar d'articulistes mancants, d'articulistes de dreta o esquerra. Del propi Federico i del propi El País com a representants de diferents associacions de coixos. El terrible del cas es manifesta en la solitud imprescindible del pensament i, en conseqüènica, de l'escriptura. Quan no hi ha suport possible de l'opositor. Quan un es mira al mirall i l'assalta un terrible pensament: he aquí un hombre a una nariz pegado.
.

16.12.06

Resposta a Marçal Girbau (2)

Segona i, vista la lamentable evolució de la discusió, última resposta a Marçal Girbau en forma de post. Si la primera va ser, potser amb un excés de bona fe del que no aconsegueix-ho avergonyir-me, amb la intenció de tractar el Senyor de les Olives amb la mateixa cortesia amb la que considerava m'havia respost, aquesta vegada és per pura higiène mental. Perquè hi ha escrits que no es poden respondre amb un simple comentari.
El primer que lamento és que en la seva contrarrèplica en Marçal no repliqui cap de les meves crítiques. Podria concloure, amb un optimisme que seria excessiu fins i tot per mi, que les accepta com a vàlides. Però com dic, seria excessiu extreure aquesta conclusió de la lectura del post en qüestió on no hi ha ni crítica ni acceptació de la meva resposta.
El títol és però prou significatiu; Individu vs Societat. Esquizofrènica concepció de la vida social perquè no crec que es pugui entrendre com a sinònim de la qüestió típica, Individu i Societat, on s'analitzen les relacions de l'individu amb la resta de la societat. ÉS el vs, la oposició, el que en tota concepció del cos social com a unitat oblidant la seva naturalesa bàsica de conjunt d'individus pot portar, i porta, a considerar l'individu com a cèl·lula cancerígena. I d'aquí la cirurgía del Gulag. Retorno a l'egocentrisme. Té la bondat de demostrar que, com a mínim, ha llegit la resposta citant una frase meva i, el que considero més important, fent-ne un link al post d'on jo mateix l'havia extret. Però la gràcia del meu link no era només remarcar la seva poca originalitat, la seva repetició, sinó remetre a una explicació més detallada de la frase en qüestió. Explicació que, llegia o no, no ha estat resposta. El senyor de les Olives s'ha limitat a qualificar-la (la frase, no l'explicació) de: eloqüència il·lustre, així com d'un notable i voluntari sofisme. Fent gala del que crec que es pot qualificar d'onanisme lingüístic. És especialment lamentable que, espectadors de la flexibilitat que el senyor Girbau exhibeix en l'art de l'autofel·lació, no poguem gaudir de la mateixa virtut en el replantejament dels seus postulats. Masturbació després de la qual no li queden ganes (fet el fet...) d'explicar el perquè de les seves consideracions. I, com a bon home de fe, després del pecat arriba la confessió. En Marçal ha crescut molt en molt poc temps i ara té por de la llibertat. És sens dubte admirable aquesta confessió venint d'una persona tant propera a postulats comunistes. Normalment totes les aberracions teòriques d'aquesta teoria venen per voler justificar la necessitat de limitar al màxim la llibertat en defensa, precismanet, de la llibertat. En Marçal s'estalvia feina. Fora llibertat i punt. I malgrat tot, cosa que l'honora, pretén iniciar una investigació sobre la llibertat. Investigació que es limita al diccionari. Suposo que no cal dir que el diccionari no em sembla una eina de prou pes per tractar una problemàtica conceptual de la magnitud de la llibertat humana, però farem veure que n'hi ha prou (sense deixar de tenir present que no és així, tampoc ens passem de generosos). Partim de la mateixa definició que prèn Girbau i no oblidem, perquè això serà important, que hem acceptat (així, perquè sí) el diccionari com a autoritat última. Llibertat;
[s. XIV; del ll. libertas, -atis, íd.]
f 1 DR 1 Estat o condició del qui no és esclau.
2 Estat o situació del qui no està empresonat.
3 Manca de subjecció i subordinació.
En Marçal fonamenta la seva argumentació en la primera de les definicions; la que diu que la llibertat és l'estat o condició del qui no és esclau. I aquí ve una frase genial; és molt vigent avui en dia, doncs. Com que un servidor creia recordar que l'esclavitut fa temps que havia estat abolida, he decidit subordinar-me a l'autoritat del diccionari, recordem que la hem acceptat com a última autoritat, per veure si m'ilumina. Esclau;
1 m i f HIST Persona sotmesa a la propietat absoluta d'altri, per si i pels seus descendents, i que podia ésser venuda i comprada individualment, cedida o arrendada a tercers.
2 p ext 1 m i f Persona sotmesa a un poder tirànic, a la dominació d'algú altre, ja forçadament, ja per covardia, per servilisme, per amor, etc.
Definició aquesta que posa en qüestió no només la vigència del terme sinó tota la metafísica d'en Girbau que es pretén presentar com a conseqüència lògica seva. Argumentació on ho trobem una molt interessant caricatura de l'ecologisme; l'Estat ha de garantir que el MEDI AMBIENT no és esclau de ningú, i ha de garantir que ningú esclavitza el MEDI AMBIENT. Fantàstic i realment significatiu és que algú que es confessa atemorit per la paraula llibertat sigui capaç d'extendre la condició d'esclau no només al modern treballador assalariat sinó fins i tot al medi ambient. No crec que sigui poc raonable extendre la consideració de ridícul que de ben segur ens semblaria considerar el Medi Ambient (en majúsucles) lliure (en minúscules) a considerar-lo esclau. Ridícul perquè el que té de terrible l'esclavitut és que priva de llibertat a aquells éssers que poden ser lliures. Ridícul com seria dir utilitzar la taula per escriure atempta contra la seva llibertat, la seva dignitat o la converteix en esclava meva. Davant la problemàtica de l'habitatge, que em sembla recordar punt d'inici d'aquest debat, en Marçal recupera la bandera de la llibertat que havia enterrat per estalviar-se feina. Jo també considero que l'accés a la vivenda és un problema. Jo també sóc jove i em temo que no podré pagar un pis o un lloguer fins d'aquí molts anys. Però això no és el que està en discusió. El que és ridícul és considerar-me esclau de no-se-sap-qui pel simple fet que no pugi comprar-me el piset dels meus somnis als 21 anys. I, deixant de banda dades i equilibris conceptuals que segueixen al comentari que pretenia respondre les meves inquietuds, arribem a la genial conclusió. En conclusió, doncs, l'Estat, expropiant, està garantint la llibertat a la majoria dels ciutadans, ja que permet la INDEPENDÈNCIA d'uns, i garantitza el dret a un medi ambient condicionat (dret reconegut al nou estatut). La llibertat de la majoria passar per davant de la llibertat de la minoria, i, a més a més, de llibertats també hi ha mínims i màxims, i disposar d'un habitatge i un medi natural condicionat és el MÍNIM per ser un ésser humà digne, mentre que disposar de molts habitatges és plenament prescindible. Conclusió que, segurament per la poca força de l'argument suposadament exposat, ens deixa amb més preguntes de les que pretén respondre. En què modifica la meva llibertat l'expropiació de pisos per part de l'Estat? Quin nou nivell d'independència (en majúsucles, no com la llibertat) m'aporta? Perquè la llibertat de la majoria passa per davant de la llibertat de la minoria? Eren els jueus majoria o minoria a l'Alemanya nazi? I els demòcrates a la Rússia d'Stalin? Quins són els mínims i els màxims de llibertat que hi ha d'haver en una democràcia? Perquè disposar d'un habitatge (propi, entenc) és el mínim (amb majúsucla també, no com digne o com lliure, per exemple) per ser un ésser humà digne? És menys digne un llogater que el propietari d'una torreta a Pedralbes? I que una persona sense sostre? No serà que el que és menys digne és la vida del sense sostre que la del senyor de la torreta? Què és la dignitat? Talment com és prescindible disposar de molts habitatges és prescindible menjar molta carn, o llegir molts llibres, o fins i tot menjar carn, o fins i tot saber llegir. Vol dir això que ha de ser el govern qui decideixi si hem de menjar carn, molta carn o llegir o no llegir?
.

15.12.06

Resposta a Marçal Girbau

Dedico aquest post a respondre a Marçal Girbau intentant, com a mínim, tractar-lo amb la cortesia amb que ha respost el meu comentari sobre el tema de l'habitatge. Aquest era: Això de futur president de la Generalitat és broma oi? I una pregunta bàsica és si els pisos són propietat del govern o del particular. Pregunta bàsica que considero imprescindible de respondre si considerem un gran èxit que el govern pugui intervenir en les propietats dels ciutadans i l'ús que en fan.
Després de citar els articles 47 i 33 de la Constitució Espanyola escriu (parlo en tercera persona perquè la conversa és oberta, no per mala educació o manca de consideració): davant d'això és perfectament legítim obligar a vendre, àdhuc expropiar per tal de reequilibrar la riquesa. Que pugui ser legítim obligar a vendre o expropiar no vol dir que jo hi hagi d'estar d'acord bàsicament perquè l'autoritat legal que té la Constitució Espanyola no és extensible al camp de l'argumentació. No es pot considerar com a vàlid, per tant, aquest argument d'autoritat. Segueix dient que l'habitatge, com molt bé diu la constitució, és un DRET, i no pas un negoci. El que diu la Constitució (i si l'erro espero correccions) és que l'habitatge és un dret, no que no sigui o pugui ser un negoci. Concloure d'aquesta afirmació que l'habitatge no pot ser un negoci és una fal·làcia de falsa oposició que, de considerar-la vàlida, ens portaria a afirmar que l'alimentació (condició fonamental del dret a la vida) no pot ser un negoci. El negoci no només no és incompatible amb el respecte als drets sinó que en pot ser i n'és un important garant. Torna a citar la constitució per recordar que l'Administració ha de vetllar per garantir aquest dret, i especifica dient: "regulando la utilización del suelo de acuerdo con el interés general para impedir la especulación". Continua aportant unes dades que m'eren, com es temia, desconegudes. Malgrat no citar les fonts, cosa que podria posar en dubte la seva veracitat, crec que, presuposant que en Marçal no té voluntat de mentir i a falta d'unes dades que contradiguin les que ell mateix ha aportat, podem considerar-les com a bones sense que el debat en surti perjudicat. Pisos sense utilitzar no vol dir que estiguin llogats, sinó sense cap ús: buits i ociosos. No entenc què vol dir que un pis estigui ociós, però no crec que sigui una qüestió fonamental tampoc. Ara bé un punt molt interessant; el propietari està esperant que els preus dels habitatges s'apugin i s'apugin sense parar. Vaja, està ESPECULANT. En aquest moment, per tant, l'Administració ja hauria d'intervenir, tan sols pel fet que està cometent un atac a la constitució. Com que espero que no hagi comès l'error de considerar-me un expert en dret constitucional he d'entendre que aquest atac a la constitució es conclou dels articles citats anteriorment. Ho he d'entendre però no ho entenc perquè no hi he llegit enlloc que especular (sense majúscules perquè el terme no em provoca cap especial indignació) sigui contrari a la constitució ni ho he pogut concloure de caps dels esmentats articles. Molt interessant referència l'article 33.3 per defensar la constitucionalitat de la llei que ICV dur a terme a Catalunya. Tornant als arguments d'autoritat en referència a la Constitució, jo no he negat enlloc que aquesta legislació fós constitucional. Res a comentar al respecte, per tant. Una qüestió que em sembla especialment rellevant és la referència a l'interès públic (o social, que a falta de més explicacions assumeixo que és el mateix). Considero que l'interès públic no pot ser, en tant que públic, contrari a l'interès personal.
Per acabar un breu comentari (per no extendre'm encara més, estic obert a allargar-lo si cal) a la seva referència a l'escola. El to de lluita interclassista no m'agrada gens, però ho deixo per una altra ocasió. Sobre els privilegis que se li suposen a l'escola privada i que s'assumeix que seran privilegis que es mantindran en un futur fora de l'escola crec que la solució no és acabar amb l'escola privada sinó assegurar-nos que l'escola pública no ofereix un nivell d'educació més baix que el de la privada. I encara una altra idea; la de la que ningú garanteix que pares i mares tinguin bon criteri per educar els seus fills. Tampoc ningú garanteix que el tingui l'Estat però entenc que aquesta consideració és la base de la idea d'un sistema educatiu. Sistema que, repeteixo, no entenc que es pugui considerar incompatible amb una escola privada.
.

14.12.06

Tarotistes

El País subtitula en fora de joc: La princesa de Gales no estaba embarazada ni planeaba casarse con Dodi Al Fayed. Una estranya equiparació entre empíria i tarot desvirtuadora de qualsevol exercici periodístic que la inclogui. Empíria de la que el diari pot i, podem dir, ha de donar raó; La princesa de Gales no estaba embarazada. Tarotista quan ho equipara a allò que el diari no ha d'explicar perquè no pot i que, per tant, quan explica menteix; La princesa de Gales no planeaba casarse con Dodi Al Fayed. No menteix perquè la princesa planegés casar-se amb Dodi Al Fayed sinó perquè només la princesa podría considerar aquesta afirmació de veritable o falsa. Perquè la mateixa manca de base empírica que permet construir la frase sense gaires malabarismes (la no-existència d'un vestit de noces, per exemple) és la que impedeix la seva qualificació de certa. És com allò de les armes de destrucció massiva. Que no es trobin no ens pot portar mai a concloure que no existeixin. Però encara amb un altre agreujant ja que mentre les armes es poden trobar el pensament de la princesa de Gales no només és sinó que ha sempre estat impenetrable. En certa mesura fins i tot per ella mateixa. D'aquí la futilitat dels exercicis periodísitics quan pretenen explicar més del que poden saber i tiren les cartes. Jo, més o menys com el padre del novio, em nego a acceptar les conclusions d'un tarotista.
.

12.12.06

Sacres premises

Interessants afirmacions del Papa al missatge de Pau del 2007: «nella nostra società: accanto alle vittime dei conflitti armati, del terrorismo e di svariate forme di violenza, ci sono - afferma nel Messaggio per la Giornata della Pace - le morti silenziose provocate dalla fame, dall'aborto, dalla sperimentazione sugli embrioni e dall'eutanasia». I afegeix: «Il rispetto del diritto alla vita in ogni sua fase - ricorda inoltre il Messaggio - stabilisce un punto fermo di decisiva importanza: la vita è un dono di cui il soggetto non ha la completa disponibilità Il diritto alla vita e alla libera espressione della propria fede in Dio non è in potere dell'uomo...» (via Il Corriere della Sera). No crec que l'equiparació de les morts dels conflictes armats amb l'eutanasia o l'abortament es pugui considerar desvinculant-la d'una premisa bàsica com és la igualtat de tota vida (humana) i el respecte a la vida in ogni sua fase. En una conferència al Congrés Internacional d'Ontologia d'aquest mateix any, el professor Mosterín afirmava, amb la seguretat en sí mateix que pressuposem a un escriptor de best-sellers i en referència a l'abortament, que el diàleg amb els religiosos era més difícil des que no llegien Aristòtil. Segons Mosterín, la diferenciació entre humanitat en potència i acte era bàsica per qualsevol consideració ètica sobre la interrupció de l'embaràs. Discusió però impossible quan no és discutible la diferència de base; que la humanitat, a la que considerem dotada de valor intrínsec, es pugui donar en potència o en acte. Punt de radical escisió entre l'humanisme i la religió. Discusió fonamental i sembla que límit de qualsevol diàleg possible entre fe i raó és, per tant, si la mesura de totes les coses és Déu o l'home de la mateixa manera que el límit de qualsevol discusió amb els seguidors de la fe ecologista és si el valor que donem a la humanitat és efecte o causa del que donem a la natura. Això és; si l'home té un valor intrínsec en tal que home o si és en tant que part de la natura que l'home és mereixedor de respecte. El límit del diàleg es troba inevitablement en la sacrilització de premises fonamentals oposades.
.

11.12.06

Del mite al lógos

''If the official version of the Holocaust is thrown into doubt, then the identity and nature of Israel will be thrown into doubt. And if, during this review, it is proved that the Holocaust was a historical reality, then what is the reason for the Muslim people of the region and the Palestinians having to pay the cost of the Nazis' crimes?''. Ho deia Mottaki, ministre d'exteriors d'Iran, en referència a la conferència sobre l'holocaust que s'organitza al país islàmic. Ell mateix explicava els objectius d'aquestes sessions; ''The objective for organizing this conference is to create an atmosphere to raise various opinions about a historical issue". L'estructura pre-lògica del missatge, la seva naturalesa mítica on s'admet com a vàlida una explicació intrinsecament contradictoria, bé pot servir de referència a tots aquells, i no cal sortir del bar, que neguen la utilitat del diàleg pressuposant en el potencial tertulià la seva negativa a escoltar tota argumentació contraria. Principi bàsic de la geologia és la seguretat que les pedres no s'equivoquen mai. I del mite al lógos; El diálogo es el proceso por el cual se forjan verdades de las que nuestras alforjas aún están desporvistas y que, sin embargo, nos afectan, conciernen a nuestra condición de animales que sufren en razón de sus ideas. Víctor Gómez Pin, Entre lobos y autómatas. D'aquí la inutilitat del diàleg on qualsevol possible conculsió és assumida apriorísticament com a confirmació del mite originari de les conferències.
.

10.12.06

El gos borda i el dictador governa

Muere el dictador Pinochet. Hi ha alguna cosa estranya en aquest titular. Alguna cosa que no hi és en aquest per exemple; Augusto Pinochet, 91, Ex-Dictator of Chile, Dies. I no és només la seva mútua incompatibilitat. Una estranya diferència que sembla separar la genètica de l'exercici professional. I dic sembla perquè és una sensació. La sensació de que no sigui igual titular, per exemple, Muere el fotógrafo Menguano que titular Muere el dictador Pinochet. Com si la mentida del segon titular (la mentida que no diu el NY Times; que Pinochet seguís sent dictador) no fós prescindible perquè el titular mira cap a una altra banda. No la de la informació reduida a esquelet, no la de la realitat tal com sa mare la va dur al món, sinó la d'un judici que volent ser moral va més enllà del que compartim sense espurna de dubte. Tinc l'estranya sensació que el Muere el dictador Pinochet és més semblant al Sòcrates és mortal que al muere el fotógrafo Menguano o al titular del NY Times que remarca explícitament la possibilitat que Pinochet no fós dictador. D'aquí l'ex i el 91 que ens recorden que això no es porta al gens. I d'aquí la diferència en el primer paràgraf que acompanya cadascún dels titulars digitals. El País informa amb plantilla de cap d'Estat; El dictador chileno Augusto Pinochet, que gobernó Chile entre 1973 y 1990, murió ayer por la tarde en el Hospital Militar una semana después de sufrir un infarto de miocardio y un edema pulmonar. Las exequias del general, que no tendrá honores de Estado, serán el martes. El general ha muerto sin rendir cuentas a la Justicia. Perquè a diferència del fotògraf, el dictador governa. El NY Times jutja: Gen. Augusto Pinochet Ugarte, the brutal dictator who repressed and reshaped Chile for nearly two decades, died today at the Military Hospital of Santiago. L'entrecometes és el judici que el País ja no fa per l'esterilitat intrínseca a tot judici analític. Perquè el gos borda i el dictador governa.
.

9.12.06

El terror d'Auswitch

Sentencia Primo Levi la política occidental posterior a Auswitch:

A molti, individui o popoli, può accadere di ritenere, piú o meno consapevolmente, che "ogni straniero è nemico". Per lo piú questa convizione giace in fondo agli animi come una infezione latente; si manifesta solo in atti salutati e incoordinati, e non sta all'origine di un sistema de pensiero. Ma quando questo avviene, quando il dogma inespresso diventa premessa maggiore di un sillogismo, allora, altermine della catena, sta il Lager. Esso è il prodotto di una concezione del mondo portata allesue conseguenze con rigorosa coerenza: finché la concezione sussiste, le conseguenze ci minacciano.

Primo Levi. Se questo è un uomo

Només el terror a Auswitch pot fer comprensible la quixotesca indumentaria de polítics i analistes. Ens queda el Lager com a teló de fons del joc democràtic i l'estranya sensació de que qui governa és qui millor ha adoptat el paper de víctima. Caricaturesca societat la que fa Montilla president. El terror a Auswitch que apareix darrera una inmensitat de reflexions polítiques. Terror només comprensible perquè el covard no necessita d'elements empírics per justificar-se. I no ens queda el requisit previ de tot feixisme; la rigurosa coherència. Coherència de portar els postulats fins les seves últimes conseqüències i abraçar-les amb el mateix entusiasme amb que acceptavem la validesa de la premisa. Coherència que no cal esperar d'un demòcrata però que, malgrat tot, no deslliura les converses de cafè de cert tuf apocalíptic.
.

8.12.06

L'ordre dels factors altera el producte

Lou Marinoff té el gran mèrit de ser un filòsof que no només subsisteix en la seva condició de filòsof sinó que ha sabut convertir la filosfia en una important font d'ingressos. Milionari gràcies al best seller Més Plató i menys Prozac i a la seva més brillant aportació al camp de la filosofia pràctica; la seva exclusivista (llei de la oferta i la demanda en mà) consultoria filosòfica. Podria semblar estrany que algú capaç de convertir la filosofia en una activitat tant lucrativa es preguntés sobre la seva utilitat (és la pela!) però el requisit bàsic de tot llibre de filosofia amb aspiracions de best-seller (ho sento Víctor) és no preguntar res del que no es tingui resposta prèvia. Resposta en aquest cas determinada, comprensiblement, al camp d'actuació empresarial del senyor Marinoff. El requisit de tot llibre de filosofia amb aspiracions a best-seller és, per tant, que perdi (si és que mai la va pretendre tenir) la seva condició de llibre de filosofia. Perquè és en la pregunta i no en la resposta on la filosofia es posa en joc. I no en la pregunta concreta, no en el protocolari quan li dec senyor Marinoff, sinó la pregunta com a part essencial de la nostra intrínseca voluntat de coneixement. Talment la utilitat decorativa no defineix ni determina la naturalesa artística de l'obra (encara que pugui estranyar a qui compra quadres a joc amb la tapisseria del sofà) i de la mateixa manera que la tècnica no pot aspirar a ser mai motivació de l'interès científic, la utilitat no pot definir la naturalesa del pensar filosòfic. La utilitat pot ser posteriori al propi pensar però no la seva condició prèvia. L'alteració d'aquest ordre és el que diferencia els llibres d'autoajuda del llibres de filosofia. Sòcrates als peus de la teva declaració de la renta és autoajuda. Però el terme autoajuda encara conserva la dignitat que la filosofia de Marinoff ha perdut. El pressupòsit de l'autonomia del lector.
.

6.12.06

Línia editorial

És en els adjectius on la literatura se la juga. En la magnitud dels teus ulls. Ja saben, el mar i tot això. I és en els adjectius on es posa en joc la funció periodística, la seva essència literaria; la de construir la veritat. I la diferència amb la seva transmissió és bàsica. No hi ha veritat que no sigui obra arquitectònica. Altra cosa són els fonaments. I els fonaments han de ser reals. No hi ha realitat als diaris, hi ha veritat, hi ha construcció, però la realitat han de ser els seus fonaments. I la veritat en l'adjectiu; plataforma espanyolista Ciutadans. La realitat són els resultats d'una enquesta que situa C's per sobre el PP. Els resultats són reals, per tant, en tant que resultats d'una enquesta. La veritat entra en joc en l'acompanyament de Ciutadans. Plataforma espanyolista. Plataforma que ja és partit i que quan era plataforma es deia Ciutadans. Curiós que siguin els diaris els que fins ara hagin construit la naturalesa de C's. No sé si ha passat amb tots els partits però crec que podem afirmar que en C's ha passat. I el curiós del cas és que cap diari sembli haver adjectivat en funció del partit sinó de la seva línia editorial. D'aquí el socialdemòcrata, l'espanyolista o el constitucionalista i d'aquí, crec, l'èxit de Ciutadans. Èxit que comparteixen amb els diaris i amb tota empresa funcional i que de moment sembla diferenciar-los dels altres partits; el de donar a la gent allò que demana. Èxit fantasma aquest, ja que ni se sap el que la gent demana ni el que se li dóna. Però com dèiem, és en l'adjectiu on tant el periodisme com el lector de diaris se la juguen. En l'anomenada línia editorial.
.

4.12.06

Populisme i prejudicis

Al blog de JPQ trobo aquestes afirmacions; "¿Sabes cual es la diferencia entre un liberal, un conservador y un populista cuando se enteran que su mujer les ha sido infiel? El conservador mata a la mujer y a lo mejor se suicida; el liberal se divorcia y sigue siendo amigo de su mujer; y el populista se va a apedrear la embajada norteamericana”. Afirmacions que, com al mateix JPQ, em porten a llegir l'entrevista sencera. Tingui raó Garcia Hamilton en les seves valoracions de Chávez o no, que tot és possible, les seves consideracions respecte la política de l'Amèrica llatina em fan pensar en una pregunta que Luri penjava al seu cafè fa poc temps; ¿Estamos tratando a los animales como a ciertos países del tercer mundo? Molt pitjor que tractar els animals com als països del tercer món és, em sembla, tractar els països del tecer món com a animals.
.
Sobre el valor religiós dels prejudicis. La seva força es troba en que cap fet contingent és capaç de destruir-los. La seva gran debilitat és que la simple voluntat de fer-los a miques és ja, de facto, fer-los a miques.
.

3.12.06

Consideracions climàtiques

Oliver, a les seves Engrunes, fa un exercici d'honestedat destacable. Admet, i això s'ho poden permetre pocs periodistes, que les seves conviccions trontollen per moments. Per moments és excessiu, per un moment. Les seves conviccions trontollen un moment i després, i aquest és el moviment que cal posar en dubte, es refermen de nou. Trontolla el seu escepticisme sobre el canvi climàtic i, com sempre que trontolla una convicció, és de celebrar. Deu ser el mal humor, però per un moment trontolla el meu escepticisme congènit i començo a pensar que potser això del canvi climàtic va de veres i que ja mai més no farà fred. El problema és el problema que acostumem a trobar en els judicis analítics. Com per exemple: Déu és bondat. Podem caure en l'error de considerar com a equivalents dos termes que no siguin, en realitat, equivalents. Trontolla el seu escepticisme quan l'empíria meteorològica li mostra el fenòmen i, talment l'aparició del Déu cartesià, apareixen, com difícilment podia ser d'altra manera en els nostres liberals, els EUA per restablir l'ordre de les coses. Aquí fa calor, així que el canvi climàtic i l'esclafament global podrien ser certs. Però! Als EUA es queixen de fred, es queixen que fa més fred que el normal, i això demostra la hipòtesis del mal humor. Una mala jugada de l'estat d'ànim d'un esquiador frustrat. Doncs bé, un servidor, un humil servidor, tenia entès que l'esclafament global, i espero em corregeixin si m'equivoco, no significava que fés més calor arreu sinó una temperatura mitjana de la terra més elevada del normal acompanyada, termes d'home del temps per una reflexió d'home del temps, d'uns canvis més radicals en el temps. O sigui, que malgrat la mitjana de la temperatura anual sigui major, a l'estiu fa més calor i a l'hivern més fred i a certs llocs del planeta fa més calor de l'habitual i a d'altres més fred. Això és el que jo tenia entès i mai és mal moment per posar en dubte les propies conviccions. No sempre resultarà, dic jo, que els EUA ens vinguin a salvar del nostre escepticisme.
.

2.12.06

Com fer teologia a cops de martell

Déu ha mort. Signava Nietzsche. Explica la llegenda que la famosa sentència va aparèixer, signada pel mateix pare de Zaratustra, pintada als carrers d'una llegendària ciutat i que un 26 d'Agost del 1900, l'endemà de la mort del filòsof, Déu cosificat va tastar el luxe, que fins aleshores havia reservat als humans, de la revenja; Nietzsche ha mort. Signava Déu. S'assegura d'algún filòsof de cuyo nombre no consigo acordarme que, veient venir la mort amb la impotència de qui veu venir un tren lligat a la via, va confessar les seves pors: Déu no ha mort perquè les idees no poden morir. És terrible però tant les idees com les tortugues marines moren. Viuen molt més que nosaltres, però acaben morint. As anything else. Des d'aquesta convicció a la sorpresa sobre l'atreviment papal de voler un "diàleg sincer" amb l'islam "basat en la veritat". Ni més ni menys que la veritat. Interessant discusió matemàtica la que aclareixi finalment si el miracle de la multiplicació no va ser, per cas, el de la divisió. Sobre si, per tant, hi ha miracle o veritat. Home de fe com ha de ser un Papa, per molt intel·lectualment lúcid que sigui Ratzinger, ves que no corri el perill de matar, a martellades de veritat, la gallina dels ous d'or.
.
And Jesus was a sailor
When he walked upon the water
And he spent a long time watching
From his lonely wooden tower
And when he knew for certain
Only drowning men could see him
He said "All men will be sailors then Until the sea shall free them"
But he himself was broken
Long before the sky would open
Forsaken, almost human
He sank beneath your wisdom like a stone
And you want to travel with him
And you want to travel blind
And you think maybe you'll trust him
For he's touched your perfect body with his mind.
.
Leonard Cohen. Suzanne
.

1.12.06

Negociar amb animals?

Ahir recuperava, arran de les declaracions de San Gil, un text d'Arcadi Espada. Després de llegir l'article d'avui del mateix periodista, m'hi torno a referir destacant la següent declaració; mi único interés es vencerles. Creo que negociar puede ser una de las formas de vencer. El text d'avui és propiament periodístic, perdó, poètic. Com els adolescents que tontegen amb la poesia esperant poder tontejar amb parts més essencials del seu ésser, parteix de la mirada de la dona i després, com acostuma a passar amb les mirades de dona, la poesia ve sola. Yo creo que el trato que da el terrorista a sus víctimas es el que debe recibir de ellas y de toda la gente libre. Nada humano hay allí que merezca una mirada. Por las mismas razones es absurdo exigirles que pidan perdón. El perdón es una negociación, una rima entre iguales. No somos iguales. Comprendo que los capellanes digan otra cosa. Pero es que ellos son distintos: convierten el agua en vino, multiplican el pan y los peces y saben que Dios está en los pucheros. A pie de obra, el mundo se ve bajo: todos venimos de Darwin, pero sabemos que un gen partío puede dar un hombre o un chimpancé. Però encabat hi ha la cita de Descartes recuperada d'un llibre de monsieur Pin, que també jo tinc l'honor d'estar llegint. Quería demostrar que una máquina con los órganos y la figura de un ser humano y que imitase nuestras acciones en lo que moralmente fuera posible no podía ser considerada como un hombre (...) No hay que confundir las palabras con los movimientos naturales, que pueden ser imitados por las máquinas y por animales, ni pensar, como los antiguos, que las bestias hablan, y que simplemente nosotros no entendemos su lenguaje. La grandesa de la cita recau en el fet que no és poètica sinó antropològica i en el fet que el progrés de la ciència posterior a Descartes no només no hagi portat a la seva superació sinó que la reafirmi. Les bèsties són aquí bèsties en un sentit biològic que n'exclou, per possible malgrat imporbable de facto progenitura viable entre Espada i una Sra. de ETA, els terroristes. I de la biologia al simbolisme lingüístic i a la possibilitat d'entesa supra-genital. Perquè no és només l'eventual progenitura viable el que garanteix la biologia, és la possibilitat mateixa de la negociació i, alabado sea Kant, la possibilitat de la pau.
.