30.11.06

La puntita nada más que soy doncella

Després de llegir (i escoltar) les declaracions de María San Gil a l'Audiència Nacional recupero un text d'Espada. Diu així; me sorprende que los demócratas exasperados, todos aquellos que ante cualquier movimiento del Gobierno hablan, inmediatamente, de alta traición, no digan alto y claro que no quieren negociar con terroristas y que afrontarán la reanudación del asesinato (tienen que llegar hasta aquí: si no, no cuenta); me sorprende que no haya este tipo de hombres y mujeres nítidos en un país tan heroico. La temàtica no és el que m'hi fa pensar, és l'entreparèntesis. La obligació d'arribar fins el final amb l'afirmació. Perquè abans d'arribar fins Espada hi ha un pas previ que no he dit. He recordat les paraules d'una persona amb nom, cognoms i excel·lent expedient acadèmic que afirmava que el PP no vol la pau al país basc per una simple qüestió de prioritats, prefereix la presidència del govern central. No és l'únic que ho defensa, esclar. No és l'únic que respòn com si qualsevol resposta fós vàlida per fugir del dubte. Com si el dubte fos la manca de resposta enlloc de la manca d'una resposta convincent. I aquí és on pren força l'imperatiu d'Espada. Cal arribar fins al final perquè si no la resposta no val. És tant simple com això; enlloc de dir que el PP prioritza la presidència del govern central respecte de la pau al País Basc el que cal dir és que els populars prefereixen el govern a la vida. Perquè és això el que hi ha en joc. I a partir d'aquí, esclar, ens haurem de seguir preguntant el perquè de certes posicions del PP respecte de la treva d'ETA i el Procés de Negociació. Tot això que hi perdem.
.

29.11.06

Interessos comuns

Seguint l'exemple de Villatoro, Graupera titula Autocrítica un artícle crític amb els partits polítics catalans. Potser sigui cert que tota crítica sigui en el fons una autocrítica, però en dubto prou com per permetre'm la covardía del dogmatisme i afirmar que no m'ho crec. Però la generositat de Graupera no es limita al títol, la trobem també a la primera frase a mode de formulació empírica; No hi ha cap polític a Catalunya que hagi estat capaç de conjugar els interessos comuns dels catalans. La segona frase és igualment important, però no em veig capaç d'entendre-la. Ni de cap majoria, diu. No entenc quin és l'abisme que separa el suport d'una majoria d'electors a un determinat partit polític de la causa d'aquest suport que, per principi en un sistema democràtic, hauría de ser la defensa dels seus interessos. Però tornem als interessos comuns. La pluralitat ens obliga a diferenciar-los del paternal totalitarisme rousseaunià del bé comú. Però tinc la impressió que el plural no garanteix la possibilitat de relativitzar els interessos comuns. I no crec que sigui una qüestió secundària perquè, si no hi ha una efectiva relativització dels interessos comuns, això és, si no hi ha una posada en qüestió d'aquells interessos que considerem que tots els ciutadans comparteixen i que, per tant, cada ciutadà pot considerar com a propis, si no hi ha, i crec que en això estarem d'acord, cap partit que posi en qüestió aquests interessos, afirmar que no hi ha cap partit que conjuri aquests interessos és gairebé tant cert com afirmar que tots els partits els conjuren i que, per tant, si en alguna cosa divergeixen els partits polítics no és en la defensa d'aquests interessos sinó en la defensa dels interessos no-comuns. D'aquells interessos que la pluralitat reconeix contra el discurs a la Rousseau que tant agrada als nostres polítics del bé comú que, si no s'accepta com a plural i relatiu, no pot formar part del joc democràtic.
.

28.11.06

El projecte Gómez Pin

Van ser molts els poetes deprimits després d'Auschwitz. Poetes i altres empresaris que veien difícil fer negocis amb animals en qui no es podia confiar. Després de Galileu i Darwin, Hitler acabava amb la fe que en l'home hi ha alguna cosa de divina. Malgrat els intents de Sartre de recuperar la clientela amb el seu l'Existencialisme est un humanisme, ens trobem estancats en un pessimisme radical respecte la nostra propia condició. El pessimisme és un antihumanisme. Víctor Gómez Pin, com ja va fer amb el seu darrer llibre titulat El hombre, un animal singular, s'enfronta ara a Entre lobos y autómatas (Premi Espasa d'assaig 2006), a tots aquells que asseguren trobar en la ciència contemporània un suport a l'antihumanisme que els afecta apriorísticament. I això ho fa amb el rigor i la lucidesa que els seus lectors estem acostumats a trobar als llibres que ha publicat i desde el coneixement del que la ciència efectivament diu. En paraules de l'autor; precisamente porque tomamos estricta nota de lo que la ciencia indica (sin atribuirle lo que no dice), nos oponemos a una actitud que encuentra en ella una suerte de coartada. Defensor d'una tradició humanística que atravessa la filosofia d'Aristòtil, Descartes, Kant entre altres i que no troba en Darwin un opositor. És la centralitat d'aquesta idea en la seva obra la que converteix a Gómez Pin en un dels pocs professors universitaris que no es dediquen només a ensenyar humanitats sinó a humanitzar els homínids per si algún déu decideix habitar-los algún dia.
.
Lo bueno del boomerang es que siempre vuelve. Espada dixit.
.

27.11.06

That's the way I like it

Sobre la diferència entre l'article d'opinió i la informació i entre la política i Montilla. Sarkozy fa una breu exhibició de periodisme. “Parece que el joven hincha pacífico del equipo de Tel Aviv estaba acosado y perseguido por varias decenas de individuos que gritaban “¡Muerte a los judíos!”. Un funcionario de origen martiniqués, de civil, responsable de la vigilancia de los vehículos de las fuerzas del orden, intentó prestar socorro al joven agredido. Gritó en varias ocasiones su condición de policía. Uno de los agresores lo atacó a patadas en el bajo vientre. El policía hizo fuego en dos ocasiones. Uno de los hombres cayó a tierra y murió víctima de las heridas. Una tragedia. Otro hombre está en un hospital, herido en un pulmón”. Acostuma a ser en els adjectius on la literatura se la juga. Alguns s'hi juguen fins i tot la vida, però no tots tenim lectors perturbats en les seves facultats mentals. Hi ha un hincha pacífico, per exemple, que denota que no només no és redundant sinó noticiable. L'hincha era pacífico i pacífico no necessita aquí gaires explicacions més. I la protocolaria definició dels altres individuos a través dels seus actes. Sense més adjectius que els que ells mateixos donen a conèixer i sense que això sigui una rendició del redactor. Sense que sigui, per entendre'ns, com un grupo de liberación nacional basco. I després ja venen els fets. Juxtaposats. Fet, punt. Un altre fet un altre punt i, entremig, una obvietat. Una tragèdia. A Woody Allen li va costar tota una pel·lícula. Als peus de la diferència de gènere. Obvietat depenent d'un pacte anterior; del reconeixement que tota mort és tràgica. Però sembla que el pacte és signat. Només un altre apunt; el Parece. Que hauria de ser inici de tota informació periodística i que si no ho és no és perquè es doni per sabut sinó perquè s'ignora. Perquè l'edició trenca la continuitat temporal que lliga un parece amb un altre. Recordin allò de ha sido ETA. Guanya molt amb un parece. I el redactor s'estalvia tota la feina de la metafísica, que bé la poden fer els de dalt o, fins i tot, el lector.
.

26.11.06

La terra és plana

La terra és plana, ho sap tothom diu Quimi Portet en una cançó que reivindica la importància del fil. Jo perdo el fil i no m’en recordo de com et dius; perdo el fil i el més trist és que el fil em perd a mi. Joan Oliver tenia l'encert de titular les seves Engrunes d'ahir amb una obvietat. No em sembla una mala idea que els periodistes es dediquin a explicar obvietats. Em sembla una aposta molt més seriosa que la construcció de temples de paper. Però si apostem per les obvietats no podem perdre el fil. Encara que sigui per la gastronòmica por que el fil ens perdi a nosaltres. Només oblidant la importància del fil Oliver es pot mostrar sorprès pel discurs de Mas. Només perdent el fil es pot afirmar que fa una mica de basarda que per dir això (les crítiques sobre el fet que el PSC i ERC amaguessin durant la campanya la voluntat de reeditar el tripartit i el poc encert de repetir una fórmula fracassada) calgui començar demanant perdó, calgui començar dient que el govern tripartit és legítim. Recuperem el fil i ens porta, per exemple, a una entrevista de Mas al diari Avui. En aquesta entrevista Mas comet l'error de no titular amb obvietats. Afirma, per exemple, que no s'han respectat les normes més elementals de funcionament d'una democràcia o que el tripartit 2 debilita greument la democràcia a Catalunya. Mas, com Oliver, perd el fil. La diferència és que, segurament, Mas, Aula i Liceu Francès, no s'agrada afirmant que la terra és plana i que això ho sap tothom. La referència d'Oliver a l'inquisidor modern no és, malgrat recuperem el fil, sobrera. Jo exerceixo d'inquisidor. Jo, modèstia apart, acuso. O acusava. Acusava a Mas de no dir obvietats i de construir castells sense sostre ni fonaments. Aplaudeixo, per tant, la centralitat del fil en el discurs de Mas i el detall del líder convergent de titular amb obvietats.
.

19.11.06

d.De Waal

El llibre de Frans de Waal, The ape and the Sushi Master, demostra la importancia de determinar clarament el significat de les paraules. El significat del subtítol, reflexiones de un primatólogo sobre la cultura, queda clarament delimitat a l'inici del llibre quan de Wall defineix, talment la primatòloga Maruja Torres feia amb el terme nazi, el significat de cultura. Cultura significa simplemente que los conocimientos y costumbres se han adquirido a través de otros. I, simplemente, aquí acaba la discusió sobre la cultura animal. De la mateixa manera que defensava ahir la necessitat de deixar clara la concepció ètica desde la que es jutjava la homosexualitat, crec que cal aclarir què vol dir que, com afirma el propi Singer, l'homosexualitat sigui antinatural. Perquè, deixant clar que Singer defensa (a diferència de molts dels que clamen l'antinaturalitat de l'homosexualitat) que no s'ha d'equiparar allò que és natural amb allò que és bo, no estic segur que l'homosexualitat pugui ser catalogada d'antinatural. Quan s'afirma aquesta suposada antinaturalitat s'acostuma a fer considerant com a vàlida la idea que en la oposició natura/cultura és on la humanitat està en joc. Considerant que la cultura és propia dels humans i només d'ells i que la natura és el que queda fora de la humanitat. De Waal, simplemente, mostra la fragilitat d'aquesta oposició. Considerant el llibre del primatòleg de Waal, sense tenir en compte aquesta fragilitat, sense admetre que la cultura no és exclusiva de l'ésser humà, respondre la pregunta és sencill; l'homosexualitat no és antinatural perquè, com s'explica al mateix llibre, es dona a espècies naturals com els bonobos. Considerant, però, la falsedat d'aquesta escisió entre natura i cultura el nostre judici no pot ser tant clar. Si els bonobos són també éssers culturals encara podem considerar que aquesta és una pràctica cultural i antinatural. Tornant a la importància de delimitar el significat dels termes suposo que la naturalitat o antinaturalitat de l'homosexualitat dependrà del que considerem que vol dir el terme natural d.dw (després de de Waal) des d'on sembla que no només el terme cultura sinó el terme natura no es poden considerar com s'acostumava a fer.
.

18.11.06

L'homosexualitat no és immoral

A través de la web del filòsof Terricabras trobo un article de Peter Singer titulat L'homosexualitat no és immoral. El títol em recorda un llibre que vaig fullejar a casa el meu tiet. És un llibre d'André Compte-Sponville, professor de la Sorbona, titulat El capitalismo ¿es moral?. Fullejant-lo buscava la resposta a la pregunta que el títol em plantejava; sota quina concepció ètica defensa o ataca el capitalisme? No hi vaig trobar resposta. L'article de Singer em plantejava la mateixa pregunta i m'ha deixat també sense resposta. M'avanço als dubtes que pugui tenir el lector interessat en la meva opinió; considero que, en la meva concepció ètica, tant la homosexualitat com el capitalisme són, sense cap mena de dubte, morals. El problema de la pregunta va més enllà de la morbosa curiositat. Crec que abans d'emetre un judici sobre la moralitat d'una determinada acció cal definir els valors en els que es basa la nostra ètica. És immoral l'homosexualitat? Per mi no, ja ho he dit, però sembla que, com el mateix Singer explica al seu article, ho és per molta gent. No pretenc defensar la legitimitat d'un relativisme ètic que accepti la cadena perpètua per els homosexuals. Si plantejo aquest problema és perquè sovint sembla que els problemes ètics es plantegin com si els plantejaments ètics no canviéssin. Com si la ètica, en definitiva, fos immutable. En el cas de Singer el plantejament que critico és especialment contradictori perquè, en la seva lluita en favor dels drets dels animals, tant ell com el nostrat Mosterín, defensen un important canvi en els plantejaments ètics clàssics per prendre en consideració ètica la nostra relació amb els animals. Per plantejar-se l'eticitat ja sigui del capitalisme com de la homosexualitat crec cal definir abans aquells valors que creiem posen en joc tot el nostres argumentari ètic i no basar els nostres judicis en una ètica fictícia segons la qual podríem considerar objectivament qualsevol problema moral.
.

17.11.06

Sobre l'èxit de C's

Al fantàstic blog de JP Quiñonero trobo una interessant discusió sobre l'esquerra europea. Luri, al seu Cafè, ha escrit un magnífic post sobre el tema. No tenint res a dir, o a replicar, als tertulians de l'infern i d'Ocata sobre el tema de l'esquerra, si que em sembla interessant una aportació del/de la Ciutadà/Ciutadana Maty (quan ciutadà ja no és adjectiu...) sobre l'èxit del seu partit a les eleccions catalanes.

(...) para mí es evidente que el reduccionismo propio a la dicotomía izquierda versus derecha es eso, reduccionismo. La realidad es en extremo compleja, y hoy esos conceptos están muy manidos, impropio de personas cultas. Como sufridor habitual de otros reduccionismos, mucho más descalificantes, aborrezco del uso de tales etiquetas, propias de personas un tanto perezosas intelectualmente, a día de hoy, o que se han quedado ancladas en el pasado, siendo incapaces de constatar que la realidad actual es diferente (nunca del todo, pero diferente).

De ahí el éxito, en parte de Ciutadans/Ciudadanos, al estar por encima de ese discurso, al centrarse en la persona y sus derechos, creo. Como el del nacionalismo catalán versus español. Por eso, quienes siguen anclados rígidamente en argumentaciones pasadas sonincapaces de entenderlo.

Del victimisme no en vull parlar. Però és interessant l'apunt sobre les causes de l'èxit de C's. Adapto el meu comentari. No estic segur que aquesta sigui la principal causa del seu èxit. En aquest èxit crec que hi juga un pes molt important, no tant el fet que aquest partit no es mogui en les clàssiques divisions (esquerra/dreta, nacionalisme català/nacionalisme espanyol) sino en el fet que encara no estigui molt clar per on es mou. Gent que no rebutja aquestes etiquetes, gent que no rebutja dir-se espanyolista, per exemple, se sent identificada amb un partit que no ha demostrat encara estar dins o fora d'aquest joc d'etiquetes. O que, si les ha donat (si considerem que aquesta és la funció d'un programa electoral, i el condicionant no és gratuït), aquestes no són encara clarament conegudes per la majoria de la gent. No poden ser-ho, de fet, perquè no crec que estiguin encara definides (més enllà del programa electoral, que no em sembla ni suficient ni determinant). El fet que molta gent diversa, crítica amb els partits actuals, pugui trobar en la novetat del missatge de ciutadans, en alguna de les seves aportacions, algún argument propi que desperti les seves simpaties per aquest partit crec que té molt a veure en l'èxit de Ciutadans. Quan, treballant al Parlament, els diputats de C's hagin de prendre decisions sobre fets concrets, sobre determinades lleis o resolucions del Parlament, quan el seu plantejament polític es vagi fent a la força més clar, veurem si veritablement són capaços de superar aquest criticat etiquetatge cartesià o simplement han trobat en els eixos de la política catalana un espai desocupat que consideraven propi.
.

16.11.06

La circularitat del cercle

Els pessimistes lectors de diaris, aquells que no creiem en la objectivitat de la informació (no que aquesta objectivitat no existeixi, sinó que no creiem que aquesta objectivitat es trobi en cap dels diaris que tenim la sort de conèixer), tenim tendència a conformar-nos amb la circularitat del cercle. És poc, però és alguna cosa. Ens conformem que, un cop definida la línia editorial, aquesta segueixi fidel a ella mateixa malgrat l'actualitat sigui canviant. Això vol dir, per exemple, que malgrat la Catalunya d'avui i la de fa 25 anys no siguin la mateixa, el diari Avui segueixi sent un diari catalanista. Vol dir, també, que si El Mundo ha decidit defensar la tesi que els atemptats de l'11-M són cosa d'ETA cap nova declaració sobre el tema faci canviar el seu posicionament. És d'esperar que el temps, més que modificar les tesis de Pedro J., les dilueixi. El mateix succeeix amb el País. Si aposta, no ja per la negociació amb ETA, sinó per aplaudir qualsevol dels passos que es puguin donar en aquest procés, és normal que cap declaració dels terroristes posi en dubte la seva fe en el savoir faire del socialisme espanyol. Aquest conservadurisme facilita molt les coses. Per exemple, Clara-Simó pot publicar avui els mateixos articles que publicava fa 25 anys. Condició necessaria de tota feina ben feta és l'autoexigència i adaptar una realitat canviant a una determinada posició requereix, per tant, una gran dosis d'autoexigència. Ens en dona una prova una altra d'aquelles articulistes que fa temps que troben que el propi sofà és el més còmode. Maruja Torres, tota modèstia, es proposa donar exemple al president dels Estats Units. "Así que George W. Bush está abierto a cualquier sugerencia sobre Irak. Defíname sugerencia". Fer encaixar el tracte protocolari en tercera persona amb l'imperatiu ho faciliten els anys d'experiència. Però Maruja Torres té el mèrit de l'autoexigència i el que demana a Bush és imperatiu també per ella mateixa. "La realidad es que en el Gobierno israelí, que gobierna a Bush, el vicepresidente es un nazi -ser nazi, hoy, consiste en ser racista con los árabes- ultraderechista reconocido llamado Avigdor Lieberman (...)". Demanava la definició dels termes utilitzats per Bush i té la honestedat de definir els seus. "Ser nazi, hoy, consiste en ser racista con los árabes". El que deiem d'adaptar una realitat canviant a una línia editorial. Facilita les coses, però buida les paraules de significat.
.

15.11.06

L'últim valor

Tornava caminant cap a casa quan darrera una prostituta ha aparegut una esglesia i a la façana de l'esglesia una pancarta que deia així: La pace viene dal crocefisso, non dai crocefissori. Signava el Papa Benet XVI. La pau dels covards, he pensat. La pau dels pacifistes. Seguia caminant entre prostitutes quan he recordat un comentari d'Arcadi Espada a les paraules de Zapatero; La paz es el último valor que estaríamos dispuestos a sacrificar. Así de generosos somos, deia Espada. És una d'aquelles frases que parlen del mai i del sempre i no parlen ni del mai ni del sempre, que parlen del primer i l'últim i no parlen ni del primer ni l'últim. Una d'aquelles frases que en un diàleg s'acostumen a matar amb un ja ens entenem quan l'interlocutor no és un vegetal i donar-li la raó es considera derrota. Zapatero no és tant generós com Espada diu creure. Una ullada a aquella relació de paraules i fets que pretenia trencar la campanya del socialista Montilla és la salvació que ZP pot esperar després de la declaració. Els fets, els fets del seu govern, el contradiuen. Per sort. La simple negociació, siguin quines siguin les seves interioritats, el contradiu. La pau està sent negociada impossibilitant així la seva hipotètica condició d'irrenunciable. El discurs polític contradit i salvat per la política. El Zapatero cartesià, constructor d'equilibristes arguments piramidals, salvat per el Zapatero polític que, cronologicament post-maquiavèlic, no sembla especialment fascinat per les obres de construcció del seu sepulcre. Recordava també un professor que deia que, per crear una teoria política, el primer que cal fer és una escala de valors. Tornava a casa caminant entre prostitutes i pensava que, porco dio, ser prostituta no deu ser tant fàcil.
.

14.11.06

Viva Zapatero!

Després de la primera emisió, el programa a la polonesa de l'actriu còmica Sabina Guzzanti RAIot, va ser censurat. Els periodistes de professió van tenir la decència de seguir fidels a les seves metafísiques preocupacions i centrar el debat en la pregunta sobre si, en un país lliure, es podia permetre que la televisió pública es convertís en una espècie de Speakers Corner. El presupòsit de la llibertat és bàsic. Només pressuposant que es viu en una societat lliure es poden retallar les llibertats. Això és; només considerant que el pilar del sistema és la llibertat, algú es pot plantejar quines són les llibertats que cal retallar. I només des d'aquest punt de vista s'entén una de les imatges més debastadores del documental. Quan el Fraga de torn defensa que no es pot ridiculitzar el Premier Italià perquè això va contra la llibertat. És fonamental no dir de qui. Quan es parla de llibertat, de Llibertat, acostuma a ser indispensable obviar el subjecte de la oració. O, per evitar formulacions que podrien ser estranyes fins i tot per un polític, vincular-la a subjectes transcendents com la nació, el poble o la classe obrera. És una necessitat amb la que també es troba el còmic. Convertir Ferran Adrià en una essa sonora, per exemple. I amb la que també es troba Guzzanti i la còmica esquerra europea. Convertir Zapatero en alternativa a Berlusconi i Chirac, per exemple. D'aquí el títol. Un regal que Zapatero no mereix. Per TVE, per exemple. O per la Sexta i Cuatro. No se'l mereix perquè el mèrit del documental és precisament el de demostrar que ni la política ni el periodisme, perdó, que ni la bona política ni el bon periodisme es poden fer de genolls. Segurament per allò de l'alçada de mires, però principalment perquè amb la boca plena no es pot parlar.
.

9.11.06

Etiquetatge

Sobre la comoditat de les etiquetes i la voluntat de convertir la política en secció de congelats en un hipermercat en parlen avui Espada i Azúa. El propi Espada en va ser víctima i botxí en la seva presència al programa Àgora. La seva declarada militancia, i el fet que aquesta no sigui una militancia entre les altres sinó una militancia contraria a totes les altres, va treure a la llum la necessitat dels periodistes de mantenir les distàncies. És la llei del mercat i hi tinc poc a dir. Però, com diuen per aquí, non mi piace. A l'article d'Azúa, d'aquells que no agraden de llegir i no m'atreveixo a dir perquè, hi ha la clau; el poder se siente débil. La debilitat que va portar als tertulians del citat programa a la necessitat de fer explícit el distanciament d'Espada. On Arcadi deia convergència veu en perill el seu espai electoral el sistema mètric imposava escoltar una apocalíptica revelació sobre el fi de CiU. És el preu que la debilitat imposa. El País el paga etiquetant el columnistes amb la noble voluntat d'evitar que el lector despistat es confongui. El paper de C's al Parlament té molt a veure amb l'etiquetatge. Amb la legitimitat i, sobretot, amb la legitimació que suposa l'etiquetatge. Un exemple; quan en un debat a la televisió pública el senyor Mas reconeixia els mèrits de Carod; l'únic mèrit, de fet, que li reconeixia, era el de ser nacionalista. Superar no només la legitimitat sinó la legitimació que el nacionalisme suposa. Deixar Carod amb el cul a l'aire, dit d'una altra manera. Aquesta ha de ser la feina d'un nouvingut al Parlament. No cal dir, però potser si que cal lamentar, que l'apoteòsic final d'Espada al debat de l'Àgora, quan responia amb la baixa qualificació de nazi al lamentable exercici d'etiquetatge del director del Punt titllant el nou partit de pallassos i inadaptats no anava precisament en aquesta línia.

7.11.06

Entendridor

M'entendreixen moltes de les coses que llegeixo aquests dies. És el primer èxit del nou govern. És fins i tot la seva màgia. Retornar els catalans a aquells anys d'infantesa. Anys on tot era potència, on tot estava per fer i tot era possible però, sobretot, anys on la innocència era una excusa que els adults acceptaven malgrat no creure-la massa. Dels pocs records que tinc del parvulari un és d'indignació. Recordo que un company de classe em va pegar (aleshores no es parlava encara del periodístic why). Home pacífic i dialogant com sóc vaig anar a dir-li a la professora i la profa va renyar al company. Ho he fet sense voler, deia plorant el petit feixista, i la profa que li preguntava si ho deia de veritat (de veritat? deia) i ell que deia que , que de veritat i la profa que s'acostava i em feia donar-li la mà i dos petons. Va ser indignant i ho continua sent. Ningú recorre 50 metres per fotre un cop de puny a un altre sense voler. Ara ja no m'indigno tant, ni faig petons als meus amics ni tinc cap profa que m'hi obligui i per això m'entendreixen aquestes actituds infantils. En Ferran Sáez, per exemple, m'ha entendrit. No és l'únic, esclar. Aquest despertar (fingit, segur) del ara ja sabem que tot era mentida. Ja he dit que no m'indigno tant però no fotem! Que tot era mentida ja ho sabiem. Ja sabiem que si es podia es faria un altre tripartit. De fet alguns ho sabiem fa 3 anys fins i tot. I no tenim excusa. Però ja se sabia que si ERC es feia la princeseta estreta era per guanyar vots dels fans de Disney. I que si Montilla no apostava directament pel tripartit era per no fer a l'Albert Riera president per la via directa també se sabia. I mira si se sabia que CiU va basar la seva campanya en aquesta certesa. O CiU o tripartit. Si Montilla pot ser President perquè hauria de ser Conseller de Mas? No fem broma tu! I si l'argument (que a mi em sembla el bàsic) que hi havia per fer el tripartit ara fa 3 anys era acostar els socialistes al catalanisme perquè hauria de canviar ara? Fer-se l'innocent és fer trampes. Però l'infantilisme, quan no és perillós, és entendridor.

6.11.06

Quixotegen?

Llegir al blog de Félix de Azúa un discurs que ja voldria seu Carod Rovira és una cosa que em resulta especialment desagradable. No només perquè això suposa una excessiva renuncia per part d’Azúa sinó perquè temo que aquest sigui el discurs propi de la nostra classe política. Ens parla, per exemple, d’aquells eteris poders fàctics que, traslladats a la capital catalana no han aconseguit encara prendre forma i, el que seria molt més interessant, nom i cognoms. D’aquell tots contra mi de mosca al·lèrgica als excrements que fins fa no massa encara feia que Carod em semblés un paio entranyable, d’aquella solitud en la lluita per la llibertat i contra la conjura dels enzes elements. És de riure aquesta tendència dels polítics de presentar-se com a Quixots carregant contra els troians a les platges de Normandia. És aquest joc de nens petits que van amb Aquileu o amb Hèctor per afegir emoció a la pel·lícula. A diferència del País Basc el que més sobra a Catalunya no són patriotes, són herois. No només per uns C’s que amb la satisfacció d’haber arribat al Parlament semblen oblidar que si no hi eren era, segurament, perquè no s’hi havien presentat mai o d’una Esquerra que considera un mèrit resistir amb 21 escons com si algú molt més poderós que els seus propis votants els volgués fer fora de la política parlamentària. Hi tenim també uns socialistes que han volgut fer passar per heroicitat néixer a Inajar i emigrar a Sant Just, una Iniciativa que seguint la bvella tradició columnista tot el que toca ho converteix en dreta reaccionaria, un PP aguantant estoicament en el seu rol de jueu a l’alemanya nazi i una Convergència que sembla que seguirà lluitant per recuperar el poder que li pertoca legítimament i que tres desconsiderats van decidir prendre-li ara fa uns 3 anys. A la política hi sobren herois. Segurament caldria convertir la política en alguna cosa menys apassionant que el repartiment de noms de carrers, places i la inmortalitat antropomòrfica d’un lababo de coloms, però no estic segur que tampoc això fés pujar la participació.

1.11.06

My dear fellow...

-My dear fellow, I am not quite serious. But I can't help detesting my relations. I supose it comes from the fact that none of us can stand other people having the same faults as ourselves. I quite sympathize with the rape of the English democracy against what they call the vices of the upper orders. The masses feel that drunkenness, stupidity, and immorality should be their own special property, and if any one of us makes an ass of himself he is poaching on their preserves. When poor Southwark got into the Divorce Court, their indignation was quite magnificent. And yet I don't suppose that ten per cent of the proletariat live correctly.
-I don't agree with a single word that you have said, and, what is more, Harry, I feel sure you don't either.
.
Oscar Wilde. The Picture of Dorian Gray